Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

More documents

Recommendations

Info

RIMA [TiP] · C.1 · P. 9 - 10 Guia de lectura de Visions i Cants 2.3 La confrontació entre el paisatge celeste i el terrestre Dèiem més amunt que el paisatge era una via de representació del caràcter d’un col·lectiu. Amb «Joan Garí», Maragall mostra interès en situar la història en un nou paisatge sagrat i d’alta significació simbòlica: Montserrat. Reprenem la idea d’altitud de l’espai com a correlat de l’alta dimensió de la divinitat. Ara l’àmbit terrenal és simbolitzat per la figura de Fra Garí, que és, ja d’entrada, un penitent, un representant de la divinitat. L’individu aïllat per causa dels seus pecats no pot resistir-se als encants corporals de la bella Riquilda, filla de Jofre el Pilós. Observem que la noia és presa per les forces demoníaques i que fa la mateixa funció que la llebre en el poema anterior. Ara l’amor espiritual de la divinitat és vençut pel pecat de lascívia. La carn humana, novament, es doblega davant de la divinitat. Això és presentat de manera immediata a la segona estrofa: aquesta acceleració expositiva del poema ens mostra la intenció de l’autor de crear uns poemes en què la tesi de l’«alma catalana» aparegui en primer terme. El càstig per la desatenció a l’espiritualitat ara consisteix en un clar procés d’animalització (secció III). Ara bé, la novetat en aquest cas és que apareix el perdó. A la secció IV, Maragall conclou el poema amb una veu d’innocència anònima que suposa la redempció del pecador. Aquesta circumstància també resoldrà, el 1911, la sèrie d’«El comte Arnau». Certament, ha de ser la mateixa cançó popular cantada des de la candidesa pura i espiritual, i absent de carnalitat, la que redimeixi el protagonista. El premi és el d’elevar-se a una nova dimensió d’humanitat que superi el seu lligam amb l’energia negativa de la terra. El poeta, doncs, ens ofereix les claus de la superació dels pecats de l’individualisme. Per una banda, es fixen els trets d’un caràcter en què l’individualisme incorpora la idea positiva d’inquietud i, per l’altra, es donen les vies de superació de la negativitat materialista i anàrquica d’aquest individualisme vitalista. Probablement en aquest sentit s’han d’entendre la presència de la boira, que impedeix la visió clara de la realitat, al principi del poema i la desaparició de la boira al final, com a símbol d’una nova mirada neta. Malgrat tot, Riquilda, la manifestació de la sensualitat terrenal, és un «raig de sol» (vers 18), i aquesta dimensió vital i solar és un tret característic, segons el poeta, de l’essència catalana. Formalment el poema, com en el cas anterior, potencia l’oralitat i el regust popular en l’ús de versos heptasíl·labs organitzats en estrofes de vuit versos amb una coda de dos que fixa la relació entre el paisatge, Montserrat, i el protagonista, Fra Garí. 2.4 Arnau: el vitalisme a ultrança El mite del comte Arnau és el que més interessa Maragall i és el poema capital de les Visions. El que llegim en aquest aplec és la primera part de la sèrie de tres que es tanca el 1911 i que reflecteix, com ja hem dit, l’evolució ideològica del poeta. L’Arnau de 1900, però, és l’estadi inicial i més emblemàtic del regeneracionisme còsmic propi dels anys noranta, i un compendi dels punts forts del vitalisme que acabem de tractar en els poemes anteriors. Formalment, el poema presenta una mètrica variada i alterna l’absència de rima amb la rima assonant; i amb una estructura narrativa molt més sofisticada que en els poemes anteriors. Com si es tractés d’un libretto wagnerià, Maragall combina la descripció amb els episodis dialogats que atorguen al conjunt una certa dimensió teatral. En l’aspecte temàtic, cal començar per dir que el mite del Comte s’explica per l’expansió del catalanisme coetani i per la visió particular del mite popular que estampa Maragall. Aquest primer Arnau té serrells nacionalistes i s’empara en una reinterpretació genuïnament romàntica de la llegenda. Ara el vitalisme és en primer terme i es defensa a ultrança davant d’un espiritualisme quietista. Per aquesta raó el poema, en la primera secció, presenta un heroi vinculat a la dimensió nocturna de la carn i a un ca- 8
