52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu 52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

20.04.2013 Views

6^ Philip Marlowe a "El sueño eterno", la novel-la de Raymond Chandier, dirigida per Howard Hawks i interpretada per Humphrey Bogart. Palla però no havia retingut el seu nom) quan Alianza Editorial va publicar Cosecha Roja. Em va cridar l'atenció que sortís un llibre de gàngsters en una col·lecció que tenia Kafka entre els seus autors. Hi havia també la col·lecció de Bruguera Novela Negra de Libro Amigo, infinita, esplèndida, hereva directa del Séptimo Círculo argentí de Borges i Bioy Casares. És impossible parlar del meu amor per la novel·la negra sense parlar de les col·leccions. Si llegeixes un autor que t'agrada molt, arribaràs a pensar que els altres autors encabits en la mateixa col·lecció per un mateix criteri tindran una qualitat equiparable, i això et porta a descobrir-ne de nous. Per alguna raó que em resulta incomprensible, actualment les editorials han abandonat aquesta teoria, tan lògica, per embarcar-se en una estratègia on títols i autors es confonen, a les lleixes de la llibreria, en un desordre que no convida gens a comprar i que només et porta als valors coneguts o recomanats pels popes de les pàgines culturals dels diaris. Però, en aquells anys 80, afortunadament, encara existien les col·leccions i podies aviciar-te a la lectura fins al fanatisme, i així va ser com vaig conèixer l'amor per aquest gènere literari. Gràcies a ell, he après el plaer de llegir i d'escriure, i d'analitzar i d'aprofundir. La literatura policíaca no és mai superficial perquè sempre, en la seua essència, busca anar més enllà de les aparences i de la superfície. És astuta, enginyosa, intel·ligent, profunda, metafòrica, crítica. I són llibres apassionants perquè només es Imatge d"'EI cartero siempre llama dos veces", de James M. Cain. La pel·lícula, dirigida per Tay Garnett, la van protagonitzar Lana Turner i John Garfield. poden escriure amb passió. Llibres vitals que parlen de la vida i de la mort. L'eros i el tanathos. 0 el sexe i la violència, bah, que és el mateix. La lluita i la passivitat, el positiu i el negatiu, el bé i el mal, el ying i el yang, el fons i la forma, digueu-ne com vulgueu. Els temes més importants, els que mouen el món. Deien que no era bona, que tenia un passat, però mai no m'hi vaig interessar gaire. Parlaven de Mario Lacruz i El inocente; de Rafael Tassis, en català. Recordo haver llegit novel·les policíaques dels anys quaranta escrites per en Guillermo López Hipkiss, aquell que traduïa tan malament els llibres d'en Guillermo Brow/n. Deien que durant l'època franquista havia estat amagada, desapareguda, per por de la censura. Deien que no es pot escriure novel·la negra sota una dictadura. Les novel·les de Hammett i Chandier s'havien publicat els anys quaranta, sota títols tan estranys com Detective por correspondencia 0 El Halcón del Rey de España i censurades.

