42 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Cl Consefl Cultura
rUUS DEL CONSELL

R A S T E L L
ARMICA núm. 42 setembre 1999
LA PIPIDA
A
L'ARNA
^
Entrevista a ¡osep Borrell
i Figuera
Per Magda Gutiérrez
||í Viatge al Vietnam
LO VISTAIRE
C3>
LO ROVELL DE L'OU
Per Jaume Comas i Ballester
Núria Garcia i Quera
La Roda d'espectacles infantils
i juvenils als barris.
L'espectacle i el lleure
com a eines d'educació
Per Uúisa Celades
La Roda
d'espectacles
infantils i
juvenils ah
barris
(Foto: La Roda)
Els àmbits real
i monetari de l'activitat
econòmica
Per Ramon Morell
FULLS DEL CONSELL
#^^'^

D
LA LLUCANA
(SJ>
BISBOT
Vif'
LA MOSQUERA
LO CODER
LO CODER LLIBRES
El Comenge
o el temps recobrat
Per Salvador Martínez
La flor de lis
Per Marti Domínguez
VI Trobada d'escriptors
al Pirineu.
Perjordl Suils i Subirá
Italià i Itàlia
Per Ramon Sistac
Per Andreu Loncà i Enric Pinol
w.\^!ííí««^«í-
x^v>^>>>:^*>>WM>«D*Kí«tóo«í-:*--v
v®
SALISPAS
^
MANAIRONS
^X^
LAGRIPIA
mm^
O • f-J
">
o J '
W '
íl_ mm
X HC»«>K.I»M"|
LU
..,,.,„ ,
VENT DE PORT
CAP DE CASA
La guspira de la vida
Per Albert Algueró i Vives
Ciència-ficció i el somriure
del monstre
Per Raquel Picola i Berné
_ Per Joan Rlanco
Personatges
Per Pep Albanell
Imatges inèdites
Montgarri en dos temps
Foto: J.Tous

N B
Jà •
I A L
Democràcia, municipis i patrimoni
Amb les darreres eleccions municipals celebrades el 13 de juny passat, els ajuntaments
escenificaven una meritòria majoria d'edat, es vestien de llarg per commemorar
vint anys de canvi, vint anys de democràcia municipal, segurament, com s'ha dit, la revolució
més important de la Catalunya del segle XX.
Certament, des del 1979, les transformacions en l'àmbit d'equipaments, serveis,
inversions... no han fet més que créixer per enlairar la qualitat i el benestar de vida i,
també, per reclamar la intervenció progressiva dels ciutadans. Aquest sintètic resum és
meridianament constatable a casa nostra, perfectament aplicable al Pallars Sobirà i a les
valls d'Àneu.
No volíem, doncs, desaprofitar l'ocasió des de \'Árnica, la que segueix a les eleccions
de juny, per festejar aquesta fita democràtica i alhora demanar novament als nostres
ajuntaments una seriosa reflexió sobre la importància i el valor que han d'atorgar a la
recuperació, la conservació, la difusió i la restitució del patrimoni cultural i natural per
tal de no confondre nivell amb qualitat de vida. Sol·licitar als representants municipals
una actitud madura, sàvia, considerada i respectuosa amb l'herència que hem rebut dels
avantpassats per tal de llegar-la en condicions a les generacions futures, que eviti l'ús de
la cultura en benefici polític i electoral propi. Reclamar-los capteniment en la transformació
territorial perquè les seues decisions, que s'haurien d'emmarcar en l'ètica personal
i col·lectiva, en la sostenibilitat de l'espai, tinguin sempre present l'home i la terra, és a
dir, la cultura i la natura, que seran pilars indispensables per a la societat del segle XXI.
Una camí harmònic, una transhumància de valors, com la que ens presenta en els
Nabius Ignasi Ros, una carrerada que sàpiga equilibrar progrés i conservació, futur i
coneixement com el que ens ofereix el Llibre dels costums i ordinacions de les valls d'Aneu,
document cabdal de la terra, recentment publicat pel Consell Cultural. Un mirall on ens
puguem reconèixer i que reflecteixi una múltiple, variada, però no distorsionada realitat.
Director: Ferran Relia i Foro.
Coordinador; Joan Blanco i Barrilado. Àrníco fa constor que e/ contingut
Fotos: CCVÀ-Joan Blanco i Barrilado. deh articles publicats refleaeix
Equip de redacció: Pep Coll. Carme Font, Ester Isus, únicament l'opinió de llurs sotasignats.
Xavier Macià, Carme Mestre, Andreu Loncà, ^"^b la col·laboració de:
Ramon Sistac, Albert Turull i Miquel Viladegut. ana Generalitat de Catalunya
Producció gràfica: Raül Valls - Disseny: Anna Tor. sUfi Departament de Cultura
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà. _ _ ,„,;,,. Fundació Pública
DL: L-1 34-1990 • ISSN: I 130-5444 jYñ I ¡ 1,'! ",; ''""'-iEstuais llerdencs
LLXl I uin^'s de la Diputació de Lleida
Adreça de l'editor Consell Cultural de les Valls d'Àneu. ^ ^ ^
Carrer Major, 6 - 2SS80 Esterri d'Àneu. 9w^
Tel. (973) 62 63 16 - Internet: vallsaneu@millorsoft.es -r::r=~

LA PI PI D A
Per Magda Gutiérrez
Entrevista a Josep Borrell Figuera
Josep Borrell, al venerable pati de l'IEl.
Josep Borrell Figuera, nascut el 6 de març de
1954. Tot i néixer a Lleida, és fill de Cal Mano de
Mollerussa per part de pare (avi carií) i d'Alentorn
per part de mare. Altrament conegut per molts com
Txerric (pseudònim inventat i imposat a la gent). Llicenciat
en filosofia i lletres (filologia catalana) per un
"error de matriculació", perquè ell volia fer filosofia
pura. Pertany al cos d'inspectors d'Ensenyament i,
amb una excedència especial, des del novembre de
1994, ocupa la direcció de l'Institut d'Estudis
Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Activista cultural
i pancatalanista, Borrell és "poeta aventurer", assa­
LA P I P I D A
gista, historiador de la literatura, ha estat director
d'Omnium Cultural a Lleida, cantautor, professor, ha
dirigit publicacions i és col·laborador periodístic. Hi
hem parlat expressament per a la revista Árnica al seu
despatx de l'IEI -envoltat d'història i d'art tant en el
contingut com en el continent-, a l'edifici gòtic de
l'antic Hospital de Santa Maria, un marc idoni per
parlar de cultura i d'un dels seus actius a Lleida. Josep
Borrell, polifacètic i pluridisciplinari, ha publicat
alguns contes, però diu que no en sap; s'ha donat a
conèixer com a poeta a l'hora de publicar i escriu poesia
quan pot i li deixen. També ha fet història de la

Durant l'entrevista realitzada per la periodista Magda Gutiérrez.
literatura i, d'alguna manera, assaig sobre la literatura
i comentari de text, pròlegs, articles... Rambh de tardor
i Molinet de vent són els seus dos darrers llibres de
poesia. Va quedar finalista del primer premi de poesia
Maria Mercè Marçal amb Sine Cupiditate.
-Ja m'ha costat prou perquè cada cop costa més
escriure, perquè veus més els pecats, els dèficits. Jo
guardo tots els papers fins que em poso a muntar un
llibre i aleshores començo a estripar-ho tot i em quedo
amb les quatre cosetes que em sembla que poden
ser viables. Passa temps fins que no acabes una cosa,
fins que no hi veus una mica de cos. Jo no em dedico
a escriure, per guanyar-me la vida faig altres coses.
Dedicar-me només a escriure potser no em donaria
per escriure, perquè per fer-ho cal tenir vivències i
això d'aixecar-me al matí i inventar-me una història i
no poder sortir al carrer a veure què passa, dóna
poques vivències. Cal viure per escriure, no es pot
escriure de teories. L'escriptura ha de ser versemblant,
més o menys alguna cosa que pugui ser viscuda i després
traduïda en la lletra.
-Vau passar la infantesa a Mollerussa i vau anar al
seminari de Solsona; volíeu ser capellà, però finalment
ho vau deixar córrer. Vau començar filosofia i lletres.
Éreu un jove activista, progressista, d'esquerres, nacionalista,
rebel, combatiu...
-En arribar a Lleida, vaig tenir la sort de contactar
amb la gent del PT (que amb el PSUC eren els
grups més actius en aquell moment) i -sense militarhi,
perquè no m'agraden les militàncies per allò de les
disciplines que de vegades fan fer coses ximples i sense
sentit- sí que m'hi sentia vinculat i de retop coneixia
altra gent, radicals i més perillosos des del punt de
vista de la legalitat. Vaig entrar en aquesta dinàmica, i
al final, quan l'any 78 d'alguna manera comença a
funcionar la democràcia, em poso a les llistes de
Nacionalistes d'Esquerra. Les meves idees polítiques
LA P I P I D A

han esrat sempre més o menys les mateixes. La política
ha canviat molt. Al començament hi havia un
esperit potser més romàntic, no hi havia tants interessos,
tot s'havia de construir i per tant encara no hi
havia parcel·les de poder gaire definides. Sortíem
d'una Assemblea de Catalunya en què hi havia més o
menys tothom representat. Ha estat després que
cadascú ha anat obtenint la seva quota i tot ha anat
canviant. Però jo em sento més afi' amb persones,
amb projectes, que no pas amb sigles, i he anat fent
aquest camí. D'altres que no s'havien compromès en
el seu moment ho han fet després; també ho trobo bé.
Uns hem fet una mena de retirada i altres que eren al
darrere ara han passat al davant. Això ja passa.
-Es pot dir que teniu un bon coneixement del país i
dels Països Catalans, i un compromís amb elpancatalanisme,
tot i ser crític amb la realitat actual
-Ja fa 25 anys que diuen el mateix i em sembla
que més aviat hem anat enrere. Al seu dia, la Constitució
va imposar unes limitacions (els països no es
podran federar, etc.), però aquells grups que encara
són resistents ho continuen pensant al País Valencià i
a les Balears. També veig que, d'altra banda, Catalunya
opta per ser molt possibilista i pactar amb els
uns i amb els altres... No deixa de ser una utopia pensar
avui dia en Països Catalans, però mentre hi hagi la
idea, jo hi combrego, tot i que ja veig que això no va
per aquí.
-El coneixement del país també us ve d'haver-lo trepitjat
fent activitats no exemptes tampoc d'un cert component
polític identitari, reivindicatiu.
-Una de les coses que fèiem al seminari era sortir
a caminar i conèixer el territori. I sempre m'ha interessat
com una cosa fonamental. Per poder parlar has
de mirar de conèixer. Després, el fet de cantar i d'escriure
va ser també una opció més o menys política.
Tot plegat tenia un cert objectiu polític. També el fet
de fer de monitor de colònies, perquè allà a Peguera
hissàvem la bandera catalana i la de Sant Jordi enfront
del que feien els falangistes de l'OJE. Sabíem molt bé
que allò que era activitat de natura i d'esplai tenia un
sentit més ampli i, naturalment, inculturalitzàvem
amb la història de Catalunya i allò que en diríem la
mitologia pròpia. Tant l'escoltisme com el fet de can­
LA P I P I D A
tar, de participar en campanyes, tot això ho vaig
aprendre al seminari de Solsona, que en aquest sentit
era progressista, com també ho era el de la Seu. El fd
conductor era totalment reivindicatiu, era una manera
de diferenciar-te de l'estatus del moment, de la
situació, i sense saber-ho potser te la jugaves, però
quan ets jove, ets molt valent.
—Estudiant combatiu ja des del Roser, activista cultural,
un dels membres fundadors del grup poètic La
gralla i la dalU, un dels directors de la revista L'Estrof,
pertanyent a la generació dels setanta (dels Bru,
Marçal)...
-Allò van ser uns exercicis de poesia gairebé prerafaelita.
Vam fer una exposició al Col·legi d'Arquitectes.
L'Estrof era una revista que probablement hauria
pogut continuar, però quan vam demanar suport
no se'ns va dir clarament que se'ns ajudaria i, tot i
que em va saber molt greu, es va acabar.
Pas ferm pels esgraons de la cultura lleidatana.
.y

^
(En aquest moment de l'entrevista tampoc no
falta el record d'alguns companys de generació, com
la desapareguda Maria Mercè Marçal).
-La vostra tesi doctoral va ser Escriptors contemporanis
de Ponent, el número quatre de la col·lecció La
Banqueta.
-Allò era una derivació de la meva tesi, que havia
de tractar de la Renaixença. Em va proposar de fer-ho
en Jaume Magre. Va ser un repte i una aventura alhora,
perquè jo havia anat acumulant informació, volia
fer una mena d'història de la literatura de Ponent, i
havia anat publicant articles. En tenir la informació,
em vaig plantejar de fer una antologia o un llibre que
substituís o a ampliés el que s'havia fet durant la República.
També havia fet amb l'editor Barceló aquella
antologia de Lleida, vuit poetes. I vaig agafar els escriptors
de la Renaixença i des del 1959 fins al 1980. Em
sap greu d'haver-me deixat algú. Jo sempre havia defensat
una literatura localitzada en un territori i enfront
de Barcelona. Escriptors de Ponent. El grup de
Girona ja era molt consolidat. Els Llibres del Mall ^ublicava
un llibre de poetes de Tarragona. Així que ens
vam dir: "farem el grup de Lleida". Era una manera
d'identificar-te en el conjunt; després ha quedat fixat
i la gent cada any ho torna a discutir, però ja és aquí.
-Heu conreat l'assaig sobre literatura, la història
literària, la narrativa breu, però per que en l'apartat de
creació us heu inclinat sobretot per la poesia? Com la
definiríeu? Simbolista? Hi ha una certa voluntat de virtuosisme?
I catarsi?
-Suposo que això va a gustos, tarannàs, personalitat
i perquè t'hi trobes còmode. La poesia és una manera
d'expressar-te bàsicament sintètica i, per tant, és
una forma de comunicació artística que obliga a suggerir,
a condensar per mitjà de les imatges una idea o
unes idees, unes sensacions. I no deixa de ser més pròxima
a la música que cap altra cosa, és bàsicament
música, ritme. I també és un instrument d'anàlisi. I és
que, en el fons, la finalitat és una forma d'autoexpressió
i d'autoanàlisi, una catarsi.
Les meves lectures inicials són de literatura catalana,
bàsicament els grans mestres noucentistes. I després
lectures molt diverses, que van influint. Es tot un
cúmul de circumstàncies que et van formant una
^r
manera d'entendre el llenguatge artístic i que es tradueix
en una expressió. Sí que hi ha virtuosisme, al
principi era pur virtuosisme. En haver-me enamorat
de les paraules, feia una mica allò de jugar amb les
imatges de les paraules, ens agradava molt com ho
feia Foix, que n'era el mestre. La meva poesia beu bastant
dels models simbolistes i el que m'agrada més de
les meves lectures és sobretot la tradició francesa, i
Baudelaire més que Mallarmé... El tema del subjecte,
del jo i de la vida personal; parlar d'això i del món és
el tema contemporani, el que inaugura la contemporaneïtat.
M'agrada aquest tipus de poesia, se n'ha dit
poesia de l'experiència. Tinc fonamentalment un discurs
líric. No sé escriure sobre els altres o sobre una
història que em pugui inventar. He d'escriure d'allò
que d'alguna manera visc, si no, no m'interessa. És la
poesia del jo.
-L'actual etapa al capdavant de l'IEl, més tecnòcrata,
és un parèntesi en la vostra trajectòria professional i
personal? Que en queda í^f/Txerric?
-De moment, som aquí, i demà ja ho veurem.
Del Txerric en queda una manera d'entendre el món,
la gent i el país, amb la qual intento ser conseqüent.
Ara l'activitat militant la practico des d'una actitud i
des d'una manera de ser. La tecnòcrata és una etapa,
tot és passatger. A mi m'ha anat molt bé. La docència
és dura, tot ho és, i va bé variar. De vegades surt una
oportunitat i l'agafes més que res com a possibilitat
de canvi. El que has estat fent, ja ho saps, ja t'ho coneixes,
i ara vols provar fins a quin punt ets capaç o et
pot servir per tornar-te a il·lusionar una mica amb el
que fas. I sempre aprens coses noves i tens perspectives
diferents d'una mateixa situació. A mi m'ha servit
per relativitzar encara més segons quines coses.
També em trobo més segur a l'hora de prendre decisions.
El més important és assumir les responsabilitats
i ser conseqüent. A efectes de la trajectòria laboral, vas
incorporant més coneixements des de punts de vista
diferents, vas agafant una certa seguretat.
—D'on us ve la vinculació a la literatura, a la cultura
i h història catalanes i dels Països Catalans?
-Sempre ho he vinculat al fet que a casa a penes
hi havia deu llibres. D'aquí la meva dèria per poder
tenir llibres, per llegir. No sóc d'aquelles persones que
LA P I P I D A

El despatx del director, un marc idoni per parlar de la cultura.
els han explicat molts contes i després són bons
escriptors. En el meu cas va ser bàsicament per una
necessitat de poder emular, d'imitar la lectura o les
lectures. Amb els primers diners que vaig guanyar de
jovenet em vaig comprar el diccionari de Pompeu
Fabra, perquè a casa no hi era, i me'l vaig llegir. M'entusiasmava
el fet d'enamorar-te de les paraules. I una
mica va començar així. Jo sempre dic que normalment
la gent comença a escriure quan s'enamora
platònicament, a l'adolescència. Jo vaig començar
pels primers versets d'algunes cançons. I després van
venir les ganes d'estudiar la literatura, tot i que va ser
una mica a contratemps, perquè el que realment volia
fer era filosofia pura, però per un error de matriculació
em vaig trobar fent filosofia i lletres, però si fa
o no fa... Et vas enganxant al tema, aprens a llegir textos
i una cosa porta a l'altra.
-/ els lligams amb el Pirineu, d'on vénen? No es
limiten al fet que passeu molts estius a Tírvia.
LA P I P I D A
^ ^
-No. Sempre m'havia atret i hi anava. Per a la
gent del pla, l'atracció per la muntanya és important.
No deixa de ser una mica aquell horitzó al qual t'agradaria
arribar. I aquesta atracció emocional acaba esdevenint
més intel·lectual. Estieujava a la vall de Boi.
Després vaig anar a Areu. I ara ja deu fer una dotzena
d'anys que no m'he mogut de per allí dalt. L'atracció
per la muntanya acaba essent atracció per les seves
persones, els projectes, la manera de viure i d'entendre
el món. Hi vas una mica com a visitador, tot i que
també m'he implicat en moltes coses. N'hem muntat
unes quantes a Tírvia. I sóc soci del Consell Cultural
de les valls d'Aneu, entre altres. M'he vist vinculat a
moltes iniciatives i hi he participat perquè m'interessa.
Des de l'IEI ha continuat la relació amb el Pirineu
i s'ha consolidat més, culturalment si més no. Per
exemple, amb la Val d'Aran hi ha una relació que jo
no tenia. Hem establert vincles molt interessants, en
part perquè era convenient en el moment que el

A Tírvia amb el pintor Miquel Seguer, la biòloga Josefina Castellví i el geòleg Jaume Comas.
Conselh Generau va rebre les competències en cultura
i s'havia de plasmar en coses concretes. I amb la
gent de l'Aran, que és aranesa i realment estima
aquell país perquè hi viu i hi treballa, tinc vincles
d'amistat. A la Ribagorça, a Boi, etcètera hi som molt
presents, i també a l'Alt Urgell.
-Algú diria que això d'institucionalitzar la cultura
és gairebé antinatural, que s'hauria de fer des de la base.
-Algunes d'aquestes activitats també estan impulsades
des de la societat civil. El que fas és connectar
amb persones i col·lectius que es mouen, que
quan són a les institucions ho fan rudlar. Després es
fa des de la cobertura institucional. Des d'aquesta
casa no es pot fer imperialisme cultural. Es tracta de
ser al costat de la gent que, des de la base, des del territori,
impulsen projectes o activitats i volen que hi
siguis. En el cas de la Trobada d'Escriptors a les valls
d'Aneu, hi ha hagut falta de suport institucional,
però no fracàs de la iniciativa. Ara cal centrar l'esforç
a fer altres coses.
-En un anuari periodístic publicat el març a la
premsa local, vau començar un article dient que el
panorama culturales quantitativament ras i curt, i potser
perquè falta planificació entre institucions que
actuen en un mateix territori.
-Ras i curt, bo. La cultura és una part cada cop
més important del PIB, i això és bo. Els empresaris i
els qui són al capdavant de les institucions no poden
dir que la cultura és passat. Ja ha deixat de ser-ho. Ara
mou molts diners, crea professions, apuntala l'economia
d'un territori. La cultura no vol dir no-més que hi
hagi un nombre determinat de poetes, pintors, músics...
La creació i els creadors són fonamentals, però
no és l'únic aspecte. Cal algú que planifiqui i que gestioni,
que digui que cal crear una infraestructura i
posar-la al servei del creatiu perquè pugui crear lliurement
i mostrar-ho. És la funció de les administracions
i, si fóssim clars, la política cultural hauria de ser
aquesta. I molt millor si, com s'està demostrant, l'empresa
privada també ho fa. Les administracions han de
LA P I P I D A

veure també quins sectors estan menys coberts. Algú
encara pot pensar que la cultura és l'excedent, el luxe.
Fins ara hem estat patint per les infraestructures bàsiques,
però un cop estan bàsicament cobertes, podem
invertir en patrimoni i altres, i totes aquestes demandes
generen PIB, ocupació, i retornen a la societat. La
cultura no és una inversió que es llença.
—/ acabàveu parlant d'un tipus de cultura més
etnográfica, més de tradició i popular, també com a element
de dinamització econòmica, social i cultural, de
cohesió interna d'un col·lectiu i de projecció externa.
-Aquesta també cal tenir-la en compte, sobretot
perquè potser hauria de ser la primera. Primer cal
articular això. Com podem generar un criteri de qualitat
i valor respecte d'algú que fa una cosa que no és
de cada dia si no tenim consciència del que representa?
Tal com tu deies, el criteri ha de néixer de la base,
en el moment que la gent s'adona que té una capacitat
perquè té un patrimoni natural, o unes pedres, o
un potencial, i li atorga un valor i genera un valor afegit,
que és la cultura. Per això han estat molt importants
moviments com el Consell Cultural de les Valls
d'Aneu o, a les Garrigues, la gent que ha recuperat els
molins d'oli i n'ha fet museus, l'Espai Guinovart, Lo
Pardal, festes medievals i tradicionals (la Fuliola,
Anglesola o Bellvís), publicacions, convocatòries diverses.
Ara la gent del territori sap que hi són, que
atreu, que té un valor. Això ja és un salt impressionant
i tant de bo no hi hagués hagut els daltabaixos
històrics. Possiblement aquestes coses haurien estat la
base perquè sorgís el que en diem la cultura més elitista
o clàssica. Sempre hi ha hagut grups de persones
que han pensat en termes de recuperació històrica i
del patrimoni, de la història comuna i de la que connecta
amb tot el país, i han mobilitzat un sector
d'aquell territori que ha mantingut la flama. 1 aquelles
iniciatives continuen existint sense haver estat
engolides per la cultura institucional o urbana. La
base ha de ser aquesta: la cultura com a articuladora
social, com aquell espai del temps, de la vida de la
persona, per ser pensat i recreat. I des d'aquesta atalaia,
tinc proves que s'ha anat estenent.
-I des d'aquesta atalaia de l'IEI, com veieu el panorama
cultural de les comarques lleidatanes? I la ciutat de
LA P I P I D A
Lleida, que ha evolucionat molt des d'aquest punt de vista,
ha aconseguit exercir d'alguna manera el paper de
capitalitat cultural de Ponent?
-Bé. A les comarques lleidatanes hi ha un nivell
important d'infraestructures, moltes iniciatives, persones
i institucions que hi treballen arreu, que programen
i creen polítiques culturals. Una cosa diferent
és que s'hagi de medir per estàndards, índexs de
públic, ítems de qualitat. 1 quan la ciutat de Lleida
podia començar a exercir com a capital de l'occident
català, apareixen altres capitalitats menors en el territori
que dilueixen d'alguna manera la capital. Però
això també és bo, perquè genera un flux i una reciprocitat
que també acaba beneficiant la capital.
...en aquesta atalaia, el temps també passa i hem
d'acabar aquesta conversa que, com no podia ser
d'una altra manera amb Josep Borrell, ha estat d'allò
més distesa i amena, sense silencis, sense defugir cap
qüestió. I encara en podríeu saber més coses si no fos
que tot és limitat, també l'espai d'aquesta/)//)/'

L'ARNA
Text i fotos: Jaume Comas i Ballester
Viatge al Vietnam
Construcció rural típica de la província de Thanh Hoa.
Quan sentim parlar del Vietnam, inevitablement
ens vénen a la memòria imatges que evoquen
guerra, selves amb trampes mortals preparades perquè
hi caiguin els incauts occidentals o helicòpters
volant al so de la música de la cavalcada de les valquíries.
Això és així perquè aquesta és la imatge que
ens han volgut vendre al llarg de molts anys i, encara
que un no és dels que s'empassa tot el que li diuen,
també rep aquestes influències com tota la resta de
mortals. I per això, encara que d'una manera conscient
rebutjava els estereotips fixats per la indústria
cinematogràfica, aquestes idees em rondaven pel
cap d'una manera inconscient. Suposo que això deu
passar a gairebé tothom, ja que quan comentava
amb amics i coneguts que me n'hi anava, tots feien
la bromera típica de "a veure si trobes en Rambo", o
em deien allò de "esto es un infierno, Johnny" i
altres foteses per l'estil. En el fons, les reaccions que
tenim les persones estan molt mediatitzades pels
missatges que rebem contínuament.
Mai no hauria pensat a anar a aquest país del
sud-est asiàtic si no hagués estat per un encadena-
L'ARNA

•\ A A
ment de circumstàncies que van fer que el Parc
Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
fos elegit per Europarc, que és la federació europea
de parcs naturals i nacionals, per participar en un
intercanvi entre espais protegits del nostre continent
i els parcs nacionals del Vietnam.
Els fets es van precipitar i, gairebé sense adonarme'n,
em vaig trobar a l'aeroport de París entre els
meus companys de viatge, quatre francesos i una italiana,
tot esperant l'avió que ens havia de portar fins
a Hanoi via Bangkok. No crec que aquest sigui el
millor lloc per explicar extensament els detalls tècnics
de l'intercanvi; malgrat tot, us diré que els parcs
del Vietnam necessiten assessorament tècnic i material
per tirar endavant els seus projectes. El treball
realitzat per l'equip europeu va ser divers i relacionat
sobretot amb temes de prospecció de la zona, detecció
dels principals problemes existents i altres de
relacionats amb la gestió de visitants, les infraestructures
dels parcs i l'educació ambiental dels habitants
del seu entorn. L'equip es va dividir en petits grups
de dues persones que es van repartir entre tres parcs
diferents situats tots a la zona nord del país: Tam
Dao, Bach Ma i Bén En, essent aquest darrer, situat
a uns 250 km al sud de Hanoi, a la província de
Thanh Hoa, el que em va correspondre.
Vietnam no forma part d'una manera majoritària
dels circuits turístics de l'Àsia. Singapur, Bangkok,
Pequín, Seül o Tòquio són ofertes que es poden
trobar a totes les agències de viatges, mentre que
encara no és tan corrent trobar-hi destinacions com
Hanoi, Hue o Ho Chi Minh, l'antiga Saigon. Això
està començant a canviar i ho fa d'una manera molt
ràpida, però fins ara, les dificultats per accedir-hi i la
manca d'infrastructures turístiques han fet que
Vietnam no hagi estat el lloc preferit de les companyies
que mouen els fils del negoci turístic.
Situat a la península d'Indo-xina, Vietnam és un
país llarg i prim, amb dos eixamplaments al nord i al
sud i amb una zona central molt estreta que arriba a
tenir només cinquanta quilòmetres d'amplada. Amb
fronteres amb Laos i Cambodja a l'est i al sud-est,
respectivament, té la Xina al nord i, a l'oest, una llarga
línia de costa de més de 3.000 quilòmetres banya-
L'ARNA
Padrina i nétes vietnamites.
da pel Mar de la Xina amb zones que ja són, o que
ho seran en un futur no gaire llunyà, destinacions
turístiques de primer ordre. Actualment, la badia de
Halong, situada al golf de Tonquín, amb més de tres
mil illots, un dels indrets més bonics de la Terra
segons l'opinió de molts dels seus visitants, rep ja
milers de turistes, mentre que altres llocs, com les
immenses platges de Da Nang al centre del país, o
sobretot les de Sam Son, situades més al nord, a la
província de Thanh Hoa, presenten tots els ingredients
per convertir-se en uns dels indrets preferits
dels operadors turístics d'arreu del món.
Els dos llocs "amples" del país corresponen a les
immenses planes per on transcorren els dos rius més
importants del país: el riu Vermell, al nord, i el
Mekong, al sud. Aquests rius formen el sistema circulatori
del cos del país i en les seves planes és on es
donen totes les condicions necessàries per a l'assen-

