52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu
52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu
52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
^'.^ WPW<br />
X msil<br />
Revista <strong>de</strong>l <strong>Consell</strong><br />
<strong>Cultural</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong><br />
Mm itísm -S<br />
FULLS DEL CONSELL<br />
L'agricultura a l'Alt Pirineí
••*9^f^<br />
Territori i Paisatge<br />
CAIXA CATALUNYA<br />
La Fundació Territori i Paisatge, creada per l'Obra<br />
Social <strong>de</strong> Caixa Catalunya a finals <strong>de</strong> l'any 1997 i<br />
que va començar la seva actuació el març <strong>de</strong><br />
1998, té com a objectius principals col·laborar en<br />
la conservació <strong>de</strong>l patrimoni natural i <strong>de</strong>l<br />
paisatge i conscienciar la població <strong>de</strong> la<br />
necessitat <strong>de</strong> protegir el medi.<br />
Les línies bàsiques d'actuació <strong>de</strong> la Fundació<br />
Territori i Paisatge són tres:<br />
la més important, adquirir parts <strong>de</strong> territori que<br />
representin ambients naturals ben conservats<br />
per gestionar-los posteriorment amb la<br />
col·laboració d'entitats conservacionistes,<br />
d'altres organitzacions no governamentals i <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> administracions públiques; per l'altra,<br />
col·laborar en els projectes <strong>de</strong> conservació <strong>de</strong> la<br />
natura que <strong>de</strong>senvolupen entitats <strong>de</strong>l país; i<br />
finalment, fer una tasca d'educació continuada,<br />
tant en la població infantil i juvenil com en<br />
l'adulta, a fi d'incorporar en la nostra societat el<br />
valors ambientals. El Centre <strong>de</strong> Natura i<br />
Desenvolupament Sostenible <strong>de</strong>l Pirineus, <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
Planes <strong>de</strong> Son a <strong>les</strong> valls <strong>d'Àneu</strong>, està en la línia<br />
d'aconseguir aquests objectius.<br />
Reserves FTP<br />
Convenis <strong>de</strong> cotlaboració 9<br />
Equipament Les Planes <strong>de</strong> Son 0<br />
Adquisició <strong>de</strong> drets <strong>de</strong> tala ^<br />
Amb data gener <strong>de</strong>l 2002 la Fundació Territori i<br />
Paisatge és propietària <strong>de</strong> 12 reserves (6.926 ha.),<br />
Iia signat convenis territorials <strong>de</strong> col·laboració<br />
amb diferents ajuntaments per col·laborar en la<br />
gestió <strong>de</strong> 10.566 ha. i ha adquirit els drets <strong>de</strong> tala<br />
<strong>de</strong> 104 ha. <strong>de</strong> boscos per tal <strong>de</strong> preservar-los.<br />
Fundació Territori i Paisatge.<br />
La Pedrera. C/Provença 261-265 08008 BARCELONA<br />
Tel: 93 484 7367 Fax; 93 484 7364<br />
e-mail: fundtip@fundtip.com<br />
Les Planes <strong>de</strong> Son<br />
Centre <strong>de</strong> Natura<br />
i Desenvolupament<br />
Sostenible <strong>de</strong>ls Pirineus<br />
Reserva d'Alinyà<br />
(Alt Urgell)<br />
Lludnga: projecte<br />
<strong>de</strong> reintroducció<br />
<strong>de</strong> la Uúdrlga a <strong>les</strong><br />
conques <strong>de</strong> la<br />
Muga i <strong>de</strong>l Fluvià<br />
Reserva<br />
<strong>de</strong>l Congost<br />
<strong>de</strong> Mont-rebei<br />
(Serra <strong>de</strong>l Montsec)<br />
Trencalos: estudi<br />
<strong>de</strong> la població <strong>de</strong><br />
Trencalosos<br />
<strong>de</strong>l Pirineu Català<br />
Reserva <strong>de</strong><br />
Mig <strong>de</strong> Dos Rius<br />
(Aiguamolls <strong>de</strong><br />
l'Empordà)<br />
reintroducció <strong>de</strong> la<br />
cigonya a<br />
l'Empordà<br />
Reserva ;<br />
<strong>de</strong>l Congost<br />
<strong>de</strong> Fraguerau<br />
(Serra <strong>de</strong>l Montsant) "<br />
i'-'i-^S^-1?
Des <strong>de</strong> l'ou fins a <strong>les</strong> pomes<br />
Del principi fins al final, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l primer plat<br />
fins a <strong>les</strong> postres. Aquesta clàssica expressió<br />
llatina, ab ovo usque ad mala, utilitzada per<br />
Horaci i inspirada en els<br />
àpats romans, que començaven<br />
amb ous i acabaven amb<br />
fruita, és un bon pretext per<br />
exemplificar la necessitat que<br />
tenen tots els territoris, però<br />
molt especialment aquells espais<br />
<strong>de</strong> permanent seducció turística,<br />
d'oferir com a elements inseparab<strong>les</strong><br />
<strong>de</strong> la seua cultura l'imprescindible c<br />
plement gastronòmic.<br />
L'any 1993 el <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong>,<br />
ben conscient d'aquest valor cultural indiscutible per a la integral formació<br />
<strong>de</strong>ls visitants, va engegar una campanya activa adreçada als agents restauradors<br />
<strong>de</strong>l territori. Se'ls facilitava el logotip i se'ls <strong>de</strong>manava que distingissin, ja<br />
fos en menú complet -menú aneuenc- o bé dins <strong>de</strong> la proposta gastronòmica<br />
genèrica, aquells plats <strong>de</strong> la terra fruit d'una perllongada tradició i saviesa<br />
culinàries basa<strong>de</strong>s en el màxim aprofitament <strong>de</strong>ls recursos que ofereix la muntanya.<br />
El resultat podia haver estat engrescador. Solament dos restaurants, <strong>de</strong><br />
la quinzena llarga amb què vàrem contactar, acolliren amb il·lusió i imaginació<br />
la iniciativa. No era un mal principi si hagués tingut continuïtat i acceptació.<br />
Deu anys <strong>de</strong>sprés el panorama gastronòmic aneuenc, que té una alta qualitat,<br />
no ha sabut encara singularitzar la seua oferta gastronòmica més enllà <strong>de</strong><br />
la puntual organització <strong>de</strong> <strong>les</strong> Jorna<strong>de</strong>s Gastronòmiques inicia<strong>de</strong>s l'any 1992,<br />
i això que el creixent turisme rural, cada cop més sensibilitzat, reclama atencions<br />
en el camp <strong>de</strong> la cultura dins <strong>de</strong>l qual la gastronomia constitueix un <strong>de</strong>ls<br />
vèrtexs fonamentals.<br />
Qui no ritualitza ferms propòsits en iniciar-se l'any? L'Àrnica també, amb la<br />
incorporació <strong>de</strong> dues noves sèries: la d'art, dirigida pel pintor targarí Josep<br />
Minguell, autor <strong>de</strong>ls murals <strong>de</strong>l <strong>Consell</strong> Comarcal a Sort, i la <strong>de</strong>l món <strong>de</strong> la<br />
música, coordinada pel compositor Josep Vinaròs, autor <strong>de</strong> l'obra El Pallars<br />
Sobirà; o la <strong>de</strong>l Gremi <strong>de</strong> Restauració <strong>de</strong> Barcelona, amb la proposició no <strong>de</strong><br />
llei al Parlament <strong>de</strong> Catalunya perquè es reafirmi el reconeixement <strong>de</strong> l'art<br />
culinari com a part <strong>de</strong> la cultura i un element d'i<strong>de</strong>ntitat <strong>de</strong>l poble català. I per<br />
Puè no, en aquest 2002 capicúa, la d'uns restauradors <strong>d'Àneu</strong> i el Pallars<br />
Sobirà hereus d'un patrimoni singular per preservar que fugen, com gat escaldat<br />
<strong>de</strong> l'aigua tèbia, <strong>de</strong> la globalització culinària que <strong>de</strong>svirtua totalment la<br />
comprensió <strong>de</strong>l territori.<br />
I per tot això, un darrer <strong>de</strong>sig, que no hàgim d'esperar ad calendas graecas,<br />
com solia apuntar irònicament el diví emperador August.<br />
N I A L<br />
Dirw lor: Ferran Relia i Foro • Coordinador: |oan Blanco<br />
i Barrilado • C onsell <strong>de</strong> redacció: Pep Coll, Andreu<br />
Loncà, Xavier Macià, Carme Mesire, Miquel Pueyo,<br />
Ramon Ststac, Albert Turull, Miquel Vila<strong>de</strong>gut •<br />
Producció gràfica: Raül <strong>Valls</strong> • Disseny: Pilar Monge •<br />
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà • DL: L-1 34-1990 •<br />
ISSN: 1130-5444<br />
Adre(,a <strong>de</strong> l'editor: <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong><br />
Carrer Maior, 6 - 25580 Esterri <strong>d'Àneu</strong>. Tel.: 973 62 63 10<br />
Fax: 973 62 67 12. Correu electrònic:conscll@aneu.org<br />
Correu electrònic exclusiu per als cul-laboradors d'ÀRNICA:<br />
arnica@aneu.org • Pàgina web: www.aneu.org<br />
A.P.P.E.C ÀKNICAésnwmtxe<strong>de</strong>l'APPEC<br />
ASSOCIACIÓ<br />
PEeit)DlOUE.S<br />
EN CA *IA<br />
ELS ARTICLES PUBLICATS A ÁRNICA<br />
EXPRESSEN SOLAMENT L'OPINIÓ<br />
DFISSEUSALJTORS<br />
Va!<br />
"la Caixa 1<br />
' AJUNTAMENT<br />
D'ESTERRI DÁNEU<br />
T A S I S<br />
Generalitat<br />
m 1<br />
"<br />
S S T 1 T l T<br />
I) E S T L D 1 S<br />
1 L t R D t N C S<br />
<strong>de</strong> Catalunya<br />
Departament <strong>de</strong> Cultura<br />
P R E M I<br />
T O R R E N T 2 0 0 0
^<br />
LA PI PI DA<br />
^<br />
LOAAARINYAC<br />
LA MOSQUERA<br />
36<br />
Entrevista<br />
losep M. Gavín.<br />
La viva estampa<br />
d'un arxiver<br />
Per Car<strong>les</strong> Riera<br />
D<br />
LA LLUCANA<br />
El treball <strong>de</strong> la<br />
coeducació a<br />
l'associacionisme<br />
educatiu<br />
Per Marta Rosàs<br />
26<br />
El dret privat <strong>de</strong>l<br />
Pallars Sobirà.<br />
Parlem amb ¡osep-D.<br />
Guàrdia, conseller<br />
<strong>de</strong> justícia<br />
Per Antoni Vaquer<br />
14<br />
El Nepal, el país <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> muntanyes<br />
Per Pere Oller<br />
BECULLA<br />
PS<br />
\M<br />
L'ARNA<br />
29<br />
Porrada Rai Ferrer<br />
(Oiwiihuopeya)<br />
Capitalitat. Aturar<br />
la gent a <strong>les</strong> <strong>Valls</strong><br />
d'Aneu<br />
Entrevista<br />
L'agricultura al Pirineu.<br />
Agricultura sense pagesos;<br />
bestiar sense rama<strong>de</strong>rs.<br />
Per Ignasi Aldomà<br />
i Albert Castellarnau<br />
Per Daniel Pi<br />
Salvador Brotons<br />
Per losep Vinaròs<br />
'vo<br />
O<br />
23<br />
41<br />
El "Beatus",<br />
un manuscrit <strong>de</strong><br />
miniatures fascinants<br />
Per Benigne Marquès<br />
LO FORAT DE LA GUINEU<br />
C3><br />
LO ROVELL DE L'OU<br />
t^í;^<br />
LAÜRÍPIA<br />
Per Andreu Loncà,<br />
Enric Pinyol<br />
i Albert Masó<br />
Pirineus <strong>de</strong> Verdaguer<br />
Autòpsia <strong>de</strong> la<br />
novel-la policíaca<br />
Per Andreu Martín<br />
UJ<br />
(I: Orografia)<br />
O<br />
O<br />
Per Àlvar <strong>Valls</strong><br />
60<br />
80<br />
72<br />
53<br />
R A S T E L L<br />
ÁRNICA núm. <strong>52</strong> marc 2002<br />
•-S<br />
SALISPAS<br />
al<br />
O<br />
O-<br />
><br />
83<br />
LA TRAPA<br />
AAANAIRONS<br />
74<br />
59<br />
Art i territori.<br />
L'estudi <strong>de</strong>l pintor<br />
Per Josep Minguell<br />
68<br />
cu<br />
o<br />
'o<br />
o<br />
El llenguatge no verbal (I)<br />
Per Miquel Pueyo<br />
:arxiu<br />
"La frontera<br />
i "El ball <strong>de</strong> la lluna<br />
Per Mjrc Cranell<br />
Les bor<strong>de</strong>s<br />
Per Francesc Móra<br />
77<br />
dimatqe:<br />
W A.,\ f »«.Ji r.. ,1 ^^ •<br />
(td Comell <strong>Cultural</strong><br />
(ie <strong>les</strong> Valh d'Áneu<br />
89
LA P I P 1 D A<br />
Per Caries Riera<br />
Fotos: Arxiu Oavín i Ferran Relia<br />
Gavín, la viva estampa<br />
d'un arxiver<br />
Per començar direm que en la<br />
persona <strong>de</strong> Josep M. Gavín i Barceló<br />
<strong>de</strong>staquen, <strong>de</strong> bell antuvi, dues<br />
facetes: la <strong>de</strong>l col-leccionista i la <strong>de</strong>l<br />
<strong>de</strong>scobridor d'esglésies romàniques<br />
-lligada amb la seua dèria excursionista-.<br />
El seu, però, és un col·leccionisme<br />
d'investigació. Cavin té el
Em vaig inventar un<br />
sistema amb 1.553<br />
maneres per localit<br />
zar una estampa <strong>de</strong><br />
sant Josep en menys<br />
d'un minut<br />
gran mèrit d'haver inventariat <strong>les</strong><br />
esglésies <strong>de</strong> Catalunya per comarques.<br />
-Quan tenia quatre anys vaig<br />
començar a col·leccionar coses.<br />
Aquí hi ha una capsa <strong>de</strong> fusta,<br />
negra, que hi diu: "Arxiu Gavín,<br />
1934-1941", amb estampes, sobre<br />
tot <strong>de</strong> sant Josep. Tinc 44.212 es<br />
tampes 0 postals col·lecciona<strong>de</strong>s, i<br />
unes 5.000 per col·locar. Em vaig in<br />
ventar un sistema amb 1.553 mane<br />
res per localitzar una estampa <strong>de</strong><br />
sant Josep en menys d'un minut.<br />
-Heu estat també un gran <strong>de</strong>sco<br />
bridor d'esglésies romàniques, oi?<br />
-62 esglésies enterra<strong>de</strong>s sota<br />
terra, entre la Catalunya estricta, la<br />
Catalunya Nord i la Franja <strong>de</strong> Po<br />
nent... Parlant <strong>de</strong> sant Josep, a<br />
Catalunya no hi ha ni una sola es<br />
glésia romànica o gòtica <strong>de</strong>dicada a<br />
sant Josep.<br />
-Què va ser el més difícil <strong>de</strong> la<br />
vostra recerca?<br />
-Va ser fer la llista <strong>de</strong> 26.444<br />
edificis, que no estava feta.<br />
L'Arxiu Gavín.<br />
-/ com a trescador <strong>de</strong> la terra<br />
catalana, què apuntaríeu^.<br />
-He trepitjat tots els pob<strong>les</strong> <strong>de</strong><br />
Catalunya, i la meua Catalunya és<br />
<strong>de</strong> <strong>52</strong> comarques, no <strong>de</strong> 41; amb la<br />
Catalunya Nord (amb cinc comar<br />
ques, el Conflent, el Capcir, el Va<br />
l<strong>les</strong>pir, el Rosselló i la Cerdanya),<br />
més Andorra, que és país in<strong>de</strong>pen<br />
<strong>de</strong>nt, i <strong>les</strong> cinc comarques <strong>de</strong> la<br />
Franja <strong>de</strong> Ponent (l'Alta Ribagorça,<br />
la Baixa Ribagorça, la Llitera, el
Família Gavín. A la dreta, el petit Josep Maria.<br />
Baix Cinca i el Matarranya). Fins i<br />
tot he recorregut els 214 pob<strong>les</strong> on<br />
no hi viu, 0 no hi vivia, ningú. He<br />
trigat 42 anys a recórrer-ho tot, sortint<br />
cada dissabte, diumenge i<br />
vacances. Només em quedava a<br />
casa el dia <strong>de</strong> Nadal, el dia <strong>de</strong> Sant<br />
Josep i per Sant Joan.<br />
-El nom 'Gavín' quin origen té?<br />
-És aragonès. Tot i que hi ha<br />
molts Cavin a Irlanda.<br />
Josep Maria Cavin és nascut (21-<br />
6-1930) al carrer Avinyó <strong>de</strong> Barce<br />
lona, número 29 (encara no hi ha la<br />
placa!). Per la guerra, la família ha<br />
<strong>de</strong> sortir d'estampida d'aquella<br />
casa. El seu pare va estar a la presó.<br />
De ben petit, doncs, Josep Maria va<br />
viure aquells temps difícils: a punt<br />
va estar <strong>de</strong> no ser traslladat amb vai<br />
xell cap a Rússia. Va a col·legi als<br />
Escolapis <strong>de</strong> Balmes. Fa d'escrivent<br />
en una fàbrica. Més tard, entra per<br />
concurs a treballar a "la Caixa". A<br />
54 anys li atorguen la creu <strong>de</strong> Sant<br />
Jordi, es jubila anticipadament i d'a<br />
<strong>les</strong>hores ençà es lliura amb cos i<br />
ànima a arxivar, a col·leccionar, a<br />
investigar.<br />
-/ ara què feu?<br />
-Continuo col·leccionant per a<br />
l'arxiu. Cada dia rebo donacions <strong>de</strong><br />
material. Aquí hi ha 84.000 fotogra<br />
fies <strong>de</strong> mare<strong>de</strong>déus i, si no me'n<br />
vaig a l'altre món abans <strong>de</strong> <strong>de</strong>u anys<br />
-n'he fet 71 ara-, arribaré a <strong>les</strong><br />
400.000, perquè tinc el material.<br />
-Així, ¡'Arxiu Gavín se'n va cap<br />
a Tàrrega?<br />
-L'ajuntament <strong>de</strong> Tàrrega s'hi ha<br />
interessat. Jo l'havia <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar a l'Ar-<br />
xiu Nacional <strong>de</strong> Catalunya, però a<br />
Tàrrega, no solament guardaran l'ar<br />
xiu, sinó que el continuaran am-
pliant. També s'hi han interessat <strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong> Cullera (València). L'Arxiu Cavin<br />
<strong>de</strong> Tàrrega serà al costat <strong>de</strong> l'Arxiu<br />
Comarcal.<br />
-De moment, i a grans trets, quina<br />
part <strong>de</strong>l vostre inventari se'n va a<br />
Tàrrega?<br />
-Primer, postals <strong>de</strong> tot arreu;<br />
segon, tot un munt d'informació<br />
sobre personatges cèlebres catalans;<br />
tercer, unes 400.000 nada<strong>les</strong> (felicitacions<br />
<strong>de</strong> Nadal), dividi<strong>de</strong>s en 98<br />
temes diferents; quart, tot el que és<br />
l'estampació <strong>de</strong> recordatoris <strong>de</strong><br />
comunió (per ordre alfabètic <strong>de</strong>l<br />
combregant) i <strong>de</strong> <strong>de</strong>funció (per<br />
ordre alfabètic <strong>de</strong>l qui se n'ha anat a<br />
l'altra vida), i estampes commemo-<br />
Un moment <strong>de</strong> l'entrevista.<br />
He fet servir onze<br />
cotxes, Tun darrere<br />
'altre: sis Diane-6, un<br />
dos-cavalls, un sis-<br />
cents... Vaig fer una<br />
mica més <strong>de</strong> dos mi<br />
lions <strong>de</strong> quilòmetres<br />
ratives diverses. Tot plegat, unes<br />
600.000 estampes.<br />
-Perquè, quines són ¡es grans<br />
parts 0 seccions <strong>de</strong>l vostre arxiu?<br />
-El que tinc recollit <strong>de</strong> temàtica<br />
religiosa potser és un setanta per<br />
cent <strong>de</strong>l total. I la resta és costumisme,<br />
folklore, biografia, geografia,<br />
arquitectura civil, etcètera.<br />
-En l'inventari d'esglésies, per<br />
on vau començar?<br />
-La primera església que vaig<br />
fotografiar per a l'inventari va ser la<br />
<strong>de</strong> Sant Andreu <strong>de</strong> la Barca, perquè<br />
vaig voler començar fent els campanars<br />
<strong>de</strong> Catalunya. Però al cap <strong>de</strong><br />
tres anys ja em va semblar poc. He<br />
arribat a arreplegar material fotogrà-<br />
CZi
8<br />
Quan arribava<br />
als pob<strong>les</strong>, el clàssic<br />
tafaner ja es<br />
començava a pre<br />
guntar: "Què hi ve<br />
a fer aquest home,<br />
Albert Salvadó<br />
Una companya per a tota la vida.<br />
Parlar <strong>de</strong> mi mateix em resulta<br />
avorrit. Entre d'altres raons perquè<br />
hi ha tant i tant per <strong>de</strong>scobrir enfora<br />
que <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s penso que el cos<br />
se'm fa petit. Néixer en un lloc o bé<br />
en un altre és un acci<strong>de</strong>nt; pertànyer<br />
a una casa o una altra és un joc d'at<br />
LO V I S T A I R E<br />
zar amb unes reg<strong>les</strong> que se'ns escapen;<br />
viure en un indret qualsevol és<br />
una circumstància que pot canviar<br />
d'un dia per l'altre; estudiar aquí o<br />
allà és una <strong>de</strong>cisió que no prenem<br />
nosaltres, sinó que ens ve <strong>de</strong>terminada<br />
pels pares; i així podríem fer<br />
Per Albert Salvado
ÍO<br />
Tota la família amb uns amics a <strong>les</strong> fonts <strong>de</strong>l Danubi.<br />
un repàs <strong>de</strong> tot el que ens envolta<br />
fins al punt que comencem a prendre<br />
<strong>de</strong>cisions per nosaltres mateixos,<br />
que és quan s'inicia l'aventura<br />
<strong>de</strong> viure la vida.<br />
Vaig néixer el dia que vaig ser<br />
conscient que vivia i que tenia un<br />
entorn i que <strong>les</strong> coses es movien i<br />
que... I quan va ser? No me'n recordo.<br />
Potser quan encara era ai claustre<br />
matern o potser molt <strong>de</strong>sprés.<br />
Vés a saber! Sortir a la llum <strong>de</strong>l dia<br />
no significa començar a viure.<br />
Només és una data que posem per<br />
po<strong>de</strong>r entendre'ns. Llavors diguem<br />
que vaig néixer tal dia <strong>de</strong> tal mes <strong>de</strong><br />
tal any, i que vaig néixer allà. Bé!<br />
Vaig néixer, segons la convenció<br />
admesa, el dia 1 <strong>de</strong> febrer <strong>de</strong> 1951.<br />
On? A Andorra la Vella.<br />
Vaig estudiar... Sí, vaig estudiar.<br />
Primer forçat, com tots plegats, perquè<br />
els grans havien oblidat que el<br />
món comença amb el joc. Els animals<br />
aprenen jugant. Nosaltres, en<br />
aquells temps, fa més <strong>de</strong> quaranta<br />
anys, apreníem a cops <strong>de</strong> bastó. "La<br />
lletra amb sang entra." I vaig aprendre.<br />
Increïble, però cert! No <strong>de</strong>ixa<br />
<strong>de</strong> ser curiós, perquè, malgrat el sistema<br />
estúpid d'ensenyament que<br />
teníem a l'època, no van aconseguir<br />
que perdés l'interès per aprendre i la<br />
curiositat innata <strong>de</strong> tot infant. I això<br />
que prou que s'hi van escarrassar!<br />
Dec ser més tossut que no pas es<br />
pensaven.<br />
He dit que vaig aprendre i ara<br />
tinc un dubte, perquè, <strong>de</strong> tant en<br />
tant, jo faig el mateix que feien els<br />
meus progenitors i intento que els<br />
meus fills aprenguin com jo vaig<br />
aprendre. Per què? Potser perquè<br />
pateixo tot veient que po<strong>de</strong>n cometre<br />
errors i llavors... llavors... co<br />
menço a entendre els meus pares.<br />
Tal vegada ells tampoc no volien<br />
que cometés errors. Ai! Acabes entenent,<br />
fins i tot, la frase maleïda<br />
que pronunciaven els pares: "Quan<br />
siguis gran ho entendràs." Potser sí.<br />
Allò que he entès és que tothom<br />
duu un cuc dintre seu. És la dèria <strong>de</strong><br />
fer alguna cosa, com un sentiment<br />
enganxat a l'ànima que ens diu que<br />
hem vingut a aquest món per tal <strong>de</strong><br />
fer alguna cosa. El problema és <strong>de</strong>scobrir<br />
quina és, perquè això no ve<br />
especificat al manual d'instruccions<br />
que ens donen quan naixem. Per<br />
cert, haig <strong>de</strong> dir que és un manual<br />
ben pobre! L'hem d'acabar escrivint<br />
nosaltres i sempre tenim la sensació<br />
que ens queda alguna cosa per fer...<br />
Potser, aquest sentiment <strong>de</strong> mancança<br />
ens permet seguir caminant i<br />
caminant tot cercant què és el que<br />
falta i, sense voler, <strong>de</strong>scobrim més<br />
<strong>de</strong>l que ens imaginàvem.<br />
En el meu cas particular, posats a<br />
dir alguna cosa personal, d'aquestes<br />
que m'avorreixen <strong>de</strong> valent, haig <strong>de</strong><br />
confessar que m'ha costat un xic<br />
trobar-la, aquesta cosa que he vingut<br />
a fer. Vaig haver d'estudiar tota<br />
una carrera d'enginyer i treballar
durant vint-i-cinc anys en el món<br />
empresarial per <strong>de</strong>scobrir que no<br />
era això el que volia fer. Té gràcia la<br />
cosa, oi que sí? Tants anys per <strong>de</strong>scobrir<br />
el que no volies fer, malgrat<br />
que he d'afegir que m'ho havia passat<br />
d'allò més bé. De manera que,<br />
vist <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l present, m'adono que<br />
no va ser temps perdut. Si més no,<br />
alguna cosa positiva n'he tret.<br />
Aquest és un altre <strong>de</strong>ls misteris divertits<br />
<strong>de</strong> la vida. Tot allò que fem,<br />
encara que sembla que ens pot <strong>de</strong>sviar<br />
<strong>de</strong>l nostre camí, té un sentit i<br />
ens prepara per a la tasca que, teòricament,<br />
hem vingut a fer. Vint-i-cinc<br />
anys <strong>de</strong> treball, <strong>de</strong> relacions, <strong>de</strong><br />
contemplar el món que ens envolta,<br />
d'experiències i <strong>de</strong> mil coses més és<br />
un bagatge que, tard o d'hora, ens<br />
ha<strong>de</strong>servir. Ami, força!<br />
Per què no fas el salt molt abans,<br />
quan ja entreveus quin és el teu verta<strong>de</strong>r<br />
camí?, em <strong>de</strong>mano ara. Perquè<br />
tens una família, tens una esposa,<br />
tens uns fills als quals has <strong>de</strong> fer<br />
créixer, has d'alimentar i educar,<br />
tens una feina, unes relacions, unes<br />
obligacions i un bon tros per fer.<br />
Fins al dia que t'adones que la vida<br />
no és fer el que els altres volen, sinó<br />
allò que tu creus que has <strong>de</strong> fer. I<br />
aquell dia, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> moltes hores,<br />
molts dies, mesos i, fins i tot, anys<br />
<strong>de</strong> reflexió, par<strong>les</strong> amb qui ha viscut<br />
al teu costat tots els avatars <strong>de</strong> la<br />
teua existència i ella et diu "simplement"<br />
que confia en tu, i que endavant.<br />
Ningú no és conscient <strong>de</strong>l<br />
que significa que algú et digui que<br />
confia en tu fins que no t'ho diuen. I<br />
ella m'ho va dir. I si ella és qui t'estima<br />
i qui millor et coneix... el món<br />
és teu! Perquè la paraula confiar, tot<br />
i que té poques lletres, resulta<br />
immensa. Tan gran que si algú te l'ofereix<br />
amb sinceritat, tens tot un<br />
exèrcit al teu servei. Què és el que<br />
Si cal, faig costel<strong>les</strong> a la brasa.<br />
no conqueriràs? Qui et pot aturar?<br />
No em feu riure, que això és cosa<br />
molt seriosa.<br />
Els primers dies hi ha gent que<br />
pensa que t'has tornat boig, que<br />
t'has begut l'enteniment, que no<br />
te'n sortiràs, que... Que què?, respons<br />
tu. No va cremar Hernán Cortés<br />
<strong>les</strong> seues naus? Doncs jo vaig escriure<br />
L'enigma <strong>de</strong> Constantí el<br />
Gran i vaig <strong>de</strong>cidir que ja havia arribat<br />
l'hora <strong>de</strong> començar a caminar.<br />
Quina diferència hi ha entre l'un i<br />
De viatge per aquests móns<br />
<strong>de</strong> Déu. Zuric.<br />
l'altre? Cap ni una. En tot cas, petites<br />
diferències d'entorn i <strong>de</strong> circumstàncies.<br />
Però l'esperit segueix<br />
sent el mateix, i jo també me la vaig<br />
jugar <strong>de</strong> valent. Me'n sento orgullós.<br />
Sobretot perquè algú, molt a prop<br />
meu, em va dir "simplement" que<br />
confiava en mi. I és important tenir<br />
algú al teu costat.<br />
Déu meu! Mires enrere i contemp<strong>les</strong><br />
el llarg camí per on has<br />
hagut <strong>de</strong> passar i llavors saps què és<br />
l'empenta, la força <strong>de</strong> voluntat, el<br />
<strong>de</strong>sig <strong>de</strong> fer allò que vols fer, l'inte-<br />
//
•o<br />
n<br />
Quins papers ens fa assumir la vida!<br />
rès, la curiositat, la follia i l'aventura<br />
els teus companys <strong>de</strong> viatge. Una<br />
sola i<strong>de</strong>a al cap: escriure. Una cua<br />
<strong>de</strong> títols: f/ meilre <strong>de</strong> Kheops, L'anell<br />
d'Àtila, El punyal <strong>de</strong> Sarraí, La<br />
reina hongaresa, Parleu o mateume,<br />
El rapte, el mort i el Marsellès,<br />
L'ull <strong>de</strong>l Diable, El relat <strong>de</strong> Gunter<br />
Psarris...<br />
Sabeu què? No talleu mai a cap<br />
infant, a cap jove ni a cap persona<br />
adulta la il·lusió <strong>de</strong> crear una cosa<br />
nova. Per més que li digueu "t'equivocaràs,<br />
fracassaràs, t'ensorraràs" o<br />
qualsevol pensament negatiu que el<br />
pugui fer trontollar, si ell creu en ell<br />
mateix, res ni ningú no l'aturarà. Per<br />
tant, no per<strong>de</strong>m el temps dient als<br />
altres que el camí que han triat no és<br />
el millor per ser rics, perquè la<br />
riquesa que ell busca possiblement<br />
no és pot comptar en diners. 0,<br />
també podria ser, que el que volem<br />
és que ell faci el que nosaltres no<br />
vam ser capaços <strong>de</strong> fer o d'aconseguir,<br />
i cerquem trobar la fotocòpia<br />
<strong>de</strong> nosaltres mateixos i viure en ells<br />
la vida que no vam viure nosaltres.<br />
Parlar <strong>de</strong> mi mateix em resulta<br />
avorrit perquè no crec que la meua<br />
vida aporti res <strong>de</strong> nou. Per contra,<br />
mirar endavant i seguir caminant sí<br />
que aporta novetats. La vida s'ha<br />
creat per viure-la, per sentir-la i per<br />
gaudir-la. La resta forma part <strong>de</strong><br />
l'embolcall, però no és la pròpia<br />
vida.<br />
Po<strong>de</strong>m repassar fotografies,<br />
recordar imatges perdu<strong>de</strong>s al llarg<br />
<strong>de</strong>l temps, però el que ens queda és<br />
la sensació <strong>de</strong> sentir-nos vius, d'haver<br />
viscut i d'haver après d'un passat<br />
per po<strong>de</strong>r sentir amb més intensitat<br />
el present, única porta que ens<br />
permet construir un futur. Per això<br />
llegim la història <strong>de</strong>ls altres: per<br />
aprendre. I el futur no s'acaba mai,<br />
perquè segueix quan nosaltres ja no<br />
hi som, segueix endavant en <strong>les</strong> persones<br />
<strong>de</strong>ls nostres <strong>de</strong>scen<strong>de</strong>nts, <strong>de</strong><br />
tots aquells que, en un cert moment,<br />
van escoltar <strong>les</strong> nostres parau<strong>les</strong> i els<br />
van servir per a alguna cosa positiva.<br />
Som tots plegats, la suma <strong>de</strong><br />
totes aquestes petites vi<strong>de</strong>s que<br />
es<strong>de</strong>vé la resultant <strong>de</strong> tots els<br />
esforços per construir la Vida.<br />
Un dia vam néixer, vam viure<br />
uns dies i un dia morirem, però...<br />
<strong>de</strong>sapareixerem? Com po<strong>de</strong>m <strong>de</strong>saparèixer,<br />
si ja hem entrat a formar<br />
part <strong>de</strong>l gran llibre <strong>de</strong> l'univers?<br />
Aquest és un llibre etern on res ni<br />
ningú no és més important que un<br />
altre, perquè tots en som part. Una<br />
part imprescindible. Només que hi<br />
faltés un <strong>de</strong> nosaltres, i l'univers no<br />
seria el mateix. Tot i així, no obli<strong>de</strong>m<br />
que en som una petita, molt<br />
petita, molt petita part i que, <strong>de</strong> cap<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> maneres, en som el centre.<br />
Suposo que aquest Vistaire és<br />
una mica fora <strong>de</strong> normes, que no<br />
ofereix al lector cap dada rellevant<br />
sobre el meu passat, sobre la meua<br />
història, que és repetició d'una <strong>de</strong><br />
tantes i tantes històries <strong>de</strong> tots plegats,<br />
que és la meua, la personal,<br />
com la <strong>de</strong> tot aquell que ara està llegint<br />
aquestes parau<strong>les</strong>. Però, si alguna<br />
cosa he après, és que la vida <strong>de</strong><br />
cadascú és per viure-la, i <strong>de</strong>ls altres,<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> altres vi<strong>de</strong>s, n'hem <strong>de</strong> saber<br />
extraure l'esperit que plana damunt<br />
d'unes vivències i que ens ha d'ajudar<br />
a seguir caminant, a continuar<br />
explorant i <strong>de</strong>scobrint noves experiències.<br />
El dia que per<strong>de</strong>m <strong>les</strong><br />
ganes <strong>de</strong> conquerir noves fites, <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>scobrir nous horitzons, d'explorar<br />
nous misteris o <strong>de</strong> seguir vivint significarà<br />
que ens hem esgotat o que<br />
ja hem fet el que havíem vingut a<br />
fer. En tot cas, sempre és millor que<br />
sigui la segona opció. Per això <strong>de</strong>sitjo<br />
viure amb intensitat.<br />
La resta, com ja he dit, per mi és<br />
l'embolcall i l'únic camí <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò és<br />
el que mena cap a la llibertat.<br />
Llibertat per aprendre, per imaginar,<br />
per ser nosaltres mateixos i per<br />
acceptar que hem vingut aquí per<br />
viure-hi, per gaudir <strong>de</strong> la vida i per<br />
<strong>de</strong>ixar enrere la nostra petita contribució.<br />
Fa anys, força anys, vaig escriure<br />
un conte infantil i vaig guanyar un<br />
petit premi. És el més gran <strong>de</strong> tots.<br />
Sens dubte! Perquè em va ensenyar<br />
quin era el meu camí. Per això he<br />
volgut reproduir-lo, tal com el vaig<br />
escriure en aquells dies.