No ho sé. El cert és que a final deis anys setanta va reaparèixer amb tota la seua esplendor i em va enlluernar, i vaig caure rendit als seus peus. Els amants del gènere negre No vaig ser l'únic, però, és clar. El primer amant que la novel·la negra va tenir aquí, en aquesta època de ressorgiment, va ser el Manuel de Pedrolo que, el 1965, va publicar/oc Bruta la seua Cua de Palla. En aquell llibre vaig descobrir que els detectius podien anar amb sis-cents pels carrers de Barcelona i no trobar aparcament! Aquesta aproximació a la realitat coneguda, més familiar que els estrambòtics Estats Units, ja me l'havia proporcionada el polar francès. Els policies i els delinqüents del Manchette o del Japrisot eren més propers que els del Chester Himes o el Jerome Charyn. El Pedrolo va acabar de convencé'm que es podia escriure una novel·la negra que passés aquí, on l'assassí es digués Pérez. I, una mica més tard, ja als anys 70, en Jaume Fuster va publicar De mica en mica s'omple la pica, i continuaria fent-ho fins a convertir-se en el millor i més fidel amant que la novel·la negra tenia a Catalunya (imprescindible el seu Sofà el signe de Sagitari, número u de la col·lecció La Negra!). Després va venir Tatuaje, en castellà, la primera del Carvalho i el Manuel Vázquez Montalbán. I, poc després, un dia, aclaparat per la vergonya, em vaig apropar a la meua enamorada, li vaig demanar permís i en vaig escriure una. Muts i a la gàbia. Aprende y calla. A partir d'aleshores, vam ser amants. Sé que em compartia amb molts d'altres autors, però em sembla que alguna vegada, en algun moment, vaig ser un dels seus predilectes. „*; EL HALCÓN '"."• «lALTES Així va començar una època formidable. Tots els que ens sentíem units per la mateixa passió ens vam fer molt amics. Ferran Torrent, Francesc González Ledesma (que va guanyar el Planeta del 1984 amb Crónica sentimental en rojo), Juan Madrid, Julián Ibáñez, Jorge Martínez Reverte, Fernando Martínez Láinez, Manuel Quinto... En aquelles dates, el mestre Joan Marsé em va confessar que havia començat a escriure Un dia volveré amb la intenció de fer un policíac. Deia que no se n'havia sortit, que ens admirava, que era molt difícil! Temps gloriosos en què el Joan Marsé deia que ens admirava. Sospitosos i culpables Va ser molt bonic mentre va durar, si em permeteu el tòpic. Va ser un joc divertit, enriquidor, apassionant, que feia patir i proporcionava els millors plaers. Darrerament, però, ens havíem distanciat una mica. D'altres amants com la televisió, el cinema, la literatura juvenil i infantil, es reparteixen la meua atenció. Vaig publicar jutge i part l'any 1996 i, des d'aleshores no n'he escrita cap més. Diuen que l'última, la que ha rebut el premi Ateneo de Sevilla, Bellíssimes Persones, és una novel·la negra, però no és cert. En aquesta hi ha massa punts d'interès a part del policíac i la llicència que em prenc per fer la sorpresa final invalidaria qualsevol pretensió policíaca perquè està basada en la peripècia metaliterària i no en la trama criminal. No vull que se m'interpreti, en dir això, que deserto del gènere, no, ben al contrari, tinc ganes de tornar a escriure una novel·la negra com Déu mana. Però vull que quedi clar que aquesta mena de literatura és molt seriosa, és un joc amb regles concretes i, si no el juguem bé, potser contribuirem a la seua fi. ¿Som nosaltres, els autors, els qui l'hem mort, a força de fer trampes en el joc? Som els principals sospitosos? 0 han estat els crítics i estudiosos? 0 els editors? Els mateixos lectors? Cal sospitar de tothom. I potser, com en aquella famosa novel·la d'Agatha Christie, tots haguem contribuït amb una ganivetada en l'assassinat. És veritat que els autors no la vam cuidar gaire, aquella amant. La vam maltractar. Molts escriptors consagrats es van apropar al gènere sense cap respecte, pensant que això era molt fàcil i que ho podien fer ells com ho podia fer qualsevol. I van fer obres que es van vendre molt i que només van servir per denigrar-la. I nosaltres no vam moure ni un dit. Encara avui, hi ha qui no la sap definir. Què és el que caracteritza una novel·la negra, o policíaca? "No ho sabem", diuen alguns autors. "Qualsevol cosa pot ser policíaca, qualsevol cosa pot ser negra, no cal que hi hagi crims, no cal que hi hagi investigació..." ¿Només cal que hi hagi descripció de la societat urbana? Per favor, no 05 c-

