MaquetaciŠn 1 - Ajuntament de Cornellà

Edita
Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Imprimeix
Gràfiques Cornellà
Octubre de 2009
Antonio Balmón
L’alcalde
PRESENTACIÓ
A mesura que passen els anys el nostre físic ens diu que envellim, però
la nostra ment també diu que som persones més madures. Guanyem
experiència, guanyem distància respecte els esdeveniments que potser no
són tan importants de la vida, i aprenem a centrar el nostre temps en
les coses que realment ens agraden o ens preocupen.
Potser una d'aquestes, per a tots els que participeu en el concurs
que ha arribat ja a les deu edicions, és escriure, explicar històries, crear
relats, transmetre sentiments. I cal cuidar aquesta inquietud, perquè la
creativitat enriqueix a tots els qui us envolten. Llegir és saludable, tant
com que hi hagi persones com vosaltres que disfrutin escrivint.
A tots i totes que hi heu participat, moltes gràcies i felicitats.
A medida que pasan los años nuestro físico nos dice que envejecemos, pero
nuestra mente también dice que somos personas más maduras. Ganamos
experiencia, ganamos distancia con respecto a los acontecimientos que quizás
no son tan importantes de la vida, y aprendemos a centrar nuestro tiempo
en las cosas que realmente nos gustan o nos preocupan.
Tal vez una de éstas, para todos los que participáis en el concurso que
ha llegado ya a las diez ediciones, es escribir, explicar historias, crear relatos,
transmitir sentimientos. Y hace falta cuidar de esta inquietud, porque la
creatividad enriquece a todos los que os rodean. Leer es saludable, tanto como
que haya personas como vosotras que disfruten escribiendo. A todos y todas las
que habéis participado, muchas gracias y felicidades.

ÍNDEX
PRIMER PREMI
Lucinda Estruga Laporta Cornellà de Llobregat
L’udol que arrossega el vent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 7
SEGON PREMI
Antoni Rovira Barquet Barcelona
1939 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 25
TERCER PREMI
Albert Pera Segura Mataró
Dos amics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 33
MENCIÓ
María Rosa Fernández Gasa Sant Joan Despí
La Dolores . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 39
MENCIÓ
Salvador Obiols Gómez Viladecans
En traspassar els límits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 53
MENCIÓ
Juliana García García Cornellà de Llobregat
Éramos dos niños . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 65
MENCIÓ
Montserrat Mulet Pérez Barcelona
Posa-li, posa-te’l . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 77
MENCIÓ
Luis González Soto Barcelona
El crucigramista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg 87

PRIMER PREMI
L’udol que
arrossega
el vent
Lucinda Estruga Laporta
Cornellà de Llobregat
spaterrant, un dia de platja espaterrant”, així l’ha anomenat la
“Eseva jove, perquè un sol lluent escalfa a tort i dret.
Aquella dona gran, mentre ho recorda, passeja els ulls pels marges
del riu; la xafogor aquí no és tan intensa com a la platja, res no
pertorba la pau, i a més a més (aquest pensament la fa somriure)
com que és un xic sorda, haurien de fer molt d’enrenou al seu voltant
per sentir alguna cosa.
Pintar, això és el que ha de començar a fer. Té tots els estris al
seu abast, els seus néts ja li ho han deixat tot preparat, només cal
7

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
començar a dibuixar, després, de mica en mica, sortiran els colors.
Ja ho té pensat, agafarà en primer terme aquell remolí petit, on
l’aigua esdevé viva, pintarà l’escuma, després el matoll de joncs,
d’aquest color un xic groc i amb pinzellades de verd, una duna, i
alguns julls de platja, són força variats de colors, uns núvols blanquinosos
i l’horitzó d’un verd fort.
Allà, a pocs metres d’on l’han deixada, s’estan divertint de valent
tots els de casa. Han arribat en tres cotxes, són una bona colla: el seu
fill i la jove, els dos néts i les dones, cinc besnéts i la Irina.
Els seus fills i la Irina són els que carreguen sempre amb ella,
perquè ella s’ha tornat una càrrega, sorda, lenta, pesada (li diuen més
d’un cop) i encaparrada moltes vegades.
Dia rere dia uns i altres repeteixen: “oi, là, vós teniu molts anys,
noranta-vuit, només dos us en manquen per a cent”.
I ella rumia que potser són massa i tot, ja li toca fer l’últim badall,
perquè ella és dels que estan convençuts que el món derrota a tothom,
però cal lluitar fermament perquè la derrota arribi al més tard possible.
Guaitant el paisatge que l’envolta, es compara amb aquestes dunes
fòssils, fetes al llarg dels anys, falcades per troncs de pi pinyoner, que
resisteixen tant la sal com el vent, capaces de viure enmig de la sorra.
En la foscor de la nit, abans de tancar els ulls, rumia i repeteix
una mena d’oració que deia una minyona molt sàvia: “Santa Ana,
Santa Ana, dame una buena muerte y poca cama”.
De bon mati, en obrir els ulls, moure el cos i sentir l’olor del cafè
que ja prenen els de casa, es considera afortunada, viure un dia més
i amb la mala salut de ferro que l’acompanya al llarg dels temps, sens
dubte que això és un regal dels déus.
Aleshores, ben desperta, comença a fer uns exercicis suaus:
canviar de postura, fregar-se mans i peus, torçar el coll… i mentre
ho fa s’adona que sent un desig de viure, que té ganes d’esmorzar,
que el cafè amb llet, les torrades, la mantega, la confitura, el bany
diari, aquesta munió de detalls la fan feliç, i riu mentre repeteix
“gairebé com un anís”.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Espera el “bon dia” de la Irina, aquesta noia russa que li fa de
mainadera, la persona que té cura d’ella tot el dia.
Mentre la Irina comença el seu treball, li agrada contemplar-la, és
una dona esvelta, cabells rossos, ulls blaus grans i melangiosos, també
es força presumida, sovint pensa que és molt semblant a com era
ella en la seva joventut.
Perqué ella, des de molt joveneta, al seu poble feia tronar i ploure,
tenia balladors i pretendents, el de cal Xicoi li agradava força, només
tenien quinze anys i ja s’havien vist a missa i ell li havia donat l’aigua
beneïda amb una mirada ben especial.
Tot d’una, quan ella va entrar a servir a cals Cototou, els més rics
de la comarca, el món es va capgirar. L’amo, en Josep, era un home
ben plantat, de quaranta anys, falaguer, educat, galantejador i amb
una boca per la qual sortien els mots més dolços per a ella, dia rere
dia la buscava per tots els racons, mai no li posava les mans a sobre,
però ella deixá de menjar i dormir i només sospirava per aquell home
casat, tot i sabent que el seu amor era un pecat.
I ella es va enamorar bojament d’aquell home de mans fines i
paraules màgiques que li repetia: “Magdalena, et baixaria el cel, ets
un pom de flors, m’agradaria tastar-te, deus ser dolça com la mel,
fuig, que em perds!”.
No la va forçar mai. La mestressa els vigilava, s’havia adonat de
les anades i vingudes del seu home, sempre darrere la mossa. Un
mati que els va descobrir al celler, s’organitzà un bon terrabastall, els
crits de l’ama feien tremolar les parets. La discussió portà l’amo a
deixar la casa. La senyora li va donar tres duros, el mocador de fer
farcells amb les quatre peces de roba i, després de menysprear-la
donant-li una empenta, la tragué de la casa.
I quin tip de malparlar es varen fer les criticaires, aquelles
amigues que no comprenien el seu amor pel Josep, quan no volia
anar a ballar i es quedava al mas recordant els mots d’ell, “Magda,
et baixaria el cel, ets un pom de flors,deus d’esser dolça com la mel,
m’agradaria tastar-te, fuig que em perds!”.
8 9

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
Un temps dolorós, tant se val, a ella li agrada recordar la seva
joventut, perquè molts pensaven que en Josep la va forçar, ¡quina
mentida! Pel poble s’escampà la noticia:
“Guaiteu, no ho sabeu? la de cal Frare està amistançada amb en
Josep, el de ca Cototou. La minyona i l’amo, ves per on, tan jove i ja
viu ben embolicada. ¡Pobra xicota! Qualsevol dia es trobarà prenyada
i no la voldrá pas ningú a ca seva”.
De pobra, ella, res, de res.
Aquell dia, ben amoïnada, tornà a casa seva, la mare no atenia
a raons, li repetia que haurien de buscar una nova casa per servir
i seria molt costós al poble sí la gent deia que la noia era una
mala puça.
En caure la nit l’amo es presentà i va tenir una llarga conversa
amb el seu pare.
Moltes hores de xerrameca i la família sense posar-se al llit. El
pare i l’amo encaixaren les mans i el pare manà a tots que carreguessin
els quatre estris que eren seus al carro i dient-los que deixaven
aquell poble i que tots hi guanyarien. Els germans estaven murris, la
mare movia el cap de costat a costat i plorava.
De matinada, seguint l’amo que marxava a cavall, tots darrere d’ell.
Unes quantes hores de marxa i per fi arribaren tota la família al peu
de les Gavarres, a una masia envoltada d’alzines i roures, lluny de
qualsevol veïnatge.
Els seus germans a les primeries estaven neguitosos, però escoltant
el pare aviat ho trobaren tot pla. Els tractes de l’amo eren bons
per a tothom.
En Josep no la va fer seva fins passats uns dies i des d’aleshores
venia i anava molt sovint, sempre curull de regals i amor.
Els pares, contents, eren masovers d’aquella gran finca, tenien dos
mossos, i a més a més feina per als fills, per tant a casa tot eren flors
i violes.
Passaren un parell d’anys fins que, un mal dia, aparegueren les tres
filles i la dona d’en Josep. Les acompanyava en Roc, el germà de l’ama.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Venien decidits a apallissar-la. ¡I per Déu que ho van fer! ¡Quina
allisada que va rebre! I a més a més li tallaren els cabells, gairebé la
deixaren rapada, li esgarraparen les galtes i a la panxa li donaren un
parell de puntades de peu. S’aprofitaren que pares i mossos eren a
la vinya, aquella gent embogida li destrossaren els vestits, també
s’endugueren la robeta que preparava per al seu fill. Ni una peça de
roba deixaren sencera, res del que havia comprat en Josep per a ella
i la criatura.
De poca cosa els va servir.
En Josep la va portar a Girona, a una casa al millor barri de
la ciutat.
Als pares els va fer un bon tracte, mentre visquessin no els
mancaria res, però els volia lluny d’ells, no havien de fer cap visita a
la noia ni al nét.
Aleshores, ell, després de repartir una bona part dels seus béns
per a la seva dona i les noies, deixà el poble definitivament i es traslladà
a viure amb ella, i quan va néixer el noi, l’hereu somiat, la felicitat
era completa.
Varen viure l’un per l’altre al llarg de deu anys. Mai no somniava
a casar-se, però, quan arribà la notícia que sobtadament la mestressa
havia mort, les seves vides feren un tomb. Les filles s’havien casat i
en Josep i ella van fer-ho al cap d’uns mesos, tot respectant el dol.
El seu home envellia, el seu fill creixia fort com un roure, tenien
bones amistats, ella llegia, una mestra li donava lliçons, van viatjar a
Paris i a Roma, els estius a la Cerdanya, la seva vida era una bassa d’oli.
S’estimaven tant que ella estava convençuda que res ni ningú
podria separar-los.
Solament la mort ho va aconseguir.
L’hereu de tots els negocis i terres va ser el seu fill; per a ella,
unes bones rendes. Al cap i a la fi, per a tots els que l’envoltaven era
una senyora molt afortunada, una vídua rica i encara molt jove.
Va plorar molt aquell home que l’havia fet tan venturosa, mai més
no va voler tractes amb cap mascle, ben al contrari, recordava a totes
10 11

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
hores els dies d’amor i es dedicà amb cos i ànima a l’educació del
seu fill, anhelava que fos un home de profit, que no li pugessin els
fums al cap.
A despit de tot, ho havia assolit.
La Magda sospira fondament, no vol recordar més, i mentre
comença a resseguir el dibuix i barreja els colors i contempla els
salzes, verns i pollancres, voldria reflectir fidelment colors i formes.
És difícil, dia rere dia li costa més, però pintant se sent un xic vàlida
i continua sentint il·lusió pel que està fent.
Li vénen al cap els versos que llegia abans i ara, esperant
l’Irina, que cap al migdia la recollirà, intenta recitar belles paraules
de bons poetes:
“Més m’agrada el daurat de setembre,
Més que la primavera de clar descontrol
Em plau la tardor quan estic sol.”
Una cadernera s’ha aturat a pocs metres d’ella i s’està menjant la flor
d’un card. No gosa moure’s mentre la contempla i aleshores li ve al
cap un bell refrany:
“Setembre bufa dolçament fins que al rebost les fruites tens.”
Dóna una cop d'ull al rellotge, manquen minuts per a quarts de dues,
aviat dinaran tots plegats a la casa a la vora de la mar, davant de les
Medes, ja tindran les viandes preparades, i després de l’àpat farà, com
de costum, una bona migdiada i llavors, a l’hora de la fresca, passejarà
una estona amb la Irina. S’escurçarà la tarda i gairebé no soparà,
però sí que estarà reunida amb tots, fins a ben tard.
La canalla farà xivarri, els grans parlaran d’internet, de webs, de
mòbils, coses que a ella li resulten estrafolàries, paraules que no
comprèn, però sentint a uns i altres ja en té prou.
Aigualeix una mica els tons de verd, si més no que quedin un
xic empal·lidits. Ha de tenir força cura, l’última aquarel·la li va quedar
massa acolorida, semblava un plat de samfaina…
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Cavil·lant, riu per sota el nas, tots els de casa no es cansen de
lloar-li les pintures, saben ben bé que quan pinta no molesta, no pot
ficar-se al mig de les converses, i ells xerren amb més llibertat, estiu
i hivern l’animen perquè pinti i calli. Sent a estones ganes de dir-hi
la seva, Ep, nois, jo sóc una vella però no sóc beneita.
* * *
Una figura molt esvelta, amb una samarreta vermella, ha passat pels
marges i mentre l’admirava li ha vingut al cap el George Clooney, ara
per ara és l’actor que troba més maco. Abans, anys enrere, els seus
preferits eren en Clark Gable i en Gary Cooper, sempre l’han tornada
boja els artistes de cinema i, des de bon principi —de pensament,
eh?, de pensament—, ha fet el salt al seu home amb l’artista del
moment. Ara, a les acaballes, quan surt en Clooney, encara sent un
pessigolleig, ella sap ben bé per on, que li recorda bons temps passats.
Ha començat a barrejar el blau-verdós-marronós de l’aigua, acluca
els ulls per distingir millor una mena d’ombres fugisseres, i sembla
que després aquestes hagin desaparegut.
Sí ella aconseguís fer unes figures versemblants, tindrien més
vida les seves obres, però mai no queda satisfeta quan intenta pintar
persones o animals, i possiblement sigui fàcil.
De sobte, aquella figura de l’home que s’havia amagat entre els
marges emergeix amb tota claredat, ara el distingeix: és un negre fort,
alt, sembla disposat a posar-se a l’aigua. Llàstima, l’ha perdut de vista.
EN LAMINE
Ell contempla el rellotge constantment, encara és d’hora, més tard,
d’ací a una hora, tornarà a intentar connectar amb la Idrissa.
Al·là és gran. Ell farà possible que parlin, tot i la gran distància
que els separa. No tenen importància ni l’espai, ni la terra, ni la
immensitat de l’aigua. Els seus cors estan units per uns lligams que
12 13

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
no trenquen les fronteres, ni els homes. Ningú ni res no podrà
separar-los, ni fronteres, ni aquelles illes tan llunyanes, les Canàries,
on sens dubte arribaran en qualsevol moment la seva estimada i en
Babakar, el seu germà petit.
En Babakar només té divuit anys, és el sisé dels deu germans, les
petites són noies, és ell quí, sens dubte, ha vetllat per la Idrissa al
llarg de la travessa de tants dies, de moltes hores, quantes n’hauran
passat guaitant el cel i enyorant la terra?
Mentre trepitja la sorra d’aquella platja, al seu voltant percep
mirades de rebuig.
Una munió de gent s’estan estirats com llargandaixos torrant-se
al sol, d’altres divertint-se amb pilotes i pales, uns nens fan castells
de sorra, unes dones, amb els pits enlaire, com si desitgessin que el
sol les travessés, només tenen cobert el cap amb grans barrets i duen
ulleres fosques i una mena de tira de roba cobrint-los el sexe.
Natges, cuixes, pits, tot convida a passejar-hi la mirada.
En Lamine prou ho sap, que ha de caminar amb el cap cot, no
sigui cosa que per fer un cop d’ull a aquests pits tan bonics que té
aquesta noia jove o als grans malucs d’aquella dona rossa, alguns dels
homes que les envolten li trenquin la cara.
No vol conflictes, ell no en pot tenir de cap mena.
Voldria fer un xut a qualsevol de les pilotes que amunt i avall de
la sorra llencen grans i criatures, però no gosa fer-ho.
Sabedor que el seu aspecte no és el millor per fer amics,
travessa apressat el camí que el durà al seu lloc preferit. Va vestit
amb una túnica vermella amb espirals i cercles negres i verds,
uns texans mig esparracats, tot està brut, i ell mateix sent aquella
mena de pudor que s’enganxa i s’escampa arreu. La ferum dels
animals que més odia, els porcs, s’ha enganxat al seu cos, talment
com una segona pell.
Tot just fa mitja hora els ha donat pinso, ha passat les mànegues
d’aigua pel terra de la granja, els seus peus han trepitjat merda de
tots colors, i tot i que se’ls ha rentat abans de posar-se les esparde-
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
nyes que aquí en diuen “de pagès”, la fortor no l’abandona, i sempre
recula quan algú s’acosta, per por del rebuig dels altres.
Continua caminant, ara deixa la platja a la seva esquena i enfila
el camí que el portarà a la desembocadura d’aquest riu que
anomenen Ter.
Té dues hores de lleure abans de tornar a la granja, allà s’ha quedat
en Fatou, faran vint-i-quatre hores de guàrdia, solament una estona
al matí o la tarda per a cadascun d’ells tindran lliure, perquè el
diumenge és el dia que l’amo els dóna més feina: neteja a fons de
tots els racons de les porqueres, regar, treure fulles mortes, picar la
terra del jardí, rentar i raspallar els quatre grans gossos, recollir la
merda, escombrar, netejar tots els racons de la finca… i tota aquesta
gran feinada després d’haver recollit la fruita del dia.
És el que més li agrada fer, primer la dels presseguers, pereres i
pomeres, els braços enlaire i triar la que està per encaixar i, en acabar,
arreplegar la fruita macada, la caiguda a terra, per donar-la als porcs.
D’aquesta fruita, de la macada, en pot agafar tota la que vulgui, i
ell s’atipa de valent, un gran tros de pa i a omplir la panxa. Fa temps
que menja d’aquesta manera i poca cosa més. Fins a la nit, que, amb
els quatre companys que componen el personal de la casa, cuinen
arròs, un arròs sol que, a voltes, és més substanciós si tenen la sort
que algun pollastre hagi mort esclafat, l’amo els el dóna per a ells.
Aquell dia és festa grossa. Avui ja en tenen un d’esquarterat i ben
salat, preparat per al sopar.
Ha arribat a lloc, s’ha tret les espardenyes, després els pantalons,
ha fet un cop d’ull als marges del riu, no veu persones als voltants,
excepte una dona molt vella que el diumenge passat també hi era,
aquesta dona menuda, de cabells blancs, que es passa l’estona pinta
que pintaràs. No s’atreveix a acostar-se, quan ell va marxar el
diumenge passat ella encara estava entretinguda amb les seves
pintures, asseguda en una cadireta.
Decidit, es remulla al riu, dintre la motxilla porta roba neta. Quina
delícia sentir-se lliure dintre l’aigua, tot i que diàriament es poden
14 15

