la cacatua del pandanal - Zoo de Barcelona

LUB

Las ventajas
de FUJICOLOR SUPER
HG 400 son todo
un premio. Su
sensibilidad es
ideal para escenas
de acción. Toma tus
mejores fotografías con ~ ~
FUJICOLOR SUPER
HG 400. Ganarás, seguro. 'lI
FUJICOLOR

_EDITORIAL
II1IIELS NOSTRES Al\1.MALS
TALLERS DE ZOOLOGIA
.. EL VIRUS DEL BORM NO
HA AFECTAD "PELUSO"
11.1ELS ~NOCERONTS: ,
CAMI DE L'EXTINCIO
_FAUNA CATALANA: EL
VOLTOR
mADOPCIONS
ili RETOLACIÓ OLÍMPICA
_NOTICIARI
i en el darrer número de la revista
parlàvem del XXVè aniversari de
l'arribada de Floquet de Neu al
Zoo de Barcelona, ara ens hem de referir
als dos aconteixements cabdals per al
nostre Zoo l'any 1992: els Jocs
Olímpics i el nostre Centenari.
Aquest darrer serà objecte principal del
proper número de la revista, però ja des
d'ara podem anunciar que els actes del
Centenari inclouran una exposisció retrospectiva,
la, inauguració d'un
monument i l'edició d'un llibre sobre
els cent anys d'història de la nostra
institució.
Pel que fa als Jocs Olímpics, el Zoo hi
contribueix organitzant una retolació
especial, en el que hi són representats
EI Parc Zoològic de Barcelona
és membre de la Unió Internacional
per a la Conservació de la
Natura i els Recursos Naturals
Director
Ferran Costa
Redacció
Josep-Lluís Melera
Eulàlia Bohigas
Rafael Cebrián
Jordi Fàbregas
Joaquim Lacueva
Manel Aresté
Documentació gràfica
Arxiu Zoo
Esteve Grau
Maqueta
G. S. Gráfics, S. A.
Dipòsit legal
B-41270·91
Impressió
ARIA, Sia de artes gráficas
EDITORIAL
tots els països participants mitjançant
una espècie animal.
Aquests esdeveniments es celebraran
en el marc dels nombrosos neixements
d'animals que s'han produït darrerament
i un cop finalitzada la campanya
d'agençament i millora de les
installacions que s'han dut a terme
durant el primer semestre d'enguany.
Des d'aquí desitgem a tots els socis del
Zoo Club i en general a tots els visitants
que gaudeixin intensament d'aquests
esdeveniments i erls agraïm llur fidelitat
any rera any en suport del Zoo.
Enric Mas
Gerent
Edita
Ajuntament de Barcelona
Parc Zoològic de Barcelona, S. A.
Parc de la Ciutadella
08003 Barcelona
soci protector:
li ~:~·
lJ¡~ranJ~s®
~ .. u,,,
3

ELS NOSTRES ANIMALS
ELJAGUAR
Ijaguar (Panthera anca), l'únic membre del seu gènere que
es troba al continent americà, és el tercer felí de més
grandària després del lleó i el tigre, amb uns mascles adults que
poden arribar a fer fins a 185 cm i a pesar gairebé 150 kg.
D'aparença semblant al lleopard -que ocupa el seu mateix paper
ecològic a Àsia i Àfrica-, es diferencia d'aquest per tenir les potes
més curtes i robustes, el cap més gros i angulós, els ullals més
poderosos, la cua força més curta i també perquè al centre de les
grans taques en forma d'anell que té pel cos es distingeixen una
sèrie de taquetes fosques que el lleopard no presenta.
A l'igual que existeixen panteres negres, que no són més que
formes melàniques de lleopard, són també freqüents els jaguars
melànics de pelatge negre, sobretot en les poblacions que habiten
les selves primàries. Els exemplars albins, en canvi, són molts rars
i tan sols s'observen amb certa periodicitat a determinades regions
de la Guaiana.
Malgrat que el jaguar és un animal característic dels ambients
selvàtics i dels pantanosos amb bona cobertura vegetal, en temps
històrics ocupava tota mena d 'hàbitats i la seva àrea de distribució
s'extenia des de les regions desèrtiques del sud dels Estats Units,
a través de les selves centre i sud-americanes, fins a les pampes de
l'Urugai i el nord d'Argentina. En tot cas, la seva presència
sempre va associada a la proximitat de l'aigua, de la qual no
acostuma a allunyar-se gaire. Neda molt bé i pot travessar amb
facilitat rius cabalosos. També s'enfila sovint als arbres, però
generalment captura les seves preses a terra. És un formidable
depredador que s'alimenta d'una ampl'íssima varietat d'animals:
pècaris, cérvols, tapirs, primats, agutins, capibares, ocells, caimans,
tortugues, peixos i molts d'altres.
Es reconeixen fins a 8 subspècies de jaguar: la més septentrional
és el jaguar d'Arizona (Panthera anca arizonensis) i
la més meridional és el jaguar del Paranà (Panthera anca
palustris).
Caça tant de dia com de nit i és l'únic de tots els grans felins que
mata habitualment les seves víctimes travessant-les el crani amb
els ullals.
És un animal de comportament solitari excepte al' època de
reproducció. Els seus territoris oscil-len entre lai 200 km-, segons
la disponibilitat dels recursos alimentaris de cada zona. Els dels
mascles són més grans i solen englobar-ne tres o quatre dels de les
femelles.
Després d'una gestació de 90-110 dies, les femelles pareixen d'un
a quatre cadells, que pesen de 700 a 900 g en el moment de néixer
ique restaran uns dos anys amb la seva mare abans d' independitzar-
4
se completament. En captivitat arriben a viure més de 20 anys.
El jaguar ha estat caçat sense mesura durant molts anys per tal
d'obtenir la seva pell, i l'excés de captures ha provocat una
dràstica disminució de les seves poblacions. A mitjan anys 60
encara es mataven 15.000 jaguars a l'any a les selves amazòniques
i, per exemple, l'any 1965, i tan sols a la ciutat d 'Iquitos, situada
a la selva peruana, s'exportaren legalment 1.183 pells de jaguar.
En passar a estar protegit pel conveni sobre el comerç internacional
d'espècies protegides (CITES), que prohibeix estrictament el
comerç dels animals i les seves pells, la situació ha millorat de
manera important, malgrat que ara el principal problema per a la
supervivència d'aquesta espècie és la continuada deforestació
dels seu hàbitat selvàtic.
En una àmplia instal-lació del gran complex de felins del nostre
Parc Zoològic es pot admirar un magnífic exemplar mascle de
jaguar, que rep el nom de Guenyo en referència a la particular
característica física que presenta.
Rafael Cebrián
EI jaguar ha desaparegut completament de països com
l'Urugai i EI Salvador i en molts d'altres com Nicaragua,
Argentina, Costa Rica, Panamà, Mèxic i els Estats Units es
troba actualment en greu perill d'extinció.
L'aspecte robust del cap del jaguar es deu a l'extraordinari desenvolupament de
la musculatura de les seves fortes mandíbules.

