Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

Guia de lectura de Visions i Cants
En el mateix sentit de poema de circumstàncies que només pretén fixar el moment, trobem
«Els Reis»: la festivitat porta Maragall a potenciar un món càndid d’il·lusió que no
va més enllà d’aquesta il·lusió i de la religiositat implícita. De la mateixa manera cal entendre
«Sol, solet»: encara l’interès per un món infantil i harmònic i per la cançó popular
que lliga els esperits. Maragall, ens aquests poemes breus d’art menor i rima
consonant, només pretén la reelaboració de la imatgeria popular.
Un pas més enllà es dóna amb «Dimecres de cendra». Amb un tractament vagament
similar al de la figura femenina d’Adalaisa, la noia a qui es dedica el poema és una via
per defensar el vitalisme per damunt de l’espiritualitat mística. La figura es contraposa
subtilment a la iconografia popular de les verges deliqüescents. Ara la festivitat que origina
el poema no és l’objectiu temàtic del poema; la intenció és la de crear un «patró»
de joventut que amplia les peticions del «Cant dels joves». D’aquí vénen l’imperatiu
que domina el poema i el to de consigna, i també la localització de la vida en el front i
en els llavis, com en el cas de l’abadessa. La composició en alexandrins del poema accentua
la gravetat de la petició i la seva importància. Però «Lo diví en el Dijous Sant»
suposa una correcció del vitalisme vagament carnal i s’instal·la en la creença que
«...dura la vida / més enllà del cos – i dels seus sentits» (versos 5-6). Maragall, novament,
oscil·la cap a una visió de la divinitat com a bàlsam de les imperfeccions i dels
dolors humans.
I tornem a la perspectiva organicista amb «L’aufàbrega». El món natural celebra la seva
sensualitat condensada en la planta que omple el poema d’olor. El paisatge còsmic es
redueix a la unicitat minimalista de l’alfàbrega. El poema, provinent de l’imaginari popular,
es concentra en remarcar un paisatge sensitiu que justifiqui i reforci l’encís de
la nit màgica de Sant Joan. El món sensorial, per tant, s’alterna amb l’espiritualitat, i Maragall
es manifesta encara més dual. No cal dir que l’energia terrestre que desprèn
vida cristal·litza en la protagonista del poema. La natura petita es complementa amb la
visió còsmica d’«A muntanya» i de «Després de la tempestat». El paisatge immens
torna a escena i ens mostra la incidència dels motius del romanticisme més canònic.
La força de la natura representada per la tempesta té també dos camps d’acció, la
muntanya i la ciutat. Els poemes utilitzen el recurs de descriure una escena més o
menys quotidiana, però el poeta es concentra en l’energia de les forces còsmiques i en
els seus efectes en la humanitat. La idea de la transformació de l’ordre humà és clar
en el fet que els individus, després de la tempesta, accedeixen a una nova realitat llumínica.
De fet, el poder de la natura actua com a correlat de les transformacions interiors
de l’individu, i Maragall defensa aquest paper de la tempesta exterior i interior
com a símbol positiu de la necessitat que l’individu es transformi per accedir a una segona
naixença. Aquest dos poemes s’allunyen de l’ordre cronològic i santoral dels altres
i esdevenen més intemporals i simbòlics. Però amb l’arribada de l’hivern i de «La
nit de la puríssima», el poeta recondueix la idea simbòlica de la nocturnitat del comte
Arnau i proposa una nit espiritual de cromatisme blavenc. La idea d’Infinit s’allunya ara
de la concepció d’eternitat vital de les Visions i es farceix amb un religiositat cristiana.
Així doncs, aquest cristianisme és també, segons Maragall, un element caracterològic
de l’ànima catalana. I els trets essencials de la catalanitat neixen d’una manera orgànica
tal com creixen les flors: «L’ànima de les flors» pot ser llegit des d’aquest punt de
vista, i també «L’aufàbrega». Però, al poema d’«Intermezzo», s’hi afegeix la funció de
la poesia: «mes ara nostre brill el poeta encanta / i això mai morirà»; la poesia té la funció,
segons Maragall, d’eternitzar els valors nacionals, els seus trets essencials, i de
traspassar-los a les noves generacions. Aquest és el sentit final del llibre, i això supera
el poder de la mort sobre les flors.
15