Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

More documents

Recommendations

Info

Índex 1 Contextualització 3 1.1 La dualitat d’una vida poètica 3 2 Anàlisi temàtica i formal 6 2.1 La significació de les Visions i dels Cants 6 2.2 El primer pecat de l’home: el caçador de la contingència 7 2.3 La confrontació entre el paisatge celeste i el terrestre 8 2.4 Arnau: el vitalisme a ultrança 8 2.5 El contrapunt de la plenitud harmònica 9 2.6 Serrallonga: el penediment del pecador 10 2.7 Els Cants: la construcció col·lectiva de la nació vital 11 2.8 «Intermezzo»: el calaix de sastre 14 3 Guió per al comentari de l’obra 17 3.1 Contextualització 17 3.2 Anàlisi temàtica i formal 17 2
JOAN MARAGALL [TiC] · C.7 · P. 134 - 135 ROMANTICISME [TiC] · C.4 · P. 68 - 73 JOCS FLORALS [TiC] · C.5 · P. 90 - 91 RENAIXENÇA [TiC] · C.5 · P. 88 - 91 VITALISME [TiC] · C.6 · P. 109 JOHANN W. GOETHE [TiC] · C.4 · P. 68 I 71 - 72 MODERNISME [TiC] · C.7 · P. 121 - 123 FRIEDRICH NIETZSCHE [TiC] · C.6 · P. 109 Guia de lectura de Visions i Cants 1 CONTEXTUALITZACIÓ 1.1 La dualitat d’una vida poètica Quan Joan Maragall publica, el 1900, Visions i Cants ja és un poeta ple o en camí de la plenitud. En efecte, després de la crisi de joventut que l’esqueixava entre el seu destí de burgès industrial i el món de les lletres des d’una perspectiva romàntica, després dels estudis universitaris i de la Flor Natural guanyada el 1881 que constatava el seu interès i la seva dedicació a la literatura, i encara després de la crisi que pateix en no trobar l’encaix vital entre el seu paper social com a burgès representatiu de la nissaga i la seva vocació poètica, Maragall fa una inflexió el 1888 amb la publicació de «L’oda infinita». Amb aquest poema Maragall constata l’assumpció de la seva condició plena de poeta, però també, biogràficament, assumeix la condició burgesa com a modus vivendi. A partir dels anys noranta, doncs, tindrem un Maragall escindit en la doble natura de burgès i de poeta. Aquest fet marcarà l’orientació de la seva obra en vers i especialment de la seva obra assagística. Sovint es retreu al poeta la contradicció implícita que suposa aquesta doble natura d’acord amb la perspectiva romàntica de la vocació literària, però, probablement, la col·lisió d’interessos i de les perspectives ideològiques subsegüents des d’on Maragall analitza la realitat circumdant és un motiu suplementari d’interès en la seva obra; i, encara més, és una constatació real de les contradiccions pròpies del país en el traspàs del segle XIX al segle XX. Com a poeta, Maragall s’inicia, pels volts de 1878, amb una obra que s’encadena a alguns tòpics propis de la Renaixença i del jocfloralisme. Certament, els primers poemes segueixen formalment i temàticament els cànons del segle XIX: hi trobem temes patriòtics, la forma vinculada a la poesia popular, el lirisme propi de la poesia circumstancial i menestral que treballa els motius quotidians de classe i el sentimentalisme propi del moment. La Renaixença, amb el seu corpus teòric i temàtic, actua com a substrat evident en la fase de formació del poeta. Maragall utilitza les plataformes del moment, els Jocs Florals principalment, per tal de lligar-se a la tradició literària immediata. Però també sap anar a les deus més universalment romàntiques i es comença a interessar per mites com ara el de Faust, tot i que encara des d’una perspectiva menestral i localista. La via d’accés, però, a la gran poesia ja s’ha encetat. La bisectriu arriba el 1888 amb «L’oda infinita». En aquest poema, Maragall es defineix clarament com a poeta en majúscula, malgrat les seves circumstàncies socials i econòmiques. El poeta manifesta una visió de la poesia clarament romàntica: l’acte creatiu té a veure amb una missió vital que s’empelta de valors com la inspiració, la imaginació, la vitalitat i el vitalisme incipient. Aquesta circumstancia no és sorprenent si tenim en compte que, paral·lelament, ja ha iniciat la seva faceta de traductor, que l’ha connectat amb el gran romanticisme alemany. Un romanticisme que, al seu torn i de la mà de Goethe, no renuncia a la tradició de la poesia antiga. Novament una dualitat que ajuda a entendre la visió global de la poesia i del món que tindrà Maragall al llarg de la seva vida i de la seva obra. Com en el cas de Goethe, Maragall rema entre els clàssics i els romàntics. Durant aquests anys noranta, també trobem el Maragall que s’estrena com a articulista a El Diario de Barcelona i el Maragall que es casa amb Clara Noble el 1891. Definitivament la vida i la poesia s’uneixen de manera indissoluble. Des d’una serenitat vital apareixen els poemes amorosos i el descobriment progressiu d’un determinat concepte de natura que actua com a expansió del jo poètic. Som en el decurs de la primera meitat dels anys noranta, Maragall treballa totes les textures poètiques del moment. Això vol dir que s’interessa per la radicalitat del primer modernisme, que intensifica la vinculació goethiana entre natura i subjecte, i que treballa el concepte de vitalisme nietzschià, però també experimenta en el decadentisme esteticista en voga a les festes modernistes de Sitges. De fet, el poeta se submergeix en els meandres modernistes, i és representant destacat de l’etapa combativa del moviment que arriba fins a 1900. El volum Poesies, en l’edició de 1895, mostra aquest aiguabarreig propi de l’època i del moviment modernista. 3
Page 1: Guia de lectura Visions i Cants, de
Page 5 and 6: Guia de lectura de Visions i Cants
Page 7 and 8: TIPUS DE VERSOS [TiP] · C.1 · P.8
Page 13 and 14: «VIURE DEL PASSAT» [TiC] · C.7
Page 19: Guia de lectura de Visions i Cants

Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?