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
rentar tots els companys després de feinejar, no té comparança amb
avui, els diumenges a ell li agrada venir a aquest racó, contemplant
uns quants estanyols i dunes esquifides, talment com si fos un petit,
molt petit racó del riu Casamance, el seu gran riu, allà al seu pais,
al seu Senegal.
S’eixuga, es vesteix i s’estira a sobre dels joncs i contempla el cel.
I mormola que ni aquest cel té comparança amb el d’allà, res no
es pot comparar amb el seu país, però pensa que aviat el cel d’aquí es
tornarà més blau, més meravellosa serà aquesta terra quan la Idrissa
sigui aquí. I, convençut, medita que li manquen pocs dies per ser feliç.
Cavil·la com van els seus contes, encara té estalvis, però mil euros,
mil, els ha remès a Rufisque, a la seva ciutat, perquè el seu germà
gran els donés al patró, al gran Sar, l’amo de les pasteres. Al·là el
beneeixi.
Aquest gran patró s’ha compromés a portar la Idrissa i en Babakar,
primer fins a Ziguinchor, i, d’allà, embarcats amb quí sap quants
companys més, fins a les Illes Canàries.
El mateix viatge el van fer ell i quaranta companys més, Al·là els
va ajudar, van arribar a les illes i els van ajudar.
Les últimes noticies, el diumenge passat, eren que ja s’embarcaven,
que estaven a punt de fer-ho, a la nit, quan hi haurien pocs
vigilants.
Aleshores, no hi ha dubte que, si han tingut sort, han passat
gairebé vuit dies, ja deuen haver arribat a bon port.
El seu cap només barrina i ara se sent una mica tremolós, aquesta
nit no ha tancat els ulls, encaboriat li han passat les hores, ha trucat
als mòbils de tots dos, cap resposta.
Desesperat, com que no podia agafar el son, s’ha llevat i, al costat
de les llums de vigilància de la finca, ha anat llegint sures fins a la
matinada. Ha quedat esgotat, però els ulls no l’obeïen i el cervell
encara menys.
Ho té ben decidit: ara, després de resar, recitarà la fatiha dues
vegades i tornarà a intentar posar-se en contacte amb ells.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Vol estar assossegat i intentar seguir els bons consells del mul·là,
que ahir va visitar-los i que repetia una i altra vegada que no s’amoïnés
tant, que podien haver passat moltes casualitats… perdre els mòbils…
que la pastera hagi estat recollida per algun vaixell i no els deixin
comunicar-se amb ningú, fins que estiguin a terra ferma… que per
sort ja hagin arribat a qualsevol port de les illes i que no es trobin
prou bé… moltes circumstàncies, no cal pensar en la hawla. Això mai.
Al·là és gran.
En Lamine recorda quan ell les va passar de tots colors, primer,
tants dies només veient aigua pertot arreu, després, esgotat, famolenc,
tremolós, quan el van recollir va viure la por que el tornessin a casa
i, quan per fi el van portar a Catalunya, després de dos mesos a
diferents llocs, el deixaren al mig de Barcelona, amb sis euros a la
butxaca i un bon tros de pa.
Els primers dies va dormir en un banc, juntament amb altres com
ell. Una ONG els portava menjar, roba neta, i un matí uns bitllets de
tren fins a Girona.
Per sort, allà els esperava altra bona gent, que ja els havia buscat
feina per les masies dels voltants. Treballava amb en Fatou, el seu
amic d’infantesa, no s’havien separat mai i ara eren més que
germans, dos cossos amb una sola ànima.
Sovint parlaven, la seva vida era millor que al seu poble, el seu
refugi millor que les barraques d’uralita del seu pais i la gent aquí
vivia molt bé. Ells, no gaire, però tot milloraria, era questió de temps,
d’aci uns anys tindran papers i es repeteixen que podran anar fent i
millorant sense aquesta angoixa permanent que ara els ofega.
Al seu poble parla wolof, però, per sort, el seu francès és força
bo, el català el mig parla i l’entén millor que el castellà, els mots
catalans li sonen més dolços, una mica semblants a com pronuncien
els francesos, i ara, quan tindrà la Idrissa, li dirà mots en català, ha
après moltes paraules d’amor escoltant la ràdio i la tele dels amos.
I un calfred i un fort desig s’estén pel seu cos i tot d’una, com
si la tingués davant, sent un goig infinit, s’estima tant la seva Idrissa
16 17

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
que, pensant en ella, els ulls se li omplen de llàgrimes i voldria tenirla
fortament abraçada, només abraçada, hores, una nit, tot un dia,
sense que res ni ningú no trenqués la màgia.
Vindran temps millors, l’Idrissa sap molt de tot i ell ha parlat
a bastament amb la mestressa i han arribat a l’acord que, quan
ella vingui, tindrà feina per donar i per vendre, els avis de la casa
necessiten cada dia més que els cuidin i la seva Idrissa ho farà
molt bé, ella sap cuinar, cosir, és una noia molt entenimentada i
segur que guanyarà diners.
LA IRINA
Avui, mentre preparava l’esmorzar ajudant la Farida, no podia
deixar de plorar. No gosa comentar-ho als de casa, ni tampoc ha
volgut explicar-li res a aquesta dona àrab que té sis fills, n’espera
un altre i treballa com una mula, a més a més tot plegat és molt
vergonyós.
I és que tot anava tan bé! Fins ahir. Ella es considerava una dona
afortunada perquè el seu company, en Ramiro, era un home cabal.
S’havien conegut a casa d’una compatriota, una noia que s’havia
amistançat amb un pagès ben folrat d’euros i terres. Aquell home
vell era un home solitari que sovint anava al club de carretera, allà
l’havia coneguda i s’havia tornat boig per la Sofia, va pagar una bona
picossada per ella i la tenia per a ell sol i com una reina.
La Irina havia anat a passar una de les poques hores que tenia
de festa aquell dilluns amb la parella, perquè ella servia les copes al
mateix puticlub d’on havia sortit la Sofia.
No havien estat contractades al seu país per fer aquelles tasques,
la Irina feia els impossibles per no deixar la barra i passar a les habitacions,
però no sempre ho aconseguia i per sort per a ella aquell dia
venturós havia canviat la seva sort: trobà l’amor.
En Ramiro no era jove ni maco, però sí molt atent, i quan ella li
va explicar que basquejava quan havia de fer serveis, que feia de
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
meuca a la força, l’escoltà en silenci i, passant-li la mà pel cap, li va
prometre que ben aviat es tornarien a veure.
Tres anys va costar-li sortir del bar, per fí en Ramiro pagà el deute
que ella tenia amb aquella colla d’extorsionadors i els deixaren trànquils.
Vivien a Figueres, ell tenia feines molt estranyes, sense
horaris, viatges a Andorra, a França, a Barcelona, les seves explicacions
eren…. avui hi sóc, demà no, demà passat tornaré i de
vegades de nit, d’altres a ple sol, mai no sabia ella amb antel·lació
com i quan anirien passant els dies.
* * *
Ella no s’aconformava a tantes hores de solitud i a demanar sempre
diners per a qualsevol cosa, volia treballar. Al mes de maig trobà feina
com a cuidadora d’una gran senyora, una família benestant, tenien
una casa a Girona, una altra a la platja, era una bona tasca, ajudar
una mica la Farida i tenir cura de la senyora.
Per sort, la vella no era una dona emprenyadora, s’entretenia força
llegint i pintant.
Al principi, diàriament anava i tornava de Figueres a Girona i les
nits les tenia lliures. En arribar el mes de juliol canviaren els tractes,
la pagaven molt bé a canvi de treballar i dormir amb la família i
només lliurar el dilluns a la tarda. En Ramiro ho havia trobat un xic
massa pesat, ella l’havia convençut, li havia promès que l’any vinent
no ho acceptaria.
El seu secret, el seu afany de guanyar diners no l’explicava al
seu home, sempre li deia que ajudava els pares enviant-los tot el
que estalviava.
A la callada, aquest mes passat havia remès als seus pares siscents
euros, una morterada, perquè les seves trameses acostumaven
a ser de cent euros.
Experimentà un goig indescriptible en remetre una quantitat tan
important, als pares els encarregà que compressin regals per a en
18 19

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
Nicolai i ho van complir. La setmana passada, el seu fill estava molt
cofoi: roba, joguines, llibres i mùsica. Tot un seguit d’obsequis que
ella s’hagués estimat més portar-li en persona.
Potser es ficaria de peus a la galleda si expliqués a en Ramiro que
als disset anys ja era mare. Ell tenia una vida prou complicada. S’havia
divorciat feia poc temps, la partició dels béns de la parella havia estat
problemàtica, els fills estaven emprenyats amb el pare. Havien trencat
relacions. No consentia parlar de la família.
Llavors es consolava dient-se a sí mateixa que no calia fer les coses
a la baliga-balaga, quan ella i en Ramiro es cassesin —el jutjat els
havia donat dia i hora pel novembre—, ja li explicaria que tenia un
fill que aviat faria deu anys i a qui no abraçava des que en tenia sis,
i que volia anar al seu país i portar-lo aquí.
Poc es pensava que el seu company també es reservava els
seus secrets; aquella feina tan ben pagada, aquells horaris
estranys, tot eren falòrnies.
¡Quina maleïda sorpresa!
Quan fora d’hores li va trucar l’amic d’en Ramiro per comunicarli
que l’havien agafat pres per tràfic d’estupefaents i que era a la presó
Model de Barcelona, el món li caigué a sobre.
No s’ho empassava, empresonat per fer de transportista amb el
seu cotxe, poc ho sospitava quan el veia acompanyat d’amics i li explicava
que de vegades els portava a algun poble dels voltants, perquè
ells, pobres, no tenien vehicle.
Repetia que guanyava molt, passava diners a la família, segons ell
era soci d’un taller de reparacions i, ves per on, el gran negoci era
ajudar a vendre i transportar droga.
Mai no havia sospitat res. I ara, a qui li ho explicava, quí la
creuria?
Més de quatre pensarien que ella n’era còmplice.
No pensava tornar al pis de Figueres, la poden engarjolar, sense
papers, o pitjor, la podrien retornar al seu país. De qualsevol de les
dues maneres, està ben refotuda.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Els malsons d’aquesta nit encara la tenen esgarrifada. Ha
sommiat que tornava a treballar de marcolfa. El lloc era brut, una
gran sala i molts homes fent cua. L’encarregat d’aquell lloc tenia
la cara plena de nafres, feia anar un fuet amenaçador, li deia:
“amb aquest, posa’t de quatre grapes, ara de genolls, amb l’altre
obre la boca, tomba’t, si et peguen digues que a la la cara no,
al cul el que vulguin, tant se val…no ploris, t’aguantes, aquest és
un pixaner…aquest està carregat de manies, tu muts i a la gàbia…
“I uns homes de totes mides i colors, suats, fent pudor de porcs
senglars, s’esperaven que ella obeís a cop de fuet.
Aquest matí, després del somni, amb l’estómac regirat, no havia
esmorzat. No tenia esma per a res.
Decidida a tot, a les clares, ara ho explicarà tot a la senyora. Ella
l’ajudarà, perquè aquesta gran persona té un rostre d’àngel i sembla
haver passat per aquest món fent el bé i allunyada de qualsevol
desastre.¡Quina bonastrugança que l’acompanya! Prou que un s’adona
que ella és una dona afortunada. Ha nascut amb la flor al cul, no li
manca de res, la seva vida ha estat un camí de roses i, com que és
una gran dama, mai no aixeca la veu, però es nota que és poderosa
i culta, sap més que set bisbes.
No sap com, però ha d’aconseguir que algú de la família l’acompanyi
per parlar amb el jutge, l’ha de convèncer perquè doni el
permís: encara que en Ramiro estigui a la presó, ha de casar-los. En
Nicolai es mereix una vida millor, quan ella tingui la documentació
en ordre podrà anar al seu país i dur-lo al seu costat.
La senyora, després, ho dirà al fill i potser l’adreçaran a un advocat
que l’assisteixi, aquesta família es compadiran d’ella, que ha estat tan
desafortunada.
Solament que li aconseguisin tenir entrada lliure a la presó sense
que li demanin la documentació que ella no té, ja estaria contenta.
Desitjaria anar a veure en Ramiro, tot i que ell no li ha trucat, les
20 21

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
notícies les sap per en Quico, un amic que sembla estar molt al
corrent de tota la història.
Respira fondament mentre es dirigeix a recollir la senyora, com
sempre li farà un petó i mentre reculli tots els estris li anirà explicant
part de la seva vida. No cal parlar del puticlub, ni dels primers
temps a Berlin, a ningú li importen tants detalls. Més endavant, quan
hagi passat un temps, com que aquesta família és poderosa, potser
la posaran dintre de la Seguretat Social, tenen magatzems de fruita,
molts treballadors, no vindrà d’un.
Ha arribat, comença a parlar, s’entrebanca una mica, la
senyora Magda li fa repetir els mots una i altra vegada. Ha
començat explicant on és en Ramiro, la veu li tremola, no sap
com s’ho prendrà aquesta dama.
En Lamine continua contemplant el cel, un núvol petit ha
aparegut, sembla un rostre femení, li recorda el cap de la Idrissa,
de cop i volta sona el seu mòbil, atabalat, abans de prémer la tecla
ja crida un nom.
—Idrissa, digues-me!
—Lamine, ets en Lamine, oi?
—Qui ets, tu?
—L’Aisha, la dona de l’Alioune, el pescador de Mibour.
—On ets? Per què tens el mòbil de la meva dona?
—Sisplau, calma’t. Vàrem embarcar juntes, el tracte era que
seríem trenta companys i ens entaforaren quaranta homes, sis dones
i quatre criatures a la barca.
—On sou? Està malalta la Idrissa?
—Assossega’t, ara t’ho explico tot. Sis dies hem anat a la deriva.
Ens asseguraren que un capità ens guiaria. Un engany, una brúixola
i a córrer, dies d’amargor i un home es tornà boig, ell i dos més ens
donaren molt mal viatge. Al boig el llançaren a l’aigua, ell portava la
hawla. Els altres dos van morir per culpa seva.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
—I en Babakar? Per què parles tu?
—Ahir estàvem arribant a les Canàries. Una patrullera es
dirigia cap a nosaltres, uns quants dels nostres es posaren
dempeus i començaren a fer trontollar l’embarcació.
—Prou, prou, digues-me què ha passat als meus.
—La Idrissa i el teu germà, amb tant de moviment, van caure a
l’aigua i, sense forces per a res, entumits i talment com els còdols,
ells, dues dones i tres criatures s’enfonsaren.
—En Babakar és molt fort, ell es deu haver salvat.
—No, el teu germà ha desaparegut a les aigües, a ella l’hem
recuperada, va rebre un fort cop al cap.
—Aixi que la Idrissa és a l’hospital?
—No, escolta’m, ho sento, ho sento molt. Ella s’està al meu costat,
al dipòsit. He vingut a donar-li lùltim adéu. A la seva bossa hi havia
el mòbil. Aconforma’t, Lamine, Al·là la volia amb ell. Ella viurà al
paradís. Parlava de tu tot el camí, t’estimava…
Aquell núvol que s’assemblava a la Idrissa tot d’una s’ha tenyit
de vermell, i en Lamine, dret com un pal, sent onades de sang que
li pugen al coll, al cap, als ulls, i la seva boca s’obre talment com una
cova, la llengua l’ofega, es mossega els llavis i crida.
L’udol com de bèstia ferida s’escampa pels marges, l’herba resta
quieta, els ocells deixen de picotejar els cards i alcen el vol, les
granotes queden esmorteïdes, les marietes es desprenen de les fulles,
els peixos s’enfonsen tant com poden, rodolen les pedres, els cargols
rellisquen dels matolls…
La senyora Magdalena, aterrida per aquella ululació, desplomant-se
i amb els ulls oberts, mormola:
—Josep, ja vinc, t’he sentit, has dit el meu nom cridant, cercantme,
sóc aquí, ja vinc al teu costat, per sempre, agafa’m la mà, ara
arribo, abraça’m. No tinc por.
La Irina la recull abans que caigui a terra. Aterrida contempla els
seus ulls esbatanats i la boca torçada, tot plegat li fa témer el pitjor.
L’abraça i li posa la mà al pit. Res, no sent res.
22 23

L’UDOL QUE ARROSSEGA EL VENT
Una parella de joves surten corrents de darrera les dunes, ella,
nua, ell posant-se el banyador, corren com les llebres.
En Lamine, llençant-se sobre la sorra, continua ululant.
SEGON PREMI
1939
Antoni Rovira Barquet
Barcelona
I
Vint-i-sis de gener de 1939. Els carrers de Barcelona són un abeller
de gent nerviosa, contenta, sobreeixida d’alegria. Cares pletòriques
de satisfacció. Per les principals vies desfilen les tropes dels
rebels, guanyadores de la contesa. Esgotades, però amb marcada
marcialitat, empeses per l’admiració que provoquen, per l’entusiasme
producte del desig d’un final anhelat.
Han alliberat la ciutat, el país, del govern democràticament
establert a les urnes. Han passat quatre anys de terrible guerra.
Cruenta i fratricida.
Els contemplen les cares rialleres, però magres i pàl·lides,
dels qui han estat molt de temps amagats, surant com podien,
en un ambient hostil, perillós. Vivint un temps en què la més
petita indiscreció, la més insignificant expressió, podia ser motiu
de denúncia i podia portar a fer una passejada sense retorn a
l’Arrabassada.
24 25

1939
També trobem els conformistes. Aquells a qui tant se’ls en dóna
una cosa com una altra. Els qui no han patit. Els qui, segons d’on bufa
el vent, avui diuen blanc i ahir deien negre. Són els qui no tenen ideals
concrets, els qui només desitgen viure tranquils, mani qui mani.
Els qui han amagat els seus sentiments i ara, amb llibertat,
amb segura impunitat, mostren les seves preferències cap als
nacionalistes. Els antidemocràtics, els convençuts i fervents
admiradors del nou règim que albiren. Però també n’hi trobem
molts que, si bé ara victoregen la fi de la guerra i l’arribada de
l’invasor, arribarà un moment que renegaran d’allò en què van
creure i que ha acabat decebent-los.
Durant la guerra els republicans més radicals, els anarquistes, els
qui no creien en res que no fos en ells mateixos, van ser els qui van
cometre tot tipus d’atrocitats, de vexacions, assassinats. Mataren,
cremaren, destruïren, cegats unes vegades per la cobdícia, per simples
venjances, per idees polítiques o religioses…, era igual, només era
qüestió de complaure de vegades els més baixos instints.
Aquesta xusma destructora i vil va assolir l’odi i el menyspreu
d’una població farta de tant de caos, delerosa de pau i tranquil·litat,
que va acabar per girar-los l’esquena. Però si aquests van ser dolents,
no menys ho van ser els vencedors, anhelants de tornar el mal rebut
amb un altre de pitjor, si és que hi podia haver alguna cosa més greu
que la mort. No van quedar enrere a l’hora d’ajusticiar impunement
els, per ells suposats, enemics de la Pàtria.
No cal entrar en detalls del perquè de l’aixecament dels militars
en contra del govern legítimament constituït.
Mentre els carrers s’omplien de gent celebrant la victòria i victorejant
les tropes alliberadores, n’hi va haver que, conscients de les
represàlies de què serien víctimes, sabedors del destí que els esperava,
fugiren carretera enllà, cap a Girona i la Jonquera, cercant travessar
la frontera francesa, a l’encalç de la salvació i la pau.
La línia que marcaven els Pirineus era la frontera entre la vida i
la mort. La corrua de gent provinent de tots els punts de la penín-
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
sula era impressionant. Durant dies i nits, travessant ciutats, pobles
i viles, homes, dones i criatures, arrossegant-se pels polsosos camins,
anaven a la recerca de l’exili.
¿Com seria la nova vida més enllà de la Pàtria que els rebutjava?,
¿què trobarien en un país desconegut, forçosament esquerp per a
aquells fugitius per raons merament polítiques? ¿Com podien veure
els francesos amb bons ulls aquella allau de gent sense fortuna que,
cercant aixopluc, envaïa el seu territori?
Ja sabem que és un tòpic dir que les guerres són absurdes, cruels,
de vegades innecessàries. Sigui per motius polítics, religiosos o ètnics,
els homes s’han de matar els uns als altres. S’ha d’humiliar el veí,
s’ha de torturar per imposar les pròpies idees, la voluntat per damunt
dels menys afavorits, dels més dèbils. Des que el món és món l’ésser
humà ha dirimit les seves diferències vessant la sang dels enemics.
Enemics creats per la cobdícia, pel pensament diferencial. Mai ningú
no s’ha parat a pensar què passaria si ell estigués a l’altra banda, si
en lloc de ser el vencedor fos el vençut.
Tots estem posseïts de la veritat, són els altres els qui estan equivocats,
i aleshores som els botxins que exterminem homes, pobles,
cultures, sense importar-nos el més mínim els ideals de l’altre.
Però l’home mor, mes les idees queden i perduren i algun dia
ressorgiran de les cendres d’un foc mai totalment apagat.
II
Aquella nit, quan la gatzara rondaire havia donat pas al descans i
relax dels qui havien sortit de la presó de la por i somiaven en un
ordre, en un pis de l’Eixample una parella romania fent plans per al
futur, i no precisament per a un futur gaire afalagador. Més aviat
plagat d’incògnites, fruit d’un present neguitós i temorenc.
En Pau era un xicot de vint anys acabats de fer, forta complexió,
musculós, de trets angulosos, ulls foscos de mirada viva, cabells
negres i llisos. Catalanista a ultrança, nacionalista, separatista, afiliat
26 27

