52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

orda no era aïllada, sinó agrupada
amb d'altres, aquesta era solia ésser
comunitària.
Per bé que el més habitual i conegut
per nosaltres és la borda solitària
i voltada pels prats del mateix
propietari -borda de Terrissaire a
Espot, borda de Joan a Arreu, borda
de Felip a Besan...-, també cal tenir
en compte els conjunts de bordes de
distints propietaris (bordius) que
eren vertaders poblats estiuencs on
es desplaçava tota la família amb el
bestiar, l'aviram i àdhuc els animals
de companyia, car la casa del poble
romania temporalment tancada.
Només algun membre de la família
baixava setmanalment al poble a
buscar el pa i alguna vitualla. En
alguns indrets baixaven tots per anar
a missa. Aquest tipus de transhumància,
desaparegut al nostre
país, l'he vist fa ben pocs anys a la
serralada càntabra, sobretot a la vall
del Pas, a Santander.
D'aquests bordius, a les valls
d'Àneu n'hi ha ben pocs i gairebé es
podrien comptar amb els dits de la
mà: Lapre i Risé a Isil, bordes d'Alós
a Bonabé i les bordes d'Àrreu, que
no són res més que romanalles de
l'antic poble ensulsiat per una allau.
En canvi, al cantó de Cardós, potser
perquè tenen els prats de dalla i els
conreus molt allunyats dels pobles,
hi podem trobar molts bordius i molt
més grans: a la vall de Tavascan hi
ha Graus, Quanca i Noarre; a Araos,
les de Virós i de Buiro; a la coma de
Burg, en trobem al mateix Burg, a
Tresó, a Bedet i a Conflent; i sobretot,
segons Xavier Sudrià al seu treball
inèdit La Vall de Cardós: recull
d'història, geografia i cultura, al
Vallat d'Estaon és on hom troba la
major concentració de bordius: Perafita,
Clavillans, Anterrius, Calatxó i
Nibrós, on hi ha la borda de Batlle,
Borda d'Escaló.
que és la més gran de la vall i possiblement
de tot el Pallars, que segons
diuen per la contrada fins i tot tenia
una capella, encara que no se n'han
trobat les restes per poder-ho certificar;
de totes maneres, no seria estrany
aquest fet, ja que són diversos
els bordius que contenen una capella;
Biuse, Virós, Buiro...
I com dèiem al començament
d'aquest escrit: estem perdent les
bordes? Malauradament, jo crec
que sí. Principalment les que estan
isolades i sobretot quan els propietaris
han emigrat o ha canviat l'activitat
econòmica de la família i no
utilitzen l'edifici, podem considerar
que aquella borda està condemnada
a desaparèixer.
Per altra banda, a aquelles que
estan incloses en bordius i de moment
no s'han enrunat encara els
resta una petita llum d'esperança per
veure's reconvertides en integrants
de veritables poblats de segona residència,
com ja s'està donant el cas
a Noarre, Quanca i Graus, Noarre ja
és famós des que s'hi rehabilità el
Xalet Botey i, tot i que sempre han
lluitat la família i llurs veïns contra la
construcció d'una pista d'accés,
Noarre ha vist créixer el nombre de
bordes restaurades i habilitades fins
a més de mitja dotzena. Graus ha
salvat la seua existència, al contrari
de Noarre, mercès a la pista i a les
obres de la resclosa de Fecsa, primer,
i a la instal·lació posterior d'un
càmping als prats de la rodalia. I
també gràcies a la mateixa pista -ara
ja carretera- i a la línia elèctrica que
puja fins a la pleta del Prat, Quanca
també està reeixint amb un parell o
tres edificis restaurats.
Cal suposar que a mesura que es
vagin esgotant les ofertes de pallers i
de cases abandonades als pobles, els
forasters i els especuladors es llençaran
a rehabilitar bordes i bordius i es
podrà anar salvant aquests edificis
tan nostrats i tan propis del Pallars
("..., sojornaran a les pletes -nous
pobles immaculats, uniformes, que
enllumenaran la pedra fosca i vella
dels antics nuclis-,...": del mateix
Nial de març 2001). I cal suposar i esperar
a més que, arribat el cas, l'administració
dicti normes i ordenances
per evitar que es destrossi l'equilibri
arquitectònic i ambiental del país.
71
o
oi