"La imaginació <strong>de</strong> l'infant"<br />
L'he fet molt grossa. Oi que sí?<br />
Maleït drac! T'he vençut, però.<br />
Treies fum i volies llehçar-te<br />
damunt meu per tal d'evitar que<br />
lliurés la princesa, que era presonera<br />
dins la cova.<br />
Pas franc a Sant Jordi!, he cridat<br />
tot d'un plegat, i tu amb ar<strong>de</strong>nt flamarada<br />
m'has rebut.<br />
Pas franc a Sant Jordi! Espasa en<br />
mà i cor ben coratjós, fins a tu he<br />
arribat.<br />
Negre fum s'enlairava i tremolor<br />
la terra tenia. Jo no tremolava, però.<br />
Amb traïció i engany el dit<br />
m'has socarrat i he cridat, més per<br />
ràbia que per por i dolor.<br />
Has <strong>de</strong> morir!, he dit tot aixecant<br />
l'espasa, i, lliurant feroç combat,<br />
la teva pell més <strong>de</strong> cinc cops he<br />
raspallat.<br />
Més fum encara sortia <strong>de</strong>l teu<br />
carcany i cridaves esparverat, perquè<br />
prou sabies que Sant Jordi era jo.<br />
Ah! La teva cua, llarga i amb la<br />
punta ben esmolada, prop <strong>de</strong>l meu<br />
valerós cavall ha passat.<br />
No fugis, covard, que ja t'he<br />
enxampat! Allunya't d'aquesta cova,<br />
que pots estar-ne ben segur que<br />
hauràs <strong>de</strong> mesurar el terra que sota<br />
<strong>les</strong> teves grapes fas tremolar amb<br />
l'allargada <strong>de</strong>l teu cos, horrible i<br />
tenebrós.<br />
Atrapa aquest cop, que <strong>de</strong> ple<br />
t'ha arribat! Escolta com grinyolen<br />
el teus ossos.<br />
Pas franc a Sant Jordi! I una nova<br />
flamarada, més gran que qualsevulla<br />
i tota plena <strong>de</strong> fum i foscor, m'ha<br />
envoltat tot fent-me estossegar,<br />
mentre <strong>les</strong> llàgrimes s'escapaven<br />
<strong>de</strong>ls meus ulls<br />
Pas franc a Sant Jordi! I amb la<br />
cua li has trencat una pota al meu<br />
pobre cavall.<br />
M'és ben igual. A cavall o bé a<br />
peu, amb tu he <strong>de</strong> lluitar i la princesa<br />
he <strong>de</strong> <strong>de</strong>slliurar.<br />
Un cop i un altre i més encara!<br />
Cri<strong>de</strong>s...? Doncs, no hem fas por.<br />
Maleït drac, has <strong>de</strong> morir!<br />
Ja has doblegat una pota i, fins i<br />
tot, el fum per <strong>les</strong> teves feri<strong>de</strong>s s'escapa.<br />
Segueix cridant, que jo no<br />
temo el soroll <strong>de</strong>l tro ni la lluentor<br />
<strong>de</strong>l llamp.<br />
Tres cop més i ja has caigut. He<br />
vençut!<br />
Traïdor! Quin sacramental que<br />
has fet tot caient! Traïdor! Ho has fet<br />
per a perdre'm. Podies haver mort<br />
en silenci, però no. Ho has hagut <strong>de</strong><br />
fer amb força rebombori. Cendres<br />
<strong>de</strong> la teva panxa han sortit i amb<br />
serradures el terra has enfosquit.<br />
T'he vençut, però.<br />
La princesa és lliure! Sant Jordi<br />
ha guanyat!<br />
Malauradament, quan tot el<br />
poble cridava al meu voltant, tot lloant<br />
l'heroica gesta, els meus pares<br />
han obert la porta. Tot per terra<br />
arrossegant-se, cadira sense pota,<br />
espasa <strong>de</strong> fusta trencada i socarrada,<br />
estufa tombada i serradures<br />
fumejant. El pare s'ha dut <strong>les</strong> mans<br />
al cap i la mare ha posat el crit al<br />
cel.<br />
-Què has fet amb l'estufa? -ha<br />
preguntat el pare.<br />
-Sant Jordi ha vençut el drac i la<br />
princesa ha <strong>de</strong>slliurat! -he dit jo, ple<br />
d'orgull.<br />
-Què s'empatolla aquest dimoni<br />
<strong>de</strong> vailet? -s'ha esparverat la mare.<br />
-Encara li surt fum <strong>de</strong> la gola,<br />
però ja és mort i ben mort -he parlat<br />
altre cop, tot assenyalant l'objecte<br />
<strong>de</strong> la meva gesta.<br />
-Un incendi! Un xic més i tots<br />
cremats! Què duu dintre el cap<br />
aquest fill nostre? -bramava la<br />
mare.<br />
Un dit socarrat, el cul més tou i<br />
calent que la catifa <strong>de</strong>l menjador,<br />
tancat a la meva cambra i aquesta<br />
nit no soparé. Trist final per al meu<br />
heroisme! He vençut al drac, però.<br />
-Que no ho entens que has trencat<br />
l'estufa i la cadira i que podies<br />
haver cremat la casa? -m'ha pregúntate!<br />
pare.<br />
-Això passa per culpa teva -li ha<br />
dit la mare-. Tu i <strong>les</strong> teves històries<br />
d'infants! Aquí tens Sant Jordi! 1,<br />
ara, torna a explicar-li contes <strong>de</strong><br />
princeses i d'herois i qualsevol dia<br />
tots <strong>de</strong> cap al cementiri.<br />
-La cadira era el meu cavall,<br />
l'estufa el drac, i jo Sant Jordi -he<br />
somicat, mig plorós, mentre em fregava<br />
el cul i passava cap a la cambra.<br />
Potser sí, que l'he feta molt grossa<br />
i no entenc gaire el que ha passat,<br />
però jo em pregunto:<br />
I ells? Que no po<strong>de</strong>n entendre<br />
que jo era Sant Jordi (<strong>de</strong> <strong>de</strong>bò!) que<br />
lluitava contra el drac per po<strong>de</strong>r salvar<br />
la princesa? Que no po<strong>de</strong>n<br />
entendre que la imaginació d'un<br />
infant és tan po<strong>de</strong>rosa que fa realitat<br />
els somnis?<br />
No, no ho po<strong>de</strong>n entendre. Malauradament<br />
van <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> ser infants<br />
fa tant <strong>de</strong> temps que ja no ho<br />
recor<strong>de</strong>n i els nostres pensaments<br />
flueixen paral·lels i mai podran trobar-se.<br />
No ens entenem pas.<br />
n
4<br />
LA L L U C A N A<br />
Text i fotos: Pere Oller<br />
El Nepal, el país <strong>de</strong> <strong>les</strong> muntanyes<br />
Ambient <strong>de</strong> Katmandú.<br />
La historia que ve a continuació<br />
forma part d'una sèrie <strong>de</strong> quatre<br />
viatges que explicaré en aquest i en<br />
els propers números d'aquesta revista,<br />
i que espero que siguin <strong>de</strong>l vostre<br />
interès.<br />
Vaig anar al Nepal com a mem<br />
bre <strong>de</strong> l'expedició al Xixapangma,<br />
un cim <strong>de</strong> 8.000 metres a la serrala<br />
da <strong>de</strong> l'Himàlaia, amb l'esponsorit-<br />
zació <strong>de</strong> la Universitat Politècnica<br />
<strong>de</strong> Catalunya. El viatge, el vam rea-
ivm—=<br />
i •<br />
• ma<br />
litzar <strong>de</strong> mitjan agost a final d'octu-<br />
bre <strong>de</strong>l 1992.<br />
Tot i que el cim que volíem fer es<br />
troba situat al Tibet, hi vam accedir<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Nepal; <strong>de</strong>l Tibet, en vam<br />
veure molt poca cosa, malgrat que<br />
"Estupa" <strong>de</strong> Swayambunath.<br />
hi vam estar molts dies. L'objectiu<br />
no era fer turisme, però va haver-hi<br />
temps per veure moltes coses sorprenents<br />
i va haver-hi moltes anècdotes<br />
interessants. En aquest article<br />
us n'explico algunes.<br />
El Nepal és un país allargassat en<br />
direcció oest-est, que es disposa seguint<br />
la serralada <strong>de</strong> l'Himàlaia. Al<br />
nord és fronterer amb el Tibet (Xina)<br />
i a la resta limita amb l'India. Té una<br />
extensió <strong>de</strong> 140.800 km' (4,5 vega<strong>de</strong>s<br />
Catalunya). És un país <strong>de</strong> muntanyes,<br />
només al seu territori se'n<br />
troben 8 <strong>de</strong> <strong>les</strong> 14 <strong>de</strong> més <strong>de</strong> 8.000<br />
metres <strong>de</strong>l nostre planeta. Les més<br />
altes es troben al nord, fent frontera<br />
amb el Tibet, i a mesura que ens<br />
atansem a la planura índia, la seua<br />
altura va disminuint progressivament.<br />
En aquest caos muntanyós<br />
conviuen 24 milions <strong>de</strong> persones i<br />
es compten fins a 12 races que parlen<br />
34 llengües o dialectes diferents.<br />
L'idioma oficial és el nepalès, llen-<br />
La paraula clau que<br />
cal saber és<br />
ñamaste, que més o<br />
menys significa hola<br />
i/o adéu. Quan et<br />
creues amb un<br />
nepalès, si li dius la<br />
paraula màgica, <strong>de</strong><br />
seguida se li obre un<br />
somriure d'orella a<br />
orella i et contesta<br />
''ñamaste"<br />
15<br />
16<br />
La carretera que porta al Tibet, en època monsònica.<br />
gua <strong>de</strong> <strong>les</strong> principals castes <strong>de</strong>l país i<br />
que la majoria d'habitants parlen, a<br />
part <strong>de</strong> la seua pròpia. Les ètnies<br />
d'origen tibetà habiten <strong>les</strong> altes valls<br />
<strong>de</strong> l'Himàlaia, al nord <strong>de</strong>l país,<br />
mentre que <strong>les</strong> ètnies d'origen indi<br />
habiten el sud <strong>de</strong>l país, <strong>de</strong> relleu<br />
més suau. Les dues religions principals<br />
són el budisme i l'hinduisme.<br />
Des <strong>de</strong> l'any 1951, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la colonització<br />
ang<strong>les</strong>a, el país ha estat<br />
dirigit per una monarquia absoluta<br />
tot i haver-hi una incipient <strong>de</strong>mocràcia<br />
controlada. Actualment és un<br />
<strong>de</strong>ls països més pobres <strong>de</strong>l món.<br />
Tornant al viatge, i pel que fa a<br />
mi, es pot dir que fins a<strong>les</strong>hores no<br />
havia sortit mai <strong>de</strong> casa; fora <strong>de</strong>l<br />
nostre país, tan sols havia fet diverses<br />
esta<strong>de</strong>s als Alps per practicar<br />
l'alpinisme. Per tant, un viatge com<br />
aquell era tota una aventura, no només<br />
pel fet d'anar a fer un cim <strong>de</strong><br />
8.000 metres, sinó pel fet d'anar a<br />
, '^•'*< •**'^»^<br />
rí í4ÍÍ<br />
QK<br />
-dJT^' Twrw<br />
un país tan diferent <strong>de</strong>l nostre, a l'altra<br />
punta <strong>de</strong>l planeta. L'equip estava<br />
format per vuit persones amb edats<br />
compreses entre els 20 i 27 anys, algunes<br />
amb una certa experiència a<br />
l'Himàlaia i d'altres, com per exemple<br />
jo mateix, amb una experiència<br />
nul·la en una expedició <strong>de</strong> tal envergadura.<br />
Arribada a Katmandú<br />
A mitjan agost encara és època<br />
monsònica, <strong>de</strong> manera que el país<br />
es troba cobert per una espessa capa<br />
<strong>de</strong> núvols que fan que contínuament<br />
hi plogui. Així doncs, quan hi<br />
arribes amb l'avió no veus res fins<br />
que no travesses aquesta capa <strong>de</strong><br />
núvols i t'apareix la verdor <strong>de</strong> la vall<br />
<strong>de</strong> Katmandú. Vist <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l cel és<br />
molt bonic, extensions <strong>de</strong> camps<br />
d'arròs amb casetes disperses i pob<strong>les</strong><br />
disseminats per tota la plana.<br />
De seguida es veu l'aeroport, com<br />
-í-<br />
•"èaà<br />
post per una pista d'aterratge i un<br />
petit edifici. Quan l'avió aterra, la<br />
gent baixa a la pista i se'n va xinoxano<br />
cap a la recepció a recollir els<br />
paquets. El primer que notes al baixar<br />
<strong>de</strong> l'avió és la gran xafogor que<br />
fa, sues només movent un dit.<br />
Un cop dins <strong>de</strong> l'edifici <strong>de</strong> l'aeroport<br />
t'adones que tot està una mica<br />
tronat i només sortir-ne, t'assalta<br />
una multitud <strong>de</strong> taxistes perquè agafis<br />
el seu taxi, vehic<strong>les</strong> que aquí no<br />
superarien ni la primera prova <strong>de</strong> la<br />
ITV, però tot i estar tronats, funcionen!<br />
De tota manera a nosaltres ja<br />
ens esperava un taxi reservat pels<br />
nostres companys que hi havien arribat<br />
uns dies abans.<br />
Penso que el viatge <strong>de</strong> l'aeroport<br />
a Katmandú és prou il·lustratiu <strong>de</strong> la<br />
misèria <strong>de</strong>l país. A banda i banda <strong>de</strong><br />
la carretera és ple <strong>de</strong> gent que no<br />
saps <strong>de</strong> què viuen ni què fan, veus<br />
<strong>les</strong> seues cases -els que en tenen-
Katmandú és un<br />
caos <strong>de</strong> carrers i<br />
carrerons, amb cases<br />
tortes i a mig fer,<br />
però pertot arreu tro<br />
bes temp<strong>les</strong> i racons<br />
molt interessants<br />
que al nostre país no arribarien ni al<br />
títol <strong>de</strong> barraques, totes atrotina<strong>de</strong>s,<br />
brutícia per totes ban<strong>de</strong>s, aigües<br />
brutes i pu<strong>de</strong>nts, realment molt diferent<br />
<strong>de</strong>l bucòlic paisatge que ens<br />
semblava haver vist <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l'avió.<br />
Quan viatges al Nepal la paraula<br />
clau que cal saber és ñamaste, que<br />
més 0 menys significa hola i/o adéu.<br />
Quan t'encreues un nepalès, si li<br />
dius la paraula màgica, <strong>de</strong> seguida<br />
se li obre un somriure d'orella a orella<br />
i et contesta "ñamaste". En general<br />
els nepa<strong>les</strong>os són gent simpàtica,<br />
alegre i molt amable.<br />
A Katmandú i a la vall que l'envolta<br />
t'hi pots estar ben bé uns<br />
quants dies, ja que hi ha moltes coses<br />
sorprenents per veure. La ciutat<br />
és una bullícia <strong>de</strong> gent amunt i<br />
avall, la majoria a peu, però també<br />
passen cotxes, que s'obren pas a<br />
cops <strong>de</strong> botzina. El barri on hi ha la<br />
majoria <strong>de</strong>ls turistes és el <strong>de</strong>l Thamel,<br />
ple <strong>de</strong> botiguetes i venedors<br />
ambulants que et persegueixen perquè<br />
els compris bàlsam <strong>de</strong> tigre,<br />
ganivets, catifes..., perquè canviïs al<br />
mercat negre o perquè els compris<br />
haixix. La ciutat és un caos <strong>de</strong> carrers<br />
i carrerons, amb cases tortes i a<br />
mig fer, però pertot arreu trobes temp<strong>les</strong><br />
i racons molt interessants. Una<br />
curiositat és que <strong>les</strong> portes <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
cases són baixes, perquè els nepa<strong>les</strong>os<br />
són més aviat baixets, <strong>de</strong> manera<br />
que un occi<strong>de</strong>ntal d'estatura mitjana<br />
se sent alt. Hi vam estar uns<br />
quants dies per a fer papers, contractar<br />
els xerpes que vindrien amb<br />
nosaltres (en Nima i en Sarki) i per a<br />
comprar menjar i material que ens<br />
feia falta per a l'expedició.<br />
Prop <strong>de</strong> la ciutat hi ha dos llocs<br />
que em van agradar molt (només el<br />
passeig per a arribar-hi ja val la pena).<br />
Un va ser el Temple <strong>de</strong> <strong>les</strong> Mones<br />
(Swayambunath), una estupa<br />
budista a dalt d'un turó on diàriament<br />
s'apleguen centenars <strong>de</strong> fi<strong>de</strong>ls.<br />
S'hi acce<strong>de</strong>ix per una llarguíssima<br />
escalinata <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l cap <strong>de</strong> la qual es<br />
gau<strong>de</strong>ix d'una magnífica vista. Els<br />
Tibetans <strong>de</strong>l poble <strong>de</strong> Nyalam.<br />
micos són els amos i senyors <strong>de</strong><br />
temple, ja que n'està ple, i en són<br />
una altra <strong>de</strong> <strong>les</strong> atraccions. L'altre,<br />
Paixupatinath, és un <strong>de</strong>ls llocs més<br />
sagrats <strong>de</strong>l país per als hinduistes.<br />
En aquest lloc es fan <strong>les</strong> cremacions<br />
<strong>de</strong>ls morts, <strong>les</strong> cendres <strong>de</strong>ls quals es<br />
llencen al riu Bagmati, afluent <strong>de</strong>l<br />
Ganges. A part <strong>de</strong> tot el ritual <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
cremacions, és impressionant tot<br />
l'indret, ple <strong>de</strong> temp<strong>les</strong>, alguns en<br />
ruïnes, envoltats d'una vegetació<br />
exuberant.<br />
A la vall <strong>de</strong> Katmandú hi ha poblets<br />
molt bonics. Les carreteres que<br />
els comuniquen són caòtiques; cotxes,<br />
camions i autobusos van a tota<br />
la velocitat que els permet el motor<br />
(que en la majoria no és gaire), amb<br />
un fum i un soroll infernals. Dels pob<strong>les</strong><br />
que vam visitar els més espectaculars<br />
van ser Baktapur i Patan,<br />
amb temp<strong>les</strong> hinduistes i budistes<br />
fantàstics. Però el més anecdòtic va<br />
ser l'excursió que vam fer fins a Na-<br />
17<br />
18<br />
Nens tibetans observant la càrrega <strong>de</strong>ls iacs el dia que marxàvem <strong>de</strong> Nyalam.<br />
garkot. Nagarkot és un mirador que<br />
hi ha a <strong>les</strong> muntanyes que envolten<br />
la vall <strong>de</strong> Katmandú <strong>de</strong>s d'on amb<br />
un dia clar es veu una impressionant<br />
panoràmica <strong>de</strong> la serralada <strong>de</strong> l'Himàlaia.<br />
Doncs bé, per anar-hi vam<br />
llogar bicicletes <strong>de</strong> muntanya, es<br />
veien senzil<strong>les</strong>, però eren bicicletes<br />
<strong>de</strong> muntanya. Vam sortir <strong>de</strong> Katmandú<br />
plovent i vam anar pujant per<br />
una carretereta asfaltada enmig <strong>de</strong>ls<br />
camps d'arròs. El paisatge que els<br />
núvols monsònics ens permetien<br />
veure era molt bonic, però és clar,<br />
en arribar al cim, va seguir igual <strong>de</strong><br />
tapat que tots els dies que feia que<br />
érem al Nepal, amb la qual cosa no<br />
vam veure res. La baixada <strong>de</strong>l mirador,<br />
la vam fer per unes pistes no asfalta<strong>de</strong>s<br />
que tornaven un altre cop a<br />
la plana. Fins a<strong>les</strong>hores, <strong>les</strong> bicicletes<br />
havien anat bé, però tan bon<br />
punt vam sortir <strong>de</strong> l'asfalt, es van començar<br />
a <strong>de</strong>smanegar. Un cop vam<br />
arribar a la plana, <strong>les</strong> pluges monsòniques<br />
havien anat guanyant intensitat,<br />
<strong>de</strong> manera que la pista per on<br />
anàvem s'havia convertit en un fangar.<br />
En aquells moments vam haver<br />
d'invertir la situació, ens vam carregar<br />
<strong>les</strong> bicicletes a l'esquena i vam<br />
seguir a peu, amb fang fins als turmells.<br />
La gent <strong>de</strong>l país que ens encreuàvem<br />
pel camí o que estava treballant<br />
als camps d'arròs ens mirava<br />
i reia, i contestava amb llargs "namastéeeee"<br />
els que nosaltres els oferíem<br />
prèviament. Com que es feia<br />
fosc i encara quedava un bon tros<br />
fins a Katmandú, vam <strong>de</strong>cidir d'agafar<br />
un autobús que sortia en aquell<br />
moment d'un poblet. A l'autobús,<br />
ple a vessar <strong>de</strong> persones, i d'algun<br />
animal, que ens observaven atentament,<br />
ens vam ubicar al darrere <strong>de</strong><br />
tot, estrets, amb <strong>les</strong> bicicletes (o el<br />
que en quedava) amuntega<strong>de</strong>s <strong>les</strong><br />
unes sobre <strong>les</strong> altres. El més sorpre<br />
nent <strong>de</strong> tot és que un cop a Katmandú,<br />
quan vam anar a tornar <strong>les</strong><br />
bicicletes i pensant que ens <strong>les</strong><br />
farien pagar a preu d'or per l'estat<br />
en què els <strong>les</strong> tornàvem, la nostra<br />
sorpresa va ser immensa al veure<br />
que el noi <strong>de</strong> la botiga quasi ens felicita<br />
per la batalla que hi havíem fet,<br />
com si n'estigués orgullós, <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
bicicletes.<br />
Viatge al Tibet<br />
Quan vam tenir tot el material<br />
preparat per a l'expedició va ser el<br />
moment <strong>de</strong> marxar cap al Tibet. Per<br />
al viatge vam contractar un autocar.<br />
Després <strong>de</strong> carregar-lo fins a dalt <strong>de</strong><br />
tot ens vam posar en marxa. La tripulació<br />
<strong>de</strong> l'autobús estava formada<br />
per tres persones (com a la majoria<br />
d'autobusos <strong>de</strong>l país), el xofer i el<br />
que nosaltres anomenàvem intermitents:<br />
eren dos nois, un penjat a la<br />
porta <strong>de</strong> davant i l'altre a la porta<br />
<strong>de</strong>l darrere que, mitjançant un codi<br />
<strong>de</strong> cops a la xapa <strong>de</strong> l'autobús, indicaven<br />
al xofer si anava per bon camí<br />
a l'hora <strong>de</strong> fer maniobres, cosa que<br />
passava molt sovint.<br />
En principi, si no hi ha cap contratemps,<br />
arribar fins a la frontera xinesa<br />
equival a unes hores <strong>de</strong> cotxe<br />
(hi ha 100 km). La carretera és estreta,<br />
hi ha molts trams d'asfalt dolent i<br />
algunes zones amb molt <strong>de</strong> trànsit<br />
<strong>de</strong> camions i d'autobusos. La carretera<br />
travessa una primera serralada<br />
muntanyosa <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la qual s'encaixa<br />
a la vall <strong>de</strong>l riu Sun Kosi, que<br />
seguirà fins ben entrada a la Xina,<br />
sempre en direcció nord, cap al cor<br />
<strong>de</strong> l'Himàlaia. A mesura que va seguint<br />
la vall, els engorjats i precipicis<br />
són cada cop més impressionants.<br />
La circulació en època<br />
monsònica és una mica complicada,<br />
ja que són freqüents la caiguda<br />
<strong>de</strong> roques i <strong>les</strong> esllavissa<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls in-
clinats vessants sobre la carretera.<br />
Sovint havíem <strong>de</strong> parar, sortir <strong>de</strong><br />
l'autobús i treure'n els blocs perquè<br />
el vehicle pogués passar. Però el<br />
més gros encara havia d'arribar.<br />
Quan estàvem a uns 10 km <strong>de</strong> la<br />
frontera, una impressionant esllavissada<br />
tallava la carretera. El pitjor és<br />
que seguien caient blocs contínuament,<br />
alguns <strong>de</strong> la mida d'un cotxe!<br />
Com que era tard vam <strong>de</strong>cidir d'anar<br />
a dormir a unes cases que hi havia<br />
un parell <strong>de</strong> quilòmetres enrere.<br />
L'en<strong>de</strong>mà seguien caient blocs, però<br />
amb menor freqüència que el dia<br />
anterior. Vam arribar a la conclusió<br />
que l'única manera <strong>de</strong> passar era<br />
baixant al fons <strong>de</strong> la vall, a peu, fins<br />
El ramat <strong>de</strong> iacs travessant un riu, camí <strong>de</strong>l camp base.<br />
La tripulació <strong>de</strong> Tau-<br />
tobús estava forma<br />
da per tres persones,<br />
el xofer i el que<br />
nosaltres anomenà<br />
vem intermitents: un<br />
noi penjat a la porta<br />
<strong>de</strong> davant i Taltrea<br />
a porta <strong>de</strong>l darrere<br />
al riu, i passar-hi ben arran, ben <strong>de</strong><br />
pressa, en el moment en què no caigués<br />
cap bloc. Mentre en padàvem,<br />
i <strong>de</strong> mica en mica, va anar apareixent<br />
una munió d'homenets no se<br />
sap d'on, alguns vestits tan sols amb<br />
quatre parracs, que es van oferir a<br />
fer-nos <strong>de</strong> portadors. Vam dividir<br />
tota la càrrega en paquets <strong>de</strong> 30 kg i<br />
vam fer anar baixant els portadors<br />
fins al riu, que baixava amb molta<br />
força. Un cop allà, es va posar una<br />
persona abans i una altra <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />
l'esllavissada, que feien <strong>de</strong> semàfors<br />
i avisaven quan es podia passar i<br />
quan no, i <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s els que passaven<br />
havien <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar la càrrega i<br />
sortir disparats perquè els queia la<br />
\^-'^\'^, ^^<br />
Í9
El Xixapangma.<br />
muntanya al damunt (cosa que va<br />
passar més d'una vegada). La zona<br />
perillosa, d'uns 200 metres d'amplada,<br />
no es podia travessar gaire ràpidament,<br />
ja que era un terreny totalment<br />
caòtic, amb blocs als quals<br />
s'havia <strong>de</strong> fer el tomb i en llocs on<br />
t'enfangaves fins als genolls. Per sort<br />
no va passar cap <strong>de</strong>sgràcia. Un cop<br />
passada la zona perillosa vam remuntar<br />
un altre cop fins a la carretera<br />
on ens esperaven tots els portadors<br />
per a cobrar la feina. Aquesta<br />
va ser una àrdua tasca, perquè hi<br />
havia gent que havia treballat i n'hi<br />
havia que no, i tots volien cobrar.<br />
vida <strong>de</strong> camp base: jugant al Karroum al menjador.
l|^^*S!*a^.., _^<br />
Descens <strong>de</strong>l Xixapangma, <strong>de</strong>sprés d'haver fet el cim.<br />
Amb l'ajuda d'en Sarki i d'en Nima<br />
havíem apuntat tots els noms <strong>de</strong>ls<br />
que havien portat càrrega i els vam<br />
anar pagant, un per un, la quantitat<br />
estipulada prèviament. Aquest pro<br />
cés va durar una llarga estona.<br />
Mentrestant, allà on havíem anat<br />
a parar ja hi havia una colla d'auto<br />
busos que s'esperaven per a pujar a<br />
<strong>les</strong> persones que havien quedat<br />
talla<strong>de</strong>s per l'esllavissada, evi<strong>de</strong>nt<br />
ment aprofitant-se <strong>de</strong> la situació i<br />
fent l'agost amb el preu <strong>de</strong> pujada,<br />
que ben poc vam po<strong>de</strong>r negociar. En<br />
fi, finalment vam po<strong>de</strong>r arribar a la<br />
frontera.<br />
Arribada al Tibet<br />
Un cop vam haver travessat la<br />
frontera xinesa, ens esperaven l'ofi<br />
cial d'enllaç i l'intèrpret. Aquestes<br />
persones són <strong>les</strong> que el govern <strong>de</strong> la<br />
Xina posa a disposició <strong>de</strong> <strong>les</strong> expe<br />
dicions (evi<strong>de</strong>ntment cobrant una<br />
bona suma <strong>de</strong> diners) per a organit<br />
zar la logística i el tràmit <strong>de</strong> papers,<br />
però sobretot per a controlar què fan<br />
i què <strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> fer. Entre una cosa i<br />
una altra, ja era el vespre i ens vam<br />
quedar a dormir al poble fronterer<br />
<strong>de</strong> Zangmú, en un fastuós hotel <strong>de</strong><br />
grans sa<strong>les</strong> i grans passadissos, però<br />
rònec, fosc i humit.<br />
El dia següent vam carregar dos<br />
camions i ens vam endinsar en territori<br />
tibetà fins al poble <strong>de</strong> Nyalam, a<br />
partir <strong>de</strong>l qual havíem <strong>de</strong> començar<br />
l'aproximació fins al camp base <strong>de</strong>l<br />
Xixa. El viatge fins a Nyalam va ser<br />
molt bonic, anàvem al remolc, al<br />
damunt <strong>de</strong>ls paquets, <strong>de</strong> manera<br />
que podíem observar perfectament<br />
l'espectacular paisatge. En aquesta<br />
zona els monsons que<strong>de</strong>n una mica<br />
frenats per la barrera <strong>de</strong> l'Himàlaia,<br />
i els núvols ja no eren tan compactes<br />
i la pluja havia anat <strong>de</strong>sapareixent.<br />
A partir <strong>de</strong> la Xina la carretera<br />
havia <strong>de</strong>ixat d'estar asfaltada, i con-<br />
2/<br />
-<<br />
^—1
11<br />
Pastor <strong>de</strong> Nyalam carregant un iac el dia que marxàvem <strong>de</strong>l camp base.<br />
tínuament ens trobàvem grupets <strong>de</strong><br />
dues o tres noies que feien treballs<br />
<strong>de</strong> manteniment i que ens saludaven<br />
efusivament.<br />
Nyalam no <strong>de</strong>ixa <strong>de</strong> ser un poble<br />
fronterer, amb edificis oficials i<br />
molta gent vinguda <strong>de</strong> fora, especialment<br />
xinesos. Hi vam estar tres o<br />
quatre dies, perquè s'havia <strong>de</strong> reunir<br />
els iacs que feien falta per a transportar<br />
tot el pes <strong>de</strong> l'expedició fins<br />
al camp base -els iacs són unes vaques<br />
petites i molt pelu<strong>de</strong>s que els<br />
tibetans utilitzen per al transport <strong>de</strong><br />
càrrega i n'aprofiten la llet i la<br />
carn-; mentrestant vam estar en una<br />
casa d'hostes on ens van tractar<br />
molt bé. Els nostres amfitrions xinesos<br />
eren tan atents amb nosaltres<br />
que es feien pesats. L'oficial d'enllaç,<br />
Mister Li, només parlava xinès i<br />
era un expert en oratòria; l'intèrpret,<br />
un estudiant <strong>de</strong> filologia ang<strong>les</strong>a,<br />
molt innocent, es <strong>de</strong>ia Xié. En aca<br />
bar un sopar, Mr. Li ens va fer un<br />
llarg discurs per a justificar que no<br />
vindrien amb nosaltres al camp base.<br />
Per nosaltres perfecte, podríem<br />
fer la nostra tranquil·lament.<br />
Al final vam sortir amb els pastors<br />
tibetans. Formàvem una caravana<br />
d'unes 25 persones i uns 30 iacs.<br />
El viatge va durar dos dies. La convivència<br />
amb ells va ser molt maca,<br />
ens oferiren <strong>de</strong> tot, fins i tot la pastora<br />
que anava amb ells! Estaven<br />
sempre contents, cantaven, reien,<br />
cridaven...<br />
Arribats al lloc que vam consi<strong>de</strong>rar<br />
més a<strong>de</strong>quat per a muntar el<br />
camp base, van marxar els tibetans i<br />
ens vam quedar ben sols en aquella<br />
immensitat <strong>de</strong> muntanyes. Era un<br />
lloc idíl·lic, al costat d'un llac i envoltats<br />
<strong>de</strong> prats i muntanyes. Primer<br />
<strong>de</strong> tot va començar la feina <strong>de</strong> muntar<br />
el camp, cosa que ens ocupà un<br />
parell o tres <strong>de</strong> dies, però <strong>de</strong>sprés co<br />
mençà la w'da <strong>de</strong> camp base. Per a<br />
fer un cim <strong>de</strong> 8.000 metres cal aclimatar-se,<br />
és a dir, adaptar progressivament<br />
el cos a l'altitud. Això s'aconsegueix<br />
primer reposant i<br />
menjant al camp base, i <strong>de</strong>sprés<br />
anant fent ascensions i esta<strong>de</strong>s cada<br />
vegada a més altitud, per tornar a<br />
reposar i reprendre <strong>les</strong> forces al<br />
camp. Així doncs, la vida <strong>de</strong> camp<br />
base consistia a <strong>de</strong>scansar, jugar al<br />
Karroum (joc nepalès), al parxís o a<br />
cartes, a menjar (cuinaven en Sarki i<br />
en Nima), conversar i dormir.<br />
Aquesta vida, la vam fer durant un<br />
mes i <strong>de</strong>u dies (<strong>de</strong> final d'agost a<br />
principi d'octubre). Durant aquest<br />
temps vam fer ascensions a cims més<br />
baixos <strong>de</strong> l'entorn i finalment, el 29<br />
<strong>de</strong> setembre, vam fer el cim. Pocs<br />
dies <strong>de</strong>sprés vam <strong>de</strong>cidir <strong>de</strong> recollir<br />
els paquets i <strong>de</strong> tornar cap al Nepal.<br />
Un altre cop a Nyalam aviat vam<br />
tenir enl<strong>les</strong>tits els papers, i <strong>de</strong>sprés<br />
d'acomiadar-nos <strong>de</strong> Mr. Li, d'en Xie i<br />
<strong>de</strong>ls tibetans, vam tornar al Nepal.<br />
Mentre érem al camp base els monsons<br />
s'havien acabat, això feia que el<br />
viatge <strong>de</strong> tornada, tot i passar pel<br />
mateix lloc que a l'anada, semblés<br />
diferent. El cel era ben clar i net, el<br />
paisatge fabulós, el riu ja no baixava<br />
amb tanta força i l'aigua era neta i<br />
transparent, no hi havia esllavissa<strong>de</strong>s<br />
i l'aire era fresquet, ja no feia aquella<br />
xafogor com quan hi vam pujar...<br />
En arribar a Katmandú, vam<br />
aprofitar per menjar tot el que havíem<br />
perdut durant els dies d'expedició,<br />
que havia estat bastant, i com<br />
que ens havíem portat tan bé i havíem<br />
fet els <strong>de</strong>ures tan aviat, encara<br />
vam tenir alguns dies per anar a fer<br />
una part <strong>de</strong>l trekking <strong>de</strong>\s Annapurnes,<br />
però això ja són figues d'un<br />
altre paner i no queda prou paper<br />
per a explicar-ho.<br />
Fins a la propera.
Això no obstant...<br />
Capitalitat. Aturar la gent<br />
a<strong>les</strong>ValIs<strong>d'Àneu</strong><br />
Trobem escrit que "la capitalitat<br />
d'una població s'entén i es comprèn<br />
pel fet d'ésser el nucli principal d'u<br />
na contrada dins d'una regió geo<br />
L ' A R N A<br />
Per Daniel Pi i Traniunt<br />
Comitè Català <strong>de</strong> Refugis, <strong>de</strong> la fe<strong>de</strong>ració d'Entitats<br />
Excursionistes <strong>de</strong> Catalunya (FEEC)<br />
La creu <strong>de</strong>l Cap <strong>de</strong> la<br />
Vila, bastida, segons<br />
diuen, per uns francesos<br />
l'any 1623. Fotof^rafia<br />
<strong>de</strong> ¡'Arxiu Cuyàs obtin-<br />
l^uda (a (orca anys.<br />
gràfica 0 com a centre d'una àrea o<br />
d'una activitat cultural, econòmica,<br />
religiosa, etc."<br />
Qualsevol persona que no cone-<br />
2Í
-
d'Espot hi ha bones pistes per la<br />
Creu <strong>de</strong> l'Eixol, tornar per L<strong>les</strong>sui o<br />
Baiasca fins a Escaló. Amb la seguretat<br />
que al tornar no trobaran cap<br />
conegut que ho hagi fet mai.<br />
0 bé intentar <strong>de</strong>scobrir el pla<br />
d'Ari<strong>de</strong>s i <strong>les</strong> runes que que<strong>de</strong>n <strong>de</strong><br />
l'església <strong>de</strong> Sant Andreu, segons<br />
Max Cahner a Enciclopèdia Catalana.<br />
Ho po<strong>de</strong>n fer <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Berros<br />
Sobirà, però nosaltres <strong>les</strong> intentàrem<br />
localitzar per Ribera <strong>de</strong> Cardós, Surri,<br />
Anàs, Bor<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Masover i d'En<br />
Bernat, Font <strong>de</strong> l'Avet i Bor<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
Manaut, amb resultat negatiu. I així,<br />
dotzenes i dotzenes <strong>de</strong> paratges que<br />
no acostumen a constar en els prospectes<br />
turístics. Ignorats.<br />
Això no obstant...<br />
Es clar que els hipotètics passavolants<br />
que pretenem que obtinguin<br />
una formació complementària a<br />
l'especialitat que ja tenen <strong>de</strong> <strong>de</strong>scobrir<br />
\esa\berg\r[\esidi{c\áes\e\con\\\<br />
amb prunes -dos plats espaterrants,<br />
per cert, <strong>de</strong> l'acollidor restaurant <strong>de</strong><br />
davant <strong>de</strong> la Mare <strong>de</strong> Déu <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
Ares- caldria que es calmessin i que<br />
a més agafessin caminera, avançant<br />
a passes i no a cops d'accelerador.<br />
Llavors, tot fent parada i fonda,<br />
com dèiem abans, seria el moment<br />
d'orientar-los per arribar a Arreu i a<br />
la Mare <strong>de</strong> Déu <strong>de</strong> <strong>les</strong> Neus; a Son,<br />
amb el temple romànic, campanar i<br />
comunidor; a la Mare <strong>de</strong> Déu <strong>de</strong> la<br />
Roca d'Escart, i aprofitar la jornada<br />
per enfilar-se fins a Sant Pere <strong>de</strong>l<br />
Burgal i tants i tants llocs poc fre<br />
ta Mare <strong>de</strong> Déu <strong>d'Àneu</strong>, abans.<strong>de</strong> la restauració i l'incendi <strong>de</strong>l 1986 als habitat<br />
ges i coñstrticcionsadjacents. Toio: D. Pi i Tramnt<br />
qüentats i amb noms que <strong>les</strong> seues<br />
orel<strong>les</strong> no han sentit mai.<br />
Fins i tot els acompanyaríem ben<br />
asserenadament, posem per cas, pel<br />
pla d'Esterri fins a Santa Maria <strong>d'Àneu</strong>,<br />
la patrona. I els llegiríem la poc<br />
divulgada composició d'Enric<br />
Balaguer i Mestres Mare <strong>de</strong> Déu<br />
<strong>d'Àneu</strong>.<br />
No ho <strong>de</strong>ien tot, Vall <strong>d'Àneu</strong>, cjuau obries<br />
la graciosa intimitat<br />
i, llavi encès d'epifanies,<br />
enllà <strong>de</strong>l somni eres llevat<br />
<strong>de</strong> correnties.<br />
No tot ho <strong>de</strong>ien quan, silent,<br />
colgada en fron<strong>de</strong>s i muralla<br />
duies, a la senalla,<br />
ombres d'ermita i llànties d'oferent.<br />
Sols un tità podia obrir-te el viure,<br />
còncava tassa <strong>de</strong>l somriure.<br />
Però la senzil<strong>les</strong>a és complaent.<br />
I en cercle <strong>de</strong> penyals, Maria,<br />
si el cel és branca, ocell i vent,<br />
vall d'Aneu és policromia<br />
i guarda diligent<br />
Els murs romànics <strong>de</strong> l'ermita<br />
infonen a <strong>les</strong> penyes un aire cenobita.<br />
Podria es<strong>de</strong>venir que se'ns<br />
digués que només per contemplar el<br />
pla ja val la pena un viatge i, millor,<br />
una estada.<br />
25
16<br />
'^B<br />
LO M A R I N Y A C<br />
Per Marta Rosas i Cortada*<br />
El treball <strong>de</strong> la coeducació<br />
a Tassociacionisme educatiu<br />
El darrer informe publicat per<br />
rONU sobre la situació <strong>de</strong> la dona<br />
al món (setembre <strong>de</strong> 2000) conté<br />
una sèrie <strong>de</strong> da<strong>de</strong>s absolutament<br />
esgarrifadores, reflex <strong>de</strong>l paper d'inferioritat<br />
que pateix la dona a la<br />
majoria <strong>de</strong> societats (maltractaments,<br />
analfabetisme, ablacions,<br />
incorporació al mercat <strong>de</strong>l sexe...).<br />
Al món occi<strong>de</strong>ntal, però, la sensació<br />
és que la situació és notablement<br />
diferent. La nova estructura<br />
social ha permès l'alliberament <strong>de</strong> la<br />
dona, el seu accés a la universitat, al<br />
món laboral, a <strong>de</strong>terminats drets...,<br />
<strong>de</strong> manera que, actualment, sembla<br />
que té <strong>les</strong> mateixes oportunitats que<br />
l'home. Les persones, in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt<br />
ment <strong>de</strong>l seu sexe, viuen en una teòrica<br />
igualtat davant <strong>les</strong> lleis i els<br />
drets; però si observem <strong>de</strong>tingudament<br />
la realitat, veiem que alguna<br />
cosa falla, ja que a la pràctica es troben<br />
moltes situacions on aquesta<br />
¡guaitat no es reflecteix. Entre altres<br />
qüestions, es pot veure que els<br />
càrrecs <strong>de</strong> responsabilitat recauen<br />
principalment en els homes i que,<br />
malgrat els esforços fets en els<br />
darrers anys, aquest fet es dóna en la<br />
majoria d'entorns.<br />
Això es produeix perquè la cultura<br />
occi<strong>de</strong>ntal actual és hereva d'una<br />
realitat on <strong>les</strong> responsabilitats i <strong>les</strong><br />
funcions <strong>de</strong> la dona han estat sempre<br />
subordina<strong>de</strong>s, la qual cosa fa que la
tradició oposi una resistència consi<strong>de</strong>rable<br />
als esforços realitzats per<br />
millorar la situació <strong>de</strong> <strong>les</strong> dones.<br />
D'aquesta manera, tot i que <strong>les</strong><br />
diferències s'han corregit en <strong>les</strong> lleis,<br />
és difícil resoldre-<strong>les</strong> a la pràctica, ja<br />
que el procés per canviar la mentalitat<br />
<strong>de</strong> la gent és complex i llarg.<br />
Els estereotips classifiquen els<br />
homes i <strong>les</strong> dones segons els papers<br />
que han <strong>de</strong> <strong>de</strong>senvolupar, però no<br />
es limiten a això, sinó que es tradueixen<br />
en discriminacions laborals<br />
i socials inherents als càrrecs i rols<br />
que toca jugar a cada gènere. Hi ha<br />
<strong>de</strong>sigualtats en els salaris, els estudis,<br />
l'assumpció <strong>de</strong> càrrecs públics i<br />
<strong>de</strong> llocs <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r, <strong>les</strong> responsabilitats<br />
dins la família, etc.<br />
Aquestes diferències entre els<br />
dos sexes no serien preocupants si<br />
fossin aleatòries entre <strong>les</strong> persones<br />
en general, ja que, en aquest cas,<br />
simplement farien que la societat fos<br />
plural, rica i diversa <strong>de</strong> manera<br />
natural. La realitat, però, no és<br />
aquesta, sinó que a partir <strong>de</strong> <strong>les</strong> distincions<br />
entre uns i altres es <strong>de</strong>riven<br />
situacions <strong>de</strong> <strong>de</strong>sigualtat entre ambdós<br />
sexes.<br />
Les diferències entre homes i<br />
dones originen una situació en què<br />
la perpetuació <strong>de</strong>ls rols establerts<br />
condiciona, conscientment o<br />
inconscientment, el comportament<br />
<strong>de</strong> l'individu. L'existència d'uns<br />
patrons als quals se suposa que s'ha<br />
<strong>de</strong> tendir impe<strong>de</strong>ix triar lliurement<br />
la manera <strong>de</strong> ser, <strong>les</strong> relacions que<br />
es volen entre <strong>les</strong> persones i, en <strong>de</strong>finitiva,<br />
la societat cap a la qual es vol<br />
tendir.<br />
L'últim informe <strong>de</strong> l'ONU proposa<br />
com a solució <strong>de</strong> <strong>les</strong> grans problemàtiques<br />
<strong>de</strong>tecta<strong>de</strong>s al planeta la<br />
planificació familiar i la garantia<br />
d'assistència sanitària. En molts<br />
entorns, es reclama una política<br />
familiar per assumir l'entorn canviant<br />
que ha produït l'accés <strong>de</strong> la<br />
dona al món laboral en el si <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
famílies. Totes aquestes mesures són<br />
necessàries, però malauradament no<br />
són suficients per canviar la situació.<br />
A <strong>les</strong> portes <strong>de</strong>l nou mil·lenni,<br />
quan el món cada cop està més globalitzat,<br />
cal pensar en una acció <strong>de</strong><br />
transformació conjunta molt més<br />
potent i contun<strong>de</strong>nt. S'ha d'arrencar<br />
<strong>de</strong> soca-rel la discriminació per<br />
motiu <strong>de</strong> sexe i la millor manera per<br />
fer-ho és atacant el problema amb<br />
l'educació. Si es vol construir una<br />
societat millor, cal ser conscients<br />
que els infants s'han <strong>de</strong> <strong>de</strong>senvolupar<br />
com a persones i no com a gèneres.<br />
Han <strong>de</strong> ser lliures per trobar-se<br />
ells mateixos, per <strong>de</strong>scobrir els seus<br />
sentiments, els seus pensaments, <strong>les</strong><br />
seues i<strong>de</strong>es i maneres <strong>de</strong> fer...<br />
Mitjançant l'educació <strong>de</strong>ls nois i <strong>les</strong><br />
noies, es po<strong>de</strong>n transmetre uns nous<br />
rols i unes noves relacions a <strong>les</strong> persones<br />
que estan creixent i s'estan formant,<br />
que, al cap i a la fi, són <strong>les</strong> que<br />
construiran el <strong>de</strong>mà.<br />
Si s'educa els infants i joves<br />
sobre unes bases que permetin<br />
millorar la situació analitzada, es pot<br />
obtenir una renovació <strong>de</strong> la realitat<br />
actual, però per a això cal que tots<br />
els agents que actuen en l'educació<br />
<strong>de</strong>ls nois i noies sumin esforços per a<br />
la construcció d'una nova societat.<br />
L'educació no només es realitza <strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong> l'ensenyament -és a dir, l'educació<br />
formal-, sinó que els pares i<br />
mares, <strong>les</strong> associacions educatives<br />
-és a dir, l'educació no formal-, l'entorn<br />
informal i els mitjans <strong>de</strong> comunicació<br />
també hi juguen un paper<br />
molt important i, per tant, cal tenirlos<br />
en compte.<br />
Cal trencar amb la i<strong>de</strong>a d'educació<br />
a mans <strong>de</strong> només un o dos agents<br />
i diversificar <strong>les</strong> responsabilitats <strong>de</strong>l<br />
<strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong>ls infants i joves<br />
donant un major protagonisme als<br />
agents que han estat menys potenciats.<br />
S'han d'estimular <strong>les</strong> fórmu<strong>les</strong><br />
d'educació amb què el noi o la noia<br />
puguin experimentar vivències i relacions<br />
diferents a <strong>les</strong> habituals per<br />
tal que la seua personalitat s'enriqueixi<br />
i perquè puguin triar més lliurement<br />
el paper que volen <strong>de</strong>senvolupar<br />
a la societat.<br />
Així doncs, cal una política educativa<br />
específica que tracti <strong>de</strong> manera<br />
transversal l'eliminació <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
injustícies i <strong>les</strong> <strong>de</strong>sigualtats per raons<br />
<strong>de</strong> sexe i que potenciï una transformació<br />
real <strong>de</strong> la societat. Tota aquesta<br />
tasca educativa es pot resumir en<br />
una paraula: coeducació.<br />
La coeducació és un mo<strong>de</strong>l educatiu<br />
que pretén una veritable transformació<br />
social mitjançant el <strong>de</strong>senvolupament<br />
integral <strong>de</strong> l'home i la<br />
dona com a persona, no com a individu<br />
d'un gènere <strong>de</strong>terminat, amb <strong>les</strong><br />
mateixes oportunitats per als dos<br />
sexes. Per tant, <strong>les</strong> persones responsab<strong>les</strong><br />
<strong>de</strong> l'educació han d'entendre la<br />
coeducació com una eina d'alliberament<br />
<strong>de</strong> la persona en un context<br />
social que discrimina per raó <strong>de</strong> sexe.<br />
S'ha <strong>de</strong> potenciar el creixement<br />
personal <strong>de</strong>ls infants i els joves com<br />
a membres <strong>de</strong> la comunitat, sense<br />
necessitat <strong>de</strong> caure en una uniformitat<br />
absurda. Cal ser conscient <strong>de</strong>ls<br />
fets diferencials home-dona, sí, però<br />
no segons el clixé tradicional -ja que<br />
comporta unes conseqüències discriminatòries<br />
injustes-, sinó acceptant<br />
<strong>les</strong> diferències entre uns i altres<br />
sense que se n'hagin <strong>de</strong> <strong>de</strong>rivar <strong>de</strong>sigualtats,<br />
discriminacions o manca<br />
<strong>de</strong> llibertat.<br />
La coeducació, però, no és un<br />
mo<strong>de</strong>l educatiu que se satisfaci amb<br />
una simple barreja <strong>de</strong> sexes; és a dir,<br />
l'educació mixta dista molt <strong>de</strong> la<br />
27<br />
:Í?:
28<br />
coeducació. La segona va més enllà<br />
<strong>de</strong> la coexistència <strong>de</strong> nois i noies i<br />
aposta per oferir una igualtat d'oportunitats<br />
per a tothom, ja que la simple<br />
relació <strong>de</strong>ls dos sexes no és<br />
garantia suficient d'igualtat.<br />
Per tal <strong>de</strong> potenciar una educació<br />
amb <strong>les</strong> característiques assenyala<strong>de</strong>s<br />
fins ara, cal trobar un ambient<br />
on nois i noies es <strong>de</strong>senvolupin amb<br />
naturalitat, puguin relacionar-se<br />
amb els companys sense estar marcats<br />
per uns prejudicis socials i, en<br />
<strong>de</strong>finitiva, puguin conèixer altres<br />
situacions a <strong>les</strong> marca<strong>de</strong>s per la<br />
societat.<br />
Aquest conjunt <strong>de</strong> característiques<br />
es troben <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa temps a <strong>les</strong><br />
associacions educatives (l'escoltisme<br />
i l'esplai), que basen la seua activitat<br />
en la transmissió <strong>de</strong> valors com<br />
la solidaritat, la responsabilitat i el<br />
compromís. Així doncs, omplen un<br />
buit molt important en la realitat<br />
actual, on cada cop es veuen més<br />
mancances en aquest sentit. El<br />
potencial educatiu d'aquestes associacions<br />
està garantit per un marc<br />
teòric profund i estructurat, una<br />
metodologia a<strong>de</strong>quada a cada grup<br />
d'edat i una formació continuada<br />
<strong>de</strong>ls educadors i educadores.<br />
L'escoltisme (escoltisme i guiatge,<br />
segons el context) és un moviment<br />
estès arreu <strong>de</strong>l món, el més<br />
nombrós i important <strong>de</strong>ls infantils i<br />
juvenils. L'escoltisme i el guiatge<br />
han estat <strong>de</strong>terminants en el <strong>de</strong>senvolupament<br />
<strong>de</strong> molts infants i joves<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la seua fundació, fa gairebé<br />
100 anys. Cal <strong>de</strong>stacar el paper que<br />
han jugat, en especial el guiatge, en<br />
la millora <strong>de</strong> la situació <strong>de</strong> <strong>les</strong> dones,<br />
sobretot als països en què hi ha fortes<br />
discriminacions per motiu <strong>de</strong><br />
sexe, on han aportat una educació<br />
d'autoestima i forta<strong>les</strong>a a <strong>les</strong> noies i<br />
una sensibilització d'ambdós sexes<br />
sobre la realitat <strong>de</strong> cada un. Si s'estimula<br />
tot el seu potencial, aquests<br />
moviments po<strong>de</strong>n ser <strong>de</strong>cisius a la<br />
societat occi<strong>de</strong>ntal per diversos<br />
motius.<br />
En primer lloc, l'escoltisme concep<br />
l'educació com un procés <strong>de</strong><br />
formació integral i activa <strong>de</strong> l'infant<br />
en què, mitjançant el mèto<strong>de</strong> escolta,<br />
s'estimula i potencia la realització<br />
equilibrada <strong>de</strong> tots els aspectes<br />
<strong>de</strong> la persona -físic, intel·lectual,<br />
espiritual, social i caractereològic-<br />
La finalitat és donar a l'infant tantes<br />
oportunitats com sigui possible per<br />
<strong>de</strong>senvolupar <strong>les</strong> seues aptituds i<br />
tenir vivències a través <strong>de</strong> <strong>les</strong> quals<br />
cerqui i trobi <strong>les</strong> pròpies opcions <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>finició <strong>de</strong> la seua personalitat i <strong>de</strong><br />
participació social.<br />
En segon lloc, el caràcter voluntari<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> activitats realitza<strong>de</strong>s als<br />
agrupaments escoltes -tothom que<br />
participa a l'escoltisme ho fa adherint-s'hi<br />
<strong>de</strong> manera voluntària- fa<br />
que els nois i noies, així com el conjunt<br />
<strong>de</strong> caps o educadors, tinguin<br />
una motivació elevada i una participació<br />
oberta que permeten als<br />
infants i joves enriquir-se <strong>de</strong> manera<br />
divertida i activa, ja que la receptivitat<br />
és molt més gran. A més, un <strong>de</strong>ls<br />
pilars metodològics és la pedagogia<br />
<strong>de</strong> l'acció, per la qual l'infant o jove<br />
és el principal protagonista <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
activitats. El noi o noia aprèn fent, és<br />
a dir, a través <strong>de</strong> l'experiència i la<br />
convivència.<br />
Finalment, l'escoltisme potencia<br />
un marc convivencial excepcional.<br />
El seu mèto<strong>de</strong> es basa en unes etapes<br />
educatives en què <strong>les</strong> vivències en<br />
grups d'edat permeten una socialització<br />
<strong>de</strong> l'infant molt enriquidora.<br />
Els nois i noies comparteixen experiències<br />
úniques amb companys <strong>de</strong><br />
la seua edat i amb adults, i es genera<br />
una complicitat que no sol donar-se<br />
en altres entorns. LJns campaments<br />
en l'entorn natural, un projecte per<br />
al poble on vius o la participació en<br />
una activitat internacional són<br />
exemp<strong>les</strong> d'activitats amb un grau<br />
<strong>de</strong> convivència molt intens.<br />
Tot aquest conjunt <strong>de</strong> característiques<br />
-educació integral, voluntarietat,<br />
pedagogia <strong>de</strong> l'acció, marc <strong>de</strong><br />
convivència- fan <strong>de</strong> moviments com<br />
l'escoltisme una gran plataforma per<br />
educar nois i noies. En el cas concret<br />
<strong>de</strong> l'opció coeducativa, a més, es<br />
po<strong>de</strong>n experimentar noves vivències<br />
i relacions, que permeten <strong>de</strong>senvolupar<br />
uns rols diferents als <strong>de</strong> l'àmbit<br />
escolar, la família, el carrer... Així,<br />
l'infant o jove pot adoptar papers<br />
que en un altre entorn no adoptaria,<br />
sense que això li suposi cap inconvenient.<br />
D'aquesta manera, l'escoltisme<br />
aporta millores a la societat, ja<br />
que no viu d'esquena a la realitat,<br />
sinó que té voluntat constructora.<br />
No pretén inventar una societat<br />
paral·lela, sinó que busca canviar <strong>les</strong><br />
situacions <strong>de</strong> <strong>de</strong>safavoriment aportant<br />
<strong>les</strong> i<strong>de</strong>es que creu interessants.<br />
La coeducació pot ser l'eina que<br />
cal al nostre entorn perquè <strong>de</strong>ixin <strong>de</strong><br />
donar-se discriminacions per motiu<br />
<strong>de</strong> sexe, però també per construir<br />
una societat futura amb unes noves<br />
relacions entre dona i home. Així<br />
doncs, cal que <strong>les</strong> polítiques educatives<br />
potenciïn aquest marc socialitzador<br />
que treballa els valors amb<br />
infants i joves, i que és l'associacionisme<br />
educatiu, ja que podria contribuir<br />
<strong>de</strong> manera <strong>de</strong>terminant a la<br />
construcció d'un món més just.<br />
•Marta Rosàs i Cortada (Barcelona, 1971)<br />
és presi<strong>de</strong>nta d'Escoltes Catalans, l'associació<br />
catalana <strong>de</strong> l'escoltisme laic. El setembre <strong>de</strong>l<br />
2001 va presentar el llibre La coeducació. Una<br />
oportunitat per <strong>de</strong>scobrir-nos, editat a la<br />
col·lecció Reflexions en Veu Alta, <strong>de</strong> la Fundació<br />
)osep Carol. martares@indllobera.com
Amb la present entrevista s'inicia la col·laboració d'un membre <strong>de</strong>l <strong>Consell</strong><br />
que, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l vessant musical, ens oferirà en cada edició artic<strong>les</strong> o entrevistes<br />
que pensem que po<strong>de</strong>n ser <strong>de</strong> l'interès <strong>de</strong>ls nostres lectors. Josep Vinaròs és<br />
compositor i articulista en vàries publicacions <strong>de</strong>l país. Ha compost, entre<br />
diverses obres, la suite Pallars Sobirà.<br />
Entrevista amb Salvador Brotons<br />
Nasqué a Barcelona el 17<br />
<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong>l 1959, en un clima<br />
musical que seria el <strong>de</strong>stí<br />
<strong>de</strong> la seua vida. En la present<br />
entrevista fem un recorregut<br />
musical i humà d'un <strong>de</strong>ls<br />
<strong>de</strong>stacats compositors i directors<br />
<strong>de</strong>l món musical <strong>de</strong>l<br />
país. Format bàsicament als<br />
Estats Units, avui po<strong>de</strong>m gaudir<br />
<strong>de</strong>ls amplis coneixements i<br />
experiència d'aquest eminent<br />
mestre <strong>de</strong> la música.<br />
-Ens pot dir quina ha estat la<br />
principal motivació que l'ha impulsat<br />
a emprendre el camí <strong>de</strong> l'art musical?<br />
-El meu pare, avi, onc<strong>les</strong> i fins i<br />
tot els germans <strong>de</strong>l meu avi han<br />
estat músics, això va fer que a casa<br />
es visqués sempre un ambient musical<br />
molt profund. La meua germana<br />
també és professora <strong>de</strong> violí a l'Orquestra<br />
<strong>de</strong>l Liceu. El meu pare i el<br />
meu avi són flautistes i això féu que<br />
jo sentís especial atracció per aquest<br />
instrument.<br />
B E C U L L A<br />
-On va adquirir els primers co<br />
neixements musicals?<br />
-Quan tenia 10 anys vaig co<br />
mençar al Conservatori Municipal<br />
<strong>de</strong> Música <strong>de</strong> Barcelona estudiant<br />
solfeig, teoria, etcètera. Com que<br />
em sentia atret pel piano, vaig fer els<br />
estudis d'aquest complet instru<br />
ment; els <strong>de</strong> flauta els vaig fer amb<br />
Per Josep Vinaròs<br />
29
30<br />
el meu pare, als estius. Durant el<br />
curs <strong>de</strong>l conservatori anava fent el<br />
piano, i la flauta, molt poc; així vaig<br />
anar compaginant els dos instruments.<br />
El meu pare volia que jo tingués<br />
una cultura musical com correspon<br />
a un membre d'una família<br />
<strong>de</strong> músics, encara, però, que no<br />
pensava que jo arribés a ser músic.<br />
-En el camp professional, quin<br />
és l'inici <strong>de</strong> Salvador Brotons^<br />
-De molt jove. El meu pare era<br />
músic d'orquestra i, en veure que jo<br />
em <strong>de</strong>senvolupava bé amb la flauta,<br />
em feia tocar al seu costat en orquestres<br />
professionals quan es necessitava<br />
algun augment. Recordo<br />
que quan tenia 14 anys, a l'orquestra<br />
<strong>de</strong> la Creu Roja, <strong>de</strong> la qual ell<br />
formava part, es va posar malalt el<br />
segon flautista i ell em va dir, "vine,<br />
que el pots suplir tu". En aquell<br />
temps no hi havia orquestres per<br />
po<strong>de</strong>r fer pràctiques, i eren molt<br />
necessàries, ni tan sols <strong>les</strong> que no<br />
eren orquestres professionals. Llavors<br />
vaig anar a l'orquestra Estela,<br />
que encara existeix, potser l'única<br />
que hi havia en aquell temps; fins i<br />
tot no n'hi havia als conservatoris,<br />
en canvi avui n'hi ha moltes. Tot just<br />
complir els 18 anys vaig tenir la sort<br />
<strong>de</strong> superar <strong>les</strong> oposicions per a la<br />
plaça <strong>de</strong> flauta solista <strong>de</strong> l'Orquestra<br />
<strong>de</strong>l Liceu, un seriós repte per mi.<br />
Això em va estimular moltíssim. No<br />
hem d'oblidar que al Liceu en<br />
aquell temps, l'any 1977, es feien<br />
quatre o cinc òperes cada mes.<br />
-Salvador Brotons estava cridat<br />
a assolir totes <strong>les</strong> fites a què un músic<br />
pot aspirar Digui'ns quin ha estat<br />
el següent pas <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> ser solista<br />
<strong>de</strong> flauta!'<br />
-Quan tenia 14 anys vaig <strong>de</strong>cidir<br />
compondre, portar a la pràctica<br />
<strong>les</strong> meues inquietuds <strong>de</strong> feia bastant<br />
<strong>de</strong> temps, vaig fer algunes obres per<br />
a piano i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors, l'any 1973,<br />
no he <strong>de</strong>ixat <strong>de</strong> compondre una cosa<br />
o una altra.<br />
-Quan arriba a la direcció^.<br />
-En els anys vuitanta anava<br />
compaginant la flauta amb la composició.<br />
Però si es vol aprofundir en<br />
la composició, una manera molt bona<br />
és dirigint; aprens molt sobre <strong>les</strong><br />
obres <strong>de</strong>ls grans mestres, assimi<strong>les</strong><br />
com posar en pràctica la música,<br />
com escriure <strong>de</strong> manera que es pu-<br />
Va nàixer per ser director d'orquestra.<br />
gui interpretar fàcilment i que vagi<br />
bé, és tot una conseqüència <strong>de</strong>l<br />
complement que pot ser la direcció.<br />
En una ocasió el mestre Ros-Marbà<br />
em va dir: "Tu, que compons molt,<br />
has <strong>de</strong> tenir nocions <strong>de</strong> direcció<br />
d'orquestra, has <strong>de</strong> conèixer la música<br />
<strong>de</strong>s d'aquest vessant", i tenia<br />
raó; em va convidar a rebre unes<br />
classes amb la seguretat que m'interessarien<br />
molt. A partir d'aquí em<br />
vaig adonar que seria un mitjà molt<br />
bo per tal <strong>de</strong> <strong>de</strong>senvolupar-me com<br />
a músic i tenir una educació musical<br />
completa. Llavors em vaig matricular<br />
al conservatori i vaig fer els<br />
tres cursos <strong>de</strong> composició, que vaig<br />
acabar l'any 1983. Fou un moment<br />
molt crític per mi, estava a l'Orquestra<br />
<strong>de</strong>l Liceu i componia moltes<br />
obres, a més d'acabar la carrera <strong>de</strong><br />
direcció d'orquestra; també en<br />
aquell any em vaig casar, era un any<br />
<strong>de</strong> reflexió i <strong>de</strong> <strong>de</strong>cidir quin rumb<br />
havia <strong>de</strong> prendre. Amb la meua<br />
esposa vam pensar, què fem? Ens<br />
que<strong>de</strong>m aquí i vivim enterrats?, ja<br />
que en aquest país és molt fàcil ban<strong>de</strong>jar<br />
la gent que val, o sortim d'aquí<br />
i emprenem una aventura per terres<br />
americanes per tal <strong>de</strong> cercar un millor<br />
futur com a director d'orquestra<br />
i compositor. Dit i fet. A l'agost <strong>de</strong>l<br />
1985 <strong>de</strong>cidírem anar als Estats Units<br />
a estudiar, repetir els estudis i viure<br />
aquesta nova experiència. Això va<br />
ser <strong>de</strong>cisiu per a la meua carrera<br />
professional, atès que vaig adquirir<br />
conceptes molt pràctics. No s'ha<br />
d'oblidar que allà hi ha mitjans suficients<br />
per tal d'adquirir uns coneixements<br />
complets.<br />
-Quina ha estat la primera orquestra<br />
que ha dirigit?<br />
-La primera orquestra fou la <strong>de</strong>l<br />
Conservatori Municipal <strong>de</strong> Barcelona,<br />
els anys 1984-1985, abans<br />
d'anar als Estats Units, i en la qual<br />
vaig ser assistent durant dos anys.<br />
L'Orquestra <strong>de</strong> l'Estat <strong>de</strong> Florida fou<br />
una experiència extraordinària.<br />
Com a professional, vaig ser el director<br />
titular <strong>de</strong> l'orquestra <strong>de</strong> la<br />
Universitat <strong>de</strong> Pòrtland, on vaig<br />
estar-hi vuit anys, ensems que era<br />
professor <strong>de</strong> la mateixa universitat.