1939
a la CNT des de que havia esclatat el conflicte bèl·lic, s’havia distingit
pel seu ardor col·laboracionista i havia participat en assalts i atemptats.
Anticlerical nat, havia col·laborat en la crema d’esglésies, amb
clara participació en detencions i últimes passejades i obedient a les
ordres més radicals que podia rebre.
Aquest caràcter era camp abonat per obeir cegament qualsevol
ordre, no es parava a pensar; el seu ideal, si en tenia algun, era establir
un ordre basat en l’anarquia i la situació del moment era camp de
cultiu per als seus instints, incapaç de controlar-se.
Estava assegut en una escorxada cadira, recolzat a la taula esquarterada
del menjador, amb restes de menjar escampades pel damunt.
Un miserable foc de carbó, aleshores apagat, en una desproveïda cuina.
Amb un llum opac de quinqué que mal il·luminava l’estança, creant
desfigurades ombres d’aspecte grotesc, es trobava acompanyat de la
Marta, la seva dona, una noia de només dinou anys, de cabells de color
caoba, retallats per sota la nuca, de pell bruna i suau, cara de nena, ulls
clars, aspecte senzill, caràcter bondadós, tot al contrari d’ell.
Des que es van casar, les coses havien canviat. Anys després recordaria
aquell dia i tot el que en Pau havia dit, pensat i fet. Procuraria
cobrir amb un vel espès tots els esdeveniments d’aquells dies.
No reconeixia l’home que era el seu marit.
Ell li deia.
—No em queda més remei, Marta. He de fugir.
Ella no parla, escolta i plora, aquells ulls altra volta vius i brillants
ara romanen esmorteïts. Les llàgrimes li regalimen per les galtes
envermellides. La ment embotada, incapaç de pensar amb claredat.
Escassament feia un any que s’havien casat pel civil, vivien en un
pis de lloguer de l’esquerra de l’Eixample. Malvivien de l’ajut del
comitè per serveis prestats i del producte de les rapinyes en els pisos
que impunement assaltaven. La Marta no veia amb bons ulls les activitats
del seu marit, però les havia d’acceptar davant dels arguments
precisos i concrets de l’home. Procurava per tots els mitjans mantenirse
apartada de les accions d’en Pau.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Però, malgrat que desaprovava el seu comportament, l’estimava.
Amb la por al cos, els nervis a flor de pell, sobresaltant-se
davant qualsevol remor inesperat. No recuperant l’assossec fins
que la calma no renaixia.
Molts amics d’en Pau ja havien fugit tan aviat les tropes
franquistes hagueren pres la ciutat sota el seu domini, però en Pau,
no se sap per quin motiu, seguia aferrat a Barcelona. ¿Per la Marta?
¿Es sentia molt segur de si mateix? ¿O perquè se li havia fet molt
difícil trobar els contactes necessaris per a la fugida?.
Però no, ho tenia tot estudiat i planejat. No fallaria.
III
Havien passat uns quants dies, ja ho tenien trot preparat per
fugir aquella nit. Al toc de les dotze, quan la ciutat dorm, quan
el silenci impera arreu, emparats per la foscor, amb els carrers
deserts, sortirien de casa i sigil·losament es perdrien pels ombrívols
carrers.
Estan sols, desperts, esperant l’hora de la marxa, quan una remor
fugissera els arriba del carrer. En Pau mira discretament per la finestra
i observa com dos cotxes amb els fars apagats avancen en punt mort
i s’aturen a la vorera de la seva finca.
D’un dels cotxes baixen tres individus vestits de paisà, amb gavardines
grises i capells del mateix color, de l’altre cotxe posen peu a
terra quatre elements més, aquests vestits amb l’incofusible uniforme
de la recentment creada Falange. Pantalons negres, camisa blava i
boina vermella, abrigant-se amb una caçadora també negra i una
ostentosa pistola penjada al cintó. En Pau no espera a saber on van,
prou que ho sap. Apressat agafa un farcell que tenia preparat per a
aquella nit. Agafa la Marta, que encara no sap el que passa, i surten
del pis esperitats. Els homes són a l’entrada, per tant la fugida no és
viable per la porta principal. Pugen escales amunt i afortunadament
la porta del terrat és oberta.
28 29

1939
Una alenada de fred, quasi gelada, els bufeteja el rostre, arrodolint-se
en els abrics corren cap a la casa veïna, gràcies a la configuració
de les cases de l’Eixample van saltant de terrat en terrat sense
gaire dificultat fins que troben una porta oberta. Baixen les escales
amb la màxima precaució, a fi de no fer sorolls que podrien despertar
els veïns. La por, el pànic del que pot passar si els enxampen els dóna
ales, finalment arriben al carrer.
El perill encara és latent.
En un ressò llunyà senten crits,renecs, malediccions que
desperten el veïnat. Els set homes discuteixen a crits al carrer. Els
ocells han volat del niu.
En Pau i la Marta no han parat de córrer, fugint per un
passatge entre carrers, fins arribar a la cantonada de la Gran Via.
L’únic pensament que els empeny és posar el màxim de terra
entre ells i els perseguidors.
Casualment a la vorera hi ha un cotxe aturat, la sort s’ha aliat
amb els fugitius, a més està ocupat pel xofer que, amb el motor encès,
fa pensar que està esperant algú.
Davant la sorpresa de la Marta en Pau es treu una petita pistola
de la butxaca i, amb decisió, es dirigeix cap al conductor, que, mig
adormit, es sobresalta en veure’s encanonat per l’amenaçant arma.
—No et facis el valent —li diu en Pau, tot obrint la porta del
darrere i fent entrar la noia, ell la segueix sense deixar d’apuntar l’atemorit
home.
En el moment que va a ordenar-li que es posi en marxa, de cua
d’ull observa com dos cotxes, a alta velocitat, els ultrapassen. S’esperen.
Passat el perill ordena a l’improvisat xofer que arrenqui.
—Porta’ns a Sant Andreu.
IV
Ja fora de perill, de moment, es recullen a casa d’uns amics, però
condicionats que, a primera hora, a trenc d’alba, decideixen que la
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Marta marxarà cap al poble dels seus pares. En Pau té altres plans
per a ell, obliga la dona a sortir de la ciutat. Li promet que tornarà a
buscar-la, ell ha de fugir cap a França, ella no corre cap perill, el
buscat és ell i el millor és separar-se.
Mal convençuda, la pobra noia, junt amb tres xicotes, milicianes
de la CNT, vestides amb robes senzilles, pròpies de les mestresses
del camp, emprenen la marxa cap al poble.
Per viaranys pedregosos, enfangats, camins que surten de les rutes
habituals per evitar possibles escamots que ronden pels camins, amb
els ossos baldats pel continu sotragueig de la tartana, tirada per una
magra mula, després d’hores de viatge, amb el cor encongit i sobresaltat
a qualsevol alteració de la pau del camí, seguint el curs de la
riera, entre boscos, procurant no fer fressa, albiren a la llunyania les
primeres cases del poble.
La silueta de l’església destaca per damunt de les taulades vermelloses
de les cases, però el flamant rosetó, altre temps orgull del poble,
ha desaparegut, ara l’espai que ocupava és com un ull orb, que deixa
entreveure les negrors del seu interior cremat.
És una ruïna total.
Finalment, baldades pel cansament i el fred i la gana arriben a la
masia dels pares de la Marta, el silenci és total. A l’era no hi ha més
que pols i herbes, aquella alegria d’un altre temps s’esfumà.
Silenciosament s’entreobre el porticó d’una finestra i un cap s’atreveix
a abocar-se per damunt del muntant de la finestra.
—Marta!— crida una veu, obrint el finestral en la seva totalitat.
—Mare!— crida la noia amb la veu trencada pel plor.
EPÍLEG
Escapolit en Pau cap a França, en parador desconegut, la Marta resta
recollida en la pau i el silenci de la masia dels seus pares. Les amigues
que la van acompanyar, després d’un parell de dies de descans per
refer-se del camí, decidiren retornar a Barcelona.
30 31

1939
A l’alba del tercer dia, quan les primeres clarors del dia apunten
per damunt les llunyanes muntanyes, les tres noies carreguen la
tartana i acomiadant-se d’aquella bona gent emprenen el camí, de
nou a la ciutat.
A la tarda d’aquell mateix dia, quan el pare de la Marta torna del
poble, on acostumava a anar per vendre alguns dels pocs productes
de la seva horta i assabentar-se pels amics de com marxen les coses
per la capital, ho va fer amb el rostre demacrat per l’angoixa i els ulls
vidriosos per la humitat de les llàgrimes que pugnen per vessar.
—¿Què ha passat?— fou la pregunta anguniosa de les dues dones
de la casa.
I la resposta va ser…
—Aquest migdia, en Jep de Can Torrades ha trobat en el bosc de
l’alzinar la tres noies que et van portar, filla meva, violades i mortes…
Sembla que s’han trobat amb un escamot de soldats borratxos i…
Amarada en llàgrimes, la Marta pensa en la crueltat de les guerres
i maleeix els homes, principals depredadors de la pròpia espècie.
¿Aquest es el preu del principi de la Pau?
TERCER PREMI
Dos amics
Albert Pera Segura
Mataró
Caminaven seguit per la sendera fressada per altres pelegrins.
L’abat els havia permès mudar l’hàbit negre per una sarja grisa
més apta pels camins polsosos i per l’avinentesa d’haver de dormir
al ras més d’una vegada.
Ja eren en terres hispàniques i el blat verd onejava en les planes
extenses; de tant en tant els alegrava la vista l’incendi roig d’un clap
de roselles. Enyoraven la ufanor de les vinyes franceses.
Tots dos, Guerau i Bernat, monjos ja professos malgrat l’extrema
joventut, havien estat enviats per l’abat Pere com a representants i
ambaixadors de la poderosa abadia de Cluny al pelegrinatge de Sant
Jaume de Galícia, que els castellans anomenen Santiago. Corrues de
romeus, gent de totes condicions, s’afegien al trajecte pietós des dels
confins més allunyats d’Europa, ja fos per redempció de culpes, per
prometences d’agraïment o per pur fervor religiós envers qui va
estendre la cristiandat fins a la fi del món: el finis terrae.
Guerau era el segon fill d’un casal de la noblesa de França, i estava
tocat per l’afecció a les lletres. Coneixia i imitava els trobadors occitans,
32 33

DOS AMICS
i en la intimitat més estricta guardava composicions amoroses, només
literàries, que li estaven prohibides pel seu estat eclesial. L’obediència
a l’abat l’havia fet pelegrí, deixant interromputs els treballs de
traducció de l’Alcorà de l’àrab al llatí que Cluny havia emprès després
d’aspres discussions amb els sufís de l’Islam, que s’hi oposaven. El
monestir, però, assumia la responsabilitat de preservar per als segles
venidors tot el saber humà conegut arreu.
Bernat, entre una colla de germans, havia nascut en una gran
pagesia dels voltants de Macon, a la riba del riu Saona, no gaire lluny
de Lió. Expert coneixedor de l’agricultura i mestre en l’elaboració del
vi, creia fermament que aquest era “l’alegria del cor dels homes”, tal
com diu la Sagrada Escriptura. Tenia el govern i la direcció dels serfs
que treballaven les possessions agràries del convent, que no eren
poques.
Havien deixat enrere Carcassona emmurallada, amb la catedral de
Sant Cels i Sant Nazari; Sant Serní, de Tolosa del Llenguadoc, segona
església del món en magnitud, després de Cluny. S’enorgullien de
pertànyer al temple més gran que existia. Havien penetrat en la
Hispània dels antics romans pel congost de Roncesvalles, on s’havien
entendrit amb la contemplació de Santa Maria, jove i somrient, amb
el Nen a la falda.
S’allotjaven, quan podien, en monestirs cluniacencs com a casa.
Ara entraven a San Millán de la Cogolla i el prior els afalagava i els
retenia alguns dies perquè reposessin de les dures i llargues
caminades.
Guerau hi conegué Gonzalo de Berceo, home de lletres i de poesia
arredossat al monestir, que afaiçonava amb nobles accents lírics la
llengua castellana, tot just sortida de l’embolcall llatí.
Bernat es feia amb els pagesos i va nuar bona amistat amb un
dels capatassos que donaven ordres als bracers ajupits a la terra per
extreure’n el blat omnipresent i les hortalisses dels retalls d’horta que
ça i enllà envoltaven masies, monestirs i castells, resseguint ambdues
ribes del riu Cárdena.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Els plaïa la pitança del país: el formatge d’ovella, que a cada
contrada tenia un gust més abellidor; el pa espès i saborós, tan
diferent del de França; el companatge, consistent en carn seca
adobada amb la polsina vermella dels pebrotets picants de la terra…
Van prendre comiat per anar a Santo Domingo de la Calzada, on
dinarien breument per prosseguir cap a San Juan de Ortega; pensaven
arribar-hi a entrada de fosc.
En la tarda clara passaven camps a punt de rossejar, un pont
vell ran del poble de teulades rogenques, fileres de pollancres
seguint una riera, i admiraven un paisatge com un tapís brodat
amb sedes de colors.
El prior d’Ortega els acollí generosament; es van entaular a sopar
amb la comunitat. Miraven el plat de sopa fumejant, olorosa d’all i
farigola i, al mig, un ou estrellat per arrodonir l’àpat.
Els dos amics, abans de colgar-se, conversaven en la nit lluminosa
d’estels, sota la immensitat de la franja lletosa que configura el
camí de Sant Jaume:
—Saps què et dic, Guerau?
—Aboca.
—Que el romiatge, com a aventura i descobriment de gents i de
terres noves, em resulta agradable d’allò més. Només que…
—Hi trobes alguna mancança?
—Sí, t’ho dic clar. Hem estat ben rebuts i apeixats a bastament,
però enlloc no ens ha acompanyat el glop de vi imprescindible en les
taules franceses.
—Ara que ho dius, a mi també, sense saber ben bé què, em
faltava alguna cosa. En aquestes contrades tan riques de blat i
ramaderia, el vi és un bé tan escàs i car que només en tenen els
monarques, els grans senyors feudals i, en menor proporció, els
clergues per dir missa.
Se’n van anar a dormir pensant si hi hauria algun remei per fer
arribar amb abundància i naturalitat la beguda roja i estimulant als
camps de Castella.
34 35

DOS AMICS
L’endemà tornaren a petjar camins. Sovint, un ramat de moltons,
seguit del pastor, aixecava una polseguera daurada pel sol. Amb un
esforç més, ja s’albirava León i, abans d’entrar-hi, es van descalçar
per deixar-se amanyagar els peus en el corrent cristal·lí del riu Esla,
aquells pobres peus segats i encetats per les corretges de les sandàlies,
suosos i inflats de tantes hores per camins no sempre planers.
Ja descansats i reanimats, sentien la satisfacció de tenir a l’abast el
coronament de la gesta.
Amb un parell de dies ja es plantaven a Santiago, compartint l’alegria
i la devoció amb tants de pelegrins de tot el món. La tomba de
l’apòstol, la confessió, la celebració de l’Eucaristia, la pregària de les
multituds, els núvols d’encens, els gestos de pau i benvinguda els
omplien de goig, tant com la missió de manifestar al bisbe de
Santiago la presencia espiritual del monestir preponderant i llunyà
de Cluny.
Tornaven a casa lleugers, com qui s’ha deslliurat d’un pes. Als
ulls els brillava la joia de l’objectiu aconseguit.
El rendiment del viatge davant de l’abat Pere els va donar una
aureola de prestigi reconegut per tota la comunitat.
Incorporats de nou al servei de l’orde, Guerau continuà treballant fins
a l’acabament en la traducció de l’Alcorà, i Bernat, estimant i conreant
el bé de déu de vinyes del domini abacial, procurant-ne el profit
material i encara més, copsant-hi la imatge bíblica de la set de Déu,
voluntat de tots els congregats a la vida conventual.
En una de les poques estones de lleure, Guerau cercà Bernat i li
digué:
—Tinc un projecte que em sembla que t’agradarà.
—T’escolto.
—Un bon amic nostre emprèn, com nosaltres l’any passat, l’anada
a Sant Jaume. Li tinc prou confiança per encomanar-li secretament
una atrevida operació: tu li lliuraràs un plançó de cep perquè el doni
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
al company teu de San Millán, amb qui t’avenies tant en els afers del
camp, i ell que intenti arrelar-lo en el seu paratge.
—Crec que fas santament de mantenir-ho ocult per evitar suspicàcies.
Per mi, fet.
—Li adjunto un pergamí amb les instruccions precises per reeixir
en la difícil i primmirada pràctica d’endegar ceps i raïms, com en la
minuciosa i delicada obtenció del vi.
Des de San Millán fins a Santo Domingo la verdor de les vinyes
s’estenia exuberant.
Havien passat uns quants anys. L’abat Pere havia mort amb fama
de beatitud, fins al punt d’ocupar un lloc en el calendari dels sants,
on quedava inscrit amb el nom de Pere, el Venerable.
Guerau i Bernat, ja homes en la tardor de la vida, eren espill de
rectitud i saviesa per als altres monjos. Regia ara l’abat Hug, més
rigorós amb la laxitud dels costums, més atent a l’esplendor litúrgica
dels cultes, més inclinat a avaluar les rendes del monestir i terres
adjacents.
Havent cridat els dos amics a la seva presència, amb expressió
severa els digué:
—M’ha arribat a les oïdes que la naixent prosperitat de les vinyes
riojanes, una amenaça per a la nostra preeminència, tingueu-ho
present, és deguda a la vostra gestió ìntroductòria del cultiu de la
vinya allà.
Ni un llamp caigut del cel els hauria causat més basardosa
sorpresa. Eren culpables, sí, del fet, i potser també del desig d’un bon
got de vi si mai hi tornaven. Els secrets no es guarden mai del tot.
Calia trobar una sortida a tan inesperada acusació. Prengué la paraula
Guerau, inspirat per una sobtada idea:
—Bon abat, no podem negar la gravetat del càrrec ni l’abast que,
increïblement, ha tingut la nostra acció. Bernat i jo, de comú acord,
vam ordir el pla guiats per una santa intenció: patíem per si un dia,
la terra acollidora dels pelegrinatges arribava a quedar sense ni una
36 37

DOS AMICS
gota del vi que allà escasseja tant. ¿Com hauríem pogut celebrar la
Santa Missa, si ens mancava l’element indispensable?
L’abat va restar convençut de la bona fe dels dos pelegrins d’antany
i els acomiadà bondadosament i paternalment, encara que li quedà
un mig somriure que volia dir: “No us acabo pas de creure del tot”.
Heus ací l’origen de la rivalitat entre les vinyes que verdegen a banda
i banda de la serralada pirinenca.
MENCIÓ
La Dolores
María Rosa Fernández Gasa
Sant Joan Despí
Quan jo vaig conèixer la Dolores, feia un parell d’anys que s’havia
acabat la guerra civil. Ella vivia a Terrassa i treballava a casa la
Sra. Montserrat, una dona ja gran, de qui tenia cura a més de fer les
feines de la casa. Guanyava un sou molt petit, però la senyora li
permetia tenir el seu fill d’uns quatre anys vivint amb elles. Jo creia
que era vídua de guerra, però no era així.
Tal com ens vàrem anar coneixent, ja que cada dia totes dues
esperàvem els nostres fills a la porta de l’escola i després anàvem un
bon tros juntes de camí de les nostres cases, vàrem arribar a ser
bones amigues, ja que jo comprenia que estava necessitada de parlar
amb una persona de la mateixa edat, encara que ella aparentava ser
més gran, a causa de tot el que havia passat en la seva curta vida.
De mica en mica, en agafar-me confiança em va anar explicant
la seva història.
La Dolores havia nascut en un llogarret d’Astúries, segons ella
explicava un lloc preciós, tot verd i ple d’arbres i pastures per al bestiar,
un lloc on l’únic soroll que es sentia eren les campanes de la petita
38 39