A
tament de la majoria de la població i per al cultiu de
l'arròs, omnipresent en aquesta zona del sud-est
asiàtic gràcies a dues circumstàncies essencials: clima
benigne i aigua abundant.
El nord té un clima més extrem, influenciat pels
vents continentals provinents de la Xina, i no és
estrany que, durant els mesos de febrer i març, molts
dies el sol quedi amagat per una espècie de boira gris
que deixa anar una pluja fina i persistent, que els
vells vietnamites del nord anomenen la "mousse
tonkinoise", segurament recordant el seu passat
francòfon. L'estiu, molt més calorós, és l'època de les
pluges fortes i dels tifons que, amb vents de més de
200 km/h, ocasionen greus desastres a les zones costaneres.
A les terres muntanyoses del nord, anomenades
les "terres altes", el clima, sense ser extrem,
presenta hiverns rigorosos però sense glaçades. El
sud, en canvi, té un clima plenament monsònic, calorós
i humit la majoria de mesos de l'any i amb una
època de pluges fortes de maig a octubre, amb una
pluviometria que pot superar els 2.000 litres/any.
Amb uns 75 milions d'habitants, que es mouen
en una extensió que aproximadament és la meitat de
l'Estat espanyol, Vietnam és una república socialista
des de la reunificació al final de la guerra, on van
intervenir, per una banda, les forces armades dels
EUA, contingents australians i l'exèrcit regular del
Vietnam de Sud i, per l'altra, el Front d'Alliberament
Popular del Vietnam, anomenat Vietcong, i
les forces regulars del Nord. Des d'aleshores, Hanoi,
la capital de l'abans anomenat Vietnam del Nord,
d'ideologia comunista i proper a l'antiga Unió Soviètica,
ha estat el centre administratiu del país,
mentre que l'antiga Saigon, rebatejada com a Ho
Chi Minh, amb una influència occidental més forta,
sembla destinada a ser la futura capital econòmica.
Seria una mica pretensiós per part meva intentar
descriure amb detall tot un país en el qual només
vaig fer una estada de quinze dies i encara limitada,
per motius de feina, a la part nord. Anar amb una
tasca concreta i amb un treball "programat" no et
deixa massa llibertat de moviments, però en el nostre
cas va comportar un cert avantatge, ja que vam
ser acompanyats per gent del país desitjosa d'ense­
nyar-nos al màxim possible i amb els quals vam tenir
accés a l'autèntica realitat local, cosa que la majoria
de turistes no pot fer.
Com ja he dit, nosaltres vam tenir la gran sort de
comptar amb bons guies, però sobretot un que
podria catalogar d'excepcional, el senyor Pham
Xuan Phuong, un antic coronel retirat de l'exèrcit
popular que, contràriament al que es podria pensar
de l'estament militar, és un home dotat d'una gran
sensibilitat i d'una gran facilitat de comunicació.
Profund amant del seu país i de la seva cultura, és
també un bon coneixedor de la cultura occidental
gràcies a la seva educació francesa. El seu interès per
conèixer i per comunicar és realment sorprenent, i
suposo que per això és actualment el director de
l'anomenada Vietnam Veterans Tourism Service,
una agència que es dedica sobretot a organitzar trobades
de veterans de diverses nacionalitats, participants
en les nombroses guerres que ha viscut aquest
país al llarg del segle.
Malgrat el perill de caure en els tòpics de què
parlava al principi, parlar de la guerra, més ben dit,
de les guerres, sembla inevitable, ni que sigui de passada,
quan es tracta del Vietnam, ja que des de principis
de segle els vietnamites han combatut contra
els japonesos, els francesos, els americans, els khmers
rojos cambodjans i, finalment, contra els xinesos, no
fa més de quinze anys. Però, malgrat això, la guerra
no és el tema preferit de conversa dels vietnamites.
Suposo que no volen recordar la devastació i els més
de quatre milions de morts que els va costar la guerra
amb els Estats Units. Un fet que queda palès per la
gran presència de cementiris arreu del país i per les
grans extensions de terreny reduïdes al no-res pels
bombardeigs dels B-52, que van escampar el napalm
i el famós "agent taronja" per tot el país amb ànims
d'aniquilació total i també pels que van tenir lloc a la
seva capital, Hanoi, al llarg de tota la guerra, però
sobretot durant el Nadal de 1972.
Sigui com sigui, i malgrat aquesta certa indiferència,
de vegades se'ls nota un pèl d'orgull pel fet
d'haver doblegat una gran potència militar com els
EUA amb pocs mitjans i amb una voluntat de ferro.
Aquest punt d'orgull el vaig notar un dia, mentre
L'ARNA

amb el nostre amic Pham Xuan Phuong vam passar
per un pont sobre el riu Ma, situat a la N-1, gairebé
l'única via del país que pot rebre el nom de carretera.
Aquest petit pont anomenat, de Ham Rong, sembla
insignificant, però és l'única comunicació entre la
zona central del país i la província de Thanh Hoa al
nord. Per això era un lloc de vital importància per
poder passar els combois de subministraments que
des del nord s'enviaven al sud als combatents del
Vietcong. Tones i tones de bombes van caure sobre
el pont, que va ser destruït diverses vegades. Mentre
els uns el destruïen de dia, els altres el tornaven a
refer de nit amb una tenacitat desesperada. Finalment,
i després de perdre gairebé cent avions, els
americans se'n van sortir i el van deixar fora de servei
una temporada, fet que va obligar a portar els subministraments
per la famosa ruta Ho Chi Minh a
través de Laos. Avui dia, torna a aixecar-se impertèrrit
com a testimoni del més bo i del més dolent que
pot arribar a fer l'espècie humana.
Malgrat totes les penalitats sofertes, els vietnamites
reben amb el seu etern somriure els veterans
nord-americans que, cada vegada més, i en viatges
organitzats, vénen a recordar els antics camps de
batalla. Suposo que el fet de sentir-se guanyadors, i
una especial filosofia oriental de la vida, fa que
puguin reaccionar d'aquesta manera davant els seus
antics enemics, que es queden totalment desconcertats
davant aquesta cordial benvinguda.
Sortosament, tots aquests malsons s'han acabat i
la sensació que desprèn actualment el Vietnam és la
d'un país que s'està refent. Pertot arreu es nota el
procés de reconstrucció: ponts, carreteres i edificis
s'aixequen amb rapidesa, la N-1 s'eixampla i, encara
que amb uns mitjans que nosaltres podríem qualificar
de rudimentaris, les obres avancen. L'espectacle
que s'ofereix en qualsevol d'aquestes obres públiques
em va recordar una mica les antigues obres hidroelèctriques
de les valls pirinenques als anys cinquanta.
La gent que hi treballava s'hi podia comptar com
els cabells al cap, i encara que ja disposen de mitjans
mecànics més o menys sofisticats, el treball manual i
el transport de la terra a "cop de cabassos" és molt
freqüent. De fet, en aquest país sembla que tothom
Característica venedora ambulant.
A
tingui alguna cosa per fer; podríem dir que és com
una espècie de formiguer en què tothom té un paper
a desenvolupar dins la comunitat.
La veritat és que s'ha de canviar el xip respecte de
moltes coses que a casa nostra no ens semblen normals
i que allà ho són absolutament. Us he parlat de
la N-1; doncs bé, si haguéssim de definir aquesta
ruta, potser el nom més adequat no seria ni el de
carretera, ni el d'autovia ni cap altre per l'estil; jo la
definiria com un immens mercat que s'estén al llarg
de quilòmetres i quilòmetres. A les vores d'aquesta
carretera pots comprar de tot, des de carn, fruita,
verdura, fins a gasolina a raig, pollastres, peix, canya
de sucre, roba, llaunes de refresc, carbó, andròmines
de tota mena; també pots arreglar una punxada de la
roda de la bicicleta o et pots parar a menjar una
espècie de sopa de fideus fets amb pasta d'arròs anomenada
pho, que els vietnamites mengen a totes
hores, en qualsevol de les milers de paradetes que

A
voregen la ruta. De vegades, la carretera serveix també
perquè els pagesos estenguin la collita d'arròs i
facin la batuda substituint les potes dels animals per
les rodes dels cotxes; com podeu veure, l'enginy no
hi falta.
De tota manera, és un espectacle que val la pena
observar amb deteniment si no condueixes, altrament
jo no ho intentaria mai, per por d'estavellarme
o d'atropellar algú entre aquell batibull. Si condueix
un altre, pots mirar amb tota tranquil·litat, ja
que la velocitat no sol ser gaire elevada a causa de la
magnitud i de la quantitat dels obstacles més inimaginables
que es poden trobar al mig de la carretera, i
que els conductors locals esquiven amb una habilitat
portentosa, tot fent unes marrades esfereïdores que
fan posar els pèls de punta al viatger mentre fan
sonar el clàxon contínuament amb una alegria quasi
infantil.
El Vietnam és un país verd i d'aigua. Verd per la
seva vegetació, sobretot quan els camps d'arròs són
plantats, i d'aigua, perquè els cursos fluvials han
estat sàviament distribuïts al llarg dels segles com
petites venes d'un gran aparell circulatori per negar
mig país i poder cultivar aquest cereal, que és la base
de la seva alimentació.
La població del Vietnam és predominantment
agrària i un 80% dels vietnamites treballen la terra.
El cultiu de l'arròs és l'activitat més important de les
famílies pageses vietnamites, que van veure col·lectivitzades
les seves propietats arran de l'establiment
del règim socialista primer al nord i, després, arreu
del país. Tota la producció d'aquest cereal és controlada
per l'Estat, l'encarregat de comercialitzar la producció,
que ha arribat a assolir el tercer lloc en el
rànquing mundial. Malgrat l'existència d'aquest sistema
col·lectivitzat, s'ha començat un tímid procés
de repartiment de terres i de la producció agrícola
entre els pagesos per part del govern, que intenta
incentivar d'aquesta manera un augment de la producció
i del nivell de vida de la població.
Una de les campanyes "oficials" engegades, a les
quals són tan aficionats els vietnamites, és l'anomenada
"estable, bassa i jardí". En principi, el lema de
la campanya pot semblar una mica estrany, però en
el fons el que pretén és augmentar la producció de
bestiar, d'arròs i peix i de llegums i fruites tropicals,
de les quals el país és un bon productor. Aquest augment
es basa en una certa privatització de la terra i
de la producció, que fa que una part dels guanys dels
productes reverteixin directament en l'economia del
pagès, que pot vendre una part de la collita directament
als mercats que proliferen pertot arreu.
Sembla, doncs, que l'anomenada doi moi, una espècie
àe perestroika a la vietnamita que s'ha posat en
marxa fa uns quants anys, funciona raonablement
bé o, si més no, millor que la implantada a l'antiga
Unió Soviètica.
De moment, però, la renda per capità és encara
molt baixa i això fa que molta gent estigui a uns
nivells de pura subsistència, encara que la impressió
que em vaig emportar és que, malgrat que vagin justos,
ningú no passa gana.
Durant els nostres desplaçaments des de Hanoi
fins al parc de Ben En, recordaré sempre les imatges
d'homes i dones treballant els camps d'arròs amb
aigua fins als genolls; ells llaurant amb els búfals
amb el seu salacofverà, un barret bastant lleig heretat
dels colonitzadors francesos, i elles, amb els típics
barrets cònics, plantant i entrecavant les plantes de
l'arròs mentre algun vailet corria darrere un ramat
d'ànecs que conduïa amb una saviesa de pastor experimentat.
Suposo que d'aquests països deu venir
l'expressió "ves a pasturar els ànecs", perquè això és
exactament el que fan.
Les zones rurals són les que més pateixen en
aquests moments un dels pitjors problemes que
assola el país: la desforestació. Aquest problema,
malauradament, no és exclusiu d'aquesta zona, sinó
que afecta en gran mesura totes les selves tropicals
del planeta. La fusta dels boscos vietnamites es
redueix any rere any a un ritme galopant; entre
100.000 i 200.000 hectàrees de selva es perden
anualment, segons fons governamentals. Les raons
d'aquesta pèrdua són variades i complexes. Una és
l'explotació del bosc per aconseguir fustes precioses,
una explotació que pot ser legal o il·legal i que,
segons ens van explicar els guardes del parc de Bén
En, és en mans de bandes armades organitzades que
L'ARNA

Pescador a la platja de Sam Son (Mar de la Xina).
es dediquen a passar fusta de contraban cap a Laos o
cap a la Xina. Altres raons estan relacionades amb el
tradicional mètode de roturació de la selva per part
dels camperols, que cremen i planten contínuament.
El ritme de recol·lecció de llenya per a consum
domèstic és esfereïdor, i portar llenya cap a casa és
una de les principals feines de tots els membres de
qualsevol unitat familiar, cosa necessària, d'altra
banda, per la mancança de cap altre tipus de combustible
i pel cost desorbitat que assoleixen. Perquè
us en feu una ¡dea, el cost d'una bombona de gas pot
representar la meitat del sou mensual d'un obrer
sense qualificar.
També la utilització d'herbicides per part dels
nord-americans durant la guerra va contribuir en
gran manera a aquesta desforestació.
El resultat és que la superfície arbrada del país ha
passat de ser del 44% del territori el 1943 al 21%
actual. Els esforços de l'administració per fer repo­
L'ARNA
A
blacions són considerables, i es pretén repoblar cinc
milions d'hectàrees fins al 2005. De tota manera,
l'èxit d'aquesta política depèn en gran mesura de
l'augment del nivell de vida de la població rural, i
això no s'aconsegueix tan fàcilment.
La pèrdua de massa forestal afecta greument
també la rica vida animal present al país. Vietnam és
un país poc estudiat pels científics. Els russos potser
són els qui hi han fet més estudis, a causa de la proximitat
ideològica amb el règim vietnamita, encara
que darrerament altres expedicions de WWF (Fons
Mundial per la Natura) i els japonesos s'emporten la
palma en el camp de la investigació. Noves espècies
vegetals i animals surten a la llum a les selves vietnamites,
i encara que pugui semblar impossible,
durant l'any 1992, a les albades del segle XXI, es va
poder descobrir a la reserva de Vu Quang una nova
espècie de mamífer, un bòvid anomenat pels locals
"sao la", que pot arribar a pesar 100 quilos i del qual

A
només es tenien vagues referències per restes troba­
des en expedicions anteriors.
/' \ A
Això només és una petita mostra de les sorpreses
que poden deparar les selves vietnamites, si és que
s'hi arriba a temps, és clar! Altres espècies de fauna,
com l'elefant, el tigre, o l'ós tibetà, es troben en estat
precari, reclosos en les reserves i els parcs que, mal­
grat la vigilància, no poden evitar moltes vegades la
caça furtiva, ja sigui per al consum directe o per a la
venda d'alguna part de l'animal per utilitzar-la en
medicina tradicional o simplement per vendre-la al
millor postor en el mercat il·legal.
La població vietnamita no és homogènia, sinó
que la formen un mosaic d'ètnies que van establir-se
al país en èpoques diferents. La majoritària és la dels
viet, també anomenada kinh, que constitueix més
del 80% de la població del país, però n'hi ha moltes
altres com la muong, la tay, la hoa, la khmer... i així
fins a 54 minories ètniques que es distribueixen per
tot el territori amb trets culturals diferents de la
majoria dominant, i amb els consegüents problemes
ja coneguts d'anorreació de la cultura minoritària
per part de la majoria.
Tampoc l'uniformisme és la característica prin­
cipal pel que fa les creences religioses al Vietnam.
Sorprèn, per exemple, la gran quantitat d'esglésies
catòliques que es poden veure en molts indrets del
país. El nostre guia ens va explicar que, sobretot al
nord, hi ha molts catòlics. El catolicisme va ser
introduït pels missioners francesos, portuguesos i
espanyols durant el segle XVI, i el nombre de practi­
cants d'aquesta religió, que va assolir la seva màxima
expansió durant la dominació francesa, arriba als
800.000. Més tard, sota el règim comunista, milers
de catòlics residents a les terres del nord van emigrar
en massa cap al sud per por de les represàlies.
Després de la guerra, i amb la reunificació del
país l'any 1975, les activitats d'aquests grups es van
veure molt limitades i avui existeix una espècie de
compromís de tolerància per part del govern, la veri­
tat, però, és que moltes esglésies es troben completa­
ment abandonades.
Budisme, confucionisme, taoisme... coexisteixen
al llarg del país, però és sobretot el culte als ancestres.
als avantpassats, la creença més arrelada a totes les
llars del país que, indefectiblement, disposen de
petits altars dedicats a la memòria dels seus anteces­
sors. També és molt habitual trobar temples dedicats
a personatges importants com reis, generals o déus i
deesses de la jungla, de les aigües...
Particularment, sempre m'he sentit més atret pel
món rural que per la ciutat. Però he de confessar que
Hanoi em va captivar; no precisament per la seva
riquesa monumental ni pels seus museus, que no
vaig visitar -tot sigui dit en el meu descàrrec, per
manca de temps—, sinó per la seva gent.
Hanoi és un museu a l'aire lliure, però no un
museu de peces mortes, sinó un museu viu, en ebu­
llició constant. La gent és el que cal veure: la seva
manera de viure, de menjar al carrer; els mercats; els
crits dels venedors; el somriure sempitern de la gent
que et captiva i et desarma; aquelles olors penetrants
i tan diferents de les que estem acostumats a sentir;
les nombroses parades de flors; el mercat negre; el
regateig que fa que t'acabis quedant amb veritables
orqueries encara que no vulguis; el caos circulatori,
milers de bicicletes i de motos que fan que creuar el
carrer sigui una odissea, llevat que tanquis els ulls i
travessis sense mirar, i no cal tenir por, els conduc­
tors ja t'esquiven!
Ja m'ho havia advertit algun dels meus com­
panys francesos que repetia estada. Prepara't per veu­
re coses mai vistes, m'havia dit. I així va ser.
Malgrat les tendències uniformitzadores de caire
anglosaxó que es donen a la societat d'avui dia, enca­
ra queden indrets al món en què això sortosament
no es fa tan evident i on les diferències culturals que
enriqueixen el nostre planeta encara són presents en
tots els seus àmbits. Vietnam n'és un. De tota mane­
ra, no crec que passi gaire temps abans que els esta­
bliments àtfastfood, les samarretes Nike i altres pro­
ductes de consum per l'estil iniciïn una subtil
invasió d'aquesta terra que ha pogut mantenir la
seva independència davant un gran nombre d'inva­
sors. El que l'exèrcit nord-americà no va poder acon­
seguir per la força de les armes, ho aconseguiran sen­
se cap mena de dubte les multinacionals. El món va
així, avui dia. /2\
L'ARNA

LO V I S TA I R E
Nuria Garcia i Quera
El 1966, davant la trona: el meu primer
despatx. "On és el teclat?"
Sóc de Barcelona, tant de Barcelona, que més no
ho podria ser. I no ho dic pels sentiments, ara mateix
més a prop de les muntanyes pallareses, sinó perquè
la meva infància va lligada al centre de la ciutat, al
rovell de l'ou, al nucli del gran nucli: al barri antic.
Carrers del voltant de la catedral, rehabilitats palaus
medievals, el barri jueu, trossos de muralla encerclant
la vella població, retalls del passat fotografiats
tothora per turistes d'arreu del món eren per a mi i
els meus tres germans escenaris quotidians del nostre
anar i venir de l'escola.
La vida del mercat de Santa Caterina era el primer
que veia en sortir al carrer: camions descarregant
la mercaderia, dones amb cistells, pageses
cridant l'atenció per vendre els tomàquets més frescos,
gitanes carregades de nens i de rasts d'alls...
LO V I S T A I R E
El 1969 tenia un bon pupitre per fer l'indi. El 1971 compartim l'escriptori com a
bons germans.
Després, la catedral: japonesos ensenyant les dents
davant la minifilmadora, captaires asseguts a les
escales de l'entrada per aprofitar la bona fe de les
beates, música de carrer enfilant melodies repetitives...
Portaferrissa amunt fins a les Rambles: barreja
humana, manifestacions dels anys setanta agafant la
mà del pare o de l'avi, flaire de flors, piuladisses
d'ocells engabiats... I el metro: metro per anar a
l'escola, metro per anar a l'institut. Si comptés les
hores que m'he passat dins el metro, segurament
seria tot un any de la meva vida. Es per això que el
meu esperit necessita espais oberts?
Vinc d'una casa on el negoci de fa quatre generacions
és la venda de llibres, on des de petits se'ns ha
fomentat l'amor per la natura, les excursions i els
viatges i, potser per tot això, per dur la contrària.

X
•••••••§••••••§•••••§•••••••••••••
El 1972 m'independitzo: un estudi per a
nni sola!
però, també, perquè m'agradava, vaig decidir estudiar
ceràmica a l'Escola Massana mentre tots desitjaven
veure'm estudiar per a bibliotecària. Encertat o
no, el cas és que, quan em faltava el cinquè curs per
acabar els estudis, ho vaig enviar tot en orris i, per
qüestions de feina -ja portàvem el refugi d'Amitges-,
el meu home i jo vam començar a viure, la
meitat de l'any, al Pallars Sobirà.
Amb el naixement del primer fill vam comprar
casa a Tornafort i vam fer el salt definitiu de viure,
de Barcelona, al Pallars Sobirà. Amb el naixement de
la segona, vaig oblidar afanys d'artista i algun llast
que em xuclava l'energia i, amb el naixement de la
tercera, vaig trobar la serenitat suficient per començar
a escriure de manera habitual.
Fou durant els vuit mesos d'alletament -dedicació
que em deixava llargues estones per no fer res
més que pensar- i, gràcies a l'impuls d'una correspondència
imprevista amb el meu avi, en un intent
d'explicar-nos tot el que no ens havíem explicat al
llarg de la vida i amb la pretensió de fer-li passar les
llargues convalescències de la manera més agradable
possible, que es despertà la necessitat d'escriure una
mica cada dia. Sense adonar-me'n, vaig canviar el
fang pel teclat de l'ordinador i, també sense ser-ne
ben bé conscient, i gairebé en secret, vaig escriure la
primera novel·la: Migdiada (1997).
De llavors ençà, tampoc no ha passat gaire
temps i, per tant, poca cosa puc afegir a la meva vida
literària: cinc o sis premis per relats curts i novel·les,
•••••••II•••I•t•••••
El I 987, davant el taulell, ja no toco de
peus a terra.
El 1998 he trobat el teclat!
col·laboracions desinteressades en revistes de la comarca,
alguna feinera de traduccions i poca cosa
més. Continuo escrivint cada dia, això sí, i espero
veure aviat la publicació de les novel·les L'estel
porquer (editorial La Galera) i Vaig néixer a la sortida
¡s'í"/W (editorial Columna), premiades darrerament.
De moment, però, us deixo amb una hipotètica
història que tingué lloc a la nostra comarca fa molts i
molts anys...
Posem per cas...
Posem per cas un home, vint-i-vuit segles enrere,
caminant amb un gran fardell a l'esquena. Us
l'imagineu? Doblegat sota el pes, vestit amb pells
adobades, brut, pelut, baix, envellit, barbut i musculós.
Posem per cas que dins el sac hi du peces de
bronze, recollides pel sud de França, que ara porta a
fondre prop de casa, per convertir-les en objectes de
tota mena. Ha caminat durant mesos arreplegant
braçalets mig trencats o venuts per necessitat, velles
destrals sense mànec, plaquetes de cinturó, botons
circulars, encardes d'arnesos de cavall... Arreplegant
eines i ornaments destinats a fondre, i informació
destinada a espargir-se pel sud, a l'altre costat de la
serralada pirinenca. Ha caminat durant mesos venent
objectes treballats els dies d'hivern i de reclusió.
Ha caminat, també, intercanviant peces velles per
noves. I ara torna a casa, perquè és la tardor i aviat la
neu el privarà d'anar pel món, perquè es deleix per
LO V I S T A I

abraçar els seus i per explicar-los com viuen les
ètnies del nord.
Arribava als pobles anunciant el seu ofici de
metal·lúrgic i comerciant, i el cap de la tribu el rebia
amb la pompa que requeria tan noble dedicació.
S'asseien al voltant del foc, a redós d'una balma, de
l'entrada d'una cova o d'una cabanya, i s'avenien als
rituals de lliure hospitalitat. Llavors corria la veu
entre els habitants del petit nucli i tots començaven
a furgar les pertinences per trobar aquell braçalet
passat de moda, la destral poc esmolada, la safata
trencada o la fulla d'espasa esquerdada. El nostre
home hi romania els dies necessaris per tancar tractes
i tothom l'alimentava de grat. Fins que no quedava
troc per fer, ni vendes per tancar, ni compres
per regatejar, i s'acomiadava amb el pap farcit de
novetats i el sac curull de peces gastades. Llavors els
viaranys el menaven a un nou poblat dalt del turó, o
a una balma dins el bosc, o a aquella cova arrecerada
al fons d'una vall.
I així vivia les estacions benignes, posant-se al
dia de les últimes decoracions, assabentant-se dels
millors processos per fabricar els motlles de fang,
fixant-se en la qualitat dels coures de l'altre costat de
la gran serralada i en les mines d'estany inexistents
prop de casa. Vagava per senders sempre amb l'orella
atenta i l'esguard nerviós, guaitant els perills de
llops, gossos salvatges o óssos afamats, vigilant amb
recel rostres sospitosos que anaven en direcció contrària,
car ell duia una mercaderia molt apreciada, la
més valuosa d'aquells temps, el parió del nostre or
actual: el bronze.
Aquesta era, doncs, la feina de l'home del fardell:
es dedicava a comprar el bronze, ja treballat,
per fondre'l durant l'hivern i, en acabat, donar-li
noves formes i usos.
Posem per cas que l'home arriba dalt del port,
suat, amb l'esquena dolguda, i s'atura per atalaiar la
vista esplèndida de l'altre costat. Ha pujat rodejat de
boira espessa i humida, però ara, al fd de la carena,
el sol el sorprèn i l'escalfa.
Ah, per fi el sud! La terra del sol!
Deixa el fardell sobre l'herba i s'asseu a contemplar
el mar de verdor, els boscos sense fi, tenyits de
LO V I S T A I R I
tons torrats en grans clapes espaiades, el fum llunyà
d'algun poblat escolant-se, entre el boscatge, cap un
cel clar de tardor. I ja li sembla olorar el caliu de la
seva llar, la carn a la burxa farcida d'herbes i fruits
salvatges... el sexe de la dona, gairebé oblidat.
^