Tres generacions <strong>de</strong> flautistes.<br />
Van ser uns anys molt profitosos, ja<br />
que vaig adquirir una gran soli<strong>de</strong>sa<br />
com a director d'orquestra i com a<br />
músic.<br />
-A partir d'aquí s'obre el gran<br />
ventall <strong>de</strong> possibilitats <strong>de</strong>l mestre.<br />
-A Pòrtland mateix vaig dirigir<br />
tres orquestres més: la Jewish Comunity<br />
(una orquestra <strong>de</strong> la comunitat<br />
jueva) durant un any; <strong>de</strong>sprés, en<br />
veure que en aquella orquestra no<br />
tenia gaire futur, vaig anar a l'orquestra<br />
Oregon Simfonietta durant<br />
un altre any, aquesta <strong>de</strong> bastant més<br />
nivell, i <strong>de</strong>sprés a l'Orquestra <strong>de</strong><br />
Vancouver, que dirigeixo actualment.<br />
Aquesta orquestra als seus inicis<br />
no disposava d'un pressupost<br />
gaire satisfactori, però avui és una<br />
gran orquestra, amb unes possibilitats<br />
econòmiques notablement superiors;<br />
fins i tot es fan càrrec <strong>de</strong>ls<br />
viatges cada vegada que he d'anarhi.<br />
És important veure com funciona<br />
la música als Estats Units. Des <strong>de</strong><br />
l'any 1997 sóc titular <strong>de</strong> l'Orquestra<br />
Simfònica <strong>de</strong>l Vallès, i el pressupost<br />
ha augmentat molt poc amb els<br />
anys que fa que sóc aquí. Costa<br />
molt, s'ha <strong>de</strong> convèncer <strong>les</strong> institucions,<br />
et diuen que no tenen mitjans,<br />
que han <strong>de</strong> repartir el seu pressupost<br />
entre moltes peticions. En<br />
canvi als Estats Units és molt diferent,<br />
<strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> <strong>les</strong> persones que<br />
assisteixen als concerts. Ells són els<br />
qui subvencionen l'orquestra, no<br />
pas l'administració pública, encara,<br />
però, que l'administració hi collabora<br />
amb la reducció important<br />
d'impostos als particulars o empreses<br />
que aju<strong>de</strong>n <strong>les</strong> entitats culturals.<br />
Això fa que la iniciativa privada<br />
aculli <strong>les</strong> entitats a <strong>les</strong> quals<br />
vol ajudar, i naturalment són <strong>les</strong><br />
que treballen més i que s'han ben<br />
guanyat un prestigi. Si una orquestra<br />
va endavant, <strong>les</strong> aju<strong>de</strong>s s'incrementen.<br />
-Coneixem molt bé la tasca que<br />
està fent <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa cinc anys com a<br />
titular davant l'Orquestra Simfònica<br />
<strong>de</strong>l Vallès, que li ha merescut ser la<br />
titular també <strong>de</strong>l Palau <strong>de</strong> la Música<br />
Catalana. Ensems és el titular <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
fa <strong>de</strong>u anys <strong>de</strong> l'Orquestra <strong>de</strong> Vancouver.<br />
Parli'ns <strong>de</strong> la seua experiència<br />
davant aquesta orquestra <strong>de</strong>ls<br />
Estats Units.<br />
-Cal manifestar la importància<br />
que té el fet que es pugui mantenir<br />
un director més <strong>de</strong> <strong>de</strong>u anys com a<br />
titular davant d'una orquestra, aquí<br />
és molt difícil.<br />
-De tant viatjar entre Catalunya i<br />
Estats Units, <strong>de</strong>u tenir anècdotes per<br />
explicar.<br />
-Si és clar, d'anècdotes sempre<br />
n'hi ha, en tinc precisament una<br />
amb la nostra reina. Acabat d'arribar<br />
<strong>de</strong>ls Estats Units, vaig rebre al palau<br />
<strong>de</strong> la Sarsuela, <strong>de</strong> mans <strong>de</strong> la reina,<br />
el premi Reina Sofia <strong>de</strong> composició.<br />
En el <strong>de</strong>curs <strong>de</strong> la conversa vaig dir,<br />
"aquesta és una composició per a<br />
31
n<br />
orquestra"; la Reina va quedar sorpresa<br />
¡ em va dir, "no és orquestal"<br />
Vaig aclarir-li que estava acostumat<br />
a dir-ho en anglès i en català; d'aquí<br />
va venir el meu error <strong>de</strong> traducció al<br />
castellà. També recordo que em trobava<br />
a Florida en una convenció <strong>de</strong><br />
solistes <strong>de</strong> flauta, en la qual hi havia<br />
Julius Baiker, solista d'aquest instrument<br />
a l'Orquestra Simfònica <strong>de</strong> Nova<br />
York, el més famós <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />
Jean Pierre Rampal. Eli havia conegut<br />
el meu pare i el meu avi, i naturalment,<br />
en algun moment va sortir<br />
el meu cognom, i Baiker, que el va<br />
recordar, es va adreçar a mi i em va<br />
dir, "i vostè qui és?" Li vaig dir, "jo<br />
sóc el nét". Fou una casualitat que<br />
ens trobéssim tots dos allà.<br />
Una altra anècdota és que estava<br />
a Florida Estáte estudiant i dirigint<br />
l'orquestra, i en un moment se m'atansa<br />
un company i em diu: "Saps<br />
que a la sala <strong>de</strong> sota hi ha un guitarrista<br />
que ha parlat <strong>de</strong> tu i que està<br />
tocant una obra teua?". No en sabia<br />
res. Era David Rusell, un gran guitarrista<br />
famós que ignorava que jo estava<br />
al pis <strong>de</strong> dalt. Entre els congregats<br />
allí es presentaren <strong>les</strong> obres i Rusell<br />
els va dir: "Us interpretaré una obra<br />
d'un compositor català que jo no<br />
conec però m'ha agradat tant que la<br />
programo perquè és una obra molt<br />
especial, espero conèixer-ne l'autor<br />
algun dia." Una persona d'aquella<br />
audiència va sortir i li va dir: "A<br />
aquest senyor <strong>de</strong> qui esteu parlant el<br />
po<strong>de</strong>u conèixer ara mateix, està assajant<br />
al pis <strong>de</strong> dalt." Que petit que<br />
és el món.<br />
-Parli'ns <strong>de</strong> <strong>les</strong> seues experiències<br />
com a compositor i <strong>de</strong> <strong>les</strong> principals<br />
obres.<br />
-Vaig començar fent algunes<br />
obres <strong>de</strong>l que més coneixia, obres<br />
per a piano i per a flauta, i a poc a<br />
poc em vaig anar lliurant a aquesta<br />
magnífica comesa. Vaig fer un duet<br />
<strong>de</strong> flautes, ï'Opus 11, vaig fer una<br />
sardana, una obra per a trompa i<br />
piano, un quintet <strong>de</strong> vent, una obra<br />
per a flauta arpa i viola, etcètera.<br />
Fins que el mestre Albert Argudo em<br />
va dir, "per què no fas una obra per<br />
a orquestra <strong>de</strong> corda, que ho estrenarem?"<br />
La vaig fer, la vaig portar al<br />
premi <strong>de</strong> Joves Compositors <strong>de</strong> l'Orquestra<br />
Nacional d'Espanya i va<br />
guanyar el primer premi, acabava<br />
<strong>de</strong> fer 18 anys. Era el novembre <strong>de</strong>l<br />
1977 quan es va estrenar a Madrid;<br />
es titula Quatre peces per a corda.<br />
Aquest fou el primer reconeixement<br />
com a compositor fora <strong>de</strong> Barcelona.<br />
Per haver guanyat aquest premi<br />
i per ser tan jove, ja em situaven<br />
dins el panorama musical. Després<br />
d'aquest premi vaig seguir component<br />
i guanyant diversos premis<br />
més, <strong>de</strong>ls quals po<strong>de</strong>m <strong>de</strong>stacar el<br />
<strong>de</strong> Joventuts Musicals, el Ciutat <strong>de</strong><br />
Barcelona, el Jove d'Or, etcètera.<br />
-Po<strong>de</strong>m dir que "Quatre peces<br />
per a corda" marca el seu camí com<br />
a compositor?<br />
-Sí, a més <strong>de</strong> la primera simfonia,<br />
Opus 25, una obra agosarada<br />
que vaig fer quan estava fent el servei<br />
militar, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> pensar que ja<br />
era el moment <strong>de</strong> fer una obra per a<br />
orquestra simfònica, vaig compondre<br />
la segona simfonia, <strong>de</strong> la qual<br />
em sento molt satisfet. El millor crític<br />
és un mateix.<br />
-Ara passem a la música popular<br />
<strong>de</strong>l nostre país. La valorem justament?<br />
-Estic bastant content <strong>de</strong> veure<br />
que darrerament se la valora bastant<br />
més. S'estan fent uns programes per<br />
TV3 extraordinaris, principalment el<br />
programa Nydia, amb música catalana,<br />
sardanes, música per a cobla,<br />
etcètera. S'hi està donant un suport<br />
que no teníem abans. Actualment<br />
<strong>les</strong> cob<strong>les</strong> tenen un nivell molt superior<br />
al que tenien fa <strong>de</strong>u anys, s'imparteixen<br />
classes <strong>de</strong> flabiol, tibie i<br />
tenora al conservatori, l·lem <strong>de</strong> pensar<br />
que la cobla té unes possibilitats<br />
excepcionals pel que fa a la música<br />
popular, pocs països tenen un conjunt<br />
instrumental amb <strong>les</strong> possibilitats<br />
<strong>de</strong> la cobla, amb uns instruments<br />
tan agradab<strong>les</strong> com ho po<strong>de</strong>n<br />
ser la tenora, el tibie o el fiscorn, i<br />
que empastin tant bé. Hauríem <strong>de</strong>
Dirigint l'orquestra Ciutat <strong>de</strong> Barcelona.<br />
sentir-nos-en orgullosos i saber<br />
exportar aquest valor que tenim; em<br />
penso que no n'hem sabut prou,<br />
hem <strong>de</strong> fer més esforços <strong>de</strong>ls que<br />
fem. També hem <strong>de</strong> tenir en compte<br />
que la música catalana no s'acaba<br />
amb la cobla, té un ventall molt més<br />
ampli, però no s'hi ha donat prou<br />
empenta. Tenim grans compositors<br />
que encara no han estat prou valorats<br />
a Catalunya, com Toldrà, Serra,<br />
Mompou, Lamote <strong>de</strong> Grignon, tan<br />
sols per anomenar-ne uns quants.<br />
-Parlem <strong>de</strong>l disc que l'Orquestra<br />
Simfònica <strong>de</strong>l Vallès ha publicat,<br />
referit a obres <strong>de</strong> Joaquim Serra.<br />
-Es tracta d'un compositor que<br />
encara no coneixem prou, hi ha ballets<br />
<strong>de</strong> Joaquim Serra que s'han perdut,<br />
no es troben ni s'ha tingut prou<br />
afany <strong>de</strong> recerca. Serra és un músic<br />
excepcional que va morir quan tan<br />
sols tenia 50 anys. L'Orquestra Simfònica<br />
<strong>de</strong>l Vallès i jo hem tingut molt<br />
interès a recollir en un CD aquestes<br />
obres magnífiques, unes que va fer<br />
per a cobla i per a orquestra, unes<br />
altres que eren només per a orquestra<br />
i d'altres que eren tan sols per a<br />
cobla. El poema Puigsoliu fou originàriament<br />
per a cobla i jo n'he fet<br />
l'adaptació per a orquestra; és una<br />
obra que m'estimo molt i que és<br />
fàcil <strong>de</strong> programar, perquè dura 8<br />
minuts. A més, veig possibilitats <strong>de</strong><br />
portar-la als Estats Units perquè<br />
coneguin una mica la música catalana.<br />
Estem molt orgullosos d'haver<br />
fet un disc amb música d'un sol<br />
compositor, s'hauria <strong>de</strong> fer també<br />
amb Toldrà, Carreta, Ricard Lamote,<br />
etcètera. No sé per què no ha sortit<br />
aquesta música fora <strong>de</strong>l país, és tan<br />
bona com Ravel, Falla o Debussy.<br />
Hem <strong>de</strong> pensar que Joaquim Serra<br />
va compondre <strong>les</strong> Impressions<br />
Campero<strong>les</strong> quan tenia 27 anys, llavors<br />
vivia Ravel, era l'any 1927.<br />
-En l'àmbit familiar, la seua<br />
esposa i la seua filla <strong>de</strong>uen ser un<br />
potencial important en la carrera<br />
professional <strong>de</strong>l mestre Salvador<br />
Brotons.<br />
-He tingut molta sort en aquest<br />
aspecte, atès que em vaig casar molt<br />
jove amb la Malissa i que el nostre<br />
matrimoni es manté molt unit. Això<br />
és molt important per a l'estabilitat<br />
emocional, ja que quan arribes a<br />
casa hi ha d'haver un bon ambient. I<br />
la dona t'ha d'estimar molt, t'ha <strong>de</strong><br />
comprendre i ha <strong>de</strong> saber <strong>les</strong> teues<br />
necessitats <strong>de</strong> moments d'interiorització;<br />
ella també exerceix la musicoteràpia<br />
i ho entén. La nena, que<br />
es diu Clara, també m'ajuda; ja ha<br />
començat els estudis <strong>de</strong> violí, no <strong>de</strong><br />
flauta com el seu pare. El violí és un<br />
instrument molt bonic i té més possibilitats<br />
en el camp professional.<br />
-Deixant <strong>de</strong> banda la família,<br />
digui'ns quins han estat els seus<br />
33<br />
^-j-
34<br />
compositors més admirats?<br />
-Admiro molts compositors i em<br />
costa molt distingir l'un <strong>de</strong> l'altre. A<br />
mi m'ha impressionat molt tota la<br />
història <strong>de</strong> la música, J. S. Bach,<br />
amb una música molt ben escrita,<br />
no hi sobra ni hi falta res; per algunes<br />
obres <strong>de</strong> Mozart, no totes, sento<br />
gran admiració i <strong>de</strong>voció; m'entusiasma<br />
Beethoven, la seua força, l'energia,<br />
la voluntat d'expressió i<br />
d'impactar en l'audiència. I <strong>de</strong> més<br />
cap aquí, Wagner, per la seua gran<br />
majestuositat i força expressiva;<br />
també m'agrada la instrumentació i<br />
la riquesa tímbrica i emocional <strong>de</strong><br />
"< Txaikovski, i en contra <strong>de</strong> <strong>les</strong> perso-<br />
~^ nes que creuen que és una música<br />
.-^ barata, és una música molt ben feta i<br />
._;. que arriba molt. És excel·lent la me-<br />
1-^ lodia <strong>de</strong> Puccini, <strong>les</strong> seues òperes;<br />
"^ també la fascinació i la força expressiva<br />
<strong>de</strong> Xostakòvitx, etcètera.<br />
-Com a directors d'orquestra,<br />
quins posaríem al capdavant?<br />
-M'agrada molt Leonard Bernstein,<br />
un gran director i compositor,<br />
una persona a la qual admiro molt;<br />
no l'he volgut imitar mai, hi ha persones<br />
que diuen que m'assemblo<br />
molt a Bernstein, però jo sempre he<br />
volgut ser Salvador Brotons. Pel fet<br />
d'estar tant <strong>de</strong> temps als Estats Units<br />
s'adquireix un estil diferent; també<br />
m'agrada Zubin Mehta, la seua elegància<br />
dirigint i el concepte que té<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> obres; també Ricardo Muti,<br />
Car<strong>les</strong> Cleiber, etcètera. No tinc un<br />
mite en especial, <strong>de</strong> tots els directors<br />
pots aprendre molt.<br />
-Què ens diu <strong>de</strong> la música culta<br />
mo<strong>de</strong>rna que es fa avui?<br />
-Ho veig genèricament bastant<br />
bé, hi ha molta energia, molts compositors,<br />
molta producció, hi ha i<strong>de</strong>es,<br />
i ganes <strong>de</strong> compondre i llibertat<br />
d'acció. Estem en un moment obert<br />
a tota mena <strong>de</strong> tendències i d'estèti<br />
ques, no com en els anys setanta i<br />
vuitanta, que estàvem marcats per<br />
l'avantguarda, per la cosa nova, fent<br />
experiments, coses molt estranyes.<br />
Quan un compositor volia compondre<br />
una mica tonal, s'estiraven els<br />
cabells. Aquesta situació ja s'ha superat<br />
i ens trobem en un panorama<br />
més obert, ningú no et dirà "això no<br />
ho has <strong>de</strong> fer", ens trobem en un<br />
moment molt positiu. També hi ha<br />
un aspecte <strong>de</strong> dispersió, en molts<br />
corrents diferents; po<strong>de</strong>m trobar<br />
compositors que són plenament<br />
contemporanis i que escrivint tenen<br />
ments completament oposa<strong>de</strong>s, no<br />
hi ha un camí concret, com podia<br />
ser el romanticisme, l'impressionisme<br />
francès, el nacionalisme rus, etcètera.<br />
Llavors es podien posar etiquetes,<br />
avui se'n busquen i no se'n<br />
Rebent <strong>de</strong> mans <strong>de</strong> la reina el premi Reina Sofia <strong>de</strong> composició.<br />
troben, hi ha molta individualització.<br />
Això pot ser negatiu perquè<br />
l'audiència ho vol globalitzar tot<br />
com a música contemporània i<br />
quan es programen compositors que<br />
no són els clàssics <strong>de</strong> sempre no ho<br />
volen sentir, perquè creuen que és<br />
música abstracta i difícil d'entendre.<br />
Però d'altra banda és positiu perquè<br />
hi ha molta diversitat, amb la qual<br />
cosa es pot distingir la música que<br />
pot interessar <strong>de</strong> la que no.<br />
-Això ens pot portar a una <strong>de</strong>sorientació<br />
<strong>de</strong>l públic, que no sàpiga<br />
concretament on és. Podria passar<br />
que algunes obres mediocres entressin<br />
d'esquitllada en aquest context<br />
tan complex, atès que no es té res<br />
gaire clar?<br />
-Es cert, però ara el públic adopta<br />
una posició <strong>de</strong> precaució. Abans,
Salvador Brotons amb la família.<br />
quan una cosa no agradava, xiulaven,<br />
passaven <strong>de</strong> l'entusiasme al<br />
rebuig més categòric, avui tothom té<br />
una actitud més conformista i tolerant,<br />
si bé el públic d'avui hauria<br />
<strong>de</strong> fer un esforç per tal <strong>de</strong> sentir<br />
música nova. Ensems que representa<br />
un repte per al compositor, també<br />
ho és per ells sentir-ho, encara,<br />
però, que s'ha <strong>de</strong> donar un producte<br />
que sigui entenedor. La música contemporània<br />
encara no ha trobat un<br />
estil concret.<br />
-En la programació <strong>de</strong> la majoria<br />
<strong>de</strong> concerts dominen e/s compositors<br />
clàssics <strong>de</strong> sempre. Per què no<br />
es potencien els mo<strong>de</strong>rns i especialment<br />
els <strong>de</strong> casa nostra?<br />
-Els programadors diuen que si<br />
poses compositors clàssics la gent<br />
omple l'auditori i que si són mo<strong>de</strong>rns<br />
0 <strong>de</strong>sconeguts no hi assisteixen,<br />
encara que es tracti <strong>de</strong> molt bona<br />
música i <strong>de</strong> compositors <strong>de</strong> casa,<br />
com tampoc no atrau prou una<br />
música extraordinàriament ben feta<br />
que no sigui coneguda. Amb l'Orquestra<br />
Simfònica <strong>de</strong>l Vallès he cor<br />
regut riscos programant obres totalment<br />
<strong>de</strong>sconegu<strong>de</strong>s, i han agradat<br />
molt. També creuen que els compositors<br />
catalans ens ofereixen obres<br />
folklòriques <strong>de</strong> poc interès, però<br />
<strong>de</strong>sprés d'escoltar-<strong>les</strong> hi han trobat<br />
un atractiu especial. És cert que es<br />
programen massa els clàssics, hauríem<br />
<strong>de</strong> fer el que es feia en l'època<br />
romàntica, que es programaven bàsicament<br />
<strong>les</strong> obres <strong>de</strong>l seu temps,<br />
fins i tot ignoraven Bach, feien música<br />
<strong>de</strong> Men<strong>de</strong>lssohn, Schumann, etcètera.<br />
No vull dir que avui no s'hagi<br />
d'interpretar els clàssics <strong>de</strong><br />
sempre, però s'ha <strong>de</strong> fer pujar el<br />
percentatge <strong>de</strong>ls compositors que<br />
viuen 0 que hagin mort recentment<br />
i, més, consi<strong>de</strong>rant la bona qualitat<br />
que tenim a casa nostra, encara que<br />
no la coneixem.<br />
-Parlem <strong>de</strong> la música que es fa<br />
avui. Una música moltes vega<strong>de</strong>s<br />
amb manca <strong>de</strong> melodia, amb harmonies<br />
i dissonàncies agosara<strong>de</strong>s,<br />
moltes vega<strong>de</strong>s <strong>de</strong> difícil assimilació.<br />
Què n'opina d'aquest tipus <strong>de</strong><br />
música?<br />
-Penso que la música ha <strong>de</strong> tenir<br />
uns elements cabdals, la melodia,<br />
l'harmonia i el ritme. Entenc que no<br />
sempre han <strong>de</strong> coincidir els tres elements,<br />
però un d'aquests elements hi<br />
ha <strong>de</strong> ser. Si la melodia és interessant,<br />
es podran admetre dissonàncies,<br />
i si l'harmonia és bona, farà<br />
bona també la melodia. Si la melodia<br />
no s'apercep i l'harmonia no s'ha<br />
pensat en sentit vertical i s'ha posat<br />
<strong>de</strong> qualsevol manera, el ritme és<br />
totalment difús, difícilment agradarà,<br />
serà gairebé impossible d'entendre.<br />
En poques parau<strong>les</strong><br />
Horòscop Cranc.<br />
Què admira <strong>de</strong> <strong>les</strong> persones? Que<br />
siguin honestes, sinceres i que tinguin<br />
il·lusió per treballar.<br />
Què en rebutja? Que siguin hipòcrites,<br />
<strong>de</strong>smotiva<strong>de</strong>s i sense il·lusió.<br />
Una música La simfònica.<br />
Un llibre "Emotional Inteligence"<br />
L'n esporf Com a espectador, el futbol;<br />
com a practicant, el tennis.<br />
Un país Catalunya.<br />
Un polític Companys.<br />
Un plat Botifarra amb bolets.<br />
Un entreteniment La pesca submarina.<br />
Mar 0 muntanya Les dos coses.<br />
Què és la música? És la meua vida,<br />
ho és tot. És la meua capacitat per<br />
comunicar-me, d'expressar tot el<br />
que tinc a dins, i el gaudi més sublim<br />
per entendre la vida.<br />
Noia<br />
El mestre Salvador Brotons <strong>de</strong>ixa <strong>de</strong> ser ti<br />
tular <strong>de</strong> l'Orquestra Simfònica <strong>de</strong>l Vallès a par<br />
tir <strong>de</strong>l juny, atesos els molts compromisos que<br />
té i els diversos encàrrecs <strong>de</strong> composició. Això<br />
no obstant, continuarà vinculat a la formació<br />
com a director convidat.<br />
3^<br />
í_j-
30<br />
LA MOSQUERA<br />
Per Antoni Vaquer i Aloy<br />
Professor titular <strong>de</strong> Dret Civil (lidL)<br />
El dret privat <strong>de</strong>l Pallars Sobirà<br />
Catalunya, a més d'una llengua,<br />
té un dret civil propi. El dret civil<br />
català és gairebé tan mil·lenari com<br />
el mateix país. El nucli originari <strong>de</strong>ls<br />
Usatges <strong>de</strong> Barcelona, un <strong>de</strong>ls cossos<br />
legals més antics d'Europa, se<br />
situa a mitjan segle xi. Però, a més<br />
d'un dret <strong>de</strong> caràcter general per a<br />
tot Catalunya, <strong>les</strong> principals expressions<br />
<strong>de</strong>l qual són la Compilació <strong>de</strong>l<br />
Dret Civil <strong>de</strong> Catalunya, el Codi <strong>de</strong><br />
Successions i el Codi <strong>de</strong> Família, a<br />
banda d'un bon grapat <strong>de</strong> lleis especials<br />
que regulen institucions més<br />
concretes, al Principat també existeixen<br />
drets civils peculiars d'algunes<br />
comarques. L'article 2 <strong>de</strong> la<br />
Compilació <strong>de</strong>l Dret Civil <strong>de</strong><br />
Catalunya enumera aquests territoris:<br />
<strong>les</strong> ciutats <strong>de</strong> Barcelona i Tortosa<br />
i els seus termes, el Camp <strong>de</strong><br />
Tarragona, el Bisbat <strong>de</strong> Girona, la<br />
Vall d'Aran, el Pallars Sobirà i la<br />
Conca <strong>de</strong> Tremp, a <strong>les</strong> quals se'n podrien<br />
afegir d'altres no esmenta<strong>de</strong>s<br />
en aquest article 2 però sí en d'altres<br />
preceptes, com ara el Solsonès o el<br />
Moianès.<br />
No ha d'estranyar que el Pallars<br />
Sobirà tingui un dret privat especial.<br />
A <strong>les</strong> seues característiques geogràfiques<br />
i orogràfiques cal afegir la<br />
dada transcen<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong>l comtat <strong>de</strong><br />
Pallars. El comtat <strong>de</strong> Pallars va ser el<br />
darrer <strong>de</strong>ls comtats catalans que fou<br />
absorbit per la casa <strong>de</strong> Barcelona,<br />
cosa que no va succeir fins al final<br />
<strong>de</strong>l segle xv, quan era comte <strong>de</strong> Barcelona<br />
Ferran el Catòlic. Era lògic<br />
que els comtes <strong>de</strong> Pallars dictessin<br />
lleis i normes per als seus súbdits, i<br />
existeix a l'abast una bona col·leció<br />
d'algunes d'aquestes normes, l'edició<br />
que Ferran <strong>Valls</strong> i Taberner va fer<br />
<strong>de</strong>ls Privilegis <strong>de</strong> la Vall d'Aneu i la<br />
Vallferrera.<br />
No obstant això, el dret <strong>de</strong>l Pallars<br />
Sobirà no ha <strong>de</strong> ser contemplat<br />
simplement com un fet històric, passat<br />
en qualsevol cas i només d'interès<br />
per als historiadors. Ben al<br />
contrari, el dret privat pallares continua<br />
essent una realitat viva, capaç<br />
d'articular institucions que han<br />
merescut l'atenció <strong>de</strong>ls juristes i que<br />
han estat consi<strong>de</strong>ra<strong>de</strong>s prou vàli<strong>de</strong>s
perquè el Parlament català <strong>les</strong> hagi<br />
estès a tots els ciutadans <strong>de</strong> Catalunya.<br />
Així, he tingut l'oportunitat i<br />
l'honor <strong>de</strong> coordinar un llibre <strong>de</strong>dicat<br />
al dret <strong>de</strong>l Pallars Sobirà <strong>de</strong>s d'aquesta<br />
perspectiva actual, que acaba<br />
<strong>de</strong> ser publicat per la conselleria<br />
<strong>de</strong> Justícia <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong><br />
Catalunya i que porta per títol, precisament.<br />
El dret privat <strong>de</strong>l Pallars<br />
Sobirà, <strong>de</strong> la presentació <strong>de</strong>l qual es<br />
feia ressò el darrer número d'aquesta<br />
mateixa revista.<br />
La més coneguda <strong>de</strong> <strong>les</strong> institucions<br />
pallareses, i l'aplicació <strong>de</strong> la<br />
qual s'ha generalitzat a tot el Principat,<br />
és l'encàrrec fiduciari als dos<br />
parents més propers perquè elegeixin<br />
l'hereu <strong>de</strong>l testador d'entre els<br />
seus fills i fil<strong>les</strong>. Aquesta és una institució<br />
que, certament, hem pogut<br />
documentar a altres zones <strong>de</strong>l Pirineu<br />
i <strong>de</strong>l Prepirineu, en particular a<br />
la Ribagorça. No obstant això, és al<br />
Pallars on millor va cristal·litzar i on<br />
els notaris millor la van saber reflectir<br />
en <strong>les</strong> seues escriptures. Els seus<br />
avantatges per a una zona com el<br />
Pallars, amb una economia tradicionalment<br />
agrària, eren evi<strong>de</strong>nts: el<br />
testador, en la circumstància que els<br />
seus fills i fil<strong>les</strong> eren encara petits i<br />
no sabia, en conseqüència, quin<br />
d'ells voldria continuar i estaria<br />
millor preparat per conduir la casa,<br />
podia atorgar testament i encomanar<br />
l'elecció <strong>de</strong> l'hereu d'entre els seus<br />
fills als dos parents més propers,<br />
amb la confiança que aquests escollirien<br />
el fill o filla més ¡doni. Hom<br />
pot replicar que aquesta figura no<br />
s'adiu als temps actuals, en què <strong>les</strong><br />
explotacions agràries s'organitzen<br />
<strong>de</strong> manera distinta i poca gent jove<br />
vol romandre-hi. Res més lluny <strong>de</strong> la<br />
veritat. Per <strong>de</strong>mostrar-ho, el millor és<br />
anar lluny <strong>de</strong> casa nostra. A Alemanya,<br />
aquesta figura no està per-<br />
Alguns <strong>de</strong>ls autors <strong>de</strong>l llibre, Esther Arroyo, Antoni Vaquer (coordinador), Jaume Ribalta i Santiago<br />
Espiau.<br />
mesa al seu codi civil. Això no obs<br />
tant, els tribunals han flexibilitzat la<br />
lletra <strong>de</strong> la llei a fi <strong>de</strong> permetre que el<br />
testador pugui encarregar a algú al<br />
tre l'elecció <strong>de</strong> l'hereu d'entre un<br />
grup <strong>de</strong>terminat <strong>de</strong> persones, habi-
o-<br />
Acte <strong>de</strong> presentació d"'EI dret privat <strong>de</strong>l Pallars Sobirà", a l'Arxiu Comarcal <strong>de</strong> Sort.<br />
tualment els fills i <strong>les</strong> fil<strong>les</strong>. Perquè<br />
aquesta possibilitat és útil per als joves<br />
petits empresaris, obligats potser<br />
a viatjar molt i, per tant, més exposats<br />
a morir d'acci<strong>de</strong>nt essent els<br />
seus fills massa petits per po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>cidir<br />
quin d'ells tindrà <strong>les</strong> ganes i els<br />
coneixements escaients per prendre<br />
el timó <strong>de</strong> l'empresa. Encara, el legislador<br />
català ha pensat que el recurs<br />
als dos parents pot ser una bona<br />
solució per evitar que els conflictes<br />
que puguin sorgir en l'exercici <strong>de</strong> la<br />
potestat sobre els seus fills i fil<strong>les</strong><br />
menors d'edat no hagin <strong>de</strong> ser resolts<br />
pel jutge, sinó que la solució es<br />
pugui trobar dins <strong>de</strong> la mateixa família,<br />
per mitjà, igualment, <strong>de</strong>ls dos<br />
parents.<br />
Una altra institució originària<br />
<strong>de</strong>l Pirineu i ben documentada al<br />
Pallars Sobirà és la <strong>de</strong>ls donats. Es<br />
tracta d'una institució consuetudinaria<br />
que es practicava en <strong>les</strong> valls<br />
altes <strong>de</strong>l Pirineu i consistia en el lliurament<br />
d'una persona i els seus béns<br />
a una família per tal que aquesta l'acollís<br />
com un membre més. Així es<br />
garantia l'assistència en cas <strong>de</strong> necessitat.<br />
Doncs bé, en l'actualitat, el<br />
progressiu envelliment <strong>de</strong> la població<br />
fa que, sobretot a <strong>les</strong> grans ciutats,<br />
hi hagi un nombre important <strong>de</strong><br />
gent gran que viu sola, amb un estat<br />
<strong>de</strong> salut <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s precari, però<br />
que per diverses raons no volen o<br />
no po<strong>de</strong>n ser ingressa<strong>de</strong>s en un centre<br />
geriàtric especialitzat. Una <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
solucions que ha i<strong>de</strong>at el legislador<br />
català per atendre aquest sector <strong>de</strong><br />
la població està remotament inspirada<br />
en els donats: es tracta <strong>de</strong> l'acolliment<br />
<strong>de</strong> la gent gran. Consisteix<br />
en el pacte en virtut <strong>de</strong>l qual els<br />
acollidors es comprometen a tenir<br />
cura <strong>de</strong> <strong>les</strong> persones grans que es<br />
lliuren a la seua protecció i amb <strong>les</strong><br />
quals han <strong>de</strong> conviure, a canvi d'una<br />
contraprestació econòmica, i<br />
amb el <strong>de</strong>ure <strong>de</strong> comportar-se mútuament<br />
en condicions semblants a<br />
<strong>les</strong> relacions que es produeixen en<br />
tre ascen<strong>de</strong>nts i <strong>de</strong>scen<strong>de</strong>nts. La institució<br />
està regulada ara en dues<br />
lleis: la Llei 22/2000, <strong>de</strong> 29 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre,<br />
d'acolliment <strong>de</strong> <strong>les</strong> persones<br />
grans, i la Llei 11/2001, <strong>de</strong> 13 <strong>de</strong><br />
juliol, d'acolliment familiar per a<br />
persones grans.<br />
Una altra institució particularíssima<br />
<strong>de</strong>l Pallars Sobirà són <strong>les</strong> associacions<br />
<strong>de</strong> propietaris <strong>de</strong> muntanyes<br />
que es constitueixen a final <strong>de</strong>l<br />
segle XIX. Aquestes associacions, forma<strong>de</strong>s<br />
pels veïns <strong>de</strong> <strong>les</strong> vi<strong>les</strong> i <strong>de</strong>ls<br />
pob<strong>les</strong>, pretenien ser una resposta a<br />
la legislació <strong>de</strong>samortitzadora espanyola,<br />
que obligava a posar a la<br />
venda els béns comunals. A través<br />
<strong>de</strong> la constitució <strong>de</strong> societats que es<strong>de</strong>venien<br />
propietàries <strong>de</strong> <strong>les</strong> muntanyes,<br />
els veïns aconseguien conservar<br />
<strong>les</strong> pràctiques que, <strong>de</strong>s d'antic,<br />
havien <strong>de</strong>terminat l'aprofitament<br />
d'aquells béns. Això no obstant,<br />
amb el temps <strong>les</strong> societats també<br />
van generar els seus propis conflictes<br />
interns; el cas més conegut és el<br />
<strong>de</strong> la muntanya <strong>de</strong> Tor. Doncs bé, el<br />
règim juridicocivil d'aquesta muntanya<br />
i la vali<strong>de</strong>sa <strong>de</strong>ls pactes constitutius<br />
<strong>de</strong> la societat encara avui és<br />
objecte <strong>de</strong> discussió. L'any 1997<br />
l'Audiència Provincial <strong>de</strong> Lleida va<br />
<strong>de</strong>clarar la nul·litat d'alguns <strong>de</strong>ls<br />
pactes <strong>de</strong> la societat relacionats<br />
amb l'aprofitament <strong>de</strong> la muntanya,<br />
i en l'actualitat hom espera la resolució<br />
final que doni al litigi el Tribunal<br />
Suprem.<br />
Segurament la visió que acabo<br />
d'oferir <strong>de</strong>l dret <strong>de</strong>l Pallars Sobirà és<br />
massa comprimida i no fa justícia a<br />
la seua transcendència. Nogensmenys,<br />
penso que és un petit tast<br />
que ha <strong>de</strong> servir perquè tots els ciutadans<br />
d'aquest país tinguem per<br />
cert que el Pallars Sobirà és molt<br />
més que els esports d'aventura, l'esquí<br />
i els jocs d'atzar.
<strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> d'Aneu<br />
Parlem amb l·l·lonorable <strong>Consell</strong>er <strong>de</strong> Justícia<br />
<strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya,<br />
Senyor Josep-D. Guàrdia i Canela<br />
-El mes d'octubre passat va presentar-se<br />
a Sort el llibre "El Dret Privat<br />
<strong>de</strong>l Pallars Sobirà", editat pel<br />
<strong>de</strong>partament <strong>de</strong> justícia. Quina vol<br />
ser l'aportació d'aquesta obra?<br />
-La publicació d'aquest treball<br />
suposa la continuïtat d'una tasca per<br />
donar a conèixer la nostra tradició<br />
jurídica. Catalunya és un país on el<br />
dret és un <strong>de</strong>ls seus elements essencials,<br />
ja que forma part <strong>de</strong> la seua<br />
i<strong>de</strong>ntitat. Per això creiem necessari<br />
difondre la nostra història jurídica<br />
com a poble i, a més a més, que<br />
aquesta difusió sigui per explicar<br />
com la història jurídica marca la<br />
nostra personalitat com a nació.<br />
-En una obra com aquesta, sembla<br />
difícil distingir allò que és història<br />
d'allò que és dret...<br />
-El dret és una realitat dinàmica,<br />
viva, en constant evolució. L'actual<br />
or<strong>de</strong>nament jurídic català és el resultat<br />
d'un procés al llarg <strong>de</strong>l temps que<br />
ha suposat l'adaptació a la realitat<br />
social d'institucions i figures jurídiques.<br />
Certament avui no es regulen<br />
institucions específiques d'aquest<br />
dret en el nostre or<strong>de</strong>nament jurídic,<br />
però l'empremta <strong>de</strong>l dret <strong>de</strong>l Pallars<br />
Sobirà es pot trobar en normes tan<br />
importants com <strong>les</strong> que fan referència<br />
a <strong>les</strong> juntes <strong>de</strong> parents previstes<br />
als artic<strong>les</strong> 149 <strong>de</strong>l codi <strong>de</strong> successions<br />
i 138 i 153 <strong>de</strong>l codi <strong>de</strong> família.<br />
L'Honorable <strong>Consell</strong>er <strong>de</strong> justícia, satisfet <strong>de</strong> l'obra realitzada.<br />
0 tan recents com la Llei 22/2000, <strong>de</strong><br />
29 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre, d'acolliment <strong>de</strong><br />
persones grans, que fa referència a la<br />
regulació "d'algunes comarques pirinenques<br />
<strong>de</strong> Lleida".<br />
Per tant, treballs com el que s'ha<br />
presentat a Sort són una magnífica<br />
oportunitat d'unir present i realitat,<br />
<strong>de</strong> veure com el nostre present és fo<br />
namenta en el treball i l'acció <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
39<br />
o
o-<br />
4í7<br />
El conseller Guardia entre Aracelii Vendrell i Assumpta Palau, directores generals <strong>de</strong> justícia, i<br />
Ferran Relia, proposant l'entrevista.<br />
generacions anteriors <strong>de</strong>i nostre<br />
poble.<br />
-Dèieu que Catalunya és un pafs<br />
que fa <strong>de</strong>l seu dret propi un signe<br />
d'i<strong>de</strong>ntitat, però quines són <strong>les</strong> competències<br />
actuals en aquest camp?<br />
-Les nostres competències en<br />
matèria <strong>de</strong> dret civil són <strong>les</strong> que preveu<br />
l'article 9.2 <strong>de</strong> l'Estatut d'Autonomia<br />
<strong>de</strong> Catalunya, en relació<br />
amb l'article 149.1.8. <strong>de</strong> la Constitució:<br />
la conservació, modificació<br />
i <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong>l dret civil català.<br />
Després <strong>de</strong>l 1714, Catalunya<br />
va perdre tot el seu dret públic, i només<br />
restà el seu dret privat, això sí,<br />
mancat <strong>de</strong> fonts i, per tant, <strong>de</strong> possible<br />
renovació.<br />
En un context així, aquest article<br />
9.2 <strong>de</strong> l'Estatut ens permeté reprendre<br />
la nostra producció jurídica i ferho,<br />
no com un acte <strong>de</strong> conservació<br />
d'una realitat etnográfica o d'història<br />
<strong>de</strong>l dret, sinó com una projecció<br />
vers el futur d'un dret dinàmic, renovat,<br />
conscient <strong>de</strong> la seua funció<br />
d'instrument al servei <strong>de</strong> la convivència<br />
d'un poble mo<strong>de</strong>rn i en progrés.<br />
Els més <strong>de</strong> vint anys <strong>de</strong> producció<br />
jurídica impulsada per la<br />
Generalitat <strong>de</strong> Catalunya són la<br />
mostra fefaent d'aquest esforç transformador<br />
en el nostre dret: <strong>de</strong>sprés<br />
d'anys i seg<strong>les</strong> d'esmorteïment, el<br />
nostre dret civil torna a ser foc viu.<br />
-/ en aquesta situació, quina<br />
funció pot tenir recordar drets territorials<br />
com el <strong>de</strong>l Pallars?<br />
-En primer lloc, la ja esmentada<br />
al principi: recuperar una part essencial<br />
<strong>de</strong>l nostre patrimoni cultural,<br />
i concretament jurídic. Els antics<br />
drets vigents en territoris catalans,<br />
com els <strong>de</strong>ls termes <strong>de</strong> Barcelona,<br />
Tortosa, el Camp <strong>de</strong> Tarragona, el<br />
Bisbat <strong>de</strong> Girona, la Vall d'Aran, la<br />
Conca <strong>de</strong> Tremp o el mateix Pallars<br />
Sobirà, d'acord amb l'article 2 <strong>de</strong> la<br />
Compilació <strong>de</strong>l Dret Civil <strong>de</strong> Catalunya,<br />
són una riquesa que ha <strong>de</strong><br />
servir <strong>de</strong> base i fonament per al nostre<br />
futur. En aquest sentit vull <strong>de</strong>stacar<br />
l'important paper d'estudiosos<br />
com l'equip que ha elaborat el llibre,<br />
tots ells coordinats pel Dr. Antoni<br />
Vaquer: sense la participació <strong>de</strong><br />
la societat civil a través <strong>de</strong> tots els<br />
seus agents aquest esforç en la preservació<br />
<strong>de</strong>l nostre patrimoni com a<br />
poble no tindria sentit.<br />
Però en segon lloc, en uns temps<br />
com els presents, on la coexistència<br />
<strong>de</strong> diferents realitats culturals cada<br />
cop és un fet més present i evi<strong>de</strong>nt,<br />
el record d'aquesta pluralitat legislativa<br />
a Catalunya ens ofereix un clar<br />
missatge per al respecte a la diversitat<br />
com a valor i el dret com a instrument<br />
<strong>de</strong> convivència.<br />
La convivència <strong>de</strong> diferents or<strong>de</strong>naments<br />
jurídics, a Catalunya, a<br />
Espanya i a Europa, no ha <strong>de</strong> ser<br />
percebuda com un factor <strong>de</strong> distorsió,<br />
sinó com un instrument d'integració<br />
a la nostra comunitat, al nostre<br />
poble.<br />
Els nous temps que hem <strong>de</strong> viure<br />
ens <strong>de</strong>manen afermar <strong>les</strong> virtuts <strong>de</strong><br />
ciutadania que donen soli<strong>de</strong>sa i cohesió<br />
a una comunitat: arrelament a<br />
la pròpia i<strong>de</strong>ntitat, projecció vers el<br />
nostre entorn, reivindicació i valoració<br />
<strong>de</strong>l dret com a instrument <strong>de</strong><br />
convivència.<br />
Com ha dit un gran mestre que,<br />
precisament, va ser registrador <strong>de</strong><br />
Sort -em refereixo evi<strong>de</strong>ntment a<br />
Ramon Maria Roca i Sastre-, el dret<br />
privat és una creació <strong>de</strong>l poble; l'operador<br />
jurídic és limita a <strong>de</strong>scobrirlo<br />
i a fer-lo aflorar en la seua realitat<br />
institucional.
FULLS DEL CONSELL<br />
L'agricultura a TAlt Pirineu<br />
Agricultura sense pagesos; bestiar sense rama<strong>de</strong>rs<br />
Ja està!, ja hi som! La barca ha recuperat el rumb i <strong>les</strong> valls pirinenques van<br />
passant <strong>de</strong> terres d'emigració a terres d'immigració, i no solament això, sinó que<br />
els diversos indicadors econòmics ens mostren com van escalant en el lloc <strong>de</strong> co<br />
marques més riques <strong>de</strong>l país. Sempre hi ha excepcions i hi ha qui en tindrà dubtes;<br />
però l'optimisme es pot donar en general per bo. En qualsevol cas, ara i aquí ens<br />
preocupa un altre fet, i és la base econòmica d'aquesta recuperació i, més concre<br />
tament, el paper que juguen en tot plegat l'agricultura i la rama<strong>de</strong>ria.<br />
És <strong>de</strong> domini públic i ningú no planteja cap objecció al fet que és l'esquí, unit<br />
als esports <strong>de</strong> natura i als atractius naturals <strong>de</strong> la muntanya, el que avui dia mou el<br />
turisme, que s'ha convertit en motor econòmic <strong>de</strong>l Pirineu. Aquesta base econòmi<br />
ca ha es<strong>de</strong>vingut acaparadora i, fins i tot, aclaparadora, per la manera com ha <strong>de</strong>ixat<br />
<strong>de</strong> banda <strong>les</strong> activitats econòmiques tradicionals com l'agrària i per com ha anat xu<br />
clant en els darrers anys <strong>les</strong> poques persones que encara s'hi <strong>de</strong>dicaven o s'hi ha<br />
guessin pogut <strong>de</strong>dicar.<br />
A diferència <strong>de</strong> l'agricultura <strong>de</strong> la plana i d'altres indrets <strong>de</strong>l país, l'agricultura<br />
pirinenca no ha estat a l'altura <strong>de</strong>ls reptes que li plantejava el procés d'industrialit<br />
zació <strong>de</strong>l país i entrà en una <strong>de</strong>cadència que ha arrossegat la població pirinenca<br />
cap a <strong>les</strong> planes i ciutats. És un procés que ve <strong>de</strong> temps, com a mínim <strong>de</strong> la meitat<br />
<strong>de</strong>l segle xix; però la qüestió <strong>de</strong>licada i punyent és que és un procés encara plena<br />
ment vigent. Des <strong>de</strong> l'any 1975 fins avui la població ocupada en el sector agrari pi<br />
rinenc s'ha reduït a una tercera part i en el darrer padró <strong>de</strong>l 1996 s'hi comptaven<br />
2.500 ocupats, sumats l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, la Vall d'Aran, els dos Pallars i<br />
la Cerdanya. Mentrestant, la seua aportació a la creació <strong>de</strong> riquesa (valor afegit<br />
brut) no arriba al 8% en cap <strong>de</strong> <strong>les</strong> comarques muntanyenques.<br />
Sens dubte, la recessió <strong>de</strong> l'agricultura al Pirineu té sobretot a veure amb <strong>les</strong><br />
mateixes condicions difícils <strong>de</strong>l país. Fins com a mínim a la segona meitat <strong>de</strong>l segle<br />
XX, el mal estat <strong>de</strong> <strong>les</strong> comunicacions pirinenques endarrerí la introducció <strong>de</strong> nove<br />
tats i dificultà l'exportació <strong>de</strong>ls productes pirinencs. Després, els mateixos pen<br />
<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la muntanya, el rigor <strong>de</strong>l clima i l'aïllament <strong>de</strong>ls nuclis <strong>de</strong> població han<br />
dificultat 0 impedit la mecanització <strong>de</strong> l'agricultura i la introducció <strong>de</strong> conreus o<br />
animals més rendib<strong>les</strong>.<br />
No és menys cert que als pirinencs també els ha faltat posar-hi alguna cosa <strong>de</strong><br />
part seua perquè el sector agrari prosperés. Les iniciatives industrials agràries han<br />
fracassat en bona part per la mateixa manca <strong>de</strong> perícia, i els pagesos pirinencs tam<br />
poc no han sabut millorar i promocionar el patrimoni genètic i cultural <strong>de</strong>l seu bes<br />
tiar i la seua agricultura.<br />
Malauradament, la realitat ensenya que en <strong>les</strong> contra<strong>de</strong>s econòmicament i<br />
socialment més recessives cal arribar a fer taula rasa <strong>de</strong>l passat perquè floreixin<br />
noves iniciatives. Pel que fa a <strong>les</strong> valls pirinenques es pot dir que s'hi ha arribat o<br />
s'està ben a punt. Seria hora, doncs, que els fills d'altres terres o <strong>de</strong> la ciutat i els<br />
mateixos hereus pirinencs impregnats d'una nova mentalitat exploressin i tragues<br />
sin profit <strong>de</strong>ls abundants recursos que té la muntanya. A veure si és cert!<br />
Ignasi Aldomà i Albert Castellarnau<br />
© <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> d'Aneu<br />
Editors: Ignasi Aldomà<br />
i Albert Castellamau<br />
Direcció: Ferran Relia<br />
Coordinació: Joan Blanco<br />
Disseny: Raül <strong>Valls</strong> SL<br />
FULLS DEL CONSELL<br />
fa constar que els artic<strong>les</strong><br />
publicats expressen solament<br />
l'opinió <strong>de</strong>ls seus autors.
u<br />
Estat <strong>de</strong> la qüestió<br />
Les inèrcies <strong>de</strong> la crisi agrària<br />
pirinenca i l'esbós d'alterna-<br />
tives<br />
Qui sap què serà l'agricultura<br />
pirinenca d'aquí a uns anys!? Parlar<br />
<strong>de</strong> futur porta inevitablement a parlar<br />
i comprendre la història, i entendre<br />
la història <strong>de</strong> l'agricultura pirinenca<br />
<strong>de</strong>ls darrers anys se'ns acut<br />
que és entendre el procés d'industrialització<br />
en un sector econòmic i<br />
en un medi que reuneixen unes<br />
condicions ben particulars.<br />
L'agricultura mo<strong>de</strong>rna que no ha<br />
pogut ser: la llet<br />
Tal com ens recorda Pau Vila en<br />
el seus artic<strong>les</strong> breus (La Publicitat,<br />
1937), el consum <strong>de</strong> llet a la ciutat<br />
<strong>de</strong> Barcelona s'anima a final <strong>de</strong>l<br />
segle XIX i és a<strong>les</strong>hores quan <strong>les</strong><br />
vaqueries per al proveïment <strong>de</strong> la<br />
ciutat s'estenen cap al Vallès. La llet<br />
i els seus <strong>de</strong>rivats són productes altament<br />
apreciats per la burgesia, per<br />
la seua aportació nutricional o, simplement,<br />
per la influència <strong>de</strong>ls mo<strong>de</strong>ls<br />
<strong>de</strong>ls països més <strong>de</strong>senvolupats,<br />
<strong>de</strong> manera que el consum <strong>de</strong> llet<br />
creix pràcticament fins avui dia i a<br />
recer seu es basteix un <strong>de</strong>ls sectors<br />
<strong>de</strong> la mo<strong>de</strong>rna agricultura. L'expansió<br />
<strong>de</strong> la cabana lletera per nodrir<br />
<strong>les</strong> ciutats segueix el mo<strong>de</strong>l més<br />
clàssic <strong>de</strong> la difusió concèntrica a<br />
partir <strong>de</strong> Barcelona, i el 1890 ja es<br />
<strong>de</strong>tecta a la Cerdanya el cas <strong>de</strong><br />
Bartomeu Carbonell <strong>de</strong> Gorguja,<br />
que envia mantega i gruyere a<br />
Barcelona (Pau Vila a la Cerdanya,<br />
19). Aquesta primera experiència<br />
fracassarà per <strong>les</strong> dificultats <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
214<br />
""^:^^-^<br />
^<br />
Eren d'altres femps, quan els arguets s'aguantaven ferms damunt <strong>les</strong> bèsties.<br />
Foto: CCVÁ-¡oan Tous.<br />
comunicacions i la producció lletera<br />
tardarà a escampar-se fins a <strong>les</strong><br />
comarques pirinenques més occi<strong>de</strong>ntals;<br />
els anys 1950 s'escampa la<br />
producció comercial a l'últim<br />
reducte que era la Vall d'Aran amb<br />
la creació d'una cooperativa lletera<br />
a Vielha i una altra a Bossòst.<br />
En un país <strong>de</strong> condicions bàsicament<br />
mediterrànies, <strong>les</strong> comarques<br />
pirinenques ofereixen un avantatge<br />
<strong>de</strong>cisiu per a la producció lletera,<br />
<strong>les</strong> condicions climatològiques<br />
adients per a la producció d'herba<br />
que serveix d'aliment <strong>de</strong> <strong>les</strong> vaques.<br />
De bona hora, els publicistes com<br />
Josep Zulueta, que anima la creació<br />
<strong>de</strong> la Cooperativa Cadí el 1915 a la<br />
Seu d'Urgell, albiraren la possibilitat<br />
i impulsaren la cabana lletera, i amb<br />
els anys els rartia<strong>de</strong>rs pirinencs es<br />
giraran <strong>de</strong> manera natural cap a la<br />
producció <strong>de</strong> llet per al consum.<br />
Entre els anys 1950 i 1960 els prats<br />
<strong>de</strong> dall substituiran completament<br />
els camps que abans es <strong>de</strong>dicaven<br />
als cereals.<br />
Allò que apareixia com la sortida<br />
industrial o mo<strong>de</strong>rna natural <strong>de</strong> l'agricultura<br />
muntanyenca s'ha anat<br />
<strong>de</strong>mostrant en els darrers vint anys<br />
com un parany o, si es vol, com un<br />
miratge. A principi <strong>de</strong>ls anys 1980,<br />
tot just abans <strong>de</strong> l'entrada a la Comunitat<br />
Europea, l'administració instigava<br />
encara la compra <strong>de</strong> vaques i<br />
la mo<strong>de</strong>rnització <strong>de</strong> <strong>les</strong> vaqueries.<br />
La crisi <strong>de</strong>l boví lleter ja s'estava,<br />
però, covant i <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l'entrada a<br />
la Comunitat, el 1986, es féu <strong>de</strong>l tot<br />
patent; en pocs anys la producció<br />
lletera ha <strong>de</strong>saparegut pràcticament<br />
<strong>de</strong> la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça, i<br />
es troba en recessió a <strong>les</strong> altres
comarques. Desapareixerà <strong>de</strong>l tot la<br />
"llet <strong>de</strong>l Pirineu"?<br />
La investigació d'Antoni F. Tulla<br />
{Procés <strong>de</strong> transformació agrària en<br />
àrees <strong>de</strong> muntanya, 1994) exposa<br />
arnb pèls i senyals com <strong>les</strong> unitats<br />
agràries situa<strong>de</strong>s en els nuclis costeruts<br />
i aïllats <strong>de</strong> l'Alt Urgell i la Cerdanya<br />
no havien pogut arribar a ser<br />
prou grans i a reunir unes condicions<br />
prou mo<strong>de</strong>rnes, <strong>de</strong> manera<br />
que en els anys 1960 començaren a<br />
La llet: l'agricultura mo<strong>de</strong>rna que no va po<strong>de</strong>r ser.<br />
entrar en crisi fins a <strong>de</strong>saparèixer <strong>de</strong>l<br />
tot en l'actualitat. L'evolució <strong>de</strong> la<br />
part alta <strong>de</strong> la conca <strong>de</strong>l Segre resulta<br />
absolutament equiparable a la <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> valls altes <strong>de</strong> <strong>les</strong> Nogueres i la <strong>de</strong><br />
la Vall d'Aran, només que amb una<br />
particularitat: aquí gairebé tots els<br />
prats són costeruts i difícils <strong>de</strong><br />
mecanitzar, i <strong>les</strong> possibilitats <strong>de</strong><br />
constituir bones reserves d'herba<br />
per a l'hivern són molt reduï<strong>de</strong>s, <strong>de</strong><br />
manera que pràcticament tot seran<br />
"Xai^<br />
0 1 ^<br />
petites unitats familiars que perdran<br />
el tren <strong>de</strong> la mo<strong>de</strong>rnització agrària.<br />
Del Pirineu occi<strong>de</strong>ntal només<br />
milloraran instal·lacions, augmentaran<br />
la producció i subsistiran <strong>les</strong><br />
grans explotacions lleteres situa<strong>de</strong>s<br />
a <strong>les</strong> planes <strong>de</strong> l'Urgellet i la plana<br />
cerdana, i gràcies a aquestes unitats<br />
i gràcies que <strong>les</strong> vaques han duplicat<br />
0 triplicat la producció <strong>de</strong> llet<br />
fins a 8.000 o més litres per vaca i<br />
any, la producció lletera global d'aquestes<br />
comarques anirà augmentant.<br />
Anirà augmentant... fins no fa<br />
gaire, perquè els indicadors mostren<br />
darrerament una tendència negativa;<br />
fins i tot <strong>les</strong> unitats lleteres d'aquestes<br />
planes no tenen el futur clar.<br />
En un medi fortament aïllat com<br />
<strong>les</strong> valls pirinenques, els grans impulsors<br />
<strong>de</strong> la producció lletera <strong>de</strong>l<br />
segle XX han estat els petits centres<br />
recol·lectors i transformadors <strong>de</strong> cada<br />
comarca, molts d'ells d'iniciativa<br />
cooperativa. També ho han estat,<br />
sovint, els enterradors, i els rama<strong>de</strong>rs<br />
<strong>de</strong>l Pallars Sobirà n'han patit la més<br />
intensa experiència en <strong>les</strong> seues butxaques,<br />
amb <strong>les</strong> crisis successives <strong>de</strong><br />
la Cooperativa Lletera <strong>de</strong>l Pallars<br />
(1974), Lleteries<strong>de</strong>laSeu(1988)i<br />
Copirineu (1995). L'experiència <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> centrals lleteres pirinenques és<br />
una experiència tenyida <strong>de</strong> fracassos<br />
que han arrossegat molts rama<strong>de</strong>rs<br />
darrere seu. Només la Cooperativa<br />
Cadí <strong>de</strong> la Seu d'Urgell se'n salva airosament<br />
i això explica també la salut<br />
<strong>de</strong>ls vaquers <strong>de</strong> <strong>les</strong> planes urgellenca<br />
i cerdana. Perquè?<br />
Segurament per qüestions <strong>de</strong> bona<br />
gestió empresarial, i també perquè<br />
allò que en principi es veié forçat<br />
per l'allunyament <strong>de</strong>l centre <strong>de</strong><br />
consum, la conversió <strong>de</strong> la llet en<br />
formatge i mantega, generà durant<br />
anys un valor afegit més gran i permeté<br />
pagar la llet <strong>de</strong>ls socis a més
u<br />
Acabarem veient indústries lleteres pirinenques sense vaqueries al Pirineu?<br />
bon preu. Però també aquest avantatge<br />
se n'ha anat en orris quan a<br />
partir <strong>de</strong>ls anys 1980 s'han obert <strong>les</strong><br />
fronteres <strong>de</strong>l mercat lleter <strong>de</strong>ficitari<br />
espanyol i han arribat <strong>les</strong> mantegues<br />
i els formatges francesos, holan<strong>de</strong>sos,<br />
italians i altres. A<strong>les</strong>hores ha ar<br />
Quadre 1. Evolució <strong>de</strong> la producció <strong>de</strong> llet i explotacions lleteres.<br />
"Xïi^ <strong>52</strong>)<br />
ribat una <strong>de</strong>scoberta amarga; <strong>les</strong> formatgeries<br />
pirinenques, que produïen<br />
i produeixen encara els formatges<br />
copiats d'Europa, no han<br />
tingut per res el patrimoni formatger<br />
local i ara no saben com <strong>de</strong>fensar-se<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> importacions a més bon preu<br />
<strong>de</strong>ls mateixos formatges que ells<br />
produeixen, ni tenen res a oferir als<br />
consumidors que busquen nous<br />
gustos formatgers. Es pot recuperar<br />
el temps perdut?<br />
Els cinc productors agrupats entorn<br />
<strong>de</strong> la petita empresa <strong>de</strong>l Tros <strong>de</strong><br />
Sort <strong>de</strong>mostren, ara com ara, que la<br />
tradició local <strong>de</strong>ls brossats, formatges<br />
<strong>de</strong> tupí i altres varietats no s'ha<br />
perdut <strong>de</strong>l tot i que té alguna cosa a<br />
dir. Naturalment, <strong>les</strong> dos lleteries pirinenques<br />
supervivents, Cadí i Copirineu,<br />
treballen a una altra escala i<br />
no po<strong>de</strong>n esperar. Inversemblantment,<br />
Copirineu és qui darrerament<br />
se'n surt millor, gràcies a <strong>les</strong> mozzarel<strong>les</strong><br />
<strong>de</strong> can Tarra<strong>de</strong>llas; però no<br />
sembla que la via <strong>de</strong> la renúncia al<br />
producte i la marca propis auguri un<br />
futur esplendorós. En qualsevol cas,<br />
la manca <strong>de</strong> relació entre l'origen<br />
<strong>de</strong> la llet i el producte elaborat dóna<br />
ben poques garanties als rama<strong>de</strong>rs<br />
Pallaresos i, <strong>de</strong> fet, la llet consumida<br />
per Copirineu ve majoritàriament <strong>de</strong><br />
la plana. Acabarem veient indústries<br />
lleteres pirinenques sense vaqueries<br />
al Pirineu?<br />
Explotacions amb quota lletera Tones <strong>de</strong> llet produï<strong>de</strong>s<br />
1986 1997 Evolució 1986=100 1985 2000<br />
Alt Urgell 637 254 39,9 63.131 46.088<br />
Alta Ribagorça 90 2 2,2 1.017 489<br />
Cerdanya 437 191 43,7 44.556 37.153<br />
Pallars )ussà 93 21 22,6 3.323 2.836<br />
Pallars Sobirà 354 74 20,9 14.718 5.900<br />
Vall d'Aran 87 0 0,0 219 71<br />
Comarques <strong>de</strong> muntanya 1.698 542 31,9 12,6965 92.537<br />
Catalunya 6.804 2.535 47,6 622.912 641.542<br />
% comarques <strong>de</strong> muntanya respecte <strong>de</strong> Catalunya 25,0 21,4 20,4 14,4<br />
216
Pastures que <strong>de</strong>sapareixen<br />
Les noves complementarietats<br />
entre la plana ¡ la muntanya a propòsit<br />
<strong>de</strong> la llet ens remeten a una altra<br />
complementarietat amb una història<br />
molt més llarga al darrere, la <strong>de</strong>l pastoralisme.<br />
El gran recurs agrari <strong>de</strong>l<br />
Pirinea són els prats <strong>de</strong> mitjana i alta<br />
muntanya, que ofereixen herba<br />
abundant i barata als ramats entre la<br />
primavera i la tardor. Per a l'hivern<br />
l'herba recollida als prats <strong>de</strong>l fons <strong>de</strong><br />
vall resulta insuficient, particularment<br />
a <strong>les</strong> comarques <strong>de</strong> l'alt Pirineu,<br />
i s'han d'importar farratges i<br />
grans <strong>de</strong> la plana o, simplement i<br />
més barat, s'han <strong>de</strong> portar els ramats<br />
a la plana per pasturar-hi. Com una<br />
reminiscència increïble <strong>de</strong>l passat, la<br />
transhumància entre <strong>les</strong> altes valls<br />
<strong>de</strong>l Pallars i la Ribagorça i <strong>les</strong> parts<br />
eixutes <strong>de</strong>l Prepirineu o <strong>les</strong> planes<br />
més meridionals <strong>de</strong> l'Urgell i la Llitera<br />
dóna fe encara avui <strong>de</strong> la força<br />
d'aquestes complementarietats.<br />
Xavier Roigé estimava (Cua<strong>de</strong>rnos<br />
<strong>de</strong> la Transhumància, núm. 13,<br />
1995) per al 1993 que unes 85.000<br />
ovel<strong>les</strong> havien guanyat <strong>les</strong> pastures<br />
estiuenques d'alta muntanya situa<strong>de</strong>s<br />
entre el Ripollès i la Vall d'Aran,<br />
inclosa Andorra, a <strong>les</strong> quals s'afegien<br />
unes 7.300 vaques i 300 eugues. En<br />
sentit contrari, unes 43.500 ovel<strong>les</strong>,<br />
1.700 vaques i 540 eugues <strong>de</strong>ls ramats<br />
pirinencs es <strong>de</strong>splaçaren a <strong>les</strong><br />
pastures hivernals <strong>de</strong> <strong>les</strong> planes o <strong>les</strong><br />
àrees més meridionals i tempera<strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong>l Prepirineu. Malgrat aquestes permanències,<br />
la transhumància ja no<br />
és avui allò que havia estat quan, per<br />
exemple en els anys 1950, unes<br />
250.000 ovel<strong>les</strong> pujaven als prats<br />
d'alta muntanya <strong>de</strong>l Pirineu català, i<br />
els mateixos rama<strong>de</strong>rs muntanyencs<br />
manifesten un gran pessimisme<br />
sobre la seua continuïtat.<br />
Gràcies al bon preu <strong>de</strong> <strong>les</strong> pastu<br />
res, gràcies a la rusticitat <strong>de</strong> <strong>les</strong> ovel<strong>les</strong><br />
que es resisteixen a l'estabulacio<br />
0 gràcies als rama<strong>de</strong>rs que no compten<br />
ben bé <strong>les</strong> hores treballa<strong>de</strong>s, la<br />
transhumància ha subsistit miraculosament<br />
al procés industrialitzador <strong>de</strong><br />
l'agricultura; ho ha fet, tot sigui dit,<br />
adaptant-s'hi. Cada cop han estat<br />
més els qui pujaven <strong>de</strong> la plana o <strong>de</strong>l<br />
Prepirineu a la muntanya que no a<br />
l'inrevés i, sobretot, els ramats <strong>de</strong> la<br />
muntanya que<strong>de</strong>n, cada cop més,<br />
estabuláis als fons <strong>de</strong> vall durant l'hivern,<br />
i, en últim terme, corren aires<br />
<strong>de</strong> crisi <strong>de</strong> la rama<strong>de</strong>ria extensiva.<br />
D'entrada, els canvis en el volum<br />
i el sentit <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>splaçaments transhumants<br />
no reflecteixen cap altra<br />
cosa que els canvis <strong>de</strong> <strong>les</strong> formes <strong>de</strong><br />
vida i la gestió <strong>de</strong> la rama<strong>de</strong>ria. Avui<br />
dia <strong>les</strong> famílies disposen <strong>de</strong> menys<br />
mà d'obra per als treballs <strong>de</strong>l camp i<br />
<strong>les</strong> relacions laborals han canviat, <strong>de</strong><br />
manera que se n'ha ressentit es<br />
Cada cop menys pastures.<br />
^ ^ S 2 -^ ^<br />
pecialment la feina <strong>de</strong> pastor. Ni pagant<br />
100 euros diaris, costa molt trobar<br />
un pastor mitjanament bo que<br />
guardi <strong>les</strong> ovel<strong>les</strong> a muntanya, i els<br />
propietaris s'han d'enginyar sistemes<br />
<strong>de</strong> col·laboració i autoajuda per anar<br />
trampejant una mancança que pot<br />
arribar a ser <strong>de</strong>scoratjadora.<br />
El bestiar necessita atenció diària<br />
i <strong>les</strong> obligacions <strong>de</strong> la criança encaixen<br />
malament amb <strong>les</strong> aspiracions<br />
socials actuals, sobretot <strong>les</strong> <strong>de</strong>ls joves.<br />
En conseqüència, <strong>les</strong> ovel<strong>les</strong>,<br />
que requereixen una atenció permanent,<br />
<strong>de</strong>ixen pas a <strong>les</strong> vaques <strong>de</strong> pastura,<br />
que no necessiten una vigilància<br />
constant, i aquestes <strong>de</strong>ixen pas a<br />
<strong>les</strong> eugues, que s'espavilen totes so<strong>les</strong><br />
a l'aire lliure estiu i hivern. El futur<br />
i<strong>de</strong>al <strong>de</strong> <strong>les</strong> pastures d'alta muntanya<br />
estaria reservat als ramats<br />
d'eugues, si no fos perquè el consum<br />
<strong>de</strong> la seua carn té un sostre que es fa<br />
difícil <strong>de</strong> fer pujar.<br />
o<br />
u
O<br />
u<br />
Al cap i a la fi, present i futur <strong>de</strong> la<br />
rama<strong>de</strong>ria muntanyenca <strong>de</strong>penen <strong>de</strong><br />
l'evolució <strong>de</strong>l consum i <strong>de</strong>ls mercats<br />
<strong>de</strong> la carn, perquè, si bé no hauria <strong>de</strong><br />
ser exclusivament així, <strong>les</strong> pastures<br />
muntanyenques arriben al mercat en<br />
forma <strong>de</strong> carn. Des <strong>de</strong>ls anys cinquanta<br />
el consum <strong>de</strong> carn pujà; però<br />
a final <strong>de</strong>ls vuitanta s'estancà i no és<br />
previsible que en el futur pugi, <strong>de</strong> manera<br />
que, com no sigui que <strong>les</strong> exportacions<br />
facin mirac<strong>les</strong>, no cal somiar<br />
bons preus. La manera <strong>de</strong> compensar<br />
l'estancament o davallada <strong>de</strong>ls preus<br />
és coneguda; més eficiència i més<br />
caps per vendre, a partir que pleguin<br />
els més petits i permetin que els grans<br />
ho siguin una mica més.<br />
Els rama<strong>de</strong>rs amb ovel<strong>les</strong> a <strong>les</strong> comarques<br />
d'alta muntanya, <strong>de</strong> la Cerdanya<br />
a la Vall d'Aran, passaven, per<br />
exemple, <strong>de</strong> 600 a 380 entre 1989 i<br />
1999, quan el nombre <strong>de</strong> caps s'ha<br />
mantingut, i pel que fa al boví, el canvi<br />
ha estat encara més radical; a la<br />
mateixa àrea i en el mateix perío<strong>de</strong>,<br />
<strong>les</strong> vaqueries <strong>de</strong> llet i carn han passat<br />
<strong>de</strong> 1.600 a 800 i <strong>les</strong> vaques es mantenen<br />
a l'entorn <strong>de</strong>ls 30.000 caps.<br />
Però la concentració tampoc no<br />
ha acabat d'arreglar la butxaca <strong>de</strong>ls<br />
rama<strong>de</strong>rs extensius; avui es pot dir ras<br />
i curt que la seua renda anual surt fonamentalment<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> subvencions comunitàries;<br />
una explotació amb una<br />
quarantena <strong>de</strong> vaques en pastura pot<br />
tocar avui fàcilment uns 12.000 euros<br />
anuals entre la in<strong>de</strong>mnització compensatòria<br />
<strong>de</strong> muntanya, la prima a la<br />
rama<strong>de</strong>ria extensiva, més la prima a<br />
<strong>les</strong> vaques alletants. És aquesta una<br />
posició confortable?...; doncs no gaire<br />
si es mira més enllà <strong>de</strong>l 2006, perquè<br />
la continuïtat <strong>de</strong> <strong>les</strong> aju<strong>de</strong>s directes<br />
<strong>de</strong> mercat enllà d'aquesta data és<br />
força dubtosa.<br />
Tant si es vol com si no, <strong>les</strong> explotacions<br />
extensives muntanyenques<br />
3218<br />
Í3)<br />
•""^35-^<br />
haurien d'obtenir la màxima rendibilitat<br />
possible <strong>de</strong>l mercat <strong>de</strong> la carn, i<br />
això ens porta a revisar una limitació<br />
important; el fet que la <strong>de</strong>manda <strong>de</strong><br />
carn ha afectat molt poc <strong>les</strong> carns d'ovella,<br />
boví 0 equí, els animals típics<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> pastures muntanyenques o, si<br />
els ha beneficiat, ha estat a partir <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>senganxar <strong>de</strong> la muntanya la part<br />
<strong>de</strong> l'engreix <strong>de</strong>ls ve<strong>de</strong>lls o els béns i<br />
traslladar-la a granges intensives <strong>de</strong> la<br />
plana. Aquest repartiment <strong>de</strong> funcions<br />
no ha <strong>de</strong> ser necessàriament<br />
nociu; però no sembla que la muntanya<br />
tregui més bon partit <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar la<br />
part final <strong>de</strong> la comercialització <strong>de</strong> la<br />
carn a la plana. A més, resulta que,<br />
quan el consumidor semblava disposat<br />
a pagar més per la qualitat <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
carns <strong>de</strong> be o ve<strong>de</strong>ll, els problemes<br />
sanitaris <strong>de</strong> l'engreix intensiu enfon<br />
Productes <strong>de</strong>l Tros <strong>de</strong> Sort.<br />
sen els mercats; <strong>les</strong> granges d'engreix<br />
<strong>de</strong> la plana ho pateixen perquè es troben<br />
bui<strong>de</strong>s d'un dia per l'altre; però<br />
<strong>les</strong> explotacions muntanyenques <strong>de</strong><br />
mares criadores, també i encara tardaran<br />
molt més temps a refer-se.<br />
Amb els mesos ha millorat la<br />
conjuntura <strong>de</strong> preus; però es fa difícil<br />
pensar que els problemes sanitaris<br />
<strong>de</strong> l'engreix intensiu se solucionin<br />
sense canvis radicals en el mo<strong>de</strong>l<br />
productiu, i aquí sí que apareix una<br />
oportunitat que pot ser interessant<br />
per a la muntanya. Per què? Perquè<br />
la sortida tècnicament més fàcil per<br />
assegurar una carn sana i <strong>de</strong> qualitat<br />
és engreixar els animals i produir directament<br />
la carn a muntanya. ¿Disposa<br />
la rama<strong>de</strong>ria <strong>de</strong> muntanya <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> condicions per fer-ho?, hi creuen<br />
els rama<strong>de</strong>rs muntanyencs?
Nombre <strong>de</strong> caps<br />
5500<br />
Evolució <strong>de</strong>l cens <strong>de</strong> vaques <strong>de</strong> llet i carn al Pallars<br />
Sobirà, la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça, 1968-2000<br />
Vaca <strong>de</strong> llet<br />
Noves vocacions per a vells recursos<br />
Tant si s'obren com no <strong>les</strong> oportunitats<br />
que es po<strong>de</strong>n presentar en el<br />
mercat <strong>de</strong> la carn d'ovella i ve<strong>de</strong>lla,<br />
l'orientació cap a <strong>les</strong> produccions<br />
agríco<strong>les</strong> i rama<strong>de</strong>res sanes, <strong>de</strong> qualitat<br />
i/o ecològiques apareix com a<br />
inevitable a l'alta muntanya. D'entrada,<br />
perquè la producció ja es fa<br />
normalment en condicions ecològiques;<br />
només falta resoldre la part <strong>de</strong>l<br />
consum <strong>de</strong> pinso per a la qual es podria<br />
<strong>de</strong>senvolupar la producció <strong>de</strong><br />
gra ecològic al Prepirineu. Després,<br />
perquè aquestes produccions ofereixen<br />
possibilitats <strong>de</strong> més bons preus i<br />
més valor afegit, que es po<strong>de</strong>n aprofitar<br />
<strong>de</strong> la bona imatge <strong>de</strong> la marca<br />
Pir'meu. No és inventar res <strong>de</strong> nou;<br />
perquè ja existeix la <strong>de</strong>nominació<br />
d'origen Ve<strong>de</strong>lla <strong>de</strong>ls Pirineus Catalans<br />
i perquè ja hi ha productors<br />
Vaca <strong>de</strong> carn<br />
D Alta Ribagorça<br />
• Pallars Sobirà<br />
D Vall d'Aran<br />
com els que més avall es <strong>de</strong>tallen<br />
que van per aquesta via.<br />
La producció <strong>de</strong> carn tampoc no<br />
ho esgota tot, i la llista <strong>de</strong> possibilitats<br />
<strong>de</strong> produir i comercialitzar productes<br />
<strong>de</strong>l camp és immensa. Les diferències<br />
d'altura fan, precisament,<br />
<strong>de</strong> la muntanya un medi particularment<br />
ric i divers en el seu clima i la<br />
seua vegetació que comprèn un gran<br />
nombre d'espècies naturals i permet<br />
moltes espècies conrea<strong>de</strong>s. Moltes<br />
s'han aprofitat en el passat, algunes<br />
encara ho són i d'altres es troben per<br />
<strong>de</strong>scobrir. Les experiències en marxa<br />
posen en relleu, en qualsevol cas,<br />
quins són els puntals que no po<strong>de</strong>n<br />
perdre <strong>de</strong> vista l'agricultura i la rama<strong>de</strong>ria<br />
pirinenques:<br />
Una producció en un medi poc<br />
contaminat per plagues, amb uns<br />
sòls també poc cansats, que permeten<br />
fàcilment una producció sana, i<br />
"^Ji.^ ^<br />
219E<br />
que cobreixi els requisits <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>de</strong>nominacions<br />
<strong>de</strong> qualitat o <strong>les</strong> produccions<br />
ecològiques. Val per a la<br />
carn <strong>de</strong> ve<strong>de</strong>lla i també pot valer per<br />
a la llet <strong>de</strong> vaca, <strong>de</strong> cabra o ovella, i<br />
també per a la carn <strong>de</strong> porc, per a <strong>les</strong><br />
patates, per als fruits boscans i per a<br />
qualsevol planta natural que pugui<br />
ser conreada.<br />
Una producció que ha <strong>de</strong> compensar<br />
0 combatre l'allunyament<br />
<strong>de</strong>ls centres agroindustrials amb l'elaboració<br />
<strong>de</strong> producte transformat<br />
en el mateix lloc, que és l'única manera<br />
també <strong>de</strong> valorar <strong>les</strong> produccions<br />
<strong>de</strong> qualitat. Per aquesta via<br />
s'inclou també l'aprofitament <strong>de</strong> la<br />
tradició <strong>de</strong> productes elaborats propis,<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls embotits fins als formatges,<br />
passant per <strong>les</strong> conserves <strong>de</strong><br />
bolets.<br />
La imatge comercial <strong>de</strong>ls productes<br />
agríco<strong>les</strong> és <strong>de</strong>cisiva, i la que<br />
aporta per ella mateixa la paraula<br />
Pirineu té un valor extraordinari,<br />
com a i<strong>de</strong>ntificador <strong>de</strong> la qualitat<br />
natural per excel·lència. I no solament<br />
això, també els topònims <strong>de</strong> la<br />
Vall d'Aran, la Cerdanya i d'altres<br />
<strong>de</strong>l Pirineu ofereixen possibilitats<br />
d'associació amb productes <strong>de</strong>l lloc<br />
per a la seua promoció.<br />
Naturalment, el potencial comercial<br />
no es pot malmetre amb frivolitats<br />
0 enganys i el "formatge d'era<br />
Val d'Aran" ha d'estar fet, com a<br />
mínim, amb llet <strong>de</strong> la Vall d'Aran i<br />
ha <strong>de</strong> contenir algun ingredient particular<br />
0 propi <strong>de</strong>l lloc, <strong>de</strong> la mateixa<br />
manera que la ve<strong>de</strong>lla <strong>de</strong>ls Pirineus<br />
que figura a la carta <strong>de</strong>ls<br />
restaurants ha <strong>de</strong> procedir d'animals<br />
d'origen amb <strong>les</strong> condicions d'engreix<br />
requeri<strong>de</strong>s. L'honestedat <strong>de</strong>l<br />
producte és primordial, i els carnissers,<br />
restauradors, artesans o industrials<br />
pirinencs no po<strong>de</strong>n sucumbir<br />
tan fàcilment com ho fan avui als<br />
u
u<br />
cants <strong>de</strong> sirena <strong>de</strong> <strong>les</strong> matèries primeres<br />
a bon preu i produï<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
manera intensiva <strong>de</strong> la plana.<br />
El xolís pallares, a banda <strong>de</strong> limitar<br />
els ingredients químics, ha <strong>de</strong> ser<br />
<strong>de</strong> porcs <strong>de</strong>l país i si pot ser, engreixats<br />
en <strong>les</strong> condicions més naturals<br />
possib<strong>les</strong>. La llet <strong>de</strong>l Pirineu ha <strong>de</strong><br />
provenir <strong>de</strong> <strong>les</strong> vaques <strong>de</strong>l Pirineu, i<br />
així amb tots els altres productes; si<br />
no, evi<strong>de</strong>ntment, potser no caldrà<br />
que hi hagi agricultors ni rama<strong>de</strong>rs<br />
al Pirineu. Cal teixir una <strong>de</strong>nsa xarxa<br />
<strong>de</strong> complicitats entre restauradors,<br />
carnissers, artesans, industrials i<br />
operadors turístics, i pagesos i rama<strong>de</strong>rs<br />
per imposar aquests principis i<br />
salvar, així, l'agricultura pirinenca.<br />
Ni que aquestes complicitats urgents<br />
arribin a funcionar, no tot serà<br />
tampoc bufar i fer ampol<strong>les</strong>, perquè,<br />
entre d'altres, el <strong>de</strong>senvolupament<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> activitats agràries a muntanya<br />
ha <strong>de</strong> lluitar també contra <strong>les</strong> oportunitats<br />
sorgi<strong>de</strong>s en altres esferes,<br />
bàsicament el turisme. L'explicació<br />
<strong>de</strong>l perquè la Cerdanya catalana<br />
" • ^ Íí2)<br />
emprèn la producció lletera i la<br />
francesa no, Antoni F. Tulla {op. c/f.,<br />
1994) la <strong>de</strong>scobreix, sobretot, en el<br />
<strong>de</strong>senvolupament més prematur <strong>de</strong><br />
l'activitat turística a la part francesa.<br />
El perquè a la Vall d'Aran ja no es<br />
comercialitza llet i la rama<strong>de</strong>ria ha<br />
caigut en picat també cal buscar-lo<br />
en el boom <strong>de</strong> l'esquí a partir <strong>de</strong>ls<br />
anys setanta.<br />
És comprensible i lògic que es<br />
prefereixin <strong>les</strong> activitats turístiques,<br />
que donen majors ingressos, uns ingressos<br />
més regulars o, simplement,<br />
són més còmo<strong>de</strong>s. Però, a<strong>les</strong>hores<br />
en què queda l'agricultura? Si s'ha<br />
<strong>de</strong> fer cas <strong>de</strong> la Vall d'Aran, com indiquen<br />
<strong>les</strong> xifres <strong>de</strong>l cens agrari, el<br />
camí més habitual és el d'una activitat<br />
complementària. A <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong>,<br />
més <strong>de</strong> la meitat <strong>de</strong> <strong>les</strong> 56<br />
explotacions compta<strong>de</strong>s avui dia<br />
practiquen també l'agricultura a<br />
temps parcial i només 14 famílies<br />
pageses semblen tenir alguna perspectiva<br />
<strong>de</strong> continuïtat amb l'agricultura<br />
com a activitat principal.<br />
Quadre 2. Característiques i evolució <strong>de</strong> <strong>les</strong> explotacions agràries a muntanya, 1989-1999<br />
Res a dir tampoc <strong>de</strong> l'agricultura<br />
0 la rama<strong>de</strong>ria com a activitat a<br />
temps parcial o com a entreteniment,<br />
si aquesta no plantegés algun<br />
inconvenient i algun risc més gran.<br />
L'inconvenient és que l'agricultor a<br />
temps parcial opta per l'opció rama<strong>de</strong>ra<br />
més còmoda, si pot ser <strong>les</strong> eugues,<br />
i rarament innova. El risc major<br />
és que l'agricultor a temps parcial o<br />
el seu fill acabin abandonant l'activitat<br />
agrària.<br />
No tot són inconvenients; també<br />
es pot girar el mitjó <strong>de</strong>l turisme. Com<br />
més turisme, més possibilitats <strong>de</strong> donar<br />
a conèixer i <strong>de</strong> vendre els productes<br />
agraris autòctons. I encara<br />
més, algunes activitats agràries es<br />
po<strong>de</strong>n orientar a la satisfacció <strong>de</strong>l turista;<br />
els exemp<strong>les</strong> abun<strong>de</strong>n i són tan<br />
vells com els <strong>de</strong>ls ases que porten els<br />
turistes al circ <strong>de</strong> Gavarnie, a la vessant<br />
nord <strong>de</strong>l Pirineu. Només cal<br />
posar-hi esforç i imaginació per part<br />
<strong>de</strong>ls pagesos..., i alguns cops <strong>de</strong> mà<br />
per part <strong>de</strong> <strong>les</strong> administracions que<br />
creuen en l'agricultura.<br />
Evolució <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong><br />
Comunals i altres Nombre <strong>de</strong> titulars % <strong>de</strong> titulai rsamb % <strong>de</strong> titulars a titulars entre 1989 i 1999<br />
societats d'explotacions agràries més <strong>de</strong> 65 anys temps parcial (1989=100)<br />
Alt Urgell 170 596 18,8 26,3 50,1<br />
Alta Ribagorça 29 89 3,4 29,2 38,9<br />
Cerdanya 81 299 10,4 20,1 60,8<br />
Pallars Jussà 93 874 30,2 24,5 62,1<br />
Pallars Sobirà 86 333 18,3 27,6 42,2<br />
Vall d'Aran 25 158 20,3 51,3 44,9<br />
Com. muntanya 484 2.349 21,4 26,8 <strong>52</strong>,7<br />
Catalunya 5.682 72.178 28,5 33,9<br />
9220<br />
fon/. Censos Agraris, 1989 i 1999.