LA CACATUA DEL PANDANAL
La cacatua del pandanal (Probosciger aterrim us) és una de les
cacatues més grans que existeixen i es caracteritza pel color
negre del plomatge i la presència d'un enorme bec amb el qual
trenca les gruixudes closques de les llavors de palmera que
formen la part principal de la seva alimentació. A la galta, per
davant de l'ull, té una zona de pell nua, d'un color vermell que es
toma més intens quan l'animal està excitat o espantat.
Es tracta d'una espècie molt rara, no tant per que les seves
poblacions siguin petites, sinó per la reduïda àrea geogràfica que
ocupa. En efecte, l'espècie es troba únicament a l'illa de Nova
Guinea i en la petita península de York, al nord d'Austràlia. Viu
a Hàbitats selvàtics i als boscos de sabana id' eucaliptus adjacents,
preferentment a prop dels rius.
A més de llavors, menja també fruits, fulles i tota mena de
productes d'origen vegetal. Solen traslladar-se des d'els boscos a
les zones més obertes en busca d'aliment, feina en la que ocupen
tot el matí, per retirar-se
arbrades.
posteriorment a descansar a les àrees
Se sap molt poca cosa referent a la reproducció d'aquesta espècie.
Fan el niu dins de forats d'arbres i ponen un solau, entre els mesos
d'agost i gener segons les zones. Tampoc es coneixen gaires
detalls sobre la incubació o l'alimentació del poll, si bé sabem que
aquest triga uns dos mesos en abandonar el niu.
El Zoo de Barcelona compta actualment amb vuit exemplars de
cacatua del pandanal. Només und'ells pertany a la nostracol-lecció,
mentre que els altres set son els supervivents d'un total de 21
individus que van ser comissats per les autoritats quan anaven a
ser introduïts il-Iegalment al nostre pais. Aquesta espècie està
protegida pel Conveni de Washington, que la inclou en el seu
Apèndix I, la qual cosa significa la prohibició absoluta de comerciar
amb aquests animals i els seus productes derivats, així com
de mantenir-los en captivitat sense els corresponents permisos de
l'Administració. Tanmateix, el seu exotisme les fa peces
cobdiciades per col-leccionistes i traficants d'animals, els quals
poden arribar a obtenir grans beneficis econòmics amb la seva
venda. És per això que resulten freqüents casos com el dels
animals arribats al nostre zoo.
La taca vermella de les galtes de la cacatua pot servir com a indicador
fidel del seu estat de salut. Quan els animals no es troben en bones
condicions, el color vermell s'esmorteeix.
El seu estat en entrar al zoològic era deplorable, a causa de les
lamentables condicions a que havien estat sotmesos durant el seu
captiveri i trasllat clandestí. Malgrat les atencions que s'els
dedicaren, la majoria va morir als pocs dies, mentre que els
supervivents es negaven a menjar altre cosa que pipes, l'únic
ELS NOSTRES ANIMALS
aliment que havien rebut durant molt temps. Va caldre un pacient
esforç de mesos per a acostumar-los a un menjar més variat.
Cal destacartambé el que succeí a una de les femelles supervi vents.
Degut a una baralla mantinguda contra un mascle, es va destrossar
el bec, fins i tot la part de la base per on creix. i per tant, va quedar
impossibilitada d'alimentar-se i sense esperances de que el problema
es solucionés amb el temps.
Aleshores, es va decidir construir-li un bec artificial, a base d'un
polímer smtètic inocu per a l'animal i moldejable manualment, al
qual se li pot donar la forma més semblant possible al bec original
i que, posteriorment, s'enganxa al cap de l'animal. Cada tres
mesos, aproximadament, cal retirar-lo i substituir-lo per un de
nou, ja que el creixement desordenat de les restes de l'original
desencaixa les peces d'aquest bec postís i el toma inservible.
Gràcies a aquesta operació periòdica i a una dieta especial de la
que s'han eliminat les llavors de closques més dures, aquesta
femella pot portar una vida absolutament normal.
Actualment, només un dels individus està a la vista de públic,
donat que la resta han estat aparellats i retirats a un lloc tranquil,
per tal d'intentar la seva reproducció. Aquesta resulta bastant
difícil d'aconseguir en captivitat, i es per això
que el nostre zoològic col.labora amb d'altres zoos d'Europa en un
programa comú d'intercanvi d'informació dirigit a assolir la cria
d'aquesta espècie.
Joaquim Lacueva
Lescacatues del Pandanal, en llibertat, viuen en parelles o en grups de
cinc a vuit individus, a diferència d'altres congèneres que acostumen a
formar grups nombrosos.
5

TAllERS DE ZOOLOGIA
TALLERS DE ZOOLOGIA
QUÈ SÓN ELS TALLERS?
Barcelona s'ha convertit, en poc anys, en una ciutat on es poden trobar múltiples ofertes de classes i activitats extraescolars per ajoves
de totes les edats. Hi ha possibilitats per a tots els gustos: gimnàstica, ball, karate, expressió corporal, anglès, informàtica, etc. Davant
d'aquesta diversitat d'opcions, en el Zoo ens vam adonar que faltava satisfer la demanda dels nois que volien aprendre coses sobre la
natura i els animals, i així va ser com, ara fa set anys, al Departament d'Educació vam iniciar uns nous cursos de zoologia que anaven
dirigits al públic més jove, concretament als nois i noies amb edats compreses entre els vuit i els catorze anys. El Zoo ja havia realitzat
cursets per a universitaris i públic adult en general, però el projecte de fer una cosa semblant dedicada als més petits, ens va entusiasmar
i de seguida ens vam posar a treballar-hi.
En base a experiències que coneixíem d'altres del zoos del món, i animats per la constant demanda que ens feien molts pares preocupats
per com encarrilar la inquietud que tenien els seus fills pels animals, vam crear els Tallers de Zoologia Pràctica. Tots aquells petits
entusiastes que col-leccionaven tot el que trobaven relacionat amb la natura i que insistien en repetir que quan fossin grans volien ser
biòlegs, veterinaris o treballar en un zoo, ja tenien on anar a satisfer la seva curiositat de naturalista «amateur». Per a ells es van muntar
els tallers, i per a ells seguim treballant i engrandint la nostra oferta, que ha passat dels dos primers tallers pilot realitzats el 1985 als més
de quinze que farem aquest any.
L'orientació que des d'un principi han tingut els tallers és molt diferent a la de les tradicionals classes escolars, on la base de l'activitat
es realitza a l'aula i es dedica poc temps a les pràctiques o sortides. La nostra intenció és que els nois coneguin diversos aspectes del
món animal procurant que les ensenyances es basin en la seva pròpia experiència i que d'una manera participativa, divertida i fins i tot
esbojarrada, aprenguin a treballar en equip i a treure conclusions en observar els animals.

