Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

TIPUS DE VERSOS
[TiP] · C.1 · P.8 - 9
QUARTETA
[TiP] · C.1 · P.12
Guia de lectura de Visions i Cants
Tot i que sense les implicacions semàntiques dels altres dos apartats, la segona part del
llibre, «Intermezzo», amb catorze poemes, segueix l’orientació estètica i ideològica dels
dos apartats principals que hem referit. Però l’aplec de poemes és més divers i dispers;
amb tot, és perceptible una certa ordenació cronològica i una clara sintonia amb la tesi
de la comunió entre individu i col·lectiu.
No ens podem estar de notar que en tot el volum hi ha la presència d’uns paisatges que
també canalitzen la idea d’ànima catalana. Els poemes no pretenen reflectir una geografia
descriptiva, ben altrament s’instal·len en la idea que el paisatge ens traspassa la
seva essència espiritual, i això supera les posicions positivistes de la primera meitat del
segle XIX. Maragall entén que el paisatge, aquí, és un element més de catalanitat que
l’energia individual ha de captar i construir literàriament. L’individu, doncs, es regenera
en la contemplació i la plasmació d’aquest paisatge. Des del mateix títol del volum, per
tant, tenim les pautes bàsiques de la lectura simbòlica del llibre. No cal dir que el títol
de Visions i Cants és un bon títol i molt explícit.
2.2 El primer pecat de l’home: el caçador de la contingència
Maragall enceta el llibre amb una tesi molt clara que es mantindrà al llarg de la primera
part. «El mal caçador» reelabora la llegenda popular, d’origen germànic –situada en alguns
casos a la muntanya de Montserrat i en d’altres al Montseny–, segons la qual un
caçador desatén la divinitat en el moment de la consagració i se’n va darrere una llebre.
El càstig per aquest sacrilegi és voltar eternament cercant la presa. Des d’aquesta
base, Maragall es preocupa per construir la idea de pecat primitiu comès per un excés
d’individualisme i de contingència terrenal.
Davant de l’amor diví redemptor, el caçador es deixa portar pel reclam d’allò immediat
i real. L’oposició entre la divinitat i el pecat de seguir el reclam material organitza els primers
21 versos i es condensa en el símbol del maligne que representa la llebre. El caçador
representa una determinada visió de l’individu vinculat al materialisme i, alhora,
serveix per caracteritzar un element essencial del col·lectiu català. En efecte, el poeta
utilitza els protagonistes de la primera part per condensar els trets rellevants de l’«ànima
catalana». Això ho hem de tenir present en cada poema de la primera part. La col·lisió
entre la divinitat i l’àmbit terrenal ja ens dóna una visió de la idea cosmològica que caracteritza
el llibre.
La primera tesi sobre aquest individualisme català que ultrapassa l’amor diví de la redempció
és particularment radical si tenim en compte que l’heretgia comporta una alegria
implícita (vers 24). Hi ha una voluntat vitalista clara en l’afirmació que la sentència
que el condemna a esdevenir una ànima en pena és entomada amb alegria per part del
caçador. L’energia individual, de base nietzschiana, que celebra la vida en moviment continu
és el tret més característic del caçador. El poeta, un cop establertes aquestes pautes
simbòliques, es preocupa, a partir del vers 25, d’ampliar la idea de temporalitat: el
temps, que marceix la vida, passa implacable mentre el caçador persegueix eternament
la llebre. I la dimensió tràgica d’aquesta figura s’intensifica amb l’ascens de l’hòstia a un
espai còsmic que cada vegada s’allunya més de l’home. El caçador està sotmès a
un moviment individualista horitzontal, mentre que la divinitat ascendeix en vertical.
Seguint la forma de la poesia tradicional que potencia l’oralitat i la mnemotècnia, Maragall
construeix el poema en art menor: en hexasíl·labs, i usant tercets rimats en els
dos primers versos i un vers lliure en el tercer; tret de la quarteta final, que fixa la idea
tràgica de l’eternitat com a càstig per la desatenció dels valors divins de l’amor espiritual.
El pecat que implica el seguiment material de la vida contingent és l’eix d’aquest
poema; i la voluntat de no resoldre aquest destí individual amb un perdó final suposa
el primer maó d’una construcció detallada de l’individualisme que es desgranarà en els
poemes següents.
7