Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

ESPONTANEISME
[TiC] · C.7 · P. 133
DECADENTISME (ESTETICISME)
[TiC] · C.7 · P. 122
REGENERACIONISME
[TiC] · C.7 · P. 122
HENRIK IBSEN
[TiC] · C.6 · P. 116 - 117
NOUCENTISME
[TiC] · C.9 · P. 161 - 164
Guia de lectura de Visions i Cants
Per entendre plenament la dimensió «mitològica» present a Visions i Cants (1900), ens
cal parar atenció al tractament de la natura que es fa als poemes de 1895, concretament
a la secció «Pirinenques» de Poesies. Ja apareix aquí una visió cosmològica de
la natura que li atorga una certa dimensió metafísica pròpia del romanticisme més profund
i idealista. Maragall esdevé canònicament modernista en el tractament d’aquest
tema. I els poemes concrets ens permeten d’anticipar la teoria poètica d’Elogi de la paraula
(1903) i d’Elogi de la poesia (1907). En efecte, no costa gaire de trobar, en el
tractament de la natura, ressons panteistes propis de la religió de la natura goethiana,
un determinat espontaneisme en la concepció de l’emoció com a motor de la creació
poètica, un incipient wagnerisme en allò que posteriorment serà la reinterpretació dels
mites nacionals, però també una melancolia decadentista. Maragall s’implica també
en els fets socials i polítics del moment: l’atemptat del Liceu de 1893 és tractat i interpretat
a «Paternal», i la càrrega ètica de la defensa del vitalisme provinent de Nietzsche
agafa pes per entomar els canvis ideològics i socials del moment. El poeta ja és un
punt de referència estètica i ètica en el context del primer modernisme. No cal dir que
aquesta circumstància és coetània a la expansió del catalanisme, que comporta més
compromís per part dels intel·lectuals i dels artistes. Ara s’imposa una exaltació de la
vida i la connexió compromesa amb el col·lectiu nacional; Maragall creu en la força individual
per superar el moment de crisi i ataca les posicions immobilistes. Ara tenim,
definitivament, un Maragall que impulsa el vitalisme i creu en una dimensió primitivista
de la poesia. Tot aquest corpus estètic és fonamental per donar un sentit contextual
a Visions i Cants. Però no podem oblidar, com dèiem més amunt, que Maragall
també flirteja amb el món de les fal·làcies patètiques del decadentisme del moment. El
joc amb el cromatisme emocional finisecular i el sensualisme crepuscular propi dels esteticistes
del moment és present en la poesia prèvia al volum que ens ocupa. El paisatge,
doncs, pren en l’univers maragallià els ecos d’una natura deliqüescent que
explica els camins diversos i simultanis de la poètica de final de segle. Joan Maragall
és un emblema clar, per tant, de la cruïlla estètica d’uns anys rics en propostes més o
menys antitètiques. Amb tot, la «temptació» decadentista és abandonada amb una
certa celeritat i Maragall s’aboca a les posicions poètiques més regeneracionistes i vitalistes,
i aquesta línia és la que es consuma amb èxit a Visions i Cants. El llibre representarà
un anar més enllà de les teories ara exposades i entroncarà amb les
implicacions estètiques d’una determinada reelaboració de la mitologia nacional.
A partir de 1900, Maragall recondueix la seva efusivitat ideològica cap a la recerca d’un
nou equilibri. El seu estatus social el mena a unes posicions més conservadores i el porten
a refer el seu primer ímpetu regeneracionista. Progressivament apareix en els seus
escrits una temàtica religiosa que corregeix les posicions estètiques anteriors. Encarem,
en aquesta època, un nou tractament del paisatge i de la idea de nació: la relació
amb el paisatge no pretén tant una injecció ideològica com una efusivitat emocional de
comunió. Aquesta idea de comunió còsmica és la que predomina en la seva teoria desenvolupada
a Elogi de la paraula (1903). Progressivament, Maragall evoluciona cap a
una poesia i una teoria que cerquen el ritme còsmic i emotiu en un sentit més espiritual.
Aquest itinerari és perceptible a Enllà (1906) i a Elogi de la poesia (1907). També
és útil per veure aquesta evolució la segona part d’«El comte Arnau», escrit entre 1901
i 1905: després d’una primera part clarament allunyada del mite popular, farcida d’individualisme
intel·lectual amb implicacions romàntiques i amb les derivacions asocials
del protagonista, ara ens presenta una figura carregada de tragèdia i molt lluny de l’efervescència
ibseniana i nietzschiana; ara Arnau, com Maragall, s’allunya del «radicalisme»
vitalista i s’acosta a la calma burgesa. I, finalment, el tercer comte Arnau, el de
Seqüències (1911), torna a una certa exacerbació individual que creu en la potència
redemptora de la poesia. Ara tenim un nou messianisme que entronca amb la necessitat
de reivindicar el paper de l’artista per sobre del sistema incipient del noucentisme.
En aquest sentit també cal entendre l’«Oda nova a Barcelona» i el «Cant espiritual». De
fet, la Setmana Tràgica havia manifestat els aspectes negatius del col·lectiu treballat a
Visions i Cants. El moviment noucentista i els fets històrics del moment enfronten Maragall
amb un sentiment de solitud. Des d’aquesta solitud, malgrat tot, Maragall encara
4