Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

JOAN MARAGALL
[TiC] · C.7 · P. 134 - 135
ROMANTICISME
[TiC] · C.4 · P. 68 - 73
JOCS FLORALS
[TiC] · C.5 · P. 90 - 91
RENAIXENÇA
[TiC] · C.5 · P. 88 - 91
VITALISME
[TiC] · C.6 · P. 109
JOHANN W. GOETHE
[TiC] · C.4 · P. 68 I 71 - 72
MODERNISME
[TiC] · C.7 · P. 121 - 123
FRIEDRICH NIETZSCHE
[TiC] · C.6 · P. 109
Guia de lectura de Visions i Cants
1 CONTEXTUALITZACIÓ
1.1 La dualitat d’una vida poètica
Quan Joan Maragall publica, el 1900, Visions i Cants ja és un poeta ple o en camí de
la plenitud. En efecte, després de la crisi de joventut que l’esqueixava entre el seu destí
de burgès industrial i el món de les lletres des d’una perspectiva romàntica, després
dels estudis universitaris i de la Flor Natural guanyada el 1881 que constatava el seu
interès i la seva dedicació a la literatura, i encara després de la crisi que pateix en no
trobar l’encaix vital entre el seu paper social com a burgès representatiu de la nissaga
i la seva vocació poètica, Maragall fa una inflexió el 1888 amb la publicació de «L’oda
infinita». Amb aquest poema Maragall constata l’assumpció de la seva condició plena
de poeta, però també, biogràficament, assumeix la condició burgesa com a modus vivendi.
A partir dels anys noranta, doncs, tindrem un Maragall escindit en la doble natura
de burgès i de poeta. Aquest fet marcarà l’orientació de la seva obra en vers i
especialment de la seva obra assagística. Sovint es retreu al poeta la contradicció implícita
que suposa aquesta doble natura d’acord amb la perspectiva romàntica de la vocació
literària, però, probablement, la col·lisió d’interessos i de les perspectives
ideològiques subsegüents des d’on Maragall analitza la realitat circumdant és un motiu
suplementari d’interès en la seva obra; i, encara més, és una constatació real de les
contradiccions pròpies del país en el traspàs del segle XIX al segle XX.
Com a poeta, Maragall s’inicia, pels volts de 1878, amb una obra que s’encadena a alguns
tòpics propis de la Renaixença i del jocfloralisme. Certament, els primers poemes
segueixen formalment i temàticament els cànons del segle XIX: hi trobem temes patriòtics,
la forma vinculada a la poesia popular, el lirisme propi de la poesia circumstancial
i menestral que treballa els motius quotidians de classe i el sentimentalisme propi del
moment. La Renaixença, amb el seu corpus teòric i temàtic, actua com a substrat evident
en la fase de formació del poeta. Maragall utilitza les plataformes del moment, els
Jocs Florals principalment, per tal de lligar-se a la tradició literària immediata. Però
també sap anar a les deus més universalment romàntiques i es comença a interessar
per mites com ara el de Faust, tot i que encara des d’una perspectiva menestral i localista.
La via d’accés, però, a la gran poesia ja s’ha encetat. La bisectriu arriba el 1888
amb «L’oda infinita». En aquest poema, Maragall es defineix clarament com a poeta en
majúscula, malgrat les seves circumstàncies socials i econòmiques. El poeta manifesta
una visió de la poesia clarament romàntica: l’acte creatiu té a veure amb una missió vital
que s’empelta de valors com la inspiració, la imaginació, la vitalitat i el vitalisme incipient.
Aquesta circumstancia no és sorprenent si tenim en compte que, paral·lelament,
ja ha iniciat la seva faceta de traductor, que l’ha connectat amb el gran romanticisme
alemany. Un romanticisme que, al seu torn i de la mà de Goethe, no renuncia a la tradició
de la poesia antiga. Novament una dualitat que ajuda a entendre la visió global
de la poesia i del món que tindrà Maragall al llarg de la seva vida i de la seva obra.
Com en el cas de Goethe, Maragall rema entre els clàssics i els romàntics. Durant
aquests anys noranta, també trobem el Maragall que s’estrena com a articulista a El Diario
de Barcelona i el Maragall que es casa amb Clara Noble el 1891. Definitivament la
vida i la poesia s’uneixen de manera indissoluble. Des d’una serenitat vital apareixen
els poemes amorosos i el descobriment progressiu d’un determinat concepte de natura
que actua com a expansió del jo poètic. Som en el decurs de la primera meitat dels anys
noranta, Maragall treballa totes les textures poètiques del moment. Això vol dir que s’interessa
per la radicalitat del primer modernisme, que intensifica la vinculació goethiana
entre natura i subjecte, i que treballa el concepte de vitalisme nietzschià, però també
experimenta en el decadentisme esteticista en voga a les festes modernistes de Sitges.
De fet, el poeta se submergeix en els meandres modernistes, i és representant destacat
de l’etapa combativa del moviment que arriba fins a 1900. El volum Poesies, en l’edició
de 1895, mostra aquest aiguabarreig propi de l’època i del moviment modernista.
3