RAP 18.1.indd - Revista d'Arqueologia de Ponent

é el guix és un material més emprat del que ens
pensem des d’època protohistòrica —i així ho hem
pogut constatar al llarg d’aquest estudi— l’ús que se
li donà a la necròpolis de la Pedrera, ara per ara
no té paral·lels coneguts en cap altra necròpolis del
terrori. El conjunt a què ens referim es correspon a
un lot de seixanta-tres tapadores trobades l’any 1958
en els treballs de salvament de la necròpolis.
Les tapadores de la necròpolis de la Pedrera podem
classificar-les segons la matèria de la qual estan
fetes en tres grups: opercles, tapadores de ceràmica i
tapadores de guix. En els diversos estudis realitzats
i que hem esmentat, les referències a aquest darrer
grup han estat molt breus o inexistents. En les fitxes
d’excavació realitzades per R. Martín 5 (MARTÍN 1958a),
únicament en un cas descriu l’existència d’una tapadora
de guix que concretament correspon a l’enterrament
A40. En el darrer i més complert estudi realitzat fins
a la data (PLENS 1986, 110-111, 138, làm. XXV i làm.
XXVI) s’assenyala l’existència d’aquests materials,
se’n fa una brevíssima descripció i es destaca la
presència de marques d’estores en les seves cares
posteriors. Darrerament, i atès que dues d’elles formaven
part de l’extinta Sala d’Arqueologia de l’IEI, les
seves fitxes foren publicades al catàleg de l’exposició
permanent corresponent (PLENS 2002, 288 i 300).
El desenvolupament dels treballs d’anivellament
de terres que destruïren la necròpolis de la Pedrera
feren que els sistemes de cobriment de les urnes així
com les seves vores i els possibles cobriments dels
enterraments, fossin els elements més afectats pel
procés de destrucció del jaciment.
A partir de l’inventari del fons antic de l’IEI
(MEDINA et al. 2005) hem comptabilitzat el nombre
d’individus mínims dels diferents tipus de tapadores
que es conserven de la necròpolis de la Pedrera, amb
el següent resultat:
Opercles: tres individus mínims. Correspondria a
un 2,27% del total.
Tapadores de ceràmica: seixanta-sis individus mínims.
Correspondria a un 50% del total.
Tapadores de guix: seixanta-tres individus mínims.
Correspondria a un 47,73% del total.
El lot de tapadores de guix que es conserva en el
Fons Arqueològic de l’IEI (MEDINA et al. 2005) que
pertanyen a la necròpolis de la Pedrera es compon
d’un conjunt format per vint peces senceres restituïdes
o perfils sencers i per setanta fragments corresponents
a quaranta-tres individus mínims. Per tant en total el
nombre d’individus mínims s’eleva a seixanta-tres, la
majoria conservats en el Fons Arqueològic de l’IEI i
no exposats al públic.
Com ja hem esmentat, aquestes peces no han estat
fins ara objecte de cap estudi monogràfic, tret de les
excepcions que hem citat.
Es tracta de peces modelades a mà a partir de
guix, la majoria de les quals presenten en el seu
revers empremtes de tela o de cistelleria.
L’interès per aquestes peces ens ha vingut donat
fonamentalment pel tipus de material emprat, i per les
empremtes visibles en la cara inferior de les tapadores.
Si bé sempre s’ha suposat que el material a partir
5. Fitxes inèdites. Fotocòpies cedides el març de 1980 per
M. Plens.
154
del qual estaven realitzades era el guix, hem volgut
contrastar aquesta apreciació i és per aquest motiu
que s’ha encarregat la caracterització del material
i l’estudi de les empremtes d’una selecció de peces
als investigadors Pilar Giráldez i Màrius Vendrell del
grup de recerca Patrimoni-UB Estudis del patrimoni
històric de la Universitat de Barcelona. Les peces que
han estat analitzades són setze fragments de les tapadores
de la necròpolis de la Pedrera (L-777, L-778,
L-779, L-780, L-782, L-783, L-784, L-785, L-786, L-787,
L-788, L-789, L-10177, L-10181, L-10182 i L-10201) i
un fragment del poblat de Carretelà (L-10176).
3.1. Resultats de les anàlisis
Els materials de formació de les peces s’han estudiat
sistemàticament per difracció de raigs X de pols
extreta de cada una de les tapadores seleccionades.
En tots els casos s’ha detectat guix com a compost
íntegrament formador de les tapes. A més, totes les
peces seleccionades s’han estudiat per microscòpia
òptica, especialment amb un estereomicroscopi, per
tal d’obtenir un bon detall de les empremtes, i deduir
una sèrie d’aspectes relatius al teixit que en el
moment de fabricació de les tapes va donar lloc a
les empremtes (GIRÁLDEZ, VENDRELL 2008b).
El guix s’obté per calcinació de guix natural (CaSO -
·2H 2 O), que es transforma en pols durant la fase
hemihidratada, bassanita (CaSO 4 ·1/2H 2 O). Aquesta es
barreja posteriorment amb aigua per a rehidratar-se
i formar de nou guix en la reacció d’enduriment,
però ara amb la forma desitjada per l’artesà. S’hi va
afegir també una petita proporció de grans de sorra
i de quars, que faciliten la formació de la massa en
reduir-ne la plasticitat.
Un cop preparada la massa de guix es col·locava
immediatament sobre un suport i abans que s’iniciés
el secat se li donava la forma desitjada.
L’ús dels teixits com a suport en la base sobre la
qual es conformaven les peces tenia com a funció
actuar de separador entre el guix i la base, per tal
d’impedir que en la reacció quedessin units i facilitar
el despreniment de la base un cop acabada l’elaboració
de la peça. Es descarta la possibilitat que el teixit
fos un motlle de la tapa, atès que cap de les mostres
presenta marques de tela en les vores.
En alguns casos pot observar-se cert allisat de la
superfície i una orientació de les bombolles d’aire
atrapades en la massa.
Quasi al mateix temps, si el disseny ho requeria,
es modelava i aplicava una petita massa de guix a
manera de nansa a la cara superior de la peça. No
calia cap altra operació per a adherir l’agafador,
sempre que el guix estigués encara humit i per tant
sense haver finalitzat el procés d’enduriment (GIRÁLDEZ,
VENDRELL 2008b).
3.2. Descripció dels materials
L-394
Tapadora plana de forma circular, fragmentada en
tres bocins (fig. 4). La vora és de secció desigual,
en unes tres quartes parts bisellada cap a la part
inferior, mentre que la quarta part restant és angular.
El seu diàmetre màxim és de 24,8 cm i el seu