)i
Cansat, però feliç de rebre el favor de l'astre rei,
treu una cuixa de senglar seca i la rosega amb gola­
freria i salivera mentre somia despert en els seus.
Tant de bo estiguin bé! Però de cop, el cor li fa un
salt. Recorda el darrer episodi de les males relacions
amb els veïns i un batec li treu la gana.
I és que, amb els veïns, mai no s'havien entès del
tot, sempre hi havia hagut malentesos que acabaven
en baralles i morts, i un odi profund vingut de gene­
racions passades. Just a finals d'hivern, quan la neu
començava a fondre i ell es disposava a partir, un
afer sobre la cacera va estar a punt de desembocar en
una lluita definitiva. Ho recorda ben bé. Eren al
començament de la primavera. Mala època, per
cert: els forats a terra plens de cereals s'havien bui­
dat, les reserves de fruits s'exhaurien per moments,
la cacera era un perill perquè el bosc era ple d'óssos
famolencs després de la hivernació i la gana es barre­
java amb l'eufòria del bon temps. Es a dir, que tot
bullia d'excitació i els joves sentien ànsia de movi­
ment, de lluites, de cacera i de copular.
Per això, els vells del seu llogarret van decidir
esbargir-los amb una bona cacera. Es van dedicar a
pintar les parets amb els animals que volien abatre
per, després, dur a terme rituals màgics durant els
quals es trepana el crani d'un jove coratjós que no
sobrevisqué a l'operació. I, tal vegada per culpa
d'aquesta mort injusta, la resta de caçadors sortiren
de matinada amb més anhels de lluita que no pas de
caça.
Llavors succeí el que no havia d'haver succeït
mai: la mala ventura volgué que, aquell mateix dia,
també sortissin els homes del poble veí i que, uns i
altres, coincidissin al mig del bosc. Armats, farts
d'hivern, atapeïts d'excitació, es van quedar palplan­
tats davant per davant sense saber què fer, volent
brega sense rrobar l'excusa per començar-la. Qui
s'havia d'apartar? Qui donaria el primer pas? Uns
grunyien com gossos abans de l'atac, d'altres s'eriça­
ven, alguns donaven cops de peu a terra. Però man­
cava una raó i ningú no es decidia a trencar les lleis
que manaven pau si no hi havia una causa per a la
guerra. Van estar així força estona... mirant-se fit a
fit, tensos, bullint de ràbia... fins que ambdós bàn­
dols començaren a recular, lentament, absorts en les
faccions dels del davant... fins que el sotabosc féu
desaparèixer els contraris i els nervis s'anaren apaiva­
gant. Però quedà el rancor i la sensació que la pro­
pera trobada seria terrible... Només faltava l'excusa...
Posem per cas que, baixant pel viarany, es creua
amb un mercader precedit del seu ruc, carregat a
costat i costat del llom. El metal·lúrgic li demana
d'on ve i on va, s'interessa per si sap alguna cosa del
seu poblat, i vol la mala fortuna que el mercader li
comenta haver sentit a dir que van haver-hi batusses
fa un parell de llunes.
El metal·lúrgic ja no gaudeix del sol i de les
imatges. El cor se li accelera més que el pas, i voldria
haver arribat a casa. Però encara té una jornada de
camí, tota una jornada per imaginar-se el que pot
haver passat. I li sembla veure homes i dones com-
pungits, enterrant els seus en sepulcres megalítics,
rodejant els cossos amb l'aixovar i els gossos de com­
panyia, als quals haurien sacrificat per acompanyar
els difunts a l'altre món. La seva dona, morta, enjoia­
da, la dona més rica de la rodalia, morta, però precio­
sa amb les joies que du als turmells, al coll, als braços,
al cap, al ventre...
A mesura que perd nivell, percep l'aire calorós i
les pells se li fan sobreres, però no s'atura a llevar-se­
les. Sua amb la suor freda de qui pateix, té la por de
qui preveu una desgràcia, de qui té la gran intuïció
d'una cosa terrible. Es la suor fastigosa dels malsons i
ell, mig bruixot, mig endeví, cada vegada està més
segur de l'inevitable. Sap que la vida dels homes no
té més valor que la de les ovelles del ramat i que la
majoria no sobrepassen els quaranta anys. Sap que
gairebé hi ha més possibilitats de trobar-los morts
que no pas vius. Sap que no sospirarà tranquil fins
que no conegui la veritat.
Llavors, si és cert que els veïns han consumat
l'odi i no li queda cap espatlla on anar a plorar, potser
es llançarà a un atac foll contra el poblat dels assas­
sins, potser es matarà al costat del sepulcre on des­
cansen els esrimats, potser morirà de tristor...
L'home es desvia un poc del sender principal per
demanar noves a un poble avinent. Pet atribar-hi, ha
de pujar el vessant d'una muntanya. Voreja uns
LO VISTAIRE

camps on un grup sega el cereal, color palla, amb
falçs fetes de fusta i dents de sílex, però passa de
llarg. Entra al poblat de cases vegetals, saluda una
dona asseguda a terra que teixeix una estora i travessa
el corredor central fins al final: la casa del cap.
Els rituals de salutació aquesta vegada els fa
sense entusiasme, neguitós. I no es calma fins que
s'assabenta dels detalls de la lluita. Perquè a hores
d'ara el cap ja li ha explicat, amb pèls i senyals, el
que ell intuïa des que trobà el mercader: va haver-hi
lluita i, els seus, hi sortiren perdent.
No s'entreté en intercanvis d'informacions o
d'objectes i s'allunya amb el cor oprimit, segur de
seguir, aviat, un camí desconegut cap un altre món,
corprès per la indignació i la ràbia, impregnades en
LO V I S T A I R E
' ^
tots els plecs de la pell, en el moll dels ossos; recordant
la trobada al mig del bosc amb els enemics.
Posem per cas que el metal·lúrgic ressegueix el
marge del riu Noguera Pallaresa. Camina paral·lel a
l'aigua, talment una fulla surant a la superfície,
deixant-se fluir fins que arriba sota el seu poblat.
Llavors defuig el camí principal per accedir-hi protegit
pels arbres. Amb les orelles brunzint el batec del cor,
amb el sac sempre a l'esquena, comença a guanyar
nivell cap al petit turó on trobarà els sepulcres.
Encara li manca una bona estona de pujada
quan decideix amagar la mercaderia. No voldria que
els veïns, a més de matar-li els seus, tinguessin la sort
de quedar-se amb la riquesa del bronze. S'atura i
mira els voltants: el terreny és massa rocallós i la
impaciència tampoc no li permetria dedicar-se a cavar
un clot. Veu unes pedres. S'hi apropa. Entre unes
lloses hi col·loca el sac i, després, el dissimula amb
altres pedres més petites. Ho mira de lluny i en
queda satisfet: "Aquí el meu tresor estarà salvaguardat.
Els veïns tindran els nostres caps, però no pas el
nostre bronze".
S'allunya sense girar-se, coneixedor que mai més
no fondrà el metall.
Ara ja no té pressa, lliure del llast se sent lleuger,
quasi ingràvid, com si fos mort. Les llàgrimes li regalimen
fins a la barba espessa mentre recorda el plaer i
els rituals màgics que precedien l'encesa del forn. De
dies que preparava els motlles on vessaria la fosa
líquida, que emmagatzemava prou llenya per arribar
a les altes temperatures on tenia lloc el miracle. Els
vells sacrificaven bestiar per tal que el procés i les
energies estiguessin en bones relacions. I ell es purificava
i s'abstenia dels plaers de la carn. Tot, pel bé de
la fosa, la tasca més respectada d'aquells temps, la
més útil, la més valuosa: perquè qui tenia objectes de
bronze tenia riquesa i poder sobre la resta.
De cop i volta sent un bram terrible rere seu. Es
gira. És una ossa dreta sobre les dues potes del
darrere...
Posem per cas que, vint-i-vuit segles més tard,
un home, equipat amb un detector de metalls, rep el
senyal que sota l'aparell hi ha alguna cosa. Posem per
cas que aquest home és un col·leccionista de mate-

) (
rial bèl·lic especialitzat en la guerra civil espanyola.
Fa anys que remena per les muntanyes pallareses a la
recerca de bombes, armes, bales... Car aquí van haver-hi
enfrontaments sagnants, s'hi va escriure una
part de la història que molts voldrien esborrar de la
memòria, van lluitar-hi i malviure-hi els dos fronts.
Republicans i nacionals davant per davant, al mig
del bosc o en carenes diferents, llençant-se obusos
incendiaris que tallaven la vida de joves i de grans,
matant-se a trets sense saber ben bé per què, com
vint-i-vuit segles enrere s'havien trobat uns primitius:
cara a cara, grunyint d'odi, cercant
un motiu que justifiqués la
violència.
Posem per cas que el
col·leccionista deixa el detector
a terra i es disposa a remenar
entre les pedres, convençut
que hi trobarà llaunes de conserva
rovellades o bales com les
que ja té. Però, en contra del
que esperava, la mà troba una
anella circular de la mida d'un braçalet,
i una altra, i una cosa semblant a
una destral, i esferes, moltes esferes... quasi
cent cinquanta objectes diferents... El col·leccionista
és conscient d'haver descobert alguna cosa excepcional
i inspecciona les peces d'una en una: són
recobertes d'una pàtina verd fosc i, per això, no sap
de quin material deuen estar fetes. Semblen esmaltades.
Brillen. Un raig de sol s'hi reflecteix i l'enlluerna.
A falta d'un bon sac, el col·leccionista es treu la
jaqueta i, amb molta cura, hi col·loca les peces. Déu
n'hi do com pesa! Potser set quilos? De baixada cap
al cotxe rumia què en farà i, com que és bona persona,
no hi dóna gaires voltes: ho donarà als de
l'Ajuntament de Llavorsí perquè ho estudiïn. Al capdavall
ho ha trobat al seu terme municipal, prop de
l'ermita de Biuse, a la Castelleta, als peus dels puis
d'Urdosa i Baladredo.
Posem per cas que uns restauradors es dediquen
a netejar les peces amb un torn i un raspall. A mesura
que les netegen de terra i d'incrustacions del pas
del temps, s'admiren de la troballa i fan hipòtesis
sobre la seva antiguitat.
Vénen estudiosos d'arreu i, a poc a poc, es van
convencent que és la descoberta més important de
Catalunya quant a dipòsits de bronze. I un erudit en
fa un estudi que publica la Generalitat.
Els objectes, una vegada inventariats, remenats,
examinats, estudiats, s'emboliquen i s'arxiven en un
prestatge on hi ha altres objectes inventariats, remenats,
estudiats, embolicats i arxivats. Esperant que
algun dia siguin exposats en un indret digne, on
molta gent els pugui admirar i on no
pateixin la vicissitud de tornar a ser
amagats durant vint-i-vuit segles
més.
Posem per cas que una
aprenent d'escriptora, una
tarda, mentre s'escalfa davant
del foc, llegeix l'estudi de
^» l'erudit i el seu cap, sempre a
tres quarts de quinze, comença
a barrinar la raó per la qual algú
va amagar les peces entre rocs. I
se'n comença a fer una pel·lícula que
de dies no se la pot treure del damunt.
Llavors, just quan és en plena prehistòria, quan
totes les imatges actuals la remeten a un temps on
viure era una feina precària i l'alè s'aturava amb una
bufetada de vent de port, just llavors, l'escriptora es
posa mans a l'obra... S'aixeca de la butaca on cada
tarda fantasieja mentre mira les flames vigoroses i
s'asseu amb les mans sobre les tecles de l'ordinador.
Escriu, ordena, talla per aquí, sargeix per allà i, finalment,
prem el botó que fa treballar la impressora.
Els fulls en blanc són engolits per l'escletxa per,
després, ser expulsats plens de lletres arrenglerades,
brillants de tinta encara fresca. El soroll repetitiu,
mecànic, posa letàrgica l'aprenent. La monotonia
del compàs la du a un sopor profund, ple de somnis,
on dibuixos rupestres prenen vida i inicien una
cacera primaveral.
Posem per cas, finalment, que tot plegat siguin
suposicions i que res del que he explicat hagi passat
de debò. ^
LO VISTAIRE

LO ROVELL DE L'OU
Per Lluïsa Celades
La Roda d'espectacles infantils i juvenils als barris.
L'espectacle i el lleure com a eines d'educació
Introducció
L'abril de 1977 es va fer una gran festa, la Tamborinada,
al parc Güell de Barcelona. Una explosió
de jocs, de tallers i d'espectacles va atreure milers i
milers de ciutadans. Va ser el punt de partida, l'acte
de presentació d'una nova associació, La Roda,
creada per set entitats de Barcelona per promoure
les activitats de lleure dels infants i dels joves dels
barris de la ciutat, amb programacions estables
LO ROVELL DE L'OU
d'espectacles de tots els gèneres i de tallers com a
eines educatives i de formació.
Ara, més de cent entitats de tot Catalunya continuen
la tasca iniciada fa vint-i-dos anys. Amb més
de mil voluntaris i trenta-tres poblacions implicades.
La Roda s'ha transformat en un dels programadors
més importants de tot Catalunya, amb prop de cinccents
espectacles contractats cada any. Els objectius
de La Roda continuen essent els mateixos que al

C3> Cs> C3
Bonavista (Tarragona, 1996). Festes d'agost, actuació del grup Xip Xap.
principi: l'increment de la qualitat de les activitats
destinades als infants i els joves, el suport al teixit
associatiu, la dinamització cultural dels barris, el
foment de l'ús del català en l'àmbit del lleure i el
coneixement de les tradicions i la cultura popular.
Vint-i-dos anys després d'aquella festa. La Roda
continua la seva feina educativa i de dinamització,
però també s'enfronta a nous reptes.
El món ha canviat molt des de fa vint-i-dos anys.
La nostra societat ja no és exactament la dels anys
setanta. Alguns problemes s'han resolt, altres no, i
n'han aparegut de nous. Es plantegen nous esculls
-la uniformització de la cultura, les incògnites que
presenta la nova societat de la informació (o la desinformació)
i la globalització, l'exclusió cada vegada
més important d'amplis sectors de la població,
l'anomenat Quart Món... Tot això afecta l'educació
dels infants, i també la feina que fem.
La Roda creu fermament en la força i la capacitat
del moviment associatiu per aportar solucions, idees
i il·lusió en la tasca a fer. I també creu fermament en
la utilitat de l'espectacle i de totes les activitats que
en deriven com a eines d'educació en el lleure dels
infants. Creiem que La Roda, com moltes altres
associacions i moviments, és un bon exemple de la
capacitat que té la societat civil de trobar solucions i
de generar iniciatives i propostes que ajuden a millorar
cada dia una mica més la societat.
Els inicis
No és casual que La Roda tingui més de vint
anys. En aquest país, l'any 1977 va significar l'eclosió
de la democràcia i el restabliment de les institucions
catalanes, un moment d'eufòria i d'activitat
intensa per assolir la recuperació plena de les llibertats
individuals i col·lectives. Aquest va ser un
moment àlgid, intens, ple de força i d'esperances. La
nova convivència ciutadana en un estat de dret, amb
totes les seves responsabilitats i els seus deures, era
un somni fet realitat.
A Barcelona, un ampli moviment cívic, canalitzat
principalment per les associacions de veïns, que
LO ROVELL DE L'OU

durant tots aquests anys havien treballat a l'ombra,
va sortir al carrer enlairant els greus problemes socials
i les mancances culturals de la ciutat. Amb
aquest moviment reivindicatiu es feien patents les
ganes de posar fi a l'immobilisme, el silenci, la por i
la resignació que havien caracteritzat els últims anys.
És un moment en què el poble es retroba a si mateix,
en què es recuperen la llengua i la cultura catalanes,
vigents i vives, però en estat latent per la repressió a
què havien estat sotmeses.
La creació de La Roda s'emmarca, doncs, d'una
banda, en aquest moviment urbà, cívic i reivindicatiu.
D'altra banda, també té a veure amb les immigracions
massives que va viure Catalunya els anys
seixanta i setanta. L'explosió demogràfica d'aquests
anys va canviar la fesomia de molts pobles i moltes
ciutats del país, que van veure com creixien barris
com bolets, de manera sovint descontrolada, amb
una construcció i una urbanització deficients provocades
per una especulació salvatge, i amb greus mancances
dels serveis més bàsics i necessaris: escoles,
ambulatoris, serveis socials, etc. I amb una absència
total d'instal·lacions i de recursos culturals.
Finalment, els inicis de La Roda coincideixen
amb una forta embranzida de l'animació sociocultural
al nostre país. El lleure, i la necessitat d'omplir-lo
de continguts educatius i formatius, esdevé cada vegada
més important. Es comença a tenir consciència
que l'educació dels infants en el lleure és una assignatura
pendent, que el moviment d'educació en el
lleure no està ben estructurat i que té moltes mancances...
A les grans ciutats, l'espai lúdic dels infants
és molt restringit. El carrer és perillós, poc recomanable,
i els nens es veuen sotmesos a un nou poder,
la televisió, que malauradament no ofereix una programació
adequada. No hi ha alternatives lúdiques i
educatives, o molt poques. Pel que fa a les arts escèniques,
per exemple, l'única oportunitat que tenen
els infants d'apropar-s'hi és participant en els Cicles
de Teatre de Cavall Fort del Moviment Rialles de
Catalunya (nascut el 1972 a Terrassa), que es fan al
centre d'algunes poblacions. Però amb això no n'hi
ha prou. Molt infants dels barris perifèrics no hi tenen
accés.
La Roda va néixer en aquest context, fruit de
"l'associació d'associacions". El diàleg entre les entitats
i la posada en comú de la problemàtica dels
LO ROVELL DE L'OU
Cs>
L'exclusió social és un fet que ens obliga a parlar del Quart Món
per descriure Sant Roc (Badalona).
barris i del lleure dels infants van fer veure a les vocalies
de cultura de set associacions de Barcelona la
necessitat de crear una coordinadora d'espectacles
infantils als barris, per portar a terme accions destinades
a oferir a l'infant una alternativa de lleure divertida
i pedagògica, posant una atenció especial a
les tradicions, la llengua i la cultura catalana i utilitzant
l'espectacle com a mitjà per a la integració del
nen en el seu entorn i com a eina educativa.
A partir d'aquí. La Roda va créixer. De Barcelona
es va estendre a altres poblacions catalanes,
unes poblacions fortament industrialitzades i en
barris dormitoris sovint conflictius. I amb moltes
mancances pel que fa al lleure dels infants.
La Roda, actualment
Ara, el 1999, La Roda és formada per cent entitats
culturals, infantils i juvenils de trenta-tres
poblacions catalanes. La Roda és present sobretot als
barris de grans ciutats de tot Catalunya i als seus cinturons
industrials. La llista és massa llarga per incloure-la
aquí. Són més de cinquanta barris. Però
com a mostra podem citar Ciutat Meridiana i Nou
Barris a Barcelona, Sant Roc a Badalona, Marianao
a Sant Boi de Llobregat, Bonavista a Tarragona,
Cap-Pont a Lleida i, recentment. Font de la Pólvora
a Girona. Com ja hem dit, aquests barris van ser
durant molt temps, i ara en alguns aspectes encara
ho són, barris desestructurats, amb greus mancances
pel que fa a serveis i a infraestructures sanitàries,
socials i culturals. Són barris nous, perifèrics, durant
molts anys pràcticament aïllats dels nuclis antics,
cosa que els va convertir en guetos on la marginació

C3>
La Roda ha incidit en 38 poblacions de Catalunya des de l'any 1977 amb les seves progrannacions anuals als barris.
i els problemes socials s'instal·laven i arrelaven amb
una facilitat alarmant. Encara ara, molts dels barris
on incideix La Roda tenen taxes molt elevades
d'atur, de pobresa, de delinqüència i de drogroaddicció.
Aquests barris i d'altres, amb situacions
menys greus però amb mancances pel que fa a recursos
culturals i socials adreçats als infants i als joves,
lluiten amb La Roda per oferir més activitats formatives
i educatives. Durant els últims anys. La Roda
s'ha instal·lat també a poblacions més petites, amb
una tipologia diferent, però que estan creixent a un
ritme accelerat i que estan detectant més i més mancances
per atendre les necessitats de la població
infantil i juvenil. Masquefa a l'Anoia o Sant Antoni
de Vilamajor al Vallès Occidental són exemples
d'aquesta nova situació.
Les entitats de la Roda
En cada barri, les entitats preocupades pel lleure
dels infants han estat les impulsores del moviment
de La Roda. Al principi eren fonamentalment les
associacions de veïns, bregades en la lluita per millorar
les condicions de vida. Amb el naixement de La
Roda, van tenir un instrument per lluitar per la cultura
i l'educació dels infants. A poc a poc, amb l'estructuració
lenta però constant de l'animació sociocultural
en l'àmbit infantil i juvenil, les associacions
van crear esplais, i finalment els esplais van néixer
amb identitat pròpia.
Les entitats de La Roda duen a terme uns projectes
educatius que busquen la implicació dels
infants i dels joves en el desenvolupament del barri i
la millora del lleure. Promouen la integració, l'arrelament
de l'infant en el seu entorn i en la vida comunitària
del barri, amb l'aportació de recursos culturals
i socials que afavoreixen la participació i la
iniciativa popular. Aquests projectes educatius busquen
solucions als problemes de marginació i de pobresa
i lluiten per l'atenció de la infància en situació
de risc. Desenvolupen programes que fomenten la
LO ROVELL DE L'OU

C3> C3>
relació i el civisme i sensibilitzen els joves i els
infants en qüestions tan importants com la defensa
de la natura, la diversitat cultural, la tolerància, la
solidaritat i la pau. A través de l'esplai diari o en cap
de setmana, de tallers, de colònies, de la celebració
de les festes populars, de projectes educatius concrets,
estan preparant els infants per viure de manera
plena i enriquidora en la societat del futur.
La Roda, dinamitzadora cultural
La Roda ha treballat durant vint anys per ser
una eina de dinamització cultural a mans d'aquestes
entitats. Va néixer per pal·liar unes mancances flagrants
en el món de l'animació en el lleure i, per ferho,
va escollir unes eines educatives molt valuoses:
els espectacles, les festes tradicionals i populars i els
tallers.
Però, quin tipus de dinamització cultural volia
impulsar l'entitat? En primer lloc, pretenia oferir
espectacles de qualitat per introduir l'infant en un
món de màgia, de sensibilitat, de fantasia i d'imaginació;
un món incompatible amb els programes infantils
televisius que es feien i, sovint, al pol oposat
dels entorns socials en què vivien aquests infants. En
segon lloc, volia oferir una activitat festiva, participativa
i col·lectiva, amb la qual els infants i els pares
es fessin seu l'hàbit de participar en els esdeveniments
culturals del barri i en les activitats que programaven
les associacions.
Finalment, es pretenia que el català fos més
present en el món del lleure, en una societat en què
aquesta llengua havia estat relegada a l'ús privat, i en
barris on la cultura catalana es trobava en franca
minoria per la presència massiva de gent vinguda
d'arreu d'Espanya, després d'una llarga època en
què la negació de les cultures minoritàries o diferents
no havia permès que hi hagués un procés
d'integració adequat. Les festes tradicionals del
calendari anual van ser utilitzades de seguida com a
instruments d'integració, de coneixement d'una rica
tradició, que molt sovint era desconeguda, i van
ajudar a crear un espai de convivència i de relació.
Aquesta ha estat i és la tasca de La Roda: aportar
més elements educatius, pedagògics, culturals i integradors
a les entitats i els infants, amb les activitats
mensuals als barris, però també amb la participació
en projectes que milloren el lleure dels infants i per-
*-0 ROVELL DE L'OU
L'oferta de tallers s'amplia i es renova cada any segons les
demandes dels joves.
meten que cada vegada es vagi progressant més en la
incidència sociocultural a favor de la mainada.
Vint anys d'espectacles i d'activitats formatives
La Roda programa des de fa vint anys un espectacle
mensual durant el curs escolar a les entitats dels
barris que formen part de l'associació, i organitza
des de fa deu anys campanyes de tallers de reciclatge
per als monitors. A més, des dels inicis de la seva trajectòria.
La Roda ha participat en totes les activitats,
els projectes i les campanyes que han permès programar
més espectacles arreu de Catalunya.
Per fer la seva feina, les entitats de La Roda tenen
el suport de diferents institucions, públiques i privades.
El moviment rep el suport del Centre de Promoció
de la Cultura Popular i Tradicional Catalana
del Departament de Cultura de la Generalitat, de
diverses caixes d'estalvis, de l'empresa Agrovic
Alimentación (Pimpollo) i d'altres entitats en pro-

C3> C3>
Espectacles Infantils
Associació d'Espectacles Infantils
La Roda va néixer l'any 1977.
jectes puntuals, com la Fira de Barcelona, de la
Fundació Agrupació Mútua i d'alguns ajuntaments
de les poblacions on actua La Roda.
En vint anys, s'ha programat una mitjana de
quatre-cents espectacles per temporada. Des del
1977, uns tres-cents vint grups han participat en les
programacions de La Roda i cada any unes noranta
companyies de tots els gèneres (teatre, titelles, pallassos,
màgia, animació, circ i contes) recorren Catalunya
i munten els seus espectacles a les places i als
teatres de les poblacions on incideix La Roda.
Quan l'entitat va començar a dur a terme les seves
propostes culturals, el món de l'espectacle vivia
tot just un procés de renovació. Els grups van començar
a introduir aspectes pedagògics innovadors
que van aportar canvis importants en els plantejaments
artístics dels espectacles. L'escenografia i els
continguts van millorar i es van modernitzar i els
gèneres es van alimentar els uns als altres. En aquesta
època de renaixement de la festa al carrer va sorgir
una gran quantitat de grups de tots els gèneres.
Alguns van ser flors d'estiu i altres han arrelat molt
bé i avui continuen creant i representant espectacles
de gran qualitat.
Al llarg de vint anys, a Catalunya s'han creat circuits
que han permès que els grups gaudissin d'una
certa estabilitat i continuïtat en la feina (actualment
els principals són Rialles de Catalunya, Xarxa
d'Espectacles i La Roda) i han facilitat un procés de
professionalització important. Cal recalcar que
Catalunya té alguns dels millors grups dedicats als
infants de tot l'Estat i d'Europa. El món dels espectacles
per a infants i joves a Catalunya té un nivell
excel·lent i probablement supera en nombre i en
qualitat el d'altres comunitats de l'Estat, on l'espectacle,
com a eina educativa utilitzada en l'àmbit del
lleure infantil i juvenil, no ha conegut potser un
impuls tan important com a Catalunya. Malauradament,
aquest fet no és prou conegut, i un dels
objectius de La Roda, mitjançant la qualitat de les
seves programacions, és dignificar el món de l'espectacle
per a infants i joves, prestigiar-lo com es mereix
i aconseguir el seu ple reconeixement.
Pel que fa als tallers, La Roda va fer molt aviat
una aposta per augmentar i millorar la formació dels
monitors de les entitats. A mesura que La Roda
creixia i que la seva feina es consolidava, va sorgir la
necessitat de renovació i de formació, d'oferir alternatives
d'oci i de buscar nous mètodes de treball,
més adients a les noves demandes, amb la finalitat
d'enriquir la feina feta diàriament amb els infants.
Els tallers que organitza anualment La Roda
durant quatre mesos s'adrecen als monitors i els
educadors de les entitats de La Roda, que, un cop
apreses les tècniques, les transmeten als infants.
D'aquesta manera, el monitor es forma personalment
i adquireix coneixements pràctics, útils en la
seva feina de cada dia a l'esplai, a l'entitat i al barri.
La majoria són tallers relacionats amb el món de
l'espectacle, de les festes, de les tradicions, i amb els
temes pedagògics treballats per les entitats.
El valor pedagògic de l'espectacle
L'espectacle, l'activitat principal de l'associació,
té uns valors intrínsecs que el converteixen en una
eina educativa de gran importància. Constitueix
una vivència personal i col·lectiva que enriqueix la
LO ROVELL DE L'OU

i V •,••-. ^rf^W"-!^-f.r'
La Tamborinada és una gran festa amb l'objectiu principal que el públic s'ho passi d'allò més bé.
nostra visió del món i és un vehicle molt eficaç de
transmissió de valors universals.
Per definir de manera molt sumària què és un
espectacle, podríem dir que és la narració d'una
història que, mitjançant la paraula, la música o el
gest, ens aporta sensacions, idees i imatges que
emmagatzemem en la nostra sensibilitat. Desperten
i estimulen la imaginació, la fantasia, la creativitat, i
fan de la nostra mirada una mirada més oberta, més
sensible, més respectuosa i més lliure.
Si veure un espectacle és una vivència personal,
també és una experiència col·lectiva. L'espectacle en
viu requereix que hi hagi participació, intercanvi i
comunicació entre l'actor i l'espectador. És, a més,
un acte col·lectiu, ritual, on la gent es troba i es
reuneix per viure en directe una mateixa experiència.
Aquest aspecte social de l'espectacle comporta
una interacció que no s'assoleix davant un aparell de
televisió o una pantalla de vídeo.
A aquestes dues característiques s'hi afegeixen
els valors pedagògics que transmeten les obres dels
grups i que les transformen en veritables eines edu­
LO ROVELL DE ' O U
C3 C3>
catives en el món de l'educació en el lleure de l'infant.
L'espectacle, amb la seva capacitat de representar
experiències vitals diferents, situacions i sentiments
diferents, aporta a l'infant eines molt valuoses
d'aprenentatge. Amplia el seu coneixement del món
i de la naturalesa humana, de la immensa i complexa
riquesa de la societat, i li dóna eines per viure-ho de
manera enriquidora. Els valors morals vehiculats
pels espectacles i els missatges sensibilitzadors i
conscienciadors sobre molts temes que afecten la
nostra vida privada i col·lectiva -la solidaritat, la
tolerància, l'amistat, l'assumpció de la diversitat cultural,
la defensa dels drets humans, la defensa de la
naturalesa, el civisme, i tant altres- ajuden a portar a
terme una tasca educativa molt positiva.
Aquests tres aspectes, la vivència personal,
l'experiència col·lectiva i la transmissió de valors
universals, a més del plaer pur i simple i immediat
que provoca un espectacle ben fet (cosa que, per ella
mateixa, ja constitueix un dels efectes més preuats
de l'art), tenen una importància fonamental en la
feina de La Roda. Tenen una gran importància en el
A'