JUGAR, TOCAR, ESTUDIAR
TAu.ERS DE ZOOLOGIA
Poder arribar a tots aquests objectius i aconseguir que un grup d "infants se sennn motivats per un mateix tema, no sempre és fàcil. Aquesta
responsabilitat, recau, sobretot, en els monitors que guien els tallers, que han de saber comunicar conceptes zoològics a diferents nivells,
a la vegada que escoltar, jugar i mantenir el necessari equilibn entre l'ordre J la dispersió que es propicia en els nostres tallers.
Les sessions s'organitzen bàsicament en dues parts. En la primera, el monitor comenta els conceptes que s'estudiaran, ajudat per vídeos,
diapositives i abundant material zoològic, donant sempre opció que els alumnes intervinguin i puguin incidir en el curs de la classe.
Seguidament es fa alguna mena de treball, de joc o de petit experiment per plasmar el que s'ha après, i és aquí on els nens deixen anar
la seva imaginació i poder creatiu. Pintar una figura de guix imitant els colors que apareixen en els animals, representar en una petita
obra de teatre la conducta social dels ximpanzès, jugar a fet a amagar com si els nois fossin lleons i zebres o fer una maqueta d'un zoo
ideal, són algunes de les propostes que hem fet en els tallers i que són acceptades i realitzades amb entusiasme pels assistents, a més
de permetre 'ns a nosaltres valorar si s'han entès correctament els conceptes que prèviament s'han explicat.
Per últim es visita el Zoo i s'entra en contacte amb els animals per comprovar en viu tot el que s'ha treballat. Aquesta és evidentment
la part més emocionant del dia ja que en molts casos es pot entrar a les instal-Iacions internes dels animals i fins i tot alimentar-ne algun.
Algunes espècies suporten amb serenitat que se'ls manipuli i acariciï, però d'altres pateixen i es posen excessivament nervioses. Per
aquest motiu, encara que els nois ens demanen poder tocar i acostar-se a quasi tots els animals, hem de limitar aquests contactes per
interferir el menys possible en la seva vida. Quan el tema ha estat relacionat, però, s'ha pogut donar de menjar als elefants, als cangurs,
als animals del Zoo Infantil, als dromedaris i els camells, s'ha entrat a instal-lacions interiors dels dofins, dels ossos, dels felins i de
l'aquarama.
Els tallers que es fan durant el curs escolar estan dividits en quatre sessions que es realitzen els dissabtes de 10 a 13. Els tallers que es
realitzen durant les èpoques de vacances, tenen el mateix horari, però es fan durant els dies de la setmana i poden ser més llargs, depenent
si són els de Setmana Santa, Nadala estiu.
Des de l'any passat hem iniciat uns nous tallers per a edats una mica superiors, de 15 a 18 anys, on seguint aquesta línia de participació
i experimentació de l'alumne, s'estudien diverses tècniques de zoologia tals com identificar els animals salvatges o preparar o conservar
material trobat a la natura. En aquest darrer taller es fa una sortida al camp per practicar tot allò que s'ha après.
Eulàlia Bohigas
7

FOCA MEDITERRANEA
EL VIRUS DEL BORM NO HA
AFECTAT LA ,FOCA
MEDITERRANIA
l'arxipèlag de les Xafarines, un petit grup d'illes que es
troba a poques milles de la costa marroquina i a 50 km de
Melilla, resideix l'últim exemplar de foca mediterrània
(Monachus monachus) que queda al territori espanyol. Aquest
individu, que la guarnició militar de les Xafarines coneix amb el
nom de «Peluso», va fer-se popular fa pocs anys quan una
expedició de veterinaris de l'ICONA i del Zoo de Barcelona va
tenir que anar a les illes per deslliurar-lo d'una anella de goma que
li estrangulava el cos (vegeu Zoo Club núm. 11). Aquesta anella
li havia produït una profunda ferida, avui cicatritzada però encara
molt visible, que amenaçava la seva supervivència. L'animal,
pertanyent a una de les espècies més amenaçades del planeta, va
restar des d'aleshores sota la vigilància d'especialistes de l'ICONA.
L'amenaça de l'epidèmia de morbillivirus
Aquesta vigilància va permetre observar a lafi de 1991 que Peluso
segregava una quantitat anormal de mucositat i que en aquesta
s'observaven restes de sang. La proximitat en el temps de l'epidèmia
de morbillivirus que afectà els dofins llistats de la Meditarrània als
estius de 1990 i 1991, suscità el temor entre els científics de
l'ICONA que Peluso pogués haver estat afectat també per aquest
virus.
Els morbillivirus havien estat tanmateix implicats en una epidèmia
que delmà les foques comunes i grises de la mar del Nord durant
els anys 1987 i 1988 ,episodiquevaproduirmésde 17.000baixes.
Luis Ma. González, especialista de l'ICONA en mamífers marins,
fou la persona escollida per organitzar una expedició que esbrinés
si Peluso estava veritablement afectat i , en el cas que així fos,
prendre les mesures oportunes. El risc de propagació de la malaltia
podria acabar definitivament amb la presència d'aquesta espècie
a la Mediterrània.
L'expedició
EliS de febrer, un equip d'especialistes format per científics de
l'ICONA, del Departament de Biologia Animal de la Universitat
de Barcelona, de la Universitat de València i del Centre de
Recuperació de Foques de Pieterburen (Holanda), va anar a
Melilla i des d'allí, amb un vaixell de l'Armada espanyola, a les
illes Xafarines, per capturar Peluso i extreure-li mostres que
permetessin realitzar anàlisis clíniques.
La llanxa de I'expedicià prop dels penya-segats
Peluso és un animal força gran i la seva captura es preveia difícil,
raó per la qual hom va decidir atrapar-lo mentre dormia. Per ferho,
el primer dia s'inspeccionaren els dos indrets en què acostuma
a dormir. Ambdós dormidors són ben diferents. El primer, que es
troba a l'illa del Rei, és una roca plana d'uns dos metres quadrats
entapissada amb algues relliscoses en el qual difícilment pot
treballar un equip de 8 persones en plena nit. Quan es va veure que
a més, en aquest lloc Peluso té el costum de dormir a pocs
9