LA DOLORES
església quan tocaven a missa o per algun difunt, les esquelles de les
vaques pasturant per la muntanya i, molt de tant en tant, en la
llunyania, el soroll del tren que passava uns pobles més enllà.
La seva família eren els descendents d’una casa noble, però l’únic
que els quedava eren uns desgastats escuts a la façana del vell palau,
de tants com n’hi ha per aquelles terres, I un ‘de’ que precedia el seu
cognom.
El pare de la Dolores, en Joan, havia pujat orfe, ja que la mare va
morir de part en néixer ell i la seva germana, la Teresa; el pare no
va ser capaç de sobreviure a la tragèdia i es va anar enfonsant en la
tristor i va morir molt aviat.
En Joan i la Teresa vivien amb un parent llunyà que els feia de
tutor, però, els pocs béns que tenien, aquell home no els va saber
conservar, molt al contrari: dient que feien falta diners per pujar els
petits germans, ho va anar venent tot i l’únic que els va quedar va
ser el vell palau que queia per tot arreu i l’orgull del seu nom.
La Teresa, que era molt bonica, es va casar abans dels divuit anys
amb un ric comerciant de rom que tenia una destil·leria a Cuba i
cap allà se la va emportar, així que el Joan es va quedar sol. Llavors
ja va ser l’hora d’anar a fer el soldat, cosa que en aquella època durava
com a mínim tres anys. A l’exèrcit no hi va aprendre res de bo, més
aviat al contrari: es va tornar violent i el seu orgull li havien segat
sota els peus, ja que a l’exèrcit tots han de ser iguals. En tornar al
poble va viure sol en aquella casa gran, fosca, humida, sense la més
mínima comoditat, cada dia que passava s’anava tornant més solitari,
no li agradava la gent del seu poble. Va provar alguns petits negocis
per poder tirar endavant, però el seu maleït caràcter i l’orgull no el
deixaven tirar endavant.
Un bon dia, el Joan, que havia anat a un poble a prop del seu
per mirar un cavall que volia comprar, va anar a dinar a un petit
hostal i hi va conèixer una noia, la Maria, que hi treballava, ja
que era el negoci de la seva família. El Joan se’n va enamorar i
ella també d’ell.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Al cap de poc temps es van casar, en principi semblava que en
Joan havia canviat, ella li va donar molts ànims i en sentir-se estimat
tot anava bé.
Amb la dot d’ella van arreglar una mica la casa, van comprar unes
quantes vaques i el Joan i la Maria van anar tirant endavant, però
també es van omplir de criatures, els diners no arribaven, ja que la
Maria no podia treballar tant, a ell ja li sortia altra vegada el mal
caràcter. Els fills havien de treballar durament quan encara no sabien
cordar-se les sabates i ja els posava a fer feines que poc corresponien
a la seva edat. En Joan cada vegada s’anava fent més violent, ja que
ell deia que la vida que duia no es corresponia amb la posició que
ell havia d’haver tingut. Era un home amargat.
La Maria aguantava amb paciència el caràcter del marit.
Però un dia es van presentar a la casa la Teresa i el cunyat, anaven
tots dos fets uns senyors, ben vestits i carregats de diners, explicaven
que bé que els havia anat per aquelles terres tan llunyanes, van
convidar el Joan a anar cap a Cuba i van dir-li que ells l’ajudarien
una temporada, perquè es pogués situar, i que quan tot anés be podria
tornar a buscar la Maria i la canalla; mentrestant, que la Maria i els
fills anessin tenint cura de tot per si fracassava o conservar-ho per
poder vendre-ho, quan ell ja s’hagués aposentat allà.
La Maria hi va estar d’acord i així ho varen fer.
A en Joan, quan va arribar a aquelles terres tan calentes, tan
diferents, de la seva Astúries natal, les mulates tan provocadores el
van tornar boig, es va gastar els pocs diners que va guanyar a casa
del seu cunyat en tots els vicis, joc i beguda inclosos.
La Teresa veia que el seu germà cada dia anava a pitjor i amb el
marit van creure que havien de parlar amb ell i li van haver de cridar
l’atenció, dient-li que d’aquella forma no podia anar, que respectés la
Maria, però no hi va haver res a fer, com que anava cada dia pitjor
la Teresa el va convèncer que retornés a casa per estar on li corresponia,
que era amb la seva família i no gastant salut i diners amb
vicis que no portaven a cap bon lloc.
40 41

LA DOLORES
Aquell retorn va ser un veritable infern per als seus fills i per a
la Maria, que aviat va tornar a quedar en estat, als nois els feia treballar
com esclaus per guanyar molts diners per tornar a l’illa.
En Joan explicava a la família que aquesta vegada no havia tingut
sort, ja que els esclaus s’havien amotinat i els sous que volien cobrar
ell no podia pagar-los i que la petita empresa que havia fet amb l’ajuda
del seu cunyat se n’havia anat en orris, però que ara ja sabria com
fer-ho per tirar endavant, en Joan era un somiatruites.
En Joan demostrava que era un mal home en tots sentits, però
la pitjor part se la va endur la Dolores, que en aquells moments tenia
10 anys, era molt bonica i començava a desenvolupar-se, es notava
que seria una noia molt maca, i el que va passar és que el pare va
començar a fixar-se en ella i a forçar-la, primer només la mimava
més que als altres, fins i tot els germans tenien gelosia de la nena;
ella, pobra criatura, per tenir el pare content i que no la cridés ni la
maltractés a cops de bastó i de cinturó a la mes mínima que no li
agradés, com passava a la resta de germans, callava, creia que el pare
l’estimava, amb els seus pocs anys no entenia res. Només volia que
no la pegués i tenia molta vergonya, ja que intuïa que el que li feia
el pare no era bo, no estava bé, però ella callava i no deia res a ningú.
Quan els germans es varen adonar del que passava es van
enfrontar amb el pare, li van dir que era un degenerat, van tenir una
gran baralla i llavors va ser quan la Maria es va adonar del que passava.
Ella es va fer forta i, amb l’ajuda dels seus fills, van escriure a la
Teresa, perquè l’acollís, ja que aquí no el podien suportar més i un
dia podia passar una desgràcia que pagarien tots. Van comprar un
passatge per al primer vaixell que va sortir del port de Gijón cap a
l’illa de què estava tan enamorat, perquè marxés al país on ell deia
que hi havia les millors dones del món, les més formoses i que no
tenien tantes manies com les de la seva terra, que a Cuba era on ell
havia passat el millor temps de la seva vida.
La Maria i els seus fills van tornar a tenir calma, va ser molt dur,
ja que en un poble petit les veïnes parlaven sense saber què deien,
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
donat que, encara que en Joan no els queia bé, que una dona es
separés, en aquells anys, donava peu a totes les tafaneries del poble,
tothom creia que sabia el que passava, però ningú podia creure que
aquell home, a més del mal caràcter, havia violat la seva filla durant
molt de temps. Això la família sempre ho van tenir com un gran
secret, ja que els feia una vergonya com si ells hi haguessin tingut
alguna culpa, quan també eren unes víctimes.
El viatge fins a Cuba, en aquells anys, era molt llarg, durava al
voltant de tres setmanes, en Joan va tenir un principi de viatge molt
dolent, va fer molt mala mar, els vòmits i la febre el van deixar deshidratat.
No era capaç de portar-se res a la boca i un dia al mati el van
trobar mort a la cabina de la nau. El capità va arreglar els papers de
defunció i els va enviar a la família junt amb una carta de condol, el
seu cos va servir per alimentar als peixos (pobres, devien quedar
enverinats).
Al poble es van rebre les noticies amb gran estupor, tot el poble
n’anava ple, no hi havia altre tema de conversa. Els uns planyien en
Joan i els altres, que sabien com tractava els fills i la Maria, deien:
“ara sí que estaran bé, perquè són una família molt treballadora i ja
sortiran endavant”.
Van viure bé un parell d’anys, tots anaven a una, l’últim fill que
va tenir la Maria va ser una nena, ja tenia cinc anys, era la joguina
de tots i l’alegria de la casa, la Dolores ja era una noia que feia molt
de goig, era tímida i mai havia sortit del petit llogarret, els germans
i la mare l’estimaven i la mimaven, perquè pogués oblidar tot el que
havia patit de petita.
La Dolores tenia ganes d’allunyar-se d’aquella casa que li portava
tants mals records i una amiga que havia anat a treballar de minyona
a Barcelona li va escriure dient-li que la germana de la casa on ella
treballava necessitava una noia de confiança per treballar a casa seva
i ella es va engrescar, va convèncer la mare i els germans que ella ho
necessitava, que li aniria bé un canvi d’ambient, els va persuadir i va
anar cap a Terrassa, que és on vivia la Sra. Montserrat.
42 43

LA DOLORES
Els principis van ser durs, ja que tot era molt diferent que al seu
poble, però com que estava molt acostumada a treballar en condicions
molt dures, la feina de la ciutat li semblava no res, aviat va
aprendre a parlar en català i això també li va facilitar la seva estada
a Terrassa.
Només amb el fet d’obrir l’aixeta i que en ragés aigua, acostumada
a anar al riu a buscar-la, tant per beure com per a la casa, a
anar al riu a rentar, tant a l’estiu com a l’hivern, els terres de mosaic,
la petita cambra de bany, que encara que no fos com les d’avui, era
molt diferent d’haver d’anar a fer les necessitats al costat del bestiar
a la quadra, ella creia que s’havia tornat milionària, ja que el petit
sou era tot per a ella.
Va conèixer un noi, l’Enric, que li ho va pintar tot molt bonic; era
simpàtic, afectuós, la va saber entabanar de tal forma que molt aviat
es van casar A la Sra. Montserrat no li agradava gaire, ja que havia
sentit a dir que era una mica baliga-balaga, la va avisar, però ella no
en va fer cas.
La Dolores i l’Enric van llogar un pis petitó i eren feliços, ell treballava
de paleta i ella continuava treballant a hores a casa de la Sra.
Montserrat.
Però com que en aquest món sempre passen coses que mai no
haurien de passar, resulta que els que manaven a la nació no s’entenien,
fins al punt que, en un moment donat, uns quants generals de
l’exèrcit es varen revoltar i van donar lloc a la guerra civil més bàrbara
que hagi tingut mai el nostre país.
Mentrestant, a Astúries, també les coses van anar empitjorant, ja
que, de mica en mica, el fills de la Maria van ser cridats a files i a
la casa hi van quedar només la Maria i la seva filla petita, van haver
de vendre totes les vaques menys dues que van guardar per poder
tenir llet per a elles i per criar algun vedellet per si feia falta per enviar
diners als nois.
L’Enric també va haver de marxar cap a la guerra, la Dolores ja
estava embarassada. Va quedar sola, ja no podia pagar el lloguer del
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
pis, tot eren problemes, llavors la Sra. Montserrat, que l’estimava molt,
li va oferir que tornés a casa seva, que, com que ella també estava sola,
totes dues estarien millor, i així ho va fer, encara que la seva mare també
li escrivia dient-li que tornés a Astúries, que amb ella estaria bé i
almenys no els faltaria menjar, que estaria bé junt amb la seva germana,
però la Dolores no ho va voler, ja que pensava que aquí estava més a
prop de l’Enric i ella també estimava la Sra. Montserrat.
Va tenir un nen preciós, el David, la Sra. Montserrat, que no havia
tingut fills, estava amb aquest nen com si fos el seu nét i, a pesar de
l’escassetat de productes que hi havia en aquells anys, van anar tirant
endavant.
Van passar tres anys i els seus germans varen tornar a casa seva,
però de l’Enric no se’n sabia res, ja feia uns sis mesos, en l’última
carta que havia rebut li comunicava que passaria cap a França. Per
tenir més seguretat, ell encara ni tan sols coneixia el seu fill.
La Dolores patia, però, com que eren molts els homes que encara
no havien tornat, estava relativament tranquil·la. Els mesos anaven
passant i un dia va saber que ell s’havia quedat a França, que havia
conegut una altra dona i s’havia quedat amb ella.
A la Dolores li va caure el món a sobre, no comprenia per què li
podia haver fet una cosa així, si sempre li deia que l’estimava.
La Maria, quan ho va saber, li va escriure dient-li que tornés a
casa, que els seus germans estaven aixecant la casa altra vegada i que
estaria bé, però ella ho va agrair molt,va fer un curt viatge al seu
poble per poder-se retrobar tots i que coneguessin al nen i va tornar,
ella pensava que a Catalunya el seu fill tindria millor vida que al seu
poble. I per poder guanyar més diners va contractar amb una empresa
que li posessin un teler en una habitació que tenien buida, i així quan
la casa ja estava arreglada ella feia unes hores com tantes dones hi
havia a Sabadell i a Terrassa que tenien aquesta forma d’ajudar-se en
l’economia domèstica.
Un bon dia, en trobar-me la Dolores a la porta de l’escola, només
veure-la vaig notar que li passava alguna cosa, i li vaig preguntar:
44 45

LA DOLORES
—Què et passa, que et noto nerviosa?
—Ai, Fina, no te lo creuràs, el meu marit dice que vol volver (la
Dolores parlava així).
—Que vol tornar? Ara es recorda de tu i del nen?
—Sí, filla, diu que està enfermo, que le sap molt de pena el que nos
ha fet, que me quiere.
—Ai, Dolores, no et fiïs d’aquest home.
—Sí, también me lo diu la Sra. Montserrat, però yo no sé què fe. Es
que es el padre del meu fill.
—Però, Dolores, pensant-ho bé, si t’estimés no hauria esperat a
tornar ara que està malalt.
—Però, Fina, tu no crees que el nen creceria millor teniendo padre?
—Jo no ho sé, però primer hauries de veure’l i estudiar una mica
com el veus, no et deixis portar només pel teu bon cor. Tu i el nen
esteu bé, amb la Sra. Montserrat has trobat una bona família, vés
amb compte.
Però, com diu el refrany ‘Quan la carn és per al llop, ella sola s’hi
tira’, després d’escoltar els consells de la mare i els germans, que li
van escriure una carta on li deien que si necessitava ajuda més valia
que comptés amb ells, no pas amb aquell home que l’havia abandonat
per una altra, no va escoltar els consells de la Sra. Montserrat, ni els
de mi mateixa i s’hi va tornar a ajuntar.
També en va tenir una bona part de culpa el capellà de la seva
parròquia, que li va dir que hem de perdonar, que amb qui estaria
millor el seu fill que amb el pare, que ella encara era jove i podia
tenir més fills i que l’església volia que els matrimonis no es
separessin, ja que era pecat…
Als primers mesos, com que estava malalt, tot anava bé, ella en
tenia cura i seguia treballant, però quan va ser hora de començar a
buscar feina, va dir que ell no volia una feina fixa, que ell ja es buscaria
la vida amb negocis on guanyaria més, però el que passava és que
tenia molts pardalets al cap i poques ganes de pencar fort, comprava
i venia rellotges i joies de procedència poc clara, freqüentava ambients
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
molt foscos, un dia arribava a casa carregat de diners i al dia següent
no en tenia ni per anar a fer un cafè, llavors li’n demanava a ella, li
deia que havia de comprar uns rellotges que eren una veritable ganga
i que si ella no li’n volia donar perdria el gran negoci que podia fer,
es posava com boig fins arribar a pegar-li. Al nen ni tan sols se’l
mirava, no li interessava res més que els seus ‘negocis’ i els seus
amics i amigues i la pobra Dolores a callar i a treballar per tirar el
seu fill endavant.
El David creixia, era un bon noi, de petit totes les vacances anava
a passar-les a casa de l’àvia d’Astúries, allà era feliç, era amic de tots
els nens del llogarret, els oncles el mimaven, ja que coneixien el pare,
allà la vida era diferent, tot el dia podia córrer pels camps, anant al
riu, perseguint el bestiar, al setembre, fort i canviat, per això, la
Dolores el deixava, encara que a ella se li feien uns mesos molt llargs.
Va ser un bon estudiant i aviat es va poder col·locar a treballar
en una empresa, on en molt poc temps va tenir un bon càrrec i era
molt apreciat per tothom.
La Dolores només pregava que trobés una bona noia i es casés
perquè pogués anar a viure a un pis on no hagués de suportar al
pare cada dia. Ella considerava que era la seva dona i havia
d’aguantar, però no podia sofrir que li toqués o insultés el seu fill
per menys de res.
Hi va haver sort, la va trobar: una noia humil i treballadora, la
Júlia, que no tenia pares i que quan es van conèixer amb la Dolores
aviat es va adonar que seria la mare que no tenia.
La Júlia va convèncer el David de comprar un pis gran on
poguessin viure tots junts, a ella li sabia greu que la Dolores quedés
sola amb aquell home que de vegades estava tres dies sense donar
senyals de vida i encara pitjor quan en donava.
La Dolores va trobar, més que una filla, un suport com no havia
tingut mai. La Júlia s’enfrontava al sogre, li deia les coses clares, que
si volia viure amb ells, havia d’aportar una mensualitat i que si no
es trobaria el plat cap per avall, li va fer reflexionar que ja s’estava
46 47

LA DOLORES
fent gran i que ella no tenia manies, que el respectava perquè era el
pare del seu marit, però que d’ara en endavant havia de portar-se
correctament, a la Dolores ni tocar-la i respectar-la i que així tindria
cura d’ell quan li fes falta.
Va fer falta molt de temps perquè l’Enric anés agafant més
seriositat en la seva forma de viure, però es va adonar de la gran
noia que era la Júlia i que amb ella no es jugava, era prou llest
per saber que si amb el temps no volia anar a parar a les ‘hermanitas’
havia de fer bondat.
La Júlia no va tenir fills, però es va saber bolcar en la família.
Tenia dues germanes i quatre nebots que venien molt a veure’ls, a
les festes solien estar junts i aquelles criatures alegraven la casa.
La Dolores va passar els millors anys de la seva vida, des de la
boda del seu fill, ja s’ho mereixia, perquè la seva vida havia estat com
una novel·la o serial de la ràdio dels que escoltaven a la tarda, on
totes les dones o eren unes dolentes o unes víctimes dels homes que
les envoltaven.
L’Enric va morir d’una malaltia cruel, però no gaire llarga; la Júlia,
tal com havia dit, en va tenir cura fins al final i ell va reconèixer el
que valia la seva nora, l’havia arribat a estimar i respectar.
La Dolores i el David vivien feliços com mai havien estat, i un
bon dia la Dolores li va dir a la Júlia:
—Oye, Julia, te voldria demanar un favor, que no és per a mi, sinó
perquè moltes mujeres no passin per el mismo calvario que jo he passat.
—I què vols que faci, què puc fer jo?
—Pues he pensat que podries escribir la meva historia.
—Per favor, quins acudits, com vols que jo escrigui la teva vida?
Si mai he escrit res més que la llista de la compra.
—Mira, quan jo te lo demano es porque sé que ho pots hacer, així
que ja pots comprar paper que demà mismo comenzaremos, ja que ja
sóc molt gran i les coses no es poden dejar per a més endavant.
La Júlia, per tenir-la contenta, així ho va fer i totes les tardes es
posaven la Dolores a recordar i la Júlia a prendre’n nota.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Quan en David es va adonar que allò de les memòries de la seva
mare anava de veres, li va dir a la Júlia:
—En comptes d’escriure-ho a maquina ho hauries de fer amb
l’ordinador, ja que si tinguéssim la sort de poder-ho ensenyar a algú
seria més fàcil de fer-ne còpies.
—Però és que jo l’ordinador no el sé fer anar.
—És igual, jo te n’ensenyaré, ja que només per escriure és molt fàcil,
veuràs com tu, que ja escrius a màquina, ho aprendràs ràpidament.
—Mira, saps què et dic? que tant tu com la teva mare sempre
em poseu en llibres de cavalleria.
—Saps per què?, doncs perquè tant ella com jo sabem que te’n
pots sortir i que tu també estaràs contenta d’haver-ho fet.
—Bé, si tu me n’ensenyes ho provaré, però no ho sé, no ho sé.
—Va, dona, que tu pots.
I així va ser, a la Dolores no li va ser un gran dolor recordar,
perquè ja eren records molt llunyans, tot el seu afany era que fos un
llibre que el poguessin llegir les noies joves, que de vegades, com ella
va fer, confiaven que els homes que són una mica calaveres pel seu
amor canviaran. Per poder-los obrir els ulls a fer cas de persones amb
més experiència. Fer-los veure que per compartir la vida és millor
una persona que no s’hagi de canviar, perquè hi ha molt poques
persones que canviïn per amor.
Ella vol explicar que al seu pare no el va canviar la seva mare,
que era una dona extraordinària, ni a aquests homes els canvien els
fills, ni els capellans amb els seus consells, que quan un home és
maltractador és perquè es creu superior, això no ho canvia ningú.
La Dolores, com que ha patit tant, donaria per bons els seus
patiments si servís perquè tan sols una sola dona no hagués de passar
el que ella havia passat.
La Júlia cada dia estava més engrescada amb la tasca que li havia
encarregat la seva sogra. Quan ja feia tres mesos que treballaven en
la novel·la es van assabentar que al poble veí feien un concurs de
novel·la curta per a dones i tant el David com la Dolores li varen dir
48 49

