52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

^'.^ WPW
X msil
Revista del Consell
Cultural de les Valls d'Àneu
Mm itísm -S
FULLS DEL CONSELL
L'agricultura a l'Alt Pirineí

••*9^f^
Territori i Paisatge
CAIXA CATALUNYA
La Fundació Territori i Paisatge, creada per l'Obra
Social de Caixa Catalunya a finals de l'any 1997 i
que va començar la seva actuació el març de
1998, té com a objectius principals col·laborar en
la conservació del patrimoni natural i del
paisatge i conscienciar la població de la
necessitat de protegir el medi.
Les línies bàsiques d'actuació de la Fundació
Territori i Paisatge són tres:
la més important, adquirir parts de territori que
representin ambients naturals ben conservats
per gestionar-los posteriorment amb la
col·laboració d'entitats conservacionistes,
d'altres organitzacions no governamentals i de
les administracions públiques; per l'altra,
col·laborar en els projectes de conservació de la
natura que desenvolupen entitats del país; i
finalment, fer una tasca d'educació continuada,
tant en la població infantil i juvenil com en
l'adulta, a fi d'incorporar en la nostra societat el
valors ambientals. El Centre de Natura i
Desenvolupament Sostenible del Pirineus, de les
Planes de Son a les valls d'Àneu, està en la línia
d'aconseguir aquests objectius.
Reserves FTP
Convenis de cotlaboració 9
Equipament Les Planes de Son 0
Adquisició de drets de tala ^
Amb data gener del 2002 la Fundació Territori i
Paisatge és propietària de 12 reserves (6.926 ha.),
Iia signat convenis territorials de col·laboració
amb diferents ajuntaments per col·laborar en la
gestió de 10.566 ha. i ha adquirit els drets de tala
de 104 ha. de boscos per tal de preservar-los.
Fundació Territori i Paisatge.
La Pedrera. C/Provença 261-265 08008 BARCELONA
Tel: 93 484 7367 Fax; 93 484 7364
e-mail: fundtip@fundtip.com
Les Planes de Son
Centre de Natura
i Desenvolupament
Sostenible dels Pirineus
Reserva d'Alinyà
(Alt Urgell)
Lludnga: projecte
de reintroducció
de la Uúdrlga a les
conques de la
Muga i del Fluvià
Reserva
del Congost
de Mont-rebei
(Serra del Montsec)
Trencalos: estudi
de la població de
Trencalosos
del Pirineu Català
Reserva de
Mig de Dos Rius
(Aiguamolls de
l'Empordà)
reintroducció de la
cigonya a
l'Empordà
Reserva ;
del Congost
de Fraguerau
(Serra del Montsant) "
i'-'i-^S^-1?

Des de l'ou fins a les pomes
Del principi fins al final, des del primer plat
fins a les postres. Aquesta clàssica expressió
llatina, ab ovo usque ad mala, utilitzada per
Horaci i inspirada en els
àpats romans, que començaven
amb ous i acabaven amb
fruita, és un bon pretext per
exemplificar la necessitat que
tenen tots els territoris, però
molt especialment aquells espais
de permanent seducció turística,
d'oferir com a elements inseparables
de la seua cultura l'imprescindible c
plement gastronòmic.
L'any 1993 el Consell Cultural de les Valls d'Àneu,
ben conscient d'aquest valor cultural indiscutible per a la integral formació
dels visitants, va engegar una campanya activa adreçada als agents restauradors
del territori. Se'ls facilitava el logotip i se'ls demanava que distingissin, ja
fos en menú complet -menú aneuenc- o bé dins de la proposta gastronòmica
genèrica, aquells plats de la terra fruit d'una perllongada tradició i saviesa
culinàries basades en el màxim aprofitament dels recursos que ofereix la muntanya.
El resultat podia haver estat engrescador. Solament dos restaurants, de
la quinzena llarga amb què vàrem contactar, acolliren amb il·lusió i imaginació
la iniciativa. No era un mal principi si hagués tingut continuïtat i acceptació.
Deu anys després el panorama gastronòmic aneuenc, que té una alta qualitat,
no ha sabut encara singularitzar la seua oferta gastronòmica més enllà de
la puntual organització de les Jornades Gastronòmiques iniciades l'any 1992,
i això que el creixent turisme rural, cada cop més sensibilitzat, reclama atencions
en el camp de la cultura dins del qual la gastronomia constitueix un dels
vèrtexs fonamentals.
Qui no ritualitza ferms propòsits en iniciar-se l'any? L'Àrnica també, amb la
incorporació de dues noves sèries: la d'art, dirigida pel pintor targarí Josep
Minguell, autor dels murals del Consell Comarcal a Sort, i la del món de la
música, coordinada pel compositor Josep Vinaròs, autor de l'obra El Pallars
Sobirà; o la del Gremi de Restauració de Barcelona, amb la proposició no de
llei al Parlament de Catalunya perquè es reafirmi el reconeixement de l'art
culinari com a part de la cultura i un element d'identitat del poble català. I per
Puè no, en aquest 2002 capicúa, la d'uns restauradors d'Àneu i el Pallars
Sobirà hereus d'un patrimoni singular per preservar que fugen, com gat escaldat
de l'aigua tèbia, de la globalització culinària que desvirtua totalment la
comprensió del territori.
I per tot això, un darrer desig, que no hàgim d'esperar ad calendas graecas,
com solia apuntar irònicament el diví emperador August.
N I A L
Dirw lor: Ferran Relia i Foro • Coordinador: |oan Blanco
i Barrilado • C onsell de redacció: Pep Coll, Andreu
Loncà, Xavier Macià, Carme Mesire, Miquel Pueyo,
Ramon Ststac, Albert Turull, Miquel Viladegut •
Producció gràfica: Raül Valls • Disseny: Pilar Monge •
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà • DL: L-1 34-1990 •
ISSN: 1130-5444
Adre(,a de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Àneu
Carrer Maior, 6 - 25580 Esterri d'Àneu. Tel.: 973 62 63 10
Fax: 973 62 67 12. Correu electrònic:conscll@aneu.org
Correu electrònic exclusiu per als cul-laboradors d'ÀRNICA:
arnica@aneu.org • Pàgina web: www.aneu.org
A.P.P.E.C ÀKNICAésnwmtxedel'APPEC
ASSOCIACIÓ
PEeit)DlOUE.S
EN CA *IA
ELS ARTICLES PUBLICATS A ÁRNICA
EXPRESSEN SOLAMENT L'OPINIÓ
DFISSEUSALJTORS
Va!
"la Caixa 1
' AJUNTAMENT
D'ESTERRI DÁNEU
T A S I S
Generalitat
m 1
"
S S T 1 T l T
I) E S T L D 1 S
1 L t R D t N C S
de Catalunya
Departament de Cultura
P R E M I
T O R R E N T 2 0 0 0

^
LA PI PI DA
^
LOAAARINYAC
LA MOSQUERA
36
Entrevista
losep M. Gavín.
La viva estampa
d'un arxiver
Per Carles Riera
D
LA LLUCANA
El treball de la
coeducació a
l'associacionisme
educatiu
Per Marta Rosàs
26
El dret privat del
Pallars Sobirà.
Parlem amb ¡osep-D.
Guàrdia, conseller
de justícia
Per Antoni Vaquer
14
El Nepal, el país de
les muntanyes
Per Pere Oller
BECULLA
PS
\M
L'ARNA
29
Porrada Rai Ferrer
(Oiwiihuopeya)
Capitalitat. Aturar
la gent a les Valls
d'Aneu
Entrevista
L'agricultura al Pirineu.
Agricultura sense pagesos;
bestiar sense ramaders.
Per Ignasi Aldomà
i Albert Castellarnau
Per Daniel Pi
Salvador Brotons
Per losep Vinaròs
'vo
O
23
41

El "Beatus",
un manuscrit de
miniatures fascinants
Per Benigne Marquès
LO FORAT DE LA GUINEU
C3>
LO ROVELL DE L'OU
t^í;^
LAÜRÍPIA
Per Andreu Loncà,
Enric Pinyol
i Albert Masó
Pirineus de Verdaguer
Autòpsia de la
novel-la policíaca
Per Andreu Martín
UJ
(I: Orografia)
O
O
Per Àlvar Valls
60
80
72
53
R A S T E L L
ÁRNICA núm. 52 marc 2002
•-S
SALISPAS
al
O
O-
>
83
LA TRAPA
AAANAIRONS
74
59
Art i territori.
L'estudi del pintor
Per Josep Minguell
68
cu
o
'o
o
El llenguatge no verbal (I)
Per Miquel Pueyo
:arxiu
"La frontera
i "El ball de la lluna
Per Mjrc Cranell
Les bordes
Per Francesc Móra
77
dimatqe:
W A.,\ f »«.Ji r.. ,1 ^^ •
(td Comell Cultural
(ie les Valh d'Áneu
89

LA P I P 1 D A
Per Caries Riera
Fotos: Arxiu Oavín i Ferran Relia
Gavín, la viva estampa
d'un arxiver
Per començar direm que en la
persona de Josep M. Gavín i Barceló
destaquen, de bell antuvi, dues
facetes: la del col-leccionista i la del
descobridor d'esglésies romàniques
-lligada amb la seua dèria excursionista-.
El seu, però, és un col·leccionisme
d'investigació. Cavin té el

Em vaig inventar un
sistema amb 1.553
maneres per localit­
zar una estampa de
sant Josep en menys
d'un minut
gran mèrit d'haver inventariat les
esglésies de Catalunya per comarques.
-Quan tenia quatre anys vaig
començar a col·leccionar coses.
Aquí hi ha una capsa de fusta,
negra, que hi diu: "Arxiu Gavín,
1934-1941", amb estampes, sobre­
tot de sant Josep. Tinc 44.212 es­
tampes 0 postals col·leccionades, i
unes 5.000 per col·locar. Em vaig in­
ventar un sistema amb 1.553 mane­
res per localitzar una estampa de
sant Josep en menys d'un minut.
-Heu estat també un gran desco­
bridor d'esglésies romàniques, oi?
-62 esglésies enterrades sota
terra, entre la Catalunya estricta, la
Catalunya Nord i la Franja de Po­
nent... Parlant de sant Josep, a
Catalunya no hi ha ni una sola es­
glésia romànica o gòtica dedicada a
sant Josep.
-Què va ser el més difícil de la
vostra recerca?
-Va ser fer la llista de 26.444
edificis, que no estava feta.
L'Arxiu Gavín.
-/ com a trescador de la terra
catalana, què apuntaríeu^.
-He trepitjat tots els pobles de
Catalunya, i la meua Catalunya és
de 52 comarques, no de 41; amb la
Catalunya Nord (amb cinc comar­
ques, el Conflent, el Capcir, el Va­
llespir, el Rosselló i la Cerdanya),
més Andorra, que és país indepen­
dent, i les cinc comarques de la
Franja de Ponent (l'Alta Ribagorça,
la Baixa Ribagorça, la Llitera, el

Família Gavín. A la dreta, el petit Josep Maria.
Baix Cinca i el Matarranya). Fins i
tot he recorregut els 214 pobles on
no hi viu, 0 no hi vivia, ningú. He
trigat 42 anys a recórrer-ho tot, sortint
cada dissabte, diumenge i
vacances. Només em quedava a
casa el dia de Nadal, el dia de Sant
Josep i per Sant Joan.
-El nom 'Gavín' quin origen té?
-És aragonès. Tot i que hi ha
molts Cavin a Irlanda.
Josep Maria Cavin és nascut (21-
6-1930) al carrer Avinyó de Barce­
lona, número 29 (encara no hi ha la
placa!). Per la guerra, la família ha
de sortir d'estampida d'aquella
casa. El seu pare va estar a la presó.
De ben petit, doncs, Josep Maria va
viure aquells temps difícils: a punt
va estar de no ser traslladat amb vai­
xell cap a Rússia. Va a col·legi als
Escolapis de Balmes. Fa d'escrivent
en una fàbrica. Més tard, entra per
concurs a treballar a "la Caixa". A
54 anys li atorguen la creu de Sant
Jordi, es jubila anticipadament i d'a­
leshores ençà es lliura amb cos i
ànima a arxivar, a col·leccionar, a
investigar.
-/ ara què feu?
-Continuo col·leccionant per a
l'arxiu. Cada dia rebo donacions de
material. Aquí hi ha 84.000 fotogra­
fies de marededéus i, si no me'n
vaig a l'altre món abans de deu anys
-n'he fet 71 ara-, arribaré a les
400.000, perquè tinc el material.
-Així, ¡'Arxiu Gavín se'n va cap
a Tàrrega?
-L'ajuntament de Tàrrega s'hi ha
interessat. Jo l'havia de deixar a l'Ar-
xiu Nacional de Catalunya, però a
Tàrrega, no solament guardaran l'ar­
xiu, sinó que el continuaran am-

pliant. També s'hi han interessat des
de Cullera (València). L'Arxiu Cavin
de Tàrrega serà al costat de l'Arxiu
Comarcal.
-De moment, i a grans trets, quina
part del vostre inventari se'n va a
Tàrrega?
-Primer, postals de tot arreu;
segon, tot un munt d'informació
sobre personatges cèlebres catalans;
tercer, unes 400.000 nadales (felicitacions
de Nadal), dividides en 98
temes diferents; quart, tot el que és
l'estampació de recordatoris de
comunió (per ordre alfabètic del
combregant) i de defunció (per
ordre alfabètic del qui se n'ha anat a
l'altra vida), i estampes commemo-
Un moment de l'entrevista.
He fet servir onze
cotxes, Tun darrere
'altre: sis Diane-6, un
dos-cavalls, un sis-
cents... Vaig fer una
mica més de dos mi­
lions de quilòmetres
ratives diverses. Tot plegat, unes
600.000 estampes.
-Perquè, quines són ¡es grans
parts 0 seccions del vostre arxiu?
-El que tinc recollit de temàtica
religiosa potser és un setanta per
cent del total. I la resta és costumisme,
folklore, biografia, geografia,
arquitectura civil, etcètera.
-En l'inventari d'esglésies, per
on vau començar?
-La primera església que vaig
fotografiar per a l'inventari va ser la
de Sant Andreu de la Barca, perquè
vaig voler començar fent els campanars
de Catalunya. Però al cap de
tres anys ja em va semblar poc. He
arribat a arreplegar material fotogrà-
CZi

8
Quan arribava
als pobles, el clàssic
tafaner ja es
començava a pre­
guntar: "Què hi ve
a fer aquest home,

Albert Salvadó
Una companya per a tota la vida.
Parlar de mi mateix em resulta
avorrit. Entre d'altres raons perquè
hi ha tant i tant per descobrir enfora
que de vegades penso que el cos
se'm fa petit. Néixer en un lloc o bé
en un altre és un accident; pertànyer
a una casa o una altra és un joc d'at­
LO V I S T A I R E
zar amb unes regles que se'ns escapen;
viure en un indret qualsevol és
una circumstància que pot canviar
d'un dia per l'altre; estudiar aquí o
allà és una decisió que no prenem
nosaltres, sinó que ens ve determinada
pels pares; i així podríem fer
Per Albert Salvado

ÍO
Tota la família amb uns amics a les fonts del Danubi.
un repàs de tot el que ens envolta
fins al punt que comencem a prendre
decisions per nosaltres mateixos,
que és quan s'inicia l'aventura
de viure la vida.
Vaig néixer el dia que vaig ser
conscient que vivia i que tenia un
entorn i que les coses es movien i
que... I quan va ser? No me'n recordo.
Potser quan encara era ai claustre
matern o potser molt després.
Vés a saber! Sortir a la llum del dia
no significa començar a viure.
Només és una data que posem per
poder entendre'ns. Llavors diguem
que vaig néixer tal dia de tal mes de
tal any, i que vaig néixer allà. Bé!
Vaig néixer, segons la convenció
admesa, el dia 1 de febrer de 1951.
On? A Andorra la Vella.
Vaig estudiar... Sí, vaig estudiar.
Primer forçat, com tots plegats, perquè
els grans havien oblidat que el
món comença amb el joc. Els animals
aprenen jugant. Nosaltres, en
aquells temps, fa més de quaranta
anys, apreníem a cops de bastó. "La
lletra amb sang entra." I vaig aprendre.
Increïble, però cert! No deixa
de ser curiós, perquè, malgrat el sistema
estúpid d'ensenyament que
teníem a l'època, no van aconseguir
que perdés l'interès per aprendre i la
curiositat innata de tot infant. I això
que prou que s'hi van escarrassar!
Dec ser més tossut que no pas es
pensaven.
He dit que vaig aprendre i ara
tinc un dubte, perquè, de tant en
tant, jo faig el mateix que feien els
meus progenitors i intento que els
meus fills aprenguin com jo vaig
aprendre. Per què? Potser perquè
pateixo tot veient que poden cometre
errors i llavors... llavors... co­
menço a entendre els meus pares.
Tal vegada ells tampoc no volien
que cometés errors. Ai! Acabes entenent,
fins i tot, la frase maleïda
que pronunciaven els pares: "Quan
siguis gran ho entendràs." Potser sí.
Allò que he entès és que tothom
duu un cuc dintre seu. És la dèria de
fer alguna cosa, com un sentiment
enganxat a l'ànima que ens diu que
hem vingut a aquest món per tal de
fer alguna cosa. El problema és descobrir
quina és, perquè això no ve
especificat al manual d'instruccions
que ens donen quan naixem. Per
cert, haig de dir que és un manual
ben pobre! L'hem d'acabar escrivint
nosaltres i sempre tenim la sensació
que ens queda alguna cosa per fer...
Potser, aquest sentiment de mancança
ens permet seguir caminant i
caminant tot cercant què és el que
falta i, sense voler, descobrim més
del que ens imaginàvem.
En el meu cas particular, posats a
dir alguna cosa personal, d'aquestes
que m'avorreixen de valent, haig de
confessar que m'ha costat un xic
trobar-la, aquesta cosa que he vingut
a fer. Vaig haver d'estudiar tota
una carrera d'enginyer i treballar

durant vint-i-cinc anys en el món
empresarial per descobrir que no
era això el que volia fer. Té gràcia la
cosa, oi que sí? Tants anys per descobrir
el que no volies fer, malgrat
que he d'afegir que m'ho havia passat
d'allò més bé. De manera que,
vist des del present, m'adono que
no va ser temps perdut. Si més no,
alguna cosa positiva n'he tret.
Aquest és un altre dels misteris divertits
de la vida. Tot allò que fem,
encara que sembla que ens pot desviar
del nostre camí, té un sentit i
ens prepara per a la tasca que, teòricament,
hem vingut a fer. Vint-i-cinc
anys de treball, de relacions, de
contemplar el món que ens envolta,
d'experiències i de mil coses més és
un bagatge que, tard o d'hora, ens
hadeservir. Ami, força!
Per què no fas el salt molt abans,
quan ja entreveus quin és el teu vertader
camí?, em demano ara. Perquè
tens una família, tens una esposa,
tens uns fills als quals has de fer
créixer, has d'alimentar i educar,
tens una feina, unes relacions, unes
obligacions i un bon tros per fer.
Fins al dia que t'adones que la vida
no és fer el que els altres volen, sinó
allò que tu creus que has de fer. I
aquell dia, després de moltes hores,
molts dies, mesos i, fins i tot, anys
de reflexió, parles amb qui ha viscut
al teu costat tots els avatars de la
teua existència i ella et diu "simplement"
que confia en tu, i que endavant.
Ningú no és conscient del
que significa que algú et digui que
confia en tu fins que no t'ho diuen. I
ella m'ho va dir. I si ella és qui t'estima
i qui millor et coneix... el món
és teu! Perquè la paraula confiar, tot
i que té poques lletres, resulta
immensa. Tan gran que si algú te l'ofereix
amb sinceritat, tens tot un
exèrcit al teu servei. Què és el que
Si cal, faig costelles a la brasa.
no conqueriràs? Qui et pot aturar?
No em feu riure, que això és cosa
molt seriosa.
Els primers dies hi ha gent que
pensa que t'has tornat boig, que
t'has begut l'enteniment, que no
te'n sortiràs, que... Que què?, respons
tu. No va cremar Hernán Cortés
les seues naus? Doncs jo vaig escriure
L'enigma de Constantí el
Gran i vaig decidir que ja havia arribat
l'hora de començar a caminar.
Quina diferència hi ha entre l'un i
De viatge per aquests móns
de Déu. Zuric.
l'altre? Cap ni una. En tot cas, petites
diferències d'entorn i de circumstàncies.
Però l'esperit segueix
sent el mateix, i jo també me la vaig
jugar de valent. Me'n sento orgullós.
Sobretot perquè algú, molt a prop
meu, em va dir "simplement" que
confiava en mi. I és important tenir
algú al teu costat.
Déu meu! Mires enrere i contemples
el llarg camí per on has
hagut de passar i llavors saps què és
l'empenta, la força de voluntat, el
desig de fer allò que vols fer, l'inte-
//

•o
n
Quins papers ens fa assumir la vida!
rès, la curiositat, la follia i l'aventura
els teus companys de viatge. Una
sola idea al cap: escriure. Una cua
de títols: f/ meilre de Kheops, L'anell
d'Àtila, El punyal de Sarraí, La
reina hongaresa, Parleu o mateume,
El rapte, el mort i el Marsellès,
L'ull del Diable, El relat de Gunter
Psarris...
Sabeu què? No talleu mai a cap
infant, a cap jove ni a cap persona
adulta la il·lusió de crear una cosa
nova. Per més que li digueu "t'equivocaràs,
fracassaràs, t'ensorraràs" o
qualsevol pensament negatiu que el
pugui fer trontollar, si ell creu en ell
mateix, res ni ningú no l'aturarà. Per
tant, no perdem el temps dient als
altres que el camí que han triat no és
el millor per ser rics, perquè la
riquesa que ell busca possiblement
no és pot comptar en diners. 0,
també podria ser, que el que volem
és que ell faci el que nosaltres no
vam ser capaços de fer o d'aconseguir,
i cerquem trobar la fotocòpia
de nosaltres mateixos i viure en ells
la vida que no vam viure nosaltres.
Parlar de mi mateix em resulta
avorrit perquè no crec que la meua
vida aporti res de nou. Per contra,
mirar endavant i seguir caminant sí
que aporta novetats. La vida s'ha
creat per viure-la, per sentir-la i per
gaudir-la. La resta forma part de
l'embolcall, però no és la pròpia
vida.
Podem repassar fotografies,
recordar imatges perdudes al llarg
del temps, però el que ens queda és
la sensació de sentir-nos vius, d'haver
viscut i d'haver après d'un passat
per poder sentir amb més intensitat
el present, única porta que ens
permet construir un futur. Per això
llegim la història dels altres: per
aprendre. I el futur no s'acaba mai,
perquè segueix quan nosaltres ja no
hi som, segueix endavant en les persones
dels nostres descendents, de
tots aquells que, en un cert moment,
van escoltar les nostres paraules i els
van servir per a alguna cosa positiva.
Som tots plegats, la suma de
totes aquestes petites vides que
esdevé la resultant de tots els
esforços per construir la Vida.
Un dia vam néixer, vam viure
uns dies i un dia morirem, però...
desapareixerem? Com podem desaparèixer,
si ja hem entrat a formar
part del gran llibre de l'univers?
Aquest és un llibre etern on res ni
ningú no és més important que un
altre, perquè tots en som part. Una
part imprescindible. Només que hi
faltés un de nosaltres, i l'univers no
seria el mateix. Tot i així, no oblidem
que en som una petita, molt
petita, molt petita part i que, de cap
de les maneres, en som el centre.
Suposo que aquest Vistaire és
una mica fora de normes, que no
ofereix al lector cap dada rellevant
sobre el meu passat, sobre la meua
història, que és repetició d'una de
tantes i tantes històries de tots plegats,
que és la meua, la personal,
com la de tot aquell que ara està llegint
aquestes paraules. Però, si alguna
cosa he après, és que la vida de
cadascú és per viure-la, i dels altres,
de les altres vides, n'hem de saber
extraure l'esperit que plana damunt
d'unes vivències i que ens ha d'ajudar
a seguir caminant, a continuar
explorant i descobrint noves experiències.
El dia que perdem les
ganes de conquerir noves fites, de
descobrir nous horitzons, d'explorar
nous misteris o de seguir vivint significarà
que ens hem esgotat o que
ja hem fet el que havíem vingut a
fer. En tot cas, sempre és millor que
sigui la segona opció. Per això desitjo
viure amb intensitat.
La resta, com ja he dit, per mi és
l'embolcall i l'únic camí de debò és
el que mena cap a la llibertat.
Llibertat per aprendre, per imaginar,
per ser nosaltres mateixos i per
acceptar que hem vingut aquí per
viure-hi, per gaudir de la vida i per
deixar enrere la nostra petita contribució.
Fa anys, força anys, vaig escriure
un conte infantil i vaig guanyar un
petit premi. És el més gran de tots.
Sens dubte! Perquè em va ensenyar
quin era el meu camí. Per això he
volgut reproduir-lo, tal com el vaig
escriure en aquells dies.

"La imaginació de l'infant"
L'he fet molt grossa. Oi que sí?
Maleït drac! T'he vençut, però.
Treies fum i volies llehçar-te
damunt meu per tal d'evitar que
lliurés la princesa, que era presonera
dins la cova.
Pas franc a Sant Jordi!, he cridat
tot d'un plegat, i tu amb ardent flamarada
m'has rebut.
Pas franc a Sant Jordi! Espasa en
mà i cor ben coratjós, fins a tu he
arribat.
Negre fum s'enlairava i tremolor
la terra tenia. Jo no tremolava, però.
Amb traïció i engany el dit
m'has socarrat i he cridat, més per
ràbia que per por i dolor.
Has de morir!, he dit tot aixecant
l'espasa, i, lliurant feroç combat,
la teva pell més de cinc cops he
raspallat.
Més fum encara sortia del teu
carcany i cridaves esparverat, perquè
prou sabies que Sant Jordi era jo.
Ah! La teva cua, llarga i amb la
punta ben esmolada, prop del meu
valerós cavall ha passat.
No fugis, covard, que ja t'he
enxampat! Allunya't d'aquesta cova,
que pots estar-ne ben segur que
hauràs de mesurar el terra que sota
les teves grapes fas tremolar amb
l'allargada del teu cos, horrible i
tenebrós.
Atrapa aquest cop, que de ple
t'ha arribat! Escolta com grinyolen
el teus ossos.
Pas franc a Sant Jordi! I una nova
flamarada, més gran que qualsevulla
i tota plena de fum i foscor, m'ha
envoltat tot fent-me estossegar,
mentre les llàgrimes s'escapaven
dels meus ulls
Pas franc a Sant Jordi! I amb la
cua li has trencat una pota al meu
pobre cavall.
M'és ben igual. A cavall o bé a
peu, amb tu he de lluitar i la princesa
he de deslliurar.
Un cop i un altre i més encara!
Crides...? Doncs, no hem fas por.
Maleït drac, has de morir!
Ja has doblegat una pota i, fins i
tot, el fum per les teves ferides s'escapa.
Segueix cridant, que jo no
temo el soroll del tro ni la lluentor
del llamp.
Tres cop més i ja has caigut. He
vençut!
Traïdor! Quin sacramental que
has fet tot caient! Traïdor! Ho has fet
per a perdre'm. Podies haver mort
en silenci, però no. Ho has hagut de
fer amb força rebombori. Cendres
de la teva panxa han sortit i amb
serradures el terra has enfosquit.
T'he vençut, però.
La princesa és lliure! Sant Jordi
ha guanyat!
Malauradament, quan tot el
poble cridava al meu voltant, tot lloant
l'heroica gesta, els meus pares
han obert la porta. Tot per terra
arrossegant-se, cadira sense pota,
espasa de fusta trencada i socarrada,
estufa tombada i serradures
fumejant. El pare s'ha dut les mans
al cap i la mare ha posat el crit al
cel.
-Què has fet amb l'estufa? -ha
preguntat el pare.
-Sant Jordi ha vençut el drac i la
princesa ha deslliurat! -he dit jo, ple
d'orgull.
-Què s'empatolla aquest dimoni
de vailet? -s'ha esparverat la mare.
-Encara li surt fum de la gola,
però ja és mort i ben mort -he parlat
altre cop, tot assenyalant l'objecte
de la meva gesta.
-Un incendi! Un xic més i tots
cremats! Què duu dintre el cap
aquest fill nostre? -bramava la
mare.
Un dit socarrat, el cul més tou i
calent que la catifa del menjador,
tancat a la meva cambra i aquesta
nit no soparé. Trist final per al meu
heroisme! He vençut al drac, però.
-Que no ho entens que has trencat
l'estufa i la cadira i que podies
haver cremat la casa? -m'ha pregúntate!
pare.
-Això passa per culpa teva -li ha
dit la mare-. Tu i les teves històries
d'infants! Aquí tens Sant Jordi! 1,
ara, torna a explicar-li contes de
princeses i d'herois i qualsevol dia
tots de cap al cementiri.
-La cadira era el meu cavall,
l'estufa el drac, i jo Sant Jordi -he
somicat, mig plorós, mentre em fregava
el cul i passava cap a la cambra.
Potser sí, que l'he feta molt grossa
i no entenc gaire el que ha passat,
però jo em pregunto:
I ells? Que no poden entendre
que jo era Sant Jordi (de debò!) que
lluitava contra el drac per poder salvar
la princesa? Que no poden
entendre que la imaginació d'un
infant és tan poderosa que fa realitat
els somnis?
No, no ho poden entendre. Malauradament
van deixar de ser infants
fa tant de temps que ja no ho
recorden i els nostres pensaments
flueixen paral·lels i mai podran trobar-se.
No ens entenem pas.
n

4
LA L L U C A N A
Text i fotos: Pere Oller
El Nepal, el país de les muntanyes
Ambient de Katmandú.
La historia que ve a continuació
forma part d'una sèrie de quatre
viatges que explicaré en aquest i en
els propers números d'aquesta revista,
i que espero que siguin del vostre
interès.
Vaig anar al Nepal com a mem­
bre de l'expedició al Xixapangma,
un cim de 8.000 metres a la serrala­
da de l'Himàlaia, amb l'esponsorit-
zació de la Universitat Politècnica
de Catalunya. El viatge, el vam rea-

ivm—=
i •
• ma
litzar de mitjan agost a final d'octu-
bre del 1992.
Tot i que el cim que volíem fer es
troba situat al Tibet, hi vam accedir
des del Nepal; del Tibet, en vam
veure molt poca cosa, malgrat que
"Estupa" de Swayambunath.
hi vam estar molts dies. L'objectiu
no era fer turisme, però va haver-hi
temps per veure moltes coses sorprenents
i va haver-hi moltes anècdotes
interessants. En aquest article
us n'explico algunes.
El Nepal és un país allargassat en
direcció oest-est, que es disposa seguint
la serralada de l'Himàlaia. Al
nord és fronterer amb el Tibet (Xina)
i a la resta limita amb l'India. Té una
extensió de 140.800 km' (4,5 vegades
Catalunya). És un país de muntanyes,
només al seu territori se'n
troben 8 de les 14 de més de 8.000
metres del nostre planeta. Les més
altes es troben al nord, fent frontera
amb el Tibet, i a mesura que ens
atansem a la planura índia, la seua
altura va disminuint progressivament.
En aquest caos muntanyós
conviuen 24 milions de persones i
es compten fins a 12 races que parlen
34 llengües o dialectes diferents.
L'idioma oficial és el nepalès, llen-
La paraula clau que
cal saber és
ñamaste, que més o
menys significa hola
i/o adéu. Quan et
creues amb un
nepalès, si li dius la
paraula màgica, de
seguida se li obre un
somriure d'orella a
orella i et contesta
''ñamaste"
15