FOCA MEDITERRANEA
centímetres de l'aigua, l'equip va decidir que no era el lloc més
adient per a intentar la captura. El segon dormidor es troba a l'illa
del Congrés. Es tracta d'una platja de còdols anomenada Playa
Larga, en la qual Peluso dorm a uns dos metres de l'aigua, la qual
cosa hauria de fer més difícil que pogués fugir. Estava clar que
aquest era l'indret més indicat per procedir a la captura.
Els costums de Peluso eren coneguts gràcies al treball dut a terme
per Manuel San Féliz, un biòleg de la Universitat de València que
portava alguns anys estudiant el comportament de l'animal.
Seguint els seus consells. durant els tres primers dies hom va
seguir la foca per mar amb una llanxa pneumàtica, mentre es
mantenia una vigilància constant des dels penya-segats de les
dues illes. D'aquesta manera es comprovà que Peluso dormia a
l'illa del Rei, el dormidor que inicialment s'havia descartat per la
seva dificultat.
Els dies posteriors van haver de suspendres parcialment les
tasques de seguiment a causa d'un fort temporal que afectà
aquella regió de la Mediterrània. Quan el mar ho permetia hom
visitava ambdós dormidors amb la finalitat de saber en quin dels
dos havia dormit Peluso, cosa que es feia buscant excrements
frescs i ensumant a ran de terra per mirar de localitzar la ferum
inconfusible que desprenen aquests mamífers marins. Aquestes
prospeccions permeteren comprovar, amb la corresponent alegria
de l'equip de captura, que Peluso dormia a Playa Larga, el
dormidor de fàcil accés. La roca de l'illa del Rei era batuda per
les onades incomodant així el descans de la foca, atès que són
animals a qui no agrada mullar-se mentre dormen.
Per fi, el dissabte dia 22 hom va localitzar Peluso a Playa Larga.
L'animal dormia, però aixecava el cap constantment, senyal que
Per subjectar Pelusa cal el concurs de tothom
10
el son era superficial. Mitja hora més tard va ficar-se al mar i
desaparegué. A l'endemà al matí tomava a reposar a la mateixa
platja però, a diferència del dia anterior, no aixecava el cap i amb
les seves aletes pectorals es fregava el pit, la qual cosa en les
foques és senyal inconfusible que el son és profund.
En veure això, lequip es va posar en marxa immediatament. Tal
com s'havia assajat prèviament amb un científic en el paper de
foca, dos especialistes van apropar-se ràpidament a l'animal i van
cobrir-lo amb una xarxa. Immediatament, la resta de l'equip va
llançar-se sobre Peluso i va immobilitzar-lo. L'equip de veterinaris
s'afanyà prenent mostres de sang, mucositats, exudats i una petita
biòpsia de greix, mentre l'injectaven una vacuna per protegir-lo
en el futur del morbillivirus. Mentre es feia tot això, va mantenirse
una observació curosa de la temperatura de l'animal i del ritme
respiratori amb el propòsit de detectar signes de tensió nerviosa
que poguessin portar complicacions.
Gràcies a l'examen va poder-se comprovar que Peluso era un
mascle i que la seva mida era de 2,40 m. La vella ferida produïda
per l'anella de goma estava cicatritzada perfectament, però va
observar-se que tenia un important traumatisme a la boca i un
petita cataracta a l'ull esquerre. En alliberar-la, la foca va ficar-se
a l'aigua i, després d'observar l'equip durant uns quinze minuts,
va perdre' s de vista. Dos dies més tard fou localitzada en perfectes
condicions realitzant els seus recorreguts habituals. D'aquesta
forma va finalitzar la segona campanya per evitar que un dels pocs
mascles supervivents de foca mediterrània arribi a desaparèixer.
Els resultats de les anàlisis
Afortunadament, les anàlisis virològiques efectuades a l'Institut
Un cop guant, Pelusa és allzberat

de Salut Pública i Protecció Ambiental de Bilthoven (Holanda) de
les mostres de Peluso permeteren descartar que l'animal hagués
estat afectat permorbillivirus. Probablement, l'abundant mucositat
observada setmanes enrera era deguda a una infecció menor o a
una cornplicació denvada del traumatisme responsable de la
fenda de la boca i de la cataracta de l'ull esquerre. Les anàlisis
hematològiques demostraren que Peluso havia patit una infecció
recentment però, com que havia estat superada, no va poder-se
determinar la seva naturalesa exacta.
D'altra banda, les anàlisis toxicològiques efectuades al Departament
de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona indicaren la
presència d'alts nivells de contaminants organoclorats. Entre
altres substàncies es detectaren concentracions de DDT5 properes
a les 30 parts per milió i de PCBs superiors a les 120 parts per milió.
Aquests nivells es troben a l'umbral a partir del qual s'han
observat efectes noci us a les femelles de fòcids, la qual cosa podria
suggerir que les femelles de foca mediterrània poden veure
afectada per aquests contaminants la seva capacitat reproductiva.
A més, els organoclorats i especialment els PCBs, són potents
supressors del sistema immunitari. Aquest efecte es induït a
concentracions relativament baixes i és proporcional als nivells
de contaminants. Una reducció del sistema immunitari faria més
sensible l'animal davant les infeccions i afebliria la capacitat de
resposta de la població davant una epidèmia. Per tot arxò, les
concentracions de contaminants detectades resulten, si més no,
preocupants.
Encara e5 pot apreciar perfectament la cicatriu que 11va deixar l'anella de goma
.{·I·X3!IJ.'
FOCA MEDITERRANEA
La foca mediterrània, un mamífer al caire
de l'extinció
La foca rnediterrània pertany a l'ordre dels Pinnípedes i a la
família dels Fòcids. Aquesta espècie, que abans abundava a tota
la Mediterrània, en l'actualitat ha quedat restringida a uns petits
nuclis de població a Turquia, Grècia, Marroc, Algèria, Mauritània
i Madeira. Hom calcula que el nombre total d'Individus en tots el
pa"ISOSesmentats no supera els 450. Peluso constitueix un cas
especial atès que es tracta de l'únic exemplar resident a aigües
espanyoles.
Aquesta distribució fragmentada és el resultat d'un llarg procés de
destrucció de les costes per part de l'home, el qual ha afectat les
zones de repòs, reproducció i alimentació de la foca mediterrània
i ha permès la seva supervivència tan sols en les zones menys
degradades.
La foca era ben coneguda al litoral català, balear i valencià, on
rebia diferents noms. A gran part de Catalunya i València era
coneguda com a llop marí, a l'Empordà s'anomenava bou marí i
a les illes Balears -l'últim exemplar de les quals va capturar-se
l'any 1977 a Cabrera- li deien vell marí.
Esteve Grau i Àlex Aguilar
Departament de Biologia Animal
Umversttat de Barcelona
Aquest és el darrer exemplar de joca medtterrànta a tern ton espanyol
,,

