Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

Guia de lectura de Visions i Cants
La idea de la feminitat ja treballada a «Dimecres de Cendra» és la que rebla el clau d’aquesta
secció en el poemes «La dona hermosa» i «L’esposa parla». En el primer poema,
la idea de la dona es posa a l’alçada del tractament del paisatge: la bellesa mena a la
contemplació. L’assumpció de la bellesa, com en el paisatge i la tempesta, aboca l’individu
a la lluminositat espiritual que incideix en la consciència o la meditació. La contemplació
de l’exterior torna a ser un camí per arribar a l’interior de l’individu. Maragall
no negligeix, en aquesta interpretació, la dimensió metafísica i abstracta de la figura femenina,
ans al contrari: la intensifica. Els poemes de circumstàncies s’equilibren amb
passatges lírics que teoritzen sobre la funció de la poesia i la bellesa. I aquesta idealització
es referma i es concreta amb la veu de l’esposa del darrer poema. El correlat de
la muller de Maragall, Clara Noble, ara serveix per definir el poeta i la relació marital que
estableix amb la dona. Un element unificador vertebra el poema: la idea o la llei d’amor
a la qual ens referíem en apartats anteriors. En efecte, l’amor és el valor suprem
que emergeix en el llibre: l’amor a la vida enèrgica, l’amor que creix en el paisatge, l’amor
espiritual i cristià. La relació de comunió i de transgressió de les diverses tipologies
d’amor és una via prou segura per interpretar el conjunt del llibre. En aquest aiguabarreig
temàtic que és «Intermezzo», també podem notar la diversitat de les estratègies
formals, en què predomina el decasíl·lab, amb cesura o sense, combinat amb els versos
octosil·làbics i d’altres de metre encara més curt. Les rimes també combinen la
consonància i l’assonància, i els patrons estròfics son molt diversos i variables. Així
doncs, «Intermezzo» és també un compendi d’estratègies formals que experimenten
amb els registres populars i amb una concepció molt lliure i maragalliana de l’estructura
estròfica del poema.
El conjunt de Visions i Cants ofereix al lector la possibilitat d’intepretar els punts forts
de la poètica de Maragall fins a 1900, i de repassar els punts d’interès ideològics i les
apostes estètiques de la primera etapa modernista. Alhora permet de trobar tant els
rastres de la incidència de la Renaixença com dels trops més importants que Catalunya
va assumir del romanticisme alemany. També és un llibre que obliga a tenir en
compte l’itinerari biogràfic del poeta per situar els seus focus d’interès poètic, i que
posa de manifest com ell mateix els transcendeix per assolir una poètica superior
que el convertirà en el far orientador de tota una generació. Tot plegat no és poca cosa
en un volum que aplega vint-i-cinc poemes mal comptats.
16