16
La carretera que porta al Tibet, en època monsònica.
gua de les principals castes del país i
que la majoria d'habitants parlen, a
part de la seua pròpia. Les ètnies
d'origen tibetà habiten les altes valls
de l'Himàlaia, al nord del país,
mentre que les ètnies d'origen indi
habiten el sud del país, de relleu
més suau. Les dues religions principals
són el budisme i l'hinduisme.
Des de l'any 1951, després de la colonització
anglesa, el país ha estat
dirigit per una monarquia absoluta
tot i haver-hi una incipient democràcia
controlada. Actualment és un
dels països més pobres del món.
Tornant al viatge, i pel que fa a
mi, es pot dir que fins aleshores no
havia sortit mai de casa; fora del
nostre país, tan sols havia fet diverses
estades als Alps per practicar
l'alpinisme. Per tant, un viatge com
aquell era tota una aventura, no només
pel fet d'anar a fer un cim de
8.000 metres, sinó pel fet d'anar a
, '^•'*< •**'^»^
rí í4ÍÍ
QK
-dJT^' Twrw
un país tan diferent del nostre, a l'altra
punta del planeta. L'equip estava
format per vuit persones amb edats
compreses entre els 20 i 27 anys, algunes
amb una certa experiència a
l'Himàlaia i d'altres, com per exemple
jo mateix, amb una experiència
nul·la en una expedició de tal envergadura.
Arribada a Katmandú
A mitjan agost encara és època
monsònica, de manera que el país
es troba cobert per una espessa capa
de núvols que fan que contínuament
hi plogui. Així doncs, quan hi
arribes amb l'avió no veus res fins
que no travesses aquesta capa de
núvols i t'apareix la verdor de la vall
de Katmandú. Vist des del cel és
molt bonic, extensions de camps
d'arròs amb casetes disperses i pobles
disseminats per tota la plana.
De seguida es veu l'aeroport, com­
-í-
•"èaà
post per una pista d'aterratge i un
petit edifici. Quan l'avió aterra, la
gent baixa a la pista i se'n va xinoxano
cap a la recepció a recollir els
paquets. El primer que notes al baixar
de l'avió és la gran xafogor que
fa, sues només movent un dit.
Un cop dins de l'edifici de l'aeroport
t'adones que tot està una mica
tronat i només sortir-ne, t'assalta
una multitud de taxistes perquè agafis
el seu taxi, vehicles que aquí no
superarien ni la primera prova de la
ITV, però tot i estar tronats, funcionen!
De tota manera a nosaltres ja
ens esperava un taxi reservat pels
nostres companys que hi havien arribat
uns dies abans.
Penso que el viatge de l'aeroport
a Katmandú és prou il·lustratiu de la
misèria del país. A banda i banda de
la carretera és ple de gent que no
saps de què viuen ni què fan, veus
les seues cases -els que en tenen-

Katmandú és un
caos de carrers i
carrerons, amb cases
tortes i a mig fer,
però pertot arreu tro­
bes temples i racons
molt interessants
que al nostre país no arribarien ni al
títol de barraques, totes atrotinades,
brutícia per totes bandes, aigües
brutes i pudents, realment molt diferent
del bucòlic paisatge que ens
semblava haver vist des de l'avió.
Quan viatges al Nepal la paraula
clau que cal saber és ñamaste, que
més 0 menys significa hola i/o adéu.
Quan t'encreues un nepalès, si li
dius la paraula màgica, de seguida
se li obre un somriure d'orella a orella
i et contesta "ñamaste". En general
els nepalesos són gent simpàtica,
alegre i molt amable.
A Katmandú i a la vall que l'envolta
t'hi pots estar ben bé uns
quants dies, ja que hi ha moltes coses
sorprenents per veure. La ciutat
és una bullícia de gent amunt i
avall, la majoria a peu, però també
passen cotxes, que s'obren pas a
cops de botzina. El barri on hi ha la
majoria dels turistes és el del Thamel,
ple de botiguetes i venedors
ambulants que et persegueixen perquè
els compris bàlsam de tigre,
ganivets, catifes..., perquè canviïs al
mercat negre o perquè els compris
haixix. La ciutat és un caos de carrers
i carrerons, amb cases tortes i a
mig fer, però pertot arreu trobes temples
i racons molt interessants. Una
curiositat és que les portes de les
cases són baixes, perquè els nepalesos
són més aviat baixets, de manera
que un occidental d'estatura mitjana
se sent alt. Hi vam estar uns
quants dies per a fer papers, contractar
els xerpes que vindrien amb
nosaltres (en Nima i en Sarki) i per a
comprar menjar i material que ens
feia falta per a l'expedició.
Prop de la ciutat hi ha dos llocs
que em van agradar molt (només el
passeig per a arribar-hi ja val la pena).
Un va ser el Temple de les Mones
(Swayambunath), una estupa
budista a dalt d'un turó on diàriament
s'apleguen centenars de fidels.
S'hi accedeix per una llarguíssima
escalinata des del cap de la qual es
gaudeix d'una magnífica vista. Els
Tibetans del poble de Nyalam.
micos són els amos i senyors de
temple, ja que n'està ple, i en són
una altra de les atraccions. L'altre,
Paixupatinath, és un dels llocs més
sagrats del país per als hinduistes.
En aquest lloc es fan les cremacions
dels morts, les cendres dels quals es
llencen al riu Bagmati, afluent del
Ganges. A part de tot el ritual de les
cremacions, és impressionant tot
l'indret, ple de temples, alguns en
ruïnes, envoltats d'una vegetació
exuberant.
A la vall de Katmandú hi ha poblets
molt bonics. Les carreteres que
els comuniquen són caòtiques; cotxes,
camions i autobusos van a tota
la velocitat que els permet el motor
(que en la majoria no és gaire), amb
un fum i un soroll infernals. Dels pobles
que vam visitar els més espectaculars
van ser Baktapur i Patan,
amb temples hinduistes i budistes
fantàstics. Però el més anecdòtic va
ser l'excursió que vam fer fins a Na-
17

18
Nens tibetans observant la càrrega dels iacs el dia que marxàvem de Nyalam.
garkot. Nagarkot és un mirador que
hi ha a les muntanyes que envolten
la vall de Katmandú des d'on amb
un dia clar es veu una impressionant
panoràmica de la serralada de l'Himàlaia.
Doncs bé, per anar-hi vam
llogar bicicletes de muntanya, es
veien senzilles, però eren bicicletes
de muntanya. Vam sortir de Katmandú
plovent i vam anar pujant per
una carretereta asfaltada enmig dels
camps d'arròs. El paisatge que els
núvols monsònics ens permetien
veure era molt bonic, però és clar,
en arribar al cim, va seguir igual de
tapat que tots els dies que feia que
érem al Nepal, amb la qual cosa no
vam veure res. La baixada del mirador,
la vam fer per unes pistes no asfaltades
que tornaven un altre cop a
la plana. Fins aleshores, les bicicletes
havien anat bé, però tan bon
punt vam sortir de l'asfalt, es van començar
a desmanegar. Un cop vam
arribar a la plana, les pluges monsòniques
havien anat guanyant intensitat,
de manera que la pista per on
anàvem s'havia convertit en un fangar.
En aquells moments vam haver
d'invertir la situació, ens vam carregar
les bicicletes a l'esquena i vam
seguir a peu, amb fang fins als turmells.
La gent del país que ens encreuàvem
pel camí o que estava treballant
als camps d'arròs ens mirava
i reia, i contestava amb llargs "namastéeeee"
els que nosaltres els oferíem
prèviament. Com que es feia
fosc i encara quedava un bon tros
fins a Katmandú, vam decidir d'agafar
un autobús que sortia en aquell
moment d'un poblet. A l'autobús,
ple a vessar de persones, i d'algun
animal, que ens observaven atentament,
ens vam ubicar al darrere de
tot, estrets, amb les bicicletes (o el
que en quedava) amuntegades les
unes sobre les altres. El més sorpre­
nent de tot és que un cop a Katmandú,
quan vam anar a tornar les
bicicletes i pensant que ens les
farien pagar a preu d'or per l'estat
en què els les tornàvem, la nostra
sorpresa va ser immensa al veure
que el noi de la botiga quasi ens felicita
per la batalla que hi havíem fet,
com si n'estigués orgullós, de les
bicicletes.
Viatge al Tibet
Quan vam tenir tot el material
preparat per a l'expedició va ser el
moment de marxar cap al Tibet. Per
al viatge vam contractar un autocar.
Després de carregar-lo fins a dalt de
tot ens vam posar en marxa. La tripulació
de l'autobús estava formada
per tres persones (com a la majoria
d'autobusos del país), el xofer i el
que nosaltres anomenàvem intermitents:
eren dos nois, un penjat a la
porta de davant i l'altre a la porta
del darrere que, mitjançant un codi
de cops a la xapa de l'autobús, indicaven
al xofer si anava per bon camí
a l'hora de fer maniobres, cosa que
passava molt sovint.
En principi, si no hi ha cap contratemps,
arribar fins a la frontera xinesa
equival a unes hores de cotxe
(hi ha 100 km). La carretera és estreta,
hi ha molts trams d'asfalt dolent i
algunes zones amb molt de trànsit
de camions i d'autobusos. La carretera
travessa una primera serralada
muntanyosa després de la qual s'encaixa
a la vall del riu Sun Kosi, que
seguirà fins ben entrada a la Xina,
sempre en direcció nord, cap al cor
de l'Himàlaia. A mesura que va seguint
la vall, els engorjats i precipicis
són cada cop més impressionants.
La circulació en època
monsònica és una mica complicada,
ja que són freqüents la caiguda
de roques i les esllavissades dels in-

clinats vessants sobre la carretera.
Sovint havíem de parar, sortir de
l'autobús i treure'n els blocs perquè
el vehicle pogués passar. Però el
més gros encara havia d'arribar.
Quan estàvem a uns 10 km de la
frontera, una impressionant esllavissada
tallava la carretera. El pitjor és
que seguien caient blocs contínuament,
alguns de la mida d'un cotxe!
Com que era tard vam decidir d'anar
a dormir a unes cases que hi havia
un parell de quilòmetres enrere.
L'endemà seguien caient blocs, però
amb menor freqüència que el dia
anterior. Vam arribar a la conclusió
que l'única manera de passar era
baixant al fons de la vall, a peu, fins
El ramat de iacs travessant un riu, camí del camp base.
La tripulació de Tau-
tobús estava forma­
da per tres persones,
el xofer i el que
nosaltres anomenà­
vem intermitents: un
noi penjat a la porta
de davant i Taltrea
a porta del darrere
al riu, i passar-hi ben arran, ben de
pressa, en el moment en què no caigués
cap bloc. Mentre en padàvem,
i de mica en mica, va anar apareixent
una munió d'homenets no se
sap d'on, alguns vestits tan sols amb
quatre parracs, que es van oferir a
fer-nos de portadors. Vam dividir
tota la càrrega en paquets de 30 kg i
vam fer anar baixant els portadors
fins al riu, que baixava amb molta
força. Un cop allà, es va posar una
persona abans i una altra després de
l'esllavissada, que feien de semàfors
i avisaven quan es podia passar i
quan no, i de vegades els que passaven
havien de deixar la càrrega i
sortir disparats perquè els queia la
\^-'^\'^, ^^
Í9

El Xixapangma.
muntanya al damunt (cosa que va
passar més d'una vegada). La zona
perillosa, d'uns 200 metres d'amplada,
no es podia travessar gaire ràpidament,
ja que era un terreny totalment
caòtic, amb blocs als quals
s'havia de fer el tomb i en llocs on
t'enfangaves fins als genolls. Per sort
no va passar cap desgràcia. Un cop
passada la zona perillosa vam remuntar
un altre cop fins a la carretera
on ens esperaven tots els portadors
per a cobrar la feina. Aquesta
va ser una àrdua tasca, perquè hi
havia gent que havia treballat i n'hi
havia que no, i tots volien cobrar.
vida de camp base: jugant al Karroum al menjador.

l|^^*S!*a^.., _^
Descens del Xixapangma, després d'haver fet el cim.
Amb l'ajuda d'en Sarki i d'en Nima
havíem apuntat tots els noms dels
que havien portat càrrega i els vam
anar pagant, un per un, la quantitat
estipulada prèviament. Aquest pro­
cés va durar una llarga estona.
Mentrestant, allà on havíem anat
a parar ja hi havia una colla d'auto­
busos que s'esperaven per a pujar a
les persones que havien quedat
tallades per l'esllavissada, evident­
ment aprofitant-se de la situació i
fent l'agost amb el preu de pujada,
que ben poc vam poder negociar. En
fi, finalment vam poder arribar a la
frontera.
Arribada al Tibet
Un cop vam haver travessat la
frontera xinesa, ens esperaven l'ofi­
cial d'enllaç i l'intèrpret. Aquestes
persones són les que el govern de la
Xina posa a disposició de les expe­
dicions (evidentment cobrant una
bona suma de diners) per a organit­
zar la logística i el tràmit de papers,
però sobretot per a controlar què fan
i què deixen de fer. Entre una cosa i
una altra, ja era el vespre i ens vam
quedar a dormir al poble fronterer
de Zangmú, en un fastuós hotel de
grans sales i grans passadissos, però
rònec, fosc i humit.
El dia següent vam carregar dos
camions i ens vam endinsar en territori
tibetà fins al poble de Nyalam, a
partir del qual havíem de començar
l'aproximació fins al camp base del
Xixa. El viatge fins a Nyalam va ser
molt bonic, anàvem al remolc, al
damunt dels paquets, de manera
que podíem observar perfectament
l'espectacular paisatge. En aquesta
zona els monsons queden una mica
frenats per la barrera de l'Himàlaia,
i els núvols ja no eren tan compactes
i la pluja havia anat desapareixent.
A partir de la Xina la carretera
havia deixat d'estar asfaltada, i con-
2/
-<
^—1

11
Pastor de Nyalam carregant un iac el dia que marxàvem del camp base.
tínuament ens trobàvem grupets de
dues o tres noies que feien treballs
de manteniment i que ens saludaven
efusivament.
Nyalam no deixa de ser un poble
fronterer, amb edificis oficials i
molta gent vinguda de fora, especialment
xinesos. Hi vam estar tres o
quatre dies, perquè s'havia de reunir
els iacs que feien falta per a transportar
tot el pes de l'expedició fins
al camp base -els iacs són unes vaques
petites i molt peludes que els
tibetans utilitzen per al transport de
càrrega i n'aprofiten la llet i la
carn-; mentrestant vam estar en una
casa d'hostes on ens van tractar
molt bé. Els nostres amfitrions xinesos
eren tan atents amb nosaltres
que es feien pesats. L'oficial d'enllaç,
Mister Li, només parlava xinès i
era un expert en oratòria; l'intèrpret,
un estudiant de filologia anglesa,
molt innocent, es deia Xié. En aca­
bar un sopar, Mr. Li ens va fer un
llarg discurs per a justificar que no
vindrien amb nosaltres al camp base.
Per nosaltres perfecte, podríem
fer la nostra tranquil·lament.
Al final vam sortir amb els pastors
tibetans. Formàvem una caravana
d'unes 25 persones i uns 30 iacs.
El viatge va durar dos dies. La convivència
amb ells va ser molt maca,
ens oferiren de tot, fins i tot la pastora
que anava amb ells! Estaven
sempre contents, cantaven, reien,
cridaven...
Arribats al lloc que vam considerar
més adequat per a muntar el
camp base, van marxar els tibetans i
ens vam quedar ben sols en aquella
immensitat de muntanyes. Era un
lloc idíl·lic, al costat d'un llac i envoltats
de prats i muntanyes. Primer
de tot va començar la feina de muntar
el camp, cosa que ens ocupà un
parell o tres de dies, però després co­
mençà la w'da de camp base. Per a
fer un cim de 8.000 metres cal aclimatar-se,
és a dir, adaptar progressivament
el cos a l'altitud. Això s'aconsegueix
primer reposant i
menjant al camp base, i després
anant fent ascensions i estades cada
vegada a més altitud, per tornar a
reposar i reprendre les forces al
camp. Així doncs, la vida de camp
base consistia a descansar, jugar al
Karroum (joc nepalès), al parxís o a
cartes, a menjar (cuinaven en Sarki i
en Nima), conversar i dormir.
Aquesta vida, la vam fer durant un
mes i deu dies (de final d'agost a
principi d'octubre). Durant aquest
temps vam fer ascensions a cims més
baixos de l'entorn i finalment, el 29
de setembre, vam fer el cim. Pocs
dies després vam decidir de recollir
els paquets i de tornar cap al Nepal.
Un altre cop a Nyalam aviat vam
tenir enllestits els papers, i després
d'acomiadar-nos de Mr. Li, d'en Xie i
dels tibetans, vam tornar al Nepal.
Mentre érem al camp base els monsons
s'havien acabat, això feia que el
viatge de tornada, tot i passar pel
mateix lloc que a l'anada, semblés
diferent. El cel era ben clar i net, el
paisatge fabulós, el riu ja no baixava
amb tanta força i l'aigua era neta i
transparent, no hi havia esllavissades
i l'aire era fresquet, ja no feia aquella
xafogor com quan hi vam pujar...
En arribar a Katmandú, vam
aprofitar per menjar tot el que havíem
perdut durant els dies d'expedició,
que havia estat bastant, i com
que ens havíem portat tan bé i havíem
fet els deures tan aviat, encara
vam tenir alguns dies per anar a fer
una part del trekking de\s Annapurnes,
però això ja són figues d'un
altre paner i no queda prou paper
per a explicar-ho.
Fins a la propera.

Això no obstant...
Capitalitat. Aturar la gent
alesValIsd'Àneu
Trobem escrit que "la capitalitat
d'una població s'entén i es comprèn
pel fet d'ésser el nucli principal d'u­
na contrada dins d'una regió geo­
L ' A R N A
Per Daniel Pi i Traniunt
Comitè Català de Refugis, de la federació d'Entitats
Excursionistes de Catalunya (FEEC)
La creu del Cap de la
Vila, bastida, segons
diuen, per uns francesos
l'any 1623. Fotof^rafia
de ¡'Arxiu Cuyàs obtin-
l^uda (a (orca anys.
gràfica 0 com a centre d'una àrea o
d'una activitat cultural, econòmica,
religiosa, etc."
Qualsevol persona que no cone-
2Í

-

d'Espot hi ha bones pistes per la
Creu de l'Eixol, tornar per Llessui o
Baiasca fins a Escaló. Amb la seguretat
que al tornar no trobaran cap
conegut que ho hagi fet mai.
0 bé intentar descobrir el pla
d'Arides i les runes que queden de
l'església de Sant Andreu, segons
Max Cahner a Enciclopèdia Catalana.
Ho poden fer des de Berros
Sobirà, però nosaltres les intentàrem
localitzar per Ribera de Cardós, Surri,
Anàs, Bordes del Masover i d'En
Bernat, Font de l'Avet i Bordes de
Manaut, amb resultat negatiu. I així,
dotzenes i dotzenes de paratges que
no acostumen a constar en els prospectes
turístics. Ignorats.
Això no obstant...
Es clar que els hipotètics passavolants
que pretenem que obtinguin
una formació complementària a
l'especialitat que ja tenen de descobrir
\esa\berg\r[\esidi{c\áes\e\con\\\
amb prunes -dos plats espaterrants,
per cert, de l'acollidor restaurant de
davant de la Mare de Déu de les
Ares- caldria que es calmessin i que
a més agafessin caminera, avançant
a passes i no a cops d'accelerador.
Llavors, tot fent parada i fonda,
com dèiem abans, seria el moment
d'orientar-los per arribar a Arreu i a
la Mare de Déu de les Neus; a Son,
amb el temple romànic, campanar i
comunidor; a la Mare de Déu de la
Roca d'Escart, i aprofitar la jornada
per enfilar-se fins a Sant Pere del
Burgal i tants i tants llocs poc fre­
ta Mare de Déu d'Àneu, abans.de la restauració i l'incendi del 1986 als habitat­
ges i coñstrticcionsadjacents. Toio: D. Pi i Tramnt
qüentats i amb noms que les seues
orelles no han sentit mai.
Fins i tot els acompanyaríem ben
asserenadament, posem per cas, pel
pla d'Esterri fins a Santa Maria d'Àneu,
la patrona. I els llegiríem la poc
divulgada composició d'Enric
Balaguer i Mestres Mare de Déu
d'Àneu.
No ho deien tot, Vall d'Àneu, cjuau obries
la graciosa intimitat
i, llavi encès d'epifanies,
enllà del somni eres llevat
de correnties.
No tot ho deien quan, silent,
colgada en frondes i muralla
duies, a la senalla,
ombres d'ermita i llànties d'oferent.
Sols un tità podia obrir-te el viure,
còncava tassa del somriure.
Però la senzillesa és complaent.
I en cercle de penyals, Maria,
si el cel és branca, ocell i vent,
vall d'Aneu és policromia
i guarda diligent
Els murs romànics de l'ermita
infonen a les penyes un aire cenobita.
Podria esdevenir que se'ns
digués que només per contemplar el
pla ja val la pena un viatge i, millor,
una estada.
25

16
'^B
LO M A R I N Y A C
Per Marta Rosas i Cortada*
El treball de la coeducació
a Tassociacionisme educatiu
El darrer informe publicat per
rONU sobre la situació de la dona
al món (setembre de 2000) conté
una sèrie de dades absolutament
esgarrifadores, reflex del paper d'inferioritat
que pateix la dona a la
majoria de societats (maltractaments,
analfabetisme, ablacions,
incorporació al mercat del sexe...).
Al món occidental, però, la sensació
és que la situació és notablement
diferent. La nova estructura
social ha permès l'alliberament de la
dona, el seu accés a la universitat, al
món laboral, a determinats drets...,
de manera que, actualment, sembla
que té les mateixes oportunitats que
l'home. Les persones, independent­
ment del seu sexe, viuen en una teòrica
igualtat davant les lleis i els
drets; però si observem detingudament
la realitat, veiem que alguna
cosa falla, ja que a la pràctica es troben
moltes situacions on aquesta
¡guaitat no es reflecteix. Entre altres
qüestions, es pot veure que els
càrrecs de responsabilitat recauen
principalment en els homes i que,
malgrat els esforços fets en els
darrers anys, aquest fet es dóna en la
majoria d'entorns.
Això es produeix perquè la cultura
occidental actual és hereva d'una
realitat on les responsabilitats i les
funcions de la dona han estat sempre
subordinades, la qual cosa fa que la

tradició oposi una resistència considerable
als esforços realitzats per
millorar la situació de les dones.
D'aquesta manera, tot i que les
diferències s'han corregit en les lleis,
és difícil resoldre-les a la pràctica, ja
que el procés per canviar la mentalitat
de la gent és complex i llarg.
Els estereotips classifiquen els
homes i les dones segons els papers
que han de desenvolupar, però no
es limiten a això, sinó que es tradueixen
en discriminacions laborals
i socials inherents als càrrecs i rols
que toca jugar a cada gènere. Hi ha
desigualtats en els salaris, els estudis,
l'assumpció de càrrecs públics i
de llocs de poder, les responsabilitats
dins la família, etc.
Aquestes diferències entre els
dos sexes no serien preocupants si
fossin aleatòries entre les persones
en general, ja que, en aquest cas,
simplement farien que la societat fos
plural, rica i diversa de manera
natural. La realitat, però, no és
aquesta, sinó que a partir de les distincions
entre uns i altres es deriven
situacions de desigualtat entre ambdós
sexes.
Les diferències entre homes i
dones originen una situació en què
la perpetuació dels rols establerts
condiciona, conscientment o
inconscientment, el comportament
de l'individu. L'existència d'uns
patrons als quals se suposa que s'ha
de tendir impedeix triar lliurement
la manera de ser, les relacions que
es volen entre les persones i, en definitiva,
la societat cap a la qual es vol
tendir.
L'últim informe de l'ONU proposa
com a solució de les grans problemàtiques
detectades al planeta la
planificació familiar i la garantia
d'assistència sanitària. En molts
entorns, es reclama una política
familiar per assumir l'entorn canviant
que ha produït l'accés de la
dona al món laboral en el si de les
famílies. Totes aquestes mesures són
necessàries, però malauradament no
són suficients per canviar la situació.
A les portes del nou mil·lenni,
quan el món cada cop està més globalitzat,
cal pensar en una acció de
transformació conjunta molt més
potent i contundent. S'ha d'arrencar
de soca-rel la discriminació per
motiu de sexe i la millor manera per
fer-ho és atacant el problema amb
l'educació. Si es vol construir una
societat millor, cal ser conscients
que els infants s'han de desenvolupar
com a persones i no com a gèneres.
Han de ser lliures per trobar-se
ells mateixos, per descobrir els seus
sentiments, els seus pensaments, les
seues idees i maneres de fer...
Mitjançant l'educació dels nois i les
noies, es poden transmetre uns nous
rols i unes noves relacions a les persones
que estan creixent i s'estan formant,
que, al cap i a la fi, són les que
construiran el demà.
Si s'educa els infants i joves
sobre unes bases que permetin
millorar la situació analitzada, es pot
obtenir una renovació de la realitat
actual, però per a això cal que tots
els agents que actuen en l'educació
dels nois i noies sumin esforços per a
la construcció d'una nova societat.
L'educació no només es realitza des
de l'ensenyament -és a dir, l'educació
formal-, sinó que els pares i
mares, les associacions educatives
-és a dir, l'educació no formal-, l'entorn
informal i els mitjans de comunicació
també hi juguen un paper
molt important i, per tant, cal tenirlos
en compte.
Cal trencar amb la idea d'educació
a mans de només un o dos agents
i diversificar les responsabilitats del
desenvolupament dels infants i joves
donant un major protagonisme als
agents que han estat menys potenciats.
S'han d'estimular les fórmules
d'educació amb què el noi o la noia
puguin experimentar vivències i relacions
diferents a les habituals per
tal que la seua personalitat s'enriqueixi
i perquè puguin triar més lliurement
el paper que volen desenvolupar
a la societat.
Així doncs, cal una política educativa
específica que tracti de manera
transversal l'eliminació de les
injustícies i les desigualtats per raons
de sexe i que potenciï una transformació
real de la societat. Tota aquesta
tasca educativa es pot resumir en
una paraula: coeducació.
La coeducació és un model educatiu
que pretén una veritable transformació
social mitjançant el desenvolupament
integral de l'home i la
dona com a persona, no com a individu
d'un gènere determinat, amb les
mateixes oportunitats per als dos
sexes. Per tant, les persones responsables
de l'educació han d'entendre la
coeducació com una eina d'alliberament
de la persona en un context
social que discrimina per raó de sexe.
S'ha de potenciar el creixement
personal dels infants i els joves com
a membres de la comunitat, sense
necessitat de caure en una uniformitat
absurda. Cal ser conscient dels
fets diferencials home-dona, sí, però
no segons el clixé tradicional -ja que
comporta unes conseqüències discriminatòries
injustes-, sinó acceptant
les diferències entre uns i altres
sense que se n'hagin de derivar desigualtats,
discriminacions o manca
de llibertat.
La coeducació, però, no és un
model educatiu que se satisfaci amb
una simple barreja de sexes; és a dir,
l'educació mixta dista molt de la
27
:Í?:

28
coeducació. La segona va més enllà
de la coexistència de nois i noies i
aposta per oferir una igualtat d'oportunitats
per a tothom, ja que la simple
relació dels dos sexes no és
garantia suficient d'igualtat.
Per tal de potenciar una educació
amb les característiques assenyalades
fins ara, cal trobar un ambient
on nois i noies es desenvolupin amb
naturalitat, puguin relacionar-se
amb els companys sense estar marcats
per uns prejudicis socials i, en
definitiva, puguin conèixer altres
situacions a les marcades per la
societat.
Aquest conjunt de característiques
es troben des de fa temps a les
associacions educatives (l'escoltisme
i l'esplai), que basen la seua activitat
en la transmissió de valors com
la solidaritat, la responsabilitat i el
compromís. Així doncs, omplen un
buit molt important en la realitat
actual, on cada cop es veuen més
mancances en aquest sentit. El
potencial educatiu d'aquestes associacions
està garantit per un marc
teòric profund i estructurat, una
metodologia adequada a cada grup
d'edat i una formació continuada
dels educadors i educadores.
L'escoltisme (escoltisme i guiatge,
segons el context) és un moviment
estès arreu del món, el més
nombrós i important dels infantils i
juvenils. L'escoltisme i el guiatge
han estat determinants en el desenvolupament
de molts infants i joves
des de la seua fundació, fa gairebé
100 anys. Cal destacar el paper que
han jugat, en especial el guiatge, en
la millora de la situació de les dones,
sobretot als països en què hi ha fortes
discriminacions per motiu de
sexe, on han aportat una educació
d'autoestima i fortalesa a les noies i
una sensibilització d'ambdós sexes
sobre la realitat de cada un. Si s'estimula
tot el seu potencial, aquests
moviments poden ser decisius a la
societat occidental per diversos
motius.
En primer lloc, l'escoltisme concep
l'educació com un procés de
formació integral i activa de l'infant
en què, mitjançant el mètode escolta,
s'estimula i potencia la realització
equilibrada de tots els aspectes
de la persona -físic, intel·lectual,
espiritual, social i caractereològic-
La finalitat és donar a l'infant tantes
oportunitats com sigui possible per
desenvolupar les seues aptituds i
tenir vivències a través de les quals
cerqui i trobi les pròpies opcions de
definició de la seua personalitat i de
participació social.
En segon lloc, el caràcter voluntari
de les activitats realitzades als
agrupaments escoltes -tothom que
participa a l'escoltisme ho fa adherint-s'hi
de manera voluntària- fa
que els nois i noies, així com el conjunt
de caps o educadors, tinguin
una motivació elevada i una participació
oberta que permeten als
infants i joves enriquir-se de manera
divertida i activa, ja que la receptivitat
és molt més gran. A més, un dels
pilars metodològics és la pedagogia
de l'acció, per la qual l'infant o jove
és el principal protagonista de les
activitats. El noi o noia aprèn fent, és
a dir, a través de l'experiència i la
convivència.
Finalment, l'escoltisme potencia
un marc convivencial excepcional.
El seu mètode es basa en unes etapes
educatives en què les vivències en
grups d'edat permeten una socialització
de l'infant molt enriquidora.
Els nois i noies comparteixen experiències
úniques amb companys de
la seua edat i amb adults, i es genera
una complicitat que no sol donar-se
en altres entorns. LJns campaments
en l'entorn natural, un projecte per
al poble on vius o la participació en
una activitat internacional són
exemples d'activitats amb un grau
de convivència molt intens.
Tot aquest conjunt de característiques
-educació integral, voluntarietat,
pedagogia de l'acció, marc de
convivència- fan de moviments com
l'escoltisme una gran plataforma per
educar nois i noies. En el cas concret
de l'opció coeducativa, a més, es
poden experimentar noves vivències
i relacions, que permeten desenvolupar
uns rols diferents als de l'àmbit
escolar, la família, el carrer... Així,
l'infant o jove pot adoptar papers
que en un altre entorn no adoptaria,
sense que això li suposi cap inconvenient.
D'aquesta manera, l'escoltisme
aporta millores a la societat, ja
que no viu d'esquena a la realitat,
sinó que té voluntat constructora.
No pretén inventar una societat
paral·lela, sinó que busca canviar les
situacions de desafavoriment aportant
les idees que creu interessants.
La coeducació pot ser l'eina que
cal al nostre entorn perquè deixin de
donar-se discriminacions per motiu
de sexe, però també per construir
una societat futura amb unes noves
relacions entre dona i home. Així
doncs, cal que les polítiques educatives
potenciïn aquest marc socialitzador
que treballa els valors amb
infants i joves, i que és l'associacionisme
educatiu, ja que podria contribuir
de manera determinant a la
construcció d'un món més just.
•Marta Rosàs i Cortada (Barcelona, 1971)
és presidenta d'Escoltes Catalans, l'associació
catalana de l'escoltisme laic. El setembre del
2001 va presentar el llibre La coeducació. Una
oportunitat per descobrir-nos, editat a la
col·lecció Reflexions en Veu Alta, de la Fundació
)osep Carol. martares@indllobera.com

