52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

11
Pastor de Nyalam carregant un iac el dia que marxàvem del camp base.
tínuament ens trobàvem grupets de
dues o tres noies que feien treballs
de manteniment i que ens saludaven
efusivament.
Nyalam no deixa de ser un poble
fronterer, amb edificis oficials i
molta gent vinguda de fora, especialment
xinesos. Hi vam estar tres o
quatre dies, perquè s'havia de reunir
els iacs que feien falta per a transportar
tot el pes de l'expedició fins
al camp base -els iacs són unes vaques
petites i molt peludes que els
tibetans utilitzen per al transport de
càrrega i n'aprofiten la llet i la
carn-; mentrestant vam estar en una
casa d'hostes on ens van tractar
molt bé. Els nostres amfitrions xinesos
eren tan atents amb nosaltres
que es feien pesats. L'oficial d'enllaç,
Mister Li, només parlava xinès i
era un expert en oratòria; l'intèrpret,
un estudiant de filologia anglesa,
molt innocent, es deia Xié. En aca­
bar un sopar, Mr. Li ens va fer un
llarg discurs per a justificar que no
vindrien amb nosaltres al camp base.
Per nosaltres perfecte, podríem
fer la nostra tranquil·lament.
Al final vam sortir amb els pastors
tibetans. Formàvem una caravana
d'unes 25 persones i uns 30 iacs.
El viatge va durar dos dies. La convivència
amb ells va ser molt maca,
ens oferiren de tot, fins i tot la pastora
que anava amb ells! Estaven
sempre contents, cantaven, reien,
cridaven...
Arribats al lloc que vam considerar
més adequat per a muntar el
camp base, van marxar els tibetans i
ens vam quedar ben sols en aquella
immensitat de muntanyes. Era un
lloc idíl·lic, al costat d'un llac i envoltats
de prats i muntanyes. Primer
de tot va començar la feina de muntar
el camp, cosa que ens ocupà un
parell o tres de dies, però després co­
mençà la w'da de camp base. Per a
fer un cim de 8.000 metres cal aclimatar-se,
és a dir, adaptar progressivament
el cos a l'altitud. Això s'aconsegueix
primer reposant i
menjant al camp base, i després
anant fent ascensions i estades cada
vegada a més altitud, per tornar a
reposar i reprendre les forces al
camp. Així doncs, la vida de camp
base consistia a descansar, jugar al
Karroum (joc nepalès), al parxís o a
cartes, a menjar (cuinaven en Sarki i
en Nima), conversar i dormir.
Aquesta vida, la vam fer durant un
mes i deu dies (de final d'agost a
principi d'octubre). Durant aquest
temps vam fer ascensions a cims més
baixos de l'entorn i finalment, el 29
de setembre, vam fer el cim. Pocs
dies després vam decidir de recollir
els paquets i de tornar cap al Nepal.
Un altre cop a Nyalam aviat vam
tenir enllestits els papers, i després
d'acomiadar-nos de Mr. Li, d'en Xie i
dels tibetans, vam tornar al Nepal.
Mentre érem al camp base els monsons
s'havien acabat, això feia que el
viatge de tornada, tot i passar pel
mateix lloc que a l'anada, semblés
diferent. El cel era ben clar i net, el
paisatge fabulós, el riu ja no baixava
amb tanta força i l'aigua era neta i
transparent, no hi havia esllavissades
i l'aire era fresquet, ja no feia aquella
xafogor com quan hi vam pujar...
En arribar a Katmandú, vam
aprofitar per menjar tot el que havíem
perdut durant els dies d'expedició,
que havia estat bastant, i com
que ens havíem portat tan bé i havíem
fet els deures tan aviat, encara
vam tenir alguns dies per anar a fer
una part del trekking de\s Annapurnes,
però això ja són figues d'un
altre paner i no queda prou paper
per a explicar-ho.
Fins a la propera.