52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

o
62
només hi van quatre gats i, normalment,
els escriptors estrangers
que hi assisteixen ni tan sols han
estat publicats aquí. És a dir, que no
hi donin més voltes, senyors. La
novel·la negra d'aquest país és ben
morta.
Desolació. Angoixa. Tractant-se
de qui es tracta, és inevitable la pregunta:
I ha estat mort natural o...?
El forense arronsa les espatlles.
No ho té clar. ¿Poden morir de mort
natural els fenòmens culturals?
Potser sí. En tot cas, existeix una
greu sospita. I és per això que m'han
encarregat que meni la investigació.
Em disposava a escriure només una
necrològica rutinària, nostàlgica,
només per a uns pocs entesos...
Però ara resulta que em paguen per
fer una investigació a fons. No sé si
en sabré.
Qui ha matat la novel·la policíaca?
Identificació
Sí, jo vaig conèixer la novel·la
negra, al nostre país, a la seua millor
època. Vam ser amants.
Però de què estem parlant? De
novel·la policíaca o de novel·la
negra? Hi ha qui diu que no tenen
res a veure, l'una amb l'altra. Hi ha
qui diu que són antagonistes. Hi ha
qui diu que l'una és de dretes i l'altra
d'esquerres. El mal dels qui fan
aquestes definicions és que han pres
partit. Acostumen a ser aquells
amants de la novel·la negra nordamericana
que només jutgen l'Agatha
Christie com una reaccionària
burgesa i s'obliden de la gran quantitat
de feixistes que s'han amagat
sota el paraigua del hard-boiled ianqui,
jo, que les he conegudes totes
dues, i a totes dues he estimat, diria
que són bessones, o mare i filla, potser
una sola persona amb doble per-
THE BIG
SLEEP
RAYMOND
CHANDLER
sonalitat (argument freqüent en el
gènere).
Vejam: és generalment acceptat
que la novel·la policíaca neix amb
Els crims del carrer Morgue, d'Edgar
Alian Poe. És en aquest conte on es
fixen les regles del joc per primer
Perry Mason interpretat a la televi
sió per Raymond Burr.
cop. El va escriure el 1841, quan va
entrar a treballar com a director literari
al Graham's Magazine, feina
estable després de passar moltes
penalitats, i va consolidar el seu
prestigi augmentant-ne els subscriptors
de cinc mil a quaranta mil. El
conte trenca amb els que havia
escrit fins aleshores, de terror gòtic i
irracional {Berenice, Ligeia, La caiguda
de ¡a Casa Usher), per defensar
el terror i el misteri des de la racionalitat.
Pada de jocs, dels escacs, de
les dames, dels jeroglífics, dels passatemps
i del gran plaer que proporciona
resoldre'ls, i planteja la narració
com un d'aquests passatemps.
Qui pot haver comès els terrorífics
crims del carrer Morgue? Sembla
impossible, no hi ha solució... Fins
que arriba el gran primer detectiu
deductiu de la literatura ("l'analista",
com li diu Cortázar) i, basant-se
en pistes, dades, en el seu agut poder
d'observació, en traurà l'entrellat.
Descobrim aleshores que el terror
té una explicació lògica. Hem
patit, però ens alleugem. Ens sentim
més segurs i satisfets, complaguts,
que després de llegir una història de
fantasmes, que continuarà ame-