• Documents<br />
i testimonis<br />
Exploradors <strong>de</strong> futurs<br />
possib<strong>les</strong><br />
Encara avui, en ple <strong>de</strong>sembre<br />
passejant per <strong>les</strong> planes d'Urgell es<br />
pot trobar el ramat <strong>de</strong> Noals (Alta<br />
Ribagorça) que pastura, com <strong>de</strong> la<br />
mateixa manera, en sentit invers, els<br />
ramats <strong>de</strong> la Terreta (Pallars Jussà) es<br />
troben pasturant a Parrós (Vall<br />
d'Aran) el mes <strong>de</strong> juliol; és el miracle<br />
<strong>de</strong> la supervivència d'una tradició<br />
llunyana. Qui sap quant durarà<br />
0 si arribarà a <strong>de</strong>saparèixer. Al seu<br />
costat, en qualsevol cas, els pagesos<br />
i rama<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> muntanya exploren<br />
noves vies que semblen dur el germen<br />
<strong>de</strong> l'agricultura <strong>de</strong>l futur.<br />
<strong>les</strong>ús Caravaca.<br />
Gavàs.<br />
Els nouvinguts fan reviure el patrimoni<br />
perdut. Casa Roseta <strong>de</strong> Gavàs<br />
Nous Pallaresos han arribat i han<br />
intentat viure <strong>de</strong> la terra i <strong>de</strong> la rama<strong>de</strong>ria,<br />
i alguns han portat noves<br />
iniciatives per po<strong>de</strong>r viure en aquestes<br />
contra<strong>de</strong>s inhòspites. Un exemple<br />
en són <strong>les</strong> masies <strong>de</strong> Liarás, on<br />
es cultiven plantes aromàtiques i<br />
medicinals, que posteriorment s'envasen<br />
i es comercialitzen, seguint<br />
els mèto<strong>de</strong>s <strong>de</strong> l'agricultura ecològica.<br />
Un altre és casa Pau d'Estaron,<br />
on es cultiven petits fruits i <strong>de</strong>sprés<br />
se n'elaboren confitures per comercialitzar-<strong>les</strong>,<br />
i així tants d'altres al<br />
Pirineu.<br />
jesús Caravaca, un capatàs agrícola<br />
que va arribar l'any 1982 a Vall<br />
Cardós proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> terres llunyanes,<br />
l'any 1988 va comprar una<br />
casa a Gavàs, casa Roseta, i amb la<br />
família i el ramat d'ovel<strong>les</strong> es van<br />
traslladar a aquest petit poble assolellat<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong>. Va co-<br />
T^S^W<br />
221 ES<br />
mençar amb vaques <strong>de</strong> llet i posteriorment<br />
es va passar a l'ovella <strong>de</strong><br />
carn; però ara fa dos anys i <strong>de</strong>sprés<br />
<strong>de</strong> més d'un atac <strong>de</strong> gossos salvatges,<br />
va pensar que seria una bona<br />
solució passar-se al cabrum <strong>de</strong> llet i<br />
fer formatges <strong>de</strong> cabra. Actualment<br />
muny unes cinquanta cabres <strong>de</strong> raça<br />
alpina i amb la llet elabora, a l'obrador<br />
artesà, dos tipus <strong>de</strong> formatge,<br />
el madurat en cava natural i el formatge<br />
<strong>de</strong> tupí; <strong>de</strong>l formatge madurat<br />
també en posa amb oli d'oliva envasat<br />
amb pots <strong>de</strong> vidre. El turista que<br />
passeja per la vall d'Unarre té actualment<br />
un altre racó que no pot<br />
oblidar <strong>de</strong> visitar, casa Roseta <strong>de</strong><br />
Gavàs, on podrà comprar formatges<br />
<strong>de</strong> cabra i a la vegada observar i<br />
adquirir quadres <strong>de</strong> la Rosa Vilalta,<br />
la dona <strong>de</strong>l pastor i formatger, sempre<br />
gaudint <strong>de</strong> la conversa pausada<br />
<strong>de</strong> la parella.<br />
Recuperar el patrimoni lleter propi.<br />
El Tros <strong>de</strong> Sort<br />
El projecte Tros <strong>de</strong> Sort va ser el<br />
somni <strong>de</strong> recuperar un patrimoni<br />
quasi perdut d'elaboració artesana<br />
<strong>de</strong>ls formatges, per part d'un tècnic<br />
formatger vinculat a la comarca i<br />
cinc joves rama<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> vaques <strong>de</strong><br />
llet, que es van associar per fer realitat<br />
una iniciativa que feia anys que<br />
remenaven. L'any 1995 van començar<br />
construint un petit edifici al<br />
costat <strong>de</strong>l camí <strong>de</strong> <strong>les</strong> Verne<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
Sort, on van començar elaborant<br />
uns 12.000 kg <strong>de</strong> formatge a l'any.<br />
Però l'aventura inicial ha estat un<br />
èxit i l'increment <strong>de</strong> ven<strong>de</strong>s continuat<br />
els ha portat a fer dos ampliacions<br />
fins a arribar a l'estructura<br />
actual, amb una planta mo<strong>de</strong>rna <strong>de</strong><br />
fabricació artesana on elaboren uns<br />
45.000 kg <strong>de</strong> formatge i una agrobotiga<br />
on venen, a part <strong>de</strong>ls formatges<br />
propis, altres productes <strong>de</strong> qualitat i<br />
u
on, a la vegada, es pot observar l'elaboració<br />
<strong>de</strong>l formatge, gràcies a<br />
una gran vidriera situada en una paret<br />
<strong>de</strong> la botiga que dóna a la sala <strong>de</strong><br />
fabricació.<br />
Produeixen, a partir <strong>de</strong> llet crua i<br />
sencera, exclusivament <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
vaques <strong>de</strong>ls socis, quatre tipus <strong>de</strong><br />
formatge: Costa Negra, Serrat <strong>de</strong>l<br />
Triado (normal, roi i amb herbes).<br />
Tou <strong>de</strong>ls Til·lers (normal i roi) i el<br />
típic formatge <strong>de</strong> tupí. És una empresa<br />
consolidada i en permanent<br />
ampliació que ha recuperat uns formatges<br />
que sols es podien trobar en<br />
algunes cases <strong>de</strong> pagès i els ha ofert<br />
al consumidor amb una molt bona<br />
acceptació per part d'aquest. S'ha<br />
aconseguit a la vegada exportar el<br />
formatge <strong>de</strong> tupí i el Serrat <strong>de</strong>l Triado<br />
a països europeus i als EUA.<br />
Aquesta iniciativa, que al principi<br />
semblava <strong>de</strong>sgavellada per a molts,<br />
ha suposat fixar al territori <strong>les</strong> cinc<br />
famílies rama<strong>de</strong>res i crear quatre<br />
llocs <strong>de</strong> treball a la comarca. No en<br />
manquen d'altres, per bé que amb<br />
un caràcter bàsicament familiar,<br />
com ara la Peça d'Altron, que es <strong>de</strong>dica<br />
a la fabricació artesana <strong>de</strong> formatges;<br />
casa Joanet d'Ainet <strong>de</strong> Cardós,<br />
que elabora iogurts i mató, i<br />
altres famílies pirinenques.<br />
Entre agricultura i turisme. Casa<br />
Armengol <strong>de</strong> Sorpe<br />
En moltes contra<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la geografia<br />
<strong>de</strong>l nostre Pirineu s'ha donat<br />
una simbiosi entre l'activitat agrícola<br />
i rama<strong>de</strong>ra i el turisme. D'una<br />
banda, el pagès, a partir d'arreglar i<br />
oferir la casa o masia, ha pogut obtenir<br />
uns ingressos per millorar la<br />
seua renda; <strong>de</strong> l'altra, el turista pot<br />
fer vacances tranquil·<strong>les</strong> i a la vegada<br />
conèixer <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l'interior com es<br />
viu i treballa en una casa <strong>de</strong> pagès.<br />
Un <strong>de</strong>ls exemp<strong>les</strong> més genuïns d'u-<br />
3222<br />
"^ÍJi^ . ^<br />
na residència casa <strong>de</strong> pagès es troba<br />
al poble <strong>de</strong> Sorpe i és casa Armengol,<br />
la construcció <strong>de</strong> la qual s'ha <strong>de</strong><br />
buscar molts seg<strong>les</strong> enrere i que<br />
comprèn una gran casa amb els pallers<br />
i quadres al costat; al mig hi ha<br />
el corral on es batia amb els animals<br />
per separar la palla <strong>de</strong>l blat. El turista,<br />
quan hi arriba pel carrer principal<br />
<strong>de</strong> Sorpe, troba una portalada<br />
molt gran <strong>de</strong> fusta per on s'entra a<br />
tot el conjunt i a<strong>les</strong>hores acce<strong>de</strong>ix a<br />
la casa per unes esca<strong>les</strong> que porten<br />
fins al balcó o eixida, orientada a la<br />
cara sud, on es po<strong>de</strong>n passar llargues<br />
estones prenent el sol. Allò que<br />
més impressiona <strong>de</strong> l'interior <strong>de</strong> la<br />
casa és la gran sala, d'uns 130 metres<br />
quadrats, <strong>de</strong>s d'on s'acce<strong>de</strong>ix a<br />
la resta <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>de</strong>pendències.<br />
La família viu <strong>de</strong> <strong>les</strong> vaques <strong>de</strong><br />
carn, però a la vegada també té<br />
eqües, ovel<strong>les</strong> i, com en tota casa <strong>de</strong><br />
pagès, gallines, pollastres, conills i<br />
porcs per al consum <strong>de</strong> casa. L'any<br />
1985 l'Armengol i la Pepita es van<br />
<strong>de</strong>cidir a <strong>de</strong>dicar quatre habitacions<br />
per a l'estada <strong>de</strong> turistes i a la vegada<br />
fer mitja pensió, per la qual cosa van<br />
a<strong>de</strong>quar una altra sala <strong>de</strong> la casa per<br />
fer un menjador sala d'estar in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt.<br />
Actualment té una capaci<br />
Casa Armengol <strong>de</strong> Sorpe.<br />
tat <strong>de</strong> cinc habitacions i encara<br />
po<strong>de</strong>n ampliar dos habitacions més,<br />
que és la capacitat màxima que els<br />
permet la legislació <strong>de</strong> turisme. Una<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> coses que més aprecien <strong>les</strong><br />
famílies que fan esta<strong>de</strong>s a la casa és<br />
la qualitat <strong>de</strong>ls productes que cuina<br />
la Pepita, ja que la gran major part<br />
provenen <strong>de</strong> l'hort i <strong>de</strong>ls animals<br />
cuidats per ells durant tot l'any.<br />
Mancomunar-se per oferir produc<br />
te acabat i assegurar el proveïment<br />
d"'inputs". La Cooperativa <strong>de</strong> Sort<br />
En l'explotació tradicional <strong>de</strong> vaques<br />
<strong>de</strong> carn es venia i es ven el ve<strong>de</strong>ll<br />
una vegada es <strong>de</strong>smama <strong>de</strong> la<br />
vaca, i a<strong>les</strong>hores s'engreixa en granges<br />
fora <strong>de</strong> la comarca; però d'un<br />
temps cap aquí i a partir <strong>de</strong> la creació<br />
<strong>de</strong> la <strong>de</strong>nominació d'origen Ve<strong>de</strong>lla<br />
<strong>de</strong>ls Pirineus Catalans, alguns<br />
rama<strong>de</strong>rs engreixen els ve<strong>de</strong>lls i els<br />
comercialitzen sota aquesta <strong>de</strong>nominació.<br />
La <strong>de</strong>nominació es regeix<br />
per un consell regulador i un reglament,<br />
que en els punts principals<br />
especifica que: els ve<strong>de</strong>lls han <strong>de</strong><br />
mamar llet <strong>de</strong> la mare fins a una edat<br />
compresa entre els 5 i 7 mesos,<br />
mentre pasturen junt amb els restants<br />
animals <strong>de</strong> l'explotació, i una
Carnisseria Cal Boté <strong>de</strong> Rialp.<br />
vegada <strong>de</strong>smamáis han d'estar alimentats<br />
amb una barreja <strong>de</strong> cereals,<br />
lleguminoses i minerals amb la<br />
prohibició d'additius. Tot el procés<br />
està avalat per un controlador que<br />
obre una fitxa <strong>de</strong>l ve<strong>de</strong>ll quan es<br />
<strong>de</strong>smama i que l'acompanyarà amb<br />
tota la documentació sanitària a l'escorxador.<br />
Posteriorment aquesta fitxa<br />
la po<strong>de</strong>m trobar al taulell <strong>de</strong> la<br />
carnisseria i el consumidor pot saber<br />
en tot moment d'on prové el bistec<br />
que compra. Per això quan es va a la<br />
carnisseria l'Isard <strong>de</strong> Sort es pot adquirir<br />
carn <strong>de</strong> ve<strong>de</strong>lla d'explotacions<br />
<strong>de</strong>l Pallars com casa Beta <strong>de</strong> Pujalt,<br />
casa Coix d'Escalarre i casa Serafina<br />
<strong>de</strong> Castellviny, entre d'altres.<br />
L'any 2001 es va engegar la iniciativa<br />
d'engreixar comunitàriament,<br />
impulsada per l'Associació <strong>de</strong><br />
la Raça Bruna <strong>de</strong>ls Pirineus <strong>de</strong>l Pallars<br />
Sobirà i la Cooperativa <strong>de</strong> Sort<br />
que ha tingut una àmplia acceptació,<br />
ja que uns 25 rama<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> vaques<br />
<strong>de</strong> carn han portat els ve<strong>de</strong>lls a<br />
una granja per engreixar-los i <strong>de</strong>sprés<br />
comercialitzar-los conjuntament.<br />
A banda <strong>de</strong> resoldre els problemes<br />
<strong>de</strong>l subministrament <strong>de</strong>l<br />
pinso correcte i els <strong>de</strong> gestió <strong>de</strong> l'engreix<br />
típics <strong>de</strong> muntanya, aquest pot<br />
ser l'embrió d'una nova iniciativa<br />
empresarial per augmentar el nivell<br />
d'ingressos per al rama<strong>de</strong>r. A la vegada,<br />
el turista que puja al Pallars<br />
podrà menjar carn <strong>de</strong> ve<strong>de</strong>lla amb<br />
total garantia que és criada i engreixada<br />
al Pallars amb pinsos naturals.<br />
Del prat al taulell. Cal Boté <strong>de</strong> Rialp<br />
Hi ha diferents exemp<strong>les</strong> <strong>de</strong><br />
comercialització <strong>de</strong> la carn <strong>de</strong>l país,<br />
com po<strong>de</strong>n ser <strong>les</strong> dos carnisseries<br />
d'Esterri <strong>d'Àneu</strong> i altres, que ofereixen<br />
carn <strong>de</strong> cor<strong>de</strong>rs criats i engreixats<br />
a <strong>les</strong> seues pròpies explotacions<br />
ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l seu inici; però l'exemple<br />
més curiós és el <strong>de</strong> la carnisseria Cal<br />
Boté <strong>de</strong> Rialp, que l'any 1992 va començar<br />
a comercialitzar carn <strong>de</strong><br />
poltre nascut, criat i engreixat al Pallars,<br />
Aquesta carn era molt poc coneguda,<br />
per això amb molta paciència<br />
i constància van començar a fer<br />
conèixer aquesta carn a amics i familiars.<br />
El boca a boca va anar funcionant<br />
i actualment en aquesta carnisseria<br />
es pot trobar carn <strong>de</strong> poltre<br />
tot l'any. La mateixa carnisseria té<br />
" ^ J S ^<br />
223<br />
avui dia una explotació d'eqües i<br />
d'aquesta manera pot regular el flux<br />
<strong>de</strong> poltres que ha d'anar sacrificant<br />
cada mes.<br />
Una falca per a la rama<strong>de</strong>ria ecològica.<br />
La cooperativa Brunec <strong>de</strong> la<br />
Vall Fosca<br />
ja fa uns anys, 17, set rama<strong>de</strong>rs<br />
<strong>de</strong> la Vall Fosca consi<strong>de</strong>raren que la<br />
valoració <strong>de</strong> la carn <strong>de</strong> ve<strong>de</strong>lla era<br />
un element indispensable per obtenir<br />
un millor rendiment <strong>de</strong> la seua<br />
feina i fundaren la cooperativa <strong>de</strong><br />
comercialització Brunec, que distribueix<br />
la seua carn als carnissers.<br />
L'interès inicial ja fou el <strong>de</strong> la producció<br />
ecològica i per això s'integraren<br />
en el CRAE, l'organització<br />
<strong>de</strong>l moment; però val a dir que l'interès<br />
<strong>de</strong>ls carnissers ha estat com a<br />
molt per la carn <strong>de</strong> qualitat, engreixada<br />
més o menys naturalment i<br />
, sense hormones i la sortida comercial<br />
<strong>de</strong> la mateixa producció ha<br />
estat i és bàsicament aquesta. Només<br />
<strong>de</strong> fa dos anys ençà el problema<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> vaques boges sembla haver<br />
aixecat l'interès <strong>de</strong> la distribució<br />
per la producció <strong>de</strong> carn ecològica i<br />
heus aquí l'obertura <strong>de</strong> noves oportunitats<br />
comercials.<br />
Els socis <strong>de</strong> Brunec es troben esperançats<br />
amb la producció ecològica,<br />
tot i que els interrogants encara<br />
són molts. El pinso ecològic<br />
només es produeix avui per avui a<br />
Cal<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Montbui, i els tractaments<br />
homeopaties <strong>de</strong>l bestiar han <strong>de</strong><br />
millorar força. Per acabar-ho d'adobar<br />
els ajuts agroambientals, un tant<br />
per hectàrea, han fet disparar el<br />
nombre <strong>de</strong> rama<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> vaca bruna<br />
inscrits al <strong>Consell</strong> Català <strong>de</strong> la Producció<br />
Agrària Ecològica, que arriben<br />
a 120, això quan la comercialització<br />
<strong>de</strong> carn ecològica és<br />
encara incipient.
u<br />
Bibliografía<br />
comentada<br />
Són múltip<strong>les</strong> els artic<strong>les</strong> i ponèn<br />
cies que parlen <strong>de</strong> l'agricultura al<br />
Pirineu. La mateixa revista Árnica, en<br />
els números 42 <strong>de</strong> setembre <strong>de</strong> 1999 i<br />
46 <strong>de</strong> setembre <strong>de</strong> 2000 porta seng<strong>les</strong><br />
artic<strong>les</strong> <strong>de</strong> gran interès sobre la trans<br />
humància i la vaca bruna <strong>de</strong>l Pirineu<br />
signats, respectivament, per Ignasi<br />
Ros i Manel Beneria. En canvi, <strong>les</strong><br />
aportacions en forma <strong>de</strong> publicacions<br />
més extenses són rares i acostumen a<br />
abordar el tema <strong>de</strong> l'agricultura o la<br />
rama<strong>de</strong>ria <strong>de</strong> manera complementà<br />
ria. Heus ací, amb tot, una selecció.<br />
Agricultura i medi rural al Pirineu<br />
català. Barcelona: Generalitat <strong>de</strong><br />
Catalunya. Departament d'Agri<br />
cultura, Rama<strong>de</strong>ria i Pesca, 1981.<br />
394 p. Una compilació una mica<br />
antiga <strong>de</strong> col·laboracions d'una<br />
qualitat també molt <strong>de</strong>sigual.<br />
ALDOMÀ, I. La crisi <strong>de</strong> la Catalunya ru-<br />
ra/. Lleida: Pagès Editors, 1999. A<br />
risc d'ensabonar-se, aquests frag<br />
ments <strong>de</strong> la tesi <strong>de</strong> l'autor con<br />
tenen, entre d'altres, una història<br />
amb afanys interpretatius <strong>de</strong> la<br />
rama<strong>de</strong>ria pirinenca <strong>de</strong> la segona<br />
meitat <strong>de</strong>l segle xx. Del mateix<br />
autor resulta més entretingut i<br />
prospectiu Amò el permís <strong>de</strong><br />
Barcelona. Pagès Editors, 1999.<br />
ESTRADA, F.; ROIGÉ, X.; BELTRAN, Ò.<br />
Entre l'amor i l'interès. El procés<br />
matrimonial a la Vall d'Aran.<br />
224<br />
D f ^<br />
^ ^ 5 5 ^<br />
Garsineu Edicions, 1993. 216 p.<br />
Com a mínim, cal esmentar<br />
aquesta aportació més clàssica<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l camp <strong>de</strong> l'antropologia,<br />
interessant per entendre els pro<br />
cessos <strong>de</strong> canvi <strong>de</strong> la societat<br />
agrària pirinenca, i <strong>de</strong> passada<br />
recordar l'esforç <strong>de</strong> l'editorial<br />
Garsineu en la difusió <strong>de</strong> la rea<br />
litat pirinenca.<br />
FiLLAT, F. Els prats <strong>de</strong> muntanya i <strong>les</strong><br />
pastures d'estiu en el <strong>de</strong>senvolu<br />
pament <strong>de</strong> <strong>les</strong> comarques <strong>de</strong><br />
muntanya: Seminari sobre <strong>de</strong><br />
senvolupament <strong>de</strong> <strong>les</strong> comar<br />
ques <strong>de</strong> muntanya. Sitges: LJni-<br />
versitat Tècnica d'Estiu <strong>de</strong><br />
Catalunya. Fundació Narcís<br />
Monturiol. Setembre 1987,<br />
p.103-111. Una cita tan extensa<br />
serveix, almenys, com a home<br />
natge a <strong>les</strong> aportacions entre<br />
l'observació ecològica i l'econo<br />
mia que els integrants <strong>de</strong> l'Ins<br />
titut d'Estudis Pirenaics <strong>de</strong> Jaca<br />
han escampat en múltip<strong>les</strong><br />
publicacions.<br />
MAIORAL I MOLINÉ, R.; LÓPEZ PALOME-<br />
QUE, F. Anàlisi <strong>de</strong> l'agricultura a<br />
la Vall d'Aran. Barcelona: Ge<br />
neralitat <strong>de</strong> Catalunya. Depar<br />
tament d'Agricultura, Rama<strong>de</strong>ria<br />
i Pesca, 1983. 197 p. Un retrat<br />
<strong>de</strong> l'agricultura a la Vall d'Aran<br />
<strong>de</strong>s d'un punt <strong>de</strong> vista social i<br />
econòmic per po<strong>de</strong>r reviure el<br />
passat quan l'agricultura <strong>de</strong>ixi<br />
d'existir a la comarca.<br />
MATEU I LLEVADOT, X. (dir.) El Pallars<br />
Sobirà. Estructura sòcio-econò-<br />
a PALLARS SOBRÀ<br />
r •<br />
%' CAIXA PESl/iVIiaGMAlUNYA<br />
mica i territorial. Barcelona:<br />
Caixa d'Estalvis <strong>de</strong> Catalunya.<br />
Novembre 1983. 456 p. Val la<br />
pena esmentar almenys una <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> diverses diagnosis comarcals<br />
patrocina<strong>de</strong>s per Caixa <strong>de</strong> Cata<br />
lunya, en la qual el mateix autor<br />
i col·laboradors com l'Arcadi<br />
Castillo efectuen una <strong>de</strong>scripció<br />
força acurada <strong>de</strong>l sector agrari<br />
comarcal.<br />
ROIGÉ VENTURA, X. [coord.j «Pirineo<br />
Catalán». Cua<strong>de</strong>rnos <strong>de</strong> la Trans<br />
humància. ICONA., núm. 13,<br />
103 p. [Inclou fotos]. Avaluació i<br />
<strong>de</strong>scripció <strong>de</strong> l'estat <strong>de</strong> la trans<br />
humància i la seva evolució, in<br />
teressant per comprendre aquest<br />
fenomen tan representatiu <strong>de</strong>l<br />
Pirineu, que ha estat un objecte<br />
preferent d'estudi <strong>de</strong> tot el<br />
corrent antropològic i/o etnolò<br />
gic, el qual ens ha <strong>de</strong>ixat una<br />
molt nombrosa bibliografia que<br />
aquí no s'escau <strong>de</strong> mencionar.<br />
TULLA I PUJOL, A. Procés <strong>de</strong> transfor<br />
mació agrària en àrees <strong>de</strong> mun<br />
tanya. Les explotacions <strong>de</strong> pro<br />
ducció lletera com a motor <strong>de</strong><br />
canvi a <strong>les</strong> comarques <strong>de</strong> la Cer<br />
danya, el Capcir, l'Alt Urgell i el<br />
Principat d'Andorra. [Tesi docto<br />
ral. Barcelona: Universitat Au<br />
tònoma <strong>de</strong> Barcelona. Facultat<br />
<strong>de</strong> Geografia i Història, 1981].<br />
Barcelona: ICC, 1993. Repàs<br />
d'un sector essencial <strong>de</strong> l'econo<br />
mia agrària pirinenca, que l'au<br />
tor ha <strong>de</strong>scrit i analitzat en múlti<br />
p<strong>les</strong> artic<strong>les</strong> més.
LO FORAT DE LA GUINEU<br />
El "Beatus'', un manuscrit<br />
<strong>de</strong> miniatures fascinants<br />
Entre els vells manuscrits que<br />
porten miniatures o il·lustracions,<br />
sobresurten aquells que anomenem<br />
Beatus. Sempre han gaudit d'una<br />
especial atracció per part <strong>de</strong>ls<br />
aimants <strong>de</strong>ls documents antics, <strong>de</strong><br />
Per Benigne Marquès<br />
Arxiver <strong>de</strong>l Museu Diocesà <strong>de</strong> la Seu d'Urgell<br />
Àngels amb cítara.<br />
"Beatus" <strong>de</strong> Liébana<br />
(s. XI).<br />
l'art i <strong>de</strong> <strong>les</strong> il·lustracions artístiques<br />
<strong>de</strong> l'antigor. Però po<strong>de</strong>m afegir que<br />
ara, en els nostres temps, aquest<br />
interès per conèixer-los, estudiar-los<br />
0 simplement per contemplar-los ha<br />
crescut notablement. Es tracta d'uns<br />
93
'-J<br />
54<br />
manuscrits que contenen moltes<br />
il·lustracions. Són gravats antics que<br />
tenen uns mil anys d'existència i el<br />
seu tema és l'Apocalipsi, un llibre<br />
simbòlic, poètic i que en línies generals<br />
planteja amb tota la seua vivesa<br />
la lluita entre el bé i el mal. Les<br />
imatges que en resulten sempre es<strong>de</strong>venen<br />
d'una gran expressivitat i<br />
força, la qual cosa confereix a <strong>les</strong><br />
il·lustracions una bel<strong>les</strong>a corprenedora<br />
i fascinant.<br />
El tema central que l'Apocalipsi<br />
presenta -i els Beatus ho il·lustren<br />
gràficament- és la salvació que<br />
finalment ens ve <strong>de</strong> Crist, un missatge<br />
<strong>de</strong> coratge que va adreçat als primers<br />
màrtirs <strong>de</strong> l'Església, però que,<br />
com a part integrant <strong>de</strong> la Bíblia,<br />
continua tenint una vigència perenne,<br />
també per als homes <strong>de</strong>l segle<br />
XXI. Encara hi ha una altre motiu, per<br />
bé que aquest és més secundari, pel<br />
qual s'ha mantingut en tots els<br />
temps aquest alt interès pels Beatus.<br />
Alguns, en llegir l'Apocalipsi i interpretar-lo<br />
massa literalment, sense<br />
comprendre <strong>de</strong> manera plena el seu<br />
verda<strong>de</strong>r missatge, han pensat trobar-hi<br />
una concepció clarament<br />
mil·lenarista, és a dir, d'una imminència<br />
sobre la fi <strong>de</strong>l món que<br />
s'ha <strong>de</strong> produir en el canvi <strong>de</strong>l<br />
mil·lenni. Per aquest motiu, a l'entorn<br />
<strong>de</strong> l'any mil hi hagué una gran<br />
proliferació <strong>de</strong> Beatus -llibre que<br />
interpreta l'Apocalipsi-. En aquella<br />
època els escriptoris en compongueren<br />
un gran nombre d'exemplars.<br />
Encara avui, en algunes persones<br />
hi hagué una certa preocupació<br />
0 expectació mil·lenarista quan<br />
recentment assistírem a un nou canvi<br />
<strong>de</strong> segle.<br />
El nom d'aquest manuscrit,<br />
Beatus, ve <strong>de</strong>l seu autor literari, un<br />
monjo <strong>de</strong>l segle viii que es <strong>de</strong>ia Beat<br />
i habitava a Liébana (Cantàbria). Ell<br />
Els quatre genets. "Beatus".<br />
va escriure el text, un comentari al<br />
llibre <strong>de</strong> la Bíblia, l'Apocalipsi <strong>de</strong><br />
Sant Joan. Posteriorment, el seu text<br />
0 obra literària va ser copiat pels<br />
copistes <strong>de</strong> diversos escriptoris.<br />
Però no és sinó <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l mateix<br />
Beat, uns dos seg<strong>les</strong> més tard, quan<br />
va començar la proliferació <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
il·lustracions i gravats per als<br />
manuscrits que copiaven aquesta<br />
obra. El resultat fou que els Beatus<br />
es<strong>de</strong>vingueren més famosos i valorats<br />
per <strong>les</strong> seues miniatures que per<br />
la mateixa obra literària que havia<br />
compost el monjo Beat.<br />
Presentarem l'autor d'aquest text<br />
literari. Beat, i <strong>les</strong> seues activitats.<br />
Parlarem <strong>de</strong> <strong>les</strong> característiques<br />
generals que presenten els cò<strong>de</strong>xs<br />
<strong>de</strong>ls Beatus que es conserven. I <strong>de</strong>scriurem<br />
el Beatus manuscrit<br />
d'Urgell.<br />
Beat <strong>de</strong> Liébana, autor <strong>de</strong>l llibre<br />
anomenat "Beatus"<br />
L'autor d'aquest comentari a<br />
l'Apocalipsi fou un tal Beat, anome<br />
nat <strong>de</strong> Liébana. De la seua vida per<br />
sonal, <strong>de</strong> forma segura i ben docu<br />
mentada, se'n sap molt poca cosa.
Fou un monjo que visqué durant el<br />
segle VIII i probablement va morir<br />
pocs anys <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l'any 800. Cap<br />
a final <strong>de</strong>l segle viii, hom l'anomena<br />
abat, i residia a la vall <strong>de</strong> Liébana, a<br />
Cantàbria, al monestir <strong>de</strong> Sant Martí<br />
<strong>de</strong> Turieno, avui conegut amb el<br />
nom <strong>de</strong> Sant Toribi <strong>de</strong> Liébana. En<br />
canvi coneixem bé la seua activitat<br />
literària o intel·lectual, per <strong>les</strong> obres<br />
escrites que ens ha <strong>de</strong>ixat. Beat es<br />
féu famós universalment per la seua<br />
<strong>de</strong>cidida participació en la controvèrsia<br />
teològica, en aquell temps<br />
vigent, en contra <strong>de</strong> l'adopcionisme<br />
Els 144.000 marcats d'Israel. "Beatus" <strong>de</strong> Liébana (s. xi).<br />
i també per la seua obra el Comentari<br />
a l'Apocalipsi.<br />
Pel que fa a la seua lluita antiadopcionista,<br />
Beat va fer un front<br />
comú amb el seu <strong>de</strong>ixeble Eteri, bisbe<br />
d'Osma, i amb Alcuí, <strong>de</strong> la cort<br />
<strong>de</strong> Carlemany, per <strong>de</strong>fensar l'ortodòxia<br />
i rebatre l'adopcionisme<br />
proclamat pel bisbe Elipand <strong>de</strong><br />
Toledo, que fou secundat per Fèlix<br />
d'Urgell. A propòsit d'aquest afer,<br />
l'any 1999, es compliren els 1.200<br />
anys que el nostre bisbe d'Urgell,<br />
Fèlix, fou con<strong>de</strong>mnat al síno<strong>de</strong><br />
d'Aquisgrà i posteriorment fou<br />
<strong>de</strong>posat <strong>de</strong> la seua seu i confinat a<br />
Lió, on morí el 818. Amb motiu d'una<br />
tal efemèri<strong>de</strong>, els dies 28-30 <strong>de</strong><br />
setembre d'aquell any 1999 es va<br />
celebrar a la Seu d'Urgell un congrés<br />
<strong>de</strong>dicat a l'estudi <strong>de</strong>l bisbe<br />
Fèlix d'Urgell. El resultat d'aquest<br />
estudi fou recollit posteriorment en<br />
dos volums.<br />
Tornant a l'activitat intel·lectual<br />
<strong>de</strong> Beat <strong>de</strong> Liébana, <strong>les</strong> obres que<br />
sabem <strong>de</strong>l cert que compongué són<br />
El comentari a l'Apocalipsi <strong>de</strong> Sant<br />
Joan, el poema 0 Dei Verbum, que<br />
és un himne litúrgic en la festa <strong>de</strong><br />
S5<br />
o
C3<br />
O<br />
56<br />
'apòstol Sant Jaume, i ¿a carta cí'ffen<br />
/• <strong>de</strong> 6eaf <strong>de</strong> Liébana a Elipand, que<br />
s'anomena Mpo/ogèf/c. És en aquesta<br />
darrera obra on combaté <strong>les</strong> i<strong>de</strong>es<br />
<strong>de</strong> l'adopcionisme. Però per a l'afer<br />
que ens concerneix, solament ens<br />
interessa conèixer millor la primera<br />
obra esmentada, el Comentari a<br />
l'Apocalipsi.<br />
Aquesta és la seua obra més<br />
extensa. Presenta un comentari<br />
bíblic al llibre <strong>de</strong> l'Apocalipsi <strong>de</strong><br />
Sant Joan i en fa una àmplia exposició,<br />
tot comentant-lo. I com a mèto<strong>de</strong><br />
<strong>de</strong> l'exègesi, primer escriu la<br />
història, o el text bíblic, i a continuació<br />
en fa la seua explanado, o comentari<br />
literal. Com ell mateix adverteix,<br />
es recolza en la doctrina<br />
d'alguns sants pares, com Jeroni,<br />
Agustí, Ambrós, Fulgenci, Isidor. I<br />
per fer aquest comentari s'inspirà en<br />
altres autors anteriors, especialment<br />
en Ticoni i també en Victorino i<br />
Apringi, autors que sovint reprodueix<br />
<strong>de</strong> forma gairebé literal en el<br />
seu comentari. La seua redacció<br />
<strong>de</strong>finitiva ja estava enl<strong>les</strong>tida l'any<br />
786. Uns pensen que Beat perfeccionà<br />
l'obra en tres redaccions successives,<br />
mentre que d'altres opinen,<br />
probablement amb major encert,<br />
que la redacció d'aquesta obra fou<br />
una <strong>de</strong> sola, però els manuscrits posteriors<br />
s'agrupen en tres famílies<br />
diverses, per raó <strong>de</strong> <strong>les</strong> variants que<br />
inclouen. Quant a l'originalitat i el<br />
mèrit <strong>de</strong> l'obra, no hem <strong>de</strong> cercar-los<br />
principalment en els textos en si<br />
mateixos, que són, com hem dit, un<br />
mosaic <strong>de</strong> textos trets d'altres autors<br />
anteriors. Més aviat el mèrit que hem<br />
d'atribuir a Beat, el seu autor, consisteix<br />
en el recull i en l'organització<br />
<strong>de</strong>ls materials per ell emprats, i això<br />
no ens ha d'estranyar, perquè aquest<br />
era sovint l'estil que en aquells<br />
temps s'utilitzava en la composició<br />
La visió <strong>de</strong> l'arbre, interpretada per Daniel. "Beatus" <strong>de</strong> Liébana (s. xi).<br />
<strong>de</strong> diverses obres. I com hem assenyalat<br />
abans, remarquem que no és<br />
en aquest comentari on Beat proclama<br />
<strong>les</strong> seues i<strong>de</strong>es antiadopcionistes.<br />
Aquí es limita a comentar i explicar<br />
el text <strong>de</strong> l'Apocalipsi valent-se<br />
<strong>de</strong>ls autors mencionats.<br />
Els cò<strong>de</strong>xs miniats <strong>de</strong>ls "Beatus" <strong>de</strong><br />
Ljébana<br />
Aquest comentari <strong>de</strong> Beat tingué<br />
molt d'èxit durant els seg<strong>les</strong> posteriors.<br />
L'interès que <strong>les</strong> interpretacions<br />
<strong>de</strong>l llibre <strong>de</strong> l'Apocalipsi<br />
sempre han suscitat en tot temps<br />
creixeren encara més quan ho feia<br />
la creença que la fi <strong>de</strong>l món s'acostava.<br />
Així el mateix Beat escrigué<br />
que l'any 800 ocorria la fi <strong>de</strong> la sisena<br />
edat <strong>de</strong>l món, i creences semblants<br />
es repetiren l'any 1000. No<br />
és, doncs, gens estrany que aquest<br />
comentari es divulgués força i que<br />
durant els seg<strong>les</strong> posteriors se'n fessin<br />
nombroses còpies.<br />
Posteriorment el text compost<br />
per Beat es completà amb un nou<br />
Comentari al llibre <strong>de</strong> Daniel, que<br />
no fou escrit per ell. També a l'inici<br />
<strong>de</strong>ls manuscrits s'afegiren els gràfics
<strong>de</strong>l Mapamundi i <strong>de</strong> la Genealogia<br />
<strong>de</strong> jesús.<br />
No tots els cò<strong>de</strong>xs, com és lògic,<br />
s'han conservat. Actualment n'existeixen<br />
34 exemplars, 25 <strong>de</strong>ls quals<br />
són manuscrits més o menys sencers,<br />
mentre que els altres 9 són<br />
només uns simp<strong>les</strong> fragments. Per<br />
notícies històriques, sabem que<br />
encara existí almenys una mitja dotzena<br />
més <strong>de</strong> cò<strong>de</strong>xs, avui ja <strong>de</strong>sapareguts<br />
<strong>de</strong>l tot. Els 34 manuscrits avui<br />
existents es distribueixen, pels seg<strong>les</strong><br />
en què foren copiats, <strong>de</strong> la manera<br />
següent: 1 al segle ix, 9 al segle<br />
X, 9 al segle xi, 9 al segle xii, 4 al segle<br />
XIII i 2 al segle xvi.<br />
Tots aquests cò<strong>de</strong>xs, si han gaudit<br />
d'una gran fama arreu <strong>de</strong>l món,<br />
no ha estat precisament pel text literari<br />
que prové <strong>de</strong>l seu autor. Beat,<br />
sinó per <strong>les</strong> magnífiques miniatures<br />
que contenen. Sembla que els primers<br />
manuscrits ja tenien alguna<br />
miniatura, però la seua <strong>de</strong>coració<br />
era semblant a la d'altres cò<strong>de</strong>xs<br />
contemporanis. L'espai que hi <strong>de</strong>stinaven<br />
no sobrepassava el corresponent<br />
a la <strong>de</strong>coració d'una inicial,<br />
ornamentació que en cap manera no<br />
era in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt o separada <strong>de</strong>l text<br />
0 columna <strong>de</strong>l llibre. Però el gran<br />
interès que suscità aquesta obra, ja a<br />
partir <strong>de</strong>l segle x, provocà una magnífica<br />
proliferació <strong>de</strong> miniatures, <strong>de</strong><br />
mida <strong>de</strong> quart <strong>de</strong> foli, mig foli, foli<br />
sencer o doble foli. Els cò<strong>de</strong>xs més<br />
complets acostumaven a tenir més<br />
<strong>de</strong> 90 miniatures, fins a arribar en<br />
algun a <strong>les</strong> 114 il·lustracions.<br />
Realment es pretenia mostrar gràficament<br />
alguns passatges que l'Apocalipsi<br />
<strong>de</strong>scriu amb molta força i<br />
vivesa. Els darrers manuscrits, els 2<br />
<strong>de</strong>l segle xvi, ja no són miniats.<br />
Les fonts on s'inspiraren els artistes<br />
d'aquestes miniatures foren <strong>les</strong><br />
imatges i els símbols que provenien<br />
<strong>de</strong> l'art paleocristià, bizantí i mossàrab.<br />
Els exemplars avui existents<br />
<strong>de</strong>ls Beatus, proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> diversos<br />
escriptoris i èpoques, assoleixen<br />
verta<strong>de</strong>rament una qualitat artística<br />
molt elevada, motiu pel qual avui<br />
són tan apreciats pels aimants <strong>de</strong><br />
l'art.<br />
El cò<strong>de</strong>x <strong>de</strong>l "Beat" <strong>de</strong> la Seu d'Urgell<br />
El nostre cò<strong>de</strong>x conté 239 folis<br />
en pergamí, inclosos els fulls introductoris<br />
amb els gravats <strong>de</strong>l<br />
Visió <strong>de</strong> l'arca <strong>de</strong> Noè.<br />
utïuMiJíLtCinW quaJtaíRí niSoT.eti<br />
t1^^c^fu.ctflf• toütaii inttiu.bi
^^z><br />
58<br />
l'any 938; una Bíblia en dos volums,<br />
que seria la Bíblia que tenim <strong>de</strong>l<br />
segle X, i també un Apocalipsi amb<br />
Daniel, que molt probablement és<br />
l'actual Beafusque conservem.<br />
Al nostre BeatusW manca el final<br />
<strong>de</strong>l llibre i per aquest motiu no<br />
tenim el seu colofó o escriptura<br />
final, on sovint s'indicaven la data i<br />
l'escrivà que l'havia redactat. Per<br />
això ara no coneixem ni la data precisa<br />
