52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

No ho sé. El cert és que a final
deis anys setanta va reaparèixer
amb tota la seua esplendor i em va
enlluernar, i vaig caure rendit als
seus peus.
Els amants del gènere negre
No vaig ser l'únic, però, és clar.
El primer amant que la novel·la
negra va tenir aquí, en aquesta època
de ressorgiment, va ser el Manuel de
Pedrolo que, el 1965, va publicar/oc
Bruta la seua Cua de Palla. En aquell
llibre vaig descobrir que els detectius
podien anar amb sis-cents pels
carrers de Barcelona i no trobar aparcament!
Aquesta aproximació a la
realitat coneguda, més familiar que
els estrambòtics Estats Units, ja me
l'havia proporcionada el polar
francès. Els policies i els delinqüents
del Manchette o del Japrisot eren més
propers que els del Chester Himes o
el Jerome Charyn. El Pedrolo va acabar
de convencé'm que es podia
escriure una novel·la negra que passés
aquí, on l'assassí es digués Pérez.
I, una mica més tard, ja als anys 70,
en Jaume Fuster va publicar De mica
en mica s'omple la pica, i continuaria
fent-ho fins a convertir-se en el
millor i més fidel amant que la
novel·la negra tenia a Catalunya
(imprescindible el seu Sofà el signe
de Sagitari, número u de la col·lecció
La Negra!). Després va venir Tatuaje,
en castellà, la primera del Carvalho i
el Manuel Vázquez Montalbán.
I, poc després, un dia, aclaparat
per la vergonya, em vaig apropar a
la meua enamorada, li vaig demanar
permís i en vaig escriure una.
Muts i a la gàbia. Aprende y calla. A
partir d'aleshores, vam ser amants.
Sé que em compartia amb molts
d'altres autors, però em sembla que
alguna vegada, en algun moment,
vaig ser un dels seus predilectes.
„*; EL HALCÓN
'"."• «lALTES
Així va començar una època formidable.
Tots els que ens sentíem
units per la mateixa passió ens vam
fer molt amics. Ferran Torrent,
Francesc González Ledesma (que
va guanyar el Planeta del 1984 amb
Crónica sentimental en rojo), Juan
Madrid, Julián Ibáñez, Jorge Martínez
Reverte, Fernando Martínez
Láinez, Manuel Quinto... En aquelles
dates, el mestre Joan Marsé em
va confessar que havia començat a
escriure Un dia volveré amb la
intenció de fer un policíac. Deia
que no se n'havia sortit, que ens admirava,
que era molt difícil! Temps
gloriosos en què el Joan Marsé deia
que ens admirava.
Sospitosos i culpables
Va ser molt bonic mentre va
durar, si em permeteu el tòpic. Va
ser un joc divertit, enriquidor, apassionant,
que feia patir i proporcionava
els millors plaers. Darrerament,
però, ens havíem distanciat una
mica. D'altres amants com la televisió,
el cinema, la literatura juvenil i
infantil, es reparteixen la meua atenció.
Vaig publicar jutge i part l'any
1996 i, des d'aleshores no n'he
escrita cap més. Diuen que l'última,
la que ha rebut el premi Ateneo de
Sevilla, Bellíssimes Persones, és una
novel·la negra, però no és cert. En
aquesta hi ha massa punts d'interès
a part del policíac i la llicència que
em prenc per fer la sorpresa final
invalidaria qualsevol pretensió policíaca
perquè està basada en la
peripècia metaliterària i no en la trama
criminal. No vull que se m'interpreti,
en dir això, que deserto del
gènere, no, ben al contrari, tinc ganes
de tornar a escriure una novel·la
negra com Déu mana. Però vull que
quedi clar que aquesta mena de literatura
és molt seriosa, és un joc
amb regles concretes i, si no el
juguem bé, potser contribuirem a la
seua fi.
¿Som nosaltres, els autors, els
qui l'hem mort, a força de fer trampes
en el joc? Som els principals
sospitosos? 0 han estat els crítics i
estudiosos? 0 els editors? Els mateixos
lectors? Cal sospitar de tothom. I
potser, com en aquella famosa
novel·la d'Agatha Christie, tots
haguem contribuït amb una ganivetada
en l'assassinat.
És veritat que els autors no la
vam cuidar gaire, aquella amant. La
vam maltractar. Molts escriptors
consagrats es van apropar al gènere
sense cap respecte, pensant que
això era molt fàcil i que ho podien
fer ells com ho podia fer qualsevol. I
van fer obres que es van vendre
molt i que només van servir per
denigrar-la. I nosaltres no vam moure
ni un dit. Encara avui, hi ha qui
no la sap definir. Què és el que caracteritza
una novel·la negra, o policíaca?
"No ho sabem", diuen alguns
autors. "Qualsevol cosa pot ser
policíaca, qualsevol cosa pot ser
negra, no cal que hi hagi crims, no
cal que hi hagi investigació..."
¿Només cal que hi hagi descripció
de la societat urbana? Per favor, no
05
c-