52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

naçant-nos durant molt de temps
després d'haver-la llegit. Així és
com va néixer la novel·la policíaca,
i així va ser conreada per autors
com Conan Doyle (que va insistir en
el plaer que s'obté de l'analítica i la
deducció en el seu Estudi en escarlata)
i Agatha Christie. Fins que va
arribar als Estats Units i el gènere va
topar amb la realitat.
És als Estats Units, i de la mà
d'autors genials com Hammett i
Chandier, on la novel·la policíaca es
revesteix de realisme, on els policies
comencen a ser com els de debò, on
els cadàvers comencen a fer angúnia,
on els criminals comencen a ser
més descarats. No podia ser de cap
altra manera en un país que coneix
tan bé el crim organitzat. Les novelles
gosen parlar de corrupció policial
i política, i el crim es fa brut i
l'ambient criminal hi és reflectit
amb tota la seua misèria i sordidesa.
Denúncia social, diuen, i és veritat.
Això és la novel·la negra. Però sempre
sobre l'esquema de joc plantejat
per la novel·la policíaca: s'ha comès
un crim, se'n desconeix l'autor, un
investigador interrogarà els sospitosos,
buscarà pistes i, mitjançant la
capacitat d'analitzar i deduir, arribarà
a la conclusió que el culpable
és qui menys t'ho esperes. Basant-se
en una boutade poca-solta de
Raymond Chandier (Faulkner i
Hawks, quan treballaven en el guió
de The big sleep, li van preguntar
qui era l'autor d'un dels assassinats i
ell va respondre que no en tenia ni
idea), algú s'ha atrevit a establir la
teoria que als gran autors de
novel·la negra no els interessava resoldre
els enigmes que proposaven.
Aquesta ximpleria (que ho és perquè
la intriga i tota l'activitat de l'investigador
està precisament basada en
aquest enigma, en aquest joc i
"El agente secreto" de la novel·la de Somerset Maugham, en la versió cinematogràfica d'Alfred
Hitchcock.
aquesta estructura essencial) ha
donat lloc a moltes porqueries
literàries.
Aquesta és, doncs, la novel·la
policíaca i la novel·la negra que jo
vaig conèixer. I crec que, a hores
d'ara, no hi ha bona novel·la policíaca
sense anàlisi social i no hi ha
bona novel·la negra sense els elements
de joc, enginy i sorpreses.
Aquesta és la novel·la de què em
vaig enamorar ja fa molt de temps.
Història d'amor
La vaig conèixer a l'escola, els
anys 64 o 65. Per anar al col·legi del
Sagrat Cor, on estudiava cinquè de
batxillerat, havia de passar per
davant de les llibreries de segona
mà del carrer Muntaner, i allà entrava,
m'emborratxava d'olor de
paper vell i em comprava llibres de
l'Agatha Christie. Els llegia de manera
compulsiva, no me'n podia
estar ni enmig de les classes més
divertides, si és que n'hi havia alguna.
Més d'una vegada em van sorprendre
els profes amb el llibre
sobre els genolls, concentrat en
crims i investigacions quan hauria
d'estar escoltant sàvies paraules.
Després, un company de l'institut
Balmes (Albert Vinyoli, mai no ho
oblidaré) em va recomanar L'home
de Londres, editat a la prestigiosa
col·lecció La Cua de Palla, que dirigia
Manuel de Pedrolo. Vaig quedar
enlluernat. Pel Simenon i per la
col·lecció. Em vaig comprar més llibres
d'aquests grocs amb il·lustracions
negres, i hi vaig descobrir
autors que m'havien de marcar per
sempre. Sébastien japrisot i Parany
per a una noia, Raymond Chandier i
La Gran Dormida, Ira Levin i Una
besada abans de morir, Dashiell
Hammett i La clau de vidre, i fins i
tot John LeCarré i Trucada per al
mort i Patricia Highsmith i Clara
també, abans que tant l'un com l'altra
es convertissin en best-sellers. El
primer llibre que vaig llegir d'una
tirada, començant-lo en anar-me'n a
dormir i tancant-lo a les quatre de la
matinada, va ser Cal saber encaixar,
d'Stanley Ellin. Vaig descobrir
Hammett de debò (vull dir que
havia llegit llibres d'ell a La Cua de
63