ELS RINOCERONTS
l RI ER
I DE l'EXTI
El passat mes de març va concloure a Kyoto (Japó) la darrera
reunió dels més de 100 països signants del Tractat sobre el Comerç
Internacional d'Espècies de Fauna i Flora en Perill (CITES), que
regula el tràfic internacional d'espècies salvatges protegides.
Una de les conclusions què es va arribar en aquesta reunió va ser
que, així com la situació dels elefants ha millorat en els darrers
anys gràcies a la prohibició total del comerç de l'ivori, s'està
prestant molt poca atenció als rinoceronts i, malgrat que l'adquisició
d'aquests animals i de les seves restes està prohibida des de l'any
1977, és més que probable que hagin desaparegut completament
de la natura durant la primera dècada del segle XXI si no es prenen
mesures més dràstiques de protecció.
El motiu d'aquesta greu situació és l'elevat preu que es paga en el
mercat negre per les seves banyes (fa poc a Taiwan, per exemple,
es pagaven fins a 5 milions de pessetes el quilo), que són
utilitzades en la medicina tradicional xinesa per curar febres,
trastorns del cor i del fetge, malalties de la pell i com a producte
afrodisíac; també són apreciades en alguns països de l'Orient
(com el Iemen) per fer els mànecs de les dagues cerimonials
considerades com un símbol de posició social.
Malgrat que cap de les seves preteses propietats medicinals ha
pogut ser demostrada per la ciència, aquest mercat no tan sols no
disminueix en les regions tradicionalment consumidores, sinó que
últimament encara ha augmentat la demanda com a conseqüència
de la introducció d'aquest producte en els països industrialitzats,
on s'ha començat a posar de moda.
Rebutjades a Kyoto certes propostes força discutibles, com la de
tallar les banyes als rinoceronts dels parcs nacionals i altres
reserves controlades per tal d'eliminar d'arrel el furtivisme, les
úniques actuacions que s'ha decidit portar a terme són aplicar amb
més severitat les lleis que persegueixen la caça furtiva, augmentar
la vigilància i els medis dels parcs nacionals (encara que un sol
país, Zimbabwe, per exemple, declarava que necessita 100 milions
de dòlars anuals per protegir els seus rinoceronts, mentre que tan
sols n'hi pot dedicar 10) i exercir una més forta pressió internacional
per fer desaparèixer el tràfic de banyes.
No sembla que tan sols amb aquestes mesures es pugui frenar
l'inexorable procés d'extinció dels rinoceronts, ja que es calcula
que actualment la població total de les 5 espècies existents no
supera els 12.000 exemplars (i pensem que d'elefants, per exemple,
n'hi ha uns 600.000). Els seu futur és en definitiva, més que incert,
i tot sembla assenyalar la seva propera desaparició.
12
•
Les condicions concretes en què es troba cada una de les tres
espècies asiàtiques i les dues d'africanes varia, però, segons els
països en els quals viuen i la rigorositat amb què s'apliquen les
mesures de protecció.
Així, les característiques i l'estat actual de cada espècie són les
següents:
RINOCERONT DE L'ÍNDIA Rhinoceros unicornis
El rinoceront indi és l'espècie més grossa de les tres asiàtiques que
existeixen, amb una llargària de quasi 4 m, una alçada de fins al,9
m i un pes que pot arribar als 2.200 kg en el cas dels mascles adults.
La seva gruixuda pell presenta una sèrie de marcats replecs que li
divideixen el cos en àmplies plaques cuirassades i té una sola
banya que pot arribar a medir més de 50 cm, encara que rarament
ultrapassa els 30 cm. Animal solitari però només autènticament
territorial durant l'època de reprodució, el seu hàbitat el
constitueixen les terres humides travessades per rius, les regions
pantanoses i les pastures d'inundació, sobretot allà on creixen
herbes altes i predomina el canyís.
Sense enemics naturals si s'exceptua el tigre, que tan sols resulta
un potencial depredador durant els primers mesos de la seva vida,
l'únic perill per a aquesta espècie, com per a totes les altres, és
l'home.
Fa 100 anys es podia trobar en una àmplia zona que abastava les
planes deltaiques dels rius Ganges, Indus i Brahmaputra, als peus
de I'Himalaia, des del nord del Pakistan i l'oest de l'Índia fins a
Bhutan, Bangla Desh i el nord de Birmània, però en l'actualitat
només sobreviu a determinades regions del Nepal i l'Índia. Es
calcula que avui no queden més de 2.000 exemplars, la majoria
localitzats en dos parcs nacionals: El de Kaziranga (situat a
Assam, al nord de l'Índia), on hi viuen uns 1.100 animals, i el de
Chitwan, al Nepal, on se n'han censat uns 400. La resta es troba
dispersa en petits grups per altres parcs i reserves de fauna, i es
considera pràcticament desaparegut fora de les zones protegides.
En els últims temps s'han fet algunes reintroduccions que han
tingut èxit, com l'efectuada durant els anys 1984-85 al Parc
Nacional de Dudhwa (Índia), on dels 9 animals alliberats, fins a 7
s'hi han adaptat bé (encara que sense reproduir-se fins ara). Però
aquestes són iniciatives aïllades, força costoses i de difícil
realització. A més, ni tan sols a l'interior dels parcs està garantida
totalment la seva seguretat, perquè al P. N. de Kaziranga, per
exemple, s'ha caçat una mitjana de 30 rinoceronts l'any durant el

•
Rinoceront de l'Índw El rinoceront de l'Índw té un període de gestació de 16
mesos I l'única cria pot pesar fins a 75 kg en el moment de néixer
període 1980-85.
Potser l'aspecte més positiu per a aquesta espècie és que cria bé
en captivitat, de manera que la població captiva mundial creix
cada any: a començament de 1990 hi havia 54 mascles i 43
femelles en 42 col-leccions zoològiques.
El principal centre de reproducció del rinoceront de l'Índia és el
Zoològic de Basilea (Suïssa), que porta el studbook (llibre de
registre) de l'espècie, és a dir el control internacional de tots els
exemplars captius que viuen en els diferents zoos del món.
RINOCERONT DE JAVA (Rhinoceros sondaicus)
El rinoceront de Java és l'espècie més escassa de totes, i és també
un dels grans mamífers més rars que existeixen. D'aparença
semblant al de l'Índia, es distingeix d'aquest per ser força més
petit: té una llargària de fins a 320 cm, una alçada de 160 cm i un
pes de 1.500 kg en els mascles adults. La seva única banya està
també menys desenvolupada, ja que en els mascles no sol tenir
més de 25 cm i és gairebé inexistent en les femelles.
Atès el seu nombre reduït i les dificultats que presenta el seu
estudi en les selves humides tropicals, les selves pantanoses i els
ambients de vegetació molt densa en els quals viu, no es coneix
gaire bé el seu comportament. De fet, fins i tot són molt poques
les fotografies que existeixen d'aquest animal.
Originàriament aquest rinoceront es trobava en una extensa zona
del sud-est asiàtic i se'n podien distingir fins a tres subspècies
diferents:
• Rhinoceros sondaicus inermis, ja extingida, ocupava l'est de
l'Índia, Bangla Desh, Birmània, Tailàndia i el sud de la Xina.
• R. s. annamiticus s'estenia per Cambotja, Laos i Vietnam i es
considerava extingida fins fa poc, però se n 'han detectat alguns
exemplars aïllats en els darrers anys (una de les observacions fou
realitzada per George B. Schaller, investigador força conegut pels
Rinoceront de Sumatra La de Sumatra és l'única espècie de rinoceront que té el
cos recobert de pèl, especialment en els exemplars Joves
seus estudis sobre el goril-la de muntanya, el panda gegant i altres
espècies en perill).
• R. s. sondaicus habitava a la península de Malaca i a les illes de
Java i Surnatra, però ara tan sols sobreviu al Parc Nacional
d'Udjung Kulon, a l'extrem occidental de l'illa de Java, amb una
població que l'any 1986 era de només 54 exemplars.
Paradoxalment, el principal problema d'aquest darrer grup viable
de rinoceronts de Java és la superpoblació, ja que la capacitat real
d'aquest petit parc no permet l'existència de gaires més individus
i, a més, una sola epidèmia o un desastre natural podria exterminar
de cop tota la població. Darrerament s'han elaborat diferents
projectes de captura d'alguns individus per tal de reintroduir-los
en altres àrees protegides, però fins ara no han pogut portar-se a
terme.
Com a mostra que la situació d'aquesta espècie és extremadament
crítica, podem comentar que no existeix un sol exemplar de
rinoceront de Java en captivitat.
RINOCERONT DE SUMATRA
(Dicerorhinus sumatrensis)
El rinoceront de Sumatra és el més petit de tots els rinoceronts, ja
que no supera els 3 m de llargària, els 140 cm d'alçada i els 1.000
kg de pes, i és també l'única espècie asiàtica que presenta dues
banyes, l'anterior fins a 40 cm en els mascles, la posterior molt més
petita en aquests i quasi inexistent en les femelles. A més es
diferencia de totes les altres espècies en tenir el cos cobert de pèl.
El seu hàbitat el constitueixen les regions selvàtiques
muntanyenques, sempre no gaire lluny de l'aigua.
Abans es podia trobar per tot el sud-est asiàtic, des de Bhutan i l'est
de l'Índia fins a Vietnam, Malaisia i les illes de Sumatra i Borneo,
però ara només en resten petites poblacions a Birmània, Tailàndia,
península de Malaca, Sumatra i Borneo.
13

