52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

•o
n
Quins papers ens fa assumir la vida!
rès, la curiositat, la follia i l'aventura
els teus companys de viatge. Una
sola idea al cap: escriure. Una cua
de títols: f/ meilre de Kheops, L'anell
d'Àtila, El punyal de Sarraí, La
reina hongaresa, Parleu o mateume,
El rapte, el mort i el Marsellès,
L'ull del Diable, El relat de Gunter
Psarris...
Sabeu què? No talleu mai a cap
infant, a cap jove ni a cap persona
adulta la il·lusió de crear una cosa
nova. Per més que li digueu "t'equivocaràs,
fracassaràs, t'ensorraràs" o
qualsevol pensament negatiu que el
pugui fer trontollar, si ell creu en ell
mateix, res ni ningú no l'aturarà. Per
tant, no perdem el temps dient als
altres que el camí que han triat no és
el millor per ser rics, perquè la
riquesa que ell busca possiblement
no és pot comptar en diners. 0,
també podria ser, que el que volem
és que ell faci el que nosaltres no
vam ser capaços de fer o d'aconseguir,
i cerquem trobar la fotocòpia
de nosaltres mateixos i viure en ells
la vida que no vam viure nosaltres.
Parlar de mi mateix em resulta
avorrit perquè no crec que la meua
vida aporti res de nou. Per contra,
mirar endavant i seguir caminant sí
que aporta novetats. La vida s'ha
creat per viure-la, per sentir-la i per
gaudir-la. La resta forma part de
l'embolcall, però no és la pròpia
vida.
Podem repassar fotografies,
recordar imatges perdudes al llarg
del temps, però el que ens queda és
la sensació de sentir-nos vius, d'haver
viscut i d'haver après d'un passat
per poder sentir amb més intensitat
el present, única porta que ens
permet construir un futur. Per això
llegim la història dels altres: per
aprendre. I el futur no s'acaba mai,
perquè segueix quan nosaltres ja no
hi som, segueix endavant en les persones
dels nostres descendents, de
tots aquells que, en un cert moment,
van escoltar les nostres paraules i els
van servir per a alguna cosa positiva.
Som tots plegats, la suma de
totes aquestes petites vides que
esdevé la resultant de tots els
esforços per construir la Vida.
Un dia vam néixer, vam viure
uns dies i un dia morirem, però...
desapareixerem? Com podem desaparèixer,
si ja hem entrat a formar
part del gran llibre de l'univers?
Aquest és un llibre etern on res ni
ningú no és més important que un
altre, perquè tots en som part. Una
part imprescindible. Només que hi
faltés un de nosaltres, i l'univers no
seria el mateix. Tot i així, no oblidem
que en som una petita, molt
petita, molt petita part i que, de cap
de les maneres, en som el centre.
Suposo que aquest Vistaire és
una mica fora de normes, que no
ofereix al lector cap dada rellevant
sobre el meu passat, sobre la meua
història, que és repetició d'una de
tantes i tantes històries de tots plegats,
que és la meua, la personal,
com la de tot aquell que ara està llegint
aquestes paraules. Però, si alguna
cosa he après, és que la vida de
cadascú és per viure-la, i dels altres,
de les altres vides, n'hem de saber
extraure l'esperit que plana damunt
d'unes vivències i que ens ha d'ajudar
a seguir caminant, a continuar
explorant i descobrint noves experiències.
El dia que perdem les
ganes de conquerir noves fites, de
descobrir nous horitzons, d'explorar
nous misteris o de seguir vivint significarà
que ens hem esgotat o que
ja hem fet el que havíem vingut a
fer. En tot cas, sempre és millor que
sigui la segona opció. Per això desitjo
viure amb intensitat.
La resta, com ja he dit, per mi és
l'embolcall i l'únic camí de debò és
el que mena cap a la llibertat.
Llibertat per aprendre, per imaginar,
per ser nosaltres mateixos i per
acceptar que hem vingut aquí per
viure-hi, per gaudir de la vida i per
deixar enrere la nostra petita contribució.
Fa anys, força anys, vaig escriure
un conte infantil i vaig guanyar un
petit premi. És el més gran de tots.
Sens dubte! Perquè em va ensenyar
quin era el meu camí. Per això he
volgut reproduir-lo, tal com el vaig
escriure en aquells dies.