Societat Catalana de Pediatria

XIV Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria
tració d’antibiòtic en relació amb l’edat £28 dies, la temperatura màxima
assolida ≥39 ºC, la gravetat de la bronquiolitis o el resultat del VRS.
Sacroiliïtis unilateral en el lactant
Anna Ruiz Llobet, Dolors Casellas Vidal, Andreu Peñas
Aguilera, Alex Luque Moreno
Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. Girona
Objectiu. Lactant d'11m amb sacroileïtis unilateral.
Material i mètodes. Lactant de sexe masculí d'11 mesos, adequadament
vacunat i sense antecedents personals ni familiars d'interès, que
consulta per quadre febril de 39ºC de dos dies d'evolució. Presenta tos i
mucositat de dies d'evolució i els pares refereixen impossibilitat a la sedestació
i a la deambulació en els darrers dos dies. A l'exploració destaca
important congestió de vies altes i postura antiàlgica amb flexió,
rotació externa i abducció de l'extremitat inferior esquerra, sense signes
inflamatoris articulars. No antecedents traumàtics. Es realitza analítica
sanguínia (leuc 46.1K/mcL (desviació a l'esquerra), 79%N i 13%L,
PCR=11.2mg/dL). S'amplia l'estudi amb Rx tòrax, sediment orina, i punció
lumbar sense trobar focus bacterià. La Rx comparada de caderes i
maluc no mostra alteració i en l'ecografia de maluc no es visualitza alteració
de l'articulació. Es recull hemocultiu i s'inicia tractament antibiòtic
empíric amb cefotaxima ev (200mg/kg/dia) i antiinflamatoris. A
les 24 hores d'ingrés es realitza Gammagrafia òssia Tc99 on s'observa
focus hiperèmic i metabòlicament actiu en sacroilíaca esquerra que
gammagràficament es comporta com una sacroilitis aguda unilateral.
A les 72 hores de tractament antibiòtic s'observa disminució important
de la leucocitosi (11.3K/mcL) i la PCR (4.8mg/dL), que recolza el
diagnòstic de probable etiologia infecciosa. Es manté ingressat amb
antibioteràpia endovenosa fins negativització de la PCR, continuant
posteriorment a domicili vo fins completar 3 setmanes de tractament.
HLA negatiu. FR:negatiu, GAM (IgA 64.2mg/dL), anti-antinuclears i
anti-DNA negatius.
Discussió. Maneig i diagnòstic diferencial en sacroiliïtis unilateral en
lactant.
Adenitis Tuberculosa
Zulema Lobato Salinas, Silvia Zambudio Sert, Jaume
Margarit Mallol, Joan Sitjes Costas, Imma Burgos Remacha,
Santiago Nevot Falcó
Althaia. Hospital Sant Joan de Déu. Manresa
Introducció. La tuberculosi és una patologia emergent al nostre medi.
La presentació pulmonar és la més freqüent, però existeixen formes clíniques
molt diferents.
Motiu de consulta. Nena de 6 anys d'origen magrebí portada per tumefacció
calenta, eritematosa, dolorosa i fluctuant a aixella esquerra
de 48 hores d'evolució que s'havia iniciat com una petita pústula. Analítica
sense signes d'infecció. S'orienta com a abscés i es decideix antibioteràpia
endovenosa i drenatge quirúrgic. S'obté gran quantitat de
pus, cultius negatius. Presenta milloria inicial pel que es dóna d'alta
amb antibioteràpia oral. Al cap de 3 setmanes reingressa per mala evolució
local. Presenta una tumefacció dura, amb supuració serosa pel
lloc de drenatge (fistulització), sense altres signes inflamatoris ni febre
ni clínica acompanyant.
Exploracions complementàries. Analítica normal. Serologies Brucel·la,
toxoplasma, CMV, VEB, herpes simple i mycoplasma negatives. Eco
axil·lar: dues adenopaties de 3 cm i una de 17 mm de diàmetre. PPD positiu
(més de 20 mm, vesiculat). Rx tòrax normal. PAAF de l'adenopatia:
Tinció Ziehl Nielssen negativa i PCR a BK positiva. Es cursa cultiu per BK
i micobacteris atípics. S'inicia politeràpia antituberculostàtic amb isoniazida,
rifampicina i pirazinamida per sospita clínica d'adenitis tuberculosa.
Estudi de contactes (germans i pare PPD negatiu i Rx normal,
mare PPD positiu amb Rx normal). Evolució favorable.
Conclusions. 1. Davant la sospita d'adenitis-adenoflemó és important
fer un diagnòstic diferencial abans de començar el tractament. 2. Cal
recordar el PPD com a exploració complementària bàsica en l'estudi de
diverses patologies, sobretot en població de risc.
Pancreatitis en una febre tifoide
Marta Casellas, Laia Ymbert, Antoni Martínez-Roig,
Maria Bonet
Hospital del Mar, Barcelona
Objectiu. Descriure l’evolució poc habitual d’una febre tifoide, malaltia
actualment poc freqüent al nostre entorn.