C3> C3>
Tramuntana 98. Carnestoltes.
camp de l'associacionisme relacionat amb l'educació
en el lleure perquè incideixen en camps en què hi ha
mancances greus i aporten una ajuda valuosa per a la
tasca que es fa dia rere dia per millorar les oportunitats
dels infants d'accedir a una educació integral i
enriquidora.
Així, les entitats tenen en els espectacles una eina
lítil per reforçar la seva tasca, per aprofundir en
l'educació que duen a terme mitjançant activitats
lúdiques i participatives. Tenen l'oportunitat de
millorar les seves propostes i les accions dinamitzadores
en benefici de tot el barri i els infants tenen
l'oportunitat de gaudir d'una activitat enriquidora i
educativa de primer ordre.
La llengua i la cultura popular
L'espectacle és un reflex de la societat, un reflex
viu, canviant, ric en matisos i amb una gran força
comunicativa. En aquest sentit, ha estat molt útil La
Roda per difondre un dels elements fonamentals i
identificadors de la cultura catalana: la llengua. Des
d'un bon principi, l'associació va establir com un
dels seus objectius principals col·laborar en la seva
recuperació, en l'expansió del seu ús en les zones
majorment castellanoparlants. Com a entitat d'arrel
catalana, preocupada per la pervivència de la cultura
del país, perquè fos viscuda plenament per tothom.
La Roda ha programat sempre els espectacles, i totes
les activitats que ha organitzat, en català. Si bé al
principi en certs llocs no va ser del tot fàcil, ara
ningú no s'estranya o protesta perquè un espectacle
es faci en català davant un públic que habitualment
parla en castellà.
Des del 1977, la situació de la nostra llengua ha
canviat molt en molts camps. En el del lleure, però,
és on potser s'ha fet menys coses per incentivar-ne
l'ús. La Roda, i totes les associacions que en formen
part, treballen perquè aquesta situació canviï.
Juntament amb la llengua, els espectacles han
estat uns elements imprescindibles per fomentar el
LO ROVELL DE L'OU

coneixement de la cultura catalana, i especialment
de la cultura popular, tradicional i festiva.
Com a elements identificadors de la nostra cultura,
de la nostra història. La Roda ha impulsat
moltes campanyes per afavorir la celebració i la recuperació
de tradicions i festes populars, menystingudes,
prohibides o tot just tolerades durant l'etapa de
la dictadura. Les ha volgut fomentar perquè són una
font de riquesa, de memòria cultural innegable, que
cal conservar i cultivar, però també perquè la cultura
popular és un notable vehicle d'integració en tots els
aspectes. Es una eina d'integració a l'espai, a l'entorn,
al barri. En barris recents, on l'espai és verge de
contingut, d'història i de memòria, la cultura popular
és un element que ajuda a crear vida, a establir
punts de referència, que permet als habitants fer-se
seu l'espai, ocupar-lo i viure'l com a espai propi.
La festa és també un vehicle d'integració intergeneracional
i interclassista. I també és una eina de
coneixement per a la gent que ve d'una altra regió o
d'un altre país. Com a reflex de la cultura d'un país,
la festa popular i tradicional és un mirall, un llibre
animat en què s'aprecia de forma directa i immediata
el tarannà d'una comunitat i convida a participarhi.
Aquest aspecte ha estat molt important en la
tasca de La Roda, i encara ho serà per fer conèixer la
cultura del país als nous immigrants que vénen
d'altres entorns molt diferents.
La força de la coordinació, de l'associacionisme
i de la participació
No es pot parlar de La Roda sense parlar del
paper que té el moviment associacionista, la unió de
les forces i la participació col·lectiva en la detecció
de les mancances que té una societat en qualsevol
dels seus àmbits, en la recerca de solucions i en
l'aplicació d'aquestes solucions.
La Roda és un moviment que sorgeix de la
societat al servei de la societat. Es el seu aspecte
coordinador, associacionista i participatiu el que li
dóna sentit i li dóna força per continuar lluitant any
rere any.
La coordinació, la posada en comú de les experiències,
dels coneixements, dels problemes i de les
solucions, aquesta és la gran força i la gran riquesa
de La Roda. És la unió de les entitats, el seu diàleg
constant, la recerca de solucions comunes, la reflexió
LO ROVELL DE L'OU
CI£>
La mirada i el somriure dels nostres infants, el millor regal.
incessant al voltant dels objectius a aconseguir, de
les eines a utilitzar i de les accions a dur a terme que
fan que no s'aturi l'impuls que va fer que sorgís La
Roda als anys setanta.
L'any 1977, la necessitat de coordinar-se per
adquirir força, per imaginar solucions i aplicar-les
era molt clara. Vint anys més tard, aquesta necessitat
s'ha fet més i més òbvia, sobretot en l'àmbit del
lleure dels infants, en què els esforços per millorar
les ofertes i per millorar la qualitat i la quantitat de
les activitats topen de seguida contra la manca de
recursos i una falta general de sensibilitat. La unió
de totes les entitats de La Roda ha permès assolir
fites impensables si no hagués estat per aquesta
característica. Aquesta cohesió, aquesta coordinació,
que han permès de presentar a la societat i a les institucions
reivindicacions legitimes i necessàries, que
han permès de fer una tasca de sensibilització constant
i obstinada, i han enriquit els barris i els infants
amb una línia de treball educativa, han estat possibles
per la vigència d'aquestes reivindicacions i
perquè la coordinació interna ha estat una de les
fites principals de La Roda.
La coordinació de La Roda, però, va més enllà.
Cada entitat, a cada barri, ha de recercar la col·laboració
i la participació d'altres entitats per assolir una
cohesió associativa que beneficiï el barri. Les activitats
de La Roda no són el patrimoni d'una entitat,
sinó d'un barri sencer. La coordinació amb el teixit
associatiu del barri és imprescindible perquè la feina
de La Roda tingui sentit i mantingui la seva voluntat,
que és que tothom tingui el mateix accés a l'educació
i a la cultura.

C3>
D'altra banda, cal destacar el paper del voluntariat,
de la participació col·lectiva i desinteressada en
la feina de l'associació. Una bona part de la feina de
La Roda la fan voluntaris, gent de totes les edats i
totes les condicions que s'impliquen en la vida
social dels barris. Aquesta tasca de voluntariat és el
veritable motor d'un moviment que necessita la
participació desinteressada de molta gent durant
cada dia de l'any. La professionalització ha augmentat
molt durant els últims vint anys; el treball en el
camp de l'animació sociocultural ha esdevingut una
sortida professional per als joves. Amb tot, la tasca
del voluntariat és encara, i segurament per sempre,
un element imprescindible i irreemplaçable en
l'àmbit del lleure.
En aquest sentit, la Tamborinada, la festa anual
de La Roda, és el símbol d'aquest moviment. Mil
voluntaris de totes les entitats de La Roda es reuneixen
un dia cada any, en una festa multitudinària, i
ensenyen la seva tasca, el seu dinamisme i la seva
empenta. La Tamborinada, un veritable aparador
de les entitats i dels grups, amb espectacles, tallers i
jocs durant un dia sencer, és una oportunitat per a
les persones alienes al món del lleure infantil i de
l'associacionisme de descobrir que encara ara, a la
vora del segle XXI, hi ha moltes persones -joves i no
tan joves- que lluiten cada dia de manera desinteressada
per fer del lleure dels infants un temps educatiu,
creatiu i divertit, i que ho fan perquè volen i
els agrada treballar des de l'associacionisme per al
benestar dels infants i dels barris.
Perspectives de futur
Malgrat que s'ha avançat molt en alguns aspectes;
encara estem lluny de viure plenament en la
famosa societat del benestar. Tristes realitats com
l'atur, que afecta famílies senceres, o la situació de
molts dels nous immigrants, africans, nord-africans
i asiàtics, han generat bosses de pobresa, l'anomenat
Quart Món. A les portes del segle XXI, correm el
greu perill de crear guetos (amb una elevada proporció
d'infants i joves) de difícil integració dins la
dinàmica actual de la societat.
Afortunadament, els nostres barris, les entitats,
els monitors, els voluntaris continuen la lluita perquè
això no passi. Es una feina anònima, dura i
constant, que no és prou reconeguda, perquè no es
La cultura popular als barris.
fa publicitat de les petites coses que mouen el món,
però que és real i persistent.
L'objectiu de La Roda és continuar treballant,
fer públiques les mancances que hi ha, conscienciar
els ciutadans de la realitat del seu entorn, comprometre
les administracions per prevenir i ajudar a
resoldre les situacions de risc social, aconseguir
mantenir la dinamització dels barris per mitjà dels
voluntaris i de les entitats. La Roda continuarà lluitant
per dignificar el món de l'espectacle per a infants,
mal conegut i per aquesta raó sovint menysvalorat,
menyspreat i ignorat. La Roda continuarà
lluitant per una cultura popular viva i a flor de pell
enfront d'una cultura de pantalla digital. Continuarà
lluitant perquè els infants tinguin accés a
activitats alternatives enriquidores, participatives i
de qualitat enfront d'un consum cultural uniforme,
asèptic, acrític i compulsiu. En definitiva, el nostre
objectiu, el nostre futur, consisteix a fer arribar la
cultura a tots els infants, a aportar les eines necessàries
per facilitar la seva integració i a aportar-los
il·lusió i alegria, perquè aquests infants puguin
desenvolupar-se plenament i en llibertat. C3>
LO ROVELL DE L'OU

B E Ç U L L A
Per Ramon Morell
Els àmbits real i monetari de l'activitat econòmica
L'activitat productiva, i la seva pròpia reproducció,
està formada per dues classes de fluxos, de corrents:
un és el flux de les mercaderies, els productes
(oferta) i, l'altre, el flux dels diners, els mitjans de
pagament (la demanda). Tanmateix no es tracta de
dos corrents que tinguin el seu origen en dos llocs
diferents, sinó que tant els béns i serveis com el diner
es creen, neixen, en el mateix lloc: en l'estructura productiva,
és a dir en empreses, fàbriques, comerços,
despatxos, centres docents, centres hospitalaris, centres
administratius, explotacions agrícoles, ramaderes
i forestals, mines, barques i naus de pesca, etcètera
I el total de la producció obtinguda, allò que en
l'últim article en dèiem el PIB, es pot expressar tant
B E Ç U L L A
El difícil equilibri entre oferta (quantitat de béns i serveis que es desitgen
vendre) i demanda (quantitat de diner disposat a gastar per comprar) fa
imprescindible la instrumentalització de polítiques d'ajust.
Hi ha hagut tres grans invents des del principi dels temps: el foc, la roda i
els Bancs Centrals.
WillRogers
E( primer efecte de la inflació és la pèrdua de capacitat
adquisitiva per part dels consumidors.
físicament (el nombre de coses produïdes) com econòmicament
(el valor econòmic d'aquests objectes
produïts expressat en diners). A partir d'aquesta distinció,
es pot parlar d'economia real (flux de les mercaderies)
i economia monetària (flux del diner). Però
abans de parlar de cadascuna i de l'equilibri que s'ha
d'assolir, i de les polítiques d'ajust que es poden instrumentalitzar
en el moment que les coses no marxen
del tot bé, hem de puntualitzar que aquests dos fluxos,
aquests dos corrents, són una mateixa cosa, que
quan es manifesta, quan surt a la superfície, té
aquesta doble explicació. Per utilitzar un símil totalment
entenedor, diríem que és com una moneda amb
la seva cara i la seva creu.

C3-
Diner de curs legal i diner bancari
Passa, però, que la pràctica, tan rica en situacions
noves, genera agregats a aquests dos fluxos esmentats
que fan que allò que en principi sempre hauria d'estar
en equilibri, normalment no hi està. Semblaria fàcil
que el flux real (oferta) i el flux monetari (demanda),
com que s'originen en el mateix lloc i són la cara i la
creu de la mateixa moneda, estiguessin sempre igualats
i per tant els preus (coeficients d'igualtat entre
l'oferta i la demanda) fossin realment els d'equilibri, i
això voldria dir que no hi hauria mai excés o defecte
de l'una sobre l'altra i la igualtat regnaria infinitament
en el món de l'economia.
Però, ja ho hem dit, les coses no són tan senzilles,
i de la mateixa manera que, tal com explicàvem l'últim
dia, hi ha mercats secundaris de determinades
mercaderies, és a dir productes que ja han estat venuts
anteriorment es tornen a vendre, determinades entitats
financeres creen diner a partir de les operacions
que efectuen. Aquest diner, curiosament, no augmenta
físicament, és a dir, no es fabriquen nous bitllets o
nova moneda, sinó que la liquiditat de determinats
actius monetaris i la forma d'operar dels bancs en els
seus crèdits obliga a comptabilitzar-los com a diner
disponible en un moment concret.
Un exemple fòcil ens ajudarà a entendre-ho. Si jo
entro a les nou del matí en una entitat bancària i faig
un dipòsit de 100 unitats monetàries (u.m.) al meu
compte corrent, el banc es converteix en el meu deutor
per aquesta mateixa quantitat, o el que és el mateix,
jo puc disposar d'aquestes 100 u.m. a partir del
moment en què les hagi dipositat. A dos quarts de
deu, un cop me n'he anat després d'haver fet el
dipòsit, una altra persona sol·licita un crèdit i el banc,
si considerem que aquest manté per fer front a les
seves obligacions un 20% dels dipòsits en reserves o
en caixa, li formalitza per un valor de 80 u.m.
Això vol dir que jo i la persona que ha subscrit el
crèdit disposem, entre tots dos, de 180 u.m., mentre
que, realment, la quantitat ingressada ha estat només
de 100 u.m. Però és que, posteriorment, la persona
que obté les 80 u.m. se les gastarà i el comprador ingressarà
aquesta quantitat en una altra entitat bancària
que, seguint el mateix procés, oferirà com a crèdit
una quantitat de 64 u.m. (80 u.m. menys el 20% que
el banc guardarà en caixa per fer front a les seves obligacions).
Aquest procés continuarà fins que les quan-
L'expresident dels EUA, un fidel representant de les
polítiques d'oferta.
titats de diner que es vagin oferint siguin cada cop
més petites fins a desaparèixer, i tot això amb un únic
bidlet de 100 u.m. En tot cas, el que és realment important
és constatar com aquesta pràctica comercial
dels bancs genera aquest diner bancari.
L'oferta monetària
Com tota mercaderia, el diner també té el seu
mercat, cosa que significa que hi ha una oferta de
diner, una demanda de diner i un preu del diner que
és l'interès. Podem definir l'oferta com la quantitat
total de diner que existeix en un moment determinat,
i com que abans hem estat comentant l'existència del
diner bancari, l'oferta monetària (no hem de confondre
aquest concepte amb el de "base monetària", que
comporta la creació de diner primari, és a dir diner
que no és al mercat i que entra a forma part de l'oferta
monetària a través de determinades operacions) no es
limitarà exclusivament a la quantitat de diner de curs
legal (bidlets i moneda emesos pel Banc d'Espanya),
B E Ç U L L A

sinó que també haurem de considerar el diner creat
pels bancs en les seves pràctiques comercials.
D'aquesta manera, l'oferta monetària (normalment
en els mitjans d'informació es designa amb la
lletra "M", que és la inicial de la paraula diner en
anglès) serà la suma de l'efectiu en mans del públic
més la suma dels dipòsits bancaris a la vista. Ara bé, si
a aquest concepte de M li anem afegint altres actius
monetaris de més a menys liquiditat, anirem tenint
diferents nivells de M que ens serviran per saber la
quantitat de diner que hi ha al mercat i, com que
aquesta quantitat de diner condiciona la demanda,
controlar els possibles augments de M és important
de cara a preveure possibles tensions en els preus, tal
com veurem més endavant
Cal tenir present que des de l'I de gener d'aquest
any, data d'inici de l'última fase d'integració econòmica
i monetària de la Unió Europea amb plenes
competències del Banc Central Europeu en el desenvolupament
de la política monetària i, per tant, del
control del diner, la seva quantitat es controla a partir
de rM3, que és igual a l'efectiu en mans del públic.
L'alça en el preu de les primeres matèries bàsiques pot provocar inflació.
B E Ç U L L A
C3- C3
més els dipòsits a la vista, més els dipòsits d'estalvi i
més els dipòsits a termini. Es fàcil comprovar, doncs,
que quan es vol quantificar la quantitat de diner
comptem també aquells actius monetaris (dipòsits)
que configuren el quasi-diner, per la seva relativa
rapidesa a transformar-se en diner en efectiu, que és
la seva manifestació més líquida.
Per curiositat, afegim que a Espanya l'M que
s'utilitzava era rM4, que és igual a l'M3 més els
pagarés del Tresor i els certificats de dipòsit, i que era
coneguda amb el nom d'Actius Líquids en mans del
Públic, els famosos Alpes (ALPs). Tanmateix, l'important
no es, almenys en aquest nivell, discutir o
reflexionar sobre quin nivell de M convé regular per
saber les oscil·lacions que sofreix la quantitat de diner,
sinó saber que el control de l'oferta monetària és l'instrument
més important de política monetària que
existeix i, per tant, la seva anàlisi, tal com veurem,
s'ha de combinar amb les polítiques fiscals, pressupostàries,
de rendes i exterior per ajustar els desequilibris
que regularment es generen pel funcionament
deficient del mercat.

C3 C3-
Finalment, cal assenyalar que l'oferta monetària
ve determinada per la política del Banc Central (nom
genèric que es dóna a tots els bancs que tenen el monopoli
de l'emissió de moneda, el dipòsit de divises i
l'execució de la política monetària. En el nostre cas,
és el Banc d'Espanya). Aquest modifica precisament
l'M movent el tipus d'interès, el coeficient de caixa
dels bancs, comprant o venent actius monetaris i/o
financers, etc., per intervenir sobre la resta de variables
i sobre l'equilibri general de l'economia.
La demanda de diner
La quantitat de diner que una economia necessita
per fiincionar, és a dir, la proporció que agents econòmics,
persones, famílies, empreses i Estat desitgen
mantenir voluntàriament en forma de diner, durant
un període determinat, per fer front a les seves opcions
de consum i inversió, constitueix la demanda
de diner.
Ara bé, així com en el cas de l'oferta monetària,
aquesta venia determinada per l'actuació del Banc
Central -un fet que ningú no qüestiona-, en el cas de
la demanda monetària hi ha diversos determinants i
no sempre les escoles econòmiques existents es posen
totalment d'acord. Sí que podem, però, considerant
els objectius i la finalitat d'aquestes ratlles, assenyalar,
en primer lloc, que la demanda de diner depèn dels
tipus d'interès i de la renda. La primera, bàsicament,
serà la demanda de diner per motius d'especulació i,
la segona, per motius de transaccions.
D'altra banda, però, i en última instància, la
demanda de diner dependrà del poder adquisitiu del
diner. I ja que aquest depèn del nivell general de
preus, resulta que la demanda de diner oscil·larà en la
mateixa direcció que ho facin els preus. D'aquesta
manera, els agents econòmics estan interessats a mantenir
diner segons el seu poder adquisitiu, prenent en
consideració la seva capacitat real de compra.
Els desequilibris inflacionistes
Un cop delimitats els dos fluxos del procés
econòmic, el corrent (mercaderies, economia real) i el
monetari (diner, economia monetària) que, tal com
hem assenyalat, són la cara i la creu de la mateixa
moneda, ens toca entrar de patac en l'anàlisi dels
desequilibris, en aquelles situacions en què l'oferta
(corrent real) supera la demanda (corrent monetària)
i baixen els preus o quan se situa per sota i aquests
pugen.
El primer fenomen és manifestació explícita d'una
recessió de l'economia. Els preus baixen, els beneficis
baixen, tanquen les empreses, augmenta l'atur,
baixa la renda, etc. Es el que es coneix com a deflació.
Per contra, quan pugen els preus, la demanda tira i,
per tant, el ritme és expansiu. Hem de puntualitzar,
però, que si aquests increments dels preus són continus
i per sobre dels que es produeixen en altres indrets,
ens portaran a situacions de no competitivitat i,
per tant, a la necessitat d'instrumentalitzar polítiques
estabilitzadores.
Ara bé, si ens tornem a col·locar en el terreny
conceptual, hem d'explicar que tota situació d'alça
contínua dels preus es coneix amb el nom d'inflació,
i, per tant, manifesta uns desajusts entre béns (economia
real) i diner (economia monetària). Tradicionalment,
la inflació s'ha explicat des de dues vessants:
des de la de la demanda i des de la de l'evolució dels
costos.
Els qui intenten explicar la inflació des de la perspectiva
de la demanda diuen que sempre és l'augment
de l'oferta monetària (quantitat de diner, tal com
hem vist) el que provoca, precisament, l'increment de
la demanda i, aquest, l'augment dels preus. Si en una
economia on no hi ha tensions en els preus es dóna
un augment de la quantitat de diner, els agents econòmics
disposaran d'una quantitat de diner superior
i, per tant, intentaran gastar aquest augment en la
compra de més béns, serveis o actius monetaris o
financers. Els defensors d'aquesta tesi mantenen, a
més, que sense un increment de la massa monetària
cap altra causa pot portar l'economia a alces continuades
i sostingudes de preus, és a dir, a la inflació.
Ja Keynes va advertir de la feblesa d'aquesta tesi
monetarista per explicar qualsevol situació inflacionista.
El diner no es demanda només per augmentar
el nombre de transaccions (més béns i serveis per consumir),
sinó també per convertir-lo en béns de capital
futurs, per invertir, per dir-ho d'una manera més
clara. I si realment això succeeix, en cap cas no pot
provocar inflació, ja que aquest augment del diner
anirà a parar a augmentar l'oferta (la nova inversió
provocarà augment de la producció) i l'increment de
l'oferta monetària s'absorbirà sense que s'alteri l'estabilitat
dels preus.
B E Ç U L L A

f——J r—J C3-
Des de la perspectiva dels costos, la inflació s'explica
a partir que l'augment dels preus dels factors
productius provoca un increment dels preus de producció
que es transmeten als preus finals dels productes.
Com que aquest procés es genera sense cap
augment de les rendes, la demanda no pot engolir
aquest diferencial dels preus i, per tant, s'inicia el
procés inflacionista. Un increment del preu de les
primeres matèries (com podria ser el tan freqüent,
encara que de forma irregular des de finals de 1973,
del petroli) o un dels salaris pot originar aquesta
inflació de costos.
També aquí, però, hi ha alguna objecció a fer. Es
podrà dir que un augment dels preus de les primeres
matèries, o dels salaris, genera un increment dels
preus, i per tant de la inflació, quan aquest augment
sigui superior al creixement de la productivitat.
Sempre que aquest últim absorbeixi ei dels preus dels
factors, ei preu unitari de producció no s'alterarà i no
es produiran canvis en els preus finals, ja que en augmentar
el nombre d'unitats produïdes (per l'augment
de la productivitat), l'augment del cost total sí que
serà superior, però en dividir aquest pel nombre
d'aquelles, el preu unitari serà el mateix.
No s'acaben aquí, ni de bon tros, les causes que
poden originar inflació. Tampoc no és lloc ni moment
per fer-ne un inventari, però sí que, per acabar
aquest tema, esmentarem la d'aquells que consideren
^-. 'V-
< 'V^ ^
iZ
<
B E Ç U L L A
Q_
oo
\ 1 1
LXJ
O
u
z
4
in
in
CD
< •sf
que la inflació és consubstancial al mateix funcionament
de l'economia de mercat. Aquests, els mercats,
tenen, intrínsecament, tendència a la concentració i a
la configuració de clienteles que afavoreixen la capacitat
de les empreses per utilitzar els preus com a fórmules
d'incrementar els marges de beneficis o almenys
mantenir-los en moments, per exemple, que la
demanda s'alenteix.
En definitiva, no hi sol haver una única causa que
generi la inflació. Cal considerar que les diferents
classes que n'existeixen no són alternatives sinó simultànies,
i el més regular és que globalment totes, o
la major part, conflueixen en el mateix moment. Això
significa que som conscients que hi ha inflació i que
aquesta inflació, per mitjà de l'efecte dòmino, genera
la resta de desequilibris. Però els problemes i les divergències
surten en el moment de saber quina és la
causa de la inflació i, sobretot, quines són les polítiques
d'ajust que s'han d'aplicar.
Les mesures de política econòmica per aconseguir
novament l'equilibri
Hi ha dos grups clarament diferenciats d'economistes
que opten per unes polítiques econòmiques
d'ajust totalment oposades per sortir dels desequilibris,
fonamentalment explicats en un augment dels
preus i en un increment de l'atur. Els uns (coneguts
com a monetaristes o neoliberals) consideren priori-
Des de l'I de gener, el Banc d'Espanya ha perdut les competències per fixar el tipus d'interès i controlar la quantitat
de diner a favor del Banc Central Europeu.

C3- CI3"""
tari estabilitzar els preus i que les unitats productives
puguin tenir la màxima flexibilitat per adaptar-se, en
cada moment, a les oscil·lacions del mercat. És a dir,
es tracta de fer desaparèixer qualsevol rigidesa dels
mercats, entre ells, com és natural, el del treball, ja
que l'atur, segons la seva opinió, és degut bàsicament
al fet que els salaris són massa elevats i creixen a un
ritme superior al de la seva productivitat.
Totes aquestes mesures propugnades per aquests
economistes i polítics (Friedman entre els primers i
Reagan i Thatcher entre els segons en són representants
altament significatius) s'engloben en el que s'anomena
"polítiques d'oferta", perquè el que s'ha de
fer és generar una baixada dels costos de producció i
així possibilitar que mai les unitats productives carreguin
amb cap dels costos que comporta sempre una
política d'ajust i sacrifici. Per tant, reduir salaris reals,
baixar impostos per incrementar la inversió, desregular
tots els mercats, privatitzar béns públics, reduir la
despesa pública en inversió col·lectiva, etc. són les
principals línies d'aquesta escola.
Oposades a aquest tipus de mesures econòmiques
hi ha les que es coneixen com a "polítiques de demanda",
que, partint del model keynesià, intenten
• Actiu financer.- Títols, accions i obligacions, emesos
per les empreses i que són adquirits directament
per estalviadors o per intermediaris financers.
• Actiu líquid.- L'actiu líquid per excel·lència és el
mateix diner. També es consideren actius líquids, per
la seva immediatesa a convertir-se en diner, les partides
de l'actiu de les empreses integrades en caixa i bancs.
• Actiu monetari.- Són actius d'una gran liquiditat,
dipòsits a la vista o d'estalvi, de nul o molt baix risc.
• Actius líquids en mans del públic- És la suma
d'efectiu en mans del públic, dipòsits a la vista, dipòsits
d'estalvi, dipòsits a termini, pagarés del Tresor i
certificats de dipòsit. És rM4.
• Banc Central.- El banc encarregat de l'emissió de
moneda de curs legal, del control de l'oferta mentarla,
del de les monedes estrangeres i de la instrumentalització
de la política monetària. Fixa, a més, el tipus
d'interès, o sigui, el cost del diner.
Idees i conceptes per retenir
recuperar l'equilibri movent la demanda i no l'oferta
com els altres. Justifiquen el seu programa afirmant
que mentre no hi hagi plena ocupació dels recursos
(com ara que estem immersos en unes taxes molt elevades
d'atur) s'ha d'estimular la demanda, perquè
l'oferta, com que hi ha recursos disponibles, no tindrà
cap problema per augmentar la seva producció i
correspondre així a l'increment de la demanda. Són
partidaris també de la consolidació dels béns públics i
de la inversió pública com a generadora de riquesa pel
seu efecte multiplicador sobre el conjunt de l'economia.
Són, en definitiva, els defensors de l'economia
del benestar, els que creuen que l'economia ha d'assegurar
una distribució equitativa de la renda i que, per
tant, ha de lluitar contra la desigualtat.
En definitiva, en tot el procés d'integració europea
s'ha fet una aposta clara per aconseguir l'estabilitat
de preus a costa de no solucionar el problema de
l'atur. Per què? Doncs perquè des d'una perspectiva
exclusivament monetarista (seguidors de les polítiques
d'oferta) es creu que incrementar la demanda
per augmentar la producció i, per tant, l'ocupació,
genera més tensions en els preus. La ideologia no és
absent de la pràctica econòmica, CBT
• Banc comercial.- És la banca normal. Institucions
financeres que centren el seu treball en els dipòsits a la
vista i a curt termini i en la concessió de crèdits i préstecs
també a curt termini.
• Banc de negocis.- Banca especialitzada en operacions
d'adquisició i venda de valors de renda fixa i variable,
que actua també en funcions d'assessorament
per a projectes concrets de finançament d'empreses.
• Base monetària.- És la suma dels actius de caixa del
sistema bancari, és a dir, el que tenen en caixa i en
dipòsit al Banc Central les institucions financeres i
l'efectiu en mans del públic. També a aquest concepte
se l'anomena "diner d'alta potència".
• Cessió de crèdits.- Facultat d'un banc per cedir un
préstec a un tercer, després de convenir-ho amb el
prestatari.
• Deflació.- Situació caracteritzada per una baixa sostinguda
dels preus.
B E Ç U L L A

setembre 1999
FULLS DEL CO S E L L
La transhumància ramadera ha
estat, fins fa quatre dies, una de les
millors maneres d'optimitzar l'aprofitament
del medi pirinenc i ha ajudat
a crear un paisatge, una cultura,
una societat i una economia pirinenca
bàsicament pastorals. La
transhumància es fonamenta en la
utilització complementària, al llarg
de l'any, de dues àrees de pastures
més o menys properes i de característiques
climàtiques i altitudinals
oposades: a l'estiu s'aprofiten al màxim
els estadis alpins del Pirineu i a
l'hivern es complementen amb el
descens estacional de ramats i pastors
vers les pastures de la terra plana.
La importància històrica
d'aquesta migració i d'aquest moviment
anual del bestiar, ascendent i
La transhumància al Pirineu
^^,S2_.
j , , , , La xarxa de camins ramaders de la província
descendent, ha quedat gravada per ¿^ ^^¡¿3. ^^p, ¿^ M^^Í Lamich (i924).
sempre en la xarxa de camins ramaders
que ha generat, de milers de quilòmetres (només a
la província de Lleida). Uns camins anomenats cabaneres
o carrerades i que uneixen totes les zones de pastures.
Aquests elements han estat gairebé invariables al llarg de
molts segles, però al seu voltant s'han adaptat estratègies
diverses en diferents èpoques: la transhumància és una
activitat canviant.
/;¡Srí:.'^ÍSí
Així, avui continua existint
però el seu paper és gairebé marginal
a totes les valls. Aquesta
marginalitat ha fet que sigui desconeguda
i que generalment es
pensi que ja no existeix. Amb els
presents fulls pretenem canviar
aquesta percepció.
Pensem que l'estudi d'una activitat
que ha estat central, observant
la seva evolució contemporània,
la seva crisi i les estratègies
actuals de les explotacions transhumants,
ens ha d'ajudar a entendre
els canvis de tota mena que
pateix el Pirineu al llarg d'aquest
segle. Al mateix temps, si mirem
la transhumància un xic més reculada
en el temps, al segle XIX,
necessàriament hem de començar
a replantejar-nos diverses concepcions
historiogràfiques i alguns tòpics
que han funcionat els darrers anys en l'àmbit pirinenc,
articulats al voltant de suposats aïllaments i
periferitzacions, potser útils per pensar el segle XX i les
hidroelèctriques, però que ens acaben donant una visió
ahistòrica, idealitzada i igualitària del XIX i que, per
tant, afavoreixen un victimisme que encara campa.
© Consell Cultural de les Valls d'Àneu • Editor: Ignasi Ros i Fontana • Direcció: Ferran Relia
• Coordinació: Joan Blanco • Disseny: Raül Valls
ELS FULLS DEL CONSELL fa constar que el contingut dels articles publicats reflecteix
únicament l'opinió de llurs sotasignats.
Ignasi Ros i Fontana
U N 105

