52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

o
66
diguem bestieses. ¿Ens atreviríem a
dir que ¿a Plaça del Diamant era
una novel·la policíaca? Aleshores...!
Alguns autors, incapaços
d'imposar-se unes regles d'un joc a
les quals no sabien jugar, van començar
a dir que no hi ha novel·la
policíaca ni novel·la negra, que
només hi ha novel·les bones i dolentes.
Una obvietat que amagava
ignorància i que potser era una
ganivetada mortal. En una taula
rodona de la famosa Setmana Negra
de Gijón vaig sentir dir a senyors
que feia temps que s'afaitaven que
Ham/eíera una estupenda novel·la
negra, i també Èdip Rei, i fins i tot la
Bíblia!! Em vaig imaginar una
col·lecció de novel·la negra que
contingués aquests tres títols i em
vaig deprimir.
Atribueixo aquesta frivolitat destructora
a la manca de capacitat teoritzadora
que observo en els autors
d'aquest país. Ja des d'un principi
vam començar a trair la memòria de
la nostra amant. Quan érem joves,
inexperts en el terreny de la literatura
de gènere i estàvem acomplexats
pels periodistes que s'entestaven a
dir-nos amb menyspreu que això
nostre no era res més que un subgènere.
Com a reacció, en comptes
d'acceptar el lloc que correspon a la
literatura negra en la cultura, vam
replicar que no només no era un
subgènere sinó que era l'únic, el
més important. Ens vam oblidar dels
orígens de la novel·la negra, que és
literatura popular, literatura de
quiosc, literatura de joc i enginy,
literatura de carrer i no de grans
salons. Potser perquè alguns dels
autors de novel·les negres, pobrets,
desorientats, aspiraven a entrar als
grans salons. No es pot escriure
novel·la policíaca amb l'aspiració
de ser llegit per l'elit minoritària que
dirigeix la cultura. La novel·la policíaca
(o novel·la negra) és un joc, i a
l'elit no li agrada jugar perquè de les
teories literàries n'ha fet una religió,
i amb les religions no s'hi juga.
L'experiència mística, la degustació
sublim, la transcendència, la litúrgia,
els miracles, no volen joc, ni
rialles, ni manca de respecte perquè
se'n van de seguida en orris. I els
autors de novel·la policíaca riem
molt, transgredim molt i, com que
analitzem molt, acostumem a anar
al fons de les coses i és molt difícil
fer-nos combregar amb rodes de
molí. L'escepticisme, el sarcasme, la
paranoia són elements essencials de
la novel·la negra: no et pots refiar de
ningú, el culpable sempre serà qui
menys t'ho esperis, qualsevol pot
ser un assassí, i la gent menteix
molt, i darrere de les façanes més
respectables s'acostumen a amagar
fraus i crims terribles. No és una lectura
còmoda per a una societat autista
i autocomplaent.
¿Deu ser aquest un dels motius
del seu assassinat?
¿Haurem de sospitar d'aquests
crítics i estudiosos, aquests popes de
la cultura que volen decidir què s'ha
de llegir, quan i per què? Segons he
sabut, un estudiant de filologia pot
acabar la carrera sense que ningú
no li hagi recomanat que llegeixi
una novel·la policíaca. A la universitat
només es parla de novel·la
negra per dir que la llegia Proust,
perquè considerava que és on apre­
Una escena habitual en el
gènere de "lladres i serenos",
nia a estructurar millor un argument.
I sembla que, a partir d'aquest
comentari, cap alumne no té la curiositat
de llegir-la per veure què. Els
diaris no parlen de novel·la negra ni
novel·la policíaca perquè és un
tema massa genèric, massa ampli,
que demana una dedicació especial,
una especialització. Com que
és interessant, de fàcil lectura i proporciona
plaer, no prestigia. Encara
hi ha qui creu que la qualitat es troba
exclusivament en la dificultat,
l'avorriment i el dolor. Als sacerdots
culturals els agrada sorprendre amb
noms desconeguts, amb gustos exòtics.
"Coneixeu Donna León? Coneixeu
ingrid Noli?". Ah, noi! Ara sí
que us he fotut! Si no els coneix ningú,
guanyes, demostres estar per
damunt de l'auditori, quin gust! Si,
en canvi, et trobes amb un "És clar
que el conec, és clar que m'agrada".