Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

ÈPICA ROMÀNTICA
[TiC] · C.4 · P. 72 - 73
CESURA
[TiP] · C.1 · P. 8
Guia de lectura de Visions i Cants
2.8 «Intermezzo»: el calaix de sastre
Aquesta part del llibre la tractem en darrer lloc perquè és una amalgama de poemes
escrits durant la segona part dels anys noranta que no té la voluntat unitària de les altres
dues seccions. El fet que se situï a la part central del volum es deu a la seva funció
de «mitja part» entre els dos eixos estèticament i ideològicament forts del llibre.
Aquesta circumstància cal relacionar-la amb la tradició romàntica i amb la concepció
de Visions i Cants com una espècie de llibret operístic. Tot plegat vol dir que no podem
establir unes relacions tan directes entre els poemes que conformen l’«Intermezzo»: no
hi ha una tesi unitària que lligui la secció, i el sistema organitzatiu dels poemes s’explica
per un seguiment cronològic de les festes religioses i populars del cicle anual.
Amb tot, Maragall encara escampa en els versos més circumstancials o descriptius
unes bones dosis dels temes que hem tractat fins aquí.
D’entrada, convé anotar que el primer poema, «A la mare de Déu de Montserrat», incideix
en la importància del paisatge com a canalitzador del nacionalisme, tot i que des
d’una perspectiva més religiosa. Aquesta religiositat, que cal relacionar amb el Maragall
burgès, es carrega de sentiment: el sentiment ara es manifesta en primer terme des
de la primera estrofa. Ara bé, aquest sentiment prové de la contemplació de la imatge;
es tracta de l’adaptació de la idea de la contemplació del paisatge de les Visions com
a via de regeneració individual. Però ara Montserrat és el rerefons i la cara de Verge capitalitza
l’operació. I la capitalitza tant que tota la muntanya és una expansió de la Verge.
Maragall pren la dimensió gegantina de la natura que tenia la Renaixença i l’adapta al
seu tarannà (versos 14-29). Aquest fet dóna al poema un cert to èpic molt del gust romàntic.
L’home queda reduït davant de la magnanimitat de l’obra divina. I aquest fet
es constata mitjançant la contemplació, el mirar. Observem, doncs, com la mirada contemplativa
és una altra dimensió de la mirada ideològica i inquisitiva del comte Arnau.
Maragall no és només polimòrfic des del punt de vista formal i mètric, també ho és des
del punt de vist temàtic. Ara, de la contemplació es deriva un estat d’encantament que
té molt a veure amb l’idealisme de l’estètica romàntica, i per això el poema mostra com
el poeta es vincula a l’idealisme de les seves fonts d’inspiració d’origen germànic. La
recerca de la imatgeria i del paisatge popular se suma a l’ús de l’octosíl·lab amb cesura
i a la rima consonant en els versos imparells.
«La cançó de Sant Ramon» respon a la circumstància que la Capella Nacional Russa
actués el 1895 a Barcelona. Maragall fa una versió d’aquesta cançó de bressol i potencia
el caràcter hagiogràfic del poema referit a Sant Ramon de Penyafort. Però el que
vol evidenciar Maragall és el poder de la cançó mateixa: la cançó provinent de l’imaginari
català traspassa les fronteres del país, i el miracle és que el volksgeist propi es
manifesti en la llengua russa. Aquest fet demostra la universalitat de la poesia popular
catalana i la seva productivitat en encadenar les generacions del país (estrofes primera
i segona). En un poema circumstancial, doncs, també és possible injectar-hi una determinada
funció del catalanisme d’arrel popular.
Una altra circumstància, la de la mort del cunyat del poeta, dóna origen a «En la mort
d’un jove». El poema se centra en el plany per la pèrdua, però el poeta aprofita per
subratllar el caràcter lluitador de l’homenatjat. Encara que amb una presència mínima,
torna a incidir en el tema del vitalisme: la vida és la lluita fins a l’arribada de la mort que
embelleix. La temporalitat humana se sotmet a l’eternitat del paisatge representat pel
«ponent dolcíssim». El camp, com a símbol de la natura, resta etern més enllà de la humana
caducitat. El tema havia estat tractat a bastament pels poetes de la Renaixença,
i Maragall no hi introdueix gaires canvis.
14