52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

durant vint-i-cinc anys en el món
empresarial per descobrir que no
era això el que volia fer. Té gràcia la
cosa, oi que sí? Tants anys per descobrir
el que no volies fer, malgrat
que he d'afegir que m'ho havia passat
d'allò més bé. De manera que,
vist des del present, m'adono que
no va ser temps perdut. Si més no,
alguna cosa positiva n'he tret.
Aquest és un altre dels misteris divertits
de la vida. Tot allò que fem,
encara que sembla que ens pot desviar
del nostre camí, té un sentit i
ens prepara per a la tasca que, teòricament,
hem vingut a fer. Vint-i-cinc
anys de treball, de relacions, de
contemplar el món que ens envolta,
d'experiències i de mil coses més és
un bagatge que, tard o d'hora, ens
hadeservir. Ami, força!
Per què no fas el salt molt abans,
quan ja entreveus quin és el teu vertader
camí?, em demano ara. Perquè
tens una família, tens una esposa,
tens uns fills als quals has de fer
créixer, has d'alimentar i educar,
tens una feina, unes relacions, unes
obligacions i un bon tros per fer.
Fins al dia que t'adones que la vida
no és fer el que els altres volen, sinó
allò que tu creus que has de fer. I
aquell dia, després de moltes hores,
molts dies, mesos i, fins i tot, anys
de reflexió, parles amb qui ha viscut
al teu costat tots els avatars de la
teua existència i ella et diu "simplement"
que confia en tu, i que endavant.
Ningú no és conscient del
que significa que algú et digui que
confia en tu fins que no t'ho diuen. I
ella m'ho va dir. I si ella és qui t'estima
i qui millor et coneix... el món
és teu! Perquè la paraula confiar, tot
i que té poques lletres, resulta
immensa. Tan gran que si algú te l'ofereix
amb sinceritat, tens tot un
exèrcit al teu servei. Què és el que
Si cal, faig costelles a la brasa.
no conqueriràs? Qui et pot aturar?
No em feu riure, que això és cosa
molt seriosa.
Els primers dies hi ha gent que
pensa que t'has tornat boig, que
t'has begut l'enteniment, que no
te'n sortiràs, que... Que què?, respons
tu. No va cremar Hernán Cortés
les seues naus? Doncs jo vaig escriure
L'enigma de Constantí el
Gran i vaig decidir que ja havia arribat
l'hora de començar a caminar.
Quina diferència hi ha entre l'un i
De viatge per aquests móns
de Déu. Zuric.
l'altre? Cap ni una. En tot cas, petites
diferències d'entorn i de circumstàncies.
Però l'esperit segueix
sent el mateix, i jo també me la vaig
jugar de valent. Me'n sento orgullós.
Sobretot perquè algú, molt a prop
meu, em va dir "simplement" que
confiava en mi. I és important tenir
algú al teu costat.
Déu meu! Mires enrere i contemples
el llarg camí per on has
hagut de passar i llavors saps què és
l'empenta, la força de voluntat, el
desig de fer allò que vols fer, l'inte-
//