LA DOLORES
que la hi presentés, ja que posant que no guanyés hi hauria bastants
persones que la llegirien i qui sap si a algú li podria cridar l’atenció
i la voldria publicar, la Júlia reia i els deia :
—Esteu ben sonats, tots dos, però com que ja la podem donar
per acabada, faré les copies pertinents i l’enviaré.
Varen anar passat els dies i ja s’acostava el dia 8 de març, el ‘Dia
de la dona’, que és quan es sabria qui havia guanyat, durant un acte
que farien al teatre la Faràndula de Sabadell.
El dia 2 de març, al migdia, va tocar el telèfon de casa de la Júlia
i una veu diu:
—La Sra. Júlia Montejo?
—Jo mateixa, digui’m.
—Miri, li truco de l’Ajuntament de Sabadell, vostè ha escrit un
relat per al concurs de novel·la curta?
—Si, digui’m.
—Doncs tinc el goig de convidar-la a l’acte de lliurament de
premis, ja que la seva obra ha estat declarada finalista.
—Què diu ara?, és veritat?, no pot ser, i quin premi tinc?
—Això encara no li ho puc dir, només que és una de les finalistes
i que l’esperem per felicitar-la.
—Moltes gràcies, i allí estaré el dia 8 de març a les 6 de la tarda,
veritat?
—Això mateix, i moltes gràcies.
—Moltes gràcies a vostès, adéu-siau.
La Júlia penja el telèfon i corrent va a dir-ho a la Dolores:
—Que hem quedat finalistes!
La Dolores de moment no entén el que li diu, ja que en aquell
moment no es recordava del llibre ni de res.
—Què dius?
—Que han trucat de l’Ajuntament de Sabadell que el nostre llibre
ha quedat finalista.
—I esto què vol dir?
—Doncs que podem tenir un premi.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
—Bé, si donen un premi l’hauràs guanyat tu, és el teu llibre.
—No, és el llibre de la Dolores, jo només he sigut la transcriptora
de les teves idees, estaria tan contenta de guanyar, per tu, pels
teus sofriments i pel teu valor de voler fer un bé a les dones d’avui…,
ja ho veurem, falten sols 6 dies.
Quan va arribar el David, va ser el primer que li van dir, estaven
les dues tan felices que va tenir por que tinguessin una decepció, i
els va dir:
—No estigueu tan contentes que encara no es sap res, finalista
no vol dir guanyador.
—Ja ho sabem —va dir la Júlia—, però ja estem contentes
d’haver arribat a la final, ja que han dit que hi havia una seixantena
d’obres.
Els dies van passar poc a poc, però el dia 8 al matí sogra i nora
van anar a la perruqueria, van dinar d’hora i, quan va arribar el David,
van marxar cap a Sabadell. Anaven una mica massa aviat, però, com
que no volien fer tard, el David els va dir que com que no sabia com
estava el lloc d’aparcar més valia anar amb temps. En arribar a
Sabadell, van anar a prendre un cafè i cap a la Faràndula, allà ja
tenien seients guardats per a tots els finalistes.
Amb tota puntualitat, cosa entranya, va començar la festa, primer
uns actors van recitar unes poesies acompanyats d’uns músics, molt
senzill però molt adient per a aquell moment, desprès l’alcalde i el
regidor de Cultura van dir unes paraules i va acabar la regidora de
la dona, tots els parlaments curts i escaients per a l’acte.
Seguidament va començar el lliurament dels premis; com sempre,
van començar per les mencions, a cada nom que es deia, tant a la
Júlia com a la Dolores els feia un salt el cor, ja en faltaven pocs, van
dir el 3r premi i tampoc era el seu, i tot seguit senten: —2n premi,
Júlia Montejo— ella es va aixecar com si tingués ales, estava feliç, li
varen donar un petit recordatori i un talo de 300 euros, però a ella
li eren igual els premis l el que comptava és que havia quedat segona,
molt contenta amb el segon.
50 51

LA DOLORES
Li van demanar que digués unes paraules i la Júlia va dir:
—Agraeixo el premi, però vull que tothom sàpiga que l’honor no
és meu, és de la meva sogra, la Dolores, que ha volgut que l’escrigui
perquè sigui un punt de referència per a les dones maltractades, per
obrir-los els ulls, que no es deixin, ja que una dona no té per què
sofrir en mans d’un maltractador, així que us demano el més fort
aplaudiment per a ella, la impulsora de la meva novel·la, que per
desgràcia no és una novel·la, sinó la més pura realitat de moltes
dones del món.
Al poc temps, als instituts de la comarca van demanar a la Júlia
si volia fer unes conferències sobre el tema, per obrir els ulls a moltes
jovenetes que es podrien veure abocades a patir per culpa del que en
diuen amor. O gelosia. O mentida, ja que qui estima vol la felicitat
de la parella, no fer-la desgraciada.
La Dolores estava feliç i així m’ho va explicar quan la vaig anar a
veure, ja que la nostra amistat, que va sorgir a la porta de l’escola
dels nostres fills, havia perdurat per sempre.
MENCIÓ
En
traspassar
els límits
Salvador Obiols Gómez
Viladecans
El vostre camí és traçat,
de vegades és invisible, però és aquí,
no podeu saber on va,
però l’heu de seguir,
és la pista que mena el Creador,
és l’única via que hi ha.
Cap Leon Shenandoah (Indi Onondaga)
Fa estona que condueixo per les ziga-zagues de la carretera que
ressegueix la costa de Tramuntana de l’illa de Mallorca, sense
creuar-me amb cap altre vehicle ni observar cap habitatge. Tinc la
sensació d’avançar per un camí que no em mena enlloc, mentre em
52 53

EN TRASPASSAR ELS LÍMITS
deixo guiar per les ratlles blanques de les bandes, que capten els fars,
per tal de no desencaminar-me i no caure triturat per les dents
afuades dels gossos famolencs de la nit, que, invisibles, estan a
l’espera.
De sobte les llums del cotxe il·luminen una figura amb els braços
alçats en mig de la calçada. Minoro la velocitat. M’hi estic apropant
i no s’aparta. No em queda cap altra alternativa que frenar de cop.
Aconsegueixo aturar-me a pocs centímetres d’una dona.
—Aparti’s! Està boja? Què hi fa aquí al mig? —li dic aïrat.
—M’ajudi! He tingut un accident! —exclama apropant-se a la
finestra lateral.
—L’accident ha estat a punt d’ocasionar-lo vostè ara; un poc més
i l’atropello.
L’accent en la parla li delata que pertany a l’illa. M’adono que està
ferida, porta una incisió profunda al front que li està sagnant, té la
cara desencaixada i la pell esblanqueïda. Faig la intenció de descendir
del cotxe, però em detura.
—No, no importa que davalli. Me podria dur? Vaig en sa mateixa
direcció.
—És clar que sí, pugi —comprenc que no m’hi puc negar—. Hi
ha cap altre ferit? —trobo estrany trobar una dona sola en aquelles
circumstàncies.
—No! No hi ha ningú més.
Se seu al meu costat. No sé desxifrar la gravetat de la ferida, però
puc apreciar que és important.
—Cal anar a l’hospital perquè li mirin aquest trau. Potser hauríem
d’avisar una ambulància…
Confesso que la sang m’impressiona i fa que m’encongeixi el cor,
fins l’extrem que no sé per on començar a l’hora d’ajudar o de fer
quelcom.
—No puc telefonar, no hi ha cobertura. A més, esperar una
ambulància mos feria perdre el temps i no podem entretenir-nos.
Vostè farà més via!
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
La carretera és més aviat estreta, a l’esquerra pugen els vessants
amb petits bancals limitats per marges poblats d’oliveres mil·lenàries
totalment contorsionades que, a la llum dels fars del cotxe, adquireixen
aspectes fantasmagòrics. A la dreta hi ha el mar dessota d’uns
desnivells imponents i grandiosos.
M’adono que la dona té la mirada fixa enfront, com si s’esforcés
per identificar algun lloc determinat.
—No hi ha res més misteriós que la foscor. Hi ha trams que em
donen la sensació d’anar dins d’un túnel. No conec gaire bé aquesta
zona i menys de nit —intento improvisar una conversa, per sostreurela
del seu estat angoixós—. He vingut per veure la posta de sol des
d’aquesta banda de la costa i m’he quedat a sopar, aprofitant que la
meva esposa ha anat a un concert, al Castell de Bellver, amb unes
amigues. Fa deu anys, vàrem venir a Mallorca de viatges de nuvis i
des de les hores som uns devots de l’illa i cada estiu venim a passar
les vacances a Camp de Mar.
L’observo de reüll i veig que no desvia la mirada de enfront de la
carretera. Considero absurd parlar per parlar davant d’una persona
que no està escoltant. Tot i així, persisteixo aixecant més la veu.
—La ferida, li fa mal?
—No! No me la sent! No és la ferida el que em fa mal! Miri, seguint
per avall, trobarà una bifurcació, a l’esquerra s’arriba a Valldemosa, però
no s’aturi, és millor anar directe a Palma, a s’hospital de Son Dureta.
—Més o menys sé com anar-hi.
M’ho repeteix una vegada més amb tota precisió de detalls, per
assegurar-se que hi sabré arribar.
—Se’n recordarà? No s’oblidi!
—Està clar! Però si sorgeix algun dubte, m’ho podrà guiar vostè
sobre la marxa —li responc.
—Vagi reduint sa velocitat, ve una corba perillosa. Condueixi a
poc a poc…
Li faig cas, dono per suposat que deu tenir alguna raó per
prevenir-me.
54 55

EN TRASPASSAR ELS LÍMITS
—S’aturi! Ràpid! S’accident ha estat aquí! —exclama portada per
una histèria que va prenent cos per moments.
—Però… quin accident? De quin accident em parla? No he vist res.
—És aquí! Vengui… —diu cridant tot baixant precipitadament del
cotxe, com posseïda per una alienació mental.
Dono per suposat que ho deu haver advertit des d’un revolt
anterior i jo encaparrat amb la conducció no me n’he apercebut.
O…no serà que m’està preparant una enganyifa o una trampa?
He sentit casos d’estratagemes planejades de forma semblant i
que, quan menys t’ho esperes, apareixen uns còmplices per robarte.
La veritat és que no me’n fio. Però… el trau que porta al cap…
això sí que és real.
—És allà, miri! —m’assenyala avall—. Hem de fer via!
M’apropo al vorell sense tenir-les totes. La claror de la lluna em
permet veure a uns vint metres, la silueta difusa d’un cotxe encastat
contra un arbre que li ha deturat la davallada, enfront d’un penyasegat.
Manté els llums vermells del darrera encesos.
Un impuls congènit aparca la meva indecisió i malfiança i em fa
reaccionar. Descendeixo amb serioses dificultats degut al desnivell, la
foscor i els obstacles. En arribar m’adono que té el motor parat i la
porta del darrera travada, en canvi la del conductor ha quedat oberta;
a l’interior no hi veig cap ocupant.
—No hi ha ningú! —exclamo per tranquil·litzar a la dona.
—Miri a de dins! A darrera! —em respon cridant.
Passo mig cos per damunt del seient de davant i palpo al darrera,
no noto res, fins que, a punt de desistir, les mans topen amb una
cadireta que subjecta a un infant.
—Hi ha una criatura, ja la tinc —li dic a la dona alçant la veu tot
el que puc.
—És viu? Contesti…! És viu? —pregunta amb el mateix to
impacient.
—Sí! Està viu! —exclamo fort, al notar-li l’escalfor del cos i
que respira.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Pujar rost amunt amb la criatura als braços resulta complicat i feixuc.
Hi ha moments que entre el coresforç i l’esbufec, sembla que el cor
m’esclati dins del pit. Finalment amb una darrera corada, arribo a dalt.
—He trobat aquesta criatura. Està viva… —dic sense quasi alè
per parlar.
Allà no hi ha ningú que m’escolti. Crido als quatre costat. Tan
sols em responen els ocells nocturns i els grills.
Crec impossible que la dona s’hagi fos. Salta a la vista que deu
haver passat un altre cotxe en el darrer moment i donat la importància
de la ferida, hagi optat per aturar-lo i pujar-hi, per anar ràpidament
a l’hospital. No se m’acudeix pensar altra cosa. El que no puc
entendre és que un infant ferit, que li calculo poc més d’un any d’edat,
hagi estat abandonat en aquelles circumstàncies. Opto per portar-lo
urgentment a l’hospital.
Condueixo tan ràpid com puc. Cada quilòmetre se’m fa
llarguíssim. Penso en els dos accidents que hi han hagut en poca
estona. Només faltaria que jo en tingués un també.
Les indicacions que m’ha donat la dona, han resultat oportunes
per anar més prest. Em deturo en front de la porta d’urgències de
l’hospital. Entro amb la criatura en braços. A les poques passes que
avanço apareix un infermer.
—Què li passa al nin? Vostè és son pare? —em pregunta tot
prenent-me’l.
—No! No, sóc el pare! Passava per la carretera… L’he trobat sol a
l’interior d’un cotxe accidentat… No podia avisar… He comprés que
calia portar-lo sense perdre temps.
—En un cotxe accidentat i l’ha trobat tot sol? No hi havia ningú
més? S’esperi aquí, a sa sala. Hem de veure que s’ha fet. No es mogui.
Ara faré venir algú.
Als pocs minuts apareix un empleat per dir-me que han avisat
a la policia.
—D’un cas així hem de donar part a sa policia immediatament
—em diu.
56 57

EN TRASPASSAR ELS LÍMITS
—Fa poca estona… Ha ingressat una dona amb una ferida al
front? —li consulto.
—No! Perquè ho demana? Hi havia una dona també a s’accident?
—No! No res… —tallo per no haver de donar explicacions—.
Avisi’m quan arribi la policia.
* * *
Faig el relat precís i detallat a un caporal de la Guàrdia Civil, que em
deixa parlar sense interrompre’m. Té els ulls com dos ganivets que
es claven en els meus, amb una mirada freda i impertorbable.
—És necessari que es acompanyi per indicar-nos el lloc exacte.
—Sí, però voldria saber com es troba la criatura i telefonar a la
meva esposa, per avisar-la, perquè no pateixi per la meva tardança.
L’infermer em diu que l’estat de l’infant es greu… que l’estan
atenent a urgències, però que se’n faran càrrec els departaments de
traumatologia infantil i de cirurgia pediàtrica. Em confirma que he
estat encertat en portar-lo prest, doncs, si arribo a trigar una mica
més, la criatura molt probablement no se n’hagués sortit.
A través del telèfon mòbil li explico a la meva esposa el que
està passant.
—He ajudat a salvar la vida d’un infant. Si tinguéssim un fill,
hauríem agraït que algú hagués fet el mateix per ell.
Em respon que es posa en camí per fer-me costat, quedem de
trobar-nos, quan acabin els tràmits, a l’hospital que és on he deixat
el cotxe.
Un dels guàrdies fa el paper del policia dur i desconfiat.
—¿Qui ens diu que no ha estat vostè qui ha provocat o ha participat
en l’accident i per evitar culpes i responsabilitats s’inventa aquest
relat mig fantàstic mig estrambòtic?
—Només faltava això… ¿Què havia de fer, deixar la dona plantada
en mig de la carretera amb el trau al cap i a la criatura morint-se a
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
l’interior del cotxe? A mi també se’m fa difícil d’entendre-ho. Tot
plegat és un malson.
Arribem al lloc de l’accident.
—Observin, des d’aquí es pot veure —la foscor s’ha anat descolorint
i es pot distingir millor el que ha succeït.
El caporal es queda amb mi, dalt de la carretera, mentre dos
guàrdies baixen a inspeccionar el cotxe. Puc veure com miren i
remiren l’interior i els voltants. Amb això un dels guàrdies torna a
pujar, crida al caporal i se separen per xiuxiuejar en secret.
—Vol baixar per favor? Cal que ens ajudi en una comprovació —
em convida el caporal.
Amb la llum clarejant me’n faig més càrrec de com d’aparatós
ha estat l’accident. L’altre guàrdia ens està esperant al costat de la
porta del davant, que és per on m’he introduït per extreure la criatura.
M’adono que aquesta vegada no podria fer-ho, doncs la presència
d’un cos mig tombat enfront del volant, m’ho hagués impedit.
—Aquest cos no hi era quan jo he entrat —els dic.
—La coneix? —em pregunta el caporal.
M’adono que és la dona amb un trenc profund.
—Sí! És ella —responc—. És la mateixa que m’ha deturat en mig
de la carretera.
—I vostè assegura que aquest cos no hi era.
—Clar que no hi era! Si hagués estat tal com ara, no hagués pogut
entrar per treure la criatura del darrera. Ella es trobava a la carretera…
i… si estava dalt… no podia trobar-se alhora aquí i menys, morta.
—El metge forense ens ho confirmarà, però és evident que
aquesta dona va morir a l’instant de produir-se l’accident. El cop que
s’ha donat al front ho fa preveure, no podia sortir-se’n d’una ferida
com aquesta. Vol fer-nos creure que la va trobar viva a la carretera i
que aquí en el cotxe no hi era, quan en realitat va morir en el primer
moment de xocar contra l’arbre. És un incaut si es creu que algú s’ho
pot empassar —em diu el guàrdia que fa el paper d’home dur i
desconfiat.
58 59