Amb la present entrevista s'inicia la col·laboració d'un membre del Consell
que, des del vessant musical, ens oferirà en cada edició articles o entrevistes
que pensem que poden ser de l'interès dels nostres lectors. Josep Vinaròs és
compositor i articulista en vàries publicacions del país. Ha compost, entre
diverses obres, la suite Pallars Sobirà.
Entrevista amb Salvador Brotons
Nasqué a Barcelona el 17
de juliol del 1959, en un clima
musical que seria el destí
de la seua vida. En la present
entrevista fem un recorregut
musical i humà d'un dels
destacats compositors i directors
del món musical del
país. Format bàsicament als
Estats Units, avui podem gaudir
dels amplis coneixements i
experiència d'aquest eminent
mestre de la música.
-Ens pot dir quina ha estat la
principal motivació que l'ha impulsat
a emprendre el camí de l'art musical?
-El meu pare, avi, oncles i fins i
tot els germans del meu avi han
estat músics, això va fer que a casa
es visqués sempre un ambient musical
molt profund. La meua germana
també és professora de violí a l'Orquestra
del Liceu. El meu pare i el
meu avi són flautistes i això féu que
jo sentís especial atracció per aquest
instrument.
B E C U L L A
-On va adquirir els primers co­
neixements musicals?
-Quan tenia 10 anys vaig co­
mençar al Conservatori Municipal
de Música de Barcelona estudiant
solfeig, teoria, etcètera. Com que
em sentia atret pel piano, vaig fer els
estudis d'aquest complet instru­
ment; els de flauta els vaig fer amb
Per Josep Vinaròs
29

30
el meu pare, als estius. Durant el
curs del conservatori anava fent el
piano, i la flauta, molt poc; així vaig
anar compaginant els dos instruments.
El meu pare volia que jo tingués
una cultura musical com correspon
a un membre d'una família
de músics, encara, però, que no
pensava que jo arribés a ser músic.
-En el camp professional, quin
és l'inici de Salvador Brotons^
-De molt jove. El meu pare era
músic d'orquestra i, en veure que jo
em desenvolupava bé amb la flauta,
em feia tocar al seu costat en orquestres
professionals quan es necessitava
algun augment. Recordo
que quan tenia 14 anys, a l'orquestra
de la Creu Roja, de la qual ell
formava part, es va posar malalt el
segon flautista i ell em va dir, "vine,
que el pots suplir tu". En aquell
temps no hi havia orquestres per
poder fer pràctiques, i eren molt
necessàries, ni tan sols les que no
eren orquestres professionals. Llavors
vaig anar a l'orquestra Estela,
que encara existeix, potser l'única
que hi havia en aquell temps; fins i
tot no n'hi havia als conservatoris,
en canvi avui n'hi ha moltes. Tot just
complir els 18 anys vaig tenir la sort
de superar les oposicions per a la
plaça de flauta solista de l'Orquestra
del Liceu, un seriós repte per mi.
Això em va estimular moltíssim. No
hem d'oblidar que al Liceu en
aquell temps, l'any 1977, es feien
quatre o cinc òperes cada mes.
-Salvador Brotons estava cridat
a assolir totes les fites a què un músic
pot aspirar Digui'ns quin ha estat
el següent pas després de ser solista
de flauta!'
-Quan tenia 14 anys vaig decidir
compondre, portar a la pràctica
les meues inquietuds de feia bastant
de temps, vaig fer algunes obres per
a piano i des de llavors, l'any 1973,
no he deixat de compondre una cosa
o una altra.
-Quan arriba a la direcció^.
-En els anys vuitanta anava
compaginant la flauta amb la composició.
Però si es vol aprofundir en
la composició, una manera molt bona
és dirigint; aprens molt sobre les
obres dels grans mestres, assimiles
com posar en pràctica la música,
com escriure de manera que es pu-
Va nàixer per ser director d'orquestra.
gui interpretar fàcilment i que vagi
bé, és tot una conseqüència del
complement que pot ser la direcció.
En una ocasió el mestre Ros-Marbà
em va dir: "Tu, que compons molt,
has de tenir nocions de direcció
d'orquestra, has de conèixer la música
des d'aquest vessant", i tenia
raó; em va convidar a rebre unes
classes amb la seguretat que m'interessarien
molt. A partir d'aquí em
vaig adonar que seria un mitjà molt
bo per tal de desenvolupar-me com
a músic i tenir una educació musical
completa. Llavors em vaig matricular
al conservatori i vaig fer els
tres cursos de composició, que vaig
acabar l'any 1983. Fou un moment
molt crític per mi, estava a l'Orquestra
del Liceu i componia moltes
obres, a més d'acabar la carrera de
direcció d'orquestra; també en
aquell any em vaig casar, era un any
de reflexió i de decidir quin rumb
havia de prendre. Amb la meua
esposa vam pensar, què fem? Ens
quedem aquí i vivim enterrats?, ja
que en aquest país és molt fàcil bandejar
la gent que val, o sortim d'aquí
i emprenem una aventura per terres
americanes per tal de cercar un millor
futur com a director d'orquestra
i compositor. Dit i fet. A l'agost del
1985 decidírem anar als Estats Units
a estudiar, repetir els estudis i viure
aquesta nova experiència. Això va
ser decisiu per a la meua carrera
professional, atès que vaig adquirir
conceptes molt pràctics. No s'ha
d'oblidar que allà hi ha mitjans suficients
per tal d'adquirir uns coneixements
complets.
-Quina ha estat la primera orquestra
que ha dirigit?
-La primera orquestra fou la del
Conservatori Municipal de Barcelona,
els anys 1984-1985, abans
d'anar als Estats Units, i en la qual
vaig ser assistent durant dos anys.
L'Orquestra de l'Estat de Florida fou
una experiència extraordinària.
Com a professional, vaig ser el director
titular de l'orquestra de la
Universitat de Pòrtland, on vaig
estar-hi vuit anys, ensems que era
professor de la mateixa universitat.

Tres generacions de flautistes.
Van ser uns anys molt profitosos, ja
que vaig adquirir una gran solidesa
com a director d'orquestra i com a
músic.
-A partir d'aquí s'obre el gran
ventall de possibilitats del mestre.
-A Pòrtland mateix vaig dirigir
tres orquestres més: la Jewish Comunity
(una orquestra de la comunitat
jueva) durant un any; després, en
veure que en aquella orquestra no
tenia gaire futur, vaig anar a l'orquestra
Oregon Simfonietta durant
un altre any, aquesta de bastant més
nivell, i després a l'Orquestra de
Vancouver, que dirigeixo actualment.
Aquesta orquestra als seus inicis
no disposava d'un pressupost
gaire satisfactori, però avui és una
gran orquestra, amb unes possibilitats
econòmiques notablement superiors;
fins i tot es fan càrrec dels
viatges cada vegada que he d'anarhi.
És important veure com funciona
la música als Estats Units. Des de
l'any 1997 sóc titular de l'Orquestra
Simfònica del Vallès, i el pressupost
ha augmentat molt poc amb els
anys que fa que sóc aquí. Costa
molt, s'ha de convèncer les institucions,
et diuen que no tenen mitjans,
que han de repartir el seu pressupost
entre moltes peticions. En
canvi als Estats Units és molt diferent,
depèn de les persones que
assisteixen als concerts. Ells són els
qui subvencionen l'orquestra, no
pas l'administració pública, encara,
però, que l'administració hi collabora
amb la reducció important
d'impostos als particulars o empreses
que ajuden les entitats culturals.
Això fa que la iniciativa privada
aculli les entitats a les quals
vol ajudar, i naturalment són les
que treballen més i que s'han ben
guanyat un prestigi. Si una orquestra
va endavant, les ajudes s'incrementen.
-Coneixem molt bé la tasca que
està fent des de fa cinc anys com a
titular davant l'Orquestra Simfònica
del Vallès, que li ha merescut ser la
titular també del Palau de la Música
Catalana. Ensems és el titular des de
fa deu anys de l'Orquestra de Vancouver.
Parli'ns de la seua experiència
davant aquesta orquestra dels
Estats Units.
-Cal manifestar la importància
que té el fet que es pugui mantenir
un director més de deu anys com a
titular davant d'una orquestra, aquí
és molt difícil.
-De tant viatjar entre Catalunya i
Estats Units, deu tenir anècdotes per
explicar.
-Si és clar, d'anècdotes sempre
n'hi ha, en tinc precisament una
amb la nostra reina. Acabat d'arribar
dels Estats Units, vaig rebre al palau
de la Sarsuela, de mans de la reina,
el premi Reina Sofia de composició.
En el decurs de la conversa vaig dir,
"aquesta és una composició per a
31

n
orquestra"; la Reina va quedar sorpresa
¡ em va dir, "no és orquestal"
Vaig aclarir-li que estava acostumat
a dir-ho en anglès i en català; d'aquí
va venir el meu error de traducció al
castellà. També recordo que em trobava
a Florida en una convenció de
solistes de flauta, en la qual hi havia
Julius Baiker, solista d'aquest instrument
a l'Orquestra Simfònica de Nova
York, el més famós després de
Jean Pierre Rampal. Eli havia conegut
el meu pare i el meu avi, i naturalment,
en algun moment va sortir
el meu cognom, i Baiker, que el va
recordar, es va adreçar a mi i em va
dir, "i vostè qui és?" Li vaig dir, "jo
sóc el nét". Fou una casualitat que
ens trobéssim tots dos allà.
Una altra anècdota és que estava
a Florida Estáte estudiant i dirigint
l'orquestra, i en un moment se m'atansa
un company i em diu: "Saps
que a la sala de sota hi ha un guitarrista
que ha parlat de tu i que està
tocant una obra teua?". No en sabia
res. Era David Rusell, un gran guitarrista
famós que ignorava que jo estava
al pis de dalt. Entre els congregats
allí es presentaren les obres i Rusell
els va dir: "Us interpretaré una obra
d'un compositor català que jo no
conec però m'ha agradat tant que la
programo perquè és una obra molt
especial, espero conèixer-ne l'autor
algun dia." Una persona d'aquella
audiència va sortir i li va dir: "A
aquest senyor de qui esteu parlant el
podeu conèixer ara mateix, està assajant
al pis de dalt." Que petit que
és el món.
-Parli'ns de les seues experiències
com a compositor i de les principals
obres.
-Vaig començar fent algunes
obres del que més coneixia, obres
per a piano i per a flauta, i a poc a
poc em vaig anar lliurant a aquesta
magnífica comesa. Vaig fer un duet
de flautes, ï'Opus 11, vaig fer una
sardana, una obra per a trompa i
piano, un quintet de vent, una obra
per a flauta arpa i viola, etcètera.
Fins que el mestre Albert Argudo em
va dir, "per què no fas una obra per
a orquestra de corda, que ho estrenarem?"
La vaig fer, la vaig portar al
premi de Joves Compositors de l'Orquestra
Nacional d'Espanya i va
guanyar el primer premi, acabava
de fer 18 anys. Era el novembre del
1977 quan es va estrenar a Madrid;
es titula Quatre peces per a corda.
Aquest fou el primer reconeixement
com a compositor fora de Barcelona.
Per haver guanyat aquest premi
i per ser tan jove, ja em situaven
dins el panorama musical. Després
d'aquest premi vaig seguir component
i guanyant diversos premis
més, dels quals podem destacar el
de Joventuts Musicals, el Ciutat de
Barcelona, el Jove d'Or, etcètera.
-Podem dir que "Quatre peces
per a corda" marca el seu camí com
a compositor?
-Sí, a més de la primera simfonia,
Opus 25, una obra agosarada
que vaig fer quan estava fent el servei
militar, després de pensar que ja
era el moment de fer una obra per a
orquestra simfònica, vaig compondre
la segona simfonia, de la qual
em sento molt satisfet. El millor crític
és un mateix.
-Ara passem a la música popular
del nostre país. La valorem justament?
-Estic bastant content de veure
que darrerament se la valora bastant
més. S'estan fent uns programes per
TV3 extraordinaris, principalment el
programa Nydia, amb música catalana,
sardanes, música per a cobla,
etcètera. S'hi està donant un suport
que no teníem abans. Actualment
les cobles tenen un nivell molt superior
al que tenien fa deu anys, s'imparteixen
classes de flabiol, tibie i
tenora al conservatori, l·lem de pensar
que la cobla té unes possibilitats
excepcionals pel que fa a la música
popular, pocs països tenen un conjunt
instrumental amb les possibilitats
de la cobla, amb uns instruments
tan agradables com ho poden
ser la tenora, el tibie o el fiscorn, i
que empastin tant bé. Hauríem de

Dirigint l'orquestra Ciutat de Barcelona.
sentir-nos-en orgullosos i saber
exportar aquest valor que tenim; em
penso que no n'hem sabut prou,
hem de fer més esforços dels que
fem. També hem de tenir en compte
que la música catalana no s'acaba
amb la cobla, té un ventall molt més
ampli, però no s'hi ha donat prou
empenta. Tenim grans compositors
que encara no han estat prou valorats
a Catalunya, com Toldrà, Serra,
Mompou, Lamote de Grignon, tan
sols per anomenar-ne uns quants.
-Parlem del disc que l'Orquestra
Simfònica del Vallès ha publicat,
referit a obres de Joaquim Serra.
-Es tracta d'un compositor que
encara no coneixem prou, hi ha ballets
de Joaquim Serra que s'han perdut,
no es troben ni s'ha tingut prou
afany de recerca. Serra és un músic
excepcional que va morir quan tan
sols tenia 50 anys. L'Orquestra Simfònica
del Vallès i jo hem tingut molt
interès a recollir en un CD aquestes
obres magnífiques, unes que va fer
per a cobla i per a orquestra, unes
altres que eren només per a orquestra
i d'altres que eren tan sols per a
cobla. El poema Puigsoliu fou originàriament
per a cobla i jo n'he fet
l'adaptació per a orquestra; és una
obra que m'estimo molt i que és
fàcil de programar, perquè dura 8
minuts. A més, veig possibilitats de
portar-la als Estats Units perquè
coneguin una mica la música catalana.
Estem molt orgullosos d'haver
fet un disc amb música d'un sol
compositor, s'hauria de fer també
amb Toldrà, Carreta, Ricard Lamote,
etcètera. No sé per què no ha sortit
aquesta música fora del país, és tan
bona com Ravel, Falla o Debussy.
Hem de pensar que Joaquim Serra
va compondre les Impressions
Camperoles quan tenia 27 anys, llavors
vivia Ravel, era l'any 1927.
-En l'àmbit familiar, la seua
esposa i la seua filla deuen ser un
potencial important en la carrera
professional del mestre Salvador
Brotons.
-He tingut molta sort en aquest
aspecte, atès que em vaig casar molt
jove amb la Malissa i que el nostre
matrimoni es manté molt unit. Això
és molt important per a l'estabilitat
emocional, ja que quan arribes a
casa hi ha d'haver un bon ambient. I
la dona t'ha d'estimar molt, t'ha de
comprendre i ha de saber les teues
necessitats de moments d'interiorització;
ella també exerceix la musicoteràpia
i ho entén. La nena, que
es diu Clara, també m'ajuda; ja ha
començat els estudis de violí, no de
flauta com el seu pare. El violí és un
instrument molt bonic i té més possibilitats
en el camp professional.
-Deixant de banda la família,
digui'ns quins han estat els seus
33
^-j-

34
compositors més admirats?
-Admiro molts compositors i em
costa molt distingir l'un de l'altre. A
mi m'ha impressionat molt tota la
història de la música, J. S. Bach,
amb una música molt ben escrita,
no hi sobra ni hi falta res; per algunes
obres de Mozart, no totes, sento
gran admiració i devoció; m'entusiasma
Beethoven, la seua força, l'energia,
la voluntat d'expressió i
d'impactar en l'audiència. I de més
cap aquí, Wagner, per la seua gran
majestuositat i força expressiva;
també m'agrada la instrumentació i
la riquesa tímbrica i emocional de
"< Txaikovski, i en contra de les perso-
~^ nes que creuen que és una música
.-^ barata, és una música molt ben feta i
._;. que arriba molt. És excel·lent la me-
1-^ lodia de Puccini, les seues òperes;
"^ també la fascinació i la força expressiva
de Xostakòvitx, etcètera.
-Com a directors d'orquestra,
quins posaríem al capdavant?
-M'agrada molt Leonard Bernstein,
un gran director i compositor,
una persona a la qual admiro molt;
no l'he volgut imitar mai, hi ha persones
que diuen que m'assemblo
molt a Bernstein, però jo sempre he
volgut ser Salvador Brotons. Pel fet
d'estar tant de temps als Estats Units
s'adquireix un estil diferent; també
m'agrada Zubin Mehta, la seua elegància
dirigint i el concepte que té
de les obres; també Ricardo Muti,
Carles Cleiber, etcètera. No tinc un
mite en especial, de tots els directors
pots aprendre molt.
-Què ens diu de la música culta
moderna que es fa avui?
-Ho veig genèricament bastant
bé, hi ha molta energia, molts compositors,
molta producció, hi ha idees,
i ganes de compondre i llibertat
d'acció. Estem en un moment obert
a tota mena de tendències i d'estèti­
ques, no com en els anys setanta i
vuitanta, que estàvem marcats per
l'avantguarda, per la cosa nova, fent
experiments, coses molt estranyes.
Quan un compositor volia compondre
una mica tonal, s'estiraven els
cabells. Aquesta situació ja s'ha superat
i ens trobem en un panorama
més obert, ningú no et dirà "això no
ho has de fer", ens trobem en un
moment molt positiu. També hi ha
un aspecte de dispersió, en molts
corrents diferents; podem trobar
compositors que són plenament
contemporanis i que escrivint tenen
ments completament oposades, no
hi ha un camí concret, com podia
ser el romanticisme, l'impressionisme
francès, el nacionalisme rus, etcètera.
Llavors es podien posar etiquetes,
avui se'n busquen i no se'n
Rebent de mans de la reina el premi Reina Sofia de composició.
troben, hi ha molta individualització.
Això pot ser negatiu perquè
l'audiència ho vol globalitzar tot
com a música contemporània i
quan es programen compositors que
no són els clàssics de sempre no ho
volen sentir, perquè creuen que és
música abstracta i difícil d'entendre.
Però d'altra banda és positiu perquè
hi ha molta diversitat, amb la qual
cosa es pot distingir la música que
pot interessar de la que no.
-Això ens pot portar a una desorientació
del públic, que no sàpiga
concretament on és. Podria passar
que algunes obres mediocres entressin
d'esquitllada en aquest context
tan complex, atès que no es té res
gaire clar?
-Es cert, però ara el públic adopta
una posició de precaució. Abans,

Salvador Brotons amb la família.
quan una cosa no agradava, xiulaven,
passaven de l'entusiasme al
rebuig més categòric, avui tothom té
una actitud més conformista i tolerant,
si bé el públic d'avui hauria
de fer un esforç per tal de sentir
música nova. Ensems que representa
un repte per al compositor, també
ho és per ells sentir-ho, encara,
però, que s'ha de donar un producte
que sigui entenedor. La música contemporània
encara no ha trobat un
estil concret.
-En la programació de la majoria
de concerts dominen e/s compositors
clàssics de sempre. Per què no
es potencien els moderns i especialment
els de casa nostra?
-Els programadors diuen que si
poses compositors clàssics la gent
omple l'auditori i que si són moderns
0 desconeguts no hi assisteixen,
encara que es tracti de molt bona
música i de compositors de casa,
com tampoc no atrau prou una
música extraordinàriament ben feta
que no sigui coneguda. Amb l'Orquestra
Simfònica del Vallès he cor­
regut riscos programant obres totalment
desconegudes, i han agradat
molt. També creuen que els compositors
catalans ens ofereixen obres
folklòriques de poc interès, però
després d'escoltar-les hi han trobat
un atractiu especial. És cert que es
programen massa els clàssics, hauríem
de fer el que es feia en l'època
romàntica, que es programaven bàsicament
les obres del seu temps,
fins i tot ignoraven Bach, feien música
de Mendelssohn, Schumann, etcètera.
No vull dir que avui no s'hagi
d'interpretar els clàssics de
sempre, però s'ha de fer pujar el
percentatge dels compositors que
viuen 0 que hagin mort recentment
i, més, considerant la bona qualitat
que tenim a casa nostra, encara que
no la coneixem.
-Parlem de la música que es fa
avui. Una música moltes vegades
amb manca de melodia, amb harmonies
i dissonàncies agosarades,
moltes vegades de difícil assimilació.
Què n'opina d'aquest tipus de
música?
-Penso que la música ha de tenir
uns elements cabdals, la melodia,
l'harmonia i el ritme. Entenc que no
sempre han de coincidir els tres elements,
però un d'aquests elements hi
ha de ser. Si la melodia és interessant,
es podran admetre dissonàncies,
i si l'harmonia és bona, farà
bona també la melodia. Si la melodia
no s'apercep i l'harmonia no s'ha
pensat en sentit vertical i s'ha posat
de qualsevol manera, el ritme és
totalment difús, difícilment agradarà,
serà gairebé impossible d'entendre.
En poques paraules
Horòscop Cranc.
Què admira de les persones? Que
siguin honestes, sinceres i que tinguin
il·lusió per treballar.
Què en rebutja? Que siguin hipòcrites,
desmotivades i sense il·lusió.
Una música La simfònica.
Un llibre "Emotional Inteligence"
L'n esporf Com a espectador, el futbol;
com a practicant, el tennis.
Un país Catalunya.
Un polític Companys.
Un plat Botifarra amb bolets.
Un entreteniment La pesca submarina.
Mar 0 muntanya Les dos coses.
Què és la música? És la meua vida,
ho és tot. És la meua capacitat per
comunicar-me, d'expressar tot el
que tinc a dins, i el gaudi més sublim
per entendre la vida.
Noia
El mestre Salvador Brotons deixa de ser ti­
tular de l'Orquestra Simfònica del Vallès a par­
tir del juny, atesos els molts compromisos que
té i els diversos encàrrecs de composició. Això
no obstant, continuarà vinculat a la formació
com a director convidat.
3^
í_j-

30
LA MOSQUERA
Per Antoni Vaquer i Aloy
Professor titular de Dret Civil (lidL)
El dret privat del Pallars Sobirà
Catalunya, a més d'una llengua,
té un dret civil propi. El dret civil
català és gairebé tan mil·lenari com
el mateix país. El nucli originari dels
Usatges de Barcelona, un dels cossos
legals més antics d'Europa, se
situa a mitjan segle xi. Però, a més
d'un dret de caràcter general per a
tot Catalunya, les principals expressions
del qual són la Compilació del
Dret Civil de Catalunya, el Codi de
Successions i el Codi de Família, a
banda d'un bon grapat de lleis especials
que regulen institucions més
concretes, al Principat també existeixen
drets civils peculiars d'algunes
comarques. L'article 2 de la
Compilació del Dret Civil de
Catalunya enumera aquests territoris:
les ciutats de Barcelona i Tortosa
i els seus termes, el Camp de
Tarragona, el Bisbat de Girona, la
Vall d'Aran, el Pallars Sobirà i la
Conca de Tremp, a les quals se'n podrien
afegir d'altres no esmentades
en aquest article 2 però sí en d'altres
preceptes, com ara el Solsonès o el
Moianès.
No ha d'estranyar que el Pallars
Sobirà tingui un dret privat especial.
A les seues característiques geogràfiques
i orogràfiques cal afegir la
dada transcendental del comtat de
Pallars. El comtat de Pallars va ser el
darrer dels comtats catalans que fou
absorbit per la casa de Barcelona,
cosa que no va succeir fins al final
del segle xv, quan era comte de Barcelona
Ferran el Catòlic. Era lògic
que els comtes de Pallars dictessin
lleis i normes per als seus súbdits, i
existeix a l'abast una bona col·leció
d'algunes d'aquestes normes, l'edició
que Ferran Valls i Taberner va fer
dels Privilegis de la Vall d'Aneu i la
Vallferrera.
No obstant això, el dret del Pallars
Sobirà no ha de ser contemplat
simplement com un fet històric, passat
en qualsevol cas i només d'interès
per als historiadors. Ben al
contrari, el dret privat pallares continua
essent una realitat viva, capaç
d'articular institucions que han
merescut l'atenció dels juristes i que
han estat considerades prou vàlides

perquè el Parlament català les hagi
estès a tots els ciutadans de Catalunya.
Així, he tingut l'oportunitat i
l'honor de coordinar un llibre dedicat
al dret del Pallars Sobirà des d'aquesta
perspectiva actual, que acaba
de ser publicat per la conselleria
de Justícia de la Generalitat de
Catalunya i que porta per títol, precisament.
El dret privat del Pallars
Sobirà, de la presentació del qual es
feia ressò el darrer número d'aquesta
mateixa revista.
La més coneguda de les institucions
pallareses, i l'aplicació de la
qual s'ha generalitzat a tot el Principat,
és l'encàrrec fiduciari als dos
parents més propers perquè elegeixin
l'hereu del testador d'entre els
seus fills i filles. Aquesta és una institució
que, certament, hem pogut
documentar a altres zones del Pirineu
i del Prepirineu, en particular a
la Ribagorça. No obstant això, és al
Pallars on millor va cristal·litzar i on
els notaris millor la van saber reflectir
en les seues escriptures. Els seus
avantatges per a una zona com el
Pallars, amb una economia tradicionalment
agrària, eren evidents: el
testador, en la circumstància que els
seus fills i filles eren encara petits i
no sabia, en conseqüència, quin
d'ells voldria continuar i estaria
millor preparat per conduir la casa,
podia atorgar testament i encomanar
l'elecció de l'hereu d'entre els seus
fills als dos parents més propers,
amb la confiança que aquests escollirien
el fill o filla més ¡doni. Hom
pot replicar que aquesta figura no
s'adiu als temps actuals, en què les
explotacions agràries s'organitzen
de manera distinta i poca gent jove
vol romandre-hi. Res més lluny de la
veritat. Per demostrar-ho, el millor és
anar lluny de casa nostra. A Alemanya,
aquesta figura no està per-
Alguns dels autors del llibre, Esther Arroyo, Antoni Vaquer (coordinador), Jaume Ribalta i Santiago
Espiau.
mesa al seu codi civil. Això no obs­
tant, els tribunals han flexibilitzat la
lletra de la llei a fi de permetre que el
testador pugui encarregar a algú al­
tre l'elecció de l'hereu d'entre un
grup determinat de persones, habi-

o-
Acte de presentació d"'EI dret privat del Pallars Sobirà", a l'Arxiu Comarcal de Sort.
tualment els fills i les filles. Perquè
aquesta possibilitat és útil per als joves
petits empresaris, obligats potser
a viatjar molt i, per tant, més exposats
a morir d'accident essent els
seus fills massa petits per poder decidir
quin d'ells tindrà les ganes i els
coneixements escaients per prendre
el timó de l'empresa. Encara, el legislador
català ha pensat que el recurs
als dos parents pot ser una bona
solució per evitar que els conflictes
que puguin sorgir en l'exercici de la
potestat sobre els seus fills i filles
menors d'edat no hagin de ser resolts
pel jutge, sinó que la solució es
pugui trobar dins de la mateixa família,
per mitjà, igualment, dels dos
parents.
Una altra institució originària
del Pirineu i ben documentada al
Pallars Sobirà és la dels donats. Es
tracta d'una institució consuetudinaria
que es practicava en les valls
altes del Pirineu i consistia en el lliurament
d'una persona i els seus béns
a una família per tal que aquesta l'acollís
com un membre més. Així es
garantia l'assistència en cas de necessitat.
Doncs bé, en l'actualitat, el
progressiu envelliment de la població
fa que, sobretot a les grans ciutats,
hi hagi un nombre important de
gent gran que viu sola, amb un estat
de salut de vegades precari, però
que per diverses raons no volen o
no poden ser ingressades en un centre
geriàtric especialitzat. Una de les
solucions que ha ideat el legislador
català per atendre aquest sector de
la població està remotament inspirada
en els donats: es tracta de l'acolliment
de la gent gran. Consisteix
en el pacte en virtut del qual els
acollidors es comprometen a tenir
cura de les persones grans que es
lliuren a la seua protecció i amb les
quals han de conviure, a canvi d'una
contraprestació econòmica, i
amb el deure de comportar-se mútuament
en condicions semblants a
les relacions que es produeixen en­
tre ascendents i descendents. La institució
està regulada ara en dues
lleis: la Llei 22/2000, de 29 de desembre,
d'acolliment de les persones
grans, i la Llei 11/2001, de 13 de
juliol, d'acolliment familiar per a
persones grans.
Una altra institució particularíssima
del Pallars Sobirà són les associacions
de propietaris de muntanyes
que es constitueixen a final del
segle XIX. Aquestes associacions, formades
pels veïns de les viles i dels
pobles, pretenien ser una resposta a
la legislació desamortitzadora espanyola,
que obligava a posar a la
venda els béns comunals. A través
de la constitució de societats que esdevenien
propietàries de les muntanyes,
els veïns aconseguien conservar
les pràctiques que, des d'antic,
havien determinat l'aprofitament
d'aquells béns. Això no obstant,
amb el temps les societats també
van generar els seus propis conflictes
interns; el cas més conegut és el
de la muntanya de Tor. Doncs bé, el
règim juridicocivil d'aquesta muntanya
i la validesa dels pactes constitutius
de la societat encara avui és
objecte de discussió. L'any 1997
l'Audiència Provincial de Lleida va
declarar la nul·litat d'alguns dels
pactes de la societat relacionats
amb l'aprofitament de la muntanya,
i en l'actualitat hom espera la resolució
final que doni al litigi el Tribunal
Suprem.
Segurament la visió que acabo
d'oferir del dret del Pallars Sobirà és
massa comprimida i no fa justícia a
la seua transcendència. Nogensmenys,
penso que és un petit tast
que ha de servir perquè tots els ciutadans
d'aquest país tinguem per
cert que el Pallars Sobirà és molt
més que els esports d'aventura, l'esquí
i els jocs d'atzar.