ELS RINOCERONTS
D'aquest animal també es diferencien tres subspècies:
Dicerorhinus sumatrensis lasiotis: Birmània i nord de Tailàndia.
No es coneix la seva situació, però se sap que encara sobreviu
perquè les seves banyes apareixen periòdicament en els mercats
de la regió.
D. s. sumatrensis : sud de Tailàndia, península de Malaca i
Sumatra. És la més abundant de les tres, però es troba dispersa en
nuclis aïllats i reduïts.
D. s. harrisoni: Borneo. És la subspècie més petita i la que es troba
en més precària situació,ja que només queden uns 30 animals a la
regió de Sabah. A més, l'any 1983 es va descobrir un petit grup de
5 animals a Sarawak, d'on es creia extingida des de fa 40 anys.
La població total de rinoceront de Sumatra es creu que no supera
els 1.000 exemplars i la pèrdua anual per caça furtiva es calcula en
un 10 % d'aquest nombre, per la qual cosa s'està portant a terme
un programa internacional de reproducció en captivitat (en el qual
intervenen diferents zoos dels Estats Units, Gran Bretanya,
Indonèsia i Malàisia) pertal d'evitar la seva definitiva desaparició.
A l'any 1990 hi havia 16 animals d'aquesta espècie en captivitat.
El musell del rinoceront blanc és recte I pla, ja que s'alimenta
fonamentalment d'herba.
14
RINOCERONT NEGRE tDiceros bicorn is)
El rinoceront negre és l'espècie més petita de les dues africanes,
malgrat que les seves dimensions són considerables: una llargària
de fills a 370 cm, una alçada de més de 150 cm i un pes de quasi
3.000 kg. Té dues banyes: l'anterior, més estreta i corbada,
acostuma a mesurar uns 50 cm (encara que es coneixen casos de
més de I m), mentre que la posterior és molt més curta.
Excepcionalment es distingeix una minúscula tercera banya. El
seu musell és estret, quasi triangular, i amb el llavi superior en
forma d'apèndix prènsil cosa que li permet arrencar les fulles,
brots i branques dels matolls dels quals s'alimenta.
Viu a les sabanes arbrades amb densa vegetació al sotabosc i
també a regions semidesèrtiques, sempre que hi hagi aigua en un
lloc proper. Agressiu i poc sociable, és un animal força territorial.
Els mascles acostumen a viure sols, mentre que les femelles poden
formar petits grups.
A principi de segle la seva àrea de distribució s'estenia per quasi
tot l'Àfrica al sud del Sàhara, des del Camerun, el Txad iel Sudan,
a través de l'est del continent, fins a Sud-àfrica, Namíbia i Angola.
Ara, en canvi, presenta una distribució fragmentada i restringida
a determinades zones protegides. De fet, el rinoceront negre és
l'espècie de gran mamífer que ha sofert una més dràstica davallada
en els darrers 30 anys, Així, si l'any 1960 n'existien uns 100,000,
Rinoceront blanc. Amb un pes que arriba als 4 000 kg. el rinoceront blanc
és l'espècie de mamífer terrestre de més grandàrza després de l'elefant
l'any 1970 n'hi havia uns 30.000, l'any 1980 en quedaven 15.000
i a començament de 1990 només en sobrevivien uns 4.000. I les
coses no milloren: a Zimbabwe, per exemple, el país que té avui
dia la població més gran (uns 1.500 exemplars). es mata gairebé
un individu al dia, de manera que a l'any 2.000 haurà desaparegut
completament.
L'únic aspecte positiu és que es manté i reprodueix bé en captivitat,
encara que la major part dels exemplars que existeixen als zoos
pertanyen a la subspècie de l'est d'Àfrica (Diceros bicornis
michaelis), mentre que de les altres sis que es coneixen pràcticament
no se'n pot trobar cap, si exceptuem la subspècie del sud, Diceros
bicornis minor, que des de fa uns anys es cria en un pocs zoològics
com el de San Diego (Estats Units).
RINOCERONT BLANC (Ceratotherium simum)
El rinoceront blanc és el mamífer terrestre més gran després de
l'elefant, atès que pot arribar a mesurar uns 2 m d'alçada i més de
4 m de llargària, i a pesar quasi 4.000 kg. Té també dues banyes,
més llarga i prima l'anterior, que en alguns casos excepcionals pot
fer més de 150 cm. Com correspon a un animal que s'alimenta
bàsicament d 'herba, el seu musell és ample i quasi quadrat, amb
els llavis rectes i plans.
ELS RINOCERONTS
Més sociable que les altres espècies i no gaire agressiu, viu a les
sabanes herbàcies i les planes amb formacions boscoses de dues
zones d'Àfrica separades per 2.000 km de distància: una al nord,
que abans incloïa regions del Sudan, el Txad, la República Centreafricana,
Uganda i el Zaire, ion es troba la subspècie Ceratotherium
simum cottoni, i una altra a Sud-àfrica, on habita la subspècie
Ceratotherium simum simum.
Com en el cas del rinoceront negre, el rinoceront blanc del nord ha
estat exterminat també quasi completament en els últims 30 anys,
i avui només sobreviuen uns pocs individus al Parc Nacional de
Garamba, al Zaire. Fins i tot a l'interior d'aquesta regió protegida
de 500.000 ha, l'evolució de la població ha estat desastrosa: a
començament dels anys 60 n 'hi havia 1.200, l'any 1970 només en
quedaven 100, i a finals de 1990 tan sols entre 25 i 30. A més, el
nombre d'animals d'aquesta subspècie en captivitat és molt reduït
(el primer exemplar es va veure al zoo d'Anvers, Bèlgica, l'any
1950), i únicament un zoo de Txecoslovàquia ha aconseguit la
seva reproducció.
El rinoceront blanc del sud, en canvi, és l'excepció de tota aquesta
funesta situació: si a començament de segle estava quasi extingit,
i només hi havia un petit nucli de menys de 20 animals a la Reserva
de Caça d'Umfolozi (Sud-àfrica), cap als anys 60 ja n'eren 500 i
avui són més de 3.500. Individus provinents d'aquesta regió, a
més, han estat reintroduïts amb cert èxit a d'altres països com
Botswana, Kenya, Namíbia, Zimbabwe, Zàmbia i Moçambic, i
també s'han enviat a diferents zoos d'arreu del món. Dos dels tres
exemplars que es poden observar en el nostre parc zoològic, per
exemple, són nascuts a Umfolozi.
Rafael Cebrián
RInoceront negre: Malgrat que fins fa poc el rznoceront negre es trobava a quasi
tot i'Àfnca al sud del Sàhara, en L'actualitat no existeixen anzmals d'aquesta
espècie fora de les àrees protegides
15