EN TRASPASSAR ELS LÍMITS
* * *
Mentre, el cel s’ha anat il·luminant lentament per damunt les
muntanyes. Els penya-segats sorgeixen alts i majestuosos de
l’aigua meravellosament acolorida, prenent formes gegantines i
estranyes. A pocs metres els policies van fent la seva tasca amb
precisió i parsimònia. Han aparegut altres persones. Estic absent
del que fan, sols noto que de tant en tant parlen entre ells i
m’observen de reüll.
No sé com descabdellar l’embolic d’incògnites i qüestions poc
clares que m’han succeït aquesta nit. Per fer front al foscam de la
incertesa, deixo que els ulls m’obrin pas pels camins que dibuixen la
llum, les corrents marines i les petites naus, damunt la superfície de
l’aigua. M’aferro a aquest moment per tirar endavant, sense allunyarme
de la realitat.
El caporal de la Guàrdia Civil ve fins on em trobo.
—Quin contrast, la nit que he passat amb aquest despertar —li
dic per justificar el meu embadaliment davant aquell espectacle
impressionant que escenifica la natura.
—Cal gaudir d’uns moments tan esplèndids i brillants com
els que ens ofereixen aquesta llum i aquest mar —exclama situant
la seva alta silueta damunt la roca—. Aquí…, aquí i en quasi tota
aquesta illa, el paisatge, és una font de poesia i de riquesa,
podríem dir que harmonitza la utilitat amb la bellesa. A poca
distància d’aquí, hi ha un mirador damunt de Sa Foradada, a
l’hora baixa un voldria que el temps s’aturés i que aquella llum
perdurés per sempre. Vinc d’un poble petit de l’interior de la
península, quan em van destinar aquí em sentia angoixat, però
poc a poc el paisatge va anar influint en mi de tal forma que
l’ànima es va convertir en un estat del paisatge.
Em sorprèn que aquell personatge que aparentava ser impertorbable,
mostri aquell grau de sensibilitat. En veure que el miro desconcertat
prossegueix.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
—La vida és prou bonica, com per no abandonar-la. Cal viure
intensament el bons moments, mentre són bons. Qui ens diu que
en mig d’una corba no podem trobar la fi de tot?
—La fi? Tenim idea de si la mort és la fi? Realment la dona… va
posar el seu punt i final en el moment de precipitar-se fins aquí?
Serà que tenia una raó per continuar vivint uns instants més? —li
responc—. A partir d’avui em preguntaré si coneixem quan morim
i si morim realment. Se m’han obert uns interrogants que possiblement
no sabré tancar mentre visqui —al dir-li això, fem una llarga
pausa els dos, fins que reprenc el fil de la conversa—. Desconec quina
finalitat pot tenir una prova com aquesta, però és evident que en posa
en situació de descobrir que ens pot arribar a quedar una porta oberta,
més enllà de la mort.
—Cal que ens acompanyi fins el lloc de la carretera, on diu que
va trobar-se amb la dona.
D’immediat ens posem en marxa. No resulta complicat retrobarlo.
Les empremtes deixades amb les rodes al frenar i unes gotes de
sang escampades pel terra, ho testimonien.
—Des d’aquí fins el lloc on va produir-se l’accident, hi ha uns dos
quilòmetres de distància. Resulta incomprensible… La dona no podia
desplaçar-se amb la ferida mortal que s’havia fet —el caporal no deixa
de mirar unes gotes de sang que apareixen al sòl, sense saber la causa
i l’origen—. Comprendrà que hem d’obrir un atestat, per tant hem
d’analitzar-ho tot seguint les lleis del raonament rigorós, posant una
visió clara a l’enteniment, talment que no doni lloc a dubtes. Hem
de conèixer el perquè i el com ha passat l’accident. Tots els indicis
indiquen que la causa es deguda a una distracció o un accés de
velocitat. Però a continuació s’esdevé l’escenari que vostè ha vist i en
el qual ha participat i això s’aparta de l’argumentació lògica. Un agent
ha donat un cop d’ull al seu cotxe que ha deixat aparcat davant de
l’hospital i ha trobat taques de sang en el seient del costat del
conductor. Tot fa pensar que coincidirà amb la sang de la dona i amb
aquesta que hi ha al mig de la carretera, els tècnics ens ho confir-
60 61

EN TRASPASSAR ELS LÍMITS
maran. Si es així donarà suport al que vostè ens ha dit. Malgrat que
la seva declaració ens posa en la situació de no trobar unes raons que
expliquin o justifiquin d’una forma fàcil d’entendre o de discernir, a
l’hora de deixar-ho plasmat com una garantia pels seus caràcters, per
les circumstàncies que hi concorren, en un acte oficial o una formalitat
legal.
—S’ha trobat mai en un altre cas semblant? —no puc entendre
el que està passant i perquè a mi.
—Ens trobem davant d’un succés que està més enllà de la
realitat del món sensible o de la natura, i més encara, dels
principis i dels atributs de l’ésser humà. Un succés que sobrepassa
la nostra experiència. Aquests cas ha donat com a resultat
un esdeveniment positiu, s’ha salvat una vida i… vostè ha
col·laborat a fer-ho possible. Això és el més important, al marge
de cabòries o misteris.
—S’ha assabentat de qui eren la dona i el nen? —li pregunto.
—La dona residia en una urbanització prop d’Andratx, es deia
Catalina. Sols coneixem que vivia sola amb el seu fill, en Tomeu.
Haurem d’esbrinar com s’ha quedat, ara, la pobre criatura. ¿Algú se
n’haurà de fer càrrec, sigui un familiar, si és que en té, i sinó les
institucions? Caldrà que ens acompanyi a la caserna de Palma, hem
de fer l’atestat i li hem de prendre declaració.
—He de dir-ho tal qual? Resultarà complicat d’explicar i molt més
de fer-ho creure davant de segons qui… —li responc.
El policia somriu i amb mira amb un cert aire de complicitat.
* * *
Al final, el que semblava molt enrevessat i difícil, no ho ha estat tant.
—No intentem entendre-ho a través de les lleis del raciocini
—diu el caporal de la Guardia Civil després d’haver-li signat la
declaració—. Hem de contemplar-ho amb ulls tolerants davant els
secrets obscurs i incomprensibles. Els éssers humans no estem
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
preparats per trobar una explicació a tot. De vegades estem
obligats a deixar-nos guiar per les veus que sorgeixen de les parts
més pregones de l’ànima.
—Aquesta nit no l’oblidaré mai —li responc—. M’he adonat que
estem concebuts per conduir per la carretera de la vida, entre corbes
i revolts difícils i perillosos; i que tenim una ratlla a cada banda, que
ens senyala els límits. Quan es traspassen aquests límits, no coneixem
què hi ha més enllà.
En el moment d’acomiadar-me li demano un favor.
—Li agrairia que em tingués al corrent de la situació en que queda
en Tomeu. Si s’hagués de fer alguna cosa… Voldria ajudar-lo… Abans
que se’n facin càrrec les institucions…
M’han acompanyat fins a l’hospital, on la meva esposa m’està
esperant. L’he pogut tranquil·litzar prèviament per telèfon. Li explico
amb tota mena de detalls el que m’ha passat.
—Has fet el que havies de fer —em diu ella—. Són situacions
que tenen com a finalitat posar-nos a prova de com reaccionem
enfront dels drets i de les obligacions que tenim envers als altres
i de cara a la nostra pròpia consciència. Te n’adones que la sang
no t’ha paralitzat i que has sabut sobreposar-te per treure les
forces que tenies amagades? M’han deixat veure al nen un instant,
el tindran uns dies en observació i el pujaran a la planta on se’l
podrà visitar. Se’n sortirà i m’ha dit el metge que ha estat gràcies
a que l’has portat ràpidament.
—Gràcies a mi? No! No ha estat gràcies a mi —responc—.
Qui la salvat a en Tomeu ha estat la seva mare i els metges i
infermeres que m’han tingut cura. Jo només he estat un intermediari,
diguem-ne el transportista; un que passava casualment
en el lloc i en el moment precís. Tot i així, tinc la impressió…per
no dir el convenciment, que aquesta nit no ha estat res del tot
casual. Ha servit com una prova que m’ha posat en situació de
veure la llum. M’he adonat que entre les coses invisibles es poden
arribar a descobrir moltes certeses.
62 63

EN TRASPASSAR ELS LÍMITS
Pel camí de retorn a l’apartament, la meva esposa Mercè em diu.
—El que has conegut d’aquesta dona, ens quedarà com una
imatge de la seva vida i el seu fill en serà un testimoni. Aquest serà
un record que ens acompanyarà sempre.
* * *
Cada any, en la mateixa data i a la posta de sol, la Mercè, en Tomeu
i jo, deixem un ram de flors al lloc de l’accident. En Tomeu en arribar
al costat de l’arbre on va produir-se l’accident mortal de la seva mare,
se li dibuixa una expressió tendre, com si estigués rebent un afalac
o una carícia. Intueixo que hi ha una causa misteriosa. Tal vegada es
deu a una presència màgica, que només ell pot observar i percebre.
Tinc la sensació que els ocells i els arbres s’alegren de veure’ns i
que la bola de foc que cau damunt del ventre de les aigües, destina
el seu darrer raig de llum a il·luminar el nostre cor, per fer-nos
comprendre que el cel i la terra són en nosaltres.
MENCIÓ
Éramos
dos niños
Juliana García García
Cornellà de Llobregat
Éramos dos niños, Jordi y yo, Nuria, y nos conocíamos desde
niños. Mi padre trabajaba de encargado en la finca de su
abuelo. Era más bien… de todo un poco: repartía el trabajo a los
peones de la finca, pagaba sus nóminas, escuchaba sus problemas
que mi padre transmitía al dueño, les daba la respuesta siempre
un poco más suave para tratar de que el problema se resolviera y
fuese beneficioso para ambas partes, ayudaba a ordeñar las vacas,
era el chofer, el que recibía las visitas, el que recogía el correo y
llevaba una lista como las amas de casa: pasar por la farmacia, la
tintorería, por el taller mecánico, que vinieran a revisar la caldera
de la calefacción, pedir día en el dentista, recoger las camisas del
señor, llevarme a la escuela de la ciudad de Berga ya que la masía
estaba en Saldes cerca del Pedraforca…
64 65

ÉRAMOS DOS NIÑOS
Bueno, mi padre era un todo terreno como diríamos en esta época,
hacía de todo y servía para todo. Era atento, servicial, discreto, trabajador,
tenía buenos modales y era muy educado. Sabía cortar una
discusión si en alguna ocasión, había algún altercado con alguien de
la casa o de fuera, y poner paz, y que todo quedase claro y sin futuros
comentarios malintencionados por ninguna de ambas partes. Por su
modo de ser a veces había personas que le pedían consejo en algunas
situaciones en que tenían que tomar una decisión y no estaban
seguros de cómo actuar, no siempre mi padre les podía aclarar el
tema porque hay cosas tan íntimas y personales que nadie debe
meterse ni opinar.
Cuando yo nací, Jordi tenía cuatro años. Sus padres vivían en
Barcelona y sus abuelos ya estaban jubilados. El Señor Oriol
Cánovas, decía que ya había dejado el trabajo, pero no pasaba
semana que no viajara a Barcelona. Tenían piso puesto y en
invierno pasaban temporadas dando grandes fiestas para amigos
y colegas del trabajo. Al señor le gustaba estar al día en los últimos
adelantos de la ciencia, para él la biología había sido su existencia,
y lo seguía siendo. Le llegaban libros con lo último que se había
descubierto, sobre el tema en cualquier punto del mundo y sobre
todo en América, la cuna de las ciencias.
Mi madre me ha contado infinidad de veces, la reacción de Jordi
al nacer yo. Aquel ser tan pequeño, con el cual el quería jugar y no
lo permitían ni tocar, ¡sólo mirar! Y cuando mi madre lo hacía
sentarse y me ponía en sus rodillas, se sentía tan responsable de no
hacerme daño que ni se movía y cuando me dejaba se iba corriendo
y gritando:
—¡He tenido a Nuria en brazos¡ Yaya, que sí, que es verdad. Me
la ha dejado Laura y le he dado muchos besos, pero sin apretar. Dice
Laura que no se puede apretar, porque tiene la cabecita muy blandita.
¿Yaya yo también tenía la cabeza blanda cuando era un bebé como
Nuria?— dijo muy emocionado.
—Sí, cariño, todos los niños de pequeños son así como Nuria.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
—¿Y por qué me dice el yayo que tengo la cabeza más dura que
una piedra cuando me explica algo que no entiendo?
—Bueno, las personas mayores a veces decimos cosas así, pero
no tienen ninguna importancia. Tú ya sabes que los dos te queremos
muchísimo, que llenas nuestras vidas y que cuando estás aquí con
nosotros, el tiempo pasa tan rápido que parece que los días vuelen
—contestó su abuela cariñosamente.
Mis primeros pasos los di de la mano de Jordi. Aquella mano protectora,
que por muy lejos que estuviera en muchas ocasiones de la vida,
en mi pensamiento la sentía próxima y presta para socorrerme.
Una tarde en la que los dos estábamos cansados de hacer deberes
y estábamos aburridos nos mandaron a coger manzanas. Yo tenía
seis años y él aún no había cumplido los diez. Llevábamos una cesta
de mimbre con dos asas.
—Coged de las más maduras, porque si no, no se pueden comer
porque están muy duras —dijo mi madre.
Los manzanos estaban cerca de la casa, en el mismo jardín, en
una zona donde estaban los árboles frutales: manzanos, perales,
membrillos, ciruelos y algún otro que ahora no recuerdo.
—¿Cómo sabremos si están maduras? —preguntó Jordi sin
obtener respuesta por mi parte.
Él tocaba con la mano las que alcanzaba desde el suelo y decía:
—¡Pero si todas están duras!
—¿Y por qué no las probamos para saber si están maduras o no?
—propuse inocentemente.
—¡Buena idea! —exclamó mi compañero de juegos.
Jordi mordía una y me la daba a probar. Si yo la aceptaba, a la
cesta. Y volvimos a casa con una cesta de manzanas todas mordidas.
Cuando mi madre vio la cesta no sabía si reírse o reñirnos. La
cogió y nos dijo fuéramos tras ella. Cuando la señora Montserrat, la
abuela de Jordi, vio la cesta se puso a reír de tal manera que incluso
le caían las lágrimas. Cuando le pasó nos abrazó a los dos al mismo
tiempo. Nos apretó junto a su pecho y nos dijo:
66 67

ÉRAMOS DOS NIÑOS
—Vaya un par de hortelanos estáis hechos. ¿Vosotros habéis visto
alguna vez que alguien de una manzana mordida a otra persona?
—No, pero ¿cómo podíamos saber si estaban maduras si tocándolas
están todas duras?, Nuria ¿a que todas están muy buenas?
—Y tan buenas los dos. Los dos las hemos probado.
Todos se rieron, pero no nos riñeron.
—Esta noche se las das a los cerdos —dijo la abuela de Jordi a
mi madre.
Pero mi madre dijo que las haría en compota, porque eran buenísimas.
Al día siguiente cuando volvimos del cole, encima de la mesa de
la cocina había una fila de tarritos de confitura de manzana. Cuando
pregunté a mi madre que qué era me dijo:
—Las manzanas de ayer.
Tengo otro recuerdo. Ya habían pasado dos o tres años del episodio
de las manzanas, cuando un día me dijo mi padre:
—Tienes que ir al molino y preguntas a Pedro si ya está molido
el trigo que llevaron el lunes, porque tenemos que recoger la harina.
—¡Vale, voy a llamar a Jordi para que venga conmigo! —exclamé.
—Espera un momento —añadió mi padre—. Tengo que decirte
algo que tenía que haberte dicho hace tiempo, pero ahora ya tienes
nueve años y lo entenderás mejor. Ya sé que Jordi y tú sois como dos
hermanos desde que naciste; siempre que está en la masía sois
inseparables, pero ya tienes que darte cuenta que es el hijo del señor
y nieto del dueño, y nosotros sólo somos unos empleados de su casa
y les debemos un respeto. No podemos sentirnos igual a ellos.
Siempre han habido criados y señores y eso existirá por muchas leyes
nuevas que salgan: “el que paga manda”. Así es que ves haciéndote
a la idea que él siempre será el señor.
—Pero papa, si sólo somos dos niños y yo creo que cuando tengamos
20 ó 30 años seguiremos siendo igual, no podremos vernos diferentes
a como nos hemos visto siempre; pero si tú quieres que vaya y le diga
“Señor Jordi, puede hacer el favor de acompañarme al molino”…
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
No pude aguantarme la risa, mi padre se enfadó conmigo por
primera vez en su vida.
A veces parece que el destino te va poniendo pruebas que marcan
tu destino por toda tu vida. Habíamos ido al molino muchísimas
veces, pero esa tarde un descubrimiento nos habría de unir si era
posible, aún más de lo que lo habíamos estado nunca. El molino no
estaba lejos, pero el camino tenía una curva muy pronunciada que
lo ocultaba Entonces antes de tomar la curva Jordi dijo:
—Oye, ¿y si fuéramos a través del bosque? Creo que cortaríamos
mucho camino.
Y así lo hicimos. Cuando habíamos andado 10 ó 12 minutos encontramos
un montículo de vegetación muy espesa y él, que era curioso
por naturaleza, cogió una rama de pino seca que había al pie de un
árbol y empezó a hurgar en la maleza, y cada vez se hundía más, hasta
que quedó al descubierto la entrada de una cueva. Nos quedamos
sorprendidos. Me dijo que no me acercara hasta que él me llamara.
Entró y al poco rato me llamó. Me acerqué y la sorpresa fue inmensa.
Si se bajaba un poco, había como un círculo bastante grande y en el
centro una roca de un metro y medio de altura, más o menos, cubierta
de musgo, líquenes, salamandras y horripilantes insectos.
—Voy a subir a ver qué se ve desde arriba —comentó mi amigo
del alma.
Cuando llegó lanzó un grito de exclamación. Bajó y me tomó de
la mano. Noté como su mano era fuerte y poderosa para ser de un
niño de 12 años. La verdad es que siempre había sido muy desarrollado.
Cuando llegamos arriba, mi exclamación no tenía comparación
con la suya. Era algo hermosísimo. El sol se filtraba por entre las
ramas de los árboles como por las vidrieras de un iglesia y yo escalé.
¡Parecía un templo¡
—Haremos un juramento, y este será “nuestro sagrado templo”.
No se lo diremos a nadie. A ver a ti que te parece qué frases
podríamos poner como juramento o contraseña —dijo Jordi con todo
el entusiasmo del mundo.
68 69

ÉRAMOS DOS NIÑOS
Yo como tenía en mente lo que mi padre me había dicho esa
tarde, de que no éramos iguales, dije:
—Juraremos que siempre seremos iguales.
—Y que nada ni nadie, ni siquiera la distancia, nos separará
—añadió.
Nos tomamos de las manos, subiéndolas hacia los rayos del sol
rayos del sol que traspasaba las ramas de los árboles y a dúo, la voz
en grito, dijimos nuestro juramento.
Espontáneamente nos abrazamos. Bajamos de la resbaladiza roca
con cuidado.
Salimos y cubrimos la entrada tratando que quedara lo más
disimulada posible.
Cuando salimos de la cueva fuimos hacia el molino corriendo,
porque nos habíamos entretenido demasiado en nuestro recién adquirido
templo.
Aquella noche no dormimos ninguno de los dos. Cada uno por
su lado, inventamos todas las fantasías del mundo que nuestras
juveniles mentes, o más bien infantiles fueron, capaces de soñar.
A la mañana siguiente nos esperaba una sorpresa que dejaba
todos nuestros planes de la noche para otro momento, debido a su
urgencia. Mi padre me llamó y me dijo que fuera a llamar a Jordi,
que nos esperaba en el corral para que viéramos una cosa.
Toda extrañada fui a llamarle y cuando me preguntó de qué
se trataba, yo no pude responder. Al llegar al corral, ¡cual no sería
nuestra sorpresa!, el animal al que nosotros siempre llamábamos
“el tonto”, y que era un cerda, estaba estirada cuan larga era
rodeada, de una camada de cerditos todos de color rosa, que
habían nacido aquella noche, y la madre en esta postura mostraba
a sus pequeños sus ubres llenas, con dos hileras de pezoncitos
rosados de donde ellos extraían el delicioso néctar de vida que
como madre les ofrecía. Los pequeñuelos, se empujaban, se
peleaban buscando su botoncito. Cuando todos se acomodaron
era como un bella estampa de amor maternal.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
A partir de ese día nunca más le llamamos “el tonto”. Lo llamábamos
así, porque siempre hacía lo mismo, olisqueaba por el corral,
comiéndose todo lo comestible e incomestible que encontraba. No
reaccionaba si le gritábamos, ni si le tirábamos una piedra, ni cuando
le tocábamos con un palo. Nada, que parecía eso, tonto, pero con la
actitud de este día nos robó el corazón.
Los demás animales del corral, pues cada uno tenía su pose; las
gallinas pizpiretas picoteando aquí y allá, de vez en cuando lanzaban
un cacareo; el gallo, dueño y señor del gallinero, se paseaba altivo y
elegante con su plumaje dorado, casi rojizo diría yo, y con su cresta
alta y roja, y su corbata plegada sobre su pechuga inflada de orgullo,
daba picotazos en las cabezas de las gallinas, al pasar junto a ellas,
como si fuera el propietario de todo.
Los conejitos le huían por temor a su pico. Nosotros íbamos todos
los días a ver los cerditos que crecían muy deprisa, y cuando pasaron
unos cuantos meses los alejaron de su madre. A nosotros nos pareció
un terrible injusticia, pero los mayores dijeron que era lo adecuado
para que aprendieran a valerse por si mismos.
Y ante los adultos nosotros no sabíamos nada, y menos sobre un
tema tan complejo como es la alimentación de los animales.
Por la tarde fuimos a nuestro “templo sagrado” como habíamos
planeado por la mañana. Me preguntó si se me había ocurrido algo
nuevo o diferente de lo que habíamos pensado el día anterior.
Repetimos el juramento y él añadió:
—Cuando yo esté lejos y te encuentres sola o triste, vendrás
aquí y sentirás mi presencia, porque mi espíritu o mi alma, o
como quieras llamarlo, siempre escuchará tu mensaje.
Yo, oyéndole hablar me di cuenta que nos estábamos haciendo
mayores.
Terminó el verano tan de prisa…; fue todo tan rápido para mí,
que yo creía que todo había sido un sueño. Sólo veía a un niño con
la cara pegada al cristal de la parte trasera del coche, y que con él se
alejaba la alegría de tantos días vividos juntos, con tanto cariño y tanta
70 71