Consell Cultural de les Valls d'Aneu
Parlem amb l·l·lonorable Conseller de Justícia
de la Generalitat de Catalunya,
Senyor Josep-D. Guàrdia i Canela
-El mes d'octubre passat va presentar-se
a Sort el llibre "El Dret Privat
del Pallars Sobirà", editat pel
departament de justícia. Quina vol
ser l'aportació d'aquesta obra?
-La publicació d'aquest treball
suposa la continuïtat d'una tasca per
donar a conèixer la nostra tradició
jurídica. Catalunya és un país on el
dret és un dels seus elements essencials,
ja que forma part de la seua
identitat. Per això creiem necessari
difondre la nostra història jurídica
com a poble i, a més a més, que
aquesta difusió sigui per explicar
com la història jurídica marca la
nostra personalitat com a nació.
-En una obra com aquesta, sembla
difícil distingir allò que és història
d'allò que és dret...
-El dret és una realitat dinàmica,
viva, en constant evolució. L'actual
ordenament jurídic català és el resultat
d'un procés al llarg del temps que
ha suposat l'adaptació a la realitat
social d'institucions i figures jurídiques.
Certament avui no es regulen
institucions específiques d'aquest
dret en el nostre ordenament jurídic,
però l'empremta del dret del Pallars
Sobirà es pot trobar en normes tan
importants com les que fan referència
a les juntes de parents previstes
als articles 149 del codi de successions
i 138 i 153 del codi de família.
L'Honorable Conseller de justícia, satisfet de l'obra realitzada.
0 tan recents com la Llei 22/2000, de
29 de desembre, d'acolliment de
persones grans, que fa referència a la
regulació "d'algunes comarques pirinenques
de Lleida".
Per tant, treballs com el que s'ha
presentat a Sort són una magnífica
oportunitat d'unir present i realitat,
de veure com el nostre present és fo­
namenta en el treball i l'acció de les
39
o

o-
4í7
El conseller Guardia entre Aracelii Vendrell i Assumpta Palau, directores generals de justícia, i
Ferran Relia, proposant l'entrevista.
generacions anteriors dei nostre
poble.
-Dèieu que Catalunya és un pafs
que fa del seu dret propi un signe
d'identitat, però quines són les competències
actuals en aquest camp?
-Les nostres competències en
matèria de dret civil són les que preveu
l'article 9.2 de l'Estatut d'Autonomia
de Catalunya, en relació
amb l'article 149.1.8. de la Constitució:
la conservació, modificació
i desenvolupament del dret civil català.
Després del 1714, Catalunya
va perdre tot el seu dret públic, i només
restà el seu dret privat, això sí,
mancat de fonts i, per tant, de possible
renovació.
En un context així, aquest article
9.2 de l'Estatut ens permeté reprendre
la nostra producció jurídica i ferho,
no com un acte de conservació
d'una realitat etnográfica o d'història
del dret, sinó com una projecció
vers el futur d'un dret dinàmic, renovat,
conscient de la seua funció
d'instrument al servei de la convivència
d'un poble modern i en progrés.
Els més de vint anys de producció
jurídica impulsada per la
Generalitat de Catalunya són la
mostra fefaent d'aquest esforç transformador
en el nostre dret: després
d'anys i segles d'esmorteïment, el
nostre dret civil torna a ser foc viu.
-/ en aquesta situació, quina
funció pot tenir recordar drets territorials
com el del Pallars?
-En primer lloc, la ja esmentada
al principi: recuperar una part essencial
del nostre patrimoni cultural,
i concretament jurídic. Els antics
drets vigents en territoris catalans,
com els dels termes de Barcelona,
Tortosa, el Camp de Tarragona, el
Bisbat de Girona, la Vall d'Aran, la
Conca de Tremp o el mateix Pallars
Sobirà, d'acord amb l'article 2 de la
Compilació del Dret Civil de Catalunya,
són una riquesa que ha de
servir de base i fonament per al nostre
futur. En aquest sentit vull destacar
l'important paper d'estudiosos
com l'equip que ha elaborat el llibre,
tots ells coordinats pel Dr. Antoni
Vaquer: sense la participació de
la societat civil a través de tots els
seus agents aquest esforç en la preservació
del nostre patrimoni com a
poble no tindria sentit.
Però en segon lloc, en uns temps
com els presents, on la coexistència
de diferents realitats culturals cada
cop és un fet més present i evident,
el record d'aquesta pluralitat legislativa
a Catalunya ens ofereix un clar
missatge per al respecte a la diversitat
com a valor i el dret com a instrument
de convivència.
La convivència de diferents ordenaments
jurídics, a Catalunya, a
Espanya i a Europa, no ha de ser
percebuda com un factor de distorsió,
sinó com un instrument d'integració
a la nostra comunitat, al nostre
poble.
Els nous temps que hem de viure
ens demanen afermar les virtuts de
ciutadania que donen solidesa i cohesió
a una comunitat: arrelament a
la pròpia identitat, projecció vers el
nostre entorn, reivindicació i valoració
del dret com a instrument de
convivència.
Com ha dit un gran mestre que,
precisament, va ser registrador de
Sort -em refereixo evidentment a
Ramon Maria Roca i Sastre-, el dret
privat és una creació del poble; l'operador
jurídic és limita a descobrirlo
i a fer-lo aflorar en la seua realitat
institucional.

FULLS DEL CONSELL
L'agricultura a TAlt Pirineu
Agricultura sense pagesos; bestiar sense ramaders
Ja està!, ja hi som! La barca ha recuperat el rumb i les valls pirinenques van
passant de terres d'emigració a terres d'immigració, i no solament això, sinó que
els diversos indicadors econòmics ens mostren com van escalant en el lloc de co­
marques més riques del país. Sempre hi ha excepcions i hi ha qui en tindrà dubtes;
però l'optimisme es pot donar en general per bo. En qualsevol cas, ara i aquí ens
preocupa un altre fet, i és la base econòmica d'aquesta recuperació i, més concre­
tament, el paper que juguen en tot plegat l'agricultura i la ramaderia.
És de domini públic i ningú no planteja cap objecció al fet que és l'esquí, unit
als esports de natura i als atractius naturals de la muntanya, el que avui dia mou el
turisme, que s'ha convertit en motor econòmic del Pirineu. Aquesta base econòmi­
ca ha esdevingut acaparadora i, fins i tot, aclaparadora, per la manera com ha deixat
de banda les activitats econòmiques tradicionals com l'agrària i per com ha anat xu­
clant en els darrers anys les poques persones que encara s'hi dedicaven o s'hi ha­
guessin pogut dedicar.
A diferència de l'agricultura de la plana i d'altres indrets del país, l'agricultura
pirinenca no ha estat a l'altura dels reptes que li plantejava el procés d'industrialit­
zació del país i entrà en una decadència que ha arrossegat la població pirinenca
cap a les planes i ciutats. És un procés que ve de temps, com a mínim de la meitat
del segle xix; però la qüestió delicada i punyent és que és un procés encara plena­
ment vigent. Des de l'any 1975 fins avui la població ocupada en el sector agrari pi­
rinenc s'ha reduït a una tercera part i en el darrer padró del 1996 s'hi comptaven
2.500 ocupats, sumats l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, la Vall d'Aran, els dos Pallars i
la Cerdanya. Mentrestant, la seua aportació a la creació de riquesa (valor afegit
brut) no arriba al 8% en cap de les comarques muntanyenques.
Sens dubte, la recessió de l'agricultura al Pirineu té sobretot a veure amb les
mateixes condicions difícils del país. Fins com a mínim a la segona meitat del segle
XX, el mal estat de les comunicacions pirinenques endarrerí la introducció de nove­
tats i dificultà l'exportació dels productes pirinencs. Després, els mateixos pen­
dents de la muntanya, el rigor del clima i l'aïllament dels nuclis de població han
dificultat 0 impedit la mecanització de l'agricultura i la introducció de conreus o
animals més rendibles.
No és menys cert que als pirinencs també els ha faltat posar-hi alguna cosa de
part seua perquè el sector agrari prosperés. Les iniciatives industrials agràries han
fracassat en bona part per la mateixa manca de perícia, i els pagesos pirinencs tam­
poc no han sabut millorar i promocionar el patrimoni genètic i cultural del seu bes­
tiar i la seua agricultura.
Malauradament, la realitat ensenya que en les contrades econòmicament i
socialment més recessives cal arribar a fer taula rasa del passat perquè floreixin
noves iniciatives. Pel que fa a les valls pirinenques es pot dir que s'hi ha arribat o
s'està ben a punt. Seria hora, doncs, que els fills d'altres terres o de la ciutat i els
mateixos hereus pirinencs impregnats d'una nova mentalitat exploressin i tragues­
sin profit dels abundants recursos que té la muntanya. A veure si és cert!
Ignasi Aldomà i Albert Castellarnau
© Consell Cultural de les Valls d'Aneu
Editors: Ignasi Aldomà
i Albert Castellamau
Direcció: Ferran Relia
Coordinació: Joan Blanco
Disseny: Raül Valls SL
FULLS DEL CONSELL
fa constar que els articles
publicats expressen solament
l'opinió dels seus autors.

u
Estat de la qüestió
Les inèrcies de la crisi agrària
pirinenca i l'esbós d'alterna-
tives
Qui sap què serà l'agricultura
pirinenca d'aquí a uns anys!? Parlar
de futur porta inevitablement a parlar
i comprendre la història, i entendre
la història de l'agricultura pirinenca
dels darrers anys se'ns acut
que és entendre el procés d'industrialització
en un sector econòmic i
en un medi que reuneixen unes
condicions ben particulars.
L'agricultura moderna que no ha
pogut ser: la llet
Tal com ens recorda Pau Vila en
el seus articles breus (La Publicitat,
1937), el consum de llet a la ciutat
de Barcelona s'anima a final del
segle XIX i és aleshores quan les
vaqueries per al proveïment de la
ciutat s'estenen cap al Vallès. La llet
i els seus derivats són productes altament
apreciats per la burgesia, per
la seua aportació nutricional o, simplement,
per la influència dels models
dels països més desenvolupats,
de manera que el consum de llet
creix pràcticament fins avui dia i a
recer seu es basteix un dels sectors
de la moderna agricultura. L'expansió
de la cabana lletera per nodrir
les ciutats segueix el model més
clàssic de la difusió concèntrica a
partir de Barcelona, i el 1890 ja es
detecta a la Cerdanya el cas de
Bartomeu Carbonell de Gorguja,
que envia mantega i gruyere a
Barcelona (Pau Vila a la Cerdanya,
19). Aquesta primera experiència
fracassarà per les dificultats de les
214
""^:^^-^
^
Eren d'altres femps, quan els arguets s'aguantaven ferms damunt les bèsties.
Foto: CCVÁ-¡oan Tous.
comunicacions i la producció lletera
tardarà a escampar-se fins a les
comarques pirinenques més occidentals;
els anys 1950 s'escampa la
producció comercial a l'últim
reducte que era la Vall d'Aran amb
la creació d'una cooperativa lletera
a Vielha i una altra a Bossòst.
En un país de condicions bàsicament
mediterrànies, les comarques
pirinenques ofereixen un avantatge
decisiu per a la producció lletera,
les condicions climatològiques
adients per a la producció d'herba
que serveix d'aliment de les vaques.
De bona hora, els publicistes com
Josep Zulueta, que anima la creació
de la Cooperativa Cadí el 1915 a la
Seu d'Urgell, albiraren la possibilitat
i impulsaren la cabana lletera, i amb
els anys els rartiaders pirinencs es
giraran de manera natural cap a la
producció de llet per al consum.
Entre els anys 1950 i 1960 els prats
de dall substituiran completament
els camps que abans es dedicaven
als cereals.
Allò que apareixia com la sortida
industrial o moderna natural de l'agricultura
muntanyenca s'ha anat
demostrant en els darrers vint anys
com un parany o, si es vol, com un
miratge. A principi dels anys 1980,
tot just abans de l'entrada a la Comunitat
Europea, l'administració instigava
encara la compra de vaques i
la modernització de les vaqueries.
La crisi del boví lleter ja s'estava,
però, covant i després de l'entrada a
la Comunitat, el 1986, es féu del tot
patent; en pocs anys la producció
lletera ha desaparegut pràcticament
de la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça, i
es troba en recessió a les altres

comarques. Desapareixerà del tot la
"llet del Pirineu"?
La investigació d'Antoni F. Tulla
{Procés de transformació agrària en
àrees de muntanya, 1994) exposa
arnb pèls i senyals com les unitats
agràries situades en els nuclis costeruts
i aïllats de l'Alt Urgell i la Cerdanya
no havien pogut arribar a ser
prou grans i a reunir unes condicions
prou modernes, de manera
que en els anys 1960 començaren a
La llet: l'agricultura moderna que no va poder ser.
entrar en crisi fins a desaparèixer del
tot en l'actualitat. L'evolució de la
part alta de la conca del Segre resulta
absolutament equiparable a la de
les valls altes de les Nogueres i la de
la Vall d'Aran, només que amb una
particularitat: aquí gairebé tots els
prats són costeruts i difícils de
mecanitzar, i les possibilitats de
constituir bones reserves d'herba
per a l'hivern són molt reduïdes, de
manera que pràcticament tot seran
"Xai^
0 1 ^
petites unitats familiars que perdran
el tren de la modernització agrària.
Del Pirineu occidental només
milloraran instal·lacions, augmentaran
la producció i subsistiran les
grans explotacions lleteres situades
a les planes de l'Urgellet i la plana
cerdana, i gràcies a aquestes unitats
i gràcies que les vaques han duplicat
0 triplicat la producció de llet
fins a 8.000 o més litres per vaca i
any, la producció lletera global d'aquestes
comarques anirà augmentant.
Anirà augmentant... fins no fa
gaire, perquè els indicadors mostren
darrerament una tendència negativa;
fins i tot les unitats lleteres d'aquestes
planes no tenen el futur clar.
En un medi fortament aïllat com
les valls pirinenques, els grans impulsors
de la producció lletera del
segle XX han estat els petits centres
recol·lectors i transformadors de cada
comarca, molts d'ells d'iniciativa
cooperativa. També ho han estat,
sovint, els enterradors, i els ramaders
del Pallars Sobirà n'han patit la més
intensa experiència en les seues butxaques,
amb les crisis successives de
la Cooperativa Lletera del Pallars
(1974), LleteriesdelaSeu(1988)i
Copirineu (1995). L'experiència de
les centrals lleteres pirinenques és
una experiència tenyida de fracassos
que han arrossegat molts ramaders
darrere seu. Només la Cooperativa
Cadí de la Seu d'Urgell se'n salva airosament
i això explica també la salut
dels vaquers de les planes urgellenca
i cerdana. Perquè?
Segurament per qüestions de bona
gestió empresarial, i també perquè
allò que en principi es veié forçat
per l'allunyament del centre de
consum, la conversió de la llet en
formatge i mantega, generà durant
anys un valor afegit més gran i permeté
pagar la llet dels socis a més

u
Acabarem veient indústries lleteres pirinenques sense vaqueries al Pirineu?
bon preu. Però també aquest avantatge
se n'ha anat en orris quan a
partir dels anys 1980 s'han obert les
fronteres del mercat lleter deficitari
espanyol i han arribat les mantegues
i els formatges francesos, holandesos,
italians i altres. Aleshores ha ar­
Quadre 1. Evolució de la producció de llet i explotacions lleteres.
"Xïi^ 52)
ribat una descoberta amarga; les formatgeries
pirinenques, que produïen
i produeixen encara els formatges
copiats d'Europa, no han
tingut per res el patrimoni formatger
local i ara no saben com defensar-se
de les importacions a més bon preu
dels mateixos formatges que ells
produeixen, ni tenen res a oferir als
consumidors que busquen nous
gustos formatgers. Es pot recuperar
el temps perdut?
Els cinc productors agrupats entorn
de la petita empresa del Tros de
Sort demostren, ara com ara, que la
tradició local dels brossats, formatges
de tupí i altres varietats no s'ha
perdut del tot i que té alguna cosa a
dir. Naturalment, les dos lleteries pirinenques
supervivents, Cadí i Copirineu,
treballen a una altra escala i
no poden esperar. Inversemblantment,
Copirineu és qui darrerament
se'n surt millor, gràcies a les mozzarelles
de can Tarradellas; però no
sembla que la via de la renúncia al
producte i la marca propis auguri un
futur esplendorós. En qualsevol cas,
la manca de relació entre l'origen
de la llet i el producte elaborat dóna
ben poques garanties als ramaders
Pallaresos i, de fet, la llet consumida
per Copirineu ve majoritàriament de
la plana. Acabarem veient indústries
lleteres pirinenques sense vaqueries
al Pirineu?
Explotacions amb quota lletera Tones de llet produïdes
1986 1997 Evolució 1986=100 1985 2000
Alt Urgell 637 254 39,9 63.131 46.088
Alta Ribagorça 90 2 2,2 1.017 489
Cerdanya 437 191 43,7 44.556 37.153
Pallars )ussà 93 21 22,6 3.323 2.836
Pallars Sobirà 354 74 20,9 14.718 5.900
Vall d'Aran 87 0 0,0 219 71
Comarques de muntanya 1.698 542 31,9 12,6965 92.537
Catalunya 6.804 2.535 47,6 622.912 641.542
% comarques de muntanya respecte de Catalunya 25,0 21,4 20,4 14,4
216

Pastures que desapareixen
Les noves complementarietats
entre la plana ¡ la muntanya a propòsit
de la llet ens remeten a una altra
complementarietat amb una història
molt més llarga al darrere, la del pastoralisme.
El gran recurs agrari del
Pirinea són els prats de mitjana i alta
muntanya, que ofereixen herba
abundant i barata als ramats entre la
primavera i la tardor. Per a l'hivern
l'herba recollida als prats del fons de
vall resulta insuficient, particularment
a les comarques de l'alt Pirineu,
i s'han d'importar farratges i
grans de la plana o, simplement i
més barat, s'han de portar els ramats
a la plana per pasturar-hi. Com una
reminiscència increïble del passat, la
transhumància entre les altes valls
del Pallars i la Ribagorça i les parts
eixutes del Prepirineu o les planes
més meridionals de l'Urgell i la Llitera
dóna fe encara avui de la força
d'aquestes complementarietats.
Xavier Roigé estimava (Cuadernos
de la Transhumància, núm. 13,
1995) per al 1993 que unes 85.000
ovelles havien guanyat les pastures
estiuenques d'alta muntanya situades
entre el Ripollès i la Vall d'Aran,
inclosa Andorra, a les quals s'afegien
unes 7.300 vaques i 300 eugues. En
sentit contrari, unes 43.500 ovelles,
1.700 vaques i 540 eugues dels ramats
pirinencs es desplaçaren a les
pastures hivernals de les planes o les
àrees més meridionals i temperades
del Prepirineu. Malgrat aquestes permanències,
la transhumància ja no
és avui allò que havia estat quan, per
exemple en els anys 1950, unes
250.000 ovelles pujaven als prats
d'alta muntanya del Pirineu català, i
els mateixos ramaders muntanyencs
manifesten un gran pessimisme
sobre la seua continuïtat.
Gràcies al bon preu de les pastu­
res, gràcies a la rusticitat de les ovelles
que es resisteixen a l'estabulacio
0 gràcies als ramaders que no compten
ben bé les hores treballades, la
transhumància ha subsistit miraculosament
al procés industrialitzador de
l'agricultura; ho ha fet, tot sigui dit,
adaptant-s'hi. Cada cop han estat
més els qui pujaven de la plana o del
Prepirineu a la muntanya que no a
l'inrevés i, sobretot, els ramats de la
muntanya queden, cada cop més,
estabuláis als fons de vall durant l'hivern,
i, en últim terme, corren aires
de crisi de la ramaderia extensiva.
D'entrada, els canvis en el volum
i el sentit dels desplaçaments transhumants
no reflecteixen cap altra
cosa que els canvis de les formes de
vida i la gestió de la ramaderia. Avui
dia les famílies disposen de menys
mà d'obra per als treballs del camp i
les relacions laborals han canviat, de
manera que se n'ha ressentit es­
Cada cop menys pastures.
^ ^ S 2 -^ ^
pecialment la feina de pastor. Ni pagant
100 euros diaris, costa molt trobar
un pastor mitjanament bo que
guardi les ovelles a muntanya, i els
propietaris s'han d'enginyar sistemes
de col·laboració i autoajuda per anar
trampejant una mancança que pot
arribar a ser descoratjadora.
El bestiar necessita atenció diària
i les obligacions de la criança encaixen
malament amb les aspiracions
socials actuals, sobretot les dels joves.
En conseqüència, les ovelles,
que requereixen una atenció permanent,
deixen pas a les vaques de pastura,
que no necessiten una vigilància
constant, i aquestes deixen pas a
les eugues, que s'espavilen totes soles
a l'aire lliure estiu i hivern. El futur
ideal de les pastures d'alta muntanya
estaria reservat als ramats
d'eugues, si no fos perquè el consum
de la seua carn té un sostre que es fa
difícil de fer pujar.
o
u

O
u
Al cap i a la fi, present i futur de la
ramaderia muntanyenca depenen de
l'evolució del consum i dels mercats
de la carn, perquè, si bé no hauria de
ser exclusivament així, les pastures
muntanyenques arriben al mercat en
forma de carn. Des dels anys cinquanta
el consum de carn pujà; però
a final dels vuitanta s'estancà i no és
previsible que en el futur pugi, de manera
que, com no sigui que les exportacions
facin miracles, no cal somiar
bons preus. La manera de compensar
l'estancament o davallada dels preus
és coneguda; més eficiència i més
caps per vendre, a partir que pleguin
els més petits i permetin que els grans
ho siguin una mica més.
Els ramaders amb ovelles a les comarques
d'alta muntanya, de la Cerdanya
a la Vall d'Aran, passaven, per
exemple, de 600 a 380 entre 1989 i
1999, quan el nombre de caps s'ha
mantingut, i pel que fa al boví, el canvi
ha estat encara més radical; a la
mateixa àrea i en el mateix període,
les vaqueries de llet i carn han passat
de 1.600 a 800 i les vaques es mantenen
a l'entorn dels 30.000 caps.
Però la concentració tampoc no
ha acabat d'arreglar la butxaca dels
ramaders extensius; avui es pot dir ras
i curt que la seua renda anual surt fonamentalment
de les subvencions comunitàries;
una explotació amb una
quarantena de vaques en pastura pot
tocar avui fàcilment uns 12.000 euros
anuals entre la indemnització compensatòria
de muntanya, la prima a la
ramaderia extensiva, més la prima a
les vaques alletants. És aquesta una
posició confortable?...; doncs no gaire
si es mira més enllà del 2006, perquè
la continuïtat de les ajudes directes
de mercat enllà d'aquesta data és
força dubtosa.
Tant si es vol com si no, les explotacions
extensives muntanyenques
3218
Í3)
•""^35-^
haurien d'obtenir la màxima rendibilitat
possible del mercat de la carn, i
això ens porta a revisar una limitació
important; el fet que la demanda de
carn ha afectat molt poc les carns d'ovella,
boví 0 equí, els animals típics
de les pastures muntanyenques o, si
els ha beneficiat, ha estat a partir de
desenganxar de la muntanya la part
de l'engreix dels vedells o els béns i
traslladar-la a granges intensives de la
plana. Aquest repartiment de funcions
no ha de ser necessàriament
nociu; però no sembla que la muntanya
tregui més bon partit de deixar la
part final de la comercialització de la
carn a la plana. A més, resulta que,
quan el consumidor semblava disposat
a pagar més per la qualitat de les
carns de be o vedell, els problemes
sanitaris de l'engreix intensiu enfon­
Productes del Tros de Sort.
sen els mercats; les granges d'engreix
de la plana ho pateixen perquè es troben
buides d'un dia per l'altre; però
les explotacions muntanyenques de
mares criadores, també i encara tardaran
molt més temps a refer-se.
Amb els mesos ha millorat la
conjuntura de preus; però es fa difícil
pensar que els problemes sanitaris
de l'engreix intensiu se solucionin
sense canvis radicals en el model
productiu, i aquí sí que apareix una
oportunitat que pot ser interessant
per a la muntanya. Per què? Perquè
la sortida tècnicament més fàcil per
assegurar una carn sana i de qualitat
és engreixar els animals i produir directament
la carn a muntanya. ¿Disposa
la ramaderia de muntanya de
les condicions per fer-ho?, hi creuen
els ramaders muntanyencs?

Nombre de caps
5500
Evolució del cens de vaques de llet i carn al Pallars
Sobirà, la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça, 1968-2000
Vaca de llet
Noves vocacions per a vells recursos
Tant si s'obren com no les oportunitats
que es poden presentar en el
mercat de la carn d'ovella i vedella,
l'orientació cap a les produccions
agrícoles i ramaderes sanes, de qualitat
i/o ecològiques apareix com a
inevitable a l'alta muntanya. D'entrada,
perquè la producció ja es fa
normalment en condicions ecològiques;
només falta resoldre la part del
consum de pinso per a la qual es podria
desenvolupar la producció de
gra ecològic al Prepirineu. Després,
perquè aquestes produccions ofereixen
possibilitats de més bons preus i
més valor afegit, que es poden aprofitar
de la bona imatge de la marca
Pir'meu. No és inventar res de nou;
perquè ja existeix la denominació
d'origen Vedella dels Pirineus Catalans
i perquè ja hi ha productors
Vaca de carn
D Alta Ribagorça
• Pallars Sobirà
D Vall d'Aran
com els que més avall es detallen
que van per aquesta via.
La producció de carn tampoc no
ho esgota tot, i la llista de possibilitats
de produir i comercialitzar productes
del camp és immensa. Les diferències
d'altura fan, precisament,
de la muntanya un medi particularment
ric i divers en el seu clima i la
seua vegetació que comprèn un gran
nombre d'espècies naturals i permet
moltes espècies conreades. Moltes
s'han aprofitat en el passat, algunes
encara ho són i d'altres es troben per
descobrir. Les experiències en marxa
posen en relleu, en qualsevol cas,
quins són els puntals que no poden
perdre de vista l'agricultura i la ramaderia
pirinenques:
Una producció en un medi poc
contaminat per plagues, amb uns
sòls també poc cansats, que permeten
fàcilment una producció sana, i
"^Ji.^ ^
219E
que cobreixi els requisits de les denominacions
de qualitat o les produccions
ecològiques. Val per a la
carn de vedella i també pot valer per
a la llet de vaca, de cabra o ovella, i
també per a la carn de porc, per a les
patates, per als fruits boscans i per a
qualsevol planta natural que pugui
ser conreada.
Una producció que ha de compensar
0 combatre l'allunyament
dels centres agroindustrials amb l'elaboració
de producte transformat
en el mateix lloc, que és l'única manera
també de valorar les produccions
de qualitat. Per aquesta via
s'inclou també l'aprofitament de la
tradició de productes elaborats propis,
des dels embotits fins als formatges,
passant per les conserves de
bolets.
La imatge comercial dels productes
agrícoles és decisiva, i la que
aporta per ella mateixa la paraula
Pirineu té un valor extraordinari,
com a identificador de la qualitat
natural per excel·lència. I no solament
això, també els topònims de la
Vall d'Aran, la Cerdanya i d'altres
del Pirineu ofereixen possibilitats
d'associació amb productes del lloc
per a la seua promoció.
Naturalment, el potencial comercial
no es pot malmetre amb frivolitats
0 enganys i el "formatge d'era
Val d'Aran" ha d'estar fet, com a
mínim, amb llet de la Vall d'Aran i
ha de contenir algun ingredient particular
0 propi del lloc, de la mateixa
manera que la vedella dels Pirineus
que figura a la carta dels
restaurants ha de procedir d'animals
d'origen amb les condicions d'engreix
requerides. L'honestedat del
producte és primordial, i els carnissers,
restauradors, artesans o industrials
pirinencs no poden sucumbir
tan fàcilment com ho fan avui als
u

u
cants de sirena de les matèries primeres
a bon preu i produïdes de
manera intensiva de la plana.
El xolís pallares, a banda de limitar
els ingredients químics, ha de ser
de porcs del país i si pot ser, engreixats
en les condicions més naturals
possibles. La llet del Pirineu ha de
provenir de les vaques del Pirineu, i
així amb tots els altres productes; si
no, evidentment, potser no caldrà
que hi hagi agricultors ni ramaders
al Pirineu. Cal teixir una densa xarxa
de complicitats entre restauradors,
carnissers, artesans, industrials i
operadors turístics, i pagesos i ramaders
per imposar aquests principis i
salvar, així, l'agricultura pirinenca.
Ni que aquestes complicitats urgents
arribin a funcionar, no tot serà
tampoc bufar i fer ampolles, perquè,
entre d'altres, el desenvolupament
de les activitats agràries a muntanya
ha de lluitar també contra les oportunitats
sorgides en altres esferes,
bàsicament el turisme. L'explicació
del perquè la Cerdanya catalana
" • ^ Íí2)
emprèn la producció lletera i la
francesa no, Antoni F. Tulla {op. c/f.,
1994) la descobreix, sobretot, en el
desenvolupament més prematur de
l'activitat turística a la part francesa.
El perquè a la Vall d'Aran ja no es
comercialitza llet i la ramaderia ha
caigut en picat també cal buscar-lo
en el boom de l'esquí a partir dels
anys setanta.
És comprensible i lògic que es
prefereixin les activitats turístiques,
que donen majors ingressos, uns ingressos
més regulars o, simplement,
són més còmodes. Però, aleshores
en què queda l'agricultura? Si s'ha
de fer cas de la Vall d'Aran, com indiquen
les xifres del cens agrari, el
camí més habitual és el d'una activitat
complementària. A les Valls d'Àneu,
més de la meitat de les 56
explotacions comptades avui dia
practiquen també l'agricultura a
temps parcial i només 14 famílies
pageses semblen tenir alguna perspectiva
de continuïtat amb l'agricultura
com a activitat principal.
Quadre 2. Característiques i evolució de les explotacions agràries a muntanya, 1989-1999
Res a dir tampoc de l'agricultura
0 la ramaderia com a activitat a
temps parcial o com a entreteniment,
si aquesta no plantegés algun
inconvenient i algun risc més gran.
L'inconvenient és que l'agricultor a
temps parcial opta per l'opció ramadera
més còmoda, si pot ser les eugues,
i rarament innova. El risc major
és que l'agricultor a temps parcial o
el seu fill acabin abandonant l'activitat
agrària.
No tot són inconvenients; també
es pot girar el mitjó del turisme. Com
més turisme, més possibilitats de donar
a conèixer i de vendre els productes
agraris autòctons. I encara
més, algunes activitats agràries es
poden orientar a la satisfacció del turista;
els exemples abunden i són tan
vells com els dels ases que porten els
turistes al circ de Gavarnie, a la vessant
nord del Pirineu. Només cal
posar-hi esforç i imaginació per part
dels pagesos..., i alguns cops de mà
per part de les administracions que
creuen en l'agricultura.
Evolució del nombre de
Comunals i altres Nombre de titulars % de titulai rsamb % de titulars a titulars entre 1989 i 1999
societats d'explotacions agràries més de 65 anys temps parcial (1989=100)
Alt Urgell 170 596 18,8 26,3 50,1
Alta Ribagorça 29 89 3,4 29,2 38,9
Cerdanya 81 299 10,4 20,1 60,8
Pallars Jussà 93 874 30,2 24,5 62,1
Pallars Sobirà 86 333 18,3 27,6 42,2
Vall d'Aran 25 158 20,3 51,3 44,9
Com. muntanya 484 2.349 21,4 26,8 52,7
Catalunya 5.682 72.178 28,5 33,9
9220
fon/. Censos Agraris, 1989 i 1999.

