Societat Catalana de Pediatria

XIV Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria
Prematuritat i patologia respiratòria
A. Vázquez, C. Margareto, A. Torrent, R. Rossich,
J. Quintero, J. Perapoch
Servei de Neonatologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona
Introducció. La prematuritat representa un factor de risc important per
al desenvolupament de patologia respiratòria durant els primers mesos
de vida.
Objectiu. Analitzar la incidència de patologia respiratòria durant el primer
any de vida en nens prematurs de menys de 31 setmanes de gestació.
Material i mètode. Estudi prospectiu descriptiu mitjançant qüestionaris
completats a les visites de seguiment als 12 mesos d’edat corregida,
dels nens de menys de 31 setmanes de gestació (SG) nascuts entre novembre
de 2001 i desembre de 2004.
Resultats. Es van estudiar 197 nens de menys de 31 setmanes de gestació
(67% gestació única, 24% bessons, 9% trigèmins). Un 93% van rebre
profilaxis per a virus respiratori sincitial amb palivizumab. Un 61%
van presentar algun episodi de bronquiolitis (77% dels nens menors a
26 SG, 52% dels nens entre 27 i 29 SG, i 53% dels nens de 30 i 31 SG),
dels quals un 40% van ingressar a l’hospital. Van ser diagnosticats de
pneumònia un 6% dels pacients. Globalment un 23% dels pacients van
ingressar per problemes respiratoris, dels que un 23% van requerir assistència
al servei de cures intensives.
Conclusions. Més de la meitat dels nens estudiats (61%) van presentar
un episodi de bronquiolitis, sent més freqüent en nens per sota de les
26 setmanes de gestació (77%), i requerint l’ingrés hospitalari en un
40% dels casos. Respecte al total un 23% dels nens estudiats va ingressar
a l’hospital per problemes respiratoris, necessitant assistència al
servei de cures intensives només la quarta part.
Abscés cerebral neonatal. Presentació de 2 casos
Inés Loverdos, Carme Figaró, Mònica Domingo,
Joan Badia, Mònica Vilà de Muga, Jacobo Pérez-Sánchez
Unitat Neonatal. Servei de Pediatria. Hospital de Sabadell. Corporació Parc Taulí.
Sabadell
Introducció. L’abscés cerebral és una patologia poc freqüent en el període
neonatal, normalment secundària a meningitis i/o sèpsia. Els gèrmens
etiològics més freqüents són els gramnegatius (Citrobacter, Serratia, Proteus
i altres enterobacteris). El tractament consisteix en antibioteràpia
d’ampli espectre durant 3-6 setmanes, i en molts casos és necessari fer
drenatge quirúrgic.
Casos clínics. Cas 1. Nadona femella de 36 3/7 setmanes de gestació i
pes de 2.185 g. Als 8 dies de vida presenta quadre d’irritabilitat i febrícula
amb afectació de l’estat general. S’inicia tractament amb vancomicina
i cefotaxima prèvia recollida de cultius. Al cultiu de LCR s’aïlla Citrobacter
koseri. L’ecografia cerebral detecta lesió cerebral frontal
esquerra, confirmada mitjançant TAC i RM, compatible amb abscés cerebral,
i es completen 21 dies de tractament. Presenta evolució favorable
i desapareixen les lesions en els controls de neuroimatge posteriors.
Actualment té 6 anys i el seu desenvolupament és normal.
Cas 2. Nadó mascle de 30 4/7 setmanes de gestació i pes de 1.710 g. Als
6 dies presenta conjuntivitis per Serratia marescens, que es tracta amb
tobramicina i rifampicina tòpiques. Als 12 dies presenta hipotonia amb
inestabilitat hemodinàmica i s’inicia tractament amb vancomicina i cefotaxima
prèvia recollida de cultius. La bioquímica de LCR mostra meningitis
i els cultius són negatius. L’ecografia cerebral detecta múltiples abscessos,
confirmats per RM, i s’afegeix metronidazol al tractament. Al
centre de referència es fan puncions evacuadores i col·locació de drenatge
ventricular per hidrocefàlia. Es manté l’antibioteràpia durant 60
dies. Actualment té 2 anys i presenta retard psicomotor i convulsions.
Comentaris. Els gèrmens aïllats en els dos casos són causa freqüent
d’abscés cerebral. Està descrita l’aparició d’abscés cerebral secundari a
conjuntivitis com creiem que va succeir en el segon cas. Davant un
nadó amb signes d’infecció s’ha de fer cultiu de LCR i ecografia cerebral,
especialment en infeccions per gramnegatius, per la possibilitat
de complicació a abscés cerebral.