6^<br />

Philip Marlowe a "El sueño eterno", la novel-la <strong>de</strong> Raymond Chandier, dirigida per Howard Hawks i<br />

interpretada per Humphrey Bogart.<br />

Palla però no havia retingut el seu<br />

nom) quan Alianza Editorial va<br />

publicar Cosecha Roja. Em va cridar<br />

l'atenció que sortís un llibre <strong>de</strong><br />

gàngsters en una col·lecció que<br />

tenia Kafka entre els seus autors. Hi<br />

havia també la col·lecció <strong>de</strong> Bruguera<br />

Novela Negra <strong>de</strong> Libro Amigo,<br />

infinita, esplèndida, hereva directa<br />

<strong>de</strong>l Séptimo Círculo argentí <strong>de</strong><br />

Borges i Bioy Casares.<br />

És impossible parlar <strong>de</strong>l meu<br />

amor per la novel·la negra sense parlar<br />

<strong>de</strong> <strong>les</strong> col·leccions. Si llegeixes<br />

un autor que t'agrada molt, arribaràs<br />

a pensar que els altres autors encabits<br />

en la mateixa col·lecció per un<br />

mateix criteri tindran una qualitat<br />

equiparable, i això et porta a <strong>de</strong>scobrir-ne<br />

<strong>de</strong> nous. Per alguna raó que<br />

em resulta incomprensible, actualment<br />

<strong>les</strong> editorials han abandonat<br />

aquesta teoria, tan lògica, per<br />

embarcar-se en una estratègia on<br />

títols i autors es confonen, a <strong>les</strong> lleixes<br />

<strong>de</strong> la llibreria, en un <strong>de</strong>sordre<br />

que no convida gens a comprar i que<br />

només et porta als valors coneguts o<br />

recomanats pels popes <strong>de</strong> <strong>les</strong> pàgines<br />

culturals <strong>de</strong>ls diaris.<br />

Però, en aquells anys 80, afortunadament,<br />

encara existien <strong>les</strong><br />

col·leccions i podies aviciar-te a la<br />

lectura fins al fanatisme, i així va ser<br />

com vaig conèixer l'amor per aquest<br />

gènere literari. Gràcies a ell, he<br />

après el plaer <strong>de</strong> llegir i d'escriure, i<br />

d'analitzar i d'aprofundir. La literatura<br />

policíaca no és mai superficial<br />

perquè sempre, en la seua essència,<br />

busca anar més enllà <strong>de</strong> <strong>les</strong> aparences<br />

i <strong>de</strong> la superfície. És astuta, enginyosa,<br />

intel·ligent, profunda,<br />

metafòrica, crítica. I són llibres<br />

apassionants perquè només es<br />

Imatge d"'EI cartero siempre llama dos veces",<br />

<strong>de</strong> James M. Cain. La pel·lícula, dirigida per Tay Garnett,<br />

la van protagonitzar Lana Turner i John Garfield.<br />

po<strong>de</strong>n escriure amb passió. Llibres<br />

vitals que parlen <strong>de</strong> la vida i <strong>de</strong> la<br />

mort. L'eros i el tanathos. 0 el sexe i<br />

la violència, bah, que és el mateix.<br />

La lluita i la passivitat, el positiu i el<br />

negatiu, el bé i el mal, el ying i el<br />

yang, el fons i la forma, digueu-ne<br />

com vulgueu. Els temes més importants,<br />

els que mouen el món.<br />

Deien que no era bona, que<br />

tenia un passat, però mai no m'hi<br />

vaig interessar gaire. Parlaven <strong>de</strong><br />

Mario Lacruz i El inocente; <strong>de</strong><br />

Rafael Tassis, en català. Recordo<br />

haver llegit novel·<strong>les</strong> policíaques<br />

<strong>de</strong>ls anys quaranta escrites per en<br />

Guillermo López Hipkiss, aquell<br />

que traduïa tan malament els llibres<br />

d'en Guillermo Brow/n. Deien que<br />

durant l'època franquista havia estat<br />

amagada, <strong>de</strong>sapareguda, per por <strong>de</strong><br />

la censura. Deien que no es pot<br />

escriure novel·la negra sota una dictadura.<br />

Les novel·<strong>les</strong> <strong>de</strong> Hammett i<br />

Chandier s'havien publicat els anys<br />

quaranta, sota títols tan estranys<br />

com Detective por correspon<strong>de</strong>ncia<br />

0 El Halcón <strong>de</strong>l Rey <strong>de</strong> España i censura<strong>de</strong>s.

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!