ÉRAMOS DOS NIÑOS
ilusión, y su dulce camaradería. No éramos hermanos ni siquiera
familia, al contrario, según mi padre era una falta de respeto por mi
parte, por tomarme tanta libertad con el nieto del amo, con el que
un día seria el dueño, de todo aquello. No le entraba en la cabeza
que simplemente éramos niños que no sabíamos de clases ni distinciones,
que lo único que queríamos era estar juntos, jugar, reírnos,
ser cómplices en nuestras travesuras, saber guardar los secretos que
juntos descubríamos. Él no podía entender tanta tristeza en mi
comportamiento, porque Jordi se hubiese ido.
Cuando empezaron las clases para mí fue el mayor de los
consuelos. Allí podía disimular mi tristeza. Estaban los compañeros
de colegio, salíamos al recreo, teníamos deberes que hacer … Nunca
agradecí tanto como ese curso que empezasen las clases. Pero dentro
de mí tenía como un hueco vacío que no se llenaba con nada.
Mientras las tardes otoñales seguían siendo claras, yo me escapaba
y me iba a nuestro “templo”. Era como si Jordi me llamase. No quería
que mis padres notaran mi ausencia. Llegaba, subía a la roca, estiraba
los brazos hacia arriba y gritaba su nombre y la contraseña, y corría
a casa lo más rápido que me permitían mis piernas,
Cuando llegó Navidad yo lo esperaba, pero sus padres llamaron
para decir que no vendrían, y los señores, o sea sus abuelos, se fueron
a Barcelona a pasar las Navidades y parte del invierno.
Cuando Jordi llamaba siempre hablábamos. Me preguntaba
cómo me iban las clases, si me lo pasaba bien, me preguntaba
por nuestro “templo sagrado”, nos decíamos las ganas enormes
que teníamos de vernos. En una ocasión le encontré triste, le
pregunté qué le pasaba y me dijo que sus padres habían pedido
plaza en unos laboratorios de investigación muy importantes en
América y se les habían concedido a los dos. Si las circunstancias
no cambiaban, prepararían el traslado para ese verano y
probablemente en vacaciones no vendrían.
Tanto él como yo, estábamos desilusionados, con el nuevo acontecimiento.
Era algo que ni siquiera hubiéramos ni imaginado. No
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
vernos en tanto tiempo nos pareció el mayor disgusto de nuestras
vidas. Pero en aquel momento estábamos muy lejos de saber lo larga
que sería nuestra separación.
Sabíamos por sus abuelos que todos estaban bien. Desde que sus
hijos y nietos se habían marchado, viajaban más que nunca. Cuando
volvían siempre me traían algún detalle de parte de Jordi. Yo lo recibía
con alegría, pero no era suficiente para mi corazón. Aquello no llenaba
su vacío.
Él, según sus abuelos, era un estudiante excelente, su carrera y
su entrega a los estudios era toda su vid. Sus profesores mandaban
los grupos mas cualificados a dar conferencias a otros países, y él casi
siempre era uno de ellos. Yo también seguía mis estudios. En ellos
había entregado mi ilusión, mi vida y mi tiempo.
En una ocasión nos llevaron a Barcelona a varios grupos de
estudiantes universitarios, para asistir a una conferencia muy acreditada
de doctores procedentes de América. Fue en el polideportivo de
Sant Jordi, en Montjuïc. Los de nuestro grupo estábamos lejísimos
de la tarima donde estaban los conferenciantes, pero gracias a las
nuevas técnicas y a las pantallas gigantes veíamos a las personas del
estrado. Si aquel día no me morí es porque soy inmortal. Allí estaba
Jordi, alto, guapo, moreno, maravilloso, el hombre de mi vida y de
mis sueños.
Apenas terminó la conferencia me puse de pie y empecé a buscar
la salida. Entre empujones, codazos y por favores, recorrí aquellos
interminables pasillos. Cuando llegué a lo alto de la escalera vi como
los coches que esperaban a los profesores se ponían en marcha hacía
la Plaza de España. Las lágrimas me cegaban, no quería que mis
compañeros me vieran en aquel estado. Me alejé de la salida pero
sin perder de vista el autocar que nos llevaría de vuelta a casa. Cuando
mis compañeros empezaron a subir, me puse la última para poder
estar lo mas atrás posible y así estar en la parte que menos ocupada
estuviese para no tener que dar explicaciones de mi aspecto. Cuando
llegué a casa mis padres me esperaban levantados. Me preguntaron
72 73

ÉRAMOS DOS NIÑOS
que tal había ido todo y sin dar demasiadas explicaciones dije que
bien, pero que estaba mareada y me fui a la cama.
Toda la noche estuve pensando y preguntándome lo mismo:
“cómo podía hacerme esto, venir a Barcelona y no avisarme, e
irse sin pasar a verme después de tanto tiempo”. Yo apenas si le
conocí. Se fue siendo un muchacho y ahora era un hombre, ¡un
hombre maravilloso!, el hombre de mi vida y de mis sueños. Al
día siguiente me levanté pronto. Era sábado, no tenía clase ni
nada que hacer. Desayuné con mis padres. Hablamos de la conferencia,
pero yo no mencioné a Jordi para nada. Apenas podía
tragar bocado. Dije que salía a estirar las piernas y mi padre me
dijo que me acercara al molino a ver si el lunes podían ir los
hombres a recoger la harina. Salí de casa y casi eché a correr. Fui
directamente a nuestro “sagrado templo”. Subí directamente a la
roca cegada por las lágrimas. Estuve un rato llorando desesperadamente.
Después levanté los brazos como cuando hacíamos
nuestro juramento. Grité su nombre con sonidos desgarrados por
las lágrimas y con un inmenso dolor en el corazón. Y entonces
una voz desde abajo me llamo: “¡Nuria, mi amor, estoy aquí. Soy
yo”! Al mirar abajo no caí al suelo, porque sus brazos me
recogieron en el aire. Me estrechó contra su pecho con tanta
fuerza que casi me hacía daño. Besó mis cabellos, mis ojos, mi
frente y mi boca. Me daba vueltas entre sus brazos. Cuando me
dejó en el suelo dijo:
—He venido a por ti, ¿si tú me quieres claro?
—¿Qué pregunta es esa? En toda mi vida he querido a nadie mas
que a ti, creo que nací para ti y seré tuya o no seré de nadie.
Nos casamos a los tres meses de aquel maravilloso encuentro
y tengo que decir que todos los días de nuestra vida juntos han
sido fantásticos.
Él quiso cumplir todo el protocolo, no por él si no por mí, porque
yo nunca pensara que él no estaba orgulloso de mí, de la persona a
la que había amado toda su vida.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Se mandaron invitaciones para la petición de mano a todas las
personas, familiares y amigos de ambas partes. Fue la fiesta más
bonita que jamás pude imaginar.
Hubiera preferido una boda más sencilla, pero Jordi quiso que no
faltara ni un detalle. Decía, y sigue diciendo, que no hay nada ni
nadie que se merezca más que yo todo lo mejor del mundo.
Nuestro matrimonio no sorprendió a nadie, ni a familiares, ni a
amigos; todos sabían el amor que había habido entre nosotros desde
niños.
Nuestros pensamientos y nuestros sentimientos están tan intensamente
unidos como un bello encaje, de gripurt o de bolillos, tan
entrelazados que a veces sentados uno junto al otro, con las manos
cogidas me pregunta:
—¿Te acuerdas aquella vez que pasamos el río por que queríamos
conocer a los vecinos de la finca de al lado?
—¿Ay sí! Me pasaste sobre tus hombros, porque yo tenía miedo
del agua.
Y nos abrazamos con nuestros viejos recuerdos, y nuestras
innumerables travesuras.
En este mes cumpliremos cincuenta años de matrimonio y nuestros
besos y nuestros abrazos siguen siendo tan dulces y amorosos como
los de nuestro reencuentro en aquel “sagrado templo”.
Ahora tenemos tres hijos estupendos y cinco nietos, que son
nuestro más preciado tesoro.
74 75

MENCIÓ
Posa-li,
posa-te’l
Montserrat Mulet Pérez
Barcelona
AMANDA REYES “LA RÍOS”
EL DIARI DE LA LAURA I EL SIDA
La Meritxell va recórrer amb tristesa i probablement per última
vegada la mirada per aquella casa de Cubelles, un poble del Garraf
conegut per ser el bressol del pallasso Xarlie Rivel. Ella era filla
d’aquest poble i d’aquesta casa, encara que feia vuit o nou anys, no
ho recordava exactament, que l’havia deixada. Recordava al seu pare
que estava desesperat amb ella per que treia un suspens darrere l’altre.
A ella el que li agradava era cantar i per acabar d’embolicar la troca
li agradava “la copla” o sigui la cançó espanyola. Als pares tan catalans
tots dos, això els costava de pair. Era una admiradora incondicional
de la Lola Flores, la Pantoja, la Jurado, fins i tot imitava a les més
77

POSA-LI, POSA-TE’L
antigues, Concha Piquer, Marujita Diaz, Estrellita Castro, Carmen
Sevilla etc. etc.
Una germana de la Dora —la seva mare— estava casada amb un
andalús i vivia a Dos Hermanas (Sevilla). Com la Dora esperava un
altre fill va venir a passar uns dies a Catalunya per estar a prop de
la seva germana a l’hora del part i conèixer el nou membre de la
família. Li va fer gràcia l’afició de la seva neboda tan poc usual entre
la gent catalana i que tot val a dir-ho cantava força bé. Els va proposar
a la seva germana i al seu cunyat d’emportar-se-la una temporada a
Andalusia. Ella no tenia fills i es podia permetre pagar-li una escola
per perfeccionar la seva veu, i qui sap? Igual la noia valia, ves a saber…
Als pares els va costar molt d’acceptar la proposició, però tan van
insistir la Meritxell i la tieta que van acabar cedint sense estar massa
segurs si feien bé o no.
Quan va néixer la nena —doncs va ser una nena i es va dir Laura
—van fer camí cap Andalusia.
Ara els pares ja no la podien veure ni la seva germana tampoc, tots
tres eren morts, la seva germana feia molt pocs dies havien mort amb
disset anys, els pares ja feia un parell de mesos que havien mort en
un accident de cotxe. Per això havia vingut ella a Catalunya on no
havia estat des de la mort dels pares, per a fer-se càrrec de l’enterrament
de la Laura i posar la casa de Cubelles a la venta, encara que
li sabia greu per que aquella casa era com un llibre de records de la
seva infància, però el que estava clar és que ella no podia venir quasi
mai, amb prou feines parava en el pis que tenia a Madrid. Llogar-la
tampoc volia, s’estimava més desfer-se dels records que tan sols li
produirien tristesa. Tampoc volia res de la casa, tan sols volia agafar
una fotografia dels pares amb ella i la Laura que em sembla que era
la única que s’havien fet junts, no era res estrany per que ella només
venia esporàdicament a Cubelles, pels Nadal o festes molt senyalades
i això, si podia excusar-se d’actuar, que no sempre era així. També
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
s’enduria el diari íntim de la Laura, amb la seva germana quasi no
es coneixien, s’havien vist en tan poques ocasions… Volia saber com
s’havia desenvolupat la seva curta vida i la seva malaltia. Hi havia
dues coses que la Meritxell no havia oblidat la seva terra, la seva
família i la llengua catalana. Mentre feia tractes amb la gent de la
immobiliària pensava…
Que pensarien els seus admiradors (per que ara ja era una cantant
consagrada) si sabien que Amanda Reyes tan famosa i tan espanyola
ella amb tanta gràcia per moure els farbalans dels seus vestits, actuant
a les millors sales de festes i als millors teatres del món, es deia
Meritxell i era catalana? Oprimia contra el seu pit el diari de la seva
germana amb un somriure tot i dient-se: Paradoxes de la vida…
EL DIARI DE LA LAURA
JUNY 1998
Avui compleixo quinze anys, les amigues de l’institut m’han regalat
aquest diari que m’ha fet molta il·lusió. Aquí podré escriure el que
vertaderament penso sense embuts. Amb els pares no puc parlar de
segons que, no és per que siguin molt vells però tenen una mentalitat
molt diferent a la meva i la Meritxell, la meva germana, viu a
Madrid i com és artista sempre està per aquests móns de Déu. Hi
parlo molt per telèfon, però telefònicament no pots parlar segons
quines coses. A més quan ella va marxar cap a Sevilla jo era una cria
i no hi hagut entre nosaltres la suficient complicitat per parlar amb
ella de coses íntimes, com per exemple de sexe.
Amb el meu diari si que ho faré.
JUNY 1998
No falten gaires dies per acabar el curs, he tret molt bones notes, els
pares estan contentíssims…. Pel que fa als estudis no tinc cap mena
de problema, la Meritxell era tan mal estudiant que no s’acaben de
78 79

POSA-LI, POSA-TE’L
creure que a mi se’m doni tan bé, ja se sap, a la vida cadascú serveix
pel que serveix. Ella és una artista sensacional i jo no se cantar ni
nadales.
Estic una mica “mosca” les meves amigues de “l’insti” em tenen
angoixada, segons elles totes han fet l’amor menys jo i estan donantme
la “tabarra” que ho he de provar. Jo no sóc com elles, per fer
l’amor necessito estar enamorada i no ho estic. No puc posar-me
davant de qualsevol xicot i proposar-li d’anar al llit, no estan bé del
cap!! Però està vist que s’han proposat no deixar-me en pau pel que
fa a aquest tema. Fins i tot han fet apostes!! Segons elles abans
d’acabar el curs deixaré de ser verge. Que pesades! Estan molt equivocades!!
El sexe deu anar acompanyat del amor… Elles se’n riuen de
mi quan els dic això…
JUNY 1998
Avui m’ho he passat molt bé. Hem anat amb les amigues a Barcelona
a ballar. Jo no havia anat mai a cap discoteca i als pares no els
ha fet cap gràcia, però donant-me no sé pas quants consells al final
m’han deixat que hi anés.
He fet amistat tot i ballant amb un xicot molt ferm, es diu Lluís,
és ros i té uns ulls verds preciosos, parlant és molt dolç. Hem estat
junts tota la tarda i després ha vingut amb nosaltres fins l’estació, ha
fet broma amb totes les meves amigues però no deixava de mirarme
a mi. Ell també havia d’agafar el tren, tampoc és de Barcelona
viu a Mataró. Ens ha fet gràcia que som un de cada banda de la costa,
ell del Maresme, jo del Garraf, m’ha dit que per això ens havíem
caigut bé, els dos som fills de vora mar.
De tornada a casa les amigues no han parat de fer-me la guitza.
—Laura ja has lligat!! Guanyarem l’aposta!! Tastaràs home abans
de fi de curs!!
No saben el que es diuen però no puc negar que el Lluís és un
home força interessant….
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
JUNY 1998
Déu, em sembla que perdré l’aposta! Com li vaig dir al Lluís que no
ens trobaríem més a la “disco” per que a casa no els feia gràcia que
hi anés, ha pujat dues o tres vegades a Cubelles. Ens compenetrem
molt bé, és carinyós i no es passa mai de la ratlla, però un dia una
apretada de mans, l’altre una carícia, fins i tot ens hem fet un petó
a la boca. No se que em passa quan estic amb ell però perdo la noció
del temps i del lloc on sóc. No estaré enamorant-me? Hem quedat
que pujarà el dia de la revetlla de Sant Joan i anirem a sopar a una
pizzeria que hi ha al Prat de Vilanova. Als pares els diré que vaig
amb les amigues però hi anirem sols, elles m’ajudaran a mentir i al
que faci falta, amb tal de guanyar l’aposta!!
JUNY 1998
No he pogut resistir-me! No he pogut! Hem sopat a la pizzeria tal
com havíem quedat. Després hem anat a prendre una copa a un bar
de la platja. M’ha dit que m’estimava, m’ha omplert de petons, m’ha
proposat de seure a la sorra a vora el mar a veure els focs artificials
de Vilanova. M’ha semblat una bona idea i ha estat allà on entre
petons i carícies ha passat el que havia de passar… Les meves amigues
m’han guanyat l’aposta, no ben bé del tot per que el curs s’ha acabat
ja fa tres dies però diran que tan fa dos dies més o menys. Em sento
feliç, l’amor és meravellós sobretot si el fas amb la persona estimada.
Em sento com més adulta, més madura… Si els pares ho saberen els
hi agafaria un “patatús”.
JULIOL 1998
Estem enamorats, ens hem vist un munt de vegades i estem bé junts,
però intueixo que el Lluís està preocupat per algun motiu, encara que
ell diu que són manies meves. A mi m’agradaria presentar-lo als pares,
però ell diu que jo sóc molt jove i els preocuparia aquesta situació.
80 81

POSA-LI, POSA-TE’L
Fa un parell de setmanes que no em trobo massa bé. Estic una
mica espantada, el Lluís té molt compte quan fem l’amor però jo
sempre tinc por de quedar embarassada. Sé tan poca cosa sobre el
sexe… El que m’expliquen les amigues… I poca cosa més.
JULIOL 1998
No estic embarassada! M’ha baixat la menstruació! Quin descans… Però
no sé que em passa, no em trobo bé tinc arcades tot sovint, suors,
esgarrifances, en una paraula, mal cos. La mare diu que això ho fa la
calor tan forta que fa aquest estiu i que jo estic fent un canvi hormonal.
AGOST 1998
Si hi ha algú a la vida que desitgi la mort, aquesta sóc jo. Déu meu,
per què em fas aquestes coses? Sóc molt desgraciada i no puc explicarho
a ningú. Les amigues es farien un fart de riure a la meva salut,
als pares els donaria un disgust molt gran… Com voldria en aquests
moments tenir al meu costat la Meritxell, ella em comprendria…
Avui ha vingut el Lluís a Cubelles i molt seriós (jo ja fa dies que
el veig amoïnat) m’ha dit:
—Laura hem de parlar, això nostre s’ha d’acabar abans que sigui
massa tard. Per mi ha estat un goig fer l’amor amb tu m’ho he passat
com mai, però veig que tu que al cap i a la fi ets una criatura estàs
enamorant-te de mi i no puc consentir-ho. Apart de la disparitat entre
la teva edat i la meva hi ha una cosa que no t’he dit i que vertaderament
ens separa, jo tinc la Sida i em preocupa que últimament tinguis
varies molèsties, estic espantat, puc haver fet una putada amb tu. Jo
sabia el que hi havia, perdona’m Laura he estat un insensat fent veure
que no passava res. Si t’hagués encomanat la malaltia no m’ho perdonaria
mai. Per favor perdona’m. T’acompanyaré a fer-te una analítica
complerta, vull anar-me’n tranquil del teu costat, i això nostre s’haurà
acabat. Tan per tu com per mi serà dolorós, però tu ets molt jove
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
coneixeràs una altra persona que t’estimi i amb el temps oblidaràs
aquesta història…
M’ho ha dit així, tot seguit, de carrereta, sense respirar mentre a
mi les cames em flaquejaven i el cor no em cabia dintre el pit.
—Per favor Lluís no m’ho pots fer això, si em deixes em moriré. No
m’importa que tinguis la Sida, la tindrem tots dos, jo t’estimo, si em
deixes no ho podré pair, que més dóna morir-se de la Sida que d’amor?
—Està decidit i no em faré enrere, no m’ho facis més difícil. Ja he
demanat hora al meu metge per fer-te l’anàlisi, el dijous vinent vindré
a buscar-te i t’acompanyaré. Perdona’m, ha estat bonic mentre a durat…
Ha girat cua i ha marxat deixant-me feta un plor, tan de bo no
estigui equivocat i m’hagi encomanat la Sida!! El que més desitjo en
aquests moments és morir-me!!
AGOST 1998
Avui hem anat a fer-me l’analítica, vaig acceptar anar amb ell pensant
que possiblement al llarg d’aquests quatre dies es repensaria sobre
lo de deixar la nostra relació, apart no tenia altra opció, per que, com
els plantejava als pares el problema que tenia al damunt? Pel que fa
al nostre trencament de parella, no ha canviat de manera de pensar,
ha estat molt afectuós amb mi però distant, fred i sobretot molt
preocupat. De tota manera hem sortit amb els mateixos dubtes que
hem entrat, fins d’aquí deu dies no sabrem el resultat de l’anàlisi.
M’ha promès que m’acompanyarà i si es presenta algun problema
parlarà amb els pares. Estic segura que no m’estimava com jo a ell,
quan estic al seu costat tota jo tremolo, en canvi ell, es comporta com
si no haguéssim estat mai res més que dos bons amics.
La vida és ingrata amb mi. A les meves amigues no els podré
perdonar mai aquella maleïda aposta que no hauria d’haver acceptat.
Per que vaig anar jo a la discoteca? Per que vaig mentir als pares i
vaig anar a sopar amb ell al Prat de Vilanova? He de parlar amb algú
de tot el que m’està passant.
82 83