Presentació clínica i evolució dels pacients amb
defectes cardíacs congènits (DCC) en una unitat
de referència
Marta Simó 1 , Ana Riverola de Veciana 1 , Julio Moreno 1 ,
Joaquim Bartrons 2 , Fredy Prada 2 , Xavier Krauel 2
1 Servei de Neonatologia, Secció de Cardiologia 2 Unitat Integrada Pediatria
(Prof. R. Jiménez). Hospital Universitari Sant Joan de Déu. Barcelona.
Objectiu. Conèixer la incidència, la clínica, el tractament i l’evolució
dels pacients amb DCC.
Material i mètode. Anàlisi retrospectiva dels nadons ingressats al nostre
centre entre l’1 de maig de 2000 i el 31 de maig de 2005 que van ser
diagnosticats de DCC.
Resultats. Durant el període d’estudi: 20.104 nascuts vius a la nostra
maternitat; 3.195 ingressos al Servei de Nadons, 321 pacients (9.6%)
amb DCC. Ingressos interns: 128 (40%), incidència de DCC de 6.4/1.000
nounats vius. Pes mitjà: 2.835 g, EG mitjana: 37.8 setmanes. Edat de debut
clínic: 2.8 dies de vida (rang 1-28). Diagnòstic prenatal: 83 (26%).
Diagnòstics: defectes septals 95 (30%), transposició de grans vasos 54
(18%), obstrucció esquerra 46 (14%), obstrucció dreta 40 (12%), tetralogia
de Fallot 40 (12%), trúncul arteriós 12 (4%), síndrome de cor esquerre
hipoplàstic 12 (4%), altres 21 (6%).
Clínica: asimptomàtic 34 (11%), buf 141 (44%), buf i cianosi 46 (14%),
només cianosi 36 (12%), destret respiratori 38 (12%), insuficiència cardíaca
24 (7%).
Tractament: PGE1 168 (52%), quirúrgic total: 136 (42%), quirúrgic amb
CEC 71 (22%).
Evolució: supervivència global: 284 (89%). Supervivència en pacients intervinguts:
123/136 (90%).
Conclusions. La incidència de pacients amb DCC és similar a la reportada
a la literatura. L’índex de diagnòstic prenatal ha estat baix.
El buf amb cianosi o sense és la forma de presentació més freqüent, i
apareix entre el 2n i el 3r dia de vida (una dada que cal tenir en compte
de cara a l’alta precoç dels nadons).
Tot i el grau de complexitat dels DCC, la supervivència global i dels pacients
quirúrgics és alta (90%).
Inhibidors selectius de la recaptació de la
serotonina (ISRS) durant l’embaràs i síndrome
d’abstinència neonatal. A propòsit d’un cas
T. Agut Quijano, S. Martínez Nadal, MJ. Elizari Saco,
P. Sala Castellví, C. Vila Cerén, X. Demestre Guasch,
F. Raspall Torrent
Servei de Neonatologia i Pediatria. SCIAS-Hospital de Barcelona. Grup Assistència.
Barcelona.
Fonament i objectiu. El nombre de dones gestants en tractament amb
ISRS ha augmentat en els darrers anys. El seu ús durant la gestació, a les
dosis recomenades, no té efectes teratogènics. S’ha descrit, però, una
síndrome neonatal d’abstinència associat als ISRS en nadons fills de mares
exposades a aquests fàrmacs durant l’últim trimestre de la gestació.
Observació clínica. Nadó mascle de 36 setmanes d’edat gestacional que
ingressa per depressió respiratòria. Correspon a una segona gestació
(un abort previ) d’una mare de 37 anys amb síndrome ansiosa-depresiva
en tractament des de fa 8 anys amb paroxetina (20mg/dia) i lorazepam
(0.25mg/dia). En intentar retirar la medicació a l’inici de la gestació
empitjora la simptomatologia depressiva motiu pel que es torna a
reintroduir la paroxetina a les 20 setmanes d’edat gestacional.
La clínica respiratòria millora en les primeres 24 hores. Als pocs dies de
vida presenta símptomes compatibles amb una síndrome d’abstinència;
consistint en irritabilitat amb plor constant, tremolors, augment del to
muscular, moviments coreiformes i problemes per l’alimentació. Els
símptomes desapareixen a les dues setmanes de vida, únicament amb
tractament de suport.
Comentari. L’exposició intrauterina als ISRS durant el tercer trimestre de
gestació pot ser la causa d’una síndrome d’abstinència neonatal, generalment
autolimitada i que només requereix tractament de suport.
Aquests nounats haurien de ser seguits durant els primers dies de vida i
disposar d’una escala de valoració per els símptomes i signes d’abstinència.
És necessari un major coneixement de la farmacocinètica i els efec-
162 Pediatria Catalana Any 2006 Volum 66