• Documents
i testimonis
Exploradors de futurs
possibles
Encara avui, en ple desembre
passejant per les planes d'Urgell es
pot trobar el ramat de Noals (Alta
Ribagorça) que pastura, com de la
mateixa manera, en sentit invers, els
ramats de la Terreta (Pallars Jussà) es
troben pasturant a Parrós (Vall
d'Aran) el mes de juliol; és el miracle
de la supervivència d'una tradició
llunyana. Qui sap quant durarà
0 si arribarà a desaparèixer. Al seu
costat, en qualsevol cas, els pagesos
i ramaders de muntanya exploren
noves vies que semblen dur el germen
de l'agricultura del futur.
lesús Caravaca.
Gavàs.
Els nouvinguts fan reviure el patrimoni
perdut. Casa Roseta de Gavàs
Nous Pallaresos han arribat i han
intentat viure de la terra i de la ramaderia,
i alguns han portat noves
iniciatives per poder viure en aquestes
contrades inhòspites. Un exemple
en són les masies de Liarás, on
es cultiven plantes aromàtiques i
medicinals, que posteriorment s'envasen
i es comercialitzen, seguint
els mètodes de l'agricultura ecològica.
Un altre és casa Pau d'Estaron,
on es cultiven petits fruits i després
se n'elaboren confitures per comercialitzar-les,
i així tants d'altres al
Pirineu.
jesús Caravaca, un capatàs agrícola
que va arribar l'any 1982 a Vall
Cardós procedent de terres llunyanes,
l'any 1988 va comprar una
casa a Gavàs, casa Roseta, i amb la
família i el ramat d'ovelles es van
traslladar a aquest petit poble assolellat
de les Valls d'Àneu. Va co-
T^S^W
221 ES
mençar amb vaques de llet i posteriorment
es va passar a l'ovella de
carn; però ara fa dos anys i després
de més d'un atac de gossos salvatges,
va pensar que seria una bona
solució passar-se al cabrum de llet i
fer formatges de cabra. Actualment
muny unes cinquanta cabres de raça
alpina i amb la llet elabora, a l'obrador
artesà, dos tipus de formatge,
el madurat en cava natural i el formatge
de tupí; del formatge madurat
també en posa amb oli d'oliva envasat
amb pots de vidre. El turista que
passeja per la vall d'Unarre té actualment
un altre racó que no pot
oblidar de visitar, casa Roseta de
Gavàs, on podrà comprar formatges
de cabra i a la vegada observar i
adquirir quadres de la Rosa Vilalta,
la dona del pastor i formatger, sempre
gaudint de la conversa pausada
de la parella.
Recuperar el patrimoni lleter propi.
El Tros de Sort
El projecte Tros de Sort va ser el
somni de recuperar un patrimoni
quasi perdut d'elaboració artesana
dels formatges, per part d'un tècnic
formatger vinculat a la comarca i
cinc joves ramaders de vaques de
llet, que es van associar per fer realitat
una iniciativa que feia anys que
remenaven. L'any 1995 van començar
construint un petit edifici al
costat del camí de les Vernedes de
Sort, on van començar elaborant
uns 12.000 kg de formatge a l'any.
Però l'aventura inicial ha estat un
èxit i l'increment de vendes continuat
els ha portat a fer dos ampliacions
fins a arribar a l'estructura
actual, amb una planta moderna de
fabricació artesana on elaboren uns
45.000 kg de formatge i una agrobotiga
on venen, a part dels formatges
propis, altres productes de qualitat i
u

on, a la vegada, es pot observar l'elaboració
del formatge, gràcies a
una gran vidriera situada en una paret
de la botiga que dóna a la sala de
fabricació.
Produeixen, a partir de llet crua i
sencera, exclusivament de les
vaques dels socis, quatre tipus de
formatge: Costa Negra, Serrat del
Triado (normal, roi i amb herbes).
Tou dels Til·lers (normal i roi) i el
típic formatge de tupí. És una empresa
consolidada i en permanent
ampliació que ha recuperat uns formatges
que sols es podien trobar en
algunes cases de pagès i els ha ofert
al consumidor amb una molt bona
acceptació per part d'aquest. S'ha
aconseguit a la vegada exportar el
formatge de tupí i el Serrat del Triado
a països europeus i als EUA.
Aquesta iniciativa, que al principi
semblava desgavellada per a molts,
ha suposat fixar al territori les cinc
famílies ramaderes i crear quatre
llocs de treball a la comarca. No en
manquen d'altres, per bé que amb
un caràcter bàsicament familiar,
com ara la Peça d'Altron, que es dedica
a la fabricació artesana de formatges;
casa Joanet d'Ainet de Cardós,
que elabora iogurts i mató, i
altres famílies pirinenques.
Entre agricultura i turisme. Casa
Armengol de Sorpe
En moltes contrades de la geografia
del nostre Pirineu s'ha donat
una simbiosi entre l'activitat agrícola
i ramadera i el turisme. D'una
banda, el pagès, a partir d'arreglar i
oferir la casa o masia, ha pogut obtenir
uns ingressos per millorar la
seua renda; de l'altra, el turista pot
fer vacances tranquil·les i a la vegada
conèixer des de l'interior com es
viu i treballa en una casa de pagès.
Un dels exemples més genuïns d'u-
3222
"^ÍJi^ . ^
na residència casa de pagès es troba
al poble de Sorpe i és casa Armengol,
la construcció de la qual s'ha de
buscar molts segles enrere i que
comprèn una gran casa amb els pallers
i quadres al costat; al mig hi ha
el corral on es batia amb els animals
per separar la palla del blat. El turista,
quan hi arriba pel carrer principal
de Sorpe, troba una portalada
molt gran de fusta per on s'entra a
tot el conjunt i aleshores accedeix a
la casa per unes escales que porten
fins al balcó o eixida, orientada a la
cara sud, on es poden passar llargues
estones prenent el sol. Allò que
més impressiona de l'interior de la
casa és la gran sala, d'uns 130 metres
quadrats, des d'on s'accedeix a
la resta de les dependències.
La família viu de les vaques de
carn, però a la vegada també té
eqües, ovelles i, com en tota casa de
pagès, gallines, pollastres, conills i
porcs per al consum de casa. L'any
1985 l'Armengol i la Pepita es van
decidir a dedicar quatre habitacions
per a l'estada de turistes i a la vegada
fer mitja pensió, per la qual cosa van
adequar una altra sala de la casa per
fer un menjador sala d'estar independent.
Actualment té una capaci­
Casa Armengol de Sorpe.
tat de cinc habitacions i encara
poden ampliar dos habitacions més,
que és la capacitat màxima que els
permet la legislació de turisme. Una
de les coses que més aprecien les
famílies que fan estades a la casa és
la qualitat dels productes que cuina
la Pepita, ja que la gran major part
provenen de l'hort i dels animals
cuidats per ells durant tot l'any.
Mancomunar-se per oferir produc­
te acabat i assegurar el proveïment
d"'inputs". La Cooperativa de Sort
En l'explotació tradicional de vaques
de carn es venia i es ven el vedell
una vegada es desmama de la
vaca, i aleshores s'engreixa en granges
fora de la comarca; però d'un
temps cap aquí i a partir de la creació
de la denominació d'origen Vedella
dels Pirineus Catalans, alguns
ramaders engreixen els vedells i els
comercialitzen sota aquesta denominació.
La denominació es regeix
per un consell regulador i un reglament,
que en els punts principals
especifica que: els vedells han de
mamar llet de la mare fins a una edat
compresa entre els 5 i 7 mesos,
mentre pasturen junt amb els restants
animals de l'explotació, i una

Carnisseria Cal Boté de Rialp.
vegada desmamáis han d'estar alimentats
amb una barreja de cereals,
lleguminoses i minerals amb la
prohibició d'additius. Tot el procés
està avalat per un controlador que
obre una fitxa del vedell quan es
desmama i que l'acompanyarà amb
tota la documentació sanitària a l'escorxador.
Posteriorment aquesta fitxa
la podem trobar al taulell de la
carnisseria i el consumidor pot saber
en tot moment d'on prové el bistec
que compra. Per això quan es va a la
carnisseria l'Isard de Sort es pot adquirir
carn de vedella d'explotacions
del Pallars com casa Beta de Pujalt,
casa Coix d'Escalarre i casa Serafina
de Castellviny, entre d'altres.
L'any 2001 es va engegar la iniciativa
d'engreixar comunitàriament,
impulsada per l'Associació de
la Raça Bruna dels Pirineus del Pallars
Sobirà i la Cooperativa de Sort
que ha tingut una àmplia acceptació,
ja que uns 25 ramaders de vaques
de carn han portat els vedells a
una granja per engreixar-los i després
comercialitzar-los conjuntament.
A banda de resoldre els problemes
del subministrament del
pinso correcte i els de gestió de l'engreix
típics de muntanya, aquest pot
ser l'embrió d'una nova iniciativa
empresarial per augmentar el nivell
d'ingressos per al ramader. A la vegada,
el turista que puja al Pallars
podrà menjar carn de vedella amb
total garantia que és criada i engreixada
al Pallars amb pinsos naturals.
Del prat al taulell. Cal Boté de Rialp
Hi ha diferents exemples de
comercialització de la carn del país,
com poden ser les dos carnisseries
d'Esterri d'Àneu i altres, que ofereixen
carn de corders criats i engreixats
a les seues pròpies explotacions
ja des del seu inici; però l'exemple
més curiós és el de la carnisseria Cal
Boté de Rialp, que l'any 1992 va començar
a comercialitzar carn de
poltre nascut, criat i engreixat al Pallars,
Aquesta carn era molt poc coneguda,
per això amb molta paciència
i constància van començar a fer
conèixer aquesta carn a amics i familiars.
El boca a boca va anar funcionant
i actualment en aquesta carnisseria
es pot trobar carn de poltre
tot l'any. La mateixa carnisseria té
" ^ J S ^
223
avui dia una explotació d'eqües i
d'aquesta manera pot regular el flux
de poltres que ha d'anar sacrificant
cada mes.
Una falca per a la ramaderia ecològica.
La cooperativa Brunec de la
Vall Fosca
ja fa uns anys, 17, set ramaders
de la Vall Fosca consideraren que la
valoració de la carn de vedella era
un element indispensable per obtenir
un millor rendiment de la seua
feina i fundaren la cooperativa de
comercialització Brunec, que distribueix
la seua carn als carnissers.
L'interès inicial ja fou el de la producció
ecològica i per això s'integraren
en el CRAE, l'organització
del moment; però val a dir que l'interès
dels carnissers ha estat com a
molt per la carn de qualitat, engreixada
més o menys naturalment i
, sense hormones i la sortida comercial
de la mateixa producció ha
estat i és bàsicament aquesta. Només
de fa dos anys ençà el problema
de les vaques boges sembla haver
aixecat l'interès de la distribució
per la producció de carn ecològica i
heus aquí l'obertura de noves oportunitats
comercials.
Els socis de Brunec es troben esperançats
amb la producció ecològica,
tot i que els interrogants encara
són molts. El pinso ecològic
només es produeix avui per avui a
Caldes de Montbui, i els tractaments
homeopaties del bestiar han de
millorar força. Per acabar-ho d'adobar
els ajuts agroambientals, un tant
per hectàrea, han fet disparar el
nombre de ramaders de vaca bruna
inscrits al Consell Català de la Producció
Agrària Ecològica, que arriben
a 120, això quan la comercialització
de carn ecològica és
encara incipient.

u
Bibliografía
comentada
Són múltiples els articles i ponèn­
cies que parlen de l'agricultura al
Pirineu. La mateixa revista Árnica, en
els números 42 de setembre de 1999 i
46 de setembre de 2000 porta sengles
articles de gran interès sobre la trans­
humància i la vaca bruna del Pirineu
signats, respectivament, per Ignasi
Ros i Manel Beneria. En canvi, les
aportacions en forma de publicacions
més extenses són rares i acostumen a
abordar el tema de l'agricultura o la
ramaderia de manera complementà­
ria. Heus ací, amb tot, una selecció.
Agricultura i medi rural al Pirineu
català. Barcelona: Generalitat de
Catalunya. Departament d'Agri­
cultura, Ramaderia i Pesca, 1981.
394 p. Una compilació una mica
antiga de col·laboracions d'una
qualitat també molt desigual.
ALDOMÀ, I. La crisi de la Catalunya ru-
ra/. Lleida: Pagès Editors, 1999. A
risc d'ensabonar-se, aquests frag­
ments de la tesi de l'autor con­
tenen, entre d'altres, una història
amb afanys interpretatius de la
ramaderia pirinenca de la segona
meitat del segle xx. Del mateix
autor resulta més entretingut i
prospectiu Amò el permís de
Barcelona. Pagès Editors, 1999.
ESTRADA, F.; ROIGÉ, X.; BELTRAN, Ò.
Entre l'amor i l'interès. El procés
matrimonial a la Vall d'Aran.
224
D f ^
^ ^ 5 5 ^
Garsineu Edicions, 1993. 216 p.
Com a mínim, cal esmentar
aquesta aportació més clàssica
des del camp de l'antropologia,
interessant per entendre els pro­
cessos de canvi de la societat
agrària pirinenca, i de passada
recordar l'esforç de l'editorial
Garsineu en la difusió de la rea­
litat pirinenca.
FiLLAT, F. Els prats de muntanya i les
pastures d'estiu en el desenvolu­
pament de les comarques de
muntanya: Seminari sobre de­
senvolupament de les comar­
ques de muntanya. Sitges: LJni-
versitat Tècnica d'Estiu de
Catalunya. Fundació Narcís
Monturiol. Setembre 1987,
p.103-111. Una cita tan extensa
serveix, almenys, com a home­
natge a les aportacions entre
l'observació ecològica i l'econo­
mia que els integrants de l'Ins­
titut d'Estudis Pirenaics de Jaca
han escampat en múltiples
publicacions.
MAIORAL I MOLINÉ, R.; LÓPEZ PALOME-
QUE, F. Anàlisi de l'agricultura a
la Vall d'Aran. Barcelona: Ge­
neralitat de Catalunya. Depar­
tament d'Agricultura, Ramaderia
i Pesca, 1983. 197 p. Un retrat
de l'agricultura a la Vall d'Aran
des d'un punt de vista social i
econòmic per poder reviure el
passat quan l'agricultura deixi
d'existir a la comarca.
MATEU I LLEVADOT, X. (dir.) El Pallars
Sobirà. Estructura sòcio-econò-
a PALLARS SOBRÀ
r •
%' CAIXA PESl/iVIiaGMAlUNYA
mica i territorial. Barcelona:
Caixa d'Estalvis de Catalunya.
Novembre 1983. 456 p. Val la
pena esmentar almenys una de
les diverses diagnosis comarcals
patrocinades per Caixa de Cata­
lunya, en la qual el mateix autor
i col·laboradors com l'Arcadi
Castillo efectuen una descripció
força acurada del sector agrari
comarcal.
ROIGÉ VENTURA, X. [coord.j «Pirineo
Catalán». Cuadernos de la Trans­
humància. ICONA., núm. 13,
103 p. [Inclou fotos]. Avaluació i
descripció de l'estat de la trans­
humància i la seva evolució, in­
teressant per comprendre aquest
fenomen tan representatiu del
Pirineu, que ha estat un objecte
preferent d'estudi de tot el
corrent antropològic i/o etnolò­
gic, el qual ens ha deixat una
molt nombrosa bibliografia que
aquí no s'escau de mencionar.
TULLA I PUJOL, A. Procés de transfor­
mació agrària en àrees de mun­
tanya. Les explotacions de pro­
ducció lletera com a motor de
canvi a les comarques de la Cer­
danya, el Capcir, l'Alt Urgell i el
Principat d'Andorra. [Tesi docto­
ral. Barcelona: Universitat Au­
tònoma de Barcelona. Facultat
de Geografia i Història, 1981].
Barcelona: ICC, 1993. Repàs
d'un sector essencial de l'econo­
mia agrària pirinenca, que l'au­
tor ha descrit i analitzat en múlti­
ples articles més.

LO FORAT DE LA GUINEU
El "Beatus'', un manuscrit
de miniatures fascinants
Entre els vells manuscrits que
porten miniatures o il·lustracions,
sobresurten aquells que anomenem
Beatus. Sempre han gaudit d'una
especial atracció per part dels
aimants dels documents antics, de
Per Benigne Marquès
Arxiver del Museu Diocesà de la Seu d'Urgell
Àngels amb cítara.
"Beatus" de Liébana
(s. XI).
l'art i de les il·lustracions artístiques
de l'antigor. Però podem afegir que
ara, en els nostres temps, aquest
interès per conèixer-los, estudiar-los
0 simplement per contemplar-los ha
crescut notablement. Es tracta d'uns
93

'-J
54
manuscrits que contenen moltes
il·lustracions. Són gravats antics que
tenen uns mil anys d'existència i el
seu tema és l'Apocalipsi, un llibre
simbòlic, poètic i que en línies generals
planteja amb tota la seua vivesa
la lluita entre el bé i el mal. Les
imatges que en resulten sempre esdevenen
d'una gran expressivitat i
força, la qual cosa confereix a les
il·lustracions una bellesa corprenedora
i fascinant.
El tema central que l'Apocalipsi
presenta -i els Beatus ho il·lustren
gràficament- és la salvació que
finalment ens ve de Crist, un missatge
de coratge que va adreçat als primers
màrtirs de l'Església, però que,
com a part integrant de la Bíblia,
continua tenint una vigència perenne,
també per als homes del segle
XXI. Encara hi ha una altre motiu, per
bé que aquest és més secundari, pel
qual s'ha mantingut en tots els
temps aquest alt interès pels Beatus.
Alguns, en llegir l'Apocalipsi i interpretar-lo
massa literalment, sense
comprendre de manera plena el seu
verdader missatge, han pensat trobar-hi
una concepció clarament
mil·lenarista, és a dir, d'una imminència
sobre la fi del món que
s'ha de produir en el canvi del
mil·lenni. Per aquest motiu, a l'entorn
de l'any mil hi hagué una gran
proliferació de Beatus -llibre que
interpreta l'Apocalipsi-. En aquella
època els escriptoris en compongueren
un gran nombre d'exemplars.
Encara avui, en algunes persones
hi hagué una certa preocupació
0 expectació mil·lenarista quan
recentment assistírem a un nou canvi
de segle.
El nom d'aquest manuscrit,
Beatus, ve del seu autor literari, un
monjo del segle viii que es deia Beat
i habitava a Liébana (Cantàbria). Ell
Els quatre genets. "Beatus".
va escriure el text, un comentari al
llibre de la Bíblia, l'Apocalipsi de
Sant Joan. Posteriorment, el seu text
0 obra literària va ser copiat pels
copistes de diversos escriptoris.
Però no és sinó després del mateix
Beat, uns dos segles més tard, quan
va començar la proliferació de les
il·lustracions i gravats per als
manuscrits que copiaven aquesta
obra. El resultat fou que els Beatus
esdevingueren més famosos i valorats
per les seues miniatures que per
la mateixa obra literària que havia
compost el monjo Beat.
Presentarem l'autor d'aquest text
literari. Beat, i les seues activitats.
Parlarem de les característiques
generals que presenten els còdexs
dels Beatus que es conserven. I descriurem
el Beatus manuscrit
d'Urgell.
Beat de Liébana, autor del llibre
anomenat "Beatus"
L'autor d'aquest comentari a
l'Apocalipsi fou un tal Beat, anome­
nat de Liébana. De la seua vida per­
sonal, de forma segura i ben docu­
mentada, se'n sap molt poca cosa.

Fou un monjo que visqué durant el
segle VIII i probablement va morir
pocs anys després de l'any 800. Cap
a final del segle viii, hom l'anomena
abat, i residia a la vall de Liébana, a
Cantàbria, al monestir de Sant Martí
de Turieno, avui conegut amb el
nom de Sant Toribi de Liébana. En
canvi coneixem bé la seua activitat
literària o intel·lectual, per les obres
escrites que ens ha deixat. Beat es
féu famós universalment per la seua
decidida participació en la controvèrsia
teològica, en aquell temps
vigent, en contra de l'adopcionisme
Els 144.000 marcats d'Israel. "Beatus" de Liébana (s. xi).
i també per la seua obra el Comentari
a l'Apocalipsi.
Pel que fa a la seua lluita antiadopcionista,
Beat va fer un front
comú amb el seu deixeble Eteri, bisbe
d'Osma, i amb Alcuí, de la cort
de Carlemany, per defensar l'ortodòxia
i rebatre l'adopcionisme
proclamat pel bisbe Elipand de
Toledo, que fou secundat per Fèlix
d'Urgell. A propòsit d'aquest afer,
l'any 1999, es compliren els 1.200
anys que el nostre bisbe d'Urgell,
Fèlix, fou condemnat al sínode
d'Aquisgrà i posteriorment fou
deposat de la seua seu i confinat a
Lió, on morí el 818. Amb motiu d'una
tal efemèride, els dies 28-30 de
setembre d'aquell any 1999 es va
celebrar a la Seu d'Urgell un congrés
dedicat a l'estudi del bisbe
Fèlix d'Urgell. El resultat d'aquest
estudi fou recollit posteriorment en
dos volums.
Tornant a l'activitat intel·lectual
de Beat de Liébana, les obres que
sabem del cert que compongué són
El comentari a l'Apocalipsi de Sant
Joan, el poema 0 Dei Verbum, que
és un himne litúrgic en la festa de
S5
o

C3
O
56
'apòstol Sant Jaume, i ¿a carta cí'ffen
/• de 6eaf de Liébana a Elipand, que
s'anomena Mpo/ogèf/c. És en aquesta
darrera obra on combaté les idees
de l'adopcionisme. Però per a l'afer
que ens concerneix, solament ens
interessa conèixer millor la primera
obra esmentada, el Comentari a
l'Apocalipsi.
Aquesta és la seua obra més
extensa. Presenta un comentari
bíblic al llibre de l'Apocalipsi de
Sant Joan i en fa una àmplia exposició,
tot comentant-lo. I com a mètode
de l'exègesi, primer escriu la
història, o el text bíblic, i a continuació
en fa la seua explanado, o comentari
literal. Com ell mateix adverteix,
es recolza en la doctrina
d'alguns sants pares, com Jeroni,
Agustí, Ambrós, Fulgenci, Isidor. I
per fer aquest comentari s'inspirà en
altres autors anteriors, especialment
en Ticoni i també en Victorino i
Apringi, autors que sovint reprodueix
de forma gairebé literal en el
seu comentari. La seua redacció
definitiva ja estava enllestida l'any
786. Uns pensen que Beat perfeccionà
l'obra en tres redaccions successives,
mentre que d'altres opinen,
probablement amb major encert,
que la redacció d'aquesta obra fou
una de sola, però els manuscrits posteriors
s'agrupen en tres famílies
diverses, per raó de les variants que
inclouen. Quant a l'originalitat i el
mèrit de l'obra, no hem de cercar-los
principalment en els textos en si
mateixos, que són, com hem dit, un
mosaic de textos trets d'altres autors
anteriors. Més aviat el mèrit que hem
d'atribuir a Beat, el seu autor, consisteix
en el recull i en l'organització
dels materials per ell emprats, i això
no ens ha d'estranyar, perquè aquest
era sovint l'estil que en aquells
temps s'utilitzava en la composició
La visió de l'arbre, interpretada per Daniel. "Beatus" de Liébana (s. xi).
de diverses obres. I com hem assenyalat
abans, remarquem que no és
en aquest comentari on Beat proclama
les seues idees antiadopcionistes.
Aquí es limita a comentar i explicar
el text de l'Apocalipsi valent-se
dels autors mencionats.
Els còdexs miniats dels "Beatus" de
Ljébana
Aquest comentari de Beat tingué
molt d'èxit durant els segles posteriors.
L'interès que les interpretacions
del llibre de l'Apocalipsi
sempre han suscitat en tot temps
creixeren encara més quan ho feia
la creença que la fi del món s'acostava.
Així el mateix Beat escrigué
que l'any 800 ocorria la fi de la sisena
edat del món, i creences semblants
es repetiren l'any 1000. No
és, doncs, gens estrany que aquest
comentari es divulgués força i que
durant els segles posteriors se'n fessin
nombroses còpies.
Posteriorment el text compost
per Beat es completà amb un nou
Comentari al llibre de Daniel, que
no fou escrit per ell. També a l'inici
dels manuscrits s'afegiren els gràfics

del Mapamundi i de la Genealogia
de jesús.
No tots els còdexs, com és lògic,
s'han conservat. Actualment n'existeixen
34 exemplars, 25 dels quals
són manuscrits més o menys sencers,
mentre que els altres 9 són
només uns simples fragments. Per
notícies històriques, sabem que
encara existí almenys una mitja dotzena
més de còdexs, avui ja desapareguts
del tot. Els 34 manuscrits avui
existents es distribueixen, pels segles
en què foren copiats, de la manera
següent: 1 al segle ix, 9 al segle
X, 9 al segle xi, 9 al segle xii, 4 al segle
XIII i 2 al segle xvi.
Tots aquests còdexs, si han gaudit
d'una gran fama arreu del món,
no ha estat precisament pel text literari
que prové del seu autor. Beat,
sinó per les magnífiques miniatures
que contenen. Sembla que els primers
manuscrits ja tenien alguna
miniatura, però la seua decoració
era semblant a la d'altres còdexs
contemporanis. L'espai que hi destinaven
no sobrepassava el corresponent
a la decoració d'una inicial,
ornamentació que en cap manera no
era independent o separada del text
0 columna del llibre. Però el gran
interès que suscità aquesta obra, ja a
partir del segle x, provocà una magnífica
proliferació de miniatures, de
mida de quart de foli, mig foli, foli
sencer o doble foli. Els còdexs més
complets acostumaven a tenir més
de 90 miniatures, fins a arribar en
algun a les 114 il·lustracions.
Realment es pretenia mostrar gràficament
alguns passatges que l'Apocalipsi
descriu amb molta força i
vivesa. Els darrers manuscrits, els 2
del segle xvi, ja no són miniats.
Les fonts on s'inspiraren els artistes
d'aquestes miniatures foren les
imatges i els símbols que provenien
de l'art paleocristià, bizantí i mossàrab.
Els exemplars avui existents
dels Beatus, procedents de diversos
escriptoris i èpoques, assoleixen
vertaderament una qualitat artística
molt elevada, motiu pel qual avui
són tan apreciats pels aimants de
l'art.
El còdex del "Beat" de la Seu d'Urgell
El nostre còdex conté 239 folis
en pergamí, inclosos els fulls introductoris
amb els gravats del
Visió de l'arca de Noè.
utïuMiJíLtCinW quaJtaíRí niSoT.eti
t1^^c^fu.ctflf• toütaii inttiu.bi

^^z>
58
l'any 938; una Bíblia en dos volums,
que seria la Bíblia que tenim del
segle X, i també un Apocalipsi amb
Daniel, que molt probablement és
l'actual Beafusque conservem.
Al nostre BeatusW manca el final
del llibre i per aquest motiu no
tenim el seu colofó o escriptura
final, on sovint s'indicaven la data i
l'escrivà que l'havia redactat. Per
això ara no coneixem ni la data precisa
en la qual el nostre manuscrit
fou copiat ni tampoc el nom de l'artista
que tan magníficament el decorà.
Per l'examen intern de la seua
lletra deduïm que fou escrit i decorat
a final de la novena centúria. I si
no podem conèixer el nom de l'artista
que pintà les miniatures, ens
caldrà preguntar, almenys, de quin
escriptori provingué. En aquell
temps hi havia dos escriptoris famosos
a la península, on es componien
els manuscrits del Beat: el de San
Miguel de Escalada (Castella i Lleó) i
el de San Millàn de la Cogolla (la
Rioja-Navarra). Els especialistes no
es posen d'acord en el moment
d'assignar al nostre còdex de la Seu
d'Urgell la seua procedència. Hi ha,
però, algun indici que ens inclina a
pensar que el nostre manuscrit probablement
sorgí de l'àmbit cultural
(Castella i Lleó). Presenta algunes
similituds amb el còdex de Valladolid,
que provenia del monestir de
Valcavado i tal vegada podia ser el
comte Pere Ansúrez, vinculat alhora
a Castella i a Urgell, qui ens proporcionés
el preuat manuscrit.
El nostre còdex actualment conserva
85 miniatures i en contenia 5
més que desaparegueren ja abans
del segle xvii. Totes elles presenten
una vivesa de cromatisme i d'expressió
que fan que realment aconsegueixin
una qualitat artística molt
elevada. Les figures, sovint, en
La dona sobre la bèstia.
comptes d'inspirar-se simplement en
la realitat, més aviat són executades
amb una molt bella estilització
arcaica. L'artista, però, sabé disposar
els elements que componen el
dibuix amb una tal destresa que fins i
tot en alguna miniatura la plasmació
pictòrica de les figures arriba a suggerir
en elles un moviment. Els tons
dels colors que hi predominen són el
vermell, el groc, el verd, el blau, el
morat i l'ataronjat. Les miniatures
que corresponen a la primera part
del còdex, el comentari a l'Apocalipsi
de Joan, estan emmarcades
amb una orla i unes bandes juxtaposades
de colors diversos, que constitueixen
el fons de la miniatura i
volen donar la prespectiva i el relleu
al dibuix. En canvi, les miniatures de
la segona part, el comentari al llibre
de Daniel, empren una tècnica completament
diversa. Les figures són
pintades directament al pergamí sense
les odes d'emmarcament ni aquelles
bandes de color que constitueixen
el fons de la miniatura.
Encara s'ha d'afegir a la història
d'aquest manuscrit tan preuat una
referència al fet dissortat del robatori
que sofrí amb violència i atrevi­
ment. Això ocorregué el 29 de setembre
de 1996. Per sort, uns pocs
mesos més tard, el 21 de gener de
1997, tinguérem l'enorme satisfacció
de recuperar-lo de nou.
L'obra i els manuscrits existents
dels Beatus de Liébana han estat
profusament estudiats. Però referintnos
més concretament al nostre
manuscrit d'Urgell, entre els autors
que se n'han ocupat d'una manera
més explícita i àmplia hem de mencionar
els mateixos historiadors de
casa nostra. Primer fou Mn. Pere
Pujol, el 1917, que féu un estudi
molt ampli de la seua lletra i del seu
contingut. Darrerament, Mn. Vives,
el 1983, féu una magnífica descripció
de cadascuna de les miniatures i
donà també una bona visió de conjunt
de l'obra en la introducció que
ell fa al seu treball. Recentment,
Mn. Antoni Cagigós ha publicat el
llibre El Beatus de la Seu d'Urgell i
totes les seves miniatures, sobre el
seu simbolisme, el seu significat i el
missatge que presenta i que -com
remarca l'autor- també continua
essent vàlid avui. Endemés, fa l'edició
en color de totes les miniatures
del còdex.
I