^ oa^
.a^
^ ^^Í5-^ - ^ ¡^ ' ^ ^ ¿ ^ ' ^.a^ i ^
• La transhumància,
de la centralítat a Toblít
L'estudi de la transhumància a Catalunya comença i
pràcticament acaba als anys trenta i quaranta. Tal com
destaquem a la bibliografia, les aportacions més interessants
són les de Vilarrasa i especialment de Violant i
Simorra des del camp de l'etnologia, i les de Vila Valentí
i de Llobet des de la geografia.
Tots aquests estudis posaven en relleu que la transhumància,
malgrat que persistia, cada cop topava amb
més dificultats: nous regadius i la consegüent desaparició
de pastures d'hivern, increment de la urbanització,
emigració i escassetat de pastors.
Vila observava que el nombre de caps de bestiar
transhumant havia disminuït en pocs anys i que ja només
en quedaven uns 80.000 o 90.000 en la Catalunya
industrial i urbana i d'agricultura i ramaderia intensives
de finals dels anys quaranta. Violant veia que les cases
fortes, les que sempre havien fet i dominat la transhumància
al Pallars, ja no tenien els ramats d'abans i
moltes ja ni existien. El Pirineu s'estava despoblant i la
seva cultura desapareixia.
Les observacions d'uns i altres eren ben reals. Sembla
lògic que s'imposés la idea que a la transhumància
no li quedaven gaires anys de vida. En conseqüència, tal
com hem dit anteriorment, avui predomina la idea que
ja no existeix, que ha quedat oblidada. Però cinquanta
anys després continua mobilitzant uns 80.000 caps de
bestiar de llana. Per què van fallar els pronòstics?
De cases fortes a cases pobres
Tal com hem citat (i en podem veure un exemple en
la secció de documents), en l'obra de Violant s'identifica
la transhumància amb un tipus ben especial de cases,
les més fortes. Aquest detall, saber qui practica la transhumància,
que escapa a les enquestes dels geògrafs, és
molt important. Aquesta identificació descansa, més
enllà de visions pairalistes, en la realitat del segle XIX.
Al llarg d'aquest segle, i també abans, dominen
l'activitat grans cases que, en solitari o formant importants
companyies, mobilitzaven sumes considerables de
bestiar de llana i de capitals, amb socis en diverses comarques
i amb llibres de comptabilitat en què s'anoten
les despeses generals i els comptes de cada soci i dels
diversos assalariats fins a l'últim detall (vegeu els documents).
El ressò de la potència econòmica i social
Ramat transhumant baixant de la muntanya de Cabdella, passant pel costat d'una antiga casa forta que resta tancada, la Torre de
Cabdella.
106 u N

- ^ ^
SC©
^ = ^
d'aquestes cases al segle XIX ens ha arribat pràcticament
fins avui, algunes vegades cops a través del llegendari,
com en el cas de casa del Tort d'Alòs. D'altres
ens n'ha parlat Violant -els Torres de Larén, Jaume o
l'Hereu d'Erdo-, i encara en caldria afegir més, com
Don Rafael de Castanesa, Piqué de Gotarta, Espot de
Castillo de Tor, Perucho de Pinyana, Farrero de Durro,
Especier de Son, Sastres d'Isil o Badia d'Alòs. La major
part d'aquestes cases van abandonar la transhumància
entre el 1900 i el 1936. Avui, la majoria són tancades i
a terra.
Avui, al Pirineu català occidental, hi ha poques
explotacions que practiquin la transhumància (unes
130, que mouen, però, grans quantitats de bestiar).
Generalment, es tracta de cases noves quant a l'activitat
transhumant; més del 85% són la primera o segona
generació de transhumants. Moltes d'aquestes cases ni
tan sols tenien bestiar fa cinquanta o seixanta anys;
eren les cases més modestes d'un Pirineu que ja s'estava
despoblant. Precisament aquest despoblament és l'origen
de les explotacions, sorgides als anys seixanta i
setanta, que fan transhumància avui.
De la transhumància a l'emigració
Recapitulant, veiem que al primer terç del segle XX
les grans cases transhumants del XIX abandonen l'activitat.
Les cases que les van substituir, els transhumants
que va trobar Vila Valentí als anys quaranta, també
fonamentats en la mà d'obra assalariada, amb l'acceleració
del despoblament dels anys cinquanta i seixanta
es van anar instal·lant definitivament en els llocs d'hivernada
(al pla). La transhumància va ser una forma
encoberta d'emigració (de fet, sempre ho ha estat).
Avui, bona part dels ramats del pla i algunes carnisseries
de Lleida i rodalia són d'antics pastors transhumants.
En canvi, les cases modestes, que es van quedar al
Pirineu quan gairebé tothom en marxava i que, en
bona part, no tenien tradició ramadera, van acabar
especialitzant-se en ramaderia extensiva ovina, sovint
en els llocs més despoblats de l'Alta Ribagorça i en
algunes zones del Pallars Jussà, allà on no va ser possible
constituir o mantenir rutes de recollida de llet. Era
U resposta a les noves circumstàncies ambientals resultants
de l'abandó massiu dels espais agrícoles pirinencs.
Aquestes explotacions també van transformar profundament
les relacions de producció i la dpologia predominant
entre les explotacions transhumants, el treball
assalariat (pastors professionals, solters i arquetípics.
^ ^
£5 :=(©
^ ^
. ^
^ ^
d'altra banda escassos), va esdevenir secundari i es va
organitzar al voltant del treball familiar. Durant aquells
anys, els qui agafen el relleu de la ramaderia ovina i que
al cap d'uns anys tornaran a ser transhumants són persones
joves, encara solteres i amb els seus pares que els
ajuden, o matrimonis amb fills o molts fills (vegeu el
tercer testimoni de la secció de documents).
De l'emigració al nomadisme
Durant els anys seixanta i els primers setanta,
aquestes noves explotacions del Pirineu començaran a
practicar la transhumància i esdevindran gairebé explotacions
nòmades. Els moviments del bestiar són els
mateixos de sempre, del pla a la muntanya i viceversa;
la diferència entre transhumància i nomadisme rau en
les persones que acompanyen el bestiar: abans només
ho feien els pastors assalariats i ara, en canvi, en molts
casos, es desplaça estacionalment tota una família, el
Arribant a la vall de Boi. La família i el fill del pastor també hi
han arribat.
pastor, els seus pares i alguns germans i sovint també
els seus fills.
Aquesta recuperació de la transhumància pot obeir
a noves necessitats: de pastures d'hivern quan els
ramats creixeran, quan no trobaran pastors assalariats i
hauran de reorganitzar encara més el seu treball o
quan, en algunes valls, es posarà en perill la continuïtat
de les explotacions a causa de les repoblacions forestals.
Aleshores es veuran obligades a plegar i algunes optaran
per transhumar.
Però, moltes vegades, el fet d'iniciar el moviment
transhumant-nòmada obeeix més a una estratègia residencial
del grup domèstic que no pas a les necessitats
del ramat. Es més sociològica que res més. Sovint es
u N 107

^a^
^ ^
.a^
- ^
produeix a mesura que les explotacions del Pirineu es
van quedant soles, massa soles, en les seves poblacions
d'origen (sense veïns i sense cap servei). Per exemple,
davant el tancament de les escoles, aquesta situació
permet l'escolarització dels fills o els germans a la plana,
compatible amb el retorn al Pirineu, a l'estiu, de tot el
grup domèstic, en coincidir gairebé el calendari transhumant
amb el calendari escolar. I també permet
accedir a un mercat matrimonial més ampli.
Entre el turisme i la paret
Com a activitat canviant, adaptativa, moderna, la
transhumància va saber adaptar-se en pocs anys, en
aquesta segona meitat del segle XX, a la nova situació
econòmica, social i demogràfica de la muntanya i de la
plana. Hem intentat donar uns models per entendre
aquesta transhumància, uns models que necessàriament
sempre són generals, però que responen als tipus d'explotacions
transhumants més significatives en cada
moment.
Creiem, doncs, que la transhumància no és un fòssil
del passat, sinó que s'adapta a noves situacions. Ha estat
Llibre de la "Compañía de Canut, Perucho y lo Masench", anotacions del 1838.
^ ^ ^ -^fi_^
^ ^
L'únic ramat transhumant de Taüll, al pla de l'Ermita.
una resposta útil a la situació ecològica i social generada
pel despoblament, permetent la neteja i la conservació
del paisatge i permetent també que molts nuclis de
població continuessin habitats, si més no per una família
o durant uns mesos l'any. És per aquest motiu,
perquè va trobar el seu paper amb nous protagonistes
(explotacions familiars) que, malgrat les perspectives
negatives i les dificultats apuntades pels estudis citats, la
transhumància ha continuat existint.
1108 u N S E L L
4

- ^ 0 ^ ^ 0 ^ ^(0 ^ ^ ^a«3 ^ "^ii^ ^
Paradoxalment, en aquests moments en què es diu
que es potencien les activitats extensives, i de fet se subvencionen,
i que agricultors i ramaders han de ser "jardiners
de la natura", el futur de les explotacions transhumants
és complicat. El turisme competeix per l'espai
amb pastors i ramaders i, malgrat que aquest turisme
descansa en el paisatge i en una idea de "cultura pirinenca",
no es reconeix la necessitat de l'equilibri entre unes i
altres activitats, al contrari, de fet s'intenta complicar i
posar barreres a la transhumància.
• Documents í testimonis
Les companyies transhumants del segle XIX
Una de les més importants va ser l'anomenada Compañía
de Canut, Perucho y lo Masench, d'Erdo, Pinyana i
del Mas de Gras, respectivament (Pallars Jussà i Alta
Ribagorça) que, per exemple, el 1827 van llogar el
terme de Montagut, el millor del capítol de la catedral
de Lleida, per quatre anys i per un import de 12.000
lliures barceloneses més els fems que feien els ramats
(que, el 1827, el capítol va vendre a un particular per
180 lliures), les despeses del notari (per l'escriptura
d'arrendament, 56 lliures) i el delme dels corders (que el
maig de 1828 suma 309 lliures):
"En la Ciutat de Lleyda als Catorse dies del Mes de
Maig any del Naixement del señor mil vuit cens vint y set
[...] fins al dia vint y quatre de Juny del any mil vuit cens
trenta hu, arrenda y per titol de arrendament concedeix a
Joseph Perucho Comerciant del Poble de Piñana
Corregiment de Takrn a estas cosas present ah seus y a qui
ell voldrà durant dit temps las herbas ayguas y pasturas
aixis de ibern com de istiu cíe k horta y Seca del Terme de
Montagut [...]. " (Arxiu de la Catedral de Lleida, capsa
107).
Aquest contracte, que recull també els drets i les
obligacions de l'arrendador, Josep Perucho de Pinyana,
que significativament és anomenat comerciant i no
ramader, no ens permet copsar que al darrere d'"els
seus" hi ha tota una companyia. Sortosament, tenim el
llibre de comptes de la companyia entre el 1827, any de
la seva creació, i el 1847, redactat per Jaume Canut de
casa de l'Hereu d'Erdo. Així podem conèixer el funcionament
d'aquesta important companyia transhumant.
L'hivern de 1827-28, la companyia la integraven onze
cases importants, amb el nucli central situat prop
d'Erdo, però mobilitzava grans quantitats de bestiar i de
diners d'una àrea força més gran, que va d'Alòs d'Isil a
Castanesa.
L'hivern de 1827-28, la companyia va utilitzar 27
pastors, pastors de cada casa dels quals no figura el nom,
Casa Ovelles Corders Baciu Cabres Berrees TOTAL
Canut d'Erdo 876 805 499 14 17 2.194
Perucho de Pinyana 752 665 349 5 4 1.788
Masench, Mas de Gras
d'Abella d'Adons
372 332 171 879
Povill d'Alòs 386 360 174 7 927
Roys de TaüII 225 192 82 3 502
Borrell de Taüll 285 236 121 5 647
Domenjó de Taüll 165 146 84 2 397
Sastres d'Isil 244 244
Forrero de Durro 94 94
Don Rafel de Castanesa 25 25
Vidal (Piqué) de Gotarto 22 22
Morera de Taüll 17 16 2 35
Posticé de Serrodui 11 11 3 25
TOTAL 3.089 2.763 1.485 36 406 7.779
N 109

- i!0 ^ í£0
^ ^ "
que van cobrar entre 15 i 25 lliures. Sens dubte, alguns
devien de tenir algun cap de bestiar comptat entre els
del seu amo. Només tres pastors cobraven més, dos
d'ells (el borreguer Morera i el Pasticé) figuren amb
bestiar propi i són els únics pastors que van a buscar
expressament. Un dels amos, el Masench, també fa la
cabañera amb els pastors i és a Montagut a l'època
d'afillar els corders.
La companyia es va ajuntar a Ós de Balaguer el dia
21 de desembre de 1827. Ós és un punt estratègic en les
comunicacions entre la muntanya i la plana, ja que s'hi
pot accedir fàcilment des de les cabaneres anomenades
de Catalunya (passant el Montsec per Àger) i Aragó
(venint de la Ribagorça per la Franja i per Tragó). A Ós
tenien dipòsit de provisions i hostal llogat, per a les operacions
de tria de bestiar, i el centre des d'on accedien
fàcilment a les dues grans zones de pastura de la companyia:
el baciu cap a les garrigues de Meià (per Camarasa)
i les ovelles de cria cap al terme de Montagut
(per prop d'Algerri i Alfarràs).
t!0
^ * «
Ramat transhumant passant per Rialb, 1942. Fotografia de Gómez Grau i Violant.
ÍÜ0
^ ^ '
^ ^ ©
La constitució de diversos ramats era avantatjosa per
a la companyia, a causa del poc cost de la mà d'obra i de
les notables diferències de preus entre unes pastures i
altres. Així, les ovelles i cabres que passen tot l'hivern a
Montagut, un cop comptades totes les despeses, surten
a 1 lliura, 2 sous i 1 diner per cap; els borrecs a 1 lliura, i
el baciu, a Meià, a 14 sous i 9 diners (1 lliura equival a
20 sous, i 12 diners fan un sou).
A l'hora de tornar cap a la muntanya, el lloc on van
triar el bestiar i van passar comptes va ser la Beguda
d'Adons, a la serra de Sant Gervàs, en plena cabañera,
porta d'accés al Pallars i a la Ribagorça i ja molt a prop
de les explotacions. Els anys següents, la tria la van fer ja
al Mas de Gras i a Pinyana, on devia resultar més fàcil.
"La vida pastoral al Pallars", de Ramon Violant i
Simorra
Després dels estudis sobre transhumància dels anys
trenta i quaranta, es va oblidar aquesta activitat, fins i
tot la monografia més extensa i important, redactada
110 U N

^>^s ©
^ ^ ' Í3>
per Violant entre el 1938 i el 1942, va restar inèdita.
Ara, l'editorial Garsineu en prepara l'edició. Violant ja
va constatar alguns entrebancs greus que posaven en
perill la transhumància: les grans cases (que pràcticament
eren les úniques que històricament feien transhumància)
gairebé havien desaparegut i, en conseqüència,
la transhumància associada a aquestes cases
semblava no tenir gaire futur.
"Si bé han desaparegut les grans ramades del Tort
d'Alòs (V. d'Àneu), Montaner de Bretui (Pla de Corts), Rei
de Mentui (Flamisell), Jaume d'Erdo (Bòsia), a la vall del
riu Bòsia encara hi trobem cases grosses i mitjanes que en
conserven un bòn senyal Eh de l'Hereu dErdo mateix, que
antany havien tingut un senyal d'uns 5.000 mil caps, avui
encara en conserven un ramat de 500 caps, compost per
400 aubélles de fill i un centenar de rebúi. Cases que en
tenen 200 o 300 caps entre les ovelles de cria i el rebuig són
moltes. Com pocs són eb pobles de les valh flamisenques que
no hi hagi almenys dos o tres senyaléts.
A L Vall del Flamisell, Ramonet d'Aguiró té un ramat
d'un miler de caps; Jaume de U Torre també en té un bon
ramat, i el Rei de Mentui també. Així és que malgrat els
inconvenients amb que avui topa la ramaderia (guarda,
transhumància i d'altres), ben pocs són els pobles que no
tinguin bestiar Això ho prova Cabdelb que amb el petit
que és el poble encara hi ha 9 o 10 senyah, igualment que a
Aiguabella que n'hi ha 5 o 6 senyaléts, tants com cases o
focs. Desprès del bestiar de llana ve, en importància, el
bestiar boví, el muktam i el cabrú; també bastant elporquí.
Per aquesta raó podem dir que la principal font de
riquesa d'aquestes valls ha estat i és encara la riquesa
pecuària."
La memòria dels canvis contemporanis de les explotacions
transhumants
La perspectiva dels anys trenta i quaranta, real, que
constatava la ràpida desaparició de les explotacions, va
fallar i la transhumància continua existint. No es va
acabar amb les grans cases, sinó que va ser possible un
relleu, un canvi substancial en l'origen i les formes
d'organització i de treball i en les estratègies de les
explotacions transhumants.
Si resseguim, per exemple, les cases citades per
Violant, veiem que no n'hi ha cap que continuï l'activitat
transhumant, ni tan sols la ramadera. Tal com
explica ell mateix, algunes ja havien plegat, però les
altres, per exemple les que tenien més bestiar a la Vall
Fosca, també han desaparegut. L'explicació precisa ens
la dóna un ramader encara transhumant el 1999:
^ ^ 0 ^éZ
^ ^ aiK»
^•^
Pastors transhumants al port del Cantó (1995).
"Una vegada era en una fira i parlàvem amb lo vell de
Sastre d'Espui, que si lo Jaumet d'Astell tocave, que si lo
Farré de Guiró fa allò altre, que si tantes ovelles que si
tantes vaques, el comentari que es fa a ks fires, i diu:
-Són les cases més bones de la muntanya, però eh quede
pocs anys de vida.
Perquè quan feien la fira de la Pobleta, si a un li
faltava un pastor o un mosso ere el dia de Ihgar-h. I aquell
any, pues aquestes cases ja no van trobar mossos, ja va
empessar a escassear, que k gent ja van empessar a emigrar,
i aquest vell que ere molt espavikt, diu:
-Ara aquestes cases se n'aniran totes a pique.
I encara visquive el meu padrí i diu:
-Mai tant! Aquestes cases tant bones.
I ell diu:
-Sí, però al no trobar mossos i no hi ha família pa treballar
la terra, les cases bones se faran dolentes, i sabeu
quina serà la casa que es farà més forta de k muntanya?
I no es va etivocar
-Lo Frare de Guiró, que ti no sé quanta canalk.
I ja corriven per allí, xavalots i ja acassaen les ovelles, i
ha fet la volta així. I ara lo Frare de Guiró és k casa més
potenta de tot aquell Pirineu i, aquestes altres, pues l'un
s'ho ha venut, l'altre se'n ha anat a Barcekna i hi ha el nom
però ja no treballen rés ells." (Entrevista amb AMT,
8.VIIL1997).
.Ms
N 111

^ ^ 0 ^00
^ ^
Bibliografia comentada
• KRÜGER, E Los altos Pirineos. Cultura pastoril {vo\.
II). Garsineu ed. Tremp 1995. 105 p.
Aproximació a la cultura material dels pastors pirinencs,
a partir de bibliografia i del treball de camp de Krüger
dels anys 1927 i 1929. També cal tenir en compte la
seva anàlisi de l'arquitectura (vol. I), relacionada amb la
ramaderia (bordes, etc.).
• MARTÍ, E. Estadística de las vías pecuarias de la provincia
de Lérida. Consejo Provincial de Fomento. Lleida
1916.
Llista, municipi a municipi, dels camins ramaders (amb
el detall de l'amplada i els noms de les partides que travessen
a cada terme). Malgrat les seves limitacions (el va
realitzar un gabinet d'enginyeria a partir de les respostes
dels ajuntaments), és l'única eina útil a l'hora d'avaluar
la xarxa de cabaneres.
• PALLARUELO, S. Pastores del Pirineo. Ministerio de
Cultura. Madrid 1988. 229 p.
Estudi sobre la transhumància i alguns aspectes de la
cultura pastoral al Pirineu aragonès. Aporta, per primer
cop, documentació generada per una casa transhumant
al segle XIX. Magníficament il·lustrat amb fotografies
del fons Compairé, realitzades entre els anys vint i quaranta.
• ROIGÉ, X. et al "Pirineo catalán", dins Cuadernos de
la trashumancia, núm. 13. Icona. Madrid 1995. 121 p.
Primer estudi, gairebé des dels anys quaranta, de la situació
de la transhumància al Pirineu català. Amb un
capítol introductori sobre l'evolució del Pirineu i la ramaderia
al llarg del segle XX i, la resta, centrat en l'anà­
^ ^ S5
^ ^ © - ^•& ^
lisi de les explotacions transhumants l'any 1993, amb
aproximacions quantitatives i qualitatives a cada comarca.
S'analitzen els diversos tipus de transhumància
• COSTA, E. Viatges amb eh pastors transhumants per les que es practiquen, les pastures d'estiu, els camins rama­
cabaneres de la Catalunya nord-occidental, entre l'Essera i ders i el transport del bestiar, i la situació dels pastors i
el Segre. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona les seves relacions amb el turisme
1987. 215 p.
Descripció emotiva i seriosa de viatges amb pastors
transhumants l'any 1982, i de molts altres aspectes rela­ • ROIGÉ, X., ROS, I., COTS, R "De la comunidad
cionats amb la ramaderia, com ara gossos, camins, cre­ local a las relaciones internacionales. Los tratados de
ences, sal, xolla, malalties i remeis, esquelles, etc.
facería en el Pirineo catalán", dins VII Congreso de
Antropobgía Social. Saragossa 1996, p. 135-152.
Treball sobre l'evolució històrica dels tractats de cooperació
pastoral entre diverses comunitats de banda i
banda de la frontera pirinenca, de les patzeries medievals
a la intervenció dels estats espanyol i francès al segle
XIX i, finalment, alguns exemples del seu ús actual.
• VILA VALENTÍ, J. "Una encuesta sobre la transhumància
en Cataluña", dins Pirineos, Saragossa, any VI
núms. 17-18, 1950, p. 405-443.
Exposició del mètode i les conclusions de l'estudi que,
entre el 1947 i el 1949, van dur a terme ell mateix i
Salvador Llobet.
• VIOLANT I SIMORRA, R. "Notas de etnografia
pastoril pirenaica. La trashumancia', dins Obra Oberta,
2. Ed. Altafulla. Barcelona 1979, p. 163-182.
Article breu, publicat originalment el 1948 també a
Pirineos. Descripció del cicle anual i dels camins dels
ramats transhumants dels Pirineus, especialment dels
Pallaresos.
• VIOLANT I SIMORRA, R. La vida pastoral al
Pallars. Monografia inèdita, que publicarà enguany
l'editorial Garsineu de Tremp.
Sens dubte, el més extens i interessant estudi sobre la
vida pastoral del Pirineu, redactat per Violant entre el
1938 i el 1942 i amb informacions i notes afegides fins
al 1946. Afortunadament, aviat es podrà conèixer la
particular exhaustivitat de Violant a l'hora d'estudiar
els aspectes materials, espirituals i terminologies relacionats
amb la ramaderia. La tradició pastoral, la cultura
i la indumentària dels pastors, el bestiar i les seves
malalties, l'habitació pastoral i els seus complements,
els costums jurídics, les fires, etcètera.
112 u N

LA MOSQUERA
Per Caries Capdevila
L'Orfeó i el cant coral a Tremp
Orfeó de Tremp 1930.
Tremp és una ciutat amb una forta i antiga tradició
coral, que es va iniciar a finals del segle passat, al
mateix temps que arreu de Catalunya sorgia amb
força tot el moviment coral, que ha estat un dels signes
més vius de la nostra identitat. El cant coral ha
estat, doncs, una constant en la vida i en l'activitat
cultural de la ciutat de Tremp durant els darrers cent
anys llargs. I aquesta activitat es manté encara avui
LA MOSQUERA
viva i dinàmica, gràcies a la tasca decidida i constant
de l'Orfeó de Tremp.
Síntesi històrica
L'any 1877, el Dr. Agustí Roure i Giol, prohom
de la ciutat, home de ciència i apassionat de la música
i l'art en general, va fundar i va dirigir la primera
entitat coral de la ciutat, la Societat Choral La Lira.

^wwv^í^'
Orfeó de Tremp 1999.
,'M*-^
Uns anys més tard, el 1905, es creava a Tremp una
nova entitat coral anomenada Montepio-Orfeó Los
Canàries del Montsech, sota la direcció de Mossèn
Sanuy, mestre de capella de l'església parroquial de
Santa Maria de Valldeflors.
Ambdues entitats van anar convivint amb els
seus alts i baixos, fins que l'any 1924 el mestre Francesc
Pujol, que va ser director de l'Orfeó Català i
que estava vinculat a la nostra ciutat gràcies al seu
matrimoni, va impulsar la creació d'un cor mixt i
d'un cor infantil en el si de la Societat La Lira, al
qual va anomenar Orfeó de Tremp. El mestre
Folguera en va ser el primer director. Amb ell, l'Orfeó
va néixer, va créixer i va assolir fites remarcables
fins que, el 1938, la guerra civil i la repressió posterior,
el van obligar a paralitzar les seues activitats.
Un cop passats els anys més durs de la postguerra,
molts dels antics cantaires de l'Orfeó i altres
trempolins aficionats es van reagrupar per tornar a
cantar les caramelles, el matí de Pasqua Florida. Els
senyors Coronat i Pasqual en van ser l'ànima i els
-•^^^Kà'^^'

Seccions infantils Orfeó de Tremp.
En aquell moment (1977), transcendental per al
moviment coral i per al país, es va fer càrrec de la
direcció Mn. Jordi Miquel, que, amb una visió clara
de quin havia de ser el futur del cant coral, va saber
impulsar de manera decidida, no sense dificultats,
un canvi qualitatiu del cor, preparant-lo així per a un
esperançat esdevenidor. Quan Jordi Miquel va
deixar l'Orfeó l'any 1983, se'n va fer càrrec Arcadi
Pejuan, de caràcter obert i optimista, que va continuar
i va consolidar, amb aires nous, la línia iniciada
pel seu predecessor.
Els darrers anys, sota la direcció d'Enriqueta Tena
(1985), l'Orfeó de Tremp, en el seu afany de millora
tècnica i de superació constant, ha promogut el
solfeig i la tècnica vocal entre els cantaires i ha treballat
amb altres corals, orquestres i directors en el
muntatge de diverses obres simfonicocorals. Tot
aquest esforç ha dut l'Orfeó de Tremp a incrementar
notablement el nombre i la qualitat de les seues
actuacions, tant a les nostres comarques com arreu i,
sobretot, a fer créixer musicalment el cor.
lA MOSQUERA
També les seccions infantils han anat incrementant
el seu nivell i la seua activitat, gràcies a l'esforç i
la dedicació dels joves directors que les han conduït.
L'any 1994 es van incorporar al Secretariat de Corals
Infantils de Catalunya. D'aleshores ençà, els nens
participen regularment en moltes activitats (aplecs,
trobades, intercanvis, etc.) que contribueixen al seu
enriquiment, no sols des del punt de vista musical,
sinó també del civisme i la convivència.
L'Orfeó de Tremp ha sabut conjuntar tothora
l'interès per la qualitat musical amb el manteniment
de les tradicions i la difusió de la música popular
més nostrada. En aquest sentit, cal remarcar l'esforç
de l'Orfeó per mantenir a la ciutat la tradició de les
caramelles, que des de l'any 1985 dirigeix Josep Roy.
Actualment, l'Orfeó el formen més de cinquanta
cantaires adults i més de seixanta nens i nenes, nois i
noies, entre quatre i catorze anys, que constitueixen
les seccions infantils i un futur esperançador per al
cant coral a Tremp i a la comarca.
Actuacions més destacades
1924: Primer concert de l'Orfeó de Tremp.
1930: Participació a l'Aplec d'Orfeons de Catalunya,
amb motiu de l'Exposició Universal de
Barcelona.
1935: Concert a Tolosa de Llenguadoc.
1947: Homenatge al mestre E Pujol. Interpretació
del Cant de la Senyera, per primer cop després
de la guerra.
1962: Concert a Banheras de Luchon (França).
1967: Concert de presentació oficial de l'Orfeó
de Tremp.
1967, 1975, 1977, 1986, 1996: Organització
d'Aplecs Corals de les Terres de Lleida.
1971: Homenatge al mestre Francesc Pujol, conjuntament
amb l'Orfeó Català.
1973: Concert a Mas d'Azil (França).
1974, 1977 i 1979: Participació a les Jornades
Internacionals de Cant Coral de Barcelona.
1977: Concert de gala i actes commemoratius del
Centenari del Cant Coral a Tremp.
1984, 1995, 1996, 1999: Actuació a TVE i a
TV3.