en la qual el nostre manuscrit<br />
fou copiat ni tampoc el nom <strong>de</strong> l'artista<br />
que tan magníficament el <strong>de</strong>corà.<br />
Per l'examen intern <strong>de</strong> la seua<br />
lletra <strong>de</strong>duïm que fou escrit i <strong>de</strong>corat<br />
a final <strong>de</strong> la novena centúria. I si<br />
no po<strong>de</strong>m conèixer el nom <strong>de</strong> l'artista<br />
que pintà <strong>les</strong> miniatures, ens<br />
caldrà preguntar, almenys, <strong>de</strong> quin<br />
escriptori provingué. En aquell<br />
temps hi havia dos escriptoris famosos<br />
a la península, on es componien<br />
els manuscrits <strong>de</strong>l Beat: el <strong>de</strong> San<br />
Miguel <strong>de</strong> Escalada (Castella i Lleó) i<br />
el <strong>de</strong> San Millàn <strong>de</strong> la Cogolla (la<br />
Rioja-Navarra). Els especialistes no<br />
es posen d'acord en el moment<br />
d'assignar al nostre cò<strong>de</strong>x <strong>de</strong> la Seu<br />
d'Urgell la seua procedència. Hi ha,<br />
però, algun indici que ens inclina a<br />
pensar que el nostre manuscrit probablement<br />
sorgí <strong>de</strong> l'àmbit cultural<br />
(Castella i Lleó). Presenta algunes<br />
similituds amb el cò<strong>de</strong>x <strong>de</strong> Valladolid,<br />
que provenia <strong>de</strong>l monestir <strong>de</strong><br />
Valcavado i tal vegada podia ser el<br />
comte Pere Ansúrez, vinculat alhora<br />
a Castella i a Urgell, qui ens proporcionés<br />
el preuat manuscrit.<br />
El nostre cò<strong>de</strong>x actualment conserva<br />
85 miniatures i en contenia 5<br />
més que <strong>de</strong>saparegueren ja abans<br />
<strong>de</strong>l segle xvii. Totes el<strong>les</strong> presenten<br />
una vivesa <strong>de</strong> cromatisme i d'expressió<br />
que fan que realment aconsegueixin<br />
una qualitat artística molt<br />
elevada. Les figures, sovint, en<br />
La dona sobre la bèstia.<br />
comptes d'inspirar-se simplement en<br />
la realitat, més aviat són executa<strong>de</strong>s<br />
amb una molt bella estilització<br />
arcaica. L'artista, però, sabé disposar<br />
els elements que componen el<br />
dibuix amb una tal <strong>de</strong>stresa que fins i<br />
tot en alguna miniatura la plasmació<br />
pictòrica <strong>de</strong> <strong>les</strong> figures arriba a suggerir<br />
en el<strong>les</strong> un moviment. Els tons<br />
<strong>de</strong>ls colors que hi predominen són el<br />
vermell, el groc, el verd, el blau, el<br />
morat i l'ataronjat. Les miniatures<br />
que corresponen a la primera part<br />
<strong>de</strong>l cò<strong>de</strong>x, el comentari a l'Apocalipsi<br />
<strong>de</strong> Joan, estan emmarca<strong>de</strong>s<br />
amb una orla i unes ban<strong>de</strong>s juxtaposa<strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong> colors diversos, que constitueixen<br />
el fons <strong>de</strong> la miniatura i<br />
volen donar la prespectiva i el relleu<br />
al dibuix. En canvi, <strong>les</strong> miniatures <strong>de</strong><br />
la segona part, el comentari al llibre<br />
<strong>de</strong> Daniel, empren una tècnica completament<br />
diversa. Les figures són<br />
pinta<strong>de</strong>s directament al pergamí sense<br />
<strong>les</strong> o<strong>de</strong>s d'emmarcament ni aquel<strong>les</strong><br />
ban<strong>de</strong>s <strong>de</strong> color que constitueixen<br />
el fons <strong>de</strong> la miniatura.<br />
Encara s'ha d'afegir a la història<br />
d'aquest manuscrit tan preuat una<br />
referència al fet dissortat <strong>de</strong>l robatori<br />
que sofrí amb violència i atrevi<br />
ment. Això ocorregué el 29 <strong>de</strong> setembre<br />
<strong>de</strong> 1996. Per sort, uns pocs<br />
mesos més tard, el 21 <strong>de</strong> gener <strong>de</strong><br />
1997, tinguérem l'enorme satisfacció<br />
<strong>de</strong> recuperar-lo <strong>de</strong> nou.<br />
L'obra i els manuscrits existents<br />
<strong>de</strong>ls Beatus <strong>de</strong> Liébana han estat<br />
profusament estudiats. Però referintnos<br />
més concretament al nostre<br />
manuscrit d'Urgell, entre els autors<br />
que se n'han ocupat d'una manera<br />
més explícita i àmplia hem <strong>de</strong> mencionar<br />
els mateixos historiadors <strong>de</strong><br />
casa nostra. Primer fou Mn. Pere<br />
Pujol, el 1917, que féu un estudi<br />
molt ampli <strong>de</strong> la seua lletra i <strong>de</strong>l seu<br />
contingut. Darrerament, Mn. Vives,<br />
el 1983, féu una magnífica <strong>de</strong>scripció<br />
<strong>de</strong> cadascuna <strong>de</strong> <strong>les</strong> miniatures i<br />
donà també una bona visió <strong>de</strong> conjunt<br />
<strong>de</strong> l'obra en la introducció que<br />
ell fa al seu treball. Recentment,<br />
Mn. Antoni Cagigós ha publicat el<br />
llibre El Beatus <strong>de</strong> la Seu d'Urgell i<br />
totes <strong>les</strong> seves miniatures, sobre el<br />
seu simbolisme, el seu significat i el<br />
missatge que presenta i que -com<br />
remarca l'autor- també continua<br />
essent vàlid avui. En<strong>de</strong>més, fa l'edició<br />
en color <strong>de</strong> totes <strong>les</strong> miniatures<br />
<strong>de</strong>l cò<strong>de</strong>x.<br />
I
Marc Graneu<br />
LA T R A P A<br />
Per Marc úranell<br />
[...¡elgranfi<br />
que té ¡a Poesia és ser l'amiga<br />
que alleuja <strong>les</strong> angoixes i enlaira el pensament.<br />
John Keats<br />
Va nàixer a València, ciutat on viu, l'any 1953. Va ser cofundador <strong>de</strong> la revista <strong>de</strong> literatura<br />
Gairell i ha dirigit diverses col·leccions <strong>de</strong> poesia (Gregal, IVEi-Alfons el Magnànim, Germania).<br />
Actualment és membre <strong>de</strong>l consell <strong>de</strong> redacció <strong>de</strong> la revista Reduccions i codirigeix la col·lecció <strong>de</strong><br />
poesia <strong>de</strong> Tàn<strong>de</strong>m Edicions. Va estar guardonat amb els premis Vicent Andrés Estellés l'any 1976,<br />
Ausiàs March el 1979 i el <strong>de</strong>ls Escriptors Valencians els anys 1991 i 1992. Ha publicat nou llibres<br />
<strong>de</strong> poemes que ha recollit en el volum Poesia reunida 1976-1999, publicat l'any 2000 per Edicions<br />
<strong>de</strong> la Guerra. Ha escrit i publicat també poesia per a infants i joves {L'illa amb llunes i La lluna que<br />
riu i altres poemes). Els poemes que reproduïm pertanyen al nou llibre d'aquesta línia que pròximament<br />
apareixerà editat, El ball <strong>de</strong> la lluna.<br />
"la frontera II<br />
No és res més<br />
que una ratlla sobre un paper.<br />
Un invent<br />
<strong>de</strong>ls humans contra els humans.<br />
Un no-res<br />
que ens separa inútilment,<br />
com si no fóssem germans,<br />
tots iguals,<br />
els que aquest món habitem.<br />
'E\ ball <strong>de</strong> la lluna fi<br />
La lluna balla,<br />
balla amb el sol,<br />
que amb <strong>les</strong> estrel<strong>les</strong><br />
ja baile jo.<br />
Els núvols toquen<br />
l'acordió<br />
i els arbres fan<br />
magnífics cors.<br />
La nit ens mira<br />
amb estupor.<br />
El dia es tapa<br />
els ulls, furiós.<br />
La lluna balla,<br />
balla amb el sol,<br />
que amb <strong>les</strong> estrel<strong>les</strong><br />
ja baile jo.<br />
59
60<br />
LO R O V E L L DE L'OU<br />
Per Andreu Martín<br />
llustradons: Onomatopeya, <strong>de</strong>l ¡libre "La novela policiaca", text i dibuixos Rai Ferrer<br />
Autòpsia <strong>de</strong> la<br />
novel·la policíaca<br />
©«KHIAIATdl'in»<br />
^w<br />
m^w<br />
"^^Bl<br />
Raymond Chandier i la seua criatura literària, Philip Marlowe, personificat en aquesta ocasió per<br />
Robert Mitchum.<br />
Certificat <strong>de</strong> <strong>de</strong>funció<br />
Diuen que la novel·la policíaca<br />
d'aquí, <strong>de</strong> Catalunya, d'Espanya, <strong>de</strong><br />
la Península Ibèrica, és morta. Qui<br />
iV<br />
-/<br />
ho diu? Jo ho dic. Qui em sent s'es<br />
garrifa, consternat. Però com que<br />
està morta? Si l'altre dia vaig veure<br />
una novel·la <strong>de</strong> l'Alícia Giménez-
Bartlett en una llibreria, allò <strong>de</strong> la<br />
Petra Delicado. No em diguis que<br />
no és novel-la policíaca, o novel·la<br />
negra, allò? I tant que ho és.<br />
A<strong>les</strong>hores? I mira la col·lecció <strong>de</strong> la<br />
Sue Grafton, a Tusquefs, aquella á'A<br />
d'Adulteri, B <strong>de</strong> Barcelona, és<br />
novel·la negra en estat pur, hi estem<br />
d'acord o no? I Tusquets publica<br />
també Simenon, i Anagrama, Walter<br />
Mosley. I Juventut mai no ha parat<br />
<strong>de</strong> publicar Agatha Christie! Ah,<br />
i què me'n dieu <strong>de</strong>l Carvalho? I els<br />
best-sellers nord-americans? Si gairebé<br />
tots són policíacs...!<br />
Sord a totes aquestes objeccions,<br />
el forense aixeca la vista <strong>de</strong>l<br />
cos que té davant i on acaba <strong>de</strong><br />
potinejar sense manies i, greument,<br />
<strong>de</strong>clara:<br />
-Doncs és morta. Perquè, quan<br />
parlem <strong>de</strong> novel·la policíaca o<br />
novel·la negra, no ens referim a un<br />
autor ni a una obra concrets, sinó a<br />
tot un moviment cultural importantíssim<br />
a Europa. No s'hi val que algú<br />
llegeixi una novel·la d'aquestes <strong>de</strong><br />
tant en tant, no s'hi val que els diaris<br />
hi <strong>de</strong>diquin con<strong>de</strong>scen<strong>de</strong>ntment un<br />
espai <strong>de</strong> tant en tant. Si la novel·la<br />
<strong>de</strong> gènere es perd entremig <strong>de</strong>l gran<br />
<strong>de</strong>sordre editorial que omple <strong>les</strong> llibreries<br />
<strong>de</strong> qualsevol manera, si els<br />
lectors no fan pinya i no s'avicien<br />
amb el gènere, si no tenen la complicitat<br />
d'afeccionats crítics i afeccionats<br />
editors, si coneixem el<br />
Camillieri perquè els exquisits el<br />
posen <strong>de</strong> moda, però ens obli<strong>de</strong>m<br />
<strong>de</strong> l'obra <strong>de</strong> jean Amila, <strong>de</strong> jean-<br />
Patrick Manchefte, d'Ed McBain,<br />
Lawrence Block, Donald Westlake,<br />
Didier Daeninckx, i el Martyn<br />
Bedford, Ricardo Piglia o Henning<br />
Mankell passen <strong>de</strong>sapercebuts, disfressats<br />
<strong>de</strong> qualsevol cosa, haurem<br />
<strong>de</strong> dir que el fenomen <strong>de</strong> la novel·la<br />
negra no existeix realment. Tot el<br />
Imatge <strong>de</strong> la versió cinematogràfica d"'El halcón maltès" <strong>de</strong> )ohn Huston (Humphrey Bogart i Peter<br />
Lorre).<br />
que queda exclòs és molt més important<br />
que el que tenim. La gent té<br />
a l'abast la Sue Grafton, sí, però no<br />
té possibilitats d'accedir als moviments<br />
<strong>de</strong>l gènere que hi ha a tot el<br />
món. Ja ens hem oblidat d'autors<br />
ANDREU MARTIN<br />
essencials com Sébastien japrisot,<br />
Ross McDonald, Horace McCoy,<br />
Stanley Ellin: no trobareu cap <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
seues obres cabdals en cap llibreria<br />
ni (el que és pitjor) en cap biblioteca<br />
pijblica. Els lectors <strong>de</strong>l Manuel<br />
Vázquez Montalbán ja no es compren<br />
els llibres <strong>de</strong>l Carvalho perquè<br />
siguin policíacs, perquè ja fa molt<br />
temps que l'autor va <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> tenir<br />
ganes i simpatia pel gènere. Es compren<br />
best-sellers nord-americans<br />
perquè són best-sellers, no per la<br />
seua temàtica policíaca, que <strong>de</strong><br />
vega<strong>de</strong>s és ben tramposa i ben minsa.<br />
Els autors <strong>de</strong>l nostre país en van<br />
escrivint, <strong>de</strong> novel·la negra, com el<br />
gallec Suso <strong>de</strong> Toro (Land-Rover,<br />
Ambulancia), com el Martín Casariego<br />
(Mi precio es ninguno), fins i<br />
tot es donen premis a autors que<br />
pretenen prendre el relleu <strong>de</strong>l<br />
Carvalho amb d'altres personatges<br />
semblants, però el fenomen no existeix.<br />
Els diaris no en fan cas, no<br />
coneixem els darrers mestres <strong>de</strong><br />
fama internacional, a la Setmana<br />
Negra <strong>de</strong> Gijón ja fa anys que<br />
61<br />
o<br />
o
o<br />
62<br />
només hi van quatre gats i, normalment,<br />
els escriptors estrangers<br />
que hi assisteixen ni tan sols han<br />
estat publicats aquí. És a dir, que no<br />
hi donin més voltes, senyors. La<br />
novel·la negra d'aquest país és ben<br />
morta.<br />
Desolació. Angoixa. Tractant-se<br />
<strong>de</strong> qui es tracta, és inevitable la pregunta:<br />
I ha estat mort natural o...?<br />
El forense arronsa <strong>les</strong> espatl<strong>les</strong>.<br />
No ho té clar. ¿Po<strong>de</strong>n morir <strong>de</strong> mort<br />
natural els fenòmens culturals?<br />
Potser sí. En tot cas, existeix una<br />
greu sospita. I és per això que m'han<br />
encarregat que meni la investigació.<br />
Em disposava a escriure només una<br />
necrològica rutinària, nostàlgica,<br />
només per a uns pocs entesos...<br />
Però ara resulta que em paguen per<br />
fer una investigació a fons. No sé si<br />
en sabré.<br />
Qui ha matat la novel·la policíaca?<br />
I<strong>de</strong>ntificació<br />
Sí, jo vaig conèixer la novel·la<br />
negra, al nostre país, a la seua millor<br />
època. Vam ser amants.<br />
Però <strong>de</strong> què estem parlant? De<br />
novel·la policíaca o <strong>de</strong> novel·la<br />
negra? Hi ha qui diu que no tenen<br />
res a veure, l'una amb l'altra. Hi ha<br />
qui diu que són antagonistes. Hi ha<br />
qui diu que l'una és <strong>de</strong> dretes i l'altra<br />
d'esquerres. El mal <strong>de</strong>ls qui fan<br />
aquestes <strong>de</strong>finicions és que han pres<br />
partit. Acostumen a ser aquells<br />
amants <strong>de</strong> la novel·la negra nordamericana<br />
que només jutgen l'Agatha<br />
Christie com una reaccionària<br />
burgesa i s'obli<strong>de</strong>n <strong>de</strong> la gran quantitat<br />
<strong>de</strong> feixistes que s'han amagat<br />
sota el paraigua <strong>de</strong>l hard-boiled ianqui,<br />
jo, que <strong>les</strong> he conegu<strong>de</strong>s totes<br />
dues, i a totes dues he estimat, diria<br />
que són bessones, o mare i filla, potser<br />
una sola persona amb doble per-<br />
THE BIG<br />
SLEEP<br />
RAYMOND<br />
CHANDLER<br />
sonalitat (argument freqüent en el<br />
gènere).<br />
Vejam: és generalment acceptat<br />
que la novel·la policíaca neix amb<br />
Els crims <strong>de</strong>l carrer Morgue, d'Edgar<br />
Alian Poe. És en aquest conte on es<br />
fixen <strong>les</strong> reg<strong>les</strong> <strong>de</strong>l joc per primer<br />
Perry Mason interpretat a la televi<br />
sió per Raymond Burr.<br />
cop. El va escriure el 1841, quan va<br />
entrar a treballar com a director literari<br />
al Graham's Magazine, feina<br />
estable <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> passar moltes<br />
penalitats, i va consolidar el seu<br />
prestigi augmentant-ne els subscriptors<br />
<strong>de</strong> cinc mil a quaranta mil. El<br />
conte trenca amb els que havia<br />
escrit fins a<strong>les</strong>hores, <strong>de</strong> terror gòtic i<br />
irracional {Berenice, Ligeia, La caiguda<br />
<strong>de</strong> ¡a Casa Usher), per <strong>de</strong>fensar<br />
el terror i el misteri <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la racionalitat.<br />
Pada <strong>de</strong> jocs, <strong>de</strong>ls escacs, <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> dames, <strong>de</strong>ls jeroglífics, <strong>de</strong>ls passatemps<br />
i <strong>de</strong>l gran plaer que proporciona<br />
resoldre'ls, i planteja la narració<br />
com un d'aquests passatemps.<br />
Qui pot haver comès els terrorífics<br />
crims <strong>de</strong>l carrer Morgue? Sembla<br />
impossible, no hi ha solució... Fins<br />
que arriba el gran primer <strong>de</strong>tectiu<br />
<strong>de</strong>ductiu <strong>de</strong> la literatura ("l'analista",<br />
com li diu Cortázar) i, basant-se<br />
en pistes, da<strong>de</strong>s, en el seu agut po<strong>de</strong>r<br />
d'observació, en traurà l'entrellat.<br />
Descobrim a<strong>les</strong>hores que el terror<br />
té una explicació lògica. Hem<br />
patit, però ens alleugem. Ens sentim<br />
més segurs i satisfets, complaguts,<br />
que <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> llegir una història <strong>de</strong><br />
fantasmes, que continuarà ame-
naçant-nos durant molt <strong>de</strong> temps<br />
<strong>de</strong>sprés d'haver-la llegit. Així és<br />
com va néixer la novel·la policíaca,<br />
i així va ser conreada per autors<br />
com Conan Doyle (que va insistir en<br />
el plaer que s'obté <strong>de</strong> l'analítica i la<br />
<strong>de</strong>ducció en el seu Estudi en escarlata)<br />
i Agatha Christie. Fins que va<br />
arribar als Estats Units i el gènere va<br />
topar amb la realitat.<br />
És als Estats Units, i <strong>de</strong> la mà<br />
d'autors genials com Hammett i<br />
Chandier, on la novel·la policíaca es<br />
revesteix <strong>de</strong> realisme, on els policies<br />
comencen a ser com els <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò, on<br />
els cadàvers comencen a fer angúnia,<br />
on els criminals comencen a ser<br />
més <strong>de</strong>scarats. No podia ser <strong>de</strong> cap<br />
altra manera en un país que coneix<br />
tan bé el crim organitzat. Les novel<strong>les</strong><br />
gosen parlar <strong>de</strong> corrupció policial<br />
i política, i el crim es fa brut i<br />
l'ambient criminal hi és reflectit<br />
amb tota la seua misèria i sordi<strong>de</strong>sa.<br />
Denúncia social, diuen, i és veritat.<br />
Això és la novel·la negra. Però sempre<br />
sobre l'esquema <strong>de</strong> joc plantejat<br />
per la novel·la policíaca: s'ha comès<br />
un crim, se'n <strong>de</strong>sconeix l'autor, un<br />
investigador interrogarà els sospitosos,<br />
buscarà pistes i, mitjançant la<br />
capacitat d'analitzar i <strong>de</strong>duir, arribarà<br />
a la conclusió que el culpable<br />
és qui menys t'ho esperes. Basant-se<br />
en una bouta<strong>de</strong> poca-solta <strong>de</strong><br />
Raymond Chandier (Faulkner i<br />
Hawks, quan treballaven en el guió<br />
<strong>de</strong> The big sleep, li van preguntar<br />
qui era l'autor d'un <strong>de</strong>ls assassinats i<br />
ell va respondre que no en tenia ni<br />
i<strong>de</strong>a), algú s'ha atrevit a establir la<br />
teoria que als gran autors <strong>de</strong><br />
novel·la negra no els interessava resoldre<br />
els enigmes que proposaven.<br />
Aquesta ximpleria (que ho és perquè<br />
la intriga i tota l'activitat <strong>de</strong> l'investigador<br />
està precisament basada en<br />
aquest enigma, en aquest joc i<br />
"El agente secreto" <strong>de</strong> la novel·la <strong>de</strong> Somerset Maugham, en la versió cinematogràfica d'Alfred<br />
Hitchcock.<br />
aquesta estructura essencial) ha<br />
donat lloc a moltes porqueries<br />
literàries.<br />
Aquesta és, doncs, la novel·la<br />
policíaca i la novel·la negra que jo<br />
vaig conèixer. I crec que, a hores<br />
d'ara, no hi ha bona novel·la policíaca<br />
sense anàlisi social i no hi ha<br />
bona novel·la negra sense els elements<br />
<strong>de</strong> joc, enginy i sorpreses.<br />
Aquesta és la novel·la <strong>de</strong> què em<br />
vaig enamorar ja fa molt <strong>de</strong> temps.<br />
Història d'amor<br />
La vaig conèixer a l'escola, els<br />
anys 64 o 65. Per anar al col·legi <strong>de</strong>l<br />
Sagrat Cor, on estudiava cinquè <strong>de</strong><br />
batxillerat, havia <strong>de</strong> passar per<br />
davant <strong>de</strong> <strong>les</strong> llibreries <strong>de</strong> segona<br />
mà <strong>de</strong>l carrer Muntaner, i allà entrava,<br />
m'emborratxava d'olor <strong>de</strong><br />
paper vell i em comprava llibres <strong>de</strong><br />
l'Agatha Christie. Els llegia <strong>de</strong> manera<br />
compulsiva, no me'n podia<br />
estar ni enmig <strong>de</strong> <strong>les</strong> classes més<br />
diverti<strong>de</strong>s, si és que n'hi havia alguna.<br />
Més d'una vegada em van sorprendre<br />
els profes amb el llibre<br />
sobre els genolls, concentrat en<br />
crims i investigacions quan hauria<br />
d'estar escoltant sàvies parau<strong>les</strong>.<br />
Després, un company <strong>de</strong> l'institut<br />
Balmes (Albert Vinyoli, mai no ho<br />
oblidaré) em va recomanar L'home<br />
<strong>de</strong> Londres, editat a la prestigiosa<br />
col·lecció La Cua <strong>de</strong> Palla, que dirigia<br />
Manuel <strong>de</strong> Pedrolo. Vaig quedar<br />
enlluernat. Pel Simenon i per la<br />
col·lecció. Em vaig comprar més llibres<br />
d'aquests grocs amb il·lustracions<br />
negres, i hi vaig <strong>de</strong>scobrir<br />
autors que m'havien <strong>de</strong> marcar per<br />
sempre. Sébastien japrisot i Parany<br />
per a una noia, Raymond Chandier i<br />
La Gran Dormida, Ira Levin i Una<br />
besada abans <strong>de</strong> morir, Dashiell<br />
Hammett i La clau <strong>de</strong> vidre, i fins i<br />
tot John LeCarré i Trucada per al<br />
mort i Patricia Highsmith i Clara<br />
també, abans que tant l'un com l'altra<br />
es convertissin en best-sellers. El<br />
primer llibre que vaig llegir d'una<br />
tirada, començant-lo en anar-me'n a<br />
dormir i tancant-lo a <strong>les</strong> quatre <strong>de</strong> la<br />
matinada, va ser Cal saber encaixar,<br />
d'Stanley Ellin. Vaig <strong>de</strong>scobrir<br />
Hammett <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò (vull dir que<br />
havia llegit llibres d'ell a La Cua <strong>de</strong><br />
63
6^<br />
Philip Marlowe a "El sueño eterno", la novel-la <strong>de</strong> Raymond Chandier, dirigida per Howard Hawks i<br />
interpretada per Humphrey Bogart.<br />
Palla però no havia retingut el seu<br />
nom) quan Alianza Editorial va<br />
publicar Cosecha Roja. Em va cridar<br />
l'atenció que sortís un llibre <strong>de</strong><br />
gàngsters en una col·lecció que<br />
tenia Kafka entre els seus autors. Hi<br />
havia també la col·lecció <strong>de</strong> Bruguera<br />
Novela Negra <strong>de</strong> Libro Amigo,<br />
infinita, esplèndida, hereva directa<br />
<strong>de</strong>l Séptimo Círculo argentí <strong>de</strong><br />
Borges i Bioy Casares.<br />
És impossible parlar <strong>de</strong>l meu<br />
amor per la novel·la negra sense parlar<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> col·leccions. Si llegeixes<br />
un autor que t'agrada molt, arribaràs<br />
a pensar que els altres autors encabits<br />
en la mateixa col·lecció per un<br />
mateix criteri tindran una qualitat<br />
equiparable, i això et porta a <strong>de</strong>scobrir-ne<br />
<strong>de</strong> nous. Per alguna raó que<br />
em resulta incomprensible, actualment<br />
<strong>les</strong> editorials han abandonat<br />
aquesta teoria, tan lògica, per<br />
embarcar-se en una estratègia on<br />
títols i autors es confonen, a <strong>les</strong> lleixes<br />
<strong>de</strong> la llibreria, en un <strong>de</strong>sordre<br />
que no convida gens a comprar i que<br />
només et porta als valors coneguts o<br />
recomanats pels popes <strong>de</strong> <strong>les</strong> pàgines<br />
culturals <strong>de</strong>ls diaris.<br />
Però, en aquells anys 80, afortunadament,<br />
encara existien <strong>les</strong><br />
col·leccions i podies aviciar-te a la<br />
lectura fins al fanatisme, i així va ser<br />
com vaig conèixer l'amor per aquest<br />
gènere literari. Gràcies a ell, he<br />
après el plaer <strong>de</strong> llegir i d'escriure, i<br />
d'analitzar i d'aprofundir. La literatura<br />
policíaca no és mai superficial<br />
perquè sempre, en la seua essència,<br />
busca anar més enllà <strong>de</strong> <strong>les</strong> aparences<br />
i <strong>de</strong> la superfície. És astuta, enginyosa,<br />
intel·ligent, profunda,<br />
metafòrica, crítica. I són llibres<br />
apassionants perquè només es<br />
Imatge d"'EI cartero siempre llama dos veces",<br />
<strong>de</strong> James M. Cain. La pel·lícula, dirigida per Tay Garnett,<br />
la van protagonitzar Lana Turner i John Garfield.<br />
po<strong>de</strong>n escriure amb passió. Llibres<br />
vitals que parlen <strong>de</strong> la vida i <strong>de</strong> la<br />
mort. L'eros i el tanathos. 0 el sexe i<br />
la violència, bah, que és el mateix.<br />
La lluita i la passivitat, el positiu i el<br />
negatiu, el bé i el mal, el ying i el<br />
yang, el fons i la forma, digueu-ne<br />
com vulgueu. Els temes més importants,<br />
els que mouen el món.<br />
Deien que no era bona, que<br />
tenia un passat, però mai no m'hi<br />
vaig interessar gaire. Parlaven <strong>de</strong><br />
Mario Lacruz i El inocente; <strong>de</strong><br />
Rafael Tassis, en català. Recordo<br />
haver llegit novel·<strong>les</strong> policíaques<br />
<strong>de</strong>ls anys quaranta escrites per en<br />
Guillermo López Hipkiss, aquell<br />
que traduïa tan malament els llibres<br />
d'en Guillermo Brow/n. Deien que<br />
durant l'època franquista havia estat<br />
amagada, <strong>de</strong>sapareguda, per por <strong>de</strong><br />
la censura. Deien que no es pot<br />
escriure novel·la negra sota una dictadura.<br />
Les novel·<strong>les</strong> <strong>de</strong> Hammett i<br />
Chandier s'havien publicat els anys<br />
quaranta, sota títols tan estranys<br />
com Detective por correspon<strong>de</strong>ncia<br />
0 El Halcón <strong>de</strong>l Rey <strong>de</strong> España i censura<strong>de</strong>s.
No ho sé. El cert és que a final<br />
<strong>de</strong>is anys setanta va reaparèixer<br />
amb tota la seua esplendor i em va<br />
enlluernar, i vaig caure rendit als<br />
seus peus.<br />
Els amants <strong>de</strong>l gènere negre<br />
No vaig ser l'únic, però, és clar.<br />
El primer amant que la novel·la<br />
negra va tenir aquí, en aquesta època<br />
<strong>de</strong> ressorgiment, va ser el Manuel <strong>de</strong><br />
Pedrolo que, el 1965, va publicar/oc<br />
Bruta la seua Cua <strong>de</strong> Palla. En aquell<br />
llibre vaig <strong>de</strong>scobrir que els <strong>de</strong>tectius<br />
podien anar amb sis-cents pels<br />
carrers <strong>de</strong> Barcelona i no trobar aparcament!<br />
Aquesta aproximació a la<br />
realitat coneguda, més familiar que<br />
els estrambòtics Estats Units, ja me<br />
l'havia proporcionada el polar<br />
francès. Els policies i els <strong>de</strong>linqüents<br />
<strong>de</strong>l Manchette o <strong>de</strong>l Japrisot eren més<br />
propers que els <strong>de</strong>l Chester Himes o<br />
el Jerome Charyn. El Pedrolo va acabar<br />
<strong>de</strong> convencé'm que es podia<br />
escriure una novel·la negra que passés<br />
aquí, on l'assassí es digués Pérez.<br />
I, una mica més tard, ja als anys 70,<br />
en Jaume Fuster va publicar De mica<br />
en mica s'omple la pica, i continuaria<br />
fent-ho fins a convertir-se en el<br />
millor i més fi<strong>de</strong>l amant que la<br />
novel·la negra tenia a Catalunya<br />
(imprescindible el seu Sofà el signe<br />
<strong>de</strong> Sagitari, número u <strong>de</strong> la col·lecció<br />
La Negra!). Després va venir Tatuaje,<br />
en castellà, la primera <strong>de</strong>l Carvalho i<br />
el Manuel Vázquez Montalbán.<br />
I, poc <strong>de</strong>sprés, un dia, aclaparat<br />
per la vergonya, em vaig apropar a<br />
la meua enamorada, li vaig <strong>de</strong>manar<br />
permís i en vaig escriure una.<br />
Muts i a la gàbia. Apren<strong>de</strong> y calla. A<br />
partir d'a<strong>les</strong>hores, vam ser amants.<br />
Sé que em compartia amb molts<br />
d'altres autors, però em sembla que<br />
alguna vegada, en algun moment,<br />
vaig ser un <strong>de</strong>ls seus predilectes.<br />
„*; EL HALCÓN<br />
'"."• «lALTES<br />
Així va començar una època formidable.<br />
Tots els que ens sentíem<br />
units per la mateixa passió ens vam<br />
fer molt amics. Ferran Torrent,<br />
Francesc González Le<strong>de</strong>sma (que<br />
va guanyar el Planeta <strong>de</strong>l 1984 amb<br />
Crónica sentimental en rojo), Juan<br />
Madrid, Julián Ibáñez, Jorge Martínez<br />
Reverte, Fernando Martínez<br />
Láinez, Manuel Quinto... En aquel<strong>les</strong><br />
dates, el mestre Joan Marsé em<br />
va confessar que havia començat a<br />
escriure Un dia volveré amb la<br />
intenció <strong>de</strong> fer un policíac. Deia<br />
que no se n'havia sortit, que ens admirava,<br />
que era molt difícil! Temps<br />
gloriosos en què el Joan Marsé <strong>de</strong>ia<br />
que ens admirava.<br />
Sospitosos i culpab<strong>les</strong><br />
Va ser molt bonic mentre va<br />
durar, si em permeteu el tòpic. Va<br />
ser un joc divertit, enriquidor, apassionant,<br />
que feia patir i proporcionava<br />
els millors plaers. Darrerament,<br />
però, ens havíem distanciat una<br />
mica. D'altres amants com la televisió,<br />
el cinema, la literatura juvenil i<br />
infantil, es reparteixen la meua atenció.<br />
Vaig publicar jutge i part l'any<br />
1996 i, <strong>de</strong>s d'a<strong>les</strong>hores no n'he<br />
escrita cap més. Diuen que l'última,<br />
la que ha rebut el premi Ateneo <strong>de</strong><br />
Sevilla, Bellíssimes Persones, és una<br />
novel·la negra, però no és cert. En<br />
aquesta hi ha massa punts d'interès<br />
a part <strong>de</strong>l policíac i la llicència que<br />
em prenc per fer la sorpresa final<br />
invalidaria qualsevol pretensió policíaca<br />
perquè està basada en la<br />
peripècia metaliterària i no en la trama<br />
criminal. No vull que se m'interpreti,<br />
en dir això, que <strong>de</strong>serto <strong>de</strong>l<br />
gènere, no, ben al contrari, tinc ganes<br />
<strong>de</strong> tornar a escriure una novel·la<br />
negra com Déu mana. Però vull que<br />
quedi clar que aquesta mena <strong>de</strong> literatura<br />
és molt seriosa, és un joc<br />
amb reg<strong>les</strong> concretes i, si no el<br />
juguem bé, potser contribuirem a la<br />
seua fi.<br />
¿Som nosaltres, els autors, els<br />
qui l'hem mort, a força <strong>de</strong> fer trampes<br />
en el joc? Som els principals<br />
sospitosos? 0 han estat els crítics i<br />
estudiosos? 0 els editors? Els mateixos<br />
lectors? Cal sospitar <strong>de</strong> tothom. I<br />
potser, com en aquella famosa<br />
novel·la d'Agatha Christie, tots<br />
haguem contribuït amb una ganivetada<br />
en l'assassinat.<br />
És veritat que els autors no la<br />
vam cuidar gaire, aquella amant. La<br />
vam maltractar. Molts escriptors<br />
consagrats es van apropar al gènere<br />
sense cap respecte, pensant que<br />
això era molt fàcil i que ho podien<br />
fer ells com ho podia fer qualsevol. I<br />
van fer obres que es van vendre<br />
molt i que només van servir per<br />
<strong>de</strong>nigrar-la. I nosaltres no vam moure<br />
ni un dit. Encara avui, hi ha qui<br />
no la sap <strong>de</strong>finir. Què és el que caracteritza<br />
una novel·la negra, o policíaca?<br />
"No ho sabem", diuen alguns<br />
autors. "Qualsevol cosa pot ser<br />
policíaca, qualsevol cosa pot ser<br />
negra, no cal que hi hagi crims, no<br />
cal que hi hagi investigació..."<br />
¿Només cal que hi hagi <strong>de</strong>scripció<br />
<strong>de</strong> la societat urbana? Per favor, no<br />
05<br />
c-
o<br />
66<br />
diguem bestieses. ¿Ens atreviríem a<br />
dir que ¿a Plaça <strong>de</strong>l Diamant era<br />
una novel·la policíaca? A<strong>les</strong>hores...!<br />
Alguns autors, incapaços<br />
d'imposar-se unes reg<strong>les</strong> d'un joc a<br />
<strong>les</strong> quals no sabien jugar, van començar<br />
a dir que no hi ha novel·la<br />
policíaca ni novel·la negra, que<br />
només hi ha novel·<strong>les</strong> bones i dolentes.<br />
Una obvietat que amagava<br />
ignorància i que potser era una<br />
ganivetada mortal. En una taula<br />
rodona <strong>de</strong> la famosa Setmana Negra<br />
<strong>de</strong> Gijón vaig sentir dir a senyors<br />
que feia temps que s'afaitaven que<br />
Ham/eíera una estupenda novel·la<br />
negra, i també Èdip Rei, i fins i tot la<br />
Bíblia!! Em vaig imaginar una<br />
col·lecció <strong>de</strong> novel·la negra que<br />
contingués aquests tres títols i em<br />
vaig <strong>de</strong>primir.<br />
Atribueixo aquesta frivolitat <strong>de</strong>structora<br />
a la manca <strong>de</strong> capacitat teoritzadora<br />
que observo en els autors<br />
d'aquest país. Ja <strong>de</strong>s d'un principi<br />
vam començar a trair la memòria <strong>de</strong><br />
la nostra amant. Quan érem joves,<br />
inexperts en el terreny <strong>de</strong> la literatura<br />
<strong>de</strong> gènere i estàvem acomplexats<br />
pels periodistes que s'entestaven a<br />
dir-nos amb menyspreu que això<br />
nostre no era res més que un subgènere.<br />
Com a reacció, en comptes<br />
d'acceptar el lloc que correspon a la<br />
literatura negra en la cultura, vam<br />
replicar que no només no era un<br />
subgènere sinó que era l'únic, el<br />
més important. Ens vam oblidar <strong>de</strong>ls<br />
orígens <strong>de</strong> la novel·la negra, que és<br />
literatura popular, literatura <strong>de</strong><br />
quiosc, literatura <strong>de</strong> joc i enginy,<br />
literatura <strong>de</strong> carrer i no <strong>de</strong> grans<br />
salons. Potser perquè alguns <strong>de</strong>ls<br />
autors <strong>de</strong> novel·<strong>les</strong> negres, pobrets,<br />
<strong>de</strong>sorientats, aspiraven a entrar als<br />
grans salons. No es pot escriure<br />
novel·la policíaca amb l'aspiració<br />
<strong>de</strong> ser llegit per l'elit minoritària que<br />
dirigeix la cultura. La novel·la policíaca<br />
(o novel·la negra) és un joc, i a<br />
l'elit no li agrada jugar perquè <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
teories literàries n'ha fet una religió,<br />
i amb <strong>les</strong> religions no s'hi juga.<br />
L'experiència mística, la <strong>de</strong>gustació<br />
sublim, la transcendència, la litúrgia,<br />
els mirac<strong>les</strong>, no volen joc, ni<br />
rial<strong>les</strong>, ni manca <strong>de</strong> respecte perquè<br />
se'n van <strong>de</strong> seguida en orris. I els<br />
autors <strong>de</strong> novel·la policíaca riem<br />
molt, transgredim molt i, com que<br />
analitzem molt, acostumem a anar<br />
al fons <strong>de</strong> <strong>les</strong> coses i és molt difícil<br />
fer-nos combregar amb ro<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
molí. L'escepticisme, el sarcasme, la<br />
paranoia són elements essencials <strong>de</strong><br />
la novel·la negra: no et pots refiar <strong>de</strong><br />
ningú, el culpable sempre serà qui<br />
menys t'ho esperis, qualsevol pot<br />
ser un assassí, i la gent menteix<br />
molt, i darrere <strong>de</strong> <strong>les</strong> façanes més<br />
respectab<strong>les</strong> s'acostumen a amagar<br />
fraus i crims terrib<strong>les</strong>. No és una lectura<br />
còmoda per a una societat autista<br />
i autocomplaent.<br />
¿Deu ser aquest un <strong>de</strong>ls motius<br />
<strong>de</strong>l seu assassinat?<br />
¿Haurem <strong>de</strong> sospitar d'aquests<br />
crítics i estudiosos, aquests popes <strong>de</strong><br />
la cultura que volen <strong>de</strong>cidir què s'ha<br />
<strong>de</strong> llegir, quan i per què? Segons he<br />
sabut, un estudiant <strong>de</strong> filologia pot<br />
acabar la carrera sense que ningú<br />
no li hagi recomanat que llegeixi<br />
una novel·la policíaca. A la universitat<br />
només es parla <strong>de</strong> novel·la<br />
negra per dir que la llegia Proust,<br />
perquè consi<strong>de</strong>rava que és on apre<br />
Una escena habitual en el<br />
gènere <strong>de</strong> "lladres i serenos",<br />
nia a estructurar millor un argument.<br />
I sembla que, a partir d'aquest<br />
comentari, cap alumne no té la curiositat<br />
<strong>de</strong> llegir-la per veure què. Els<br />
diaris no parlen <strong>de</strong> novel·la negra ni<br />
novel·la policíaca perquè és un<br />
tema massa genèric, massa ampli,<br />
que <strong>de</strong>mana una <strong>de</strong>dicació especial,<br />
una especialització. Com que<br />
és interessant, <strong>de</strong> fàcil lectura i proporciona<br />
plaer, no prestigia. Encara<br />
hi ha qui creu que la qualitat es troba<br />
exclusivament en la dificultat,<br />
l'avorriment i el dolor. Als sacerdots<br />
culturals els agrada sorprendre amb<br />
noms <strong>de</strong>sconeguts, amb gustos exòtics.<br />
"Coneixeu Donna León? Coneixeu<br />
ingrid Noli?". Ah, noi! Ara sí<br />
que us he fotut! Si no els coneix ningú,<br />
guanyes, <strong>de</strong>mostres estar per<br />
damunt <strong>de</strong> l'auditori, quin gust! Si,<br />
en canvi, et trobes amb un "És clar<br />
que el conec, és clar que m'agrada".