FAUNA CATAlANA
EL
VOLTOR
Quan despunta el dia i els primers raigs de sol arriben a la terra,
l'aire es va escalfant paulatinament a les zones que reben directament
la llum, mentre es manté fred a les obagues. Aquestes diferències
de temperatura -i, per tant, també de densitat- provoquen que les
capes més càlides ascendeixin verticalment.
És en aquest moment que els voltors salten al buit des del seu recer
en els penya-segats que els serveixen d'habitacle i, després de tres
o quatre batecs, es deixen enlairar amb les ales esteses, pràcticament
immòbils, impulsats per aquests ascensors naturals que són els
corrents tèrmics, fins a aconseguir l'altura necessària per tenir un
radi de visió prou ampli i començar la recerca d'aliment.
16
VOLTOR COMO Gyps fulvus Buitre leonado
Classe: Aus
Ordre: Falconiformes
Família: Accipítrids
Descripció: Au de color marró clar, molt gran,
amb una envergadura alar de 235-280 cm i un
pes de 5-7 kg. Les ales són llargues i amples,
vorejades de negre. Les plomes primàries dels
extrems de les ales estan molt separades, com
si fossin dits. EI cap i el coll estan coberts d'un
plomissol blanc grisós, amb un collar a la base
del coll. En els joves aquest collar és de color
marró.
Alimentació: Exclusivament carronyer.
Actualment depèn dels cadàvers d'animals
domèstics.
Reproducció: Els vols nupcials comencen pel
novembre o desembre. La posta, composta per
un sol ou, s'efectua entre gener i febrer. La
incubació es perllonga per espai de 50-55 dies.
Distribució: Sud d'Europa, nord d'Àfrica i
sud d'Àsia. A Catalunya és present a la zona
de ponent. No es troba a les illes Balears, on
el seu lloc l'ocupa el voltor negre.
Tot i que no podem considerar el voltor com a espècie en perill
greu d'extinció, cada dia es fa més difícil observar colònies
nombroses d'aquesta au, degut a la manca d'espais naturals on no
siguin molestats i a les dificultats que tenen per a trobar menjar.
Després de la desaparició dels grans ramats d 'herbívors salvatges,
els cadàvers dels quals eren aprofitats pels voltors, aquests
carronyers van començar a dependre de les baixes que es produïen
entre el bestiar domèstic, que normalment eren abandonades o
llençades pel seu propietari en el canyet, el lloc destinat a deixarhi
les bèsties mortes. La progressiva substitució dels animals de tir
per tractors i maquinària agrícola, la cria de bestiar en granges i
llocs tancats i el fet que els animals morts deixessin de ser
abandonats per qüestions sanitàries va fer desaparèixer durant els
anys 60 aquest rapinyaire de moltes zones del nostre país.
A començament de la dècada dels 70, degut a la situació crítica
que travessava aquesta espècie, es van instal-lar dos menjadors en
zones apartades de les províncies de Tarragona i Lleida, on
periòdicament s'hi ha anat deixant animals morts, el que ha
permès la recuperació de les magres colònies que hi vivien.
Fins fa uns anys hom creia que els voltors localitzaven els
cadàvers gràcies a un prodigiós sentit de l'olfacte, ja que no passa
gaire estona entre que s'abandona un animal mort i l'aparició, com
per art de màgia, d'un important contingent d'aquests necròfags.
Avui sabem que el sentit que els pennet trobar l'aliment és el de
la vista. Quan els membres de la colònia emprenen el vol per
buscar menjar es dispersen el màxim possible per prospectar la
part més gran de territori que puguin abastar, sense perdre de vista,
però, el company més proper, Així que un dels membres del grup
descobreix una font d'aliment o un anormal moviment de còrvids
en un punt concret crida la seva atenció, baixa ràpidament per
investigar les probabilitats d'omplir la panxa. Al voltor més
pròxim no li passa per alt el descens precipitat del seu company i
no triga a imitar-lo, de manera que es produeix una reacció en
cadena i en pocs moments l'individu més apartat rep la informació.
De caràcter desconfiat i tímid, els voltors s'aposten en els arbres
i roques del voltant de l'animal mort durant una bona estona, fins
que es convencen que cap situació de perill interromprà el tiberi.
El primer en decidir-se acostuma a ser el que té més gana -no tenen
una jerarquia ben establerta- i no permet que ningú més se li acosti
fins que, a mesura que es va atipant, perd agressivitat i és desplaçat
pel company més famolenc, disposat a barallar-se per accedir a la
carronya. Sovint arriben a ingerir quantitats tan considerables que
no poden enlairar el vol fins un temps després.

Per poder digerir sense problemes la carn en estat de descomposició,
els sucs gàstrics són molt àcids, amb un pH pròxim a 2, el que també
els permet d'eliminar els microorganismes nocius que s'hi poden
desenvolupar.
Quan els voltors s'hauran quedat satisfets i abandonin el lloc, les
deixalles seran aprofitades pels còrvids o els aufranys -probablernent
els primers en descobrir el cadàver, però amb un bec massa petit per
poder perforar la pell de l'animal mort-que fins aquells moments
feien d'espectadors. Finalment, si la regió compta amb la presència
d'algun trencalòs, acabarà per desaparèixer fins i tot l'esquelet. Per
tot el dit fins ara no és difícil intuir la importància dels carronyers,
veritables escombriaires de la natura, per al bon manteniment de
l'equilibri ecològic.
Els voltors són animals monògams, que formen parelles estables i
fidels fins a la mort. Nidifiquen en colònies més o menys nombroses,
depenent dels recursos que pugui aportar la zona, en penya-segats
i parets rocalloses assolellades, normalment sota de cornises, a
recer del vent i de la pluja.
La posta té lloc entre els mesos de gener i febrer, uns dos mesos
després de l'inici dels vols nupcials, i es composa d'un únic ou que
serà covat pels dos membres de la parella. Els toms d'incubació
duren entre 24 i 48 hores, temps durant el qual un adult pot dejunar
sense cap problema. Un període més curt no permetria assegurar
que l'individu que deixa el niu trobés menjar i el fet d'aixecar-se
massa sovint podria provocar un refredament de l'ou en aquesta
època de l'any.
El poll, que surt de l'ou després d'uns 50 dies d'incubació cobert
d'un plomissol blanc, és sol-lícitament vigilat i alimentat pels seus
progenitors durant uns quatre mesos, desprès dels quals comença
a fer les primeres volades. Els animals joves emprenen un període
de vida erràtica, cosa que els fa ser vistos sovint lluny de qualsevol
assentament conegut, fins que puguin trobar una colònia i formar
parella.
Jordi Fàbregas
FAUNA CATAlANA