CKtfCC) DE TICCMP
I \!//íülnr" I U\J%J
1987: Concerts i altres actes d'homenatge al
mestre Domènec Cardenyes.
1991: Concert de presentació de la Senyera de
l'Orfeó de Tremp.
1993: Cantada al Parlament Europeu d'Estrasburg
i Concert a Mundolsheim, convidat per L'Amicale
des Catalans d'Alsace.
1994: Xlè Concert de la Verema al Celler Gran
de Can Codorniu.
1995, 1996: Organització d'un cicle de dotze
concerts de música clàssica.
1999: Concert a Pisa (Itàlia). Enregistrament del
disc compacte Vivint cantem!
Fites musicals
1984: Cantata 142. Uns ist ein kindgeboren, de
J.S. Bach, amb l'Orquestra de Joventuts Musicals de
Catalunya. Direcció Francesc Llongueres.
1986: Salm 117. Laúdate Jehovam, omnes gentes,
de J.F. Telemann, amb l'Orquestra de Joventuts
Musicals de Catalunya. Direcció Francesc
1990: EcceAgnus Dei, del pare Narcís Casanovas,
amb l'Orquestra del Conservatori Municipal de
Música de Lleida. Direcció Leopold Gil.
1993: Sancta Maria,mater Dei, de W.A. Mozart,
amb l'Orquestra del Conservatori de Música de
Stuttgart. Direcció Francesc Llongueres i Jordi
Noguera.
1995: La truita esbojarrada, de F. Schòggl, amb el
quintet Pro Música.
1995: Cantada de Nadal, per a cor mixt, cor de
nens, orgue i piano, de Francesc Pujol.
1999: Oratori de Nadal, de Camille Saint-Saèns,
amb l'Orquestra del Conservatori Municipal de
Música de Cervera, arpa i orgue. Direcció Manuel
Valdivieso.
Els directors
Tots els directors que han passat per l'Orfeó de
Tremp hi han deixat l'empremta de la seva personalitat.
Gràcies a tots ells, l'Orfeó ha anat sempre endavant
i ha assolit un nivell musical i interpretatiu molt digne.
LA MOSQUERA

Francesc Falguera (1924 -1938). Fill de Barcelona,
va venir a Tremp gràcies a les gestions del mestre
Francesc Pujol, que es va encarregar de buscar-li
una feina que li permetés viure a la nostra ciutat i
tirar endavant l'Orfeó de Tremp que tot just neixia.
Amb ell, l'Orfeó es va consolidar i va assolir fites remarcables,
tant a Tremp com arreu del país, entre les
quals cal destacar l'actuació a l'Aplec d'Orfeons de
Catalunya, a Barcelona, amb motiu de l'Exposició
Universal del 1929. L'any 1938, les circumstàncies
del moment el van obligar a deixar la nostra ciutat i
l'Orfeó. Un cop passada la guerra, es va tornar a instal·lar
a Barcelona, on va continuar la seua tasca de
direcció coral.
L'any 1947 va visitar la nostra ciutat amb motiu
d'un homenatge al mestre Pujol. En un concert que
va tenir lloc a La Lira, el mestre va reunir molts dels
seus antics cantaires de l'Orfeó i, en mig d'una forta
emoció continguda, avisant el públic que s'abstingués
de fer qualsevol manifestació dels seus sentiments
més profunds, ateses les circumstàncies del
moment, van entonar, per primer cop després de la
guerra, el Cant de k Senyera.
Domènec Cardenyes (1958 -1977). Va néixer a
Ponts el 1916. De molt jove, acompanyava al piano
les pel·lícules de cinema mut de l'època. A dotze
anys tocava l'orgue a la parròquia i la bateria a l'orquestrina
Poch de Ponts. L'any 1936 es va traslladar
a Bal aguer i, el 1958, es va instal·lar definitivament a
Tremp. Polifacètic i amb una gran sensibilitat, va dur
a terme una extensa tasca pedagògica i de direcció
coral. Va destacar com a pianista de diversos grups
orquestrals de l'època, alguns creats per ell mateix.
Com a compositor, és autor de nombroses sardanes,
música religiosa, caramelles, ctc. El seu esperit
inquiet i emprenedor el va dur a desvetllar i agluti-
Ffancesc Folguera (1924-1938). Domènec Cardenyes (19S8-1977).
••A MOSQUERA

nar inquietuds molt diverses al seu voltant. A
Tremp, a més de tornar a constituir l'Orfeó, va crear
l'Esbart Dansaire Francesc Pujol, la Tuna del Col·legi
Sant Josep i Els Timbalers de la Conca. La música
va ser, en definitiva, tota la seua vida i, la seua vida,
una obra de servei a la música i al país.
Joan Blesa (1974 -1977). Es va fer càrrec de la
direcció de l'Orfeó a mitjan 1974, quan el delicat
estat de salut del mestre Cardenyes ja no li permetia
mantenir el ritme d'assajos i actuacions de l'Orfeó.
Va ser aleshores que la junta directiva i el mateix
mestre Cardenyes el van visitar a la Pobla de Segur,
on residia, i li van proposar de fer-se càrrec de la direcció,
cosa que va acceptar de molt bon grat. El
1977, just després de la mort del mestre Cardenyes,
obligacions professionals van obligar Joan Blesa a
deixar l'Orfeó.
Jordi Miquel (1977-1983). Fill de la Seu d'Urgell,
va compaginar els estudis de teologia amb els de
piano i orgue i va obtenir el títol de professor d'aquests
instruments al Conservatori Superior de Música
de Barcelona. A Barcelona va ser organista a
l'Orfeó Gracienc i, un cop ordenat sacerdot, va ser
nomenat vicari organista de Tremp. Mossèn Jordi es
va fer càrrec de la direcció de l'Orfeó en un moment
transcendental per al moviment coral i per al país.
Moltes de les inquietuds que fins aleshores s'havien
canalitzat a través del moviment coral, tenien ja
altres mitjans d'expressió i els cors havien de retrobar
el seu lloc en una nova societat democràtica i plural.
Un cor que volgués sobreviure i tenir un paper en la
nova societat, havia de començar a posar la mirada
en el perfeccionament de la veu, la tècnica vocal, la
disciplina i la qualitat musical del cor. Jordi Miquel
va emprendre decidit aquest camí amb una clara
visió de futur, va impulsar de manera decidida, no
pas sense dificultats, un canvi qualitatiu del cor, i va
preparar l'Orfeó de Tremp per a un esperançat esdevenidor.
Arcadi Pejuan (1983-1985). Es va fer càrrec de
l'Orfeó quan, de manera sobtada, Mn. Jordi Miquel
va ser traslladat a la parròquia de Guissona. Amb el
seu caràcter obert i optimista, va donar un nou impuls
a l'Orfeó i en va consolidar la línia iniciada pel
Jordi Miquel (1977-1983).
seu predecessor. Amb ell s'inicià l'Escola Municipal
de Música de Tremp.
Enriqueta Tena {1985). Va néixer a Balaguer i ja
de molt jove va començar a estudiar solfeig i piano.
L'any 1963 va obtenir el títol superior de piano al
Conservatori Professional de Música de Saragossa i,
el 1975, el títol professional de guitarra al Conservatori
Professional de Música de Tarragona. La seua
activitat professional ha estat sempre lligada exclusivament
a la música. Des del 1963, és professora
d'alumnes lliures matriculats al Conservatori Professional
de Música de Lleida i Cervera, i des del
1985 és professora de l'Escola Municipal de Música
de Tremp. Es especialista en piano, guitarra, cant
coral, solfeig i teoria. La seua activitat de direcció
coral va començar l'any 1968 com a directora de la
Coral Infantil de l'Orfeó Balaguerí.
La seua formació coral s'ha desenvolupat fonamentalment
en el marc dels Cursos internacionals
de direcció coral organitzats per A Coeur Joie i
l'Orfeó Lleidatà, al costat de professors com Alain
LA MOSQUERA

Langrée, Helmut Lips, Lluís Virgili, Jordi Casas,
Manuel Cabero, etcètera. En aquests cursos va
obtenir el diploma de Mestre de Cor. El 1977 es va
fer càrrec de la direcció de l'Orfeó Balaguerí i, el
1985, de l'Orfeó de Tremp. Per damunt de tot,
Enriqueta Tena és una dona amb una sensibilitat
musical extraordinària i amb una gran capacitat de
transmetre al cor el seu personal estil interpretatiu.
"Vivint cantem!"
Amb aquest títol, que porta implícita una manera
concreta d'entendre i de viure el cant coral,
l'Orfeó de Tremp presentarà el dia 8 de setembre, a
les 6 de la tarda i dins el marc del Concert de festa
major, el seu primer disc compacte, enregistrat els
dies 12 i 13 de j uny al CITA Pallars Jussà. La presentació
del disc s'emmarca dins tot un seguit d'actes
que l'Orfeó durà a terme al llarg del 1999 per tal de
celebrar el 75è aniversari de la seua creació.
EnriqueUTena(l98S)
••A MOSQUERA
Un aniversari ha de tenir sempre un doble
vessant. Per una banda, cal celebrar el fet que una
entitat hagi estat capaç de mantenir la seua activitat i
la seua identitat durant un llarg període de temps i,
per l'altra, l'esperó que aquest fet ha de suposar de
cara al futur. Sobretot en el sentit de validar i de
valorar la tasca que l'entitat du a terme en unes
comarques com les nostres, encara molt allunyades
dels grans centres culturals del país.
Amb l'enregistrament d'aquest disc compacte,
l'Orfeó de Tremp, grans i petits, a més de celebrar el
seu 75è aniversari i de deixar constància de la seua
activitat coral, vol contribuir a la recuparació i a la
difusió d'una petita part de la música que les nostres
comarques han anat generant al llarg del temps. Es
per això que la primera part d'aquest disc està dedicada
a les nostres cançons.
Algunes són melodies populars transmeses oralment
de generació en generació. Montanhes araneses
n'és una. D'altres han estat compostes per autors
diversos que un dia es van enamorar de la nostra
terra, que en les nostres festes i tradicions van trobar
un doll d'inspiració i que han contribuït a enriquir
el patrimoni musical pallares. Ells ens han deixat
composicions molt nostres que ja mai deixarem de
cantar.
La Conca de Tremp; Valldeflors, Santa Maria; Oh,
Verge de Valldeflors [ Vivint cantem! són cançons
dedicades a la nostra ciutat, a la seua patrona i a la
tradició centenària del cant coral a Tremp. Als peus
del Pirineu i La cançó del raier són dues composicions
dedicades a la Pobla de Segur i als vells raiers
que, abans que les grans construccions hidroelèctriques
els barressin el curs del Noguera Pallaresa, baixaven
la fusta dels boscos pirinencs fins al pla en tramades
d'arbres. Les caramelles, tradició que l'Orfeó
malda per mantenir a la ciutat, també tenen un lloc
en el disc, Caramelles i Pasqua en són una petita
mostra. L'Himne del Club de Futbol Tremp clou
aquest bloc de cançons més nostrades.
El disc inclou, a més, una selecció d'altres melodies
catalanes i d'arreu del món que l'Orfeó de
Tremp ha escollit del seu repertori i ha tingut el goig
d'enregistrar. #

LA L L U C A N A
Per Salvador Martínez
El Comenge o el temps recobrat
M'han encarregat -santa innocència!- que parli del Comenge. D'antuvi he d'advertir que suposo
que el que s'espera de mi és que digui quatre bajanades sobre el que els francesos coneixen com Le
Comminges. En cas contrari, tot el que ve a continuació és fruit d'un malentès i més li valdrà al lector
consultar altres fonts.
• • • \
VAL 0 UñiH
El Comenge és una regió històrica ben definida,
antany domini d'un poderós bisbat la jurisdicció del
qual arribava fins a la Vall d'Aran. Està situada al vell
mig dels Pirineus axials, en el tram superior de la
conca de la Garona; no obstant això, el seu flanc septentrional
allarga els dits per acaronar les dolces
planes que condueixen la Garona cap a Tolosa. Un
territori que s'estén des de les altes valls del Luchonnais
fins als relleus suaus de la baixa Gascunya i que,
per tant, comprèn dos àmbits geogràfics ben diferents
però cohesionáis per la seva posició dins la
conca de la Garona: muntanya al sud i plana al nord.
És ben cert que les comparacions són odioses,
però la vida és així, i sempre estem comparant: "La
Pari té el cul més gros que la Marta; en Joan és més
ruc que en Manel...". Doncs bé, a diferència dels
seus veïns del país de Foix, els de Comenge han
sabut espavilar-se per bastir una societat dinàmica
que ha impulsat una economia oberta als reptes del
tercer mil·lenni. El sector agrícola i ramader -importants
fires de bestiar- ha tancat un primer cicle
de transformacions que li han permès ocupar posicions
avantatjoses en el mercat europeu. La indústria
(gas natural, papereres...) té una presència menys
dimensionada que el sector primari, però força interessant
si es compara amb altres regions del Pirineu.
Pel que fa al sector terciari, el Comenge gaudeix de
bona salut. Només cal que us atanseu a Sant Gaudens
qualsevol dijous, que és el dia de mercat, per
constatar la vitalitat d'aquesta gent i la potència del
seu comerç, les ganes que tenen de vendre, d'agradar
al client, de fer-lo tornar. Els primers grans magatzems
que vaig veure a la meva vida van ser les Nou-
LA LLUCANA

velles Galeries de Sant Gaudens, i us parlo de l'any
1956 o 1957, de quan ni a Barcelona no hi havia cap
establiment semblant.
A més, ja fa un porró d'anys que el Comenge és
una destinació turística de primer ordre, fet que li ha
permès de consolidar una sòlida economia turística
que ocupa un lloc important en la composició de la
renda comarcal i que genera molts llocs de treball. I
és per tot això que el Comenge manté un balanç
demogràfic positiu i una excel·lent relació recursospoblació.
Però el més significatiu, al meu entendre,
és que aquesta situació és sòlida i està ben collada, i
que res no fa pensar que canviarà en el futur. Un
país, doncs, envejable i digne d'admiració, i que sens
dubte cal conèixer.
I ara, per variar, una mica d'història. Els primers
visitants d'aquests paratges es perden en la nit del
temps, com demostren els vestigis corresponents a
diverses cultures del paleolític superior excavats a la
zona d'Aurinhac. Més tard, els gals van ocupar de
manera estable una bona part del territori i van fundar
diversos assentaments, alguns dels quals han perdurat
fins a avui dia, com per exemple Lixon, l'actual
Banheras de Luchon.
Però aquesta etapa de bucòlica, per ignorada, felicitat
se'n va anar en orris quan, pocs anys abans del
naixement de Crist, van arribar els romans i el van
integrar dins l'Imperi Romà. I com en tants altres
llocs, al Comenge la romanització va ser el procés
mitjançant el qual va entrar en la història, manu
militan., això sí. Què dimonis buscaven els romans
en aquests/tí^Mí assilvestrats, remots i allunyats de
tot arreu? Molt senzill: metalls, esclaus i aigües
termals, i al Comenge hi havia totes tres coses en
abundància. A més, Roma estava creant un imperi,
ho recordeu?, i un imperi és això, una mica de tot
però en gran quantitat i dirigit per Vin%paios riquíssims
que viuen molt lluny. Doncs bé, amb els romans
s'inicia la gènesi del que després serà el Comenge.
Per començar. Roma va dotar el territori
d'una administració unificada articulada al voltant
de la colònia de Lugdunum Convenarum, l'actual
Sant Bertran de Comenge, que amb el temps es convertí
en una pròspera ciutat conventual dins la pro-
LA L L U C A N A
/
"Lugdumnum Convenarum", l'actual Sant Bertran de
Comenge.
víncia de la Narbonensis. També va bastir esplèndides
vil·les, com la que s'ha excavat a Valentina, prop
de Sant Gaudens, sense oblidar-se de construir les
primeres piscines termals a Lixon, una lloable iniciativa
de l'emperador-pederasta Tiberi, que significà
l'inici de la vocació termalista de Banheras de
Luchon. Però després de les vaques grosses tocava
ballar amb les flaques: arribava la decadència i la
ruïna final de l'Imperi Romà d'Occident. Com a
conseqüència, i per no ser menys, el Comenge va ser
arrasat primer pels vàndals (409 dC), que anaven de
pas cap a Torremolinos, i més tard pels borgonyons
(585), que encara no havien après a fer vi i es dedicaven
a la ultraviolència.
I, a continuació, festa; és a dir, el Comenge es va
sumir en un llarg coma històric del qual amb prou
feines va poder sortir a finals del segle XI. Per què a

D
Estació termal Banheras de Luchon.
finals del segle XI precisament? Doncs perquè el
1083, a un parent del comte de Tolosa, Bertran de
l'Isla (m'imagino que passava per ser una mica curt
de gambals) li va tocar a la rifa de càrrecs el bisbat
d'un racó rural del comtat anomenat Comenge.
-Comenge? -va dir en Bertran en saber la bona
nova del seu nomenament.
-Sí, Comenge -li va contestar amb to cínic el
seu cosí, Ramon IV de Tolosa.
-I on és això?
-Bé... és en un lloc molt bonic del Pirineu que
d'aquí a vuit o nou segles serà molt famós.
-Quina il·lusió! Me n'hi vaig ara mateix.
El futur sant va reconstruir l'antiga Lugdunum al
cim d'un turó pròxim, però ara com a seu del nou
bisbat de Comenge: tot plegat una església i quatre
cases. S'obria d'aquesta manera una nova etapa de la
seva història, fonamental per a la formació de la seva
personalitat cultural. Amb el decurs del temps, la
vila es convertí en una de les més importants del
--'^.
sector central del Midi, ara rebatejada com a Sant
Bertran de Comenge en honor del seu miraculós
refundador. Però al poder eclesiàstic s'hi va afegir el
laic en forma de comtat, tot i que aquest mai no va
tenir la sobirania ni l'autoritat d'aquell.
Al començament de l'edat moderna, el Comenge
va ser annexionat a l'expansiu regne de França,
excepció feta de la Vall d'Aran, que va quedar sota
control de la Corona d'Aragó, un fet que encara avui
lamenten alguns aranesos. La Revolució francesa del
1789 va capgirar tot França, i el Comenge va patir
en carn pròpia el radicalisme dels jacobins (els assassins
d'avui són els herois de demà, d'això no n'hi ha
cap dubte). A més, la nova França burgesa va dividir
el país en departaments i el Comenge va ser inclòs
dins el de l'Alta Carona com a apèndix muntanyós
d'un territori articulat al voltant de Tolosa. I així fins
avui. Però els indígenes no estan pas descontents d'aquesta
situació, i dependre administrativament de
Tolosa ho consideren més que res un avantatge.
LA LLUCANA

v
X y y\.
u
Valcabrera a la vora de Sant Bertran, mereix l'aturada. (Foto. Ferran Relia)
La capital històrica del país és Sant Bertran de
Comenge, em sembla que ja ho he dit, però des del
segle XVII la capitalitat efectiva l'exerceix la veïna
població de Sant Gaudens. Es més, actualment Sant
Bertran de Comenge és tan sols un poblet on hi
viuen quatre gats, però que durant el dia és ple de
turistes. I què hi vénen a fer, els turistes? Molt
senzill: conèixer un dels conjunts monumentals més
interessants de tot el Midi, un veritable compendi
de l'edat mitjana miraculosament preservat dins les
seves muralles, un espai on el temps es va aturar fa
segles i que manté intacta tota la capacitat evocadora
i tota la força expressiva del període fundacional
d'Europa. La metàfora petrificada del somni d'uns
homes que volien bastir a la terra la ciutat de Déu. I
és que, en aquesta vila, tot és singular i impactant,
començant pel seu emplaçament dalt d'un turó
aïllat, coronat per la catedral que sembla flotar entre
la terra i el cel. Una estampa irrepetible que el viatger
divisara molt abans d'arribar-hi i que porta un
LA LLUCANA
missatge clar: el de la voluntat d'apropar-se a Déu,
de construir un espai a mig camí de l'infinit, entre la
terra i el Cel, una mena de pont de comunicació
entre ambdues ribes de la vida. I a fe de Déu que ho
van aconseguir. Recalar uns dies a Sant Bertran de
Comenge és ni més ni menys que estar-se una temporada
en el passat.
La visita a Sant Bertran de Comenge cal fer-la a
peu i relaxadament, i per tant recomano deixar el
vehicle en l'aparcament situat a prop de l'entrada
principal. El nucli històric, que de fet és l'únic de la
població, està situat intramurs d'un cinturó defensiu
franquejable mitjançant tres portes. En traspassar
alguna d'aquestes portes, potser el viatger sentirà
que no sols canvia d'espai físic, sinó també d'època i,
a veure si ens entenen, això no és un tòpic de fullet
turístic, és senzillament el que jo he experimentat
alguna vegada en entrar a la vila. El teixit urbà que
apareix a continuació és típicament medieval: carrers
estrets, sinuosos i costeruts que segueixen els

D
Església parroquial romànica de Sant Gaudens (Foto; Ferran Ké\a)
accidents del relleu, cases amb entramats de fusta i
casals de pedra amb elements arquitectònics singulars
(finestrals, blasons, esteles, portalades...), paviment
empedrat... Quasi sense adonar-nos-en, els
nostres passos ens conduiran a la plaça de la catedral,
l'únic espai obert de la vila al voltant del qual gravita
la població.
La catedral de Santa Maria, doncs, és el seu
emblema patrimonial i mereix sens dubte un atent
cop d'ull. Va ser començada pel ja esmentat bisbe
Bertran de l'Isla, el futur sant Bertran, a principis del
segle XII seguint el cànon romànic. D'aquesta època
i estil són el pòrtic principal, el campanar i, a l'interior,
el nàrtex i el tram inicial de la nau. A principis
del segle XIV, el bisbe Bertran de Got, el futur papa
Climent V, va sotmetre la catedral a una transformació
radical per la qual les parts romàniques van quedar
integrades en el nou conjunt gòtic de planta
basilical d'una sola nau i capçalera absidal amb lluminós
deambulatori. Durant el segle XVI s'hi van
X X
y:y.
afegir dos elements extremament valuosos: el cor i
l'òrgan. Adossat a la catedral, sobre la muralla, es va
aixecar al segle XII un interessantíssim claustre
romànic que destaca pels notables capitells esculpits
i perquè la galeria sud és oberta a l'exterior, circumstància
que el converteix en un privilegiat mirador de
la rodalia.
La vila, a banda d'això, disposa de bons serveis
d'acollida: botigues de records i productes típics,
hotels, antiquaris... Pel que fa als restaurants, recomano
al viatger que busqui taula en altres llocs més
adequats, alguns dels quals són ben a la vora: Hostellerie
de l'Aristou a Barbasan, Hosterie des Sept
Molles a Salvaterra de Comenge, Hostellerie des
Cedres a Sant Gaudens.
Molt a prop de Sant Bertran de Comenge es
troba el llogarret de Valcabrera, que mereix una
visita si més no per la seva deliciosa basílica romànica
de Sant Just, en la construcció de la qual es van
emprar peces procedents de vells edificis romans.
LA LLUCANA

X
Tampoc gaire lluny es troben les coves de Gargas,
que van ser habitades per un misteriós poble paleolític
que ens ha deixat inquietants testimonis pictòrics.
A més, Sant Bertran de Comenge ocupa una
posició central dins el Comenge, circumstància que
ens permet dividir el seu territori en dues parts; la
que s'estén pel sud fins a la fiontera espanyola i la
que s'obre camí per les planes septentrionals seguint
la Garona.
Comencem per la primera, per la que s'endinsa
en el Pirineu axial formant relleus clarament muntanyosos
organitzats al voltant d'un tram de la conca
alta de la Garona i de la del Pica. La capital efectiva
d'aquest sector és Banheras de Luchon, ben coneguda
per les propietats curatives de les seves aigües
termals i per la puresa del seu aire, unes qualitats ja
apreciades pels romans, sota els quals s'inicià el termalisme
a la zona. Però després de la fallida de
l'Imperi Romà d'Occident, Banheras de Luchon va
caure en l'oblit i es va convertir en un més dels poblets
endarrerits de la quinta forca pirinenca. I en
aquesta situació continuaria avui si no hagués estat
per monsieur Mégret d'Étigny, un intendent reial
que a mitjan segle XVIII va aterrar en 3iC[ntsts pagus
silvestres i de seguida es va adonar de les seves possibilitats.
El nostre espavilat funcionari, un cop vençuts
tots els obstacles burocràtics, va iniciar un seguit
d'obres d'infraestructura fonamentals: edificis
termals, remodelació urbanística, carretera d'enllaç
amb Montréjeau... Banheras de Luchon tornava a
néixer. Un segle després, durant el Segon Imperi, la
vila es va posar de moda entre l'alta societat francesa
i bona part de l'europea com a estació termal i balnearia.
Començaven els seus dies de glòria: luxosos
hotels freqüentats per l'aristocràcia més rància, magnífics
bulevards, nous edificis termals, vil·les de burgesos
benestants, botigues exclusives, casino... Però,
tempus fugit, que deien els clàssics. En acabar el daltabaix
de la Segona Guerra Mundial (esperem que
sigui l'última), Banheras de Luchon va ser abandonada
pel turisme de luxe i va entrar en una fase
d'estancament. No obstant això, avui dia gaudeix
d'una nova primavera gràcies al turisme de masses
en general i al naturalista en particular, als esquia-
LA L L U C A N A
aBüHasií
Temps prehistòrics recobrats a Aurinhac.
dors i als treballadors francesos que fins fa poc feien
cures termals costejades per la seguretat social francesa.
Malgrat tot, Banheras de Luchon manté quasi
intacta la pàtina aristocràtica i senyorial que la caracteritzà;
i encara avui, passejant pel bulevard d'Étigny,
podem percebre les empremtes de l'esplèndid i
llunyà esperit que la va fer néixer.
L'altra part del Comenge, ja ho he dit abans, està
definida per les fèrtils planures que modela la
Garona en el seu camí cap a Tolosa. Parlem d'un
territori molt obert d'horitzons, amable i fèrtil,
curull de pròspers pobles agrícoles. La població més
important d'aquest sector, i de tot el Comenge, és
Sant Gaudens, ubicada dalt d'una terrassa fluvial des
de la qual es domina la Garona. Sant Gaudens
mereix certament una visita, i no tan sols per l'atractiu
comercial que la caracteritza (el potent mercat
dels dijous és un espectacle digne de veure's), sinó
també pel seu encant urbà i per algunes joies culturals
com la col·legiata de Sant Pere i el museu de
Comenge.
Per arrodonir la descoberta cultural, podem
atansar-nos fins a Valentina, un tranquil poblet que
es mou al ritme pausat de les feines agrícoles i que
conserva les restes d'una notable vila tardoromana
força interessant. ^

B I S B o T
Per Martí Domínguez
Dibuix: Sebastíà Tamarit
La flor de lis
Els àrabs plantaven a la porta de les alqueries
valencianes assutzenes {Lilium candidum). El mot és
d'origen àrab, i el terme es va estendre posteriorment
a l'espanyol i al portuguès. Com assenyala Joan
Coromines, la primera referència catalana escrita
del terme data del segle XIX i és feta per un
poeta de Mallorca: "la mar barbuliadora /
que s'entretén jugant ab atzucenes" r
(Josep Tarongí). De fet, al País
Valencià, el que jo he sentit més
que assutzena és aquell atzucena
mallorquí, que sempre m'ha fet
pensar en aquell altre mot àrab
d'atzavara. Atzavares i atzucenes,
per a entendre-nos: totes dues
amb una bellíssima i olorosa
espiga floral.
Siga com siga, a Catalunya
aquesta bonica paraula ha tingut
poc èxit, i generalment es denomina
la planta amb un anodí lliri blanc. La
forma lis també apareix en alguns docu
ments antics, com també ho fa l'apocopada
llir, que serveix a Jaume Roig, a L'espill, per a
expressar novament la seua misogínia: "Deu sols
n'ha'bsolta / de totes una /.../ sola n'és franca, / més
que neu blanca, / rosa, gesmir / e flor de llir".
Es clar que la flor de lis de les Armes de França
no fa referència a l'assutzena. Les històries franceses
expliquen que quan Clodoveu, primer rei cristià de
França, es va batejar, li foren enviades del cel tres
flors de lis per armes per tal de substituir els tres
P
A R wyi À c
jír% W% i ^ #^ «i
gripaus abominables que tenia. Convindreu que la
Providència té més bon gust que no l'heretge. Però
de quin lliri es tractava? Vet ací l'enorme confusió.
Uns parlen del gènere iris, altres es decanten per alguna
espècie del gènere lilium. Fins i tot, hi ha qui
diu que allò del lis és un nou i grotesc apócope
de Louis. De tota manera, el més
. . curiós és que alguns botànics pro­
posen la bellíssima Uirga {Lilium
pyrenaicum) com a possible
emblema de França. Tanmateix la
Uirga és endèmica de les muntanyes
del Pirineu i es fa difícil
d'imaginar -tot i que parlem
d'un miracle- com a Clodoveu li
van caure del cel aquelles flors de
lis.
Misteris insondables, amics.
En tot cas, sempre recordé la primera
Uirga que vaig descobrir, que
fou camí de l'estany de la Gola, a les
valls d'Aneu. Un gloriós espectacle, que
es va veure reforçat per la troballa en el
rierol d'una fauna abundosa i salvatge. En
tornar, vaig ser sorprès per una tempesta d'estiu:
totalment amarat per la tamborinada estival vaig
pensar en Clodoveu. Quan vaig passar vora la Uirga,
algú n'havia arrencat les flors, i vaig voler creure
-per no desconfiar per sempre més de la probitat
dels homes- que havia estat la Providència, que,
com diria el poeta, s'entreté, barbuliadora, jugant
amb flors de llir.
B I S B o T

LA M OS QUERA
Per jordi Suïls i Subirá
VI Trobada d'escriptors al Pirinea. Dues invitacions
a escriure a través del paisatge.
Testimonis ruinosos a les mines de carbó de Malpàs.
La sisena trobada d'escriptors al Pirineu, que enguany
va tenir lloc a l'Alta Ribagorça, va posar el seu
campament base al Pont de Suert. Allà van dormir els
escriptors i les escriptores. Allà vam fer el sopar de
rebuda i, la nit del 25 de juny, vam presentar una mica
la comarca, amb una repassada fugaç a la seua
història, marcada sobretot, en els darrers temps, per
l'arribada de les obres hidroelèctriques de l'ENHER,
que van canviar la fesomia física i social de la zona. I
la van canviar sobretot en les que ara són les poblacions
més grans, i singularment al Pont de Suert, una
LA MOSQUERA
vila que, després del marasme sociocultural dels seixanta
i setanta i després d'haver passat dels cinc-cents
als prop de nou-mil habitants i haver vist un altre cop
reduïda la població a poc més de mil cinc-cents,
busca ara, amb una barreja de mandra i desesperació,
algun referent on agafar-se, i torna a mirar cap a les
seues tradicions mil·lenàries (com ara les falles que els
joves havien corregut un parell de dies abans de la
trobada) i també al seu paisatge, malmès i abandonat
per una banda i feréstec i ple de racons bellíssims per
una altra.