és el fracàs. Parlar <strong>de</strong>l que agrada a<br />
tothom no dóna categoria i, per<br />
això, els diaris no parlen <strong>de</strong> novel·la<br />
policíaca. I, com que el que no surt<br />
a <strong>les</strong> pàgines culturals <strong>de</strong>ls diaris no<br />
existeix, aquesta és una forma <strong>de</strong><br />
matar-la. Una altra ganivetada.<br />
¿Deu ser per aquests motius que <strong>les</strong><br />
editorials darrerament aposten per<br />
noms famosos i no per col·leccions?<br />
¿Po<strong>de</strong>m acusar, doncs, <strong>les</strong> editorials<br />
d'haver participat en aquest<br />
crim que tant <strong>de</strong> mal ens ha fet a<br />
tots? Per què no? Al cap i a la fi, la<br />
cultura <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò és a <strong>les</strong> seues mans.<br />
Robert Mitchum, protagonista<br />
d'excepció en pel·lícu<strong>les</strong> <strong>de</strong><br />
sèrie B <strong>de</strong>l gènere negre.<br />
Ells són els qui trien què volen fer i<br />
com. I seria un bon final <strong>de</strong> novel·la<br />
negra. El dolent és l'empresari, el<br />
qui té el po<strong>de</strong>r i <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ix en funció<br />
<strong>de</strong>ls guanys econòmics en comptes<br />
<strong>de</strong> pensar en valors més elevats. Són<br />
els editors els qui, amb el suport<br />
<strong>de</strong>ls crítics, estudiosos i mitjans <strong>de</strong><br />
comunicació, han <strong>de</strong>cidit que la<br />
cultura que tenim és tan estupenda<br />
que pot prescindir d'un fenomen<br />
popular que commou cultures europees<br />
com la francesa, la italiana i<br />
l'alemanya com és la novel·la policíaca<br />
i d'altres subgèneres. "Nosaltres<br />
estem per sobre d'aquestes frivolitats",<br />
sembla que diguin. I<br />
publiquen autors <strong>de</strong> novel·la negra i<br />
novel·la policíaca, sí, en col·leccions<br />
d'autor com la <strong>de</strong> Sue<br />
Grafton, sense adonar-se<br />
que, atès que el nom<br />
d'aquesta autora ven<br />
tant i tan bé, seria<br />
una bona estratègia<br />
incloure a la seua<br />
col·lecció, amb el<br />
mateix aspecte,<br />
d'altres autores com<br />
la Sarah Paretsky,<br />
JOC<br />
rut<br />
COl·lECCIillACUADEPAllATi,<br />
<strong>de</strong> la mateixa línia que la Grafton.<br />
D'aquesta manera, el públic coneixeria<br />
una mica més aquest macrocosmos<br />
cultural <strong>de</strong>l qual cada cop<br />
sabrem menys, i menys, i menys.<br />
Ens anem quedant enrere en un<br />
moviment cultural que produeix<br />
tant <strong>de</strong> plaer a milers <strong>de</strong> persones a<br />
tot Europa. No sé si som a temps<br />
d'una ressurrecció, m'agradaria<br />
pensar que sí. La nostra estimada<br />
novel·la negra s'aixeca i corre per<br />
atrapar els moviments europeus germans.<br />
Seria un bon final.<br />
Però em dominen el pessimisme<br />
i la nostàlgia (elements freqüents en<br />
aquest gènere on els herois són<br />
generalment per<strong>de</strong>dors). Les novel·<strong>les</strong><br />
negres acostumen a acabar<br />
malament. Penso que, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />
tot, he acabat escrivint una necrològica,<br />
com em temia. Una autòpsia.<br />
Una <strong>de</strong>scripció <strong>de</strong> la realitat que<br />
vivim que acaba essent una <strong>de</strong>núncia.<br />
Com la novel·la negra.<br />
67<br />
o
68<br />
A N A I R o N S<br />
TexT i foros: Francesc Móra i Presas<br />
Les bor<strong>de</strong>s<br />
Graus, entrada al càmping.<br />
Estem per<strong>de</strong>nt <strong>les</strong> bor<strong>de</strong>s? Els<br />
mo<strong>de</strong>rns sistemes agropecuaris i els<br />
actuals ritmes <strong>de</strong> vida <strong>de</strong>ls habitants<br />
<strong>de</strong> l'alta muntanya pallaresa fan que<br />
aquestes construccions tan típiques<br />
Fins ara dues pallareses, la Raquel i la Rita, ens havien<br />
portat els Manairons a Barcelona i <strong>de</strong>s d'ací ens han anat<br />
narrant <strong>les</strong> seues vivències a la ciutat i a països exòtics o<br />
bé <strong>les</strong> <strong>de</strong>ls seus records familiars tan lligats a Esterri. Ara<br />
a la inversa, jo, un barceloní força arrelat al Pallars, n'agafo<br />
el relleu i, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la capital <strong>de</strong>l Principat aniré retornant<br />
a poc a poc, a terminis trimestrals, els Manairons a<br />
casa seua: a <strong>les</strong> valls <strong>d'Àneu</strong>.<br />
<strong>de</strong>l nostre país hagin es<strong>de</strong>vingut<br />
inútils i restin abandona<strong>de</strong>s.<br />
Qui hagi seguit <strong>les</strong> meues col·laboracions<br />
amb l'Àrnica s'haurà adonat<br />
<strong>de</strong>l caràcter reivindicatiu i con-
Noarre.<br />
servacionista -que no conservadorista;<br />
jo sóc d'i<strong>de</strong>es més aviat progressistes-<br />
en tot el que fa referència<br />
al migrat i cada dia més minso patrimoni<br />
pallares. Comunidors, safarejos,<br />
fornícu<strong>les</strong>..., tot allò que està<br />
con<strong>de</strong>mnat a <strong>de</strong>saparèixer mereix<br />
un crit per a la seua salvaguarda i<br />
protecció. I <strong>les</strong> bor<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Pallars<br />
ens <strong>de</strong>manen o gairebé exigeixen<br />
aquest crit: "Ens preocupa..., si es<br />
trobarà l'encaix entre progrés<br />
econòmic i conservació patrimonial..."<br />
(Nial, núm. 48 d'Àrnica,<br />
març 2001).<br />
^oràà és un mot arcaic (preromà?),<br />
i els filòlegs no es posen d'acord<br />
en l'origen, però si tenim en<br />
compte que és una paraula d'arrel<br />
comuna a tots els idiomes pirinencs<br />
(Navarra i Aragó, buerda; català,<br />
aranès i occità, borda; francès, bor<strong>de</strong>,<br />
i euskera, bordaitu), l'etimologia<br />
>». ?W-¿ife,<br />
més acceptada sembla la que apunta<br />
vers la <strong>de</strong>rivació <strong>de</strong>l nom donat a<br />
França i Occitània a <strong>les</strong> mates que,<br />
com el jonc, la boga, el siscall, etcètera,<br />
servien per a cobrir els sostres<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> cabanes. Observem que a<br />
Astúries i Lleó, tot i que són <strong>de</strong> planta<br />
circular, mentre que <strong>les</strong> pirinenques<br />
són rectangulars, <strong>de</strong> <strong>les</strong> cabanes<br />
pastorils en diuen pallozas; és a<br />
dir, que si bé els vocab<strong>les</strong> són completament<br />
distints, l'origen etimològic<br />
és el mateix: el material <strong>de</strong> la<br />
coberta.<br />
Més amunt hem esmentat l'antiguitat<br />
<strong>de</strong>l mot, car per primera vegada<br />
hom el troba citat en un document<br />
<strong>de</strong>l segle x segons el qual, el<br />
comte <strong>de</strong> Besalú Sunifred I fa una<br />
donació al monestir <strong>de</strong> Camprodon<br />
d'uns "masos, masoveries, bordas,<br />
cabanes...", i no ens ha d'estranyar<br />
que parlem <strong>de</strong> Besalú, ja que a l'e<br />
dat mitjana s'emprava borda per assenyalar<br />
un mas, una quadra o un<br />
paller fora <strong>de</strong>l poblat en comarques<br />
força allunya<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l nostre Pirineu.<br />
En veiem una esmentada al Montnegre<br />
(Maresme) en un document<br />
<strong>de</strong>ls Templers <strong>de</strong> Roca-Rossa amb<br />
data <strong>de</strong>l 1309; però molt més recula<strong>de</strong>s<br />
són dues escriptures troba<strong>de</strong>s<br />
al Rosselló, una <strong>de</strong>l 1138 i l'altra <strong>de</strong>l<br />
1146, i en ambdues hom empra el<br />
mot borda (Coromines, Onomasticon<br />
Cataloniae, vol. 3, p. 78).<br />
Actualment trobem reduïda la<br />
utilització d'aquesta paraula, i en la<br />
nostra llengua, a la zona pirenaica<br />
que abraça <strong>de</strong>s la vall <strong>de</strong> l'Essera per<br />
ponent (Benasc, Castillo <strong>de</strong> Sos), tot<br />
i que si ens endinsem més per l'Aragó<br />
ja hi trobem buerda, fins a Gósol<br />
a llevant, mentre que per al sud trobem<br />
el límit a Senterada, Peracalç i<br />
Boumort. En canvi per la banda<br />
69<br />
o
70<br />
nord <strong>de</strong>l Pirineu és per on abunda<br />
més i s'estén per tota l'Occitània<br />
(Tarn, Lot, Llemosí...) on ja es llegeix<br />
en cites trobadoresques <strong>de</strong>l<br />
segle XIII, i sobretot al <strong>de</strong>partament<br />
<strong>de</strong> l'Au<strong>de</strong>, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Carcassona fins a<br />
Salses, on Coromines arriba a<br />
comptabilitzar-hi 150 topònims.<br />
Però, què és una borda? Tampoc<br />
ací no es posen d'acord els filòlegs i<br />
encara menys amb la realitat actual:<br />
"Caseta per a gra i altres provisions,<br />
generalment a muntanya" (Coromines).<br />
"Cabana, barraca per tenir la palla,<br />
el fenc i <strong>les</strong> eines <strong>de</strong> conreu"<br />
(Fabra).<br />
"Corral en un bosc per tancar-hi<br />
bestiar i pastures" (Alcover-Moll. la<br />
accepció).<br />
"Construcció per a viure-hi <strong>de</strong> manera<br />
temporal -especialment a l'estiu-,<br />
tancar-hi el bestiar, guardar-hi<br />
Bor<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Lai<br />
fems, eines, herba, etc." (Costa i<br />
Savoia).<br />
"Cabana, barraca per a guardar-hi<br />
palla, fems, eines <strong>de</strong> conreu, etc. I<br />
per a tancar-hi el bestiar a <strong>les</strong> nits"<br />
(GEC, la accepció).<br />
"Casa rústica, sucursal d'una masia"<br />
(GEC, 2a accepció).<br />
De totes <strong>les</strong> <strong>de</strong>finicions, sembla<br />
que la que millor s'adapta a la realitat<br />
és la segona accepció <strong>de</strong> l'Alcover-Moll:<br />
"Casa <strong>de</strong> camp, separada<br />
<strong>de</strong> la masia, que serveix per a tancar-hi<br />
herba i eines <strong>de</strong> conreu i per<br />
habitar-hi els treballadors d'aquell<br />
camp." I també la <strong>de</strong>l diccionari <strong>de</strong><br />
Marià Aguiló: "Caseta <strong>de</strong> camp on<br />
se tanca la palla, el fenc, el bestiar,<br />
<strong>les</strong> eines i s'empra durant l'estiu<br />
com habitacle", que potser és la<br />
més exacta <strong>de</strong> totes.<br />
Actualment el tipus d'edifici més<br />
conegut consisteix en una construc<br />
ció mo<strong>de</strong>sta, generalment no habitada<br />
permanentment i consistent,<br />
segons Krüger, en una planta baixa<br />
rectangular separada a l'alçada d'una<br />
persona (2 metres?) per un senzill<br />
pis <strong>de</strong> bigues i llates o tau<strong>les</strong>. A baix<br />
hi ha la quadra, <strong>les</strong> grípies i menjadores<br />
per al bestiar i a la superior, el<br />
paller, ja sota la teulada, i on es<br />
guarda l'herba, la palla i la llenya.<br />
Per una banda. Violant i Simorra<br />
col·loca a l'interior <strong>de</strong>l pis un petit<br />
habitacle per al pastor; per l'altra,<br />
Krüger en discrepa i diu que, per<br />
evitar incendis, el pastor (o tota la<br />
família) gaudia d'una petita cabana<br />
aliena a l'edifici <strong>de</strong> la borda, on hi<br />
podia fer foc tot i que no tenia sortida<br />
<strong>de</strong> fum, ni xemeneia ni finestres.<br />
Les bor<strong>de</strong>s situa<strong>de</strong>s en indrets on<br />
hi ha conreus <strong>de</strong> cereals, llegums i<br />
trumfes tenien una era enllosada i<br />
tancada amb una barana. Quan la
orda no era aïllada, sinó agrupada<br />
amb d'altres, aquesta era solia ésser<br />
comunitària.<br />
Per bé que el més habitual i conegut<br />
per nosaltres és la borda solitària<br />
i voltada pels prats <strong>de</strong>l mateix<br />
propietari -borda <strong>de</strong> Terrissaire a<br />
Espot, borda <strong>de</strong> Joan a Arreu, borda<br />
<strong>de</strong> Felip a Besan...-, també cal tenir<br />
en compte els conjunts <strong>de</strong> bor<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
distints propietaris (bordius) que<br />
eren verta<strong>de</strong>rs poblats estiuencs on<br />
es <strong>de</strong>splaçava tota la família amb el<br />
bestiar, l'aviram i àdhuc els animals<br />
<strong>de</strong> companyia, car la casa <strong>de</strong>l poble<br />
romania temporalment tancada.<br />
Només algun membre <strong>de</strong> la família<br />
baixava setmanalment al poble a<br />
buscar el pa i alguna vitualla. En<br />
alguns indrets baixaven tots per anar<br />
a missa. Aquest tipus <strong>de</strong> transhumància,<br />
<strong>de</strong>saparegut al nostre<br />
país, l'he vist fa ben pocs anys a la<br />
serralada càntabra, sobretot a la vall<br />
<strong>de</strong>l Pas, a Santan<strong>de</strong>r.<br />
D'aquests bordius, a <strong>les</strong> valls<br />
<strong>d'Àneu</strong> n'hi ha ben pocs i gairebé es<br />
podrien comptar amb els dits <strong>de</strong> la<br />
mà: Lapre i Risé a Isil, bor<strong>de</strong>s d'Alós<br />
a Bonabé i <strong>les</strong> bor<strong>de</strong>s d'Àrreu, que<br />
no són res més que romanal<strong>les</strong> <strong>de</strong><br />
l'antic poble ensulsiat per una allau.<br />
En canvi, al cantó <strong>de</strong> Cardós, potser<br />
perquè tenen els prats <strong>de</strong> dalla i els<br />
conreus molt allunyats <strong>de</strong>ls pob<strong>les</strong>,<br />
hi po<strong>de</strong>m trobar molts bordius i molt<br />
més grans: a la vall <strong>de</strong> Tavascan hi<br />
ha Graus, Quanca i Noarre; a Araos,<br />
<strong>les</strong> <strong>de</strong> Virós i <strong>de</strong> Buiro; a la coma <strong>de</strong><br />
Burg, en trobem al mateix Burg, a<br />
Tresó, a Be<strong>de</strong>t i a Conflent; i sobretot,<br />
segons Xavier Sudrià al seu treball<br />
inèdit La Vall <strong>de</strong> Cardós: recull<br />
d'història, geografia i cultura, al<br />
Vallat d'Estaon és on hom troba la<br />
major concentració <strong>de</strong> bordius: Perafita,<br />
Clavillans, Anterrius, Calatxó i<br />
Nibrós, on hi ha la borda <strong>de</strong> Batlle,<br />
Borda d'Escaló.<br />
que és la més gran <strong>de</strong> la vall i possiblement<br />
<strong>de</strong> tot el Pallars, que segons<br />
diuen per la contrada fins i tot tenia<br />
una capella, encara que no se n'han<br />
trobat <strong>les</strong> restes per po<strong>de</strong>r-ho certificar;<br />
<strong>de</strong> totes maneres, no seria estrany<br />
aquest fet, ja que són diversos<br />
els bordius que contenen una capella;<br />
Biuse, Virós, Buiro...<br />
I com dèiem al començament<br />
d'aquest escrit: estem per<strong>de</strong>nt <strong>les</strong><br />
bor<strong>de</strong>s? Malauradament, jo crec<br />
que sí. Principalment <strong>les</strong> que estan<br />
isola<strong>de</strong>s i sobretot quan els propietaris<br />
han emigrat o ha canviat l'activitat<br />
econòmica <strong>de</strong> la família i no<br />
utilitzen l'edifici, po<strong>de</strong>m consi<strong>de</strong>rar<br />
que aquella borda està con<strong>de</strong>mnada<br />
a <strong>de</strong>saparèixer.<br />
Per altra banda, a aquel<strong>les</strong> que<br />
estan incloses en bordius i <strong>de</strong> moment<br />
no s'han enrunat encara els<br />
resta una petita llum d'esperança per<br />
veure's reconverti<strong>de</strong>s en integrants<br />
<strong>de</strong> veritab<strong>les</strong> poblats <strong>de</strong> segona residència,<br />
com ja s'està donant el cas<br />
a Noarre, Quanca i Graus, Noarre ja<br />
és famós <strong>de</strong>s que s'hi rehabilità el<br />
Xalet Botey i, tot i que sempre han<br />
lluitat la família i llurs veïns contra la<br />
construcció d'una pista d'accés,<br />
Noarre ha vist créixer el nombre <strong>de</strong><br />
bor<strong>de</strong>s restaura<strong>de</strong>s i habilita<strong>de</strong>s fins<br />
a més <strong>de</strong> mitja dotzena. Graus ha<br />
salvat la seua existència, al contrari<br />
<strong>de</strong> Noarre, mercès a la pista i a <strong>les</strong><br />
obres <strong>de</strong> la resclosa <strong>de</strong> Fecsa, primer,<br />
i a la instal·lació posterior d'un<br />
càmping als prats <strong>de</strong> la rodalia. I<br />
també gràcies a la mateixa pista -ara<br />
ja carretera- i a la línia elèctrica que<br />
puja fins a la pleta <strong>de</strong>l Prat, Quanca<br />
també està reeixint amb un parell o<br />
tres edificis restaurats.<br />
Cal suposar que a mesura que es<br />
vagin esgotant <strong>les</strong> ofertes <strong>de</strong> pallers i<br />
<strong>de</strong> cases abandona<strong>de</strong>s als pob<strong>les</strong>, els<br />
forasters i els especuladors es llençaran<br />
a rehabilitar bor<strong>de</strong>s i bordius i es<br />
podrà anar salvant aquests edificis<br />
tan nostrats i tan propis <strong>de</strong>l Pallars<br />
("..., sojornaran a <strong>les</strong> pletes -nous<br />
pob<strong>les</strong> immaculats, uniformes, que<br />
enllumenaran la pedra fosca i vella<br />
<strong>de</strong>ls antics nuclis-,...": <strong>de</strong>l mateix<br />
Nial <strong>de</strong> març 2001). I cal suposar i esperar<br />
a més que, arribat el cas, l'administració<br />
dicti normes i or<strong>de</strong>nances<br />
per evitar que es <strong>de</strong>strossi l'equilibri<br />
arquitectònic i ambiental <strong>de</strong>l país.<br />
71<br />
o<br />
oi
72<br />
LA G R I P I A<br />
FOTOS: Joan Blanco<br />
Premi a l'Hèctor Pipió<br />
20 <strong>de</strong> setembre<br />
L'enginyer Héctor Pipió ha estat guardonat<br />
amb el segon premi periodístic<br />
Montero <strong>de</strong> Burgos, per l'article Conservació<br />
integral versus explotació<br />
racional: alternatives en la planificació<br />
i la gestió <strong>de</strong>l territori, publicat a<br />
la revista Árnica núm. 45, <strong>de</strong>l juny<br />
<strong>de</strong>l 2000.<br />
Presentació <strong>de</strong>l llibre "La vida pastoral<br />
al Pallars"<br />
30 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre<br />
El passat 30 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre va tenir lloc<br />
al Paller <strong>de</strong> casa Gassia la presentació<br />
<strong>de</strong>l llibre <strong>de</strong> Ramon Violant i<br />
Simorra La vida pastoral al Pallars.<br />
L'obra, publicada per Garsineu, ha<br />
estat editada per l'Ignasi Ros, antropòleg<br />
especialista en la transhumància<br />
i col·laborador habitual <strong>de</strong><br />
l'Ecomuseu.<br />
Cavalcada <strong>de</strong> Reis<br />
5 <strong>de</strong> gener<br />
Els Reis Mags <strong>de</strong> l'Orient, amb <strong>les</strong><br />
seues carrosses plenes <strong>de</strong> presents,<br />
van recórrer els carrers d'Esterri i<br />
repartiren, al poliesportiu <strong>de</strong>l poble,<br />
els regals tan esperats pels nens i nenes<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> valls.<br />
(JOO La vida pastoral<br />
al Pallars<br />
Ramon Violant i Símon-d<br />
Fdició d'Ifinasi Ros i Font^ru
^ ' • .<br />
;^^--.<br />
)t'<br />
S Á 1 - ^•'t ' ^ '•<br />
{ '<br />
ni3¡r^s«ia($>7- •.•.!,•<br />
lc„<br />
Si<br />
^í M^^fevrt*-<br />
XIII Premis Pica d'Estats<br />
_ ^<br />
Genef<br />
L'historiador <strong>de</strong> la Pobla Manel Gimeno<br />
va ser guardonat ex-aequo<br />
amb el premi Pica d'Estats al millor<br />
treball als mitjans <strong>de</strong> comunicació <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> Terres <strong>de</strong> Lleida, per l'article aparegut<br />
a la secció Nabius <strong>de</strong> l'Àrnica<br />
núm. 49, amb el títol la Guerra Civil<br />
al Pallars. Va compartir premi amb la<br />
Montserrat Bosch, per l'article Els<br />
ponts medievals al Pallars Sobirà,<br />
publicat a la revista Ibec, <strong>de</strong>l Col·legi<br />
d'Arquitectes. Els premis Pica d'Estats<br />
s'organitzen anualment pel Patronat<br />
Intercomarcal <strong>de</strong> Turisme Terres <strong>de</strong><br />
Lleida, <strong>de</strong> la diputació <strong>de</strong> Lleida.<br />
Festa <strong>de</strong> Santa Águeda<br />
5 <strong>de</strong> febrer<br />
Les col<strong>les</strong> <strong>de</strong> dones <strong>de</strong>ls diversos po<br />
b<strong>les</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong> valls van celebrar, com ja<br />
és tradicional, la festa <strong>de</strong> Santa Águe<br />
i£<br />
><br />
.1 .7K,Tj-,<br />
«
7^<br />
S A L I S P A S<br />
Text i fotos: Josep Minguell i Car<strong>de</strong>nyes<br />
Pintor<br />
Art / territori<br />
Consi<strong>de</strong>rant que els pintors som negats per a la paraula, faré un<br />
cert esforç per aportar una sèrie d'artic<strong>les</strong> sota la <strong>de</strong>nominació<br />
"Art i territori". Aquestes dos parau<strong>les</strong> situen la meua particular<br />
vivència <strong>de</strong> l'art <strong>de</strong> la pintura com una pràctica artística arrelada<br />
i vinculada en un sentit molt ampli al territori propi.<br />
L'estudi <strong>de</strong>l pintor<br />
Coberta i pilars <strong>de</strong>l molí, en procés <strong>de</strong> restauració.<br />
Feia més <strong>de</strong> <strong>de</strong>u anys que treba<br />
llava en un pis mo<strong>de</strong>rnista <strong>de</strong>l carrer<br />
Ago<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> Tàrrega. Fa pocs dies<br />
que m'he mudat a l'edifici rehabili<br />
tat <strong>de</strong>l Molí <strong>de</strong> Pedrolo, al nucli<br />
antic <strong>de</strong> la mateixa ciutat. Enmig <strong>de</strong>l<br />
<strong>de</strong>sgavell que suposa una mudança<br />
d'aquest tipus, he <strong>de</strong>dicat alguns
moments a escriure unes notes<br />
sobre l'estudi <strong>de</strong>l pintor.<br />
Els pintors treballem amb eines i<br />
materials, necessitem un espai físic<br />
per a fer la nostra tasca, un espai<br />
molt particular que anomenem estudi.<br />
Aquest fet fa que els pintors<br />
siguem éssers <strong>de</strong> mentalitat se<strong>de</strong>ntària,<br />
ancorats en l'espai <strong>de</strong> l'estudi i,<br />
en conseqüència, al poble, ciutat o<br />
territori on vivim.<br />
L'estudi és l'espai vital <strong>de</strong>ls pintors,<br />
un espai complex on conflueixen<br />
diversos àmbits <strong>de</strong> treball.<br />
L'estudi, espai <strong>de</strong> treball<br />
Aquest aspecte ens pot fer recordar<br />
els antics obradors <strong>de</strong>ls pintors<br />
medievals, per als quals la pintura<br />
era un ofici artesanal. Els aprenents<br />
anaven adquirint els coneixements i<br />
la pràctica pas a pas, treballant al<br />
costat <strong>de</strong>l mestre. Les tasques s'organitzaven<br />
entre aprenents, oficials i<br />
el mestre. La pintura era un treball<br />
compartit que començava amb la<br />
preparació <strong>de</strong>ls materials i eines: lligar<br />
pinzells, moldre els pigments,<br />
preparar tau<strong>les</strong>, i que finalitzava<br />
amb els últims retocs <strong>de</strong>l mestre. Era<br />
un treball metòdic, fet a consciència<br />
i marcat per la finalitat i condicions<br />
<strong>de</strong> cada encàrrec.<br />
Els tractats <strong>de</strong> pintura medieval<br />
reflecteixen aquest concepte <strong>de</strong><br />
taller i els seus continguts se centraven<br />
estrictament en aquests aspectes<br />
artesanals <strong>de</strong> la pintura.<br />
En molts estudis <strong>de</strong>ls pintors<br />
contemporanis encara queda alguna<br />
cosa d'aquesta tradició <strong>de</strong> la pintura.<br />
Al meu estudi m'agrada tenir<br />
els pigments or<strong>de</strong>nats, calç vella a<br />
punt per afrescar, eines noves i eines<br />
vel<strong>les</strong>, algunes hereta<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l meu<br />
pare o bé <strong>de</strong>l meu avi. L'observació<br />
d'aquestes matèries i instruments<br />
ens dóna als pintors una sensació <strong>de</strong><br />
Casa annexa al molí, rehabilitada com a habitatge i estudi.<br />
po<strong>de</strong>r fer coses, en certa manera<br />
una sensació <strong>de</strong> llibertat.<br />
L'estudi, espai <strong>de</strong> pensament<br />
A partir <strong>de</strong>l Renaixement els pintors<br />
hem necessitat una formació<br />
més enllà <strong>de</strong> l'estricte coneixement<br />
<strong>de</strong> l'ofici. L'aprenentatge en <strong>les</strong><br />
acadèmies i el nou rumb que agafava<br />
la pintura va exigir als seus practicants<br />
el domini <strong>de</strong>ls recursos <strong>de</strong><br />
diverses disciplines; així en el<br />
Renaixement era imprescindible per<br />
als pintors tenir coneixements d'anatomia,<br />
geometria, perspectiva i,<br />
no cal dir-ho, la formació intel·lectual<br />
per tal d'afrontar <strong>les</strong> diverses<br />
temàtiques pictòriques: iconografia,<br />
història, teologia, filosofia...<br />
Aquest fet va comportar també<br />
una individualització <strong>de</strong> la tasca<br />
pictòrica. L'obrador <strong>de</strong>ls pintors es<br />
complementava amb noves <strong>de</strong>pendències<br />
<strong>de</strong>dica<strong>de</strong>s a la lectura,<br />
al dibuix d'estudi i a l'escriptura.<br />
En el meu estudi tinc una petita<br />
biblioteca, formada per un recull <strong>de</strong><br />
llibres i documents sobre pintura<br />
mural que m'han endinsat en aquesta<br />
forma particular d'entendre la<br />
pintura. No cal dir que molts eren<br />
<strong>de</strong>l meu pare.<br />
També hi tinc un apartat <strong>de</strong>dicat<br />
al dibuix d'estudi, a pensar els projectes<br />
i <strong>les</strong> i<strong>de</strong>es. Està format per una<br />
taula <strong>de</strong> treball envoltada <strong>de</strong> carpetes<br />
<strong>de</strong> dibuixos, posta<strong>de</strong>s <strong>de</strong> papers i<br />
<strong>les</strong> eines petites i poli<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l dibuix<br />
<strong>de</strong> traçat geomètric, i els estris <strong>de</strong><br />
dibuix artístic.<br />
L'estudi, espai <strong>de</strong> concentració<br />
El Renaixement va iniciar una<br />
via <strong>de</strong> personalització i individualització<br />
<strong>de</strong> la producció pictòrica que<br />
va culminar en el perío<strong>de</strong> romàntic.<br />
El concepte <strong>de</strong>l pintor geni, ésser<br />
espontani, inconscient i natural, que<br />
crea sense <strong>les</strong> finalitats marca<strong>de</strong>s<br />
pels encàrrecs, va radicalitzar el<br />
concepte intimista, tancat i reservat<br />
<strong>de</strong> l'estudi <strong>de</strong>ls pintors. La concentració<br />
i la intimitat, mitifica<strong>de</strong>s exageradament<br />
(potser per dissimular<br />
llargues migdia<strong>de</strong>s), van convertir<br />
els estudis <strong>de</strong>ls pintors en espais<br />
7S
Les pedres que volten pel terra seran ubica<strong>de</strong>s al lloc corresponent.<br />
—' impenetrab<strong>les</strong>, espais d'introspec-<br />
"^ ció, espais aïllats <strong>de</strong>l seu territori<br />
natural i social.<br />
j^ L'estudi, espai <strong>de</strong> llum<br />
La llum que entra per la finestra<br />
és una provocació per al pintor: en<br />
realitat, la pintura és llum i la llum és<br />
necessària per a pintar, per a observar<br />
<strong>les</strong> obres, per a interpretar els<br />
mo<strong>de</strong>ls, i d'una manera simbòlica,<br />
per a il·luminar el pintor en tots els<br />
sentits. Aquest tema s'ha tractat molt<br />
en arquitectura, seguint una tradició<br />
basada en l'ús <strong>de</strong> la llum zenital i en<br />
lallumprovinent<strong>de</strong>l nord.<br />
L'estudi, espai <strong>de</strong> memòria<br />
El taller és un gran contenidor <strong>de</strong><br />
restes <strong>de</strong> treballs, <strong>de</strong> documents,<br />
d'objectes i elements que han servit<br />
per a confegir <strong>les</strong> pintures. També és<br />
magatzem d'obres acaba<strong>de</strong>s i d'obres<br />
antigues i oblida<strong>de</strong>s. Jo tinc el<br />
costum <strong>de</strong> no llençar res, i amb els<br />
anys he anat perfilant un univers <strong>de</strong><br />
memòria personal. Necessito com si<br />
fos la meua pròpia memòria la companyia<br />
silenciosa d'aquest gran i<br />
caòtic univers.<br />
L'estudi, espai <strong>de</strong> vida<br />
Necessito tenir l'estudi a casa,<br />
viure a prop <strong>de</strong> <strong>les</strong> meues pintures i<br />
pensaments. Em resulta impossible<br />
discernir entre vida personal i vida<br />
professional. De fet, sempre he<br />
entès la pintura com una manera <strong>de</strong><br />
viure, <strong>de</strong> percebre i d'afrontar la realitat.<br />
L'estudi com a part <strong>de</strong> la casa<br />
reflecteix clarament aquesta manera<br />
d'entendre la pintura.<br />
Els pintors que surten <strong>de</strong> l'estudi<br />
No tota la tasca pictòrica es fa a<br />
l'estudi. Encara que els pintors tinguem<br />
una mentalitat se<strong>de</strong>ntària, cal<br />
sortir a la recerca <strong>de</strong> la llum, <strong>de</strong>ls<br />
colors i <strong>de</strong> <strong>les</strong> formes. Penseu en la<br />
tradició <strong>de</strong>ls dibuixos i pintures <strong>de</strong><br />
viatges, la recerca <strong>de</strong> paisatges o bé<br />
els estudis nòma<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls muralistes.<br />
Alguns invents tan simp<strong>les</strong> i<br />
populars com els cavallets trípo<strong>de</strong>s<br />
plegab<strong>les</strong> o bé els tubs <strong>de</strong> pintura a<br />
l'oli van néixer <strong>de</strong> la necessitat que<br />
van tenir els pintors impressionistes<br />
<strong>de</strong> projectar en la tela la vivència i<br />
observació <strong>de</strong> la llum, i la necessitat<br />
d'afrontar aquesta nova percepció<br />
<strong>de</strong> la realitat. Sortir al carrer a pintar<br />
va suposar al seu moment una <strong>de</strong>smitificació<br />
<strong>de</strong>ls hermètics estudis<br />
romàntics.<br />
En la meua pràctica <strong>de</strong> pintor<br />
muralista parteixo <strong>de</strong> mèto<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
treball molt diferents <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>ls pintors<br />
<strong>de</strong> quadres. Quan començo un<br />
mural trasllado totes <strong>les</strong> funcions <strong>de</strong><br />
l'estudi al nou espai arquitectònic<br />
que he <strong>de</strong> pintar. En cada nova obra<br />
perllongo el meu estudi i intento<br />
aconseguir <strong>les</strong> condicions òptimes<br />
<strong>de</strong> treball, <strong>de</strong> pensament i <strong>de</strong> concentració.<br />
De mica en mica vaig ocupant<br />
l'espai amb els materials, la calç, la<br />
sorra, <strong>les</strong> basti<strong>de</strong>s, els estargits i els<br />
projectes, tau<strong>les</strong> i llums. Aquesta<br />
plena ocupació <strong>de</strong> l'espai és el punt<br />
<strong>de</strong> partida <strong>de</strong>l naixement <strong>de</strong>ls<br />
murals.<br />
El meu treball com a muralista és<br />
plenament compatible amb la<br />
presència i el trànsit <strong>de</strong>l públic. Fer<br />
<strong>de</strong>l procés <strong>de</strong> creació i realització<br />
<strong>de</strong>ls murals un procés obert al<br />
públic ha estat sempre un <strong>de</strong>ls meus<br />
objectius, ja que consi<strong>de</strong>ro el públic<br />
com l'autèntic protagonista <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
pintures: el públic <strong>les</strong> ha <strong>de</strong> rebre i<br />
<strong>les</strong> ha <strong>de</strong> viure.<br />
Cap al nou estudi<br />
El nou estudi que tot just acabo<br />
d'estrenar és un espai arquitectònic<br />
singular, un antic molí d'oli <strong>de</strong> dos<br />
premses, amb <strong>les</strong> cases annexes. Va<br />
ser propietat <strong>de</strong> la família Pedrolo i<br />
conté una llarga història.<br />
La meua voluntat és projectar-hi<br />
la vivència que he tingut amb la pintura<br />
mural: recuperar el públic per a<br />
la pintura, sortir <strong>de</strong> l'aïllament <strong>de</strong>ls<br />
estudis <strong>de</strong> tradició romàntica i convertir-lo<br />
en un espai permeable i<br />
obert, amb una presència real en el<br />
meu territori.<br />
•
El llenguatge no verbal (i)<br />
PHYSIOGNOMIAB<br />
Íhmtmjké(hiátxtendimtjiifiekpiñlp^iié,i^id*<br />
DE CAPILLIS. C4f» VIU<br />
pfiKtfubtiav mcOa^fií/iipcMhommmnétm<br />
téUirr timidm corit^iMemdrém^icijkmiKÍock»<br />
fip€fUácim, (tifiémfttíirormt or ^¡mftkm<br />
CMM<br />
Gravats <strong>de</strong>l tractat <strong>de</strong> fisiognòmica <strong>de</strong>l filòsof hermètic Bartolommeo<br />
<strong>de</strong>lia Rocca, publicat l'any 1504, on s'explica el significat <strong>de</strong> la forma<br />
<strong>de</strong>ls cabells.<br />
Significativament -ni que sigui<br />
en <strong>les</strong> seues formulacions més màgi<br />
ques 0 rudimentàries- l'anàlisi <strong>de</strong> la<br />
comunicació no verbal és molt<br />
LO C O D E R<br />
anterior a <strong>les</strong> formulacions lingüísti<br />
ques i sociolingüístiques contem<br />
porànies, i fins i tot a la filologia<br />
clàssica. Podríem remuntar-nos a la<br />
Per Miquel Pueyo<br />
77
Cu<br />
O<br />
78<br />
ectura paracientífica <strong>de</strong>l rostre, en<br />
la tradició xinesa, vinculada a la<br />
memoria <strong>de</strong> Gui Gu-Tze, un taoista<br />
famós <strong>de</strong> l'època <strong>de</strong>ls Regnes<br />
Combatents (481 -221 aC), o a la tradició<br />
europea <strong>de</strong> la fisiognomía, els<br />
orígens <strong>de</strong> la qual Julio Caro Baroja<br />
(La cara, espejo <strong>de</strong>l alma. Historia<br />
<strong>de</strong> la fisiognómica. Barcelona: Galaxia<br />
Gutenberg, 1987) situa en els<br />
criteris amb què Pitàgores seleccionava<br />
els seus alumnes i en <strong>les</strong> primeres<br />
observacions <strong>de</strong>ls socràtics.<br />
Certament, ens po<strong>de</strong>m estalviar la<br />
revisió <strong>de</strong> <strong>les</strong> principals etapes <strong>de</strong><br />
l'evolució <strong>de</strong> la fisiognomía -molt<br />
més significativa, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong><br />
vista <strong>de</strong> la història <strong>de</strong> <strong>les</strong> i<strong>de</strong>es, que<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong> l'òptica <strong>de</strong> la ciència racional-,<br />
i que ens duria a través <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
opinions <strong>de</strong> la medicina medieval;<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> reflexions <strong>de</strong> Leonardo da<br />
Vinci i <strong>de</strong> Michel <strong>de</strong> Montaigne, i<br />
<strong>de</strong>ls estudis <strong>de</strong> Gian Battista Porta;<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> opinions <strong>de</strong>ls teòlegs catòlics<br />
<strong>de</strong>ls seg<strong>les</strong> xvi i xvii; <strong>de</strong>l rebuig amb<br />
què va ésser rebuda, en el segle xviii;<br />
<strong>de</strong> la revifalla que experimentà, en<br />
la segona meitat <strong>de</strong>l segle xix <strong>de</strong> la<br />
mà d'antropòlegs criminalistes italians,<br />
com Lombroso, i, finalment,<br />
<strong>de</strong>l seu <strong>de</strong>senvolupament positiu, a<br />
partir <strong>de</strong> <strong>les</strong> investigacions morfològiques<br />
d'Ernst Kretschmer, molt més<br />
relaciona<strong>de</strong>s amb la psicologia i la<br />
psiquiatria, que amb <strong>les</strong> antigues<br />
supersticions.<br />
En termes estrictament científics,<br />
però, és l'obra <strong>de</strong> Char<strong>les</strong> Darwin<br />
The Expressions oi the Emotions in<br />
Men and Animals, publicada l'any<br />
1872, la que és consi<strong>de</strong>rada com<br />
una primera aproximació seriosa a<br />
l'estudi <strong>de</strong>l gest, <strong>de</strong>s d'un punt <strong>de</strong><br />
vista psicobiològic, basada en la<br />
relació <strong>de</strong> <strong>les</strong> expressions no verbals<br />
<strong>de</strong> l'ésser humà amb el comportament<br />
animal. Segons Darwin, la<br />
Expressió <strong>de</strong> terror, en una fotografia <strong>de</strong>l Dr. Duchenne, publicada en l'obra <strong>de</strong> Char<strong>les</strong> Darwin The<br />
"Expression of Emotions in Animals and Man" ("L'expressió <strong>de</strong> <strong>les</strong> emocions en els animals i en l'ho<br />
me"), <strong>de</strong>l 1872.<br />
manifestació <strong>de</strong> <strong>les</strong> emocions -i<br />
especialment <strong>de</strong> <strong>les</strong> vincula<strong>de</strong>s a la<br />
sexualitat- estaria en la base i constituiria<br />
l'origen <strong>de</strong> la comunicació<br />
-també <strong>de</strong> la verbal- i, en <strong>de</strong>finitiva,<br />
<strong>de</strong>l coneixement, la qual cosa constitueix<br />
un punt <strong>de</strong> vista claríssimament<br />
revolucionari i extremament<br />
mo<strong>de</strong>rn. Malauradament, aquest<br />
punt <strong>de</strong> vista darwinià no va ésser<br />
reprès fins <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la Segona<br />
Guerra Mundial. A partir d'a<strong>les</strong>hores,<br />
no només els lingüistes s'han<br />
interessat molt més per allò que<br />
Saussure consi<strong>de</strong>rava fenòmens <strong>de</strong><br />
la lingüística externa -un enorme<br />
calaix <strong>de</strong> sastre integrat per tot allò<br />
que no fos estrictament l'anàlisi <strong>de</strong><br />
l'estructura lingüística-, sinó que els<br />
esforços <strong>de</strong> Char<strong>les</strong> Peirce i <strong>de</strong>ls<br />
seus continuadors en els estudis<br />
semiòtics han estat <strong>de</strong>sbordats per<br />
l'eclosió i l'expansió <strong>de</strong> nous paradigmes<br />
científics, totalment o parcialment<br />
inspirats per la voluntat<br />
d'estudiar sistemàticament els siste-
mes <strong>de</strong> signes i/o <strong>les</strong> competències<br />
comunicatives.<br />
Molt breument, podríem esmentar<br />
l'etologia: branca <strong>de</strong> la biologia<br />
que consi<strong>de</strong>ra el comportament <strong>de</strong>ls<br />
animals, sota els condicionants <strong>de</strong>l<br />
seu hàbitat i <strong>de</strong>ls mecanismes que el<br />
<strong>de</strong>terminen, que ha fornit eines i<br />
metodologia a la proxèmica, que és<br />
un terme introduït l'any 1964 per<br />
Edward T. Hall; l'etnologia i l'etnografia<br />
<strong>de</strong> la comunicació; la microsociologia<br />
0 sociologia <strong>de</strong> la vida<br />
quotidiana, inspirada per Erving<br />
Goffman; la psicoanàlisi i la psicologia;<br />
l'estètica, etc.<br />
De cadascuna d'aquestes orientacions,<br />
en podríem parlar a bastament;<br />
podríem comparar <strong>les</strong> seues<br />
bases conceptuals i, sobretot, <strong>les</strong><br />
seues metodologies. Malauradament,<br />
es necessita molt <strong>de</strong> temps i<br />
molt d'esforç per po<strong>de</strong>r simultanejar,<br />
<strong>de</strong> manera fructífera, l'estudi <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> observacions <strong>de</strong> Frans <strong>de</strong> Waal,<br />
sobre la política <strong>de</strong>ls ximpanzés; <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> observacions d'Alexan<strong>de</strong>r<br />
Lowen, sobre la dinàmica física <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> estructures <strong>de</strong>l caràcter; <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
opinions <strong>de</strong> Harold Garfinkel, sobre<br />
l'etnometodologia; <strong>de</strong>ls experiments<br />
<strong>de</strong> Bret i Economi<strong>de</strong>s, sobre<br />
la comunicació no verbal olfactiva,<br />
0 <strong>de</strong> <strong>les</strong> aplicacions <strong>de</strong> l'anàlisi transaccional<br />
a la pedagogia i a l'anàlisi<br />
<strong>de</strong>ls fenòmens que s'es<strong>de</strong>venen dins<br />
<strong>de</strong> l'aula. Tanmateix -i com intentaré<br />
<strong>de</strong>mostrar en els dos artic<strong>les</strong> següents-,<br />
aspiro mo<strong>de</strong>stament a<br />
convèncer-vos que l'anàlisi integral<br />
<strong>de</strong>ls fenòmens comunicatius és un<br />
afer amb un futur extraordinàriament<br />
ampli i plural, tant <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />
punt <strong>de</strong> vista científic, com <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />
punt <strong>de</strong> vista <strong>de</strong> <strong>les</strong> seues aplicacions<br />
pràctiques.<br />
Fins i tot -i encara que es tracti,<br />
generalment, d'aportacions paracientífiques<br />
o, fins i tot, manifestament<br />
tramposes-, reconec que<br />
m'interessa -com a curiositat i com<br />
a termòmetre <strong>de</strong> <strong>les</strong> inquietuds i<br />
<strong>de</strong>ls interessos socials- el fenomen<br />
<strong>de</strong> la literatura se/f-he/po d'autoajuda<br />
-àdhuc, en certes revistes populars-,<br />
que ha trobat en els comportaments<br />
no verbals una autèntica<br />
mina d'or, a partir <strong>de</strong> la promesa <strong>de</strong><br />
facilitar-nos <strong>les</strong> claus per intimidar<br />
un negociador, per seduir una altra<br />
L'interès -científic o popular- pel llenguatge no verbal augmenta cada cop més en la societat contemporània.<br />
persona o per copsar el grau <strong>de</strong> sinceritat<br />
que pot haver-hi darrere <strong>de</strong> la<br />
conducta verbal d'un interlocutor.<br />
Benauradament o malauradament,<br />
sabem que ni tan sols l'anomenat<br />
<strong>de</strong>tector <strong>de</strong> menti<strong>de</strong>s no<br />
resulta prou segur, <strong>de</strong> tal manera<br />
que haurem d'arxivar la major part<br />
d'aquesta literatura -amb una certa<br />
tradició editorial a Catalunya, representada<br />
per l'entranyable i prolífic<br />
Dr. Van<strong>de</strong>r- en el mateix prestatge<br />
<strong>de</strong>ls mèto<strong>de</strong>s per fer funcionar el<br />
matrimoni, guanyar amics, incrementar<br />
l'autoestima, educar fills brillants<br />
0, darrerament, aconseguir el<br />
suport actiu <strong>de</strong>ls àngels. Tanmateix,<br />
la florida d'aquests reculls <strong>de</strong> sofismes<br />
més 0 menys benintencionats<br />
constitueix, d'alguna manera, un<br />
indici evi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l fet que la comunicació<br />
no verbal preocupa o interessa<br />
als nostres contemporanis, i probablement<br />
també <strong>de</strong>l fet que ni <strong>les</strong><br />
nostres famílies ni <strong>les</strong> nostres institucions<br />
educatives-per no parlar d'altres<br />
àmbits <strong>de</strong> socialització- no acaben<br />
<strong>de</strong> proporcionar als individus<br />
un grau satisfactori <strong>de</strong> competència<br />
comunicativa integral.<br />
79<br />
o
LO C O D E R<br />
Per Andreu Loncà, Enric Pinyol i Albert Masó<br />
Pu Songling. «Contes estranys <strong>de</strong>l pavelló <strong>de</strong>ls<br />
lleures». Qua<strong>de</strong>rns Crema. Barcelona, 2001.<br />
Pu Songling<br />
Pu Songling (1640-1715) és<br />
consi<strong>de</strong>rat com un <strong>de</strong>ls<br />
mestres <strong>de</strong>l conte xinès.<br />
Nascut dins d'una família<br />
<strong>de</strong> lletrats i petits propietaris<br />
rurals, va <strong>de</strong>dicar tots els<br />
seus esforços a preparar els<br />
exàmens imperials. Però<br />
mai no hi va reeixir i, conse<br />
güentment, mai no va ser<br />
mandarí, cosa que el va<br />
obligar a viure pobrament i<br />
a guanyar-se la vida com a<br />
preceptor <strong>de</strong>ls nois <strong>de</strong> clas<br />
se alta i a fer <strong>de</strong> secretari d'amics funcionaris. El va abocar,<br />
també, a l'escriptura literària: li va obrir els ulls a la fantasia.<br />
Diuen que componia <strong>de</strong> la següent manera; sortia <strong>de</strong> casa<br />
amb te i tabac, s'asseia a la vora <strong>de</strong>l camí a esperar el pas<br />
d'un caminant amb temps i ganes d'entaular una conversa. Si<br />
<strong>les</strong> històries li semblaven prou interessants, al vespre <strong>les</strong><br />
cal·ligrafiava en el seu llibre amb el pinzell.<br />
La primera edició impresa, que va ser molt famosa, és <strong>de</strong>l<br />
1766 i contenia 431 contes. Des <strong>de</strong> llavors ençà, el llibre <strong>de</strong><br />
Pu Songling va passar a ser, en parau<strong>les</strong> <strong>de</strong> |orge Luis Borges,<br />
una mena <strong>de</strong> Mil i una nits <strong>de</strong> l'antiga Xina.<br />
L'atac contra els funcionaris corruptes i ganduls; l'anar i venir<br />
constant entre el món <strong>de</strong> la realitat i el <strong>de</strong> la fantasia, on<br />
sovint surten noies adorab<strong>les</strong> -també d'altres <strong>de</strong> terrib<strong>les</strong>!-<br />
són uns <strong>de</strong>ls leitmotiv <strong>de</strong>l llibre <strong>de</strong> Pu Songling. L'altre motiu<br />
gravita sobre la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> restitució <strong>de</strong> la generositat, el control<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> passions i el <strong>de</strong>sig d'equilibri final. 0 això sembla. La<br />
vida penja d'un fil misteriós que s'ha <strong>de</strong> respectar. Una dona<br />
irada pot ser una lloba. Una imatge excel·lent! A. L.<br />
Vidal Vidal «Salvatge Oest». Planera. Barcelona,<br />
2001<br />
Li quedava tinta, històries i<br />
ganes a en Vidal, <strong>de</strong>sprés<br />
<strong>de</strong>l patracol <strong>de</strong> La ciutat <strong>de</strong><br />
l'oblit, per continuar expli<br />
cant al món la idiosincràsia<br />
<strong>de</strong>ls habitants <strong>de</strong> l'oest <strong>de</strong> la<br />
Pana<strong>de</strong>lla. Un país estrany,<br />
on periodistes analfabets<br />
imaginen infraestructures<br />
hidràuliques que <strong>de</strong>sprés es<br />
fan realitat, on la justícia té<br />
una certa passió per la <strong>de</strong><br />
capitació, on els bandolers<br />
semblen sortits d'una pel·lícula <strong>de</strong> John Wayne. El fet que<br />
Ponent sigui notícia gairebé sempre per algun fet tràgic o<br />
insòlit havia <strong>de</strong> tenir per força la seua base històrica, i Vidal<br />
ens la <strong>de</strong>scobreix.<br />
Aquest cop no circumscriu <strong>les</strong> seues trobal<strong>les</strong> només a la<br />
capital i ens porta <strong>de</strong> viatge pel pob<strong>les</strong> <strong>de</strong>l salvatge oest per<br />
conèixer <strong>les</strong> diferents tribus. En aquest volum ha agrupat <strong>les</strong><br />
històries per temes i anem saltant d'un segle a l'altre i <strong>de</strong><br />
comarca en comarca com un conseller inaugurant casals.<br />
L'erudició tampoc no ens <strong>de</strong>storbarà en forma <strong>de</strong> notes a peu<br />
<strong>de</strong> pàgina. Ho ha posat fàcil. Suposo que perquè és un volum<br />
d'encàrrec, adreçat més aviat als lectors <strong>de</strong> més enllà <strong>de</strong> la<br />
Pana<strong>de</strong>lla. Els encanta que l'oest continuï sent tan salvatge.<br />
Bromes a banda, no és pas un tractat d'antropologia sinó un<br />
recull d'artic<strong>les</strong> divertits, amens, amb la prosa que en Vidal<br />
sap fer servir tan bé per fer-nos empassar lliçons d'història i<br />
batalletes <strong>de</strong> l'avi. No hi falta, doncs, el punt d'ironia <strong>de</strong> mar<br />
ca arbequina. En Vidal és el nostre Baudolino particular. Si no<br />
és veritat, ho fa ben trobat. E. P.<br />
Josep Piera. «Jo sóc aquest que em dic Ausiàs<br />
March». Edicions 62. Barcelona, 2001.<br />
_ JOSt.1'l'U.RA<br />
jo sóc aquest que cm dic<br />
Ausiàs March<br />
Biografia <strong>de</strong>l poeta i senyor<br />
feudal Ausiàs March que és<br />
publicada en una col·lecció<br />
<strong>de</strong> novel·la per una estratè<br />
gia merament comercial.<br />
El narrador, <strong>de</strong> manera molt<br />
controlada, imagina sobre<br />
tot escenes més aviat estàti<br />
ques però sempre atura la<br />
ploma quan no té cap certe<br />
sa documental. Josep Piera<br />
fa d'historiador: enregistra<br />
els fets ocorreguts, els valo<br />
ra, n'estudia <strong>les</strong> causes o els efectes, però no fa pas <strong>de</strong><br />
novel·lista: no inventa, ni mescla, ni suposa, ni imagina <strong>de</strong>llà<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> bases documentals en què se sustenta. És un narrador<br />
objectivista al màxim, poc omniscient. Quan ha <strong>de</strong> fer parlar<br />
el protagonista cita versos <strong>de</strong> March, comentaris <strong>de</strong>ls erudits o<br />
documents. Tant és així que la novel·la acaba amb la repro<br />
ducció parcial <strong>de</strong>l testament real <strong>de</strong> mossèn March.<br />
Des <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista <strong>de</strong>l lector es perd vivacitat i expectativa<br />
però, en canvi, es guanya una biografia que subratlla certs<br />
aspectes: és nova la hipòtesi que March hauria escrit els famo-<br />
síssims Cants <strong>de</strong> mort com una resposta lírica a la mort, uns sis<br />
mesos <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> casar-s'hi, <strong>de</strong> la seua primera muller, Isabel<br />
Martorell. Serien, doncs, una mena <strong>de</strong> cants <strong>de</strong> dol provocats<br />
pel remordiment que li produiria aquesta mort súbita que el<br />
March, home carnal, pecador impenitent, interpretaria com<br />
un càstig <strong>de</strong> Déu. Ausiàs viu una època <strong>de</strong> canvis forts: l'aca<br />
bament <strong>de</strong>ls guerrers feudals, el canvi <strong>de</strong> dinastia, el cisma<br />
d'Occi<strong>de</strong>nt, la nova producció industrial <strong>de</strong>l sucre, la nova<br />
lírica d'Itàlia.<br />
Ara, el misteri essencial que Fuster va anunciar queda sense<br />
resoldre: ficció literària o realitat biogràfica? Víctima <strong>de</strong> la<br />
pròpia literatura? Qui és aquest orgullós March? A. L.
