Tercer trimestre - Vedruna Immaculada Barcelona

COP D’ULL núm. 29 JUNY 2011
20
Carolina Picas
Pepita!, Pepita!, Va que és tard…
Va! que anem tard a l’escola…
però on ets?
I la Pepita s’amagava darrera
d’una butaca… (o al menys és el
que jo recordo… ) el que si és cert
és que ella no volia anar a l’escola,
perquè deia que era un rotllo i
així ho va manifestar al pare, un
matí que ens acompanyava a l’escola.
I el nostre pare, un home de poques
paraules, va contestar; Ja
m’agradaria a mi, poder anar a
l’escola… si és la millor època…
Aquestes paraules les he recordat
així de clares sempre… potser
perquè no les entenia.
Què volia dir el pare?
Què voleu que us digui! per a
mi els primers anys de l’escola,
a banda de les amigues, la resta
era una tortura… la lliçó me la
sabia poc, segur que quan em toqués
dir-la em posaria nerviosa i
encara tindria més difi cultats per
dir-la. Ostres, allò era un rotllo!
Què m’importaven a mi els reis
Godos! I en castellà…
I, a sobre, m’havia de fer càrrec
d’aquella pesada de la meva
germana petita… sempre fent el
mico, saltironant tot el dia. Tant
era així que la mare, quan la va
dur a l’escola li va dir a la germana
Josefi na: “aqui les traigo este
torbellino…” i és clar, també en
castellà.
Anava a l’escola i encara no menjava
sola i no cal dir que era una
manefl a, sempre fi cant-se entre
mig de les meves amigues i jo…
Sí realment un rotllo! No li veia
cap gràcia en això d’anar a l’escola,
és evident que em permetia
tenir amigues (sempre han estat
importants per a mi) però, i les
monges? Ostres!, això si que eren
fi gues d’un altre paner… n’hi havia
de tots els colors… la “hermana
Josefi na” una castellonenca de
pro, ni un mot en català, era com
un sergent de la Guardia Civil (si
se’m permet aquesta expressió).
L’orgull era el pitjor dels pecats, sí
senyor, el pitjor. Però és que amb
l’orgull, també hi anava la confi -
ança en un mateix i això també ho
pretenien eliminar, sempre s’havia
de ser temorosos de Déu i el Poder…
Anys grisos, molt grisos! en quant
a educació van ser els de la nostre
infantesa, per sort tot no va ser ni
trist, ni penós. Amb el temps les
coses van millorar i les darreres
monges que vaig tenir ja van ser
molt i molt diferents d’aquelles
dels primers anys. Les amistats
han estat un bagatge important
per a mi, l’amor a la família també
i en quan als estudis qui més
qui menys va poder fer una carrera.
La Pepa va ser una d’elles, no podia
ser res més que advocat… segueix
sent una manefl a…
Jo no, a mi m’anaven més les Belles
Arts i vaig anar a la Massana.
Però amb totes aquestes explicacions,
estic deixant de banda
aquell comentari que va fer el
meu pare fa molts anys i que és
el motiu principal d’aquest escrit.
Ja m’agradaria a mi, poder anar
a l’escola… si és la millor època
de la vida!
Ara entenc que tenia tota la raó,
ara a mi, també m’agradaria anar
a l’escola, ep! calma a l’escola que
es fa ara, eh?
No a la dels anys 50… això si que
no. Sempre he tingut enveja de
l’oportunitat que han pogut gaudir
els meus fi lls, nebots i jovent
en general de l’escola que ara,
com a societat, tenim.
Amb el seus ets i uts, però el grau
de respecte, nivell educatiu i llibertat
que es viu ara no té res a
veure amb l’escola que vam tenir
nosaltres… tot és millorable, evidentment
i és la nostra obligació
i sobretot del Govern, passant per
tots els responsables dels diferents
graus educatius. Millorar-la dia a
dia, procurant donar i revertir a
la societat allò que has rebut. Només
així penso jo, podrem fer un
país pròsper i lliure.
Personatge protagonista CAROLINA I PEPA PICAS
Pepa Picas
Bé ara em toca a mi, sóc Pepa Picas,
“la Pepita que no volia anar
a l’escola”, jo el fet d’amagar-me
no ho recordo, doncs llavors tenia
tres anys, però sí que la mare m’ho
va explicar moltes vegades. En
canvi sí que recordo aquell matí,
anys més tard, en que li vaig dir al
pare “que era un rotllo” així com
recordo la seva resposta. Tampoc
ho vaig entendre en aquell moment,
però després, amb el pas
dels anys, sí que l’he entesa.
Del meu pas per l’escola en tinc
molt bon record, amb unes “hermanas”
que eren exigents amb
l’estudi, però en canvi molt més
lliberals i obertes que la resta
d’escoles religioses de l’època. Jo
tenia una amiga que anava a una
altra escola de la mateixa congregació
a Barcelona i el que ella explicava
no tenia res a veure amb el
que nosaltres vivíem. Van ser anys
d’estudi, però també de rialles i de
passar-ho bé, de caps de setmana
d’excursió, de caminades, de jugar
a bàsket, amb un entrenador que
era un noi de vint-i-quatre anys
(i això als anys seixanta i en una
escola de monges, Déu ni dó!) ,
de continuar essent “torbellino”
doncs recordo que un dia a classe
de “Formación del Espíritu Nacional”
pel fet de no parar de xerrar,
la professora que era de la Falange,
ens va castigar a mi i a unes
amigues, a que pel proper dia li
havíem de portar apresa la cançó
del “Cara al sol” sota pena d’un
zero! I ja em teniu a mi anant a
casa de l’amiga, que la seva mare
se la sabia, a fi de que ens l’ensenyés,
i lo bo és que encara me’n
recordo de la maleïda cançó…
Un cop acabat el batxillerat elemental
es va acabar la possibilitat
de continuar a l’escola i vaig
anar l’Institut per després anar a
la facultat i acabar llicenciada en
Dret.
L’escala de la foto evidentment
ara ja no existeix, però segons
m’han dit, l’escalinata de l’entrada
principal l’heu mantinguda,
molts anys de pujar-la i baixar-la,
molts bons records…