Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

CARPE DIEM
[TiP] · C.3 · P. 63
Guia de lectura de Visions i Cants
La nació s’ha construït des dels seus símbols antics, però la nació també és, per a Maragall,
el futur. Això és el que comunica el «Cant dels joves». Novament el jo poètic es
confon en el plural dels joves que canten la consigna. Maragall estampa una afirmació
positiva del futur nacionalista i reclama una actitud ideològicament vital. D’entrada hi
ha l’afirmació del present de la nova generació i la voluntat de despertar-se respecte a
la història, aquesta és la funció de la primera estrofa. El poeta concep aquest moment
com un triomf de la lluminositat simbòlica del país: d’aquí vénen totes les referències
llumíniques i cromàtiques a la claror. La llum solar implica el cant afirmatiu del poble i
l’aspiració a emprendre el vol. Si la senyera s’havia convertit en un ocell, ara és tot el
jovent qui vola. I en aquest punt, Maragall persevera en la demanda d’una actitud regeneradora:
el jovent ha de reinterpretar la història i la tradició. El poeta reclama la
«tempesta» en el sentit vitalista que ja hem vist en els altres apartats de la guia. No cal
dir que la idea de joventut dinàmica i vital és present en l’estètica regeneracionista del
modernisme i com aquesta joventut de Maragall s’hi relaciona. El ritme del poema és
trepidant en l’ús de l’heptasíl·lab i en una rima consonant ABBA que amplifica sonorament
la demanda del poeta.
El «Cant de maig, cant d’alegria» reprèn el vitalisme que hem tractat i el connecta amb
la cronologia estacional que actua com a peculiar fal·làcia patètica positiva. L’alegria del
cant està en sintonia amb la claror del mes de maig. L’alegria és el tema principal: l’alegria
agermanada en les veus del poble que celebra la fertilitat del maig. Aquesta alegria
és una depuració de l’alegria d’Arnau i de Serrallonga. Ara l’alegria es vincula amb
l’amor compartit i amb l’alegria de la terra que celebra la seva producció cromàtica de
béns naturals. En efecte, Maragall potencia el cromatisme visual i reclama la comunió
de la dimensió humana amb una terra regenerada. El vitalisme implícit és evident i
cristal·lí. La visió organicista del poeta està en tot moment en primer terme i també la
voluntat de joia compartida. I també la dualitat de què parlàvem en començar l’anàlisi
de l’obra: per una banda existeix un determinat misticisme del col·lectiu nuat a la terra
i, per l’altra, la idea que el poble és un col·lectiu de «soldats lluents» xops de claror natural.
Maragall no es pot estar de reclamar una actitud novament vital i entroncada a
l’«alma catalana». Per això el poema acaba amb el foc simbòlic i llegendari de Sant
Joan. La idea antropològica de transgressió continua present, així com la necessitat del
poeta de confondre’s amb el poble en un plural exhortatiu. El decasíl·lab rimat alternadament
en consonant, combinat amb l’heptasíl·lab que funciona com a coda estròfica,
és el recurs perfecte per canalitzar la consigna.
I la consigna més nítida de vitalisme sense restriccions el trobem al «Cant de novembre».
Aquest poema actua com a catarsi d’un plural que depassa la idea de nació: és
el poema amb pretensions més universalistes dels Cants. Ara han desaparegut totes les
referències nacionals i el tema és la vida mateixa, una determinada visió de la vida. La
voluntat de concebre la vida com a totalitat integradora dels contraris és evident en la
primera estrofa: el verd i el vermell són igualment vàlids, no importa la dualitat de la primavera
i de l’hivern, i la vida és la suma dels contraris. Amb la iconografia del sursum
corda religiós s’inicia una segona estrofa que plasma la necessitat humana de superar
la seva temporalitat innata. La vida s’associa al present del carpe diem clàssic i el plaer
és el motor de les accions. Les imatges bèl·liques dels poemes anteriors aquí prenen
una dimensió més ontològica en el «combat» que és la vida (vers 13). És per aquest
motiu que la conclusió del poema defuig i critica sense pal·liatius les temptacions decadentistes.
Maragall se’ns presenta com l’emblema màxim del vitalisme romàntic, i
modernista per extensió.
En un joc cabalístic peculiar, Maragall confegeix la unitat des de la màgia numèrica de
la trinitat: «Els tres cants de la guerra» és compost per tres seccions-poemes que interpreten
poèticament les peripècies històriques del país des de 1896 fins a 1899. La
crisi provinent de la guerra colonial és ara el correlat dels poemes i el posicionament
de Maragall fixa una determinada visió del nacionalisme finisecular. El tema ja havia
estat tractat pels prohoms de la Renaixença des de les pàgines dels diaris de l’època,
12