Material i mètodes. Descripció d’un cas clínic amb l’evolució amb recaiguda
i aparició de complicació.
Resultats. Nen de 10 anys arribat 1 mes abans de Bangla Desh amb la
mare. Història de 12 dies de febre, 5 dies de tos, 3 dies de dolor abdominal
i deposicions anòmales. Antecedents de mare amb la mateixa situació
clínica. Es diagnostica mitjançant hemocultiu positiu a Salmonella
typhi i es tracta amb cefixima 16 mg/kg/d durant 14 dies. Ecografia
mostra colecistitis, engruiximent del còlon dret i adenopaties. Apirèxia
al 6è dia amb bona evolució clínica. Coprocultiu control posttractament
negatiu. Al cap de 15 dies, febre novament; després de 12 dies de
febre i dolor abdominal novament hemocultiu positiu a Salmonella
typhi. Ecografia de pàncrees hipoecogènic i augmentat. Amilasa i amilasúria
elevades. Tractat amb cefixima 20 mg/kg/d fa apirèxia al 5è dia
amb bona evolució clínica i resolució clínica i ecogràfica. Coprocultiu
posttractament negatiu.
Conclusions. La febre tifoide és una malaltia ja oblidada en els autòctons.
En aquest cas es concentren dues dades importants: la recaiguda
després de coprocultiu negatiu i la presentació de la pancreatitis, complicació
poc freqüent i encara més a la infància. La recaiguda s’atribueix
a una dosi discretament inferior a la considerada idònia amb normalització
clínica i ecogràfica. La recaiguda va ser tractada amb el mateix antibiòtic
a dosi més alta. La normalització clínica, ecogràfica i analítica
amb coprocultiu posterior negatiu ha estat l’evolució. El retrobament
amb aquesta patologia ha servit per apreciar imatges ecogràfiques que
desconeixíem quan aquesta patologia era freqüent al nostre ambient.
Cal pensar en aquest possible diagnòstic en les síndromes febrils aparegudes
entre 7-14 dies de l’arribada de pacients procedents de països de
renda baixa. Un diagnòstic per damunt de la segona setmana d’evolució
pot acompanyar-se més fàcilment de complicacions.
Infecció pel virus d’Epstein-Barr i hepatitis
colestàtica
Sandra Moya, Valentí Pineda, Lídia Batalla,
Gemma Pujol, Lluïsa Colomer, Josefa Rivera
Hospital de Sabadell. Corporació Parc Taulí. Sabadell
Introducció. L’afectació hepàtica lleu-moderada és freqüent en el curs
de la infecció aguda pel virus d’Epstein-Barr (VEB) i se sol manifestar
amb un augment de les transaminases que es resol espontàniament. En
canvi, la icterícia amb hiperbilirubinèmia conjugada és molt poc freqüent
i sol ser deguda a una colèstasi intrahepàtica per infiltració limfocítica
del fetge o relacionada amb una hemòlisi autoimmune.
Cas clínic. Noi de 16 anys, sense antecedents patològics d’interès, amb
febre alta d’una setmana d’evolució acompanyada d’odinofàgia, adenopaties
laterocervicals i astènia que no millora amb amoxicil·lina-àcid
clavulànic. Consulta per dolor abdominal, icterícia, colúria i acòlia. En
l’exploració física presenta afectació de l’estat general, icterícia mucocutània,
adenopaties laterocervicals, exsudat amigdalar, dolor a la palpació
d’hipocondri dret amb hepatomegàlia de 2 cm i pol esplènic. A
l’analítica de sang destaca una limfocitosi (73%) amb limfòcits reactius,
AST 283 U/L, ALT 410 U/L, bilirubina total 7 mg/dL, bilirubina conjugada
6.4 mg/dL. A l’ecografia abdominal s’observa esplenomegàlia. Ingressa
amb dieta baixa en greixos i antitèrmics. L’analítica confirma una infecció
per VEB. El tercer dia d’ingrés augmenta la icterícia amb bilirubina
total de 10.1 mg/dL i conjugada de 8.4 mg/dL. S’inicia tractament amb
àcid ursodesoxicòlic. Es manté febril durant la primera setmana. La icterícia
i la colúria disminueixen progressivament. La bilirubina no disminueix
fins al novè dia d’ingrés. A l’alta presenta una bilirubina total
de 5 mg/dl i conjugada de 3.8 mg/dl, amb una discreta disminució de
les transaminases. Un mes després, l’analítica mostra una funció hepàtica
normal. A l’estudi d’autoimmunitat destaca ANA 1/320 amb patró
clapejat, suggestius d’una hepatitis autoimmune. El pacient segueix
una bona evolució clínica i es manté asimptomàtic, per la qual cosa es
decideix mantenir una conducta expectant.
Comentaris. En el diagnòstic diferencial de l’hepatitis colestàtica s’hauria
d’incloure la infecció per VEB. D’aquesta manera es podrien reduir les
exploracions complementàries que es duen a terme per descartar altres
causes de colèstasi.
146 Pediatria Catalana Any 2006 Volum 66