Societat Catalana de Pediatria

Conclusions. No és habitual que les meningitis meningocòcciques cursin
amb seqüeles neurològiques, però aquesta possibilitat sempre s’ha
de tenir present, i actuar precoçment. En casos aïllats amb important
inflamació del sistema nerviós central i diagnòstic tardà es podria plantejar
la corticoteràpia com a teràpia adjuvant.
Evolució del patró de sensibilitat d’E. coli aïllat
en urinocultius d’infeccions urinàries procedents
de la comunitat, entre els anys 2000-2005
Marta Casellas, Ruben Berrueco, Laia Ymbert,
Maria Bonet, Antoni Martínez-Roig
Hospital del Mar. Barcelona
Objectiu. Determinar l’evolució de la sensibilitat d’E. coli aïllat en urinocultius
procedents de malalts comunitaris els darrers 6 anys.
Material i mètodes. S’ha estudiat retrospectivament la sensibilitat a 24
antimicrobians de 468 mostres d’urinocultius positius a E. coli durant
els anys 2000-2005. Estudi estadístic per comparació de percentatges
de sensibilitat.
Resultats. Ampicil·lina (45.77%), piperaci·lina (42.71%) i cotrimoxazol
(72.54%) han estat els antibiòtics menys actius, amb amikacina i imipenem
(100%) com el més actiu i la resta amb xifres superiors al 90%. Cal
apreciar un discret descens de la sensibilitat a les cefalosporines de tercera
generació, coincident amb els anys d’aparició de les E. coli BLEES.
L’estudi estadístic ens marca que hi ha diferències significatives en ampicil·lina
(p=0.001), cefepime (p=0.021) i ciprofloxacina (p=0.002). Aztreonam
(p=0.053), cefotaxima (p=0.053) i piperacil·lina (p=0.052) estan al límit,
i a la resta no hi diferències significatives.
Conclusió. A la vista estàtica dels resultats esmentats creiem que excepte
ampicil·lina, piperacil·lina i cotrimoxazol, la resta podria ser inclosa
en els tractaments empírics inicials de les infeccions urinàries comunitàries
de l’infant, si es té present que més del 90% dels casos seran
produïts per E. coli i que des de l’òptica farmacodinàmica, la majoria
d’aquests fàrmacs superaran a bastament en l’orina la concentració inhibitòria
mínima. Tot i això cal veure com ha existit un discret descens,
sense significació estadística, de la sensibilitat a les cefalosporines de
tercera generació, emprades oralment en la pràctica ambulatòria. Un
fàrmac com la fosfomicina, fàcil d’administrar, manté una sensibilitat
del 98.70%.
Ingrés hospitalari per limfadenitis cervical aguda
unilateral
MJ. Elizari Saco, P. Sala Castellví, X. Demestre Guasch,
F. Raspall Torrent
Servei de Pediatria i Neonatologia. SCIAS-Hospital de Barcelona. Barcelona
Objectiu. Revisar els casos de limfadenitis cervidal aguda unilateral que
van ingressar a l’hospital i veure la seva evolució.
Material i mètodes. S’han recollit de forma retrospectiva els casos de
limfadenitis cervical aguda unilateral que van ingressar en un període
de 14 anys al nostre centre i es descriuen les manifestacions clíniques,
dades analítiques, tractament i la seva evolució.
Resultats. Entre els anys 1992 i 2005 van ingressar 20 nens per limfadenitis
cervical aguda unilateral, 16 nens (80%) i 4 nenes (20%) amb
edats compreses entre 3 mesos i 8 anys (edat mitja 2.8 anys). Els diferents
motius d’ingrés van ser falta de resposta al tractament antibiòtic,
afectació de l’estat general, augment dels signes inflamatoris locals i
dificultat per mantenir un acceptable aport alimentari. Les manifestacions
clíniques a part de la tumefacció cervical amb dolor a la palpació
que tenien tots els pacients, un 80% tenien febre, un 35% eritema a
l’àrea cutània de la tumefacció i un 2% fluctuació. 11 nens (55%) van
rebre tractament antibiòtic i 11 (55%) tractament analgèsic / antiinflamatori.
Les dades analítiques van mostrar una leucocitosi (recompte de
lucòcits ≥ 15.000 µL) en un 70% dels nens i proteïna C reactiva ≥ 30 en
13 nens, i en 8 d’ells era ≥ 100. Els estudis de microbiologia (hemocultiu,
cultiu de la punció o del drenatge de l’adenopatia i serologies) no
van donar cap resultat positiu. Només un nen tenia el cultiu faringi positiu
per S. Pyogenes. El tractament que van rebre va ser antibiòtic en
un 80% dels nens i 5 nens van requerir cirurgia (3 drenatge i 2 exèresi
de l’adenopatia). Els diagnòstics clínics finals van ser d’adenitis bacteriana
en 17 nens (85%) i vírica en 3 nens (15%). L’evolució final va ser
bona en tots els casos.
