52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

ÍO
Tota la família amb uns amics a les fonts del Danubi.
un repàs de tot el que ens envolta
fins al punt que comencem a prendre
decisions per nosaltres mateixos,
que és quan s'inicia l'aventura
de viure la vida.
Vaig néixer el dia que vaig ser
conscient que vivia i que tenia un
entorn i que les coses es movien i
que... I quan va ser? No me'n recordo.
Potser quan encara era ai claustre
matern o potser molt després.
Vés a saber! Sortir a la llum del dia
no significa començar a viure.
Només és una data que posem per
poder entendre'ns. Llavors diguem
que vaig néixer tal dia de tal mes de
tal any, i que vaig néixer allà. Bé!
Vaig néixer, segons la convenció
admesa, el dia 1 de febrer de 1951.
On? A Andorra la Vella.
Vaig estudiar... Sí, vaig estudiar.
Primer forçat, com tots plegats, perquè
els grans havien oblidat que el
món comença amb el joc. Els animals
aprenen jugant. Nosaltres, en
aquells temps, fa més de quaranta
anys, apreníem a cops de bastó. "La
lletra amb sang entra." I vaig aprendre.
Increïble, però cert! No deixa
de ser curiós, perquè, malgrat el sistema
estúpid d'ensenyament que
teníem a l'època, no van aconseguir
que perdés l'interès per aprendre i la
curiositat innata de tot infant. I això
que prou que s'hi van escarrassar!
Dec ser més tossut que no pas es
pensaven.
He dit que vaig aprendre i ara
tinc un dubte, perquè, de tant en
tant, jo faig el mateix que feien els
meus progenitors i intento que els
meus fills aprenguin com jo vaig
aprendre. Per què? Potser perquè
pateixo tot veient que poden cometre
errors i llavors... llavors... co­
menço a entendre els meus pares.
Tal vegada ells tampoc no volien
que cometés errors. Ai! Acabes entenent,
fins i tot, la frase maleïda
que pronunciaven els pares: "Quan
siguis gran ho entendràs." Potser sí.
Allò que he entès és que tothom
duu un cuc dintre seu. És la dèria de
fer alguna cosa, com un sentiment
enganxat a l'ànima que ens diu que
hem vingut a aquest món per tal de
fer alguna cosa. El problema és descobrir
quina és, perquè això no ve
especificat al manual d'instruccions
que ens donen quan naixem. Per
cert, haig de dir que és un manual
ben pobre! L'hem d'acabar escrivint
nosaltres i sempre tenim la sensació
que ens queda alguna cosa per fer...
Potser, aquest sentiment de mancança
ens permet seguir caminant i
caminant tot cercant què és el que
falta i, sense voler, descobrim més
del que ens imaginàvem.
En el meu cas particular, posats a
dir alguna cosa personal, d'aquestes
que m'avorreixen de valent, haig de
confessar que m'ha costat un xic
trobar-la, aquesta cosa que he vingut
a fer. Vaig haver d'estudiar tota
una carrera d'enginyer i treballar