Maquetación 1 - PARAULES I LLIBRES. Llengua

Guia de lectura de Visions i Cants
Formalment, el poema s’organitza principalment en decasíl·labs amb rima consonant
en els versos imparells, i això potencia el dinamisme de la narració dialogada; en el
desenllaç, però, la veu del protagonista es rebla amb quatre heptasíl·labs i un lema
final novament decasil·làbic. La diversitat mètrica, rítmica i estròfica és una constant en
el conjunt de les Visions i té a veure amb la voluntat de narrar combinada amb la necessitat
d’un dinamisme formal que coincideixi amb el tractament dels temes exposats.
Formalment, per tant, Maragall es mostra molt inquiet i prova molts registres
extrets de la poesia popular, de la qual reinterpreta diversos aspectes a la primera part
del llibre.
2.7 Els Cants: la construcció col·lectiva de la nació vital
A la tercera part de Visons i Cants es proposa, per concloure el llibre, un conjunt de poemes
que manifesten uns determinats pilars del nacionalisme català del moment. Per
aconseguir-ho, Maragall recorre als símbols nacionals col·lectius, la sardana i la senyera,
i proposa una determinada actitud vitalista d’aquest nacionalisme que defensa. Els dos
primers poemes se centren en l’àmbit de la col·lectivitat i en la seva forma de representació
coral: la dansa que cohesiona el poble i el cant que el representa. Aquest caràcter
coral és l’objectiu principal. Tot i l’aparent circumstancialitat dels dos primers poemes
(no oblidem que el «Cant de la senyera» ha esdevingut representació de l’Orfeó Català),
Maragall s’encarrega de filtrar en el tòpics tractats la seva visió vital del nacionalisme: els
fadrins esdevenen «guerrers» en dansa, cosa que cal relacionar amb el dinamisme de la
primera part de llibre, però també seran «sacerdots» del ritme ocult. El poeta no es pot
estar de destil·lar la seva mitologia particular en el tractament del mite col·lectiu: el sacerdot
mostra una altra realitat oculta i s’empelta d’un lleu messianisme i misticisme que
entronca amb les teories romàntiques sobre la nació. Però això queda contrapesat amb
la mesura i l’ordre de la figura geomètrica de la sardana: el cercle és la plasmació de la
necessitat de mesura que el poble català incorpora per naturalesa. I aquest ordre té una
connexió amb una terra antiga vinculada a Ceres. La secció III del poema mostra aquesta
comunió atàvica amb la terra, amb el cicle estacional i amb una dimensió productiva del
col·lectiu. El mateix ordre, a la secció IV, és la garantia de salvació de la lascívia de les altres
danses peninsulars. La sardana és vista com a ordenació de les forces humanes
amb una solidaritat que construeix la unitat des de la individualitat. Aquesta circumstància
corregeix considerablement les tesis individualistes de les Visions. De fet, la
sardana és la representació del concepte ideològic i polític del nacionalisme: és la pàtria.
Maragall, doncs, primer defineix la pàtria a través dels seus símbols i després li recrimina
determinades actuacions en relació amb els avatars històrics.
Al col·lectiu se li parla en imperatiu i amb vocatius que incorporen tota la humanitat que
el conforma: aquesta és l’estratègia d’«El cant de la senyera». En efecte, el poema té
un to afirmatiu i una intenció cohesionadora; per això mateix el poeta s’incorpora al
plural i el poema esdevé la veu de tots que afirma una acció al voltant del símbol. L’acció
també té implicacions simbòliques, ja que es tracta d’una elevació del símbol per
sobre dels caps del poble i en ascensió vertical cap al cel. Recordem ara la significació
del cel de la primera part del llibre i tindrem la clau interpretativa del poema. La senyera
és l’eix de la germandat: Maragall proclama la necessitat d’un poble fraternal
que actuï positivament i organitzadament. No cal dir que aquests poemes tenen una
textura formal i temàtica molt més de proclama nacional, relacionada amb la voluntat
catàrtica dels himnes. Ara el guiatge alat del poble no el fa un protagonista individual
vinculat a la terra; ben al contrari, apareix un objecte enarborat per totes les mans del
poble (les mateixes mans de la sardana, és clar), que aspira a una dimensió celeste de
l’existència. El cel i l’aire és l’objectiu final del poble. El ritme és igualment molt més regular
i compassat en l’ús de l’heptasíl·lab amb rimes consonants alternes i en estrofes
regulars de sis versos. El ritme implícit de la sardana en el primer poema es manté en
aquest segon. La unitat dels dos poemes és clara des del punt de vista temàtic i formal.
11