Marc Graneu
LA T R A P A
Per Marc úranell
[...¡elgranfi
que té ¡a Poesia és ser l'amiga
que alleuja les angoixes i enlaira el pensament.
John Keats
Va nàixer a València, ciutat on viu, l'any 1953. Va ser cofundador de la revista de literatura
Gairell i ha dirigit diverses col·leccions de poesia (Gregal, IVEi-Alfons el Magnànim, Germania).
Actualment és membre del consell de redacció de la revista Reduccions i codirigeix la col·lecció de
poesia de Tàndem Edicions. Va estar guardonat amb els premis Vicent Andrés Estellés l'any 1976,
Ausiàs March el 1979 i el dels Escriptors Valencians els anys 1991 i 1992. Ha publicat nou llibres
de poemes que ha recollit en el volum Poesia reunida 1976-1999, publicat l'any 2000 per Edicions
de la Guerra. Ha escrit i publicat també poesia per a infants i joves {L'illa amb llunes i La lluna que
riu i altres poemes). Els poemes que reproduïm pertanyen al nou llibre d'aquesta línia que pròximament
apareixerà editat, El ball de la lluna.
"la frontera II
No és res més
que una ratlla sobre un paper.
Un invent
dels humans contra els humans.
Un no-res
que ens separa inútilment,
com si no fóssem germans,
tots iguals,
els que aquest món habitem.
'E\ ball de la lluna fi
La lluna balla,
balla amb el sol,
que amb les estrelles
ja baile jo.
Els núvols toquen
l'acordió
i els arbres fan
magnífics cors.
La nit ens mira
amb estupor.
El dia es tapa
els ulls, furiós.
La lluna balla,
balla amb el sol,
que amb les estrelles
ja baile jo.
59

60
LO R O V E L L DE L'OU
Per Andreu Martín
llustradons: Onomatopeya, del ¡libre "La novela policiaca", text i dibuixos Rai Ferrer
Autòpsia de la
novel·la policíaca
©«KHIAIATdl'in»
^w
m^w
"^^Bl
Raymond Chandier i la seua criatura literària, Philip Marlowe, personificat en aquesta ocasió per
Robert Mitchum.
Certificat de defunció
Diuen que la novel·la policíaca
d'aquí, de Catalunya, d'Espanya, de
la Península Ibèrica, és morta. Qui
iV
-/
ho diu? Jo ho dic. Qui em sent s'es­
garrifa, consternat. Però com que
està morta? Si l'altre dia vaig veure
una novel·la de l'Alícia Giménez-

Bartlett en una llibreria, allò de la
Petra Delicado. No em diguis que
no és novel-la policíaca, o novel·la
negra, allò? I tant que ho és.
Aleshores? I mira la col·lecció de la
Sue Grafton, a Tusquefs, aquella á'A
d'Adulteri, B de Barcelona, és
novel·la negra en estat pur, hi estem
d'acord o no? I Tusquets publica
també Simenon, i Anagrama, Walter
Mosley. I Juventut mai no ha parat
de publicar Agatha Christie! Ah,
i què me'n dieu del Carvalho? I els
best-sellers nord-americans? Si gairebé
tots són policíacs...!
Sord a totes aquestes objeccions,
el forense aixeca la vista del
cos que té davant i on acaba de
potinejar sense manies i, greument,
declara:
-Doncs és morta. Perquè, quan
parlem de novel·la policíaca o
novel·la negra, no ens referim a un
autor ni a una obra concrets, sinó a
tot un moviment cultural importantíssim
a Europa. No s'hi val que algú
llegeixi una novel·la d'aquestes de
tant en tant, no s'hi val que els diaris
hi dediquin condescendentment un
espai de tant en tant. Si la novel·la
de gènere es perd entremig del gran
desordre editorial que omple les llibreries
de qualsevol manera, si els
lectors no fan pinya i no s'avicien
amb el gènere, si no tenen la complicitat
d'afeccionats crítics i afeccionats
editors, si coneixem el
Camillieri perquè els exquisits el
posen de moda, però ens oblidem
de l'obra de jean Amila, de jean-
Patrick Manchefte, d'Ed McBain,
Lawrence Block, Donald Westlake,
Didier Daeninckx, i el Martyn
Bedford, Ricardo Piglia o Henning
Mankell passen desapercebuts, disfressats
de qualsevol cosa, haurem
de dir que el fenomen de la novel·la
negra no existeix realment. Tot el
Imatge de la versió cinematogràfica d"'El halcón maltès" de )ohn Huston (Humphrey Bogart i Peter
Lorre).
que queda exclòs és molt més important
que el que tenim. La gent té
a l'abast la Sue Grafton, sí, però no
té possibilitats d'accedir als moviments
del gènere que hi ha a tot el
món. Ja ens hem oblidat d'autors
ANDREU MARTIN
essencials com Sébastien japrisot,
Ross McDonald, Horace McCoy,
Stanley Ellin: no trobareu cap de les
seues obres cabdals en cap llibreria
ni (el que és pitjor) en cap biblioteca
pijblica. Els lectors del Manuel
Vázquez Montalbán ja no es compren
els llibres del Carvalho perquè
siguin policíacs, perquè ja fa molt
temps que l'autor va deixar de tenir
ganes i simpatia pel gènere. Es compren
best-sellers nord-americans
perquè són best-sellers, no per la
seua temàtica policíaca, que de
vegades és ben tramposa i ben minsa.
Els autors del nostre país en van
escrivint, de novel·la negra, com el
gallec Suso de Toro (Land-Rover,
Ambulancia), com el Martín Casariego
(Mi precio es ninguno), fins i
tot es donen premis a autors que
pretenen prendre el relleu del
Carvalho amb d'altres personatges
semblants, però el fenomen no existeix.
Els diaris no en fan cas, no
coneixem els darrers mestres de
fama internacional, a la Setmana
Negra de Gijón ja fa anys que
61
o
o

o
62
només hi van quatre gats i, normalment,
els escriptors estrangers
que hi assisteixen ni tan sols han
estat publicats aquí. És a dir, que no
hi donin més voltes, senyors. La
novel·la negra d'aquest país és ben
morta.
Desolació. Angoixa. Tractant-se
de qui es tracta, és inevitable la pregunta:
I ha estat mort natural o...?
El forense arronsa les espatlles.
No ho té clar. ¿Poden morir de mort
natural els fenòmens culturals?
Potser sí. En tot cas, existeix una
greu sospita. I és per això que m'han
encarregat que meni la investigació.
Em disposava a escriure només una
necrològica rutinària, nostàlgica,
només per a uns pocs entesos...
Però ara resulta que em paguen per
fer una investigació a fons. No sé si
en sabré.
Qui ha matat la novel·la policíaca?
Identificació
Sí, jo vaig conèixer la novel·la
negra, al nostre país, a la seua millor
època. Vam ser amants.
Però de què estem parlant? De
novel·la policíaca o de novel·la
negra? Hi ha qui diu que no tenen
res a veure, l'una amb l'altra. Hi ha
qui diu que són antagonistes. Hi ha
qui diu que l'una és de dretes i l'altra
d'esquerres. El mal dels qui fan
aquestes definicions és que han pres
partit. Acostumen a ser aquells
amants de la novel·la negra nordamericana
que només jutgen l'Agatha
Christie com una reaccionària
burgesa i s'obliden de la gran quantitat
de feixistes que s'han amagat
sota el paraigua del hard-boiled ianqui,
jo, que les he conegudes totes
dues, i a totes dues he estimat, diria
que són bessones, o mare i filla, potser
una sola persona amb doble per-
THE BIG
SLEEP
RAYMOND
CHANDLER
sonalitat (argument freqüent en el
gènere).
Vejam: és generalment acceptat
que la novel·la policíaca neix amb
Els crims del carrer Morgue, d'Edgar
Alian Poe. És en aquest conte on es
fixen les regles del joc per primer
Perry Mason interpretat a la televi
sió per Raymond Burr.
cop. El va escriure el 1841, quan va
entrar a treballar com a director literari
al Graham's Magazine, feina
estable després de passar moltes
penalitats, i va consolidar el seu
prestigi augmentant-ne els subscriptors
de cinc mil a quaranta mil. El
conte trenca amb els que havia
escrit fins aleshores, de terror gòtic i
irracional {Berenice, Ligeia, La caiguda
de ¡a Casa Usher), per defensar
el terror i el misteri des de la racionalitat.
Pada de jocs, dels escacs, de
les dames, dels jeroglífics, dels passatemps
i del gran plaer que proporciona
resoldre'ls, i planteja la narració
com un d'aquests passatemps.
Qui pot haver comès els terrorífics
crims del carrer Morgue? Sembla
impossible, no hi ha solució... Fins
que arriba el gran primer detectiu
deductiu de la literatura ("l'analista",
com li diu Cortázar) i, basant-se
en pistes, dades, en el seu agut poder
d'observació, en traurà l'entrellat.
Descobrim aleshores que el terror
té una explicació lògica. Hem
patit, però ens alleugem. Ens sentim
més segurs i satisfets, complaguts,
que després de llegir una història de
fantasmes, que continuarà ame-

naçant-nos durant molt de temps
després d'haver-la llegit. Així és
com va néixer la novel·la policíaca,
i així va ser conreada per autors
com Conan Doyle (que va insistir en
el plaer que s'obté de l'analítica i la
deducció en el seu Estudi en escarlata)
i Agatha Christie. Fins que va
arribar als Estats Units i el gènere va
topar amb la realitat.
És als Estats Units, i de la mà
d'autors genials com Hammett i
Chandier, on la novel·la policíaca es
revesteix de realisme, on els policies
comencen a ser com els de debò, on
els cadàvers comencen a fer angúnia,
on els criminals comencen a ser
més descarats. No podia ser de cap
altra manera en un país que coneix
tan bé el crim organitzat. Les novelles
gosen parlar de corrupció policial
i política, i el crim es fa brut i
l'ambient criminal hi és reflectit
amb tota la seua misèria i sordidesa.
Denúncia social, diuen, i és veritat.
Això és la novel·la negra. Però sempre
sobre l'esquema de joc plantejat
per la novel·la policíaca: s'ha comès
un crim, se'n desconeix l'autor, un
investigador interrogarà els sospitosos,
buscarà pistes i, mitjançant la
capacitat d'analitzar i deduir, arribarà
a la conclusió que el culpable
és qui menys t'ho esperes. Basant-se
en una boutade poca-solta de
Raymond Chandier (Faulkner i
Hawks, quan treballaven en el guió
de The big sleep, li van preguntar
qui era l'autor d'un dels assassinats i
ell va respondre que no en tenia ni
idea), algú s'ha atrevit a establir la
teoria que als gran autors de
novel·la negra no els interessava resoldre
els enigmes que proposaven.
Aquesta ximpleria (que ho és perquè
la intriga i tota l'activitat de l'investigador
està precisament basada en
aquest enigma, en aquest joc i
"El agente secreto" de la novel·la de Somerset Maugham, en la versió cinematogràfica d'Alfred
Hitchcock.
aquesta estructura essencial) ha
donat lloc a moltes porqueries
literàries.
Aquesta és, doncs, la novel·la
policíaca i la novel·la negra que jo
vaig conèixer. I crec que, a hores
d'ara, no hi ha bona novel·la policíaca
sense anàlisi social i no hi ha
bona novel·la negra sense els elements
de joc, enginy i sorpreses.
Aquesta és la novel·la de què em
vaig enamorar ja fa molt de temps.
Història d'amor
La vaig conèixer a l'escola, els
anys 64 o 65. Per anar al col·legi del
Sagrat Cor, on estudiava cinquè de
batxillerat, havia de passar per
davant de les llibreries de segona
mà del carrer Muntaner, i allà entrava,
m'emborratxava d'olor de
paper vell i em comprava llibres de
l'Agatha Christie. Els llegia de manera
compulsiva, no me'n podia
estar ni enmig de les classes més
divertides, si és que n'hi havia alguna.
Més d'una vegada em van sorprendre
els profes amb el llibre
sobre els genolls, concentrat en
crims i investigacions quan hauria
d'estar escoltant sàvies paraules.
Després, un company de l'institut
Balmes (Albert Vinyoli, mai no ho
oblidaré) em va recomanar L'home
de Londres, editat a la prestigiosa
col·lecció La Cua de Palla, que dirigia
Manuel de Pedrolo. Vaig quedar
enlluernat. Pel Simenon i per la
col·lecció. Em vaig comprar més llibres
d'aquests grocs amb il·lustracions
negres, i hi vaig descobrir
autors que m'havien de marcar per
sempre. Sébastien japrisot i Parany
per a una noia, Raymond Chandier i
La Gran Dormida, Ira Levin i Una
besada abans de morir, Dashiell
Hammett i La clau de vidre, i fins i
tot John LeCarré i Trucada per al
mort i Patricia Highsmith i Clara
també, abans que tant l'un com l'altra
es convertissin en best-sellers. El
primer llibre que vaig llegir d'una
tirada, començant-lo en anar-me'n a
dormir i tancant-lo a les quatre de la
matinada, va ser Cal saber encaixar,
d'Stanley Ellin. Vaig descobrir
Hammett de debò (vull dir que
havia llegit llibres d'ell a La Cua de
63

6^
Philip Marlowe a "El sueño eterno", la novel-la de Raymond Chandier, dirigida per Howard Hawks i
interpretada per Humphrey Bogart.
Palla però no havia retingut el seu
nom) quan Alianza Editorial va
publicar Cosecha Roja. Em va cridar
l'atenció que sortís un llibre de
gàngsters en una col·lecció que
tenia Kafka entre els seus autors. Hi
havia també la col·lecció de Bruguera
Novela Negra de Libro Amigo,
infinita, esplèndida, hereva directa
del Séptimo Círculo argentí de
Borges i Bioy Casares.
És impossible parlar del meu
amor per la novel·la negra sense parlar
de les col·leccions. Si llegeixes
un autor que t'agrada molt, arribaràs
a pensar que els altres autors encabits
en la mateixa col·lecció per un
mateix criteri tindran una qualitat
equiparable, i això et porta a descobrir-ne
de nous. Per alguna raó que
em resulta incomprensible, actualment
les editorials han abandonat
aquesta teoria, tan lògica, per
embarcar-se en una estratègia on
títols i autors es confonen, a les lleixes
de la llibreria, en un desordre
que no convida gens a comprar i que
només et porta als valors coneguts o
recomanats pels popes de les pàgines
culturals dels diaris.
Però, en aquells anys 80, afortunadament,
encara existien les
col·leccions i podies aviciar-te a la
lectura fins al fanatisme, i així va ser
com vaig conèixer l'amor per aquest
gènere literari. Gràcies a ell, he
après el plaer de llegir i d'escriure, i
d'analitzar i d'aprofundir. La literatura
policíaca no és mai superficial
perquè sempre, en la seua essència,
busca anar més enllà de les aparences
i de la superfície. És astuta, enginyosa,
intel·ligent, profunda,
metafòrica, crítica. I són llibres
apassionants perquè només es
Imatge d"'EI cartero siempre llama dos veces",
de James M. Cain. La pel·lícula, dirigida per Tay Garnett,
la van protagonitzar Lana Turner i John Garfield.
poden escriure amb passió. Llibres
vitals que parlen de la vida i de la
mort. L'eros i el tanathos. 0 el sexe i
la violència, bah, que és el mateix.
La lluita i la passivitat, el positiu i el
negatiu, el bé i el mal, el ying i el
yang, el fons i la forma, digueu-ne
com vulgueu. Els temes més importants,
els que mouen el món.
Deien que no era bona, que
tenia un passat, però mai no m'hi
vaig interessar gaire. Parlaven de
Mario Lacruz i El inocente; de
Rafael Tassis, en català. Recordo
haver llegit novel·les policíaques
dels anys quaranta escrites per en
Guillermo López Hipkiss, aquell
que traduïa tan malament els llibres
d'en Guillermo Brow/n. Deien que
durant l'època franquista havia estat
amagada, desapareguda, per por de
la censura. Deien que no es pot
escriure novel·la negra sota una dictadura.
Les novel·les de Hammett i
Chandier s'havien publicat els anys
quaranta, sota títols tan estranys
com Detective por correspondencia
0 El Halcón del Rey de España i censurades.

No ho sé. El cert és que a final
deis anys setanta va reaparèixer
amb tota la seua esplendor i em va
enlluernar, i vaig caure rendit als
seus peus.
Els amants del gènere negre
No vaig ser l'únic, però, és clar.
El primer amant que la novel·la
negra va tenir aquí, en aquesta època
de ressorgiment, va ser el Manuel de
Pedrolo que, el 1965, va publicar/oc
Bruta la seua Cua de Palla. En aquell
llibre vaig descobrir que els detectius
podien anar amb sis-cents pels
carrers de Barcelona i no trobar aparcament!
Aquesta aproximació a la
realitat coneguda, més familiar que
els estrambòtics Estats Units, ja me
l'havia proporcionada el polar
francès. Els policies i els delinqüents
del Manchette o del Japrisot eren més
propers que els del Chester Himes o
el Jerome Charyn. El Pedrolo va acabar
de convencé'm que es podia
escriure una novel·la negra que passés
aquí, on l'assassí es digués Pérez.
I, una mica més tard, ja als anys 70,
en Jaume Fuster va publicar De mica
en mica s'omple la pica, i continuaria
fent-ho fins a convertir-se en el
millor i més fidel amant que la
novel·la negra tenia a Catalunya
(imprescindible el seu Sofà el signe
de Sagitari, número u de la col·lecció
La Negra!). Després va venir Tatuaje,
en castellà, la primera del Carvalho i
el Manuel Vázquez Montalbán.
I, poc després, un dia, aclaparat
per la vergonya, em vaig apropar a
la meua enamorada, li vaig demanar
permís i en vaig escriure una.
Muts i a la gàbia. Aprende y calla. A
partir d'aleshores, vam ser amants.
Sé que em compartia amb molts
d'altres autors, però em sembla que
alguna vegada, en algun moment,
vaig ser un dels seus predilectes.
„*; EL HALCÓN
'"."• «lALTES
Així va començar una època formidable.
Tots els que ens sentíem
units per la mateixa passió ens vam
fer molt amics. Ferran Torrent,
Francesc González Ledesma (que
va guanyar el Planeta del 1984 amb
Crónica sentimental en rojo), Juan
Madrid, Julián Ibáñez, Jorge Martínez
Reverte, Fernando Martínez
Láinez, Manuel Quinto... En aquelles
dates, el mestre Joan Marsé em
va confessar que havia començat a
escriure Un dia volveré amb la
intenció de fer un policíac. Deia
que no se n'havia sortit, que ens admirava,
que era molt difícil! Temps
gloriosos en què el Joan Marsé deia
que ens admirava.
Sospitosos i culpables
Va ser molt bonic mentre va
durar, si em permeteu el tòpic. Va
ser un joc divertit, enriquidor, apassionant,
que feia patir i proporcionava
els millors plaers. Darrerament,
però, ens havíem distanciat una
mica. D'altres amants com la televisió,
el cinema, la literatura juvenil i
infantil, es reparteixen la meua atenció.
Vaig publicar jutge i part l'any
1996 i, des d'aleshores no n'he
escrita cap més. Diuen que l'última,
la que ha rebut el premi Ateneo de
Sevilla, Bellíssimes Persones, és una
novel·la negra, però no és cert. En
aquesta hi ha massa punts d'interès
a part del policíac i la llicència que
em prenc per fer la sorpresa final
invalidaria qualsevol pretensió policíaca
perquè està basada en la
peripècia metaliterària i no en la trama
criminal. No vull que se m'interpreti,
en dir això, que deserto del
gènere, no, ben al contrari, tinc ganes
de tornar a escriure una novel·la
negra com Déu mana. Però vull que
quedi clar que aquesta mena de literatura
és molt seriosa, és un joc
amb regles concretes i, si no el
juguem bé, potser contribuirem a la
seua fi.
¿Som nosaltres, els autors, els
qui l'hem mort, a força de fer trampes
en el joc? Som els principals
sospitosos? 0 han estat els crítics i
estudiosos? 0 els editors? Els mateixos
lectors? Cal sospitar de tothom. I
potser, com en aquella famosa
novel·la d'Agatha Christie, tots
haguem contribuït amb una ganivetada
en l'assassinat.
És veritat que els autors no la
vam cuidar gaire, aquella amant. La
vam maltractar. Molts escriptors
consagrats es van apropar al gènere
sense cap respecte, pensant que
això era molt fàcil i que ho podien
fer ells com ho podia fer qualsevol. I
van fer obres que es van vendre
molt i que només van servir per
denigrar-la. I nosaltres no vam moure
ni un dit. Encara avui, hi ha qui
no la sap definir. Què és el que caracteritza
una novel·la negra, o policíaca?
"No ho sabem", diuen alguns
autors. "Qualsevol cosa pot ser
policíaca, qualsevol cosa pot ser
negra, no cal que hi hagi crims, no
cal que hi hagi investigació..."
¿Només cal que hi hagi descripció
de la societat urbana? Per favor, no
05
c-

o
66
diguem bestieses. ¿Ens atreviríem a
dir que ¿a Plaça del Diamant era
una novel·la policíaca? Aleshores...!
Alguns autors, incapaços
d'imposar-se unes regles d'un joc a
les quals no sabien jugar, van començar
a dir que no hi ha novel·la
policíaca ni novel·la negra, que
només hi ha novel·les bones i dolentes.
Una obvietat que amagava
ignorància i que potser era una
ganivetada mortal. En una taula
rodona de la famosa Setmana Negra
de Gijón vaig sentir dir a senyors
que feia temps que s'afaitaven que
Ham/eíera una estupenda novel·la
negra, i també Èdip Rei, i fins i tot la
Bíblia!! Em vaig imaginar una
col·lecció de novel·la negra que
contingués aquests tres títols i em
vaig deprimir.
Atribueixo aquesta frivolitat destructora
a la manca de capacitat teoritzadora
que observo en els autors
d'aquest país. Ja des d'un principi
vam començar a trair la memòria de
la nostra amant. Quan érem joves,
inexperts en el terreny de la literatura
de gènere i estàvem acomplexats
pels periodistes que s'entestaven a
dir-nos amb menyspreu que això
nostre no era res més que un subgènere.
Com a reacció, en comptes
d'acceptar el lloc que correspon a la
literatura negra en la cultura, vam
replicar que no només no era un
subgènere sinó que era l'únic, el
més important. Ens vam oblidar dels
orígens de la novel·la negra, que és
literatura popular, literatura de
quiosc, literatura de joc i enginy,
literatura de carrer i no de grans
salons. Potser perquè alguns dels
autors de novel·les negres, pobrets,
desorientats, aspiraven a entrar als
grans salons. No es pot escriure
novel·la policíaca amb l'aspiració
de ser llegit per l'elit minoritària que
dirigeix la cultura. La novel·la policíaca
(o novel·la negra) és un joc, i a
l'elit no li agrada jugar perquè de les
teories literàries n'ha fet una religió,
i amb les religions no s'hi juga.
L'experiència mística, la degustació
sublim, la transcendència, la litúrgia,
els miracles, no volen joc, ni
rialles, ni manca de respecte perquè
se'n van de seguida en orris. I els
autors de novel·la policíaca riem
molt, transgredim molt i, com que
analitzem molt, acostumem a anar
al fons de les coses i és molt difícil
fer-nos combregar amb rodes de
molí. L'escepticisme, el sarcasme, la
paranoia són elements essencials de
la novel·la negra: no et pots refiar de
ningú, el culpable sempre serà qui
menys t'ho esperis, qualsevol pot
ser un assassí, i la gent menteix
molt, i darrere de les façanes més
respectables s'acostumen a amagar
fraus i crims terribles. No és una lectura
còmoda per a una societat autista
i autocomplaent.
¿Deu ser aquest un dels motius
del seu assassinat?
¿Haurem de sospitar d'aquests
crítics i estudiosos, aquests popes de
la cultura que volen decidir què s'ha
de llegir, quan i per què? Segons he
sabut, un estudiant de filologia pot
acabar la carrera sense que ningú
no li hagi recomanat que llegeixi
una novel·la policíaca. A la universitat
només es parla de novel·la
negra per dir que la llegia Proust,
perquè considerava que és on apre­
Una escena habitual en el
gènere de "lladres i serenos",
nia a estructurar millor un argument.
I sembla que, a partir d'aquest
comentari, cap alumne no té la curiositat
de llegir-la per veure què. Els
diaris no parlen de novel·la negra ni
novel·la policíaca perquè és un
tema massa genèric, massa ampli,
que demana una dedicació especial,
una especialització. Com que
és interessant, de fàcil lectura i proporciona
plaer, no prestigia. Encara
hi ha qui creu que la qualitat es troba
exclusivament en la dificultat,
l'avorriment i el dolor. Als sacerdots
culturals els agrada sorprendre amb
noms desconeguts, amb gustos exòtics.
"Coneixeu Donna León? Coneixeu
ingrid Noli?". Ah, noi! Ara sí
que us he fotut! Si no els coneix ningú,
guanyes, demostres estar per
damunt de l'auditori, quin gust! Si,
en canvi, et trobes amb un "És clar
que el conec, és clar que m'agrada".

