52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Cu
O
78
ectura paracientífica del rostre, en
la tradició xinesa, vinculada a la
memoria de Gui Gu-Tze, un taoista
famós de l'època dels Regnes
Combatents (481 -221 aC), o a la tradició
europea de la fisiognomía, els
orígens de la qual Julio Caro Baroja
(La cara, espejo del alma. Historia
de la fisiognómica. Barcelona: Galaxia
Gutenberg, 1987) situa en els
criteris amb què Pitàgores seleccionava
els seus alumnes i en les primeres
observacions dels socràtics.
Certament, ens podem estalviar la
revisió de les principals etapes de
l'evolució de la fisiognomía -molt
més significativa, des del punt de
vista de la història de les idees, que
des de l'òptica de la ciència racional-,
i que ens duria a través de les
opinions de la medicina medieval;
de les reflexions de Leonardo da
Vinci i de Michel de Montaigne, i
dels estudis de Gian Battista Porta;
de les opinions dels teòlegs catòlics
dels segles xvi i xvii; del rebuig amb
què va ésser rebuda, en el segle xviii;
de la revifalla que experimentà, en
la segona meitat del segle xix de la
mà d'antropòlegs criminalistes italians,
com Lombroso, i, finalment,
del seu desenvolupament positiu, a
partir de les investigacions morfològiques
d'Ernst Kretschmer, molt més
relacionades amb la psicologia i la
psiquiatria, que amb les antigues
supersticions.
En termes estrictament científics,
però, és l'obra de Charles Darwin
The Expressions oi the Emotions in
Men and Animals, publicada l'any
1872, la que és considerada com
una primera aproximació seriosa a
l'estudi del gest, des d'un punt de
vista psicobiològic, basada en la
relació de les expressions no verbals
de l'ésser humà amb el comportament
animal. Segons Darwin, la
Expressió de terror, en una fotografia del Dr. Duchenne, publicada en l'obra de Charles Darwin The
"Expression of Emotions in Animals and Man" ("L'expressió de les emocions en els animals i en l'ho­
me"), del 1872.
manifestació de les emocions -i
especialment de les vinculades a la
sexualitat- estaria en la base i constituiria
l'origen de la comunicació
-també de la verbal- i, en definitiva,
del coneixement, la qual cosa constitueix
un punt de vista claríssimament
revolucionari i extremament
modern. Malauradament, aquest
punt de vista darwinià no va ésser
reprès fins després de la Segona
Guerra Mundial. A partir d'aleshores,
no només els lingüistes s'han
interessat molt més per allò que
Saussure considerava fenòmens de
la lingüística externa -un enorme
calaix de sastre integrat per tot allò
que no fos estrictament l'anàlisi de
l'estructura lingüística-, sinó que els
esforços de Charles Peirce i dels
seus continuadors en els estudis
semiòtics han estat desbordats per
l'eclosió i l'expansió de nous paradigmes
científics, totalment o parcialment
inspirats per la voluntat
d'estudiar sistemàticament els siste-