POSA-LI, POSA-TE’L
Escriuré a la Meritxell i li explicaré tot, és amb l’única persona
que puc confiar en aquests moments… Si, ho faré.
AGOST 1998
La Meritxell s’ha presentat a Cubelles sense avisar, dient que venia a
passar uns dies amb la família. No ha dit res davant dels pares però
ha esperat quan han sortit a comprar per emprendrem.
—Però criatura de Déu, que has fet? Com se t’acut fornicar sense
prendre precaucions? I si has agafat la Sida? Com ha pogut aquest
malparit abusar d’una criatura sense experiència com tu? No vull que
el vegis més, ho sents? A buscar el resultat de les proves ja t’hi
acompanyaré jo i que s’encomani a Déu si en sap, per que si t’ha
encomanat alguna cosa faré servir tots els medis al meu abast per
ensorrar-lo. Fill de puta!! Cabró!!
—Calma’t Meritxell —li he dit jo— no vull que li facis cap mal,
la culpa ha estat més meva que no pas d’ell.
—No diguis bajanades ell és un home bregat i tu una noia jove
i innocent, desgraciat!! Fastigós!! Maleït sigui!!
—Jo me’l estimo. Ja veuràs com no tinc res, ja ho veuràs.
—Val més que sigui així, val més…
AGOST 1998
Ja tenim els resultats, el metge ha estat clar i determinant, encara que
jo no he entès pas res, mai havia sentit paraules tan estranyes: VIH,
febre i sudoració, adenopaties, odinofagia, erupció cútanea altragias i
mialgias, trombopenia, leucopenia, diarrea, cefalea, transaminassas,
anorexia, hepato o esplenomegalia. Quin horror!! Tot això no tinc idea
que vol dir, el que si m’ha quedat clar és que tinc la Sida. I jo em
pregunto: Per que no podem el Lluís i jo viure o morir junts si tots
dos tenim el mateix? Es clar que ell un cop a sabut que la Meritxell
era a Catalunya (jo li vaig dir que li havia explicat tot el que em passava
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
i ella m’havia dit que m’acompanyaria a buscar els resultats) no ha
donat més senyals de vida. Jo per ell només he estat un amor d’estiu,
algú amb qui passar-s’ho bé una estona, està molt clar.
El doctor ens ha explicat a la Meritxell i a mi que la Sida és ni
més ni menys que un desgast del cos. Últimament s’ha progressat
molt sobre aquesta malaltia i l’administració d’antirretrovirals afavoreix
la supervivència del malalt. Tot és qüestió de posar-se en mans
de facultatius entesos en la matèria i cuidar-se de per vida.
La Meritxell abnegada en plors recordava molt bé com havia anat
tot el que seguia, que era ben poca cosa el diari quedava interromput
en aquesta data per que la Laura ja havia perdut les ganes
fins i tot d’escriure…
Recordava que havien acordat no dir res als pares, no calia
preocupar-los de moment. Com que el curs escolar ja havia finalitzat,
s’enduria la seva germana a Madrid i la posaria en mans dels millors
especialistes, ella gràcies a Déu, es podia permetre el luxe de córrer
amb totes les despeses. Als pares no els semblaria res estrany que
s’emportés la menuda a passar unes vacances a Madrid.
La Laura la deixava fer, estava tan desenganyada que tan li feia
una cosa com una altra. No podia oblidar-se del Lluís, pensava més
en ell que no pas en curar-se.
Va ser precisament quan portaven unes setmanes a Madrid que
els pares van planejar un viatge de fi de setmana per fer-les una visita,
amb la fatal desgràcia que el autocar en el que viatjaven va bolcar en
un aqüeducte i van morir set persones, entre elles els pares de les
nostres protagonistes.
Això va ser la gota que va fer vessar el got pel que feia a la Laura.
Per la Meritxell també va ser un cop dur, però ella era una dona forta
i no havia estat tan apegada als pares com la seva germana.
Arrel del trist succés la Laura va perdre totes les ganes de viure,
la malaltia anava minant-la cada vegada més. Els metges estaven
84 85

POSA-LI, POSA-TE’L
amoïnats per que no responia al tractament, els preocupava haver
d’afegir a la Sida una depressió.
Poc a poquet es va anar acabant i un dia plujós i trist va morir,
deixant a la Meritxell en la més profunda desolació. Però ella era forta,
la seva feina que ella la comparava amb la dels pallassos, alegres per
fora i morts de tristesa per dins, l’ajudaria a superar la tragèdia de la
seva família.
Es va cuidar de comprar un nínxol al cementiri de Cubelles, petit
però bonic i va fer portar els cossos dels seus éssers volguts on sempre
havien estat, al Garraf.
EPÍLEG
“La Ríos” va visitar el petit cementiri de Cubelles sempre tan carregat
de flors per acomiadar-se de el que deixava en, tota la seva família, i
amb llàgrimes de condol pels pares que havien mort tots dos relativament
joves, i per la Laura importa a la flor de la vida d’una manera
tan injusta, i entre oracions els va prometre als pares que al seu nínxol
no faltarien mai les flors encara que ella estès lluny i a la Laura que
per respecte a ella, no faria res contra el maleït Lluís, encara que ella
creia que mereixia la presó per que podia haver evitat tot el mal que
havia fet tan sols usant preservatius. Per donar-se un plaer havia
destrossat la vida d’una adolescent i de tota una família.
També es va fer una promesa a si mateixa: no faria ni una
sola actuació més on no fes servir la seva gràcia personal a l’escenari
per fer-s’ho venir bé treure el tema i aconsellar sobretot a la
joventut que tinguessin molt en compte el famós slogan:
PÓNSELO, PONTELO. S’ho aprendria en tots els idiomes del
món. Es dedicaria en cor i ànima a que cap més Lluís trunqués
la vida de cap joveneta inexperta.
MENCIÓ
El crucigramista
Luis González Soto
Barcelona
Todos conocemos a alguien que, sin haber abierto jamás un libro
ni asistido a ninguna escuela, intenta hacerse pasar por médico
renombrado, literato célebre, militar de alta graduación abogado
famoso. Es éste un tipo muy corriente en la fauna de las grandes
ciudades y suele encontrársele sobre todo en los bares nocturnos,
donde la escasez de luz y la abundancia de libaciones dan una sólida
apariencia de veracidad a cualquier historia, por disparatada e inconsistente
que ésta sea.
Pero yo, la verdad, nunca me había encontrado con nadie que
blasonara de ser obrero parado… No artista celebérrimo ni músico
prestigioso, sino, simplemente, obrero parado. Conozco a muchos de
ellos que se lamenta con razón de su mala suerte y abominan de la
sociedad cruel que les ha puesto en tal situación, pero jamás me había
86 87

EL CRUCIGRAMISTA
tropezado con un hombre que, públicamente, con orgullo e incluso
a costa de grandes sacrificios, se declarase obrero parado —sin serlo—
exhibiendo por todas partes su condición de tal, como si tratara de
un título alcanzado tras duro trabajo.
Porque yo, señores, sí que he sido, allá por los años ochenta
del siglo veinte un obrero parado, aunque nunca me haya ufanado
de mi condición; un obrero sin trabajo que tenía la obligación de
acudir a las colas de la oficina de empleo para sellar su carnet
varias veces al año y a la cola del Banco para cobrar el subsidio
cada primero de mes. Colas y más colas, interminables colas para
llegar por fin a una ventanilla donde un empleado solitario trabaja
atendiendo a trescientos desempleados que no trabajan, sudando
a mares para controlar aquella masa de personas que le hacen
trabajar a él sin descanso.
Pues bien, yo os aseguro que la situación de parado no es nada
envidiable. Se le derrumba a uno su mundo interior, y los valores
morales en los que siempre había creído, sobre los que había
cimentado su vida, pierden de pronto toda su aparente grandeza…
Y palabras como dignidad, vergüenza, amor propio o caballerosidad
se convierten de la noche a la mañana en vocablos sin
sentido, porque, ¿cómo tener dignidad si se carece de dinero?
¿cómo alardear de integridad moral si necesito una llenar el
estómago de la forma que sea?
Es muy bonito, y muy sencillo, rebelarse ante las injusticias
cuando se ha almorzado bien y se tiene asegurada la cena, cuando a
uno le respalda la tranquilidad de un trabajo seguro y bien remunerado…
Pero cuando te encuentras solo y abandonado en el peldaño
más bajo de la escala social —sobre todo si no cobras ni un miserable
subsidio— lo urgente es comer y satisfacer las necesidades más
perentorias, aunque sea a costa de perder orgullo, dignidad y demás
zarandajas puestas de moda por los ricos… Porque para el necesitado,
la dignidad o la honradez son lujos caros que no se puede permitir
si no quiere morirse de hambre en un rincón.
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Bueno, pues fue allí, en la ominosa cola de los parados, donde
me encontré, allá por los años ochenta, al personaje de que voy a
hablaros. Cuando llegué, la enorme serpiente humana había ocupado
ya totalmente la acera que rodeaba el edificio y se perdía calle abajo
hasta dar la vuelta a la manzana. Me coloqué tras el último colista,
un hombrecillo afable que me recibió con una sonrisa, y me dispuse
a matar el tiempo leyendo una novela que me había traído de casa
para que la espera no se me hiciera tan larga; pero poco a poco,
ganado por el curioso aspecto de la gente que me rodeaba, fui
perdiendo interés por la lectura y me dediqué a observar las
peregrinas cosas que estaban sucediendo a mi alrededor.
Es realmente admirable la facilidad con que la gente agobiada por
un problema común llega a conectar entre sí. Acá y allá, a lo largo
de la cola, se habían formado ya unos grupitos que comentaban sus
asuntos estorbándose unos a otros en la relación de sus cuitas
laborales. Cuatro o cinco metros más adelante una mujer joven muy
repintada, que llevaba un niño en su cochecito, charlaba con un
individuo rechoncho y pequeñajo que gesticulaba con energía balanceando
su cuerpecillo sobres sus cortas piernas, mientras tres o cuatro
personas más intentaban en vano intervenir en la conversación. Más
abajo, un mocetón con tipo de estibador portuario vociferaba
exponiendo a los colistas sus conflictos esenciales… Y cerca de mí,
una chica con aspecto de sufragista en crisis, cara macilenta, ojos
hundidos y peinada a la moda del siglo XIX, recomendaba paciencia
y resignación a un grupo de mujeres que le escuchaban con
atención…
Una de las veces, al volverme para abarcar en u totalidad el espectáculo,
me encontré con los ojillos del hombre colocado delante de
mí, que me estaba mirando con mucha curiosidad intentando llamar
mi atención. El fulano sacó un paquete de tabaco ofreciéndome un
cigarrillo y ante mi cortés negativa encendió el suyo con un mechero
que parecía de oro. Y entonces reparé en la chocante indumentaria
de aquel individuo; porque, a pesar de que su traje estaba raído y
88 89

EL CRUCIGRAMISTA
sucio, se apreciaba a simple vista que estaba cortado por un buen
sastre, sus zapatos, aunque desportillados y rozados en las punteras,
parecían también fabricados a mano, y su corbata, ajada y llena de
manchas, denotaba su origen italiano por la ostentosa etiqueta que
lucía y por la seda natural de que estaba hecha.
El singular personaje, al darse cuenta de que le estaba observando
me dedicó una amistosa sonrisa rompiendo a hablar de pronto, con
una voz clara y profunda que no parecía guardar relación con su
escasa estatura.
—¡Pues sí, señor —me dijo— ya veo que a usted también le
extraña, como a tantos, el contraste que hay entre mi vestimenta y
este lugar donde nos encontramos! Si me lo permite, le voy a explicar
el motivo por el que me veo aquí, después de haber disfrutado de
una situación de relativo desahogo durante muchos años.
—Mire usted —continuó— yo estoy parado por culpa de un
maldito crucigrama, simplemente por eso, por haber resuelto un
crucigrama antes que mi jefe.
Debí poner cara de extrañeza al oír tan peregrina afirmación,
porque el hombre sonrió y, después de dar otra calada a su cigarrillo
y mirarme con socarronería continuó su perorata:
—Está parado por haber resuelto un crucigrama, sí señor, y para
que vea que no le miento le voy a contar una historia que le parecerá
increíble, pero que es verdadera de cabo a rabo. Yo he trabajado, sabe
usted, en una empresa importante donde llegué a la categoría de jefe
de sección gracias al interés que siempre he puesto en el cumplimiento
de mis obligaciones. Mi último ascenso me reportó un sustancioso
aumento de sueldo, a la vez que la consecución de ciertas
ventajas laborales de las que me sentía muy orgulloso, pero entre mis
nuevas obligaciones había una que se me hacía muy penosa: cada
día, antes de las diez de la mañana, debía pasarme por el despacho
del director para informarle del funcionamiento de mi sección y
escuchar —después de largo rato de espera— los consejitos, plácemes
o regañinas de aquel fulano tuviera a bien endilgarme. Yo entraba
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
despacito, con mucha timidez, en el despacho del prepotente personaje
y me colocaba delante de su mesa esperanto que se dignara
levantar la cabeza y se apercibiera de mi presencia, cosa que no
ocurría hasta que el individuo terminaba de leer su periódico.
—Durante bastante tiempo conseguí entretener aquellos humillantes
minutos de espera contemplando la decoración de la oficina,
pero al fin llegó ésta a serme tan familiar que terminé por odiar las
marinas que colgaban sobre el archivador de la correspondencia, el
retrato del Fundador colocado en lugar preeminente y la pomposa
escribanía de cuero repujado que se exhibía, impoluta, sobre la mesa
del mal educado jerarca… Hasta que un día, cansado ya de mirar las
mismas cosas, me atreví a observar lo que hacía mi superior y vi que
estaba inclinado sobre su periódico, manejando un magnífico
bolígrafo de oro con el que trataba de solucionar un crucigrama ya
casi terminado. Atisbando con discreción, acerté a distinguir que
solamente faltaba colocar la palabra que correspondía al n o 2—
horizontal— cuya definición decía: “falto de entendimiento,
imbécil…”
—De pronto, unos enormes deseos de participar en la tarea de
apoderaron de mí, pero conseguí refrenar mis impulsos conscientes
del peligro que corría mi carrera profesional si yo… Pero, en fin, la
carne es débil y la mía es una carne que jamás ha podido resistir la
tentación que sobre ella ejerce un crucigrama sin terminar. Aguardé
un rato aguantándome las ganas, pero al final, sin pensármelo mucho,
me arrojé sobre el prócer, le arrebaté casi a la fuerza su dorado bolígrafo
y escribí sobre la casilla en blanco la palabra solicitada: IDIOTA.
Mi interlocutor interrumpió su perorata porque —ahora lo
recuerdo con claridad— la cola pareció moverse un poco y él se
dispuso a adelantar unos pasos, pero trastabilló en algún agujero
de la acera y se agarró con fuerza a los faldones de mi chaqueta
para no darse un batacazo sobre el duro pavimento. Tras disculparse
por su torpeza y desarrugarme la americana, comenzó a
registrar sus bolsillos hasta dar con un paquete de cigarrillos que
90 91

EL CRUCIGRAMISTA
arrojó al comprobar que estaba completamente vacío. Su sonrisa
había desaparecido y después de hacer unas cuantas muecas de
desagrado me dijo:
—Mire usted, amigo, me he quedado sin tabaco y yo no puedo
estar sin un cigarrillo entre los dedos. Guárdeme el sitio en la cola
que voy a acercarme al estanco… después continuaré contándole la
historia de mis desventuras. No tardaré mucho.
A mí, la verdad, me extrañó un poco el nerviosismo de aquel
hombre, que hasta entonces había dado muestras de un temperamento
equilibrado, pero achaqué sus prisas al “mono” tabaqueril y
me dispuse a seguir con la lectura de mi novela. Tanto me enfrasqué
en las aventuras del valiente protagonista que cuando quise darme
cuenta me tocaba ya el turno, por lo que eché una mirada a la calle
para ver si aparecía el crucigramista y al no verlo por sitio alguno
entregué mi carnet al funcionario, que se limitó a comprobar unos
datos, teclear en su ordenador y estampillar sin más los documentos
presentados.
Contento de haber terminado con tan engorrosa obligación me
dirigí a la parada del autobús pensando en el fulano del traje raído
y la corbata de seda. Se me hacía difícil comprender que un
hombre así, al parecer culto y educado, se dedicara a frecuentar
las colas haciéndose pasar por obrero parado. Porque no había
duda de que aquel pintoresco individuo tenía muy poco que ver
con subsidios de desempleo, demandas de trabajo ni garambainas
por el estilo, y que su obsesiva monomanía le obligaba a ir
contando la historia del crucigrama a todo el que estuviera
dispuesto a escucharla.
Cuando llegó el autobús me dispuse a tomarlo, sonriendo todavía
al recordar la comedia que me había endosado el sujeto de la cola,
pero la sonrisa se terminó cuando comprobé asustado que me faltaba
la cartera.
¡Me faltaba la cartera, donde llevaba las diez mil pesetas que había
ahorrado con tanto esfuerzo…!
X CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN
Registré uno por uno todos mis bolsillos, y ya resignado con mi
negra suerte volví a bajar del coche para emprender a pie el regreso
a casa, anonadado por la desgracia que acababa de sucederme.
Durante el camino fui recordando en secuencias todos los sucesos
del día, tratando de aclarar en qué momento podía haber perdido mi
cartera o en qué lugar me la habrían robado… ¿Tal vez en el autobús,
lleno hasta los topes? ¿En el bar donde tomé café? ¿En la calle, antes
de llegar a la oficina de empleo?…
Diez o doce días después de haberme ocurrido tan infausto suceso
recibí un paquetito enviado por correo y al abrirlo apareció mi cartera
con todos sus documentos, fotografías y tarjetas de visita, pero sin
las diez mil pesetas de que antes era depositaria. Y en uno de sus
compartimentos hallé un papelito que decía:
“Estimado amigo: Le doy las gracias por la atención prestada a
mis cuitas laborales, así como por las diez mil pesetas que ha tenido
a bien regalarme. Si es usted aficionado a los crucigramas vaya
buscando una palabra de seis letras cuyo significado es: “falto de
entendimiento, imbécil”.
Aunque han transcurrido ya muchos años desde entonces, me
gustaría volver a ver al hombrecillo del crucigrama para felicitarle —
a pesar de lo mal que me trataba en su misiva— por la maestría
demostrada en sus faenas robatorias.
Porque me había dejado tan convencido de su simplicidad, que
jamás se me hubiera ocurrido culparle de la desaparición de mi cartera.
92 93