és el fracàs. Parlar del que agrada a
tothom no dóna categoria i, per
això, els diaris no parlen de novel·la
policíaca. I, com que el que no surt
a les pàgines culturals dels diaris no
existeix, aquesta és una forma de
matar-la. Una altra ganivetada.
¿Deu ser per aquests motius que les
editorials darrerament aposten per
noms famosos i no per col·leccions?
¿Podem acusar, doncs, les editorials
d'haver participat en aquest
crim que tant de mal ens ha fet a
tots? Per què no? Al cap i a la fi, la
cultura de debò és a les seues mans.
Robert Mitchum, protagonista
d'excepció en pel·lícules de
sèrie B del gènere negre.
Ells són els qui trien què volen fer i
com. I seria un bon final de novel·la
negra. El dolent és l'empresari, el
qui té el poder i decideix en funció
dels guanys econòmics en comptes
de pensar en valors més elevats. Són
els editors els qui, amb el suport
dels crítics, estudiosos i mitjans de
comunicació, han decidit que la
cultura que tenim és tan estupenda
que pot prescindir d'un fenomen
popular que commou cultures europees
com la francesa, la italiana i
l'alemanya com és la novel·la policíaca
i d'altres subgèneres. "Nosaltres
estem per sobre d'aquestes frivolitats",
sembla que diguin. I
publiquen autors de novel·la negra i
novel·la policíaca, sí, en col·leccions
d'autor com la de Sue
Grafton, sense adonar-se
que, atès que el nom
d'aquesta autora ven
tant i tan bé, seria
una bona estratègia
incloure a la seua
col·lecció, amb el
mateix aspecte,
d'altres autores com
la Sarah Paretsky,
JOC
rut
COl·lECCIillACUADEPAllATi,
de la mateixa línia que la Grafton.
D'aquesta manera, el públic coneixeria
una mica més aquest macrocosmos
cultural del qual cada cop
sabrem menys, i menys, i menys.
Ens anem quedant enrere en un
moviment cultural que produeix
tant de plaer a milers de persones a
tot Europa. No sé si som a temps
d'una ressurrecció, m'agradaria
pensar que sí. La nostra estimada
novel·la negra s'aixeca i corre per
atrapar els moviments europeus germans.
Seria un bon final.
Però em dominen el pessimisme
i la nostàlgia (elements freqüents en
aquest gènere on els herois són
generalment perdedors). Les novel·les
negres acostumen a acabar
malament. Penso que, després de
tot, he acabat escrivint una necrològica,
com em temia. Una autòpsia.
Una descripció de la realitat que
vivim que acaba essent una denúncia.
Com la novel·la negra.
67
o

68
A N A I R o N S
TexT i foros: Francesc Móra i Presas
Les bordes
Graus, entrada al càmping.
Estem perdent les bordes? Els
moderns sistemes agropecuaris i els
actuals ritmes de vida dels habitants
de l'alta muntanya pallaresa fan que
aquestes construccions tan típiques
Fins ara dues pallareses, la Raquel i la Rita, ens havien
portat els Manairons a Barcelona i des d'ací ens han anat
narrant les seues vivències a la ciutat i a països exòtics o
bé les dels seus records familiars tan lligats a Esterri. Ara
a la inversa, jo, un barceloní força arrelat al Pallars, n'agafo
el relleu i, des de la capital del Principat aniré retornant
a poc a poc, a terminis trimestrals, els Manairons a
casa seua: a les valls d'Àneu.
del nostre país hagin esdevingut
inútils i restin abandonades.
Qui hagi seguit les meues col·laboracions
amb l'Àrnica s'haurà adonat
del caràcter reivindicatiu i con-

Noarre.
servacionista -que no conservadorista;
jo sóc d'idees més aviat progressistes-
en tot el que fa referència
al migrat i cada dia més minso patrimoni
pallares. Comunidors, safarejos,
fornícules..., tot allò que està
condemnat a desaparèixer mereix
un crit per a la seua salvaguarda i
protecció. I les bordes del Pallars
ens demanen o gairebé exigeixen
aquest crit: "Ens preocupa..., si es
trobarà l'encaix entre progrés
econòmic i conservació patrimonial..."
(Nial, núm. 48 d'Àrnica,
març 2001).
^oràà és un mot arcaic (preromà?),
i els filòlegs no es posen d'acord
en l'origen, però si tenim en
compte que és una paraula d'arrel
comuna a tots els idiomes pirinencs
(Navarra i Aragó, buerda; català,
aranès i occità, borda; francès, borde,
i euskera, bordaitu), l'etimologia
>». ?W-¿ife,
més acceptada sembla la que apunta
vers la derivació del nom donat a
França i Occitània a les mates que,
com el jonc, la boga, el siscall, etcètera,
servien per a cobrir els sostres
de les cabanes. Observem que a
Astúries i Lleó, tot i que són de planta
circular, mentre que les pirinenques
són rectangulars, de les cabanes
pastorils en diuen pallozas; és a
dir, que si bé els vocables són completament
distints, l'origen etimològic
és el mateix: el material de la
coberta.
Més amunt hem esmentat l'antiguitat
del mot, car per primera vegada
hom el troba citat en un document
del segle x segons el qual, el
comte de Besalú Sunifred I fa una
donació al monestir de Camprodon
d'uns "masos, masoveries, bordas,
cabanes...", i no ens ha d'estranyar
que parlem de Besalú, ja que a l'e­
dat mitjana s'emprava borda per assenyalar
un mas, una quadra o un
paller fora del poblat en comarques
força allunyades del nostre Pirineu.
En veiem una esmentada al Montnegre
(Maresme) en un document
dels Templers de Roca-Rossa amb
data del 1309; però molt més reculades
són dues escriptures trobades
al Rosselló, una del 1138 i l'altra del
1146, i en ambdues hom empra el
mot borda (Coromines, Onomasticon
Cataloniae, vol. 3, p. 78).
Actualment trobem reduïda la
utilització d'aquesta paraula, i en la
nostra llengua, a la zona pirenaica
que abraça des la vall de l'Essera per
ponent (Benasc, Castillo de Sos), tot
i que si ens endinsem més per l'Aragó
ja hi trobem buerda, fins a Gósol
a llevant, mentre que per al sud trobem
el límit a Senterada, Peracalç i
Boumort. En canvi per la banda
69
o

70
nord del Pirineu és per on abunda
més i s'estén per tota l'Occitània
(Tarn, Lot, Llemosí...) on ja es llegeix
en cites trobadoresques del
segle XIII, i sobretot al departament
de l'Aude, des de Carcassona fins a
Salses, on Coromines arriba a
comptabilitzar-hi 150 topònims.
Però, què és una borda? Tampoc
ací no es posen d'acord els filòlegs i
encara menys amb la realitat actual:
"Caseta per a gra i altres provisions,
generalment a muntanya" (Coromines).
"Cabana, barraca per tenir la palla,
el fenc i les eines de conreu"
(Fabra).
"Corral en un bosc per tancar-hi
bestiar i pastures" (Alcover-Moll. la
accepció).
"Construcció per a viure-hi de manera
temporal -especialment a l'estiu-,
tancar-hi el bestiar, guardar-hi
Bordes de Lai
fems, eines, herba, etc." (Costa i
Savoia).
"Cabana, barraca per a guardar-hi
palla, fems, eines de conreu, etc. I
per a tancar-hi el bestiar a les nits"
(GEC, la accepció).
"Casa rústica, sucursal d'una masia"
(GEC, 2a accepció).
De totes les definicions, sembla
que la que millor s'adapta a la realitat
és la segona accepció de l'Alcover-Moll:
"Casa de camp, separada
de la masia, que serveix per a tancar-hi
herba i eines de conreu i per
habitar-hi els treballadors d'aquell
camp." I també la del diccionari de
Marià Aguiló: "Caseta de camp on
se tanca la palla, el fenc, el bestiar,
les eines i s'empra durant l'estiu
com habitacle", que potser és la
més exacta de totes.
Actualment el tipus d'edifici més
conegut consisteix en una construc­
ció modesta, generalment no habitada
permanentment i consistent,
segons Krüger, en una planta baixa
rectangular separada a l'alçada d'una
persona (2 metres?) per un senzill
pis de bigues i llates o taules. A baix
hi ha la quadra, les grípies i menjadores
per al bestiar i a la superior, el
paller, ja sota la teulada, i on es
guarda l'herba, la palla i la llenya.
Per una banda. Violant i Simorra
col·loca a l'interior del pis un petit
habitacle per al pastor; per l'altra,
Krüger en discrepa i diu que, per
evitar incendis, el pastor (o tota la
família) gaudia d'una petita cabana
aliena a l'edifici de la borda, on hi
podia fer foc tot i que no tenia sortida
de fum, ni xemeneia ni finestres.
Les bordes situades en indrets on
hi ha conreus de cereals, llegums i
trumfes tenien una era enllosada i
tancada amb una barana. Quan la

orda no era aïllada, sinó agrupada
amb d'altres, aquesta era solia ésser
comunitària.
Per bé que el més habitual i conegut
per nosaltres és la borda solitària
i voltada pels prats del mateix
propietari -borda de Terrissaire a
Espot, borda de Joan a Arreu, borda
de Felip a Besan...-, també cal tenir
en compte els conjunts de bordes de
distints propietaris (bordius) que
eren vertaders poblats estiuencs on
es desplaçava tota la família amb el
bestiar, l'aviram i àdhuc els animals
de companyia, car la casa del poble
romania temporalment tancada.
Només algun membre de la família
baixava setmanalment al poble a
buscar el pa i alguna vitualla. En
alguns indrets baixaven tots per anar
a missa. Aquest tipus de transhumància,
desaparegut al nostre
país, l'he vist fa ben pocs anys a la
serralada càntabra, sobretot a la vall
del Pas, a Santander.
D'aquests bordius, a les valls
d'Àneu n'hi ha ben pocs i gairebé es
podrien comptar amb els dits de la
mà: Lapre i Risé a Isil, bordes d'Alós
a Bonabé i les bordes d'Àrreu, que
no són res més que romanalles de
l'antic poble ensulsiat per una allau.
En canvi, al cantó de Cardós, potser
perquè tenen els prats de dalla i els
conreus molt allunyats dels pobles,
hi podem trobar molts bordius i molt
més grans: a la vall de Tavascan hi
ha Graus, Quanca i Noarre; a Araos,
les de Virós i de Buiro; a la coma de
Burg, en trobem al mateix Burg, a
Tresó, a Bedet i a Conflent; i sobretot,
segons Xavier Sudrià al seu treball
inèdit La Vall de Cardós: recull
d'història, geografia i cultura, al
Vallat d'Estaon és on hom troba la
major concentració de bordius: Perafita,
Clavillans, Anterrius, Calatxó i
Nibrós, on hi ha la borda de Batlle,
Borda d'Escaló.
que és la més gran de la vall i possiblement
de tot el Pallars, que segons
diuen per la contrada fins i tot tenia
una capella, encara que no se n'han
trobat les restes per poder-ho certificar;
de totes maneres, no seria estrany
aquest fet, ja que són diversos
els bordius que contenen una capella;
Biuse, Virós, Buiro...
I com dèiem al començament
d'aquest escrit: estem perdent les
bordes? Malauradament, jo crec
que sí. Principalment les que estan
isolades i sobretot quan els propietaris
han emigrat o ha canviat l'activitat
econòmica de la família i no
utilitzen l'edifici, podem considerar
que aquella borda està condemnada
a desaparèixer.
Per altra banda, a aquelles que
estan incloses en bordius i de moment
no s'han enrunat encara els
resta una petita llum d'esperança per
veure's reconvertides en integrants
de veritables poblats de segona residència,
com ja s'està donant el cas
a Noarre, Quanca i Graus, Noarre ja
és famós des que s'hi rehabilità el
Xalet Botey i, tot i que sempre han
lluitat la família i llurs veïns contra la
construcció d'una pista d'accés,
Noarre ha vist créixer el nombre de
bordes restaurades i habilitades fins
a més de mitja dotzena. Graus ha
salvat la seua existència, al contrari
de Noarre, mercès a la pista i a les
obres de la resclosa de Fecsa, primer,
i a la instal·lació posterior d'un
càmping als prats de la rodalia. I
també gràcies a la mateixa pista -ara
ja carretera- i a la línia elèctrica que
puja fins a la pleta del Prat, Quanca
també està reeixint amb un parell o
tres edificis restaurats.
Cal suposar que a mesura que es
vagin esgotant les ofertes de pallers i
de cases abandonades als pobles, els
forasters i els especuladors es llençaran
a rehabilitar bordes i bordius i es
podrà anar salvant aquests edificis
tan nostrats i tan propis del Pallars
("..., sojornaran a les pletes -nous
pobles immaculats, uniformes, que
enllumenaran la pedra fosca i vella
dels antics nuclis-,...": del mateix
Nial de març 2001). I cal suposar i esperar
a més que, arribat el cas, l'administració
dicti normes i ordenances
per evitar que es destrossi l'equilibri
arquitectònic i ambiental del país.
71
o
oi

72
LA G R I P I A
FOTOS: Joan Blanco
Premi a l'Hèctor Pipió
20 de setembre
L'enginyer Héctor Pipió ha estat guardonat
amb el segon premi periodístic
Montero de Burgos, per l'article Conservació
integral versus explotació
racional: alternatives en la planificació
i la gestió del territori, publicat a
la revista Árnica núm. 45, del juny
del 2000.
Presentació del llibre "La vida pastoral
al Pallars"
30 de desembre
El passat 30 de desembre va tenir lloc
al Paller de casa Gassia la presentació
del llibre de Ramon Violant i
Simorra La vida pastoral al Pallars.
L'obra, publicada per Garsineu, ha
estat editada per l'Ignasi Ros, antropòleg
especialista en la transhumància
i col·laborador habitual de
l'Ecomuseu.
Cavalcada de Reis
5 de gener
Els Reis Mags de l'Orient, amb les
seues carrosses plenes de presents,
van recórrer els carrers d'Esterri i
repartiren, al poliesportiu del poble,
els regals tan esperats pels nens i nenes
de les valls.
(JOO La vida pastoral
al Pallars
Ramon Violant i Símon-d
Fdició d'Ifinasi Ros i Font^ru

^ ' • .
;^^--.
)t'
S Á 1 - ^•'t ' ^ '•
{ '
ni3¡r^s«ia($>7- •.•.!,•
lc„
Si
^í M^^fevrt*-
XIII Premis Pica d'Estats
_ ^
Genef
L'historiador de la Pobla Manel Gimeno
va ser guardonat ex-aequo
amb el premi Pica d'Estats al millor
treball als mitjans de comunicació de
les Terres de Lleida, per l'article aparegut
a la secció Nabius de l'Àrnica
núm. 49, amb el títol la Guerra Civil
al Pallars. Va compartir premi amb la
Montserrat Bosch, per l'article Els
ponts medievals al Pallars Sobirà,
publicat a la revista Ibec, del Col·legi
d'Arquitectes. Els premis Pica d'Estats
s'organitzen anualment pel Patronat
Intercomarcal de Turisme Terres de
Lleida, de la diputació de Lleida.
Festa de Santa Águeda
5 de febrer
Les colles de dones dels diversos po­
bles de les valls van celebrar, com ja
és tradicional, la festa de Santa Águe­
i£
>
.1 .7K,Tj-,
«

7^
S A L I S P A S
Text i fotos: Josep Minguell i Cardenyes
Pintor
Art / territori
Considerant que els pintors som negats per a la paraula, faré un
cert esforç per aportar una sèrie d'articles sota la denominació
"Art i territori". Aquestes dos paraules situen la meua particular
vivència de l'art de la pintura com una pràctica artística arrelada
i vinculada en un sentit molt ampli al territori propi.
L'estudi del pintor
Coberta i pilars del molí, en procés de restauració.
Feia més de deu anys que treba­
llava en un pis modernista del carrer
Agoders de Tàrrega. Fa pocs dies
que m'he mudat a l'edifici rehabili­
tat del Molí de Pedrolo, al nucli
antic de la mateixa ciutat. Enmig del
desgavell que suposa una mudança
d'aquest tipus, he dedicat alguns

moments a escriure unes notes
sobre l'estudi del pintor.
Els pintors treballem amb eines i
materials, necessitem un espai físic
per a fer la nostra tasca, un espai
molt particular que anomenem estudi.
Aquest fet fa que els pintors
siguem éssers de mentalitat sedentària,
ancorats en l'espai de l'estudi i,
en conseqüència, al poble, ciutat o
territori on vivim.
L'estudi és l'espai vital dels pintors,
un espai complex on conflueixen
diversos àmbits de treball.
L'estudi, espai de treball
Aquest aspecte ens pot fer recordar
els antics obradors dels pintors
medievals, per als quals la pintura
era un ofici artesanal. Els aprenents
anaven adquirint els coneixements i
la pràctica pas a pas, treballant al
costat del mestre. Les tasques s'organitzaven
entre aprenents, oficials i
el mestre. La pintura era un treball
compartit que començava amb la
preparació dels materials i eines: lligar
pinzells, moldre els pigments,
preparar taules, i que finalitzava
amb els últims retocs del mestre. Era
un treball metòdic, fet a consciència
i marcat per la finalitat i condicions
de cada encàrrec.
Els tractats de pintura medieval
reflecteixen aquest concepte de
taller i els seus continguts se centraven
estrictament en aquests aspectes
artesanals de la pintura.
En molts estudis dels pintors
contemporanis encara queda alguna
cosa d'aquesta tradició de la pintura.
Al meu estudi m'agrada tenir
els pigments ordenats, calç vella a
punt per afrescar, eines noves i eines
velles, algunes heretades del meu
pare o bé del meu avi. L'observació
d'aquestes matèries i instruments
ens dóna als pintors una sensació de
Casa annexa al molí, rehabilitada com a habitatge i estudi.
poder fer coses, en certa manera
una sensació de llibertat.
L'estudi, espai de pensament
A partir del Renaixement els pintors
hem necessitat una formació
més enllà de l'estricte coneixement
de l'ofici. L'aprenentatge en les
acadèmies i el nou rumb que agafava
la pintura va exigir als seus practicants
el domini dels recursos de
diverses disciplines; així en el
Renaixement era imprescindible per
als pintors tenir coneixements d'anatomia,
geometria, perspectiva i,
no cal dir-ho, la formació intel·lectual
per tal d'afrontar les diverses
temàtiques pictòriques: iconografia,
història, teologia, filosofia...
Aquest fet va comportar també
una individualització de la tasca
pictòrica. L'obrador dels pintors es
complementava amb noves dependències
dedicades a la lectura,
al dibuix d'estudi i a l'escriptura.
En el meu estudi tinc una petita
biblioteca, formada per un recull de
llibres i documents sobre pintura
mural que m'han endinsat en aquesta
forma particular d'entendre la
pintura. No cal dir que molts eren
del meu pare.
També hi tinc un apartat dedicat
al dibuix d'estudi, a pensar els projectes
i les idees. Està format per una
taula de treball envoltada de carpetes
de dibuixos, postades de papers i
les eines petites i polides del dibuix
de traçat geomètric, i els estris de
dibuix artístic.
L'estudi, espai de concentració
El Renaixement va iniciar una
via de personalització i individualització
de la producció pictòrica que
va culminar en el període romàntic.
El concepte del pintor geni, ésser
espontani, inconscient i natural, que
crea sense les finalitats marcades
pels encàrrecs, va radicalitzar el
concepte intimista, tancat i reservat
de l'estudi dels pintors. La concentració
i la intimitat, mitificades exageradament
(potser per dissimular
llargues migdiades), van convertir
els estudis dels pintors en espais
7S

Les pedres que volten pel terra seran ubicades al lloc corresponent.
—' impenetrables, espais d'introspec-
"^ ció, espais aïllats del seu territori
natural i social.
j^ L'estudi, espai de llum
La llum que entra per la finestra
és una provocació per al pintor: en
realitat, la pintura és llum i la llum és
necessària per a pintar, per a observar
les obres, per a interpretar els
models, i d'una manera simbòlica,
per a il·luminar el pintor en tots els
sentits. Aquest tema s'ha tractat molt
en arquitectura, seguint una tradició
basada en l'ús de la llum zenital i en
lallumprovinentdel nord.
L'estudi, espai de memòria
El taller és un gran contenidor de
restes de treballs, de documents,
d'objectes i elements que han servit
per a confegir les pintures. També és
magatzem d'obres acabades i d'obres
antigues i oblidades. Jo tinc el
costum de no llençar res, i amb els
anys he anat perfilant un univers de
memòria personal. Necessito com si
fos la meua pròpia memòria la companyia
silenciosa d'aquest gran i
caòtic univers.
L'estudi, espai de vida
Necessito tenir l'estudi a casa,
viure a prop de les meues pintures i
pensaments. Em resulta impossible
discernir entre vida personal i vida
professional. De fet, sempre he
entès la pintura com una manera de
viure, de percebre i d'afrontar la realitat.
L'estudi com a part de la casa
reflecteix clarament aquesta manera
d'entendre la pintura.
Els pintors que surten de l'estudi
No tota la tasca pictòrica es fa a
l'estudi. Encara que els pintors tinguem
una mentalitat sedentària, cal
sortir a la recerca de la llum, dels
colors i de les formes. Penseu en la
tradició dels dibuixos i pintures de
viatges, la recerca de paisatges o bé
els estudis nòmades dels muralistes.
Alguns invents tan simples i
populars com els cavallets trípodes
plegables o bé els tubs de pintura a
l'oli van néixer de la necessitat que
van tenir els pintors impressionistes
de projectar en la tela la vivència i
observació de la llum, i la necessitat
d'afrontar aquesta nova percepció
de la realitat. Sortir al carrer a pintar
va suposar al seu moment una desmitificació
dels hermètics estudis
romàntics.
En la meua pràctica de pintor
muralista parteixo de mètodes de
treball molt diferents dels dels pintors
de quadres. Quan començo un
mural trasllado totes les funcions de
l'estudi al nou espai arquitectònic
que he de pintar. En cada nova obra
perllongo el meu estudi i intento
aconseguir les condicions òptimes
de treball, de pensament i de concentració.
De mica en mica vaig ocupant
l'espai amb els materials, la calç, la
sorra, les bastides, els estargits i els
projectes, taules i llums. Aquesta
plena ocupació de l'espai és el punt
de partida del naixement dels
murals.
El meu treball com a muralista és
plenament compatible amb la
presència i el trànsit del públic. Fer
del procés de creació i realització
dels murals un procés obert al
públic ha estat sempre un dels meus
objectius, ja que considero el públic
com l'autèntic protagonista de les
pintures: el públic les ha de rebre i
les ha de viure.
Cap al nou estudi
El nou estudi que tot just acabo
d'estrenar és un espai arquitectònic
singular, un antic molí d'oli de dos
premses, amb les cases annexes. Va
ser propietat de la família Pedrolo i
conté una llarga història.
La meua voluntat és projectar-hi
la vivència que he tingut amb la pintura
mural: recuperar el públic per a
la pintura, sortir de l'aïllament dels
estudis de tradició romàntica i convertir-lo
en un espai permeable i
obert, amb una presència real en el
meu territori.
•

El llenguatge no verbal (i)
PHYSIOGNOMIAB
Íhmtmjké(hiátxtendimtjiifiekpiñlp^iié,i^id*
DE CAPILLIS. C4f» VIU
pfiKtfubtiav mcOa^fií/iipcMhommmnétm
téUirr timidm corit^iMemdrém^icijkmiKÍock»
fip€fUácim, (tifiémfttíirormt or ^¡mftkm
CMM
Gravats del tractat de fisiognòmica del filòsof hermètic Bartolommeo
delia Rocca, publicat l'any 1504, on s'explica el significat de la forma
dels cabells.
Significativament -ni que sigui
en les seues formulacions més màgi­
ques 0 rudimentàries- l'anàlisi de la
comunicació no verbal és molt
LO C O D E R
anterior a les formulacions lingüísti­
ques i sociolingüístiques contem­
porànies, i fins i tot a la filologia
clàssica. Podríem remuntar-nos a la
Per Miquel Pueyo
77

Cu
O
78
ectura paracientífica del rostre, en
la tradició xinesa, vinculada a la
memoria de Gui Gu-Tze, un taoista
famós de l'època dels Regnes
Combatents (481 -221 aC), o a la tradició
europea de la fisiognomía, els
orígens de la qual Julio Caro Baroja
(La cara, espejo del alma. Historia
de la fisiognómica. Barcelona: Galaxia
Gutenberg, 1987) situa en els
criteris amb què Pitàgores seleccionava
els seus alumnes i en les primeres
observacions dels socràtics.
Certament, ens podem estalviar la
revisió de les principals etapes de
l'evolució de la fisiognomía -molt
més significativa, des del punt de
vista de la història de les idees, que
des de l'òptica de la ciència racional-,
i que ens duria a través de les
opinions de la medicina medieval;
de les reflexions de Leonardo da
Vinci i de Michel de Montaigne, i
dels estudis de Gian Battista Porta;
de les opinions dels teòlegs catòlics
dels segles xvi i xvii; del rebuig amb
què va ésser rebuda, en el segle xviii;
de la revifalla que experimentà, en
la segona meitat del segle xix de la
mà d'antropòlegs criminalistes italians,
com Lombroso, i, finalment,
del seu desenvolupament positiu, a
partir de les investigacions morfològiques
d'Ernst Kretschmer, molt més
relacionades amb la psicologia i la
psiquiatria, que amb les antigues
supersticions.
En termes estrictament científics,
però, és l'obra de Charles Darwin
The Expressions oi the Emotions in
Men and Animals, publicada l'any
1872, la que és considerada com
una primera aproximació seriosa a
l'estudi del gest, des d'un punt de
vista psicobiològic, basada en la
relació de les expressions no verbals
de l'ésser humà amb el comportament
animal. Segons Darwin, la
Expressió de terror, en una fotografia del Dr. Duchenne, publicada en l'obra de Charles Darwin The
"Expression of Emotions in Animals and Man" ("L'expressió de les emocions en els animals i en l'ho­
me"), del 1872.
manifestació de les emocions -i
especialment de les vinculades a la
sexualitat- estaria en la base i constituiria
l'origen de la comunicació
-també de la verbal- i, en definitiva,
del coneixement, la qual cosa constitueix
un punt de vista claríssimament
revolucionari i extremament
modern. Malauradament, aquest
punt de vista darwinià no va ésser
reprès fins després de la Segona
Guerra Mundial. A partir d'aleshores,
no només els lingüistes s'han
interessat molt més per allò que
Saussure considerava fenòmens de
la lingüística externa -un enorme
calaix de sastre integrat per tot allò
que no fos estrictament l'anàlisi de
l'estructura lingüística-, sinó que els
esforços de Charles Peirce i dels
seus continuadors en els estudis
semiòtics han estat desbordats per
l'eclosió i l'expansió de nous paradigmes
científics, totalment o parcialment
inspirats per la voluntat
d'estudiar sistemàticament els siste-

mes de signes i/o les competències
comunicatives.
Molt breument, podríem esmentar
l'etologia: branca de la biologia
que considera el comportament dels
animals, sota els condicionants del
seu hàbitat i dels mecanismes que el
determinen, que ha fornit eines i
metodologia a la proxèmica, que és
un terme introduït l'any 1964 per
Edward T. Hall; l'etnologia i l'etnografia
de la comunicació; la microsociologia
0 sociologia de la vida
quotidiana, inspirada per Erving
Goffman; la psicoanàlisi i la psicologia;
l'estètica, etc.
De cadascuna d'aquestes orientacions,
en podríem parlar a bastament;
podríem comparar les seues
bases conceptuals i, sobretot, les
seues metodologies. Malauradament,
es necessita molt de temps i
molt d'esforç per poder simultanejar,
de manera fructífera, l'estudi de
les observacions de Frans de Waal,
sobre la política dels ximpanzés; de
les observacions d'Alexander
Lowen, sobre la dinàmica física de
les estructures del caràcter; de les
opinions de Harold Garfinkel, sobre
l'etnometodologia; dels experiments
de Bret i Economides, sobre
la comunicació no verbal olfactiva,
0 de les aplicacions de l'anàlisi transaccional
a la pedagogia i a l'anàlisi
dels fenòmens que s'esdevenen dins
de l'aula. Tanmateix -i com intentaré
demostrar en els dos articles següents-,
aspiro modestament a
convèncer-vos que l'anàlisi integral
dels fenòmens comunicatius és un
afer amb un futur extraordinàriament
ampli i plural, tant des del
punt de vista científic, com des del
punt de vista de les seues aplicacions
pràctiques.
Fins i tot -i encara que es tracti,
generalment, d'aportacions paracientífiques
o, fins i tot, manifestament
tramposes-, reconec que
m'interessa -com a curiositat i com
a termòmetre de les inquietuds i
dels interessos socials- el fenomen
de la literatura se/f-he/po d'autoajuda
-àdhuc, en certes revistes populars-,
que ha trobat en els comportaments
no verbals una autèntica
mina d'or, a partir de la promesa de
facilitar-nos les claus per intimidar
un negociador, per seduir una altra
L'interès -científic o popular- pel llenguatge no verbal augmenta cada cop més en la societat contemporània.
persona o per copsar el grau de sinceritat
que pot haver-hi darrere de la
conducta verbal d'un interlocutor.
Benauradament o malauradament,
sabem que ni tan sols l'anomenat
detector de mentides no
resulta prou segur, de tal manera
que haurem d'arxivar la major part
d'aquesta literatura -amb una certa
tradició editorial a Catalunya, representada
per l'entranyable i prolífic
Dr. Vander- en el mateix prestatge
dels mètodes per fer funcionar el
matrimoni, guanyar amics, incrementar
l'autoestima, educar fills brillants
0, darrerament, aconseguir el
suport actiu dels àngels. Tanmateix,
la florida d'aquests reculls de sofismes
més 0 menys benintencionats
constitueix, d'alguna manera, un
indici evident del fet que la comunicació
no verbal preocupa o interessa
als nostres contemporanis, i probablement
també del fet que ni les
nostres famílies ni les nostres institucions
educatives-per no parlar d'altres
àmbits de socialització- no acaben
de proporcionar als individus
un grau satisfactori de competència
comunicativa integral.
79
o

LO C O D E R
Per Andreu Loncà, Enric Pinyol i Albert Masó
Pu Songling. «Contes estranys del pavelló dels
lleures». Quaderns Crema. Barcelona, 2001.
Pu Songling
Pu Songling (1640-1715) és
considerat com un dels
mestres del conte xinès.
Nascut dins d'una família
de lletrats i petits propietaris
rurals, va dedicar tots els
seus esforços a preparar els
exàmens imperials. Però
mai no hi va reeixir i, conse­
güentment, mai no va ser
mandarí, cosa que el va
obligar a viure pobrament i
a guanyar-se la vida com a
preceptor dels nois de clas­
se alta i a fer de secretari d'amics funcionaris. El va abocar,
també, a l'escriptura literària: li va obrir els ulls a la fantasia.
Diuen que componia de la següent manera; sortia de casa
amb te i tabac, s'asseia a la vora del camí a esperar el pas
d'un caminant amb temps i ganes d'entaular una conversa. Si
les històries li semblaven prou interessants, al vespre les
cal·ligrafiava en el seu llibre amb el pinzell.
La primera edició impresa, que va ser molt famosa, és del
1766 i contenia 431 contes. Des de llavors ençà, el llibre de
Pu Songling va passar a ser, en paraules de |orge Luis Borges,
una mena de Mil i una nits de l'antiga Xina.
L'atac contra els funcionaris corruptes i ganduls; l'anar i venir
constant entre el món de la realitat i el de la fantasia, on
sovint surten noies adorables -també d'altres de terribles!-
són uns dels leitmotiv del llibre de Pu Songling. L'altre motiu
gravita sobre la idea de restitució de la generositat, el control
de les passions i el desig d'equilibri final. 0 això sembla. La
vida penja d'un fil misteriós que s'ha de respectar. Una dona
irada pot ser una lloba. Una imatge excel·lent! A. L.
Vidal Vidal «Salvatge Oest». Planera. Barcelona,
2001
Li quedava tinta, històries i
ganes a en Vidal, després
del patracol de La ciutat de
l'oblit, per continuar expli­
cant al món la idiosincràsia
dels habitants de l'oest de la
Panadella. Un país estrany,
on periodistes analfabets
imaginen infraestructures
hidràuliques que després es
fan realitat, on la justícia té
una certa passió per la de­
capitació, on els bandolers
semblen sortits d'una pel·lícula de John Wayne. El fet que
Ponent sigui notícia gairebé sempre per algun fet tràgic o
insòlit havia de tenir per força la seua base històrica, i Vidal
ens la descobreix.
Aquest cop no circumscriu les seues troballes només a la
capital i ens porta de viatge pel pobles del salvatge oest per
conèixer les diferents tribus. En aquest volum ha agrupat les
històries per temes i anem saltant d'un segle a l'altre i de
comarca en comarca com un conseller inaugurant casals.
L'erudició tampoc no ens destorbarà en forma de notes a peu
de pàgina. Ho ha posat fàcil. Suposo que perquè és un volum
d'encàrrec, adreçat més aviat als lectors de més enllà de la
Panadella. Els encanta que l'oest continuï sent tan salvatge.
Bromes a banda, no és pas un tractat d'antropologia sinó un
recull d'articles divertits, amens, amb la prosa que en Vidal
sap fer servir tan bé per fer-nos empassar lliçons d'història i
batalletes de l'avi. No hi falta, doncs, el punt d'ironia de mar­
ca arbequina. En Vidal és el nostre Baudolino particular. Si no
és veritat, ho fa ben trobat. E. P.
Josep Piera. «Jo sóc aquest que em dic Ausiàs
March». Edicions 62. Barcelona, 2001.
_ JOSt.1'l'U.RA
jo sóc aquest que cm dic
Ausiàs March
Biografia del poeta i senyor
feudal Ausiàs March que és
publicada en una col·lecció
de novel·la per una estratè­
gia merament comercial.
El narrador, de manera molt
controlada, imagina sobre­
tot escenes més aviat estàti­
ques però sempre atura la
ploma quan no té cap certe­
sa documental. Josep Piera
fa d'historiador: enregistra
els fets ocorreguts, els valo­
ra, n'estudia les causes o els efectes, però no fa pas de
novel·lista: no inventa, ni mescla, ni suposa, ni imagina dellà
de les bases documentals en què se sustenta. És un narrador
objectivista al màxim, poc omniscient. Quan ha de fer parlar
el protagonista cita versos de March, comentaris dels erudits o
documents. Tant és així que la novel·la acaba amb la repro­
ducció parcial del testament real de mossèn March.
Des del punt de vista del lector es perd vivacitat i expectativa
però, en canvi, es guanya una biografia que subratlla certs
aspectes: és nova la hipòtesi que March hauria escrit els famo-
síssims Cants de mort com una resposta lírica a la mort, uns sis
mesos després de casar-s'hi, de la seua primera muller, Isabel
Martorell. Serien, doncs, una mena de cants de dol provocats
pel remordiment que li produiria aquesta mort súbita que el
March, home carnal, pecador impenitent, interpretaria com
un càstig de Déu. Ausiàs viu una època de canvis forts: l'aca­
bament dels guerrers feudals, el canvi de dinastia, el cisma
d'Occident, la nova producció industrial del sucre, la nova
lírica d'Itàlia.
Ara, el misteri essencial que Fuster va anunciar queda sense
resoldre: ficció literària o realitat biogràfica? Víctima de la
pròpia literatura? Qui és aquest orgullós March? A. L.