Umberto Eco. «Bandolino».<br />
Destino. Barcelona, 2001.<br />
El petit Baudolino viu a la<br />
regió <strong>de</strong> la Fraschetta. És fill<br />
d'uns pobres pagesos que<br />
l'han <strong>de</strong>ixat per impossible.<br />
Campa per on vol i només fa<br />
que rebre pals pel seu vici:<br />
mentir. No és un menti<strong>de</strong>r<br />
qualsevol, ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong> petit<br />
comença a intuir el valor <strong>de</strong><br />
<strong>les</strong> seues invencions. Els<br />
altres no po<strong>de</strong>n evitar creure-<br />
se'l i <strong>les</strong> seues menti<strong>de</strong>s aca<br />
ben convertint-se en realitat.<br />
Quan apareix per la comarca l'emperador Barba Roja i <strong>de</strong>ci<br />
<strong>de</strong>ix endur-se amb ell aquell marrec tan ocurrent, als pares els<br />
queda més aviat un <strong>de</strong>scans. A partir d'a<strong>les</strong>hores Baudolino<br />
viurà una aventura rere l'altra, fins a dur a terme la seua millor<br />
quimera, anar a trobar el regne perdut <strong>de</strong>l Preste )oan, ple <strong>de</strong><br />
meravel<strong>les</strong> que mai no ha vist ningú. Recorrerem Europa, veu<br />
rem com neix una ciutat, batallarem com un Tirant, anirem a<br />
<strong>les</strong> croa<strong>de</strong>s, coneixerem el bestiari medieval, viurem amors<br />
impossib<strong>les</strong>.<br />
Eco torna a l'edat mitjana. Però no és l'edat mitjana que entre<br />
llucava el Renaixement com a El nom <strong>de</strong> la rosa. A Baudolino<br />
s'endinsa en l'imaginari més profund <strong>de</strong> l'època. Compte,<br />
doncs, a agafar el llibre pensant que tornarem a trobar el jove<br />
Adso. Això sí, continuarem absorbits per la <strong>de</strong>nsitat habitual<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> novel·<strong>les</strong> d'Eco i és possible que us sentiu perduts en<br />
algun moment en els meandres <strong>de</strong> la història. Com els perso<br />
natges, us preguntareu què és veritat i què és mentida. Però es<br />
tracta <strong>de</strong> fer bona la dita si no és ventat, és ben trobat. E. P.<br />
Catherine Millet. «La vida sexual <strong>de</strong> Catherine<br />
M.». Empúries. Barcelona, 2001.<br />
Ens trobem davant d'una<br />
representació novel·lada<br />
<strong>de</strong>ls gustos sexuals d'una<br />
senyoreta burgesa <strong>de</strong><br />
París. La qüestió <strong>de</strong> la<br />
cenyida veritat <strong>de</strong>l que<br />
s'hi conta (una orgia amb<br />
cinquanta homes) té<br />
interès només per als lec<br />
tors <strong>de</strong> Li Vanguardia,<br />
espantats davant d'una tal<br />
quantitat.<br />
Ara, per què és tan llegi<br />
da? Per un exhibicionisme impúdic <strong>de</strong>l personatge i per la<br />
sempre revessada qüestió <strong>de</strong>l nombre. Catherine Miller apun<br />
ta cap al nombre, i en conseqüència esberla el tòpic i, a més a<br />
més, es mostra governant el seu <strong>de</strong>sig i mostrant-lo amb total<br />
consciència. Catherine M. pren <strong>les</strong> regnes <strong>de</strong> la seua vida<br />
sexual extramurs <strong>de</strong> la moral convencional, amb complet<br />
<strong>de</strong>seiximent.<br />
No és exactament una novel·la, per bé que n'usi <strong>les</strong> tècni<br />
ques habituals: <strong>de</strong>tallisme, visibilitat, ritme. El sexe hi és trac<br />
tat d'una manera curiosa: <strong>de</strong>svalorat i omnipresent.<br />
La sexualitat que Catherine Millet exposa és la que dóna allò<br />
que certs homes <strong>de</strong>sitgen: l'orgia i un cert <strong>de</strong>spreniment. Fins<br />
i tot,,una tova con<strong>de</strong>scencència en la ineptitud <strong>de</strong>ls masc<strong>les</strong>.<br />
I una <strong>de</strong>scripció precisa <strong>de</strong> la mecànica sexual.<br />
El sexe és viscut com a concreció <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sig. D'entrada, el<br />
somni <strong>de</strong> ser copulada per molts homes: una pràctica que<br />
clava <strong>les</strong> arrels en els orígens <strong>de</strong> l'espècie. Una altra ruptura<br />
és l'anul·lació <strong>de</strong> la privacitat: el gust per l'aire lliure. El plaer<br />
pels espais <strong>de</strong> pas, com ara vestíbuls o pàrquings com a esce<br />
naris per a la batalla amososa. El sexe és <strong>de</strong>slligat <strong>de</strong> la mater<br />
nitat; és un retorn al sexe com a forma <strong>de</strong> relació -<strong>de</strong> conci<br />
liació- , com certs micos que solucionen els seus greuges i<br />
asprors a base <strong>de</strong> còpu<strong>les</strong>. Atrevit. A. L.<br />
Antoni Arrizabalaga. «Els petits mamífers».<br />
Museu <strong>de</strong> úranoUers-Ciències Naturals/ Centre <strong>de</strong><br />
documentació <strong>de</strong>l Parc Natural <strong>de</strong>l Montseny, 1999.<br />
Is petits ma<br />
1 " T^' 14<br />
Normalment, quan es veu un mamífer petit -tant si és un rose<br />
gador com si és un insectívor- se'l qualifica <strong>de</strong>spectivament<br />
<strong>de</strong> rata i se l'associa als danys que pot ocasionar a l'agricultu<br />
ra, als magatzems <strong>de</strong> gra i a <strong>les</strong> cases <strong>de</strong> camp. Gairebé mai<br />
no es recorda la seua biologia, el seu comportament o el seu<br />
paper -molt important- en els nostres ecosistemes. I aquest és<br />
el buit que vol omplir aquest llibre.<br />
Aquí els protagonistes són rates i ratolins, però també lirons,<br />
eriçons, esquirols, musaranyes... L'autor ens convida a apro<br />
par-nos a la vida d'aquests petits animals, que per al gran<br />
públic formen part <strong>de</strong> dos móns ben diferents. Un és el <strong>de</strong>ls<br />
que són ben coneguts, si bé la saviesa popular és força esbiai<br />
xada en el sentit <strong>de</strong> satanitzar els animals danyins i d'aspecte<br />
8Í
S2<br />
<strong>de</strong>sagradable. A l'altre món hi ha els que resulten totalment<br />
<strong>de</strong>sconeguts, fins al punt que, en parlar d'aquestes espècies<br />
-que són tan ibèriques com <strong>les</strong> altres- sembla que siguin exò<br />
tiques.<br />
El llibre comença <strong>de</strong>finint què és un petit mamífer: menys <strong>de</strong><br />
120 grams fins al gram i mig <strong>de</strong> la menuda musaranya Suncus<br />
etruscus. Sembla un miracle que amb tan poca matèria es<br />
pugui fabricar un organisme amb el mateix nivell <strong>de</strong> comple<br />
xitat que una balena d'unes quantes tones <strong>de</strong> pes. Tanmateix,<br />
també hi trobareu <strong>les</strong> rates més grosses, els eriçons i l'esqui<br />
rol. La reunió <strong>de</strong> grups fan dispars com són els insectívors<br />
(musaranyes i talps) i els rosegadors (rates i ratolins) queda<br />
justificat pel fet que la major part tenen un comportament<br />
ecològic similar, ocupen ambients diversos, posseeixen<br />
poblacions nombroses, tenen una mateixa estratègia repro<br />
ductora (gran nombre <strong>de</strong> <strong>de</strong>scen<strong>de</strong>nts), una vida curta i, en fi,<br />
són presa <strong>de</strong> molts <strong>de</strong>predadors, especialment mamífers car<br />
nívors i aus rapinyaires. I aquí rau la seua importància als<br />
ecosistemes: constitueixen la base alimentària d'una gran<br />
quantitat d'espècies.<br />
Les explicacions són assequib<strong>les</strong> per a qualsevol persona, i<br />
això tant a la part <strong>de</strong> consulta (<strong>les</strong> fitxes <strong>de</strong> <strong>les</strong> espècies), com<br />
a la que tracta <strong>de</strong> l'ecologia i biologia, En aquesta part <strong>de</strong>sta<br />
ca l'apartat <strong>de</strong>dicat als <strong>de</strong>predadors i el que tracta <strong>de</strong> la res<br />
posta i repoblació <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>ls incendis. A continuació es<br />
comenten els mèto<strong>de</strong>s d'estudi, la variació individual i <strong>les</strong><br />
adaptacions específiques al medi. El llibre acaba amb un<br />
resum brillant sobre els paràsits <strong>de</strong>ls micromamífers (l'espe<br />
cialitat <strong>de</strong> l'autor): la vida dinsi la vida sobre els petits mamí<br />
Punts <strong>de</strong> venda<br />
fers són <strong>les</strong> encerta<strong>de</strong>s expressions empra<strong>de</strong>s per als paràsits<br />
interns i externs.<br />
Tots els capítols estan molt ben il·lustrats, amb dibuixos i<br />
fotografies, la majoria <strong>de</strong> qualitat i obtingu<strong>de</strong>s al camp. El<br />
resultat és força atractiu, ben allunyat <strong>de</strong>ls grans manuals, els<br />
quals tenen molta més informació però espanten els qui sim<br />
plement estan interessants en la natura. Aquesta obra, breu<br />
però molt instructiva i no exempta d'ironia, compagina la<br />
divulgació científica amb el rigor <strong>de</strong> <strong>les</strong> afirmacions i <strong>les</strong><br />
da<strong>de</strong>s proporciona<strong>de</strong>s. Aquesta combinació -no gaire fre<br />
qüent- proporciona una encertada visió global. Així, resulta<br />
d'interès tant per a biòlegs i estudiants, com per al públic que<br />
<strong>de</strong>sitgi conèixer en poques parau<strong>les</strong> quelcom més sobre el<br />
món fascinant <strong>de</strong>ls petits mamífers.<br />
Acabarem amb unes parau<strong>les</strong> <strong>de</strong> la presentació que sintetit<br />
zen la inquietud per a aquest món amagat i <strong>de</strong>sconegut <strong>de</strong>ls<br />
representants més menuts <strong>de</strong>l nostre grup zoològic: "Des <strong>de</strong><br />
l'inici <strong>de</strong> la humanitat, <strong>les</strong> rates i els ratolins ens han cercat.<br />
Encuriosi<strong>de</strong>s per nosaltres, animals amb dues potes que, igual<br />
com aquests rosegadors, emmagatzemem aliments. Aquesta<br />
associació <strong>de</strong> malfactors és tan estreta, que no po<strong>de</strong>m com<br />
prendre algunes espècies sense conèixer <strong>les</strong> fites més impor<br />
tants <strong>de</strong> la història <strong>de</strong>ls re<strong>de</strong>scobriments entre continents i<br />
civilitzacions."<br />
Per aconseguir aquest llibre cal adreçar-se al Museu <strong>de</strong> Gra-<br />
noIlers-Ciències Naturals (tel.: 93 870 96 51, o bé, m.granollers.<br />
cn@diba.es). A. M.<br />
©PUNT<br />
c/ Bisbe Messeguer, 11 • 25003 LLEIDA<br />
Tel. 973 26 48 88 - Fax 973 26 83 75<br />
LLIBRERIA QUERA<br />
Petritxol, 2-Tel. 93 318 07 43<br />
08002 BARCELONA<br />
E-mail: llibquera@seker.es<br />
LLIBRES El Genet Blau<br />
Carrer Bal<strong>les</strong>ter. 13, LLEIDA<br />
Tel.: 973 27 <strong>52</strong> 07<br />
E-mail: elgenetblau@infolleida.com
V E N T DE PORT<br />
Pirineus <strong>de</strong> Verdaguer (i: Orografia)<br />
"Un gran arbre ajagut<br />
és lo Pirene''<br />
"Lo Canigó és una magnòlia immensa / que en un rebrot <strong>de</strong>l Pirineu se bada".<br />
A l'hora <strong>de</strong> posar íil a l'agulla <strong>de</strong><br />
la col·laboració en aquesta secció<br />
que amablement em va <strong>de</strong>manar la<br />
direcció d'Amo per als quatre números<br />
<strong>de</strong>l 2002 amb l'única exigèn<br />
cia que la temàtica <strong>de</strong> fons tingués<br />
relació amb el territori pirinenc,<br />
vaig pensar que l'escaiença aquest<br />
any <strong>de</strong>l centenari <strong>de</strong> la mort <strong>de</strong><br />
Jacint Verdaguer podia fer adient<br />
Per Alvar <strong>Valls</strong><br />
83
es:<br />
^<br />
O<br />
una evocació <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>de</strong>scripcions<br />
pirinenques <strong>de</strong>l nostre literat, que,<br />
sobretot en el seu poema Canigó, va<br />
immortalitzar la serralada fent-ne<br />
matèria literària <strong>de</strong> d'una <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
obres culminants <strong>de</strong> <strong>les</strong> lletres catalanes<br />
<strong>de</strong> tots els temps.<br />
Presento, doncs, al lector, a partir<br />
d'aquest número i en els tres que<br />
seguiran, aquesta evocació, dividint<br />
<strong>les</strong> proposicions verdaguerianes en<br />
quatre grans blocs, que aniré <strong>de</strong>scab<strong>de</strong>llant<br />
en els quatre números<br />
d'Àrnica <strong>de</strong> l'any, corresponents a<br />
l'orografia, a història, mite i llegenda,<br />
als personatges humans i altres<br />
criatures pirinenques, i als valors<br />
immortals <strong>de</strong> l'amor, la fe i la pàtria,<br />
temes que encarnen els "Pirineus <strong>de</strong><br />
Verdaguer" o diverses cares d'un<br />
mateix Pirineu, en part real i en part<br />
imaginat, <strong>de</strong> què es va servir l'artista<br />
per donar forma al seu projecte literari.<br />
No es tracta pas d'una visió crítica<br />
i ni tan sols formalment <strong>de</strong>scriptiva<br />
<strong>de</strong>l poema, sinó d'uns apunts<br />
confegits a partir d'una lectura personal,<br />
impressionista i apassionada,<br />
que porten implícita, això sí, una<br />
proposta per al lector: la que es <strong>de</strong>riva<br />
<strong>de</strong>l convenciment que el millor<br />
<strong>de</strong>ls homenatges a Verdaguer en<br />
l'any <strong>de</strong>l centenari i en tot temps és<br />
l'assaboriment <strong>de</strong> la seua obra. En el<br />
cas present, d'aquella part <strong>de</strong> la<br />
seua obra que constitueix el més<br />
gran monument bastit per l'art poètica<br />
a llaor <strong>de</strong>l nostre Pirineu, la lectura<br />
0 la relectura <strong>de</strong>l qual invito <strong>de</strong>s<br />
d'aquí a fer a tots els lectors.<br />
"Què són los Pirineus?"<br />
Canigó és, en essència, el gran<br />
poema èpic <strong>de</strong> la Catalunya cristia<br />
na, que canta l'engendrament <strong>de</strong> la<br />
nació sota l'ègida <strong>de</strong> la Creu. Tota la<br />
seua trama, els marcs històric i físic,<br />
els personatges, giren entorn d'aquest<br />
propòsit <strong>de</strong>l poeta, el qual<br />
posa a contribució els seus dots literaris<br />
per construir una peça impressionant<br />
que, llegida més d'un segle<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la seua composició, és<br />
capaç <strong>de</strong> produir en el lector d'avui<br />
aquella sensació <strong>de</strong> plenitud, si<br />
se'm permet dir-ho d'immortalitat,<br />
que només transmeten <strong>les</strong> obres<br />
mestres <strong>de</strong> la creació artística.<br />
El marc físic sobre el qual discorre<br />
l'acció <strong>de</strong>l poema és el massís <strong>de</strong>l<br />
Canigó i <strong>les</strong> terres adjacents <strong>de</strong>l<br />
Rosselló i el Conflent, paradigma <strong>de</strong><br />
tota la serralada, la qual és tanmateix<br />
cantada abundantment al llarg<br />
<strong>de</strong> l'obra. El singular viatge en carrossa<br />
aèria <strong>de</strong> Gentil i Flor<strong>de</strong>neu i<br />
els sentits cants <strong>de</strong> <strong>les</strong> goges serveixen<br />
per poetitzar àmpliament tota<br />
aquella part <strong>de</strong> la serralada coneguda<br />
i circumstanciadament trepitjada<br />
per l'excursionista inveterat que fou<br />
Verdaguer -<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la mar Mediterrània<br />
fins a la Vall d'Aran i la Mala<strong>de</strong>ta<br />
en ambdues vessants-, però<br />
no manquen en el poema apel·lacions<br />
al massís pirinenc en la seua<br />
totalitat.<br />
El Pirineu com un tot és <strong>de</strong>finit<br />
pel poeta amb metre majestuós i<br />
tints èpics, fent ús <strong>de</strong> la rica imatgeria<br />
que amara tota la seua producció<br />
en vers i en prosa. Adés veu la serralada<br />
en forma d'arbre: "Un gran<br />
arbre ajagut és lo Pirene / que mira<br />
ses branca<strong>de</strong>s po<strong>de</strong>roses / esbadiarse<br />
<strong>de</strong> València a Roses, / entreteixirse<br />
amb serres i turons, / on penja,<br />
com ses flors immusteïb<strong>les</strong>, / <strong>les</strong><br />
blanques caseries i vilatges / i més a<br />
prop <strong>de</strong>l cel, los ermitatges, / que en<br />
semblen, allí dalt, los escalons";<br />
adés aquell arbre és un incommensurable<br />
cedre: "Un cedre és lo<br />
Pirene <strong>de</strong> portentosa alçada; / com<br />
los aucells, los pob<strong>les</strong> fan niu en sa<br />
brancada, / d'on cap voltor <strong>de</strong> races<br />
<strong>de</strong>sallotjar-los pot; / quiscuna d'eixes<br />
serres, d'a on la vida arranca /<br />
son vol, d'aquest superb colós és<br />
una branca, / ell és lo cap <strong>de</strong> brot";<br />
adés la serra que s'estén <strong>de</strong> mar a<br />
mar pren la forma d'una serp: "Què<br />
són los Pirineus?; serpent <strong>de</strong>forme /<br />
que, eixint encara <strong>de</strong> la mar<br />
d'Astúries, / per beure l'aigua a on<br />
se banya Empúries / atravessa pel<br />
mig un continent".<br />
L'epicitat pren un to major -que<br />
recorda l'altre gran poema heroic<br />
verdaguerià, L'Atlàntida- en alguns<br />
passatges que evoquen l'imaginat<br />
cataclisme inicial forjador <strong>de</strong> la<br />
serralada: "Quins crits més horrorosos<br />
<strong>de</strong>gué llançar la terra / infantant<br />
en ses joves anya<strong>de</strong>s eixa serra!, /<br />
que jorns <strong>de</strong> pernabatre!, que nits<br />
<strong>de</strong> gemegar, / per traure a la llum<br />
pura <strong>de</strong>l sol eixes muntanyes, / <strong>de</strong>l<br />
centre <strong>de</strong> sos cràters, <strong>de</strong>l fons <strong>de</strong> ses<br />
entranyes,/com ones <strong>de</strong> la mar!",<br />
"Lo Canigó és una magnòlia<br />
immensa"<br />
Passant <strong>de</strong>l conjunt al particular,<br />
són també d'una notable força <strong>les</strong><br />
<strong>de</strong>scripcions <strong>de</strong>l Canigó i especialment<br />
<strong>les</strong> <strong>de</strong>l llarg passatge <strong>de</strong>dicat a<br />
la Mala<strong>de</strong>ta i la <strong>de</strong>l pas <strong>de</strong> Gentil i<br />
Flor<strong>de</strong>neu per sobre <strong>de</strong>l Cadí. La<br />
muntanya que dóna nom al poema<br />
és objecte, entre d'altres, d'aquestes<br />
dues evocadores <strong>de</strong>scripcions: "Lo<br />
Canigó és una magnòlia immensa /<br />
que en un rebrot <strong>de</strong>l Pirineu se<br />
bada; / per abel<strong>les</strong> té fa<strong>de</strong>s que la<br />
volten, / per papallons los cisnes i<br />
<strong>les</strong> àligues. / Formen son càlzer<br />
escari<strong>de</strong>s serres / que plateja l'hivern<br />
i l'estiu daura, / grandiós veire<br />
on beu olors d'estrella, / los aires<br />
rellentor, los núvols aigua"; "Gegant<br />
ample d'espatl<strong>les</strong>, al torb i a la tempesta<br />
/ i als núvols <strong>de</strong>ixa fer-hi cada
hivernada aplec; / rama<strong>de</strong>s<br />
té que viuen <strong>de</strong> romaní i<br />
ginesta / en cada arruga<br />
esteses <strong>de</strong> sa rumbosa vesta,<br />
/ i un poble en cada plec".<br />
Per la seua banda, la<br />
Mala<strong>de</strong>ta és cantada com<br />
un gegant: "Veu's-e-la aquí:<br />
mirau sa gegantina altura: /<br />
se que<strong>de</strong>n Vignemale i<br />
Ossau a sa cintura. / Puig<br />
d'Alba i la Forcada li arriben<br />
a genoll;/al peu d'aqueix<br />
olímpic avet <strong>de</strong> la muntanya,<br />
/ són salzes <strong>les</strong> Alberes,<br />
Carlit és una canya, / lo<br />
Canigó un reboll", mentre<br />
que el Cadí apareix com<br />
una formidable forta<strong>les</strong>a <strong>de</strong><br />
titans: "És <strong>de</strong>l Cadí la serralada<br />
enorme/ciciòpic mur<br />
en forma <strong>de</strong> muntanya, /<br />
que serva el terraplè <strong>de</strong> la<br />
Cerdanya / per on lo Segre<br />
va enfondint son llit. /<br />
Resclosa fóra un temps d'estany<br />
amplíssim, /a on, en<br />
llur fogosa jovenesa, /<br />
aqueixos cims miraven la<br />
bel<strong>les</strong>a/<strong>de</strong> son alt front avui<br />
esblanqueït. / Avui l'estany<br />
no hi és, i alta muralla/d'un<br />
castell <strong>de</strong> titans és eixa serra,<br />
/ per escudar la catalana<br />
terra / fet sobre el dors <strong>de</strong>l Pirineu<br />
altiu. / Noufonts, Carlit i Canigó i<br />
Meranges / són ses quatre ciclòpiques<br />
torrel<strong>les</strong> / i són eixos<br />
turons ses sentinel<strong>les</strong>/on encara <strong>les</strong><br />
àligues fan niu".<br />
Més enllà <strong>de</strong>ls grans cims, la visió<br />
d'immensitat s'aplica també a<br />
escenaris relativament menors, com<br />
en aquesta impressionant evocació<br />
<strong>de</strong> la la vall <strong>de</strong> la Comalada, un <strong>de</strong>ls<br />
contraforts <strong>de</strong>l Canigó: "En gran<br />
amfiteatre la timbera /s'arqueja cap<br />
Coberta <strong>de</strong> la primera edició <strong>de</strong> "Canigó. Llegenda pirenayca <strong>de</strong>l<br />
temps <strong>de</strong> la Reconquista", <strong>de</strong> mossèn Jacinto Verdaguer. Barcelona:<br />
Llibreria Catòlica, 1886.<br />
mensa <strong>de</strong>l ferreny tità, / lo que és<br />
avui un gorg i ampla gelera / tal volta<br />
fou lo cràter d'un volcà".<br />
En clau <strong>de</strong> grandiositat èpica,<br />
només vencen el po<strong>de</strong>r <strong>de</strong> la muntanya,<br />
en situacions molt concretes,<br />
aquells elements <strong>de</strong> fons que <strong>de</strong>noten<br />
els grans valors sobre els quals<br />
<strong>de</strong>scansa tot el poema, com és el<br />
cas <strong>de</strong> l'amor, quan Gentil galopa<br />
<strong>de</strong> nit a la recerca <strong>de</strong> l'estimada:<br />
"Quan troba un cingle altívol, lo<br />
voreja;/quan troba un corree famo-<br />
al cingle <strong>de</strong> Batera, / i, gola im- lene, lo salta; / quan en son vol un<br />
lledoner l'atura,/en dos lo<br />
migparteix d'un colp d'espasa";<br />
0 el po<strong>de</strong>r guerrer,<br />
exemplificat en el pas <strong>de</strong>ls<br />
soldats d'Hanníbal pel<br />
Pirineu: "per fer-los pas los<br />
roures <strong>de</strong> tres-cents anys<br />
s'inclinen" o en l'estatura<br />
<strong>de</strong>l mateix cabdill cartaginés:<br />
"lo gros Montbram,<br />
d'Hanníbal als peus sembla<br />
petit"; 0 bé, en la conclusió<br />
<strong>de</strong>l poema, la pàtria<br />
i la fe, que, íntimament<br />
relliga<strong>de</strong>s, enxiqueixen el<br />
Pirineu: "puix Déu t'empeny,<br />
oh Catalunya!, avant.<br />
/ Avant: per monts, per<br />
terra i mar no et pares, / ja<br />
t'és petit per trono el<br />
Pirineu, / per ésser gran<br />
avui te <strong>de</strong>spertares / a l'ombra<br />
<strong>de</strong> la Creu".<br />
"Muntanyes regala<strong>de</strong>s"<br />
En contrast amb la matèria<br />
èpica <strong>de</strong>l poema i amb els<br />
nombrosos passatges en<br />
què s'exalcen portents<br />
geològics, <strong>de</strong>smesures orogràfiques,<br />
gestes guerreres<br />
0 lluites <strong>de</strong> déus i <strong>de</strong> titans,<br />
Canigó és reblert <strong>de</strong> propostes<br />
líriques, tant en el<br />
sentit com en la forma, que el poeta<br />
encaixa amb <strong>de</strong>stresa artística ajudant-se<br />
<strong>de</strong> recursos com la tendra<br />
comparació: "los dotze estanys<br />
Pessons, corona hermosa / que <strong>de</strong><br />
brillants i gemmes li ofereixen"; la<br />
placi<strong>de</strong>sa virgiliana: "Muntanyes<br />
regala<strong>de</strong>s/són <strong>les</strong> <strong>de</strong>l Canigó,/el<strong>les</strong><br />
tot l'any floreixen, / primavera i tardor";<br />
la precisa troballa conceptual:<br />
"Lo Rosselló és un arc <strong>de</strong> dues cordilleres<br />
/ que té per corda el mar";<br />
l'aire i el metre <strong>de</strong> la cançó popular:<br />
"Que bonica n'és la mar, / que boni-<br />
85
S6<br />
ca en nit serena!, / <strong>de</strong> tant mirar lo<br />
cel blau / los ulls li blavegen", o la<br />
tornada amable i suggeridora:<br />
"Noguera per Alós / tot joguinós. /<br />
Carona per Aran / tot rondinant".<br />
Això, referit només als llocs físics<br />
<strong>de</strong> la muntanya, ja que tots<br />
aquests elements que conformen el<br />
vessant líric <strong>de</strong>l poema es multipliquen<br />
quan es consi<strong>de</strong>ra allò que els<br />
crítics han assenyalat com un tret<br />
franciscà omnipresent en el millor<br />
Verdaguer: la humanització d'elements<br />
naturals com <strong>les</strong> plantes i els<br />
arbres, o la fauna, que són presentats<br />
amb qualitats i sentiments, i que<br />
en la nostra particular lectura situarem<br />
en l'article <strong>de</strong>dicat als personatges<br />
i altres criatures <strong>de</strong>l Pirineu.<br />
Humanització <strong>de</strong> la qual tampoc no<br />
són exempts alguns elements <strong>de</strong>l<br />
paisatge, amb els quals el poeta dialoga:<br />
"Per què t'amagues, Camprodon<br />
fresquívol?"; o als quals atribueix<br />
sentiments: "lo rieró festeja la<br />
nimfea"; o accions equiparab<strong>les</strong> a<br />
<strong>les</strong> humanes: "i, com jai que per<br />
nins se <strong>de</strong>ixa vèncer, /a llur carrossa<br />
d'or l'espatlla abaixa / l'Alp gegantí,<br />
que una pineda faixa / com cap <strong>de</strong><br />
monjo un cercle <strong>de</strong> cabell".<br />
La vena lírica aporta a Canigó<br />
fragments bellíssims per la forma, el<br />
concepte i el llenguatge, fruit <strong>de</strong> la<br />
gran<strong>de</strong>sa creativa <strong>de</strong> Verdaguer. És<br />
el cas, entre molts d'altres, <strong>de</strong>l llarg<br />
relat, en quartetes d'octosíl·labs,<br />
que <strong>de</strong>scriu <strong>les</strong> bel<strong>les</strong>es <strong>de</strong> la cova<br />
<strong>de</strong> Cirac, convertida en camí interior<br />
per pujar al cim <strong>de</strong>l Canigó, i<br />
que conté estrofes d'una gran riquesa<br />
metafòrica i imaginativa: "La volta<br />
<strong>de</strong>ixa filar/ la tosca en estalactita,<br />
/ fins que la puja a besar / amorosa<br />
estalagmita". 0 el <strong>de</strong>l cant bell i<br />
serè que posa en boca <strong>de</strong> la goja <strong>de</strong><br />
Banyo<strong>les</strong>: "Tota la nit he filat / vora<br />
l'estany <strong>de</strong> Banyo<strong>les</strong>, / al cantar <strong>de</strong>l<br />
"Amb son germà, lo comte <strong>de</strong> Cerdanya, / com àliga que a l'àliga acompanya, / davalla Tallaferro<br />
<strong>de</strong> Canigó un matí". Dibuix <strong>de</strong> |. Junceda (1945).<br />
rossinyol, / al refilar <strong>de</strong> <strong>les</strong> goges. /<br />
Mon fil era d'or, / d'argent la filosa, /<br />
los boscos veïns / m'han pres per<br />
l'aurora", que continua amb una<br />
evocadora <strong>de</strong>scripció paisatgística:<br />
"Per <strong>de</strong>banar lo meu fil / tinc bel<strong>les</strong><br />
<strong>de</strong>banadores, / <strong>les</strong> muntanyes <strong>de</strong><br />
Begur, / <strong>les</strong> <strong>de</strong> Begur i Armen-Roda,<br />
/ <strong>les</strong> serres <strong>de</strong> Puigneulós, / <strong>les</strong> <strong>de</strong>l<br />
Mont i Rocacorba. / La plana <strong>de</strong><br />
l'Empordà / mai ha dut millor coro<br />
na, / corona <strong>de</strong> raigs <strong>de</strong> llum / tre-<br />
nats amb lliris i roses". 0, encara, el<br />
<strong>de</strong> la <strong>de</strong>licada pintura <strong>de</strong> la natura-
<strong>les</strong>a en repòs nocturn mentre Gentil,<br />
estrenat <strong>de</strong> cavaller, vetlla <strong>les</strong> tropes<br />
al castell d'Arrià: "Tot dorm; los<br />
óssos dins la negra cova, / los aires<br />
<strong>de</strong>l capvespre entre els branques, /<br />
en sa pleta l'anyell, i entre <strong>les</strong> ful<strong>les</strong>/<br />
los aucells amb lo cap <strong>de</strong>ssota l'ala,<br />
/ en coixí <strong>de</strong> celístia <strong>les</strong> estrel<strong>les</strong>, /<br />
<strong>les</strong> congestes <strong>de</strong> neu en la muntanya<br />
/<strong>de</strong> Canigó, com lo somrís puríssim<br />
/<strong>de</strong>l formidable rei <strong>de</strong> l'encontrada/<br />
a qui el Pirene fa <strong>de</strong> trono esplèndid<br />
/ i l'hemisferi <strong>de</strong> florida tiara".<br />
Espriu, Sagarra, Foix...<br />
Cada nova lectura d'una composició<br />
literària aporta al lector noves<br />
perspectives, li obre camins <strong>de</strong><br />
comprensió i li permet establir o<br />
aventurar interaccions <strong>de</strong> l'autor<br />
amb el seu entorn i <strong>de</strong> l'entorn amb<br />
l'autor. La lectura que he fet <strong>de</strong>l poema<br />
Canigó per preparar la redacció<br />
d'aquests artic<strong>les</strong> m'ha portat,<br />
doncs, a i<strong>de</strong>ntificar nous replecs <strong>de</strong>l<br />
teixit literari verdaguerià i <strong>de</strong>l seu ric<br />
doll lingijístic. Però vet aquí que<br />
també, tot llegint, en alguns passatges<br />
m'ha semblat sentir, com un eco<br />
<strong>de</strong> contorns difusos, el dring latent,<br />
més que <strong>les</strong> parau<strong>les</strong> concretes,<br />
d'alguns insignes poetes posteriors,<br />
cosa que, si fos el cas, <strong>de</strong>notaria una<br />
influència sobre aquells creadors<br />
<strong>de</strong>l segle xx que no faria res més que<br />
confirmar la mo<strong>de</strong>rnitat <strong>de</strong> Verdaguer<br />
i la seua contribució en el <strong>de</strong>venir<br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> lletres catalanes mo<strong>de</strong>rnes.<br />
La informalitat <strong>de</strong>l present<br />
escrit em permet exposar al lector<br />
sense rubor aquestes sensacions<br />
subjectives.<br />
El fragment Muntanyes regala<strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong>l cant VI, en què intervenen<br />
alternativament <strong>les</strong> goges <strong>de</strong>l<br />
Pirineu, ¿no té una ben factible lectura<br />
en clau recitativa que recorda<br />
el poema Petites cob<strong>les</strong> d'entene-<br />
brats <strong>de</strong> Salvador Espriu tal com<br />
l'escenificà Ricard Salvat a Ronda<br />
<strong>de</strong> mort a Sinera^. 0, més concretament,<br />
no evoquen el metre i el ritme<br />
i fins i tot alguna <strong>de</strong> <strong>les</strong> maneres <strong>de</strong><br />
dir <strong>de</strong>l poeta <strong>de</strong> Sinera versos com,<br />
en el mateix passatge, els que l'autor<br />
<strong>de</strong> Canigó posa en boca <strong>de</strong> la<br />
Jacint Verdaguer a la font <strong>de</strong>l Desmai. Oli <strong>de</strong> Marià <strong>de</strong> Picó (1870). Museu Episcopal <strong>de</strong> Vic.<br />
87<br />
cu,
88<br />
"Prop d'on Cadí amb lo Cadinell encaixa / s'alça el doble turó <strong>de</strong> Pedraforca".<br />
goja <strong>de</strong> Mirmanda?: "Quan<br />
Barcelona era un prat/ja Mirmanda<br />
era ciutat, / forts gegants l'han aixecada,<br />
/ que <strong>de</strong> pedra amb glavi tose /<br />
quan los veien dintre el bosc / fins<br />
los roures tremolaven. / L'aixecaren,<br />
fent ensalms, / amb reblums <strong>de</strong> quatre<br />
palms, / amb palets <strong>de</strong> quatre<br />
canes, / entre el secà i l'aiguamoll, /<br />
com la vila <strong>de</strong> Ripoll / entremig <strong>de</strong><br />
dues aigües".<br />
I en alguns moments <strong>de</strong>l Cant <strong>de</strong><br />
Gentil <strong>de</strong>l cant VII, hom no hi<br />
podria <strong>de</strong>scobrir el caient <strong>de</strong> la nítida<br />
verbositat poètica <strong>de</strong> Josep Maria<br />
<strong>de</strong> Sagarra?: "A la primera empenta<br />
que li dóna / lo capbussa i rebat per<br />
l'estimball, / a on un ai! <strong>de</strong> moribund<br />
ressona / omplint <strong>de</strong> pena i <strong>de</strong><br />
tristor la vall. / L'arpa rodola amb ell<br />
<strong>de</strong> timba en timba, / ferint-<strong>les</strong> amb<br />
trencada gemegor, / gemegor que<br />
s'allunya i minva, minva / d'acord<br />
encara amb aquell pit que mor".<br />
I encara, en el cant <strong>de</strong> la goja <strong>de</strong><br />
Ribes <strong>de</strong>l fragment Muntanyes regala<strong>de</strong>s,<br />
no podria trobar-s'hi l'empremta<br />
d'algun <strong>de</strong>ls frescos nadáis<br />
<strong>de</strong> j. V. Foix?: "\o tinc una galeria /<br />
que va per dintre <strong>de</strong>ls monts /<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
la cova <strong>de</strong> Ribes / fins al Forat <strong>de</strong><br />
Santou. / Per un cap veig Coma Ar<br />
mada / i els espadats <strong>de</strong> Montgrony,<br />
/per l'altre riu que anguileja/<strong>de</strong>s<strong>de</strong><br />
Caralps a Ripoll. / Mon palau és dins<br />
un cingle / que el Freser parteix en<br />
dos, / a cada banda <strong>de</strong> cingle / tinc<br />
finestres i balcons/amb heureres<br />
per cortina, / lligaboscos per festó. /<br />
De riba a riba abraçant-se / vells<br />
roures que fan <strong>de</strong> pont, / los que<br />
passar-hi m'hi veuen / me prenen<br />
per un colom".<br />
Bel<strong>les</strong> pinzella<strong>de</strong>s, <strong>les</strong> que he<br />
aportat al llarg <strong>de</strong>l present article,<br />
que són una ínfima mostra <strong>de</strong> la<br />
fecunditat <strong>de</strong>scriptiva d'un <strong>de</strong>ls "Pirineus"<br />
l'orogràfic, <strong>de</strong> Verdaguer.<br />
I
:arxiu<br />
llim<br />
<strong>de</strong>l <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong><br />
<strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong><br />
A través d'aquesta nova<br />
secció d'Àrnica i al llarg<br />
d'aquest i <strong>de</strong>ls propers 7<br />
números <strong>de</strong> ¡a revista<br />
presentarem els princi<br />
pals fons dipositats i els<br />
seus fotògrafs, alguns<br />
<strong>de</strong>ls quals po<strong>de</strong>u veure a<br />
¡a portada, <strong>de</strong> tal mane<br />
ra que aquestes planes<br />
siguin una plataforma <strong>de</strong><br />
difusió global <strong>de</strong>l nounat<br />
Arxiu d'Imatges <strong>de</strong>l<br />
<strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong><br />
<strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong>.<br />
Mossèn Dot Campí<br />
Joaquim Morella<br />
Joan Tous<br />
Pere Català-Roca<br />
Josep Gómez-Vidal<br />
Josep M. Gavín<br />
Carlos Estevan Memorado<br />
89
Q<br />
3i^ .^irm-<br />
.es <strong>Valls</strong> d'Aneu<br />
ils pob<strong>les</strong> i la gent<br />
Quan l'any 1826 Joseph Nicéphore Niepce inventava la<br />
fotografia, i donava vida al somni llargament anhelat <strong>de</strong><br />
reproduir la realitat <strong>de</strong> la manera més fi<strong>de</strong>l possible, probablement<br />
mai no va imaginar com fóra <strong>de</strong> revolucionària<br />
aquesta aportació a la humanitat.<br />
Des d'aquella primera fotografia feta <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la finestra<br />
estant <strong>de</strong> la seua habitació fins als nostres dies, els canvis<br />
en el món fotogràfic han estat vertiginosos i els avenços<br />
tecnològics que s'han aplicat en tots els camps <strong>de</strong> la ciència<br />
han col·laborat fermament a <strong>de</strong>sbrossar el camí <strong>de</strong>l<br />
coneixement humà. Ciències socials com la història, l'antropologia<br />
o la sociologia, per esmentar-ne algunes, han<br />
trobat en ia fotografia una companya insubstituïble d'informació<br />
sobre la història i la cultura d'una societat. Més<br />
encara, <strong>les</strong> fotografies perpetuen vivències i faciliten el<br />
record generacional d'experiències transmeses als <strong>de</strong>scen<strong>de</strong>nts<br />
per tal <strong>de</strong> fixar, a l'instant, com eren, què feien,<br />
com es divertien els nostres avantpassats. Definitivament<br />
es tracta d'una acumulació <strong>de</strong> coneixements que compensa<br />
llargament la seua salvaguarda.<br />
Els antece<strong>de</strong>nts<br />
L'any 1985 el <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> i els municipis aneuencs<br />
creaven l'Arxiu Històric <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> d'Aneu per tal <strong>de</strong><br />
recuperar el fons documental dispers. Aquest vast programa<br />
incloïa també l'objectiu, per part <strong>de</strong>l <strong>Consell</strong><br />
<strong>Cultural</strong>, <strong>de</strong> la creació d'un fons d'imatges que complementés<br />
aquell patrimoni documental. Ha estat, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors,<br />
una tasca lenta però in<strong>de</strong>turable. Una actuació que<br />
ha seguit tres eixos constants: buidatge <strong>de</strong>ls fons fotogràfics<br />
privats i públics (Centre Excursionista <strong>de</strong> Catalunya,<br />
Arxiu Mas, Arxiu Bastar<strong>de</strong>s, Arxiu Pere Català-Roca, Arxiu<br />
!Ar\iu 'Hisiòric<br />
cLeiLes<br />
Vaíís (f'Aneu<br />
DE LA FINESTRA<br />
ESTANT<br />
Campanya <strong>de</strong> recollida<br />
<strong>de</strong> fotografíe»<br />
a la terra <strong>d'Àneu</strong><br />
a POBLE<br />
ILAGENT<br />
^icwFotogfí<br />
EDIFICI DE L'ESTUD<br />
Inauguració<br />
4 <strong>de</strong> juliol, 12 h.<br />
JOU<br />
Joan Tous, Arxiu Joaquim Morelló, Arxiu Corbera,<br />
Museu d'Arts, Indústries i Tradicions Populars, Arxiu<br />
d'Etnografia i Folklore <strong>de</strong> Catalunya, Arxiu Institut<br />
d'Estudis ller<strong>de</strong>ncs), campanya <strong>de</strong> recollida fotogràfica<br />
<strong>de</strong>ls fons familiars <strong>d'Àneu</strong> i, finalment, exposicions per<br />
tal <strong>de</strong> donar a conèixer els fons fotogràfics (Les valls <strong>d'Àneu</strong>:<br />
els pob<strong>les</strong> i ¡a gent, 1988; Cerbí, 1998; Jou, 1999).<br />
S'havia, doncs, complert l'objectiu inicial d'atorgar a la<br />
fotografia un valor documental <strong>de</strong> primera importància,<br />
car els fons fotogràfics <strong>de</strong>l <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> arribaven als<br />
quatre mil negatius que, sens dubte, teixeixen una crònica<br />
fi<strong>de</strong>l <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong>. S'havien <strong>de</strong>sbordat <strong>les</strong> previsions<br />
inicials i arribava el moment precis <strong>de</strong> donar forma<br />
a aquest valuós llegat documental.<br />
El naixement<br />
L'assemblea general <strong>de</strong> socis <strong>de</strong>l <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> celebrada<br />
el dia 29 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong>l 2000 i a proposta <strong>de</strong> la<br />
junta <strong>de</strong> govern aprovava la creació <strong>de</strong> l'Arxiu d'Imatges<br />
<strong>de</strong>l <strong>Consell</strong> <strong>Cultural</strong> <strong>de</strong> <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong> per tal <strong>de</strong> garantir<br />
la conservació i difusió <strong>de</strong>ls fons dipositats. En línies<br />
generals, el projecte consisteix en la digitalització <strong>de</strong> tots<br />
els fons, en la creació d'una base <strong>de</strong> da<strong>de</strong>s <strong>de</strong> consulta<br />
pública i en la difusió <strong>de</strong>ls continguts a través <strong>de</strong> la publicació<br />
<strong>de</strong> catàlegs i activitats divulgatives. Atesa l'envergadura<br />
i els costos <strong>de</strong>l projecte, però, se'n va proposar<br />
l'execució al llarg <strong>de</strong> tres fases (2001-2003).<br />
Durant l'any 2001 s'ha portat a terme l'adquisició <strong>de</strong> l'equip<br />
<strong>de</strong> digitalització i el mobiliari complementari, la<br />
incorporació <strong>de</strong>l gros <strong>de</strong>l Fons Corbera i la digitalització i<br />
documentació <strong>de</strong> 1.600 fotografies. Aquestes tasques<br />
inicials han donat com a fruit una base <strong>de</strong> da<strong>de</strong>s que ja<br />
I
T<br />
conté l'esmentat Fons Corbera així com el Joaquim<br />
Morelló, el Fons <strong>de</strong>l Centre Excursionista <strong>de</strong> Catalunya,<br />
el Tous, el Gómez-Vidal i el Bastar<strong>de</strong>s.<br />
Per a aquest any 2002 s'ha proposat la posada en marxa<br />
<strong>de</strong>l servei <strong>de</strong> consultes, la digitalització <strong>de</strong> 2.000<br />
fotografies més, l'arxivament <strong>de</strong>ls fons en format paper<br />
i negatius, i la incorporació <strong>de</strong> dos <strong>de</strong> nous: el Carlos<br />
Estevan Membrado i l'Arxiu Gavín. Igualment, a final<br />
d'any veurà la llum el primer catàleg fotogràfic d'una<br />
nova col·lecció. Aquest primer número estarà <strong>de</strong>dicat<br />
íntegrament al Fons Corbera.<br />
La darrera fase <strong>de</strong>l procés <strong>de</strong> creació, corresponent a<br />
l'any 2003, preveu la digitalització <strong>de</strong> la resta <strong>de</strong>ls fons<br />
fotogràfics, la publicació d'un nou catàleg així com l'elaboració<br />
d'un catàleg electrònic <strong>de</strong> l'Arxiu d'Imatges<br />
en format CD.<br />
La Guingueta l'any 1904.<br />
Fons Morella.<br />
Montgarri els anys 1900 aprox.<br />
Fons Estevan Membrado
El futur<br />
A partir d'a<strong>les</strong>hores, un cop creada la infraestructura<br />
general i establertes <strong>les</strong> línies bàsiques d'actuació,<br />
l'Arxiu d'Imatges ha <strong>de</strong> continuar vetllant per la salvaguarda<br />
d'aquest ric patrimoni, treballant per aconseguir<br />
la incorporació <strong>de</strong> nous fons i per difondre'ls.<br />
.^"''íl i ^<br />
/ ^<br />
Plaça d'Alós, 1935. Fons Tous.<br />
Vista d'Esterri d'Aneu, Fons Gavín
amb la cultura<br />
Biblioteca <strong>de</strong> "la Caixa"<br />
a Esterri <strong>d'Àneu</strong> els anys 60.<br />
... amb la natura<br />
... <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l 1933<br />
amb <strong>les</strong> <strong>Valls</strong> <strong>d'Àneu</strong><br />
... amb <strong>les</strong> tradicions<br />
í^^'í^:;?-<br />
... amb <strong>les</strong> persones<br />
la i^aixa<br />
'n-. ,,
Patronat <strong>de</strong> Turisme. Diputació <strong>de</strong> Lleida<br />
www.lleidatur.es<br />
tel: 902 10 11 10