Aquella primera nit vam sortir una estona a estirar
les cames, havent sopat, i vam complir el ritual que la
canalla del Pont i d'altres pobles ha seguit tants anys i
segueix encara, que és justament travessar el pont i
passar a l'Aragó (un pas simbòlic, que no es correspon
amb la realitat administrativa en aquest punt del
Noguera Ribagorçana). Tocant al pont s'aixeca l'església
vella i la torre abacial, sobre una roca que preservava
els murs del perill de les riuades des de l'origen
del poble. Quatre gotes, que presagiaven una
trobada remullada, ens van fer fuire cap al cau.
L'endemà, encara una mica emboirats i sota el gris
del cel, ens entaforem en unes versions modernes de
"decauves" i ens en anem d'excursió. Rumb sud, voregem
per l'esquerra el riu, després pantà, i sortim a
la vora dreta del barranc de Viu, després d'haver travessat
per sota el turó del Castell. Entrem en dominis
dels Erill i fem la primera aturada: visita imaginària al
convent de Lavaix, que trau dos punxons de sota
l'aigua com el testimoni discret d'una resistència
Ovelles I escriptors al pletiu de la Borda d'Amont.
també fictícia. La cosa és estranyament romàntica, i
fa una mica d'angúnia que això tan trist desperti cap
atracció en nosaltres. La visió històrica, però, convida
a la impotència furiosa. El camí de Montiberri surt
de l'aigua per enfilar-se al voltant de la penya. Com a
bons amfitrions, cal que diguem que aquell camí és la
continuació d'un pont subaquàtic que no veiem i
que només pot gosar oferir algun servei als caminants
en períodes de sequera llarga...
Seguint l'estreta carretera que mena al port de
Viu, les llastres i les cingleres imponents de l'obaga de
Combatiri, plapades de bedolls i faigs, ni tan sols es
dignen guaitar-nos. A la solana de Ventola, el paisatge
és un bosc espès d'alzines que amaguen un pedregal
traïdor. Les praderies verdes de Malpàs ens reben i
ens fan de catifa fins a l'entrada de la vall de Caste-
Uars. El paisatge torna a dibuixar-se en verticalitats, i
arribem al que foren les mines de carbó (avui grans
munts de terra negra al costat del camí). Mines que
feien marxar la fàbrica de ciment de Xerallo, que feia
LA MOSQUERA

Erill Castell domina el territori.
el material per aixecar els pantans. Durant anys, el
país va viure enlluernat per l'industrialisme i va donar
els seus fills als exèrcits de proletaris que movien
la màquina en condicions terribles (la memòria dura
de tota aquesta gent encara s'ha d'escriure). Un cop
acabats els pantans, pobles sencers van morir sota
l'aigua (mireu-ne els esquelets tot al voltant d'Escales),
i la fabrica de Xerallo i, al seu darrere, les
mines de Malpàs, simplement van tancar portes (Jep
de Moner ens n'explica sobre el terreny tota la història
fosca) i la gent va fer el salt cap a altres terres.
Per un camí estret, les furgonetes pugen penosament
cap a Santa Margarida: a mà esquerra, imponent
encara, Erill Castell i, a mà dreta, Peranera, la
pedra negra; tots dos vigilen la vall que fa cap a la
punta del Gorroneo, posats sobre dues columnes fosques
de basalt: la Isabel Reinal ens parlava de pitons
volcànics, turons que han donat alçada a castells com
el del mateix Erill, o el de Tor, o el de Casterner, el
castell negre, o a pobles com Suert, o Casterner de les
Olles... i que allà dies havien fornit també una bona
matèria per fer destrals.
LA MOSQUERA
Arribats a la borda d'Amont, trobem Pepito de
Bernat d'Igüerri, que espera a veure si fa una ratllada
de sol i pot donar sal al bestiar, que jau pacient al
pletiu, al cap d'un collado des d'on l'home ens indica
el camí de la capella. Pep Coll pregunta per la cova on
va ser trobada la santa, i Pepito li mostra el covartxo
sota mateix de l'ermita. Pep s'escapa de seguida i el
grup, cada cop més dispers, va fent via també cap als
planells que cal travessar avall fins arribar al lloc.
Arribats, algú fa unes fotos a aquesta construcció del
romànic tardà que sembla que s'aguanti de pura casualitat
sobre aquest morro de roca enmig de les pales
quasi verticals que baixen del Corronco. Tot seguit, la
tronada i després la pluja ens fan córrer cap amunt;
arribem xops als cotxes quan tot just se'n deixa.
Desfem camí fms a Erill, on visitem els carrers
drets i envaïts de vegetació, l'església i alguna era que
encara aguanta, i des del cap del poble de parets
negroses veiem el vermellós Pollerini, i, al fons de tot,
la Faiada (al seu peu, Montiberri i el desaparegut Bilva,
o Bilves), i encara al fons Sant Gervàs, la serra de
Viu de Llevara i la d'Erta, i Sas, i de l'altra mà Sant

V I T R O B A D A D E S C R
Al pletiu de la Borda d Auiuiii.
\ «#^ ^^*^ff^-ir^^^^^*^'
Jep, Jordi i Xavier, nostàlgics a les mines de Malpàs.
Entomant pluja a Santa Margarida. Quan els valencians empaiten...
Els senyors d'Eril Castell per un dia. D'Erill a Raons, que ta Daixada.
LA MOSQUERA

'm
I P T o R S A L P I R I N E U
El mar enmig de les muntanyes.
Presentació de la Trobada al Pont de Suert.
La parroquial d'Espés, poble de barons i cònsols.
LA MOSQUERA
Taula parada a casa Palomès d'irgo.
Lliçons a la Taula dels Tres Bisbes.
Obarra, sota el mític pas de la Croqueta.

Taula rodona sobre literatura i premsa.
Salvador, que ens amaga Sant Orenç darrere les crestes,
i Massapieras, i més al nord la serra d'Ovís, la
Mare de Déu de la Mola i el Miravet.
Alguns baixem a peu cap a Raons, enmig d'una
rourera espessa. Joan Blanco i Xavier Macià es llencen
a collir martoUs, o fraguetes (aquelles maduixes minúscules
que es fan a la vora del camí). El mas de
Raons és al bell mig d'uns prats solans, i el paisatge és
així, entre plapes de roures i esgelagrars (o argelagars),
des de Malpàs fins a Igüerri, en una plana allargada i
fèrtil on Gotarta ("vila farta") fa com de centre. Fem
cap a Irgo, on a Ca de Palomés ens beneficiem d'una
veritable antologia de platets de tota mena que rep el
contrapunt d'una enorme espatlla de cabrit que cadascun
agafa per on pot. Una cosa on es resum la
delicadesa de les aromes i la bestialitat de les formes.
Havent dinat, sota l'atac persistent de la son, encara
ens arrosseguem fins a Sant Salvador. Des d'ací, i
malgrat la calitja, tenim una visió única de les muntanyes
més altes dels voltants: d'est a oest, mirant al
nord, la fondalada de Basco, al cap de la muntanya
d'Erill-la-Vall (o Erill Avall), les Roies de Cardet,
muntanya de Coll, al fons Vallibierna, Salenques i les
Maladetes, més ençà el Vedat d'Estet i Vilaller, muntanya
de Castanesa, muntanya de Rins i de Lliri,
Cotiella i el Turbó, i al seu peu la plana de les Paüls.
I justament en aquella plana ens trobem l'endemà.
A Coll d'Espina, a la Taula dels Tres Bisbes,
Pep Coll explica la història del lloc (al fons, sobre la
falda verda de les serres, Benifons, Ardanui, Castanesa
i Fontjanina) i Isidor Cónsul ens porta fins a
Espès, un poble amagat en un lloc meravellós; i
encara fins al convent d'Obarra, solitari, a l'entrada
d'un congost obac i de parets grises, una mica com el
de Lavaix en el seu lloc i el seu temps, i una mica com
el d'Alaó: tres històries ben diferents però prou significatives
totes elles. A Obarra escoltem la història
tràgica del baró d'Espés, que va morir devorat pels
seus gossos víctima d'una maledicció terrible (deixo
els detalls per als literats).
Tot plegat ens obre la gana, i tornem ara per Bonansa
fins a Llesp, on matarem la jornada a l'ombra
d'un til·ler (o d'una tellera), amb la panxa fora de
perill i un conyac o algun altre xarop a les mans. Els
convidats es van desgranant, i ens sap greu escurçar
aquesta estona mandrosa... #
LA MOSQUERA

LO C O D E R
Per Ramon Sistac
Italià i Itàlia
Ri costumi e re lengue hemo cangié
puoe che re toghe chiü n'usemo chic
re galere dighemo a re gane
tjradelli dighemo a nostri fré.
E scarpe ancón dighemo a ri cazé
e insaL·tina a l'insisamme assie
Si che un vegio zeneize come mié
questi Tuschen no intende a zeneizé.
Roma, arc de Tit.
O témpora, o mores! Heus ací el lament pel canvi
dels vestits, els costums tradicionals i els hàbits lingüístics
ancestrals que feia Paolo Foglietta, un sensible
genovès d'ànima conservadora, cap allà al darrer
terç del segle passat. I no era per menys: el vell dialecte
ligur es ressentia, especialment a ciutat, de la
pressió del tosca literari, esdevingut, gairebé per
carambola, la nova llengua nacional italiana. Gairebé
per carambola perquè el regne de Savoia, artífex de la
unitat d'hàlia -per tal de donar sortida als interessos
expansionistes de la seua burgesia-, tenia com a
L o C O D E R
Els vestits i les llengües hem canviat
des que les togues hem abandonat
diem galere de les galeres
ijradelli dels nostres germans
I scarpe en diem, del calcer
i insahtina per dir 'amanit'
Així és com jo, un genovès vell,
no entén aquests toscans que parlen genovès.
llengua oficial i cortesana el francès. Naturalment, el
francès no era l'idioma més adequat per acomboiar
el nou nacionalisme italià, com tampoc no l'era el
dialecte piemontès dels torinesos triomfants, sense
un prestigi literari consolidat (ja el Dant l'havia qualificat
de turpissimum). Ni el parlar popular romà,
cada vegada més bandejat de la literatura, ni el sicilià
que, malgrat la seua tradició literària, representava
l'opció antiunitarista del regne de les Dues Sicílies.
Fou, doncs, el tosca, o més exactament la parla
culta de la ciutat de Florència, el model que pren-

Paisatge de l'Úmbria.
gueren i difongueren Manzoni i els escriptors del
Risorgimento, independentment de la seva procedència
dialectal. La llengua que havia guanyat la
partida històrica del prestigi gràcies, en bona part, a
la influència de l'immortal trio de grans autors clàssics
italians de la baixa Edat Mitjana: Dant, Boccaccio
i Petrarca.
Volare, oo. Cantare, oo. Nel blu, dipinto di blu.
Felice di stare là su. La imatge tòpica d'Itàlia i els italians,
construïda a base de pizza, pasta i festival de
Sanremo, Alberto Sordi, Claudia Cardinale i Adriano
Celentano; un feliç sud on la gent és alegre i un
xic entremaliada; sol, art, amor i spaghetti alia bolognesa.
Una imatge en expansió sobretot a partir dels
anys seixanta. Com Espanya, però més xulo i sense
dictadura. Una imatge que, als nostres ulls ignorants
i envejosos, tan sols el cinema neorealista posava en
qüestió. I és que la realitat era, i és encara, ben diferent.
Itàlia és un país -prenguem la paraula país en
el sentit més convencional- que presenta una varietat
de terres, gents i llengües superior a la majoria de
països europeus. I, això, sense la sortida a la superfície
de grans problemes etniconacionals, com els
d'Espanya, la Gran Bretanya o fins i tot França.
Atansem-nos, doncs, a la realitat lingüística italiana,
com a màxim exponent de la realitat cultural i
humana, a través de tres nivells d'anàlisi.
En el primer nivell, farem una repassada de les
fronteres externes d'allò que convencionalment anomenem
"italià" (després hi entrarem, en el concep­
te). A diferència d'altres grans llengües europees,
com el francès, l'anglès, el portuguès o l'espanyol,
l'italià no ha conquerit grans territoris ultramarins i
pràcticament no s'ha estès, en conseqüència, fora
del territori on es va originar per evolució espontània
del llatí parlat. De fet, les aventures imperials
italianes modernes van acabar més aviat com el rosari
de l'aurora. I ni tan sols s'ha consolidat com a
llengua de relació en aquells territoris que han rebut
una nombrosíssima i continuada immigració procedent
d'Itàlia, com Nova York o Buenos Aires, per
posar un exemple. L'italià (o algun dels seus dialectes)
és la llengua, però, oficial i parlada, del cantó
suís del Ticino, tot abastant aproximadament un
deu per cent de la població de la Confederació
Helvètica. També es parla a la península d'Istria,
repartida entre Eslovènia i Croacia, encara que,
d'ençà de la Segona Guerra Mundial, el nombre dels
seus parlants ha davallat ostensiblement. Finalment,
l'italià, en forma d'una varietat dialectal d'origen
tosca, és la llengua de Còrsega, per bé que allà pren
el nom de llengua corsa, no fos cas que algú pogués
insinuar davant els fills de la Grandeur que Napoleó
Bonaparte era més italià que francès.
El segon nivell ens porta a qüestionar la pròpia
existència de la llengua italiana com a llengua dels
italians. Fins fa poques dècades, la majoria de la
població s'expressava encara en dialecte. Avui, encara
hi resta, especialment al sud, una proporció significativa
d'individus monolingües dialectals, si bé
l'alfabetització massiva de la població, feta en italià
estàndard, i la pressió dels mitjans de comunicació,
són a un pas de fer-los desaparèixer (com a monolingües,
és clar!). Tot i això, encara és ben freqüent,
especialment en ambients rurals, de sentir les varietats
diguem-ne no convencionals, algunes de les
quals tenen una certa presència en la literatura i la
cançó. El mateix Domenico Modugno del Volare...
va compondre força cançons en campano. Per no
parlar del famós Torna a Sorrento (o Surriento, com
diu la tornada) i tants altres temes napolitans popularitzats
per tenors desvagats. Però no hem de caure
en l'engany: no és una qüestió de folklore. Les varietats
dialectals italianes no són intercomprensibles
LO C O D E R

entre elles (i aquesta ha estat en bona part la clau de
la difusió de l'italià comú). Això vol dir que els italians
que usen del parlar regional propi no es poden
fer entendre fora del seu territori sense utilitzar
l'italià "oficial". Els del sud resulten particularment
opacs a les orelles massa acadèmiques. I altres dialectes,
especialment els del nord (anomenats gal·loitàlics:
ligur, llombard, piemontès i emilià) són estructuralment
força diferents del tosca, fins al punt de
ser considerats per la dialectologia més propers, en
molts aspectes, a l'occità i al francoprovençal (i, tal
vegada, al mateix català). I cal tenir present que
estem parlant de la zona més moderna i desenvolupada
d'Itàlia (Gènova, Milà, Torí, Bolonya), un dels
motors d'Europa...
Però encara hi ha un darrer nivell d'anàlisi.
Aproximadament dos milions d'italians i italianes
tenen una llengua pròpia altra que l'italià. I fem
referència exclusivament a llengües territorials, és a
dir, no tenim en compte, per exemple, l'àrab, el somali
o el berber dels emigrants, o el gitano (romaní),
molt parlat encara entre els nòmades d'aquesta
ètnia per tota la península. Des d'aquest punt de
vista territorial, hi ha llengües que continuen les que
es parlen en els països veïns, com l'alemany del
Sudtirol, l'occità del Piemont, el francoprovençal de
la Vall d'Aosta i el Piemont o l'eslovè del Friül. Hi
ha, també, territoris lingüístics sense continuïtat
,
l||P^;
HHHB^^^^' ^ ^ *" • èmai
Siena, Piazza del Campo.
Lo C O D E R
, pi»'K
^^^^^^^^^^g^^fe L -^Èg,
" 1
«II!

LO C O li E R
Per Andreu Loncà i Enric Pinol
L'abominable crim de l'Alsina Graells
Pep Coll • Empúries
LLIBRES
ïv Á J
"KMKHVKmtlXv'-
Aromes de luxúria
Francesc Pané • Pagès Editors
De la collita del passat Sant Jordi, un fruit rar. Venut com un llibre eròtic, la darrera obra de Pané ofereix
sensualitats, més que lascívies. No és pas un llibre per llegir amb una sola mà, sinó amb tots els sentits.
Pané sap copsar les sensacions que tan sovint ens passen desapercebudes i que contínuament ens ofereix la
natura. Allò realment difícil és traduir-les al paper, perquè serveixi de cinta enregistradora que després
pugui permetre al lector reproduir olors, sabors, tactes, imatges; l'autor se'n surt i amb escreix. Per això hi
trobarem el domini de la llegua i de la descripció que Francesc Pané ja ha demostrat en obres anteriors.
No és un llibre per llegir de pressa, doncs. Cal una certa predisposició per a la contemplació. Ara bé, això
no vol dir que la lectura sigui difícil i densa. Els capítols estan ben mesurats. Per llegir sota la figuera
aquesta tardor. E.P.
Un altre llibre al qual la promoció de Sant Jordi no ha fet justícia. "L'abominable crim" és, sobretot, un
llibre d'humor, que se serveix d'una intriga policíaca per posar en evidència la classe política i les institucions
del país. Té una certa dosi de mala llet que, si bé l'autor no ha volgut evidenciar amb noms i
cognoms, tampoc no s'ha esforçat a amagar. Es comet un crim a l'autocar de l'Alsina que fa el trajecte
Barcelona-Lleida. Només pot ser-ne l'autor un dels passatgers. I només pot investigar-lo un altre, un
ambiciós mosso d'esquadra, fora de la seua jurisdicció. Se les haurà amb un interrogatori frustrant, un
conflicte de competències amb la guàrdia civil i la policia nacional, amb la justícia i amb el seu propi delit
per descobrir l'assassí. Tot plegat du a situacions divertides, fins i tot hilarants, que recorden algunes de
les millors pàgines de Tom Sharpe. Per llegir a l'autocar, és clar. E.P.
Bulbs
J.N. Santaeulàlia • Col·lecció Les ales esteses • Edicions de h Masana • Barcehna 1999
Les dones àmfora
Bulbs és una novel·la que arriba a produir un efecte d'emotivitat i de suspensió de l'ànim que
només solen suscitar les bones novel·les. La seva habilitat descansa en l'estil (narració en primera
persona amb una introspecció psicològica molt fina: observació del que pensa el personatge).
Reposa també en la concreció de l'espai i el temps i la traça en l'ús de símbols -o potser seria més
exacte dir-ne correlats objectius (els bulbs o les dones àmfora). Hi ha un joc molt intel·ligent entre
aparença i realitat, un pèl inquietant.
L'aparent no resolució del conflicte dramàtic plantejat potser fóra l'element més discutible, però
també el més eficaç, per tal de no produir un final explicitat fins a la minúcia. J. N. Santaulària
dibuixa un espai concret fins als detalls més inesperats -sobretot el jardí, els arbustos i les flors-;
dibuixa uns personatges tòpics que pul·lulen per fora el jardí i un bosquet -un vellet que sembla
inofensiu, però potser no ho és tant-, un policia més o menys corromput, una dona pèrfida que
l'enganya . Dedins la casa, es congria, en una tarda de festa aparentment soporífera, una tragedieta
familiar contada des de la perspectiva d'un home fred, minuciós i dolent: un home odia la seva dona i es fon de ganes de fer l'amor
amb una altra -"dona àmfora", en diu-, el marit de la qual ha desaparegut sense deixar rastre. En aquesta tarda, des del dinar fins al
cansament del vespre en què l'home mig s'adorm, el narrador conta en primera persona una atmosfera embolcalladora, plena de
maldat i, en aparença, d'una normalitat feliç i petit burgesa. Una novel·la que trenca el model retòric del personatge que conta la
seva vida, des de la construcció de la personalitat bondadosa i social. Una novel·la absorbent. A.L.
LO C O D E R

Aquells cels
Bernardo Atxaga • La Magrana • Barcelona
Un altre viatge en autocar, però d'estil ben diferent. Una terrorista surt en llibertat condicional després
d'acceptar les mesures de reinserció. Trencar amb el passat, però, no és fàcil. El rebuig familiar, el rebuig dels
antics companys de lluita -que l'acusen de traïció-, la buidor dels anys de presó i una societat que no
perdona fàcilment. El viatge de tornada a casa amb autocar és la manera de retrobar-se amb ella mateixa. El
trajecte es convertirà en un malson quan la policia li faci xantatge per tal que esdevingui col·laboracionista.
Atxaga torna a abordar, com ho havia fet a L'home sol, el conflicte basc des de la perspectiva dels qui
participen en la lluita armada i es troben al límit, entre l'encegament ideològic i la necessitat de viure una
vida pròpia, encara que sigui plena de records foscos. Per llegir a l'estació. E.P.
\l I \ Si s\\\\
i
Quaderns d'ombres
Àlex Susanna • Col·lecció clàssica • Editorial Columna 1999
La vida privada
El gran problema literari dels dietaris publicats en sincronia amb els fets relatats és l'expressió creïble de
la intimitat. Un diari personal publicat en vida de l'autor només pot atènyer l'esfera pública. D'una
banda, perquè el dietari pot ser tan personal que podria resultar incomprensible o ridícul, i, de l'altra,
perquè la sinceritat completa, granítica, és impossible i innecessària. Un diari personal publicat en vida
de l'autor acaba essent un gènere literari amb les seves convencions. Acaba dibuixant un perfil públic
del mateix escriptor: un estil d'autoretrat privat de la cara pública. Aquest és el moll de l'os del dietari
publicat per Àlex Susanna que entaula amb el lector una posició d'intimitat pròxima. De seguida se
l'endú, per mitjà d'una estudiada concepció del ritme , cap a la intimitat intel·lectual, poètica. S'hi obn^-j,
serva un fet curiós: les dates han caigut, cosa que n'accentua el caràcter d'assaig. L'assumpte essencial és
la dificultat de l'expressió literària -i artística en general-. El volum té un caràcter de calaix de sastre:
l'apassionada valoració d'escriptors catalans moderns no prou ponderats -Segarra i Joan Oliver o Joan Sales-; la relectura constant
de Pla com a nord i guia; l'accés parcial a la vida privada: els estius a Fornells, a Menorca; les formes elegants del viure: el vi, l'amistat.
Tot plegat converteix el llibre en una prosa fragmentada, canviant, aforítmica, confidencial, a voltes molt apassionada. Hi subratllo
l'interès per la degradació del nostre llenguatge, l'interès per poetes -Jep Gouzy-, crítics -Romeu i Figueres-, pintors -Ramon
Gaya-, etc. Potser no està ben resolt l'acabament del llibre, atès que el volum s'enllesteix amb una evocació de Francesc Català, de
Vinçà (Conflent) nostàlgica, un pèl tristota, que no concorda amb l'arrencada del volum, més tensa i plena d'ambició. A.L.
Corrent de fons • Marc Granell • Edicions 62 - Empúries • Barcelona 1999
Cel subtil • Vicent Llorca • Edicions de la Magrana 1999
MARC t.]¿!\NFI.L
CORRENT DE FONS
Entre l'infern i els astres
L'atzar ha fet que llegís acarats els dos volums de poesia d'enguany, i que del contrast en sortís una nova llum
que pot orientar els nostres lectors. El llibre de Marc Granell és fort: versa sobre el temps i la seva angoixa,
sobre el seu país "que vol ser un gra, o un moc o una formiga", sobre les formes més dures de la deseperació i
de l'infern interior: "Morir no és res. Haver nascut és la catàstrofe". Escrit seguint el model del vers decasíl·lab,
hi ha un sust creixent per les imatges extremes, un pèl a l'estil d'Ausiàs Marc: "soterranis de fel on pul·lulen
les panteres" o, referint-se als camps de concentració: "quilos i quilos de vísceres,
cervells, pulmons i altres delícies", o al naixement: "la carn pel cap navalla del fill
primer tan tendre". Marc Granell va a la tomba de Baudelaire a París; Vicent Llorca acut a Ravenna a la
tomba de Dant, però no hi troba el poeta perquè aquest "reposa en la paraula del món". Granell veu com
Ausiàs Marc és "motiu d'espectacle i propaganda", però Llorca opina que Dant inaugura un nou estil i el
poeta no "serà mai un exiliat". Granell parla del venerable cadàver de la poesia i dels cadàvers que "dus penjats
a l'ànima". Llorca, en un poema dedicat a Miquel Àngel Riera, diu: "Digues que no morim, que només has
anat a calmar tanta set que tens d'astres". Granell dialoga amb Friedrich Nietzche i Llorca ho ta amb Ronsard.
Granell cita Magritte o Francis Bacon, i Llorca, Leonardo, el Veronese o Caravaggio. Per Llorca, "viure és
deixar-nos enredar / pel vi que compartim / en el límit del ser / i en el ser-hi"; per Granell n'hi ha prou de
suportar-se: "aquest fitstic feroç de .ser, inevitable / amb l'és.ser més estult, pudent i contumaç / en penes i
laments renúncies i desercions...". Així estan les coses: entre el camí de l'infern i el camí dels astres. A.L.
LO C O D E R