Umberto Eco. «Bandolino».
Destino. Barcelona, 2001.
El petit Baudolino viu a la
regió de la Fraschetta. És fill
d'uns pobres pagesos que
l'han deixat per impossible.
Campa per on vol i només fa
que rebre pals pel seu vici:
mentir. No és un mentider
qualsevol, ja des de petit
comença a intuir el valor de
les seues invencions. Els
altres no poden evitar creure-
se'l i les seues mentides aca­
ben convertint-se en realitat.
Quan apareix per la comarca l'emperador Barba Roja i deci­
deix endur-se amb ell aquell marrec tan ocurrent, als pares els
queda més aviat un descans. A partir d'aleshores Baudolino
viurà una aventura rere l'altra, fins a dur a terme la seua millor
quimera, anar a trobar el regne perdut del Preste )oan, ple de
meravelles que mai no ha vist ningú. Recorrerem Europa, veu­
rem com neix una ciutat, batallarem com un Tirant, anirem a
les croades, coneixerem el bestiari medieval, viurem amors
impossibles.
Eco torna a l'edat mitjana. Però no és l'edat mitjana que entre­
llucava el Renaixement com a El nom de la rosa. A Baudolino
s'endinsa en l'imaginari més profund de l'època. Compte,
doncs, a agafar el llibre pensant que tornarem a trobar el jove
Adso. Això sí, continuarem absorbits per la densitat habitual
de les novel·les d'Eco i és possible que us sentiu perduts en
algun moment en els meandres de la història. Com els perso­
natges, us preguntareu què és veritat i què és mentida. Però es
tracta de fer bona la dita si no és ventat, és ben trobat. E. P.
Catherine Millet. «La vida sexual de Catherine
M.». Empúries. Barcelona, 2001.
Ens trobem davant d'una
representació novel·lada
dels gustos sexuals d'una
senyoreta burgesa de
París. La qüestió de la
cenyida veritat del que
s'hi conta (una orgia amb
cinquanta homes) té
interès només per als lec­
tors de Li Vanguardia,
espantats davant d'una tal
quantitat.
Ara, per què és tan llegi­
da? Per un exhibicionisme impúdic del personatge i per la
sempre revessada qüestió del nombre. Catherine Miller apun­
ta cap al nombre, i en conseqüència esberla el tòpic i, a més a
més, es mostra governant el seu desig i mostrant-lo amb total
consciència. Catherine M. pren les regnes de la seua vida
sexual extramurs de la moral convencional, amb complet
deseiximent.
No és exactament una novel·la, per bé que n'usi les tècni­
ques habituals: detallisme, visibilitat, ritme. El sexe hi és trac­
tat d'una manera curiosa: desvalorat i omnipresent.
La sexualitat que Catherine Millet exposa és la que dóna allò
que certs homes desitgen: l'orgia i un cert despreniment. Fins
i tot,,una tova condescencència en la ineptitud dels mascles.
I una descripció precisa de la mecànica sexual.
El sexe és viscut com a concreció del desig. D'entrada, el
somni de ser copulada per molts homes: una pràctica que
clava les arrels en els orígens de l'espècie. Una altra ruptura
és l'anul·lació de la privacitat: el gust per l'aire lliure. El plaer
pels espais de pas, com ara vestíbuls o pàrquings com a esce­
naris per a la batalla amososa. El sexe és deslligat de la mater­
nitat; és un retorn al sexe com a forma de relació -de conci­
liació- , com certs micos que solucionen els seus greuges i
asprors a base de còpules. Atrevit. A. L.
Antoni Arrizabalaga. «Els petits mamífers».
Museu de úranoUers-Ciències Naturals/ Centre de
documentació del Parc Natural del Montseny, 1999.
Is petits ma
1 " T^' 14
Normalment, quan es veu un mamífer petit -tant si és un rose­
gador com si és un insectívor- se'l qualifica despectivament
de rata i se l'associa als danys que pot ocasionar a l'agricultu­
ra, als magatzems de gra i a les cases de camp. Gairebé mai
no es recorda la seua biologia, el seu comportament o el seu
paper -molt important- en els nostres ecosistemes. I aquest és
el buit que vol omplir aquest llibre.
Aquí els protagonistes són rates i ratolins, però també lirons,
eriçons, esquirols, musaranyes... L'autor ens convida a apro­
par-nos a la vida d'aquests petits animals, que per al gran
públic formen part de dos móns ben diferents. Un és el dels
que són ben coneguts, si bé la saviesa popular és força esbiai­
xada en el sentit de satanitzar els animals danyins i d'aspecte
8Í

S2
desagradable. A l'altre món hi ha els que resulten totalment
desconeguts, fins al punt que, en parlar d'aquestes espècies
-que són tan ibèriques com les altres- sembla que siguin exò­
tiques.
El llibre comença definint què és un petit mamífer: menys de
120 grams fins al gram i mig de la menuda musaranya Suncus
etruscus. Sembla un miracle que amb tan poca matèria es
pugui fabricar un organisme amb el mateix nivell de comple­
xitat que una balena d'unes quantes tones de pes. Tanmateix,
també hi trobareu les rates més grosses, els eriçons i l'esqui­
rol. La reunió de grups fan dispars com són els insectívors
(musaranyes i talps) i els rosegadors (rates i ratolins) queda
justificat pel fet que la major part tenen un comportament
ecològic similar, ocupen ambients diversos, posseeixen
poblacions nombroses, tenen una mateixa estratègia repro­
ductora (gran nombre de descendents), una vida curta i, en fi,
són presa de molts depredadors, especialment mamífers car­
nívors i aus rapinyaires. I aquí rau la seua importància als
ecosistemes: constitueixen la base alimentària d'una gran
quantitat d'espècies.
Les explicacions són assequibles per a qualsevol persona, i
això tant a la part de consulta (les fitxes de les espècies), com
a la que tracta de l'ecologia i biologia, En aquesta part desta­
ca l'apartat dedicat als depredadors i el que tracta de la res­
posta i repoblació després dels incendis. A continuació es
comenten els mètodes d'estudi, la variació individual i les
adaptacions específiques al medi. El llibre acaba amb un
resum brillant sobre els paràsits dels micromamífers (l'espe­
cialitat de l'autor): la vida dinsi la vida sobre els petits mamí­
Punts de venda
fers són les encertades expressions emprades per als paràsits
interns i externs.
Tots els capítols estan molt ben il·lustrats, amb dibuixos i
fotografies, la majoria de qualitat i obtingudes al camp. El
resultat és força atractiu, ben allunyat dels grans manuals, els
quals tenen molta més informació però espanten els qui sim­
plement estan interessants en la natura. Aquesta obra, breu
però molt instructiva i no exempta d'ironia, compagina la
divulgació científica amb el rigor de les afirmacions i les
dades proporcionades. Aquesta combinació -no gaire fre­
qüent- proporciona una encertada visió global. Així, resulta
d'interès tant per a biòlegs i estudiants, com per al públic que
desitgi conèixer en poques paraules quelcom més sobre el
món fascinant dels petits mamífers.
Acabarem amb unes paraules de la presentació que sintetit­
zen la inquietud per a aquest món amagat i desconegut dels
representants més menuts del nostre grup zoològic: "Des de
l'inici de la humanitat, les rates i els ratolins ens han cercat.
Encuriosides per nosaltres, animals amb dues potes que, igual
com aquests rosegadors, emmagatzemem aliments. Aquesta
associació de malfactors és tan estreta, que no podem com­
prendre algunes espècies sense conèixer les fites més impor­
tants de la història dels redescobriments entre continents i
civilitzacions."
Per aconseguir aquest llibre cal adreçar-se al Museu de Gra-
noIlers-Ciències Naturals (tel.: 93 870 96 51, o bé, m.granollers.
cn@diba.es). A. M.
©PUNT
c/ Bisbe Messeguer, 11 • 25003 LLEIDA
Tel. 973 26 48 88 - Fax 973 26 83 75
LLIBRERIA QUERA
Petritxol, 2-Tel. 93 318 07 43
08002 BARCELONA
E-mail: llibquera@seker.es
LLIBRES El Genet Blau
Carrer Ballester. 13, LLEIDA
Tel.: 973 27 52 07
E-mail: elgenetblau@infolleida.com

V E N T DE PORT
Pirineus de Verdaguer (i: Orografia)
"Un gran arbre ajagut
és lo Pirene''
"Lo Canigó és una magnòlia immensa / que en un rebrot del Pirineu se bada".
A l'hora de posar íil a l'agulla de
la col·laboració en aquesta secció
que amablement em va demanar la
direcció d'Amo per als quatre números
del 2002 amb l'única exigèn­
cia que la temàtica de fons tingués
relació amb el territori pirinenc,
vaig pensar que l'escaiença aquest
any del centenari de la mort de
Jacint Verdaguer podia fer adient
Per Alvar Valls
83

es:
^
O
una evocació de les descripcions
pirinenques del nostre literat, que,
sobretot en el seu poema Canigó, va
immortalitzar la serralada fent-ne
matèria literària de d'una de les
obres culminants de les lletres catalanes
de tots els temps.
Presento, doncs, al lector, a partir
d'aquest número i en els tres que
seguiran, aquesta evocació, dividint
les proposicions verdaguerianes en
quatre grans blocs, que aniré descabdellant
en els quatre números
d'Àrnica de l'any, corresponents a
l'orografia, a història, mite i llegenda,
als personatges humans i altres
criatures pirinenques, i als valors
immortals de l'amor, la fe i la pàtria,
temes que encarnen els "Pirineus de
Verdaguer" o diverses cares d'un
mateix Pirineu, en part real i en part
imaginat, de què es va servir l'artista
per donar forma al seu projecte literari.
No es tracta pas d'una visió crítica
i ni tan sols formalment descriptiva
del poema, sinó d'uns apunts
confegits a partir d'una lectura personal,
impressionista i apassionada,
que porten implícita, això sí, una
proposta per al lector: la que es deriva
del convenciment que el millor
dels homenatges a Verdaguer en
l'any del centenari i en tot temps és
l'assaboriment de la seua obra. En el
cas present, d'aquella part de la
seua obra que constitueix el més
gran monument bastit per l'art poètica
a llaor del nostre Pirineu, la lectura
0 la relectura del qual invito des
d'aquí a fer a tots els lectors.
"Què són los Pirineus?"
Canigó és, en essència, el gran
poema èpic de la Catalunya cristia­
na, que canta l'engendrament de la
nació sota l'ègida de la Creu. Tota la
seua trama, els marcs històric i físic,
els personatges, giren entorn d'aquest
propòsit del poeta, el qual
posa a contribució els seus dots literaris
per construir una peça impressionant
que, llegida més d'un segle
després de la seua composició, és
capaç de produir en el lector d'avui
aquella sensació de plenitud, si
se'm permet dir-ho d'immortalitat,
que només transmeten les obres
mestres de la creació artística.
El marc físic sobre el qual discorre
l'acció del poema és el massís del
Canigó i les terres adjacents del
Rosselló i el Conflent, paradigma de
tota la serralada, la qual és tanmateix
cantada abundantment al llarg
de l'obra. El singular viatge en carrossa
aèria de Gentil i Flordeneu i
els sentits cants de les goges serveixen
per poetitzar àmpliament tota
aquella part de la serralada coneguda
i circumstanciadament trepitjada
per l'excursionista inveterat que fou
Verdaguer -des de la mar Mediterrània
fins a la Vall d'Aran i la Maladeta
en ambdues vessants-, però
no manquen en el poema apel·lacions
al massís pirinenc en la seua
totalitat.
El Pirineu com un tot és definit
pel poeta amb metre majestuós i
tints èpics, fent ús de la rica imatgeria
que amara tota la seua producció
en vers i en prosa. Adés veu la serralada
en forma d'arbre: "Un gran
arbre ajagut és lo Pirene / que mira
ses brancades poderoses / esbadiarse
de València a Roses, / entreteixirse
amb serres i turons, / on penja,
com ses flors immusteïbles, / les
blanques caseries i vilatges / i més a
prop del cel, los ermitatges, / que en
semblen, allí dalt, los escalons";
adés aquell arbre és un incommensurable
cedre: "Un cedre és lo
Pirene de portentosa alçada; / com
los aucells, los pobles fan niu en sa
brancada, / d'on cap voltor de races
desallotjar-los pot; / quiscuna d'eixes
serres, d'a on la vida arranca /
son vol, d'aquest superb colós és
una branca, / ell és lo cap de brot";
adés la serra que s'estén de mar a
mar pren la forma d'una serp: "Què
són los Pirineus?; serpent deforme /
que, eixint encara de la mar
d'Astúries, / per beure l'aigua a on
se banya Empúries / atravessa pel
mig un continent".
L'epicitat pren un to major -que
recorda l'altre gran poema heroic
verdaguerià, L'Atlàntida- en alguns
passatges que evoquen l'imaginat
cataclisme inicial forjador de la
serralada: "Quins crits més horrorosos
degué llançar la terra / infantant
en ses joves anyades eixa serra!, /
que jorns de pernabatre!, que nits
de gemegar, / per traure a la llum
pura del sol eixes muntanyes, / del
centre de sos cràters, del fons de ses
entranyes,/com ones de la mar!",
"Lo Canigó és una magnòlia
immensa"
Passant del conjunt al particular,
són també d'una notable força les
descripcions del Canigó i especialment
les del llarg passatge dedicat a
la Maladeta i la del pas de Gentil i
Flordeneu per sobre del Cadí. La
muntanya que dóna nom al poema
és objecte, entre d'altres, d'aquestes
dues evocadores descripcions: "Lo
Canigó és una magnòlia immensa /
que en un rebrot del Pirineu se
bada; / per abelles té fades que la
volten, / per papallons los cisnes i
les àligues. / Formen son càlzer
escarides serres / que plateja l'hivern
i l'estiu daura, / grandiós veire
on beu olors d'estrella, / los aires
rellentor, los núvols aigua"; "Gegant
ample d'espatlles, al torb i a la tempesta
/ i als núvols deixa fer-hi cada

hivernada aplec; / ramades
té que viuen de romaní i
ginesta / en cada arruga
esteses de sa rumbosa vesta,
/ i un poble en cada plec".
Per la seua banda, la
Maladeta és cantada com
un gegant: "Veu's-e-la aquí:
mirau sa gegantina altura: /
se queden Vignemale i
Ossau a sa cintura. / Puig
d'Alba i la Forcada li arriben
a genoll;/al peu d'aqueix
olímpic avet de la muntanya,
/ són salzes les Alberes,
Carlit és una canya, / lo
Canigó un reboll", mentre
que el Cadí apareix com
una formidable fortalesa de
titans: "És del Cadí la serralada
enorme/ciciòpic mur
en forma de muntanya, /
que serva el terraplè de la
Cerdanya / per on lo Segre
va enfondint son llit. /
Resclosa fóra un temps d'estany
amplíssim, /a on, en
llur fogosa jovenesa, /
aqueixos cims miraven la
bellesa/de son alt front avui
esblanqueït. / Avui l'estany
no hi és, i alta muralla/d'un
castell de titans és eixa serra,
/ per escudar la catalana
terra / fet sobre el dors del Pirineu
altiu. / Noufonts, Carlit i Canigó i
Meranges / són ses quatre ciclòpiques
torrelles / i són eixos
turons ses sentinelles/on encara les
àligues fan niu".
Més enllà dels grans cims, la visió
d'immensitat s'aplica també a
escenaris relativament menors, com
en aquesta impressionant evocació
de la la vall de la Comalada, un dels
contraforts del Canigó: "En gran
amfiteatre la timbera /s'arqueja cap
Coberta de la primera edició de "Canigó. Llegenda pirenayca del
temps de la Reconquista", de mossèn Jacinto Verdaguer. Barcelona:
Llibreria Catòlica, 1886.
mensa del ferreny tità, / lo que és
avui un gorg i ampla gelera / tal volta
fou lo cràter d'un volcà".
En clau de grandiositat èpica,
només vencen el poder de la muntanya,
en situacions molt concretes,
aquells elements de fons que denoten
els grans valors sobre els quals
descansa tot el poema, com és el
cas de l'amor, quan Gentil galopa
de nit a la recerca de l'estimada:
"Quan troba un cingle altívol, lo
voreja;/quan troba un corree famo-
al cingle de Batera, / i, gola im- lene, lo salta; / quan en son vol un
lledoner l'atura,/en dos lo
migparteix d'un colp d'espasa";
0 el poder guerrer,
exemplificat en el pas dels
soldats d'Hanníbal pel
Pirineu: "per fer-los pas los
roures de tres-cents anys
s'inclinen" o en l'estatura
del mateix cabdill cartaginés:
"lo gros Montbram,
d'Hanníbal als peus sembla
petit"; 0 bé, en la conclusió
del poema, la pàtria
i la fe, que, íntimament
relligades, enxiqueixen el
Pirineu: "puix Déu t'empeny,
oh Catalunya!, avant.
/ Avant: per monts, per
terra i mar no et pares, / ja
t'és petit per trono el
Pirineu, / per ésser gran
avui te despertares / a l'ombra
de la Creu".
"Muntanyes regalades"
En contrast amb la matèria
èpica del poema i amb els
nombrosos passatges en
què s'exalcen portents
geològics, desmesures orogràfiques,
gestes guerreres
0 lluites de déus i de titans,
Canigó és reblert de propostes
líriques, tant en el
sentit com en la forma, que el poeta
encaixa amb destresa artística ajudant-se
de recursos com la tendra
comparació: "los dotze estanys
Pessons, corona hermosa / que de
brillants i gemmes li ofereixen"; la
placidesa virgiliana: "Muntanyes
regalades/són les del Canigó,/elles
tot l'any floreixen, / primavera i tardor";
la precisa troballa conceptual:
"Lo Rosselló és un arc de dues cordilleres
/ que té per corda el mar";
l'aire i el metre de la cançó popular:
"Que bonica n'és la mar, / que boni-
85

S6
ca en nit serena!, / de tant mirar lo
cel blau / los ulls li blavegen", o la
tornada amable i suggeridora:
"Noguera per Alós / tot joguinós. /
Carona per Aran / tot rondinant".
Això, referit només als llocs físics
de la muntanya, ja que tots
aquests elements que conformen el
vessant líric del poema es multipliquen
quan es considera allò que els
crítics han assenyalat com un tret
franciscà omnipresent en el millor
Verdaguer: la humanització d'elements
naturals com les plantes i els
arbres, o la fauna, que són presentats
amb qualitats i sentiments, i que
en la nostra particular lectura situarem
en l'article dedicat als personatges
i altres criatures del Pirineu.
Humanització de la qual tampoc no
són exempts alguns elements del
paisatge, amb els quals el poeta dialoga:
"Per què t'amagues, Camprodon
fresquívol?"; o als quals atribueix
sentiments: "lo rieró festeja la
nimfea"; o accions equiparables a
les humanes: "i, com jai que per
nins se deixa vèncer, /a llur carrossa
d'or l'espatlla abaixa / l'Alp gegantí,
que una pineda faixa / com cap de
monjo un cercle de cabell".
La vena lírica aporta a Canigó
fragments bellíssims per la forma, el
concepte i el llenguatge, fruit de la
grandesa creativa de Verdaguer. És
el cas, entre molts d'altres, del llarg
relat, en quartetes d'octosíl·labs,
que descriu les belleses de la cova
de Cirac, convertida en camí interior
per pujar al cim del Canigó, i
que conté estrofes d'una gran riquesa
metafòrica i imaginativa: "La volta
deixa filar/ la tosca en estalactita,
/ fins que la puja a besar / amorosa
estalagmita". 0 el del cant bell i
serè que posa en boca de la goja de
Banyoles: "Tota la nit he filat / vora
l'estany de Banyoles, / al cantar del
"Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l'àliga acompanya, / davalla Tallaferro
de Canigó un matí". Dibuix de |. Junceda (1945).
rossinyol, / al refilar de les goges. /
Mon fil era d'or, / d'argent la filosa, /
los boscos veïns / m'han pres per
l'aurora", que continua amb una
evocadora descripció paisatgística:
"Per debanar lo meu fil / tinc belles
debanadores, / les muntanyes de
Begur, / les de Begur i Armen-Roda,
/ les serres de Puigneulós, / les del
Mont i Rocacorba. / La plana de
l'Empordà / mai ha dut millor coro­
na, / corona de raigs de llum / tre-
nats amb lliris i roses". 0, encara, el
de la delicada pintura de la natura-

lesa en repòs nocturn mentre Gentil,
estrenat de cavaller, vetlla les tropes
al castell d'Arrià: "Tot dorm; los
óssos dins la negra cova, / los aires
del capvespre entre els branques, /
en sa pleta l'anyell, i entre les fulles/
los aucells amb lo cap dessota l'ala,
/ en coixí de celístia les estrelles, /
les congestes de neu en la muntanya
/de Canigó, com lo somrís puríssim
/del formidable rei de l'encontrada/
a qui el Pirene fa de trono esplèndid
/ i l'hemisferi de florida tiara".
Espriu, Sagarra, Foix...
Cada nova lectura d'una composició
literària aporta al lector noves
perspectives, li obre camins de
comprensió i li permet establir o
aventurar interaccions de l'autor
amb el seu entorn i de l'entorn amb
l'autor. La lectura que he fet del poema
Canigó per preparar la redacció
d'aquests articles m'ha portat,
doncs, a identificar nous replecs del
teixit literari verdaguerià i del seu ric
doll lingijístic. Però vet aquí que
també, tot llegint, en alguns passatges
m'ha semblat sentir, com un eco
de contorns difusos, el dring latent,
més que les paraules concretes,
d'alguns insignes poetes posteriors,
cosa que, si fos el cas, denotaria una
influència sobre aquells creadors
del segle xx que no faria res més que
confirmar la modernitat de Verdaguer
i la seua contribució en el devenir
de les lletres catalanes modernes.
La informalitat del present
escrit em permet exposar al lector
sense rubor aquestes sensacions
subjectives.
El fragment Muntanyes regalades
del cant VI, en què intervenen
alternativament les goges del
Pirineu, ¿no té una ben factible lectura
en clau recitativa que recorda
el poema Petites cobles d'entene-
brats de Salvador Espriu tal com
l'escenificà Ricard Salvat a Ronda
de mort a Sinera^. 0, més concretament,
no evoquen el metre i el ritme
i fins i tot alguna de les maneres de
dir del poeta de Sinera versos com,
en el mateix passatge, els que l'autor
de Canigó posa en boca de la
Jacint Verdaguer a la font del Desmai. Oli de Marià de Picó (1870). Museu Episcopal de Vic.
87
cu,

88
"Prop d'on Cadí amb lo Cadinell encaixa / s'alça el doble turó de Pedraforca".
goja de Mirmanda?: "Quan
Barcelona era un prat/ja Mirmanda
era ciutat, / forts gegants l'han aixecada,
/ que de pedra amb glavi tose /
quan los veien dintre el bosc / fins
los roures tremolaven. / L'aixecaren,
fent ensalms, / amb reblums de quatre
palms, / amb palets de quatre
canes, / entre el secà i l'aiguamoll, /
com la vila de Ripoll / entremig de
dues aigües".
I en alguns moments del Cant de
Gentil del cant VII, hom no hi
podria descobrir el caient de la nítida
verbositat poètica de Josep Maria
de Sagarra?: "A la primera empenta
que li dóna / lo capbussa i rebat per
l'estimball, / a on un ai! de moribund
ressona / omplint de pena i de
tristor la vall. / L'arpa rodola amb ell
de timba en timba, / ferint-les amb
trencada gemegor, / gemegor que
s'allunya i minva, minva / d'acord
encara amb aquell pit que mor".
I encara, en el cant de la goja de
Ribes del fragment Muntanyes regalades,
no podria trobar-s'hi l'empremta
d'algun dels frescos nadáis
de j. V. Foix?: "\o tinc una galeria /
que va per dintre dels monts /des de
la cova de Ribes / fins al Forat de
Santou. / Per un cap veig Coma Ar­
mada / i els espadats de Montgrony,
/per l'altre riu que anguileja/desde
Caralps a Ripoll. / Mon palau és dins
un cingle / que el Freser parteix en
dos, / a cada banda de cingle / tinc
finestres i balcons/amb heureres
per cortina, / lligaboscos per festó. /
De riba a riba abraçant-se / vells
roures que fan de pont, / los que
passar-hi m'hi veuen / me prenen
per un colom".
Belles pinzellades, les que he
aportat al llarg del present article,
que són una ínfima mostra de la
fecunditat descriptiva d'un dels "Pirineus"
l'orogràfic, de Verdaguer.
I

:arxiu
llim
del Consell Cultural
de les Valls d'Àneu
A través d'aquesta nova
secció d'Àrnica i al llarg
d'aquest i dels propers 7
números de ¡a revista
presentarem els princi­
pals fons dipositats i els
seus fotògrafs, alguns
dels quals podeu veure a
¡a portada, de tal mane­
ra que aquestes planes
siguin una plataforma de
difusió global del nounat
Arxiu d'Imatges del
Consell Cultural de les
Valls d'Àneu.
Mossèn Dot Campí
Joaquim Morella
Joan Tous
Pere Català-Roca
Josep Gómez-Vidal
Josep M. Gavín
Carlos Estevan Memorado
89

Q
3i^ .^irm-
.es Valls d'Aneu
ils pobles i la gent
Quan l'any 1826 Joseph Nicéphore Niepce inventava la
fotografia, i donava vida al somni llargament anhelat de
reproduir la realitat de la manera més fidel possible, probablement
mai no va imaginar com fóra de revolucionària
aquesta aportació a la humanitat.
Des d'aquella primera fotografia feta des de la finestra
estant de la seua habitació fins als nostres dies, els canvis
en el món fotogràfic han estat vertiginosos i els avenços
tecnològics que s'han aplicat en tots els camps de la ciència
han col·laborat fermament a desbrossar el camí del
coneixement humà. Ciències socials com la història, l'antropologia
o la sociologia, per esmentar-ne algunes, han
trobat en ia fotografia una companya insubstituïble d'informació
sobre la història i la cultura d'una societat. Més
encara, les fotografies perpetuen vivències i faciliten el
record generacional d'experiències transmeses als descendents
per tal de fixar, a l'instant, com eren, què feien,
com es divertien els nostres avantpassats. Definitivament
es tracta d'una acumulació de coneixements que compensa
llargament la seua salvaguarda.
Els antecedents
L'any 1985 el Consell Cultural i els municipis aneuencs
creaven l'Arxiu Històric de les Valls d'Aneu per tal de
recuperar el fons documental dispers. Aquest vast programa
incloïa també l'objectiu, per part del Consell
Cultural, de la creació d'un fons d'imatges que complementés
aquell patrimoni documental. Ha estat, des de llavors,
una tasca lenta però indeturable. Una actuació que
ha seguit tres eixos constants: buidatge dels fons fotogràfics
privats i públics (Centre Excursionista de Catalunya,
Arxiu Mas, Arxiu Bastardes, Arxiu Pere Català-Roca, Arxiu
!Ar\iu 'Hisiòric
cLeiLes
Vaíís (f'Aneu
DE LA FINESTRA
ESTANT
Campanya de recollida
de fotografíe»
a la terra d'Àneu
a POBLE
ILAGENT
^icwFotogfí
EDIFICI DE L'ESTUD
Inauguració
4 de juliol, 12 h.
JOU
Joan Tous, Arxiu Joaquim Morelló, Arxiu Corbera,
Museu d'Arts, Indústries i Tradicions Populars, Arxiu
d'Etnografia i Folklore de Catalunya, Arxiu Institut
d'Estudis llerdencs), campanya de recollida fotogràfica
dels fons familiars d'Àneu i, finalment, exposicions per
tal de donar a conèixer els fons fotogràfics (Les valls d'Àneu:
els pobles i ¡a gent, 1988; Cerbí, 1998; Jou, 1999).
S'havia, doncs, complert l'objectiu inicial d'atorgar a la
fotografia un valor documental de primera importància,
car els fons fotogràfics del Consell Cultural arribaven als
quatre mil negatius que, sens dubte, teixeixen una crònica
fidel de les Valls d'Àneu. S'havien desbordat les previsions
inicials i arribava el moment precis de donar forma
a aquest valuós llegat documental.
El naixement
L'assemblea general de socis del Consell Cultural celebrada
el dia 29 de desembre del 2000 i a proposta de la
junta de govern aprovava la creació de l'Arxiu d'Imatges
del Consell Cultural de les Valls d'Àneu per tal de garantir
la conservació i difusió dels fons dipositats. En línies
generals, el projecte consisteix en la digitalització de tots
els fons, en la creació d'una base de dades de consulta
pública i en la difusió dels continguts a través de la publicació
de catàlegs i activitats divulgatives. Atesa l'envergadura
i els costos del projecte, però, se'n va proposar
l'execució al llarg de tres fases (2001-2003).
Durant l'any 2001 s'ha portat a terme l'adquisició de l'equip
de digitalització i el mobiliari complementari, la
incorporació del gros del Fons Corbera i la digitalització i
documentació de 1.600 fotografies. Aquestes tasques
inicials han donat com a fruit una base de dades que ja
I

T
conté l'esmentat Fons Corbera així com el Joaquim
Morelló, el Fons del Centre Excursionista de Catalunya,
el Tous, el Gómez-Vidal i el Bastardes.
Per a aquest any 2002 s'ha proposat la posada en marxa
del servei de consultes, la digitalització de 2.000
fotografies més, l'arxivament dels fons en format paper
i negatius, i la incorporació de dos de nous: el Carlos
Estevan Membrado i l'Arxiu Gavín. Igualment, a final
d'any veurà la llum el primer catàleg fotogràfic d'una
nova col·lecció. Aquest primer número estarà dedicat
íntegrament al Fons Corbera.
La darrera fase del procés de creació, corresponent a
l'any 2003, preveu la digitalització de la resta dels fons
fotogràfics, la publicació d'un nou catàleg així com l'elaboració
d'un catàleg electrònic de l'Arxiu d'Imatges
en format CD.
La Guingueta l'any 1904.
Fons Morella.
Montgarri els anys 1900 aprox.
Fons Estevan Membrado

El futur
A partir d'aleshores, un cop creada la infraestructura
general i establertes les línies bàsiques d'actuació,
l'Arxiu d'Imatges ha de continuar vetllant per la salvaguarda
d'aquest ric patrimoni, treballant per aconseguir
la incorporació de nous fons i per difondre'ls.
.^"''íl i ^
/ ^
Plaça d'Alós, 1935. Fons Tous.
Vista d'Esterri d'Aneu, Fons Gavín

amb la cultura
Biblioteca de "la Caixa"
a Esterri d'Àneu els anys 60.
... amb la natura
... des del 1933
amb les Valls d'Àneu
... amb les tradicions
í^^'í^:;?-
... amb les persones
la i^aixa
'n-. ,,

Patronat de Turisme. Diputació de Lleida
www.lleidatur.es
tel: 902 10 11 10