Tercer trimestre - Vedruna Immaculada Barcelona

COP D’ULL núm. 29 JUNY 2011
14
Jocs Florals
RERE EL VIDRE
Paula Vilaur, 4t d’ESO
E l
LA REALITAT
D’UN GRAN AMOR
Una vegada, la princesa Julieta
contemplava la nit estrellada.
Rumiava, malencònica, i recordava
el primer amor frustrat.
El mateix a qui, en nits com
aquella, havia plorat desesperada.
Dia rere dia, des de la torre
sentia el soroll eixordidor,
irat
que feien les onades quan,
amb les roques, xocaven assedegades.
Cap indret de l’illa, cap entranya,
no li suposava mai
parany amagat,
doncs cada racó, cada cel·la,
sempre li van tenir la vida limitada.
Un capvespre Julieta baixà
de la torre, decidida i esperonada,
ajudant-se del seu cabell infi -
nit i daurat per a esmunyir-se
fi ns al verd prat.
Caminant bosc endins, un
ordinador es convertí en una
magnífi ca troballa.
Tot observant-lo bocabadada
va concloure: això és el
que necessitava:
Una fi nestra oberta, des
d’on poder veure el món i dir
fred comença a apoderar-se de
cada racó de la ciutat, tenyint
el cel de color grisenc i impreg-
nant-me d’aquesta sensació estremidora
que em desanima profundament.
Milers de fulles, arrossegades pel vent,
ballen al seu so, cobrint el terra de color
castany i anunciant l’arribada del
hivern.
Els botiguers comencen a tancar els
comerços, desitjosos d’arribar a les seves
llars, on els espera un plat suculent
i fumejant. En els seus rostres es refl ecteix
l’esperança de que demà serà més
la gent que creuarà la seva porta. Els
miro a través del vidre, amb anhel, desitjós
de tenir un lloc on anar, on algú
romangui esperant-me, on s’alegrin de
veure’m. La vista se’m ennuvola. Tinc
por. Por a la solitud, por a la nit i les
seves ombres, a l’enyorança i l’abandonament.
Les llàgrimes, porugues,
rellisquen pel meu rostre sense que pugui
evitar-les. Ploro sense cobrir-me;
lliure, deixant que els meus ulls es des-
adéu a la tristor!
Va navegar, incansable, pel
ciberespai, i al facebook va
desembarcar.
I allí, mil i un prínceps ella
cercà, però el blau mai no el
va trobar.
Un dia plujós i de grisor depriment,
mentre Julieta consultava
el correu,
va rebre un missatge amable
i graciós, signat per un noi
anomenat Romeu.
Colpida i reconfortada per
la galanteria del noi, decidí
entaular-hi amistat.
Amb el pas del temps la relació
s’enfortí, i ell en resultà
del tot enamorat.
Arribat el dia de Sant Jordi,
Romeu volgué conèixer la
preciosa Julieta.
En un vaixelll i amb una rosa
es presentà a l’illa; i com tocada
per una màgica vareta,
malalta d’amor quedà al
moment la princesa, que
rebé del noi el regal tan anhelat:
Un petó cast i pueril amb
què assaborí de manera defi
nitiva el primer alè de llibertat.
Noèlia Arribas, 4t d’ESO
prenguin d’aquesta impotència que
m’ofega.
Fa mesos que vinc a dormir aquí, entre
aquestes parets, que s’han convertit
en l’únic lloc on em sento protegit.
Aquesta situació es va apoderar de la
meva vida, sense avisar-me, esmunyint
els meus somnis sota les clavegueres,
arrabassant-me tot el que considerava
important, fent-me sentir un intrús
allà on vagi.
Els meus dies no tenen res d’especial,
comencen i acaben sense deixar-me records
perdurables a la memòria, passen
lents i feixucs; no tenen cap impacte
sobre el transcurs de la meva vida; la
meva miserable vida.
Sempre que puc, m’aturo davant la botiga
d’electrònica i miro una de les moltes
televisions que, exposades a l’aparador,
esperen que algú les esculli.
-Això no és cap cinema!- crida el dependent,
mirant-me amb una ganyota
de fàstic. “Per mi sí...No se n’adona
que no el molesto?” - penso en respondre-li,
però les paraules es converteixen
en un sospir abans de sortir d’entre els
meus llavis.
Romanc assegut rere la màquina del
caixer. Des d’aquí, observo el comiat de
Podeu acabar de llegir cada text i els altres premis a la pàgina web de l’escola
La dona que tremola
Hi ha una dona que tremola
perquè hi ha un monstre a l’armari.
Mentre el veu sortir amb paciència,
ella es posa tota tensa.
La dona segueix tremolant
malgrat ser valenta en el dia a dia,
el monst re de les nits l’espanta tots
els dies.
Apareix sempre de sobte, assegut al llit
o a la cadira.
Però tot plegat fa ja ara uns mesos,
la dona no té por del seu monstre.
Poc a poc ha descobert,
que tant sols està en els contes,
que el seu monstre era de roba,
que tot són cordes enganxades,
no hi ha monstres a l’armari,
tant sols penjadors, roba i sabates.
La dona es va sentir alleujada
malgrat que ara seguia tremolant,
per la desgràcia que tenia
poc a poc de fer-se gran
i perdre així una mica cada dia,
la innocència de la infantesa,
ja mai més s’espantaria
quan veiés la roba estesa.
CESESTELA
dos joves, que es fonen en un llarg petó
mentre desitgen que el temps s’aturi,
i aconsegueixen dibuixar un somriure
trist als meus llavis. Em cobreixo amb
dues mantes que vaig trobar en un dels
contenidors del barri i recolzo el cap
sobre un cartró. M’estiro, fent-me el
dormit, intentant evitar que algun dels
treballadors em faci fora. Sento les seves
passes a prop, noto com s’aturen al
meu costat i fi nalment continuen, desapareixent
rere la porta. Les meves parpelles
es tanquen, deixant que la foscor
s’apoderi de la situació i el meu cos es
relaxi. L’estómac em fa uns sorolls estranys,
que m’obliguen a recargolar-me
sobre mi mateix per evitar les fortes
punxades.
Sé que passaran hores fi ns que aconsegueixi
adormir-me, no sense abans,
com cada nit, recordar el somriure de
la meva dona, la seva olor i les seves
carícies, que em llencen dins un pou de
records i nostàlgia. Ningú no és capaç
d’entendre quant la necessito. Només
em consola pensar que si fos amb mi
estaria patint, cosa que no podria perdonar-me.
...