Guia de lectura de Visions i Cants vall que implica inquietud vital, i posteriorment intel·lectual. L’individualisme s’evidencia en la confrontació entre el Comte i els pastors: la dicotomia individu ideològicament actiu i massa passiva. En l’apartat II és Adalaisa la que concentra l’atenció: el personatge femení s’explica des de la seva contradicció. Això vol dir que la carn de l’abadessa domina el seu esperit. El punt en comú entre tots dos personatges és l’alegria que professen per la vida: activa en el cas d’ell, passiva en el cas d’ella. La col·lisió entre els dos mons és present en la tercera part: el diàleg inicial constata la lluita entre dues representacions de la vida. Per una banda, la petició de la carn que fa Arnau i, per altra, la petició d’esperit de l’Adalaisa. Aquesta lluita es manifesta en un aspecte prou important (vers 20): la mirada. No podem oblidar que l’estètica regeneracionista del moment condensa en els ulls dels protagonistes la inquietud vital i el dinamisme. El caràcter terrenal de l’heroi maragallià i del col·lectiu que es vol representar és òbvia quan es manifesta que el cel només es comprensible des de la terra (versos 35-38). Novament la dicotomia que havíem vist als espais de Montserrat. Maragall condensa en les paraules d’Arnau totes les tesis provinents de Nietzsche i del vitalisme més radical: la vida val més que l’esperit mort i artificiós, la voluntat com a motor essencial de la vida. Ara l’heroi és elevat a la mateixa categoria divina que el seu opositor: Arnau rivalitza amb el mateix Crist. Això suposa un salt qualitatiu en el jocs de contraris que fins aquí hem exposat, i una mostra clara de com un poema pot reflectir i condensar les aspiracions ideològiques de tot un moviment. En la confecció d’aquest peculiar triangle amorós s’hi afegeix, en la part IV, el cor de les veus de la terra: ara el volksgeist de què parlàvem esdevé actor del drama. La seva funció és la d’atiar l’heroi contra el poder de l’esperit diví i reclamar-li un plus de vitalisme. Maragall, aquí, manifesta la força del mite col·lectiu i la seva tipologia essencial. La resolució d’aquest plantejament dramàtic el tenim a la secció V: el rapte de l’abadessa suposa el triomf de la carn i d’un determinat concepte de la vida sensual i material. La bellesa de la dona no és deliqüescent ni decadentista i és el motor de l’acció; de fet, l’única acció del quadre escènic. A l’apartat VI, el diàleg del Comte amb les veus de les terra és particularment revelador: vèncer en la prova d’enfrontar-se a la divinitat li permet demanar un desig fàustic: la vida eterna (versos 146-151). Ara l’exaltació del vitalisme és total i engloba totes les vides possibles: l’animal, la vegetal, la mineral. En definitiva, es tracta de condemnar-se a la vida còsmica. Aquest dinamisme radical es manifesta clarament en els versos 210-220: la vida va associada a l’acció de mirar, i aquest mirar és l’emblema de la inquietud intel·lectual del Comte i de l’artista modernista. Maragall, definitivament, ha estampat la tesi ideològica regeneracionista. I això es completa amb el clímax individualista que clou el poema: l’embaràs de l’abadessa és el triomf de la carn, l’abandó del Comte subratlla que l’individu només es compromet amb el seu propi destí i amb el seu moviment constant, i la mort d’Adalaisa rebla el clau del triomf de la idea vitalista que representa Arnau. El poema, per tant, es pot llegir com a interpretació de les tesis particulars de Maragall i com a símbol de les teories modernistes coetànies. 2.5 El contrapunt de la plenitud harmònica En la construcció del mapa dels mites nacionals, «L’estimada de don Jaume» suposa tota una altra estratègia. Aquí no hi ha cap infracció dels manaments divins per part del protagonista; l’heroi forma part de la història i no de l’imaginari popular –malgrat la visió idealitzada que Maragall ens en dóna–, i el vitalisme no mena a la interpretació crítica de la realitat social de final de segle. És el poema més positiu del grup, en el sentit que pretén fixar una idea d’individualisme productiu en relació amb l’expansió de la catalanitat. 9
Page 1 and 2: Guia de lectura Visions i Cants, de
Page 3 and 4: JOAN MARAGALL [TiC] · C.7 · P. 13
Page 5 and 6: Guia de lectura de Visions i Cants
Page 7: TIPUS DE VERSOS [TiP] · C.1 · P.8
Page 13 and 14: «VIURE DEL PASSAT» [TiC] · C.7
Page 19: Guia de lectura de Visions i Cants

Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?