Pediatria Catalana Any 2006 Volum 66 149
Resums
Conclusions. La limfadenitis cervical aguda unilateral és una causa poc
freqüent d’ingrés hospitalari. Per les dades clíniques i analítiques en la
majoria dels casos es va sospitar etiologia bacteriana, però aquesta no es
va poder confirmar en cap cas, molt probablement per l’alt percentatge
de nens que van rebre tractament antibiòtic abans de fer els cultius. L’evolució
clínica generalment és bona i no es van presentar complicacions.
Síndrome d’Alícia al país de les meravelles
associat a coxsackievirus B
María Milá, Filomena Pagone, Albert Feliu,
Maria Isabel Raez, Marta Camprubí, Albert Balaguer,
Joaquín Escribano
Hospital Universitari Sant Joan de Reus. Reus
Introducció. La síndrome d’Alícia al país de les meravelles es caracteritza
per l’aparició d’al·lucinacions visuals que són viscudes amb gran
temor.
Clàssicament, s’associa a migranya i epilèpsia, tot i que també s’ha
descrit en el context d’algunes malalties víriques, com és el cas que
presentem.
Cas clínic. Nen de 2 anys, sense antecedents d’interès, que presenta
al·lucinacions visuals en forma de lloros que el persegueixen, sense alteració
del nivell de consciència ni febre.
En l’exploració destaca agitació sense focalitat neurològica i unes
amígdales hipertròfiques i hiperèmiques.
Les proves inicials (analítica en sang, punció lumbar, tòxics en orina i TAC
cranial) són normals.
S’inicia tractament amb haloperidol (0.4 mg/kg) amb bona resposta, i
la simptomatologia desapareix al cap de 48 hores. L’episodi no es repeteix
durant els 10 mesos posteriors de seguiment.
Els estudis serològics mostren una seroconversió per coxsackievirus B.
Comentaris. La síndrome d’Alícia al país de les meravelles és una entitat
poc freqüent. Es presenta en forma de metamorfòpsies, distorsió de
la imatge corporal i altres al·lucinacions, com ara zoonòpsies.
S’ha associat a migranya, epilèpsia, lesions cerebrals, tòxics, febre i a infeccions
per Epstein-Barr i amb menys freqüència per coxsackievirus.
Pot requerir tractament amb antipsicòtics. El pronòstic és excel·lent,
amb remissió de la simptomatologia al cap de pocs dies.
Meningitis per Haemophilus influenzae B.
A propòsit d’un cas
Marina Flotats, Alba Torrent, Fernando A. Moraga,
Pere Soler, Concepció Figueras
Hospital Universitari Maternoinfantil Vall d’Hebron. Barcelona
Introducció. L’Haemophilus influenzae B ha estat la segona causa de
malaltia invasora i meningitis bacteriana en menors de 5 anys abans de
la introducció de la vacuna conjugada. Des del 1999, amb la vacunació
sistemàtica, s’ha aconseguit una reducció significativa de la incidència
de la malaltia invasora. Presentem un cas de meningitis per aquest
agent en lactant no immunitzada.
Cas clínic. Lactant de 6 mesos que consulta per febre de 6 dies d’evolució
amb inflamació del primer dit del peu dret. No ha rebut cap immunització
fins al moment. En l’exploració física destaca inflamació de
l’articulació interfalàngica distal del primer dit del peu dret; l’analítica
mostra leucocitosi amb desviació a l’esquerra. Ingressa i s’inicia tractament
amb cloxacil·lina (100 mg/kg/dia) i cefotaxima (300 mg/kg/dia)
endovenosa. A les 24 hores presenta somnolència progressiva, signes
d’irritació meníngea amb fontanel·la plena i pulsàtil. Per reacció en cadena
de la polimerasa (PCR) en mostra de líquid cefaloraquidi i hemocultiu
s’aïlla Haemophilus influenzae B, per la qual cosa se suspèn el
tractament amb cloxacil·lina i es manté la cefotaxima durant 15 dies;
queda afebril a partir del sisè dia. Durant l’ingrés s’inicien les vacunacions
sistemàtiques. La pacient evoluciona correctament sense desenvolupar
cap seqüela posteriorment.
Conclusions. 1) Haemophilus influenzae B és un agent que cal tenir en
compte en el cas de malaltia invasora, meningitis i infecció de parts
toves en infants no vacunats.