A L I S P A S
Per Albert Algueró Vives
Metge Diplomat de Sanitat
La guspira de la vida
Pollastres pallaresos, sense dioxines.
Si l'escàndol de la Coca-cola belga hagués continuat,
el famós eslògan "la chispa de la vida" podria
haver acabat en un sarcasme. Vivim una època en
què els esdeveniments se succeeixen a un ritme vertiginós,
però de seguida perden actualitat i passen a
l'oblit.
Aquests dies (escric a primers de juliol), la repercussió
que ha tingut entre la població el que ha
passat amb la Coca-cola belga és enorme. La Coca­
cola és, probablement, la beguda de més consum
mundial i la gent està cada vegada més sensibilitzada
amb fets d'aquest tipus. En aquest sentit, tot el que
pot representar possibles agressions a la salut o al
medi natural, com és lògic, causen una gran preocupació.
Deixant la Coca-cola a part, els aliments transgènics,
les dioxines o el clembuterol actualment, i
l'oli de colza i les "vaques boges" fa un quant temps,
S A L I S P A $

són exemples de la inseguretat en què vivim, especialment
pel que fa a la garantia i a la salubritat
d'allò que mengem.
En principi, la ciència i la tècnica estan al servei
de la manipulació dels aliments, per millorar-ne
l'aparença, la producció, la conservació i, al capdavall,
la qualitat. Però hi ha multinacionals i accions
criminals d'especuladors que aprofiten la tecnologia
per produir pinsos amb farines d'animals malalts,
que utilitzen substàncies com el clembuterol per a
l'engreix ràpid dels animals, que crien gallines i
pollastres als quals s'interromp el cicle son-vigília i
se'ls deixa immòbils per accelerar-ne el creixement,
i moltes altres actuacions fraudulentes.
Les multinacionals Monsanto i Novartis, entre
altres, s'estan llançant de ple a la producció de cultius
transgènics, especialment als EUA, Espanya i
Alemanya. Les més utilitzades són llavors de blat de
moro, soja i cotó modificades per resistir plagues.
Segons la Union of Concerned Scientist, ja hi ha
signes que l'ús a escala comercial d'alguns cultius
transgènics presenta riscs ecològics seriosos i correm
el perill de perdre el sentit del que és natural i que la
nostra relació amb el menjar es torni inquietant.
Arribarem a menjar un tomàquet que porti
implantat un gen d'una Uombriu o d'un mosquit?
Menjarem patates fregides que porten incorporat
l'herbicida? L'avenç de la genètica no té límits; contínuament
es creen experimentalment nous animals
i noves plantes, com maduixots amb gens de peix
d'aigües fredes que poden créixer a l'Àrtic o ratolins
de pell verda per incorporació d'un gen de l'ADN
de la granota. És possible que en restaurants de
menjar ràpid, el menú transgènic ja estigui integrat
a la carta. Les possibilitats que alguns aliments com
determinats olis, galetes, tapes preparades industrialment
per a aperitius i la llet infantil amb soja
incorporada puguin ser transgènics, són molt grans.
Què passa amb els aliments transgènics?
Sembla la cerimònia de la confusió. Les organitzacions
ecologistes insisteixen que els aliments
transgènics posen en perill la salut i el medi
ambient. Afirmen que no és possible predir quin
impacte poden tenir a mitjà i a llarg termini.
Denuncien els riscs que es corren si es juga alegrement
amb la natura. Les organitzacions verdes
d'Europa han sol·licitat una moratòria indefinida
S A L I S P A S
^
s
/•~\
^

través de l'alimentació, queden emmagatzemades en
el teixit greixós del cos i triguen molt temps a eliminar-se.
Es considera que no representen un risc significatiu
quan el greix del nostre cos o el dels animals
que consumim conté quantitats mínimes de dioxines,
circumstància gairebé impossible de descobrir.
Sembla que existeix una normativa que fixa els límits
permesos. La cosa no és clara i falten més estudis en
profiínditat per poder treure conclusions definitives
respecte del risc real de càncer que poden provocar
aquestes substàncies.
Ja fa més de vint anys del greu accident que es va
produir a Seveso (Itàlia), on es van alliberar a l'atmosfera
grans quantitats de dioxines, i a la població
de la zona (prop de Milà) no se li ha detectat un
augment dels casos de càncer. Segons estudis realitzats
a la Universitat Rovira i Virgili de Reus-Tarragona,
només 22 dels 22.000 casos de càncer que es van
diagnosticar a Catalunya podrien atribuir-se a les
dioxines, un 0,12%. Aquest percentatge, comparat
amb el risc del tabac respecte del càncer de pulmó,
seria insignificant.
Penso que aquestes dades ens han de portar a
evitar falsos alarmismes, però convé que les administracions
prestin un gran suport a la investigació per
poder comprendre millor i quantificar els efectes de
les dioxines sobre la salut humana i sobre el medi
ambient. S'han de desenvolupar, també, nous procediments
tecnològics per reduir al mínim (eliminar­
unts de vencbi
s
ies sembla impossible) la formació i l'emissió de les
dioxines que arriben al medi ambient.
Un dels plàstics més comuns, el PVC (policlorur
de vinil), genera una gran emissió de dioxines
durant la seva producció i durant la incineració. El
PVC s'utilitza per fabricar envasos, targetes, targetes
de crèdit, materials de construcció (canonandes,
cables, finestres), etcètera. A les nostres llars en
trobem als terres, als papers pintats, a les cortines o
en algunes joguines. L'interior d'alguns cotxes és de
PVC. També existeix material mèdic d'aquest
plàstic. Tard o d'hora, tot aquest PVC consumit va a
parar a l'abocador o és incinerat, i és aleshores que
produeix les perilloses dioxines i altres productes
tòxics. No cal dir com és d'important la recollida
selectiva de les escombreries de cara al control
d'aquests materials.
Confiem que, com escriu Francisco Umbral,
l'Europa dels mercaders i de la lliure circulació no es
converteixi en la de la lliure circulació de verins i de
productes adulterats. Horroritza pensar que pot
arribar un moment en què cada producte alimentari
porti l'etiqueta "Les autoritats sanitàries adverteixen
que aquest aliment pot perjudicar seriosament la
salut".
Els greixos de cotxe o de camió, les dioxines dels
pollastres bojos o qualsevol matarrates no poden
reemplaçar mai la salut i la satisfacció gastronòmica
que transmeten els productes naturals. ~-@
© PUNT DE LLIBR
C/ Bisbe Messeguer, 11 25003 LLEIDA
Tel. 26 48 88 - Fax 26 83 75
LLIBRERIA QUERA
Petritxol,2-Tel.31807 43
08002 BARCELONA
E-iTiail; llibquera@seker.es
S A L I S P À S

M A N A I R o
Per Raquel Picólo i Berné
Ciència-ficció i el somriure del monstre
Rock Vanguard I 9S8. De l'exposició "La tecnologia i els còmics dels anys cinquanta",
1998. Serveis de Publicacions UPC.
Els manairons no paren, ja ho sabeu, quan ja han
fet l'herba i el redall, quan les valls d'Àneu es preparen
per al descans hivernal, ells s'escapen a Barcelona a
veure exposicions: em penso que també treballen per
als comentaristes i els crítics de diaris i revistes. En un
dia en veuen deu o dotze, però no us esvereu, que jo
només us en contaré un parell. Que si me'n van parlar
ells personalment? Doncs no, no tinc els manairons i
només treballen per al seu amo, però no m'estranyaria
gens que els comentaris qiie vaig llegir als diaris, i que
em van mobilitzar, haguessin estats dictats per un
eixam de manairons (ha de ser dur per als periodistes
que els tenen, perquè deuen parlar tots a l'hora i de
M A N A I R O N S
pressa, quin maldecap!). Les dues exposicions de què
us parlaré van passar sense massa ressò, a mi em sembla
que injustament (espero que vosaltres, després de llegir
l'article, coincidireu amb mi), sort que els manairons
les veuen totes i els mitjans de comunicació, més o
menys, en parlen (sóc de l'opinió que la informació
més suggeridora apareix en notes breus i discretes, que
si no les llegeixes avui, demà ja no podràs). Una de les
exposicions, segur que vosaltres mateixos endevinareu
quina, va estar profusament anunciada pels carrers de
Barcelona, i és que els manairons també deuen enganxar
cartells, per allò d'aprofitar les hores en què els
museus i les sales d'exposicions estan tancats.

^ ^ ^ ^
Els extraterrestres aprenen idiomes.
Les màquines em fan por, segurament perquè no
les entenc, i com més sofisticades, pitjor, i això que
sempre que he anat al Museu de la Ciència he xalat
força. D'acord, les màquines són simples, els complexos
som els humans, i les altres bestioles; però, a mi, la
tecnologia em sobrepassa i sempre que una màquina
se'm rebel·la (i em passa tot sovint) acabo pensant que
els robots són dolents per natura. Per això, quan després
de llegir un comentari breu al diari, em vaig sorprendre
caminant cap al Col·legi d'Enginyers Industrials
per veure una exposició titulada La tecnologia en
eh còmics deb anys cinquanta, vaig pensar que segur que
els manairons hi tenien alguna cosa a veure, potser
també treballen per als enginyers. L'exposició era
divertida i, com no podia ser d'una altra manera, enginyosa.
Recollia imatges i textos dels personatges més
importants en els còmics dels anys cinquanta i principis
dels seixanta: Diego Valor, Red Dixon, Rock
Vanguard i d'altres. Les vinyetes ampliades, molt ampliades,
s'agrupaven per temes: els transports, les
comunicacions, les armes i els robots. Cada secció
s'iniciava amb un plafó amb un text introductori, breu
i suggeridor. Quan menys t'ho esperaves, una pregun­
ta: "Si vas en un vehicle i vols anar al centre de la Terra,
quin aparell necessites per mantenir la direcció?". Us
poso aquesta perquè és l'única que em sabia, quan
ensopego amb algun enginyer encara pregunto.
Els organitzadors de l'exposició deien que volien
mostrar com es pot anticipar el fiitur des d'una percepció
casolana del progrés, homenatjar els dibuixants i
guionistes que els van ajudar a somiar, en una època en
què el millor regal que et podien fer era el somni d'un
futur diferent (això darrer és de la meva collita), i
també pagar-los, d'alguna manera, el que en el seu
moment no van cobrar, perquè treballaven ben bé per
amor a l'art. Dibuixaven i escrivien durant la postguerra,
sense gairebé accés a les fonts d'informació, amb els
mitjons sargits i els pantalons apedaçats. En aquell
temps no hi havia cotxes ni gasolina, els taxis marxaven
amb gasogen i Barcelona era plena de carros i
tramvies; no hi havia televisió i parlar per telèfon era
una aventura. Alimentats pels còmics americans i les
pel·lícules, creaven personatges que parlaven d'una
galàxia a una altra mitjançant pantalles siderals, que
convivien amb robots, viatjaven en naus voladores i
lluitaven contra el mal amb pistoles i raigs de tota
mena i de tots colors.
La comunicació és ràpida.
M A N A I R O N S

Molta de la tecnologia actual ja es va dibuixar als
anys cinquanta, quan només es podia somiar. Els escalèxtrics
plens de cotxes, les armes i les pantalles per
comunicar-se a distància són com els que tenim ara, o
s'hi assemblen. No tardarem gaires anys a sentir a parlar
d'aquells temps en què el telèfon anava per cable i
la televisió per l'aire. Ens creiem molt avançats i moderns,
però vivim envoltats d'una tecnologia anacrònica
i obsoleta, la fibra òptica i els serveis multimedia
complerts són a la cantonada. Tanmateix avui és
difícil comunicar la sorpresa i la sensació de futur que
transmetia una vinyeta dels anys cinquanta en què els
protagonistes es comunicaven per televisió i es desplaçaven
amb cotxes de formes aerodinàmiques.
L'exposició posava l'èmfasi en la sorprenent visió
de futur tecnològic i en la lògica científica amb què
aquests dibuixants i guionistes creaven móns de ciència-ficció,
però també assenyalava altres aspectes. Els
robots eren sempre dolents; ens volien prevenir del
perill potencial del domini de les màquines sobres les
persones? Les protagonistes femenines eren desvalgudes
princeses en perill i reines malvades, però també
membres de la tripulació altament qualificats. Els
herois sovint eren adolescents i joves aventurers amb
els quals s'identificaven la major part dels lectors. Llegint
aquests còmics es viatjava sense límits pel temps i
l'espai; l'escenari podia ser el món submarí, l'espai
interestel·lar, la Roma de l'època romana... Eren viatges
somiats, inventats; els escenaris també.
f P4CC
NQ J£L QUE
Als anys cinquanta ja circulava I'AVE.
M A N A I R O N S
Prou de viatjar per l'espai amb naus voladores
plenes de palanques i de botons. Qui no ha sentit mai
la sensació de por que produeix caminar tot sol per
un paratge feréstec? Qui no coneix el monstre imaginat,
aquell que habita al nostre interior? Els manairons
segur que no, què farem, què direm? què farem,
què direm? Ells no el deixen ni respirar, el monstre.
No sé pas si van entendre res de l'exposició El somriure
del monstre que es va fer al CCCB, però segur que
ells van fer la feina, que és el seu, i van recollir minuciosament
totes les dades; després, algú altre va saber
treure'ls el suc.
Fullejant el llibre que hi havia a la sortida de l'exposició,
on els visitants podien escriure-hi la seva, es
podia veure que molts assistents s'esperaven una galeria
d'imatges aterridores. Res a veure, l'exposició proposava
una aventura sensorial i una reflexió sobre les
profunditats de la por. El recorregut s'organitzava en
set àmbits que volien reproduir espais de la vida quotidiana
on es poden manifestar algunes de les formes
^

¿? ^ ¿? ^ ^
Els robots atenen el telèfon. El monstre somriu. De l'exposició "El somriure del monstre",
del monstre de la por: el bosc, la cova, l'habitació de
l'infant, el saló, la fira, la plaça i la pantalla.
Només d'arribar, s'invitava els visitants a caminar
per un túnel fosc amb sorolls indeterminats i ombres
d'arbres: el bosc que sembla plàcid i inofensiu, amb
l'arribada de la nit esdevé sinistre i amenaçador. A la
cova, l'home s'acompanya del foc i s'envolta de rituals i
de mites per fer front a l'immens exterior desconegut.
A l'habitació de l'infant, tot adquireix una altra dimensió:
és un espai càlid que ens protegeix, però també
un lloc on la por es condensa i es reencarna, on la
fantasia infantil pren més força i convoca tota mena de
monstres.
A la fira i al saló, el monstre s'exhibeix; de les deformitats
humanes se'n fa espectacle. L'espai del saló,
amb la finestra televisiva que bombardejava contínuament
imatges de reallity shows i noticiaris plens de violència,
sense publicitat ni opció de fer zàping, va ser el
que vaig trobar més terrorífic de tots, perquè ens
acompanya cada dia amb una naturalitat esgarrifado-
1998-99. CCCB.
ra. També em va impactar molt la plaça, on el monstre
esdevé un ésser amorf, una bèstia: la massa en catarsi
"esportiva-política-patriòtica..." Quina por! I al
voltant d'aquest plaça urbana, un rusc de finestres plenes
de solituds individuals.
L'exposició s'acabava a la pantalla. Fins aquí, els
visitants havíem fet un recorregut íntim per l'exposició,
d'alguna manera n'havíem estat els protagonistes;
quan arribàvem a aquest espai, sèiem i passàvem
a ser espectadors. Es projectava un curtmetratge en el
qual apareixien totes aquelles imatges, sobretot cinematogràfiques,
que al llarg de la història han construït
l'imaginari de la por. El monstre neix, viu, mor
i, al final, ressuscita i somriu.
"Tinc por del son com se'n té d'un gran forat", va
dir Baudelaire. I els forats s'han d'omplir com sigui: de
gegants i ogres, de dracs i dimonis, d'espectres i
zombies, de bruixes i gripaus... Tots els monstres estan
fets de la mateixa estopa; al veritable monstre mai no
se'l veu. ~®
M A N A I R O N S

LA G R I P I A
Per Joan Blanco
Jordi Abella recull de mans de la ministra Isabel Tocino el
premi per a l'Ecomuseu.
Jocs per a la canalla durant els Veïnats.
Representació d"'Un barret de palla Italià".
LA C Ri PI A
• Premi de Medi Ambient a l'Ecomuseu - 24 de maig
El Ministeri de Medi Ambient, en ocasió de la celebració
del Dia internacional dels parcs nacionals, va guardonar
l'Ecomuseu de les valls d'Aneu per la seva tasca de sensibilització,
protecció i difusió del patrimoni natural i cultural
vinculat amb els espais protegits. De les deu entitats
d'arreu de l'estat que van rebre el reconeixement, l'Ecomuseu
és l'única catalana. L'acte d'entrega de guardons
va ser presidit per la ministra Isabel Tocino i va recollir el
trofeu i el diploma acreditatiu el director de l'Ecomuseu,
Jordi Abella.
• Veïnats d'Esterri dÀneu - Del 7 al 14 de juny
La celebració de l'Octava de Corpus omplí novament els
carrers de la vila amb xocolatades i jocs per a la canalla.
• Representació teatral -Juny
Els nens dels dos nivells del cicle superior de primària de
l'escola La Closa d'Esterri d'Aneu van representar al
poliesportiu l'obra de teatre Un barret depalk italià.
• Presentació de "Cua de bou" - 17 de juny
La seu d'Edicions Proa, a Barcelona, va acollir l'acte de
presentació del llibre Cua de Bou. Literatura a les valls
d'Aneu, publicat a iniciativa del Consell cultural. El volum,
en què han col·laborat una trentena d'escriptors
participants en les trobades celebrades a les valls d'Aneu
entre el 1994 i el 1998, recull les experiències d'aquest
col·lectiu viculades a la geografia de les valls d'Aneu.
• Falles a Isil i a Lleida - 22-23 de juny
La nit de Sant Joan es va fer a Isil la tradicional baixada
de les Falles, una celebració mil·lenària que els veïns del
poble mantenen any rere any. El dia abans, fallaires de
l'Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà van fer a la plaça de
Sant Joan de Lleida una demostració de les diverses cremades
de falles que es porten a terme a les comarques del
Pirineu coincidint amb el solstici d'estiu. Aquest espectacle
formava part del programa d'activitats complementàries
de l'exposició Pirineus, organitzada per la Fundació
"la Caixa".

^XSL· X&-
I Hi ^
Presentació de "Cua de Bou". D'esquerra a dreta: Agustí Pons,
Miquel Pueyo, Ferran Relia, Ramon Barnils i Isidor Cónsul.
O
o
CL
UJ
Exposició fotogràfica de Jou.
EL POBLE I LA GENT
1918-1970
Exposició Fotogràfica
JOU 1999
• Exposició fotogràfica a Jou - 4 de juliol
L'edifici dels antics estudis de Jou va aixoplugar l'exposició
fotogràfica El poble i la gent, organitzada pel Consell
Cultural amb la col·laboració dels veïns de Jou. La mostra
va aplegar una vuitantena de fotografies realitzades
des de començament de segle fins als anys setanta,
formant una col·lecció d'imatges que reflecteixen la
història recent del poble de Jou.
• Homenatge als missatgers de la llibertat -11 de juliol
La Borda de Petit, al camí de Bonabé, va ser l'escenari
d'un homenatge als missatgers de la llibertat que durant
la guerra passaven a banda i banda de la frontera. Durant
l'acte, organitzat per l'Associació del Camí de la
Llibertat, es va descobrir una placa commemorativa
d'homenatge a Roger Rieu, de Salau, i Manel Vidal,
d'Isil.
• Josep Martínez i Vinaroz, finalista dels premis J.
Serra- 16 de juliol
El compositor vallesà Josep Martínez i Vinaroz, soci del
Consell i enamorat de l'alta muntanya pallaresa, va
obtenir el segon premi Joaquim Serra d'obres de format
lliure per a cobla organitzats per l'Agrupació Cultural
Folklòrica. El dia 16 de juliol, la plaça del Rei de
Barcelona escoltava l'obra Pallars Sobirà-, suite per a dues
cobles -Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i La Principal de
Llobregat- i dos percussionistes. La composició, el lema
de la qual era Valls d'Aneu, descrivia la tempesta, la
calma, els raiers, la matinada, les danses i les muntanyes
sobiranes. El Pallars Sobirà, doncs, com a fons d'inspiració
musical.
• Dansàneu- Del 26 de juliol a l'I d'agost
Per vuitè any consecutiu, les valls d'Aneu van ser el marc
de les diverses iniciatives festives i de formació en el
camp de la dansa tradicional i popular. Com a novetat,
el taller de dansa d'enguany servirà per ampliar crèdits
optatius per al curs de mestratge que l'Aula de Dansa
Tradicional i Popular imparteix durant el curs acadèmic
regular, dins el projecte formatiu del Centre de Promoció
de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
Com a activitats complementàries, el programa va
incloure la presentació del llibre Manual de descripció
LA CRfPIA

Homenatge als correus de la Resistència.
Josep Martínez i VInaroz, finalista dels premis J. Serra
LA G Rf PI A
^ x^ x^
coreogràfica de dansa tradicional, de Montserrat Garrich,
balls tradicionals en diferents pobles de les valls, una cercavila
popular i l'exposició L'espai de la dansa.
• XII Trobada al port de Salau - / d'agost
Organitzada pel CAOC, amb la col·laboració de les institucions
pallareses, la Trobada al port de Salau va reunir
un nodrit grup d'occitans i catalans per portar a terme la
renovació anual de l'acte de germanor entre ambdues
cultures.
• Aplec de la Mare de Déu de les Neus d'Àrreu - 5
L'aplec en honor de la patrona d'Àrreu, celebrat el dia 5
d'agost, va reunir els veïns d'Arreu i de Borén en la tradicional
celebració de germanor.
• Llibre de costums i ordinacions de les valls d'Aneu -
Setembre
Durant aquest mes de setembre es farà la presentació del
quart volum de la col·lecció Quaderns del Consell cultural,
que porta per títol Llibre dels costums i ordinacions de
la vall d'Aneu. Aquesta obra és la materialització de la
transcripció, l'agençament i l'estudi dels diversos
manuscrits d'aquest document cabdal de la història de
les valls d'Àneu i el Pallars, sota el guiatge d'un equip
d'especialistes d'arreu del país, coordinats pel Dr. José I.
Padilla, de la Universitat de Barcelona.
• Fires de Santa Teresa i Santa Caterina - 16-17
d'octubre / 20 de novembre
La tardor tornarà a ser el marc temporal de celebració de
les fires ramaderes i comercials de Santa Teresa i Santa
Caterina, que tindran lloc a la plaça de l'Areny i el Firal
d'Esterri d'Àneu.
• Aplec de Santa Caterina - 21 de novembre
Els veïns de Jou festejaran novament el ja consolidat
aplec de Santa Caterina, patrona del poble, amb una
missa i un vermut de germanor.
• Festa major vella de València, Sant Andreu - 30 de
novembre
El poble de València celebrarà la seva festa major vella, el
dia del patró, al pati de les Escoles.

.p-
VENT DE PORT
Per Pep Albanell
Personatges
L'Isidoro era l'últim pastor de l'Urgellet. Passava de
la seixantena quan el seu amo li va fer saber que havia
decidit vendre's els ramats i que ja no necessitaria els
seus serveis. L'Isidoro mai no havia estat assegurat. De
fet, ni en tenia notícia que hi hagués una assegurança
social obligatòria per als treballadors. Ell entenia el
mercat del treball d'una manera molt primària: com
un intercanvi d'interessos; tu necessites feina i jo
necessito els teus serveis i et llogo. Acabada la feina,
acabat el tracte. Punt. Mai no se li hauria acudit de
reclamar el que li semblava llei de vida.
Sigui com sigui, es va trobar sense feina. I sense ni
ofici ni benefici, ja que tota la vida no havia fet altra
cosa que de pastor i tot el que sabia era amb el gaiato a
la mà i el gos d'atura al costat. 1 ni el gaiato ni el gos
eren seus.
Però l'Isidoro, que era un impresentable, ja que
anava sempre molt mal fargat, amb roba vella i barba
d'una setmana, era també un home arriat i decidit. En
lloc d'enfonsar-se, va mirar de tirar endavant vivint de
la collita del bosc. Plegava bolets, cireretes de pastor,
móres, gerds, maduixetes de bosc, aranyons i nabius.
Pescava truites i barbs a mà. Caçava pardals amb vesc i
conills amb llaços de filferro. Duia, per encàrrec, les
herbes remeieres que li demanaven i per Nadal traginava
del bosc a la Seu cistellades de molsa i boix grèvol.
I així anava fent.
Fins que un hivern, un parany per agafar llops que
devia fer qui sap el temps que esperava bocaobert sota
la pinassa i entre els matolls, el va eixampar i li va trencar
la cama per dos llocs. Arrossegant-se com va poder,
enfebrat i mig dessagnat, va poder arribar a una borda
habitada on el van poder socórrer. Va haver d'estar un
parell de mesos a l'hospital de la Seu d'Urgell, on li van
curar les ferides i li van apariar la cama, però mai més
no va poder caminar com abans: ara ranquejava.
VENT DE PORT

Però tampoc ara no es va retre, l'Isidoro, i va tornar
al bosc. Fet i fet, no tenia una altra manera de
guanyar-se la vida. I aquella mateixa primavera, una
altra trampa per a guineus enterrada a l'obaga, en una
clapa de neu corcada, se li va endur mig peu de la
cama bona. Aquesta vegada, el mateix Isidoro es va
poder administrar els primers auxilis i va arribar a
l'hospital pel seu propi peu escapçat. La cura, aquesta
vegada, va durar molt menys, però quan en va sortir
caminava com si el món fos una barcassa solcant una
mar insegura.
El que li va quedar, però, fou una por terrible de
transitar pel bosc, el seu mitjà de subsistència. No obstant
això, on d'altres s'haurien regolfar en la seva mala
sort, l'Isidoro va trobar forces per resistir. L'home era
d'una enteresa i d'una virior interior extraodinàries i
no es deixava acubar per les desgràcies. "Al capdavall,
jo també he de viure", deia ell. I vivia. De la rifa. De la
rifa d'un parell de pollastres que muntava setmana
rere setmana. Estic parlant dels pollastres de fa gairebé
cinquanta anys, autèntics picafemers, de gust i carnositat
absolutament inassequibles avui dia. Era l'època
que un espècimen rostit d'aquesta mena omplia les
fantasies gastronòmiques de l'eternament afamat Carpanta,
i apareixia en les taules de la gent corrent tres o
quatre vegades a l'any: per Nadal, per la festa major i el
dia del sant de l'amo de la casa i el dia que calia festejar
algun convidat molt especial.
L'Isidor comprava els pollastres al mercat de la
plaça Patalín a una pagesa d'Ansovell o de Taús, posem
per cas, i organitzava la rifa amb cartes velles. A
L'Universal, el cafè dels pagesos, s'hi jugaven, del matí
al vespre, un fotimer de partides de botifarra. Les
cartes, de tan manuclejades, de tant anar i venir, s'estropellaven;
se'ls arrodonien els cantos, es doblaven i
se'ls enganxava la greixina. Els de L'Universal sempre
guardaven els jocs de cartes velles per a l'Isidor, que les
feia servir de butlleta de les rifes. Estripava les cartes
per la meitat, d'una manera volgudament irregular.
Guardava totes les parts de dalt en una bossa i venia els
quaranta-vuit trossos de baix a pela el tros de naip.
Quan els havia venut tots -quaranta-vuit pessetes!-, al
mig del mateix Universal, treia o feia treure una mitja
carta de la bossa. Qui tingués la meitat que casés per­
VENT DE PORT
fectament amb el tros extret, s'enduia el parell de pollastres
a casa seva.
Així el vaig conèixer jo. Així vivia, ranquejant d'un
cafè a l'altre, el parell de pollastres penjant a l'espatlla,
l'un al davant, l'altre al darrere, venent mitges cartes
velles. Era tot un personatge. Un personatge extraordinari.
Un personatge de novel·la. Llàstima que sigui,
precisament, de novel·la, inventat. Bé, inventat del
tot, no. Vaig conèixer un Isidor, en els meus anys d'infància
a la Seu d'Urgell. Era un pobre home vell i apotolat
que malvivia rifant, amb el sistema de les cartes
velles, un parell de pollastres cada setmana. Tota la
resta me l'he inventat. Això és el que més em sedueix,
el que més m'exalta de la feina d'escriptor: poder prendre
un pessic, només un pessic, de realitat, sovint un
pessic sòpit i trist, i convertir-lo en una altra cosa, en
una història que, pel damunt de la misèria cotidiana,
puja cap als espais on es congrien els monstres i els herois.
Així ho vaig fer amb el Carolí, un captaire trastocat,
obsedit pels militars i les medalles, i així ho hauré
de fer algun dia amb l'Isidor, el rifador de pollastres. ^~

CAP DE CASA
El drama de la guerra civil,
l'abandonament i la descurança
han deixat una profunda petja
en l'altar major de Montgarri.
Dues seqüències, 1935 i 1967.
(Fotos;/Tousj
CAP DE CASA

Pirineus
Aventura
Turisme Rural
Sabor Natural
Romànic
V
'/;--:-
Truca i rebràs el catàleg "Gaudir Lleida"
9 0 2 10 11 10
PATRONAT DE TURISME DE LA DIPUTACIÓ DE LLEIDA
www.lleidatur.es
^^,
/ ^
m
.^,'f2f?. ííiii»
# ;
_rf'ja[¿^^-
^
wnjK
El cos t'ho demana