ADOPCIONS
....
e
e•
o
18
EI Zoo necessita la contribució de totbom per
a conseguir ser un centre cultural i d'esbarjo
de primer ordre. Adoptant un animal
col.laboreu a subvenir les despeses que aquest
origuna i per tant ajudeu a millorar el
funcionament del par zoològic. Fins ara la
relació d'adoptants és la segúent:
EMPRESES I ENTITATS
BayerEB
Bayer-Agfa
2 pandes vermells
Cavall Fort
I zebra
ROSDOR
1 lleó
l"',~'l\
ESMA, Escola Sup. de
Màrketing
I cigne
~
FRIGO
3 goril.ies
MSAS NedlkJyd =.;.r
AlrCargo ~=r
MSAS NED-LLOYD AIR
CARGO
1 guepard
AUSONIA
LABORATORIS AUSÒNIA
2 hipopòtams
[.~a'rnlm&1
PUIGDEVALL
2 óssos rentadors
SAIDDI
SANDOZ, S.A.E.
2 óssos tibetans
-
()f\.¡"1I1\\()Ij},1\
CONTRATAS Y OBRAS
2 dromedaris
~
VICHY !:ATAl.AJI
SOCIEDAD ANÓNIMA
'VICHY CATALÁc""
Idofí
BASI, S.A.
S cocodnls
S®
INDUSTRIAS TITÁN
I tigre
Itt" Itttn miM
GALLINA BLANCA
2 girafes
~
S.A. LETONA-CACAOLA T
Floquet de Neu
p;;¡ri!ijjj
-.
~.
Mitjons Còndor
2 còndors
SCHWEPPES
I puma
-
SERDESA
3 capibares
9CAMY
lnstal.lació oraris
-
DRAGONSBCN
I iguana rinocemt
CONFORT PROM. IMMB.
2 dofins
VALLESPREU
2 orangutans
PUBLISERVEI
2 linx de Canadà
PARTICUlARS
Meritxell Giménez i Guarner
I tortuga
Oleguer Biete i March
I fringíl.lid
Daniel López Vila seca
1 tortuga
Núria i Mercè Alba Navarro
1 tortuga
Ana Salieras Fontané
1 tortuga
Borja Thysen Bornemisza
2 panteres de les neus
Esplai La Trena
1 tortuga
Diana Belmonte Mallo
1 lloro
Associació d'Animadors Cívics
1 tortuga
M. Lafarga, I.Knürr i E. Knñrr
1 estríldid
Judith Reig
I tórtora
Oliver Champignon
I pitó reial
Paul Bauer
1 cangur
ZOO CLUB

, ,
RETOLACIO OLIMPICA RETOlACiÓ
OÚMPICA
Com a important institució de la vida ciutadana que és, el Zoo de Barcelona no ha volgut restar al marge de les commemoracions dels
Jocs Olímpics de 1992. Amb aquest motiu ha inaugurat la retolació olímpica. Cada país participant en els Jocs té assignat un animal
de la nostra col-lecció propi de la seva fauna; això es fa patent mitjançant un rètol especial en el qual figura el nom del país, la seva bandera
i l'espècie que li és pròpia. Amb aquesta retolació es pretén que els forasters que ens visitin durant els Jocs trobin que en el Zoo hom
ha pensat en el seu país i I'ha identificat amb una de les espècies animals que hi viuen; al mateix temps, la resta de visitants pot conèixer
amb més profunditat la procedència dels animals que observen en el seu recorregut. El fet de que s'hagi pogut adjudicar una espècie
animal a cadascun dels països participants, prova també que la col-lecció d'animals del Zoo de Barcelona és prou àmplia com per oferir
una mostra representativa de gairebé tots els recons dels continents de la terra.
A continuació reproduïm la llista dels països amb la seva espècie corresponent.
Grècra
Afgamstan
Sud-Àfnca
Albània
Algèna
Alemanya
Andorra
Angola
Anugua
Anttlles Neerlandeses
Aràbia Saudita
Argennna
Aruba
Austràha
Austna
Bahames
Bahram
Bangladesh
Barbados
Bèlgica
Behze
Benín
Bermudes
Bhutan
Bolívia
Botswana
Brasil
Brunei
Bulgàna
Burkma Fasso
liles Caiman
Camerun
Canadà
Repúbhca Centrafncana
Xtle
Repúbhca Popular de Xma
XIpre
Colòmbia
República Popular del Congo
Illes Cook
Corea
Costa RIca
Costa d'Ivon
Croàcra
Cuba
Dinamarca
Djiboun
República Domnucana
Repúbhca Àrab d'Egipte
Uruó dels Emirats Àrabs
Equador
EqUIp Unificat (CEl)
Estoma
Estats Uruts d'Amènca
Etiòpia
FIJI
Fmlàndia
França
Gabon
ESPÈCIE
Mussol
Pam era de les neus
Rinoceront blanc
Àgutla daurada
Aufrany
Ós bru
Tudó
Guepard
peix del mar Canb
peix del mar Canb
Dromedan
Mara
Petx àngel francès
Cangur gns
Senglar
Ànec de les Bahames
Ànec blanc
TIgre
Gupi
Xarxet comú
Boa constnctor
Ibis sagrat
Peix fada
Oca de cap ratllat
Còndor dels Andes
Ònx del Cap
TapIT amazònic
Agró rorg
Ànec canyella
Búfal cafre
Capó reial
Mangabei de collar
Lmx del Canadà
Elefant afncà de selva
Flamenc de XIle
Cérvol del Pare David
Gavià argentat
Mona aranya
Mona de Brazza
Peix àngel flamejant
Ànec mandarí
Ós rentador
Xirnpanzè
Dama
Flamenc de Cuba
Mascarell
Marabú afncà
Cullerot
Oca del NtI
Morell cap-roig
TItí pigmeu
Uaprtí
CIgne mut
BISó amencà
Papió sagrat
Peix cuurgià blau
Ànec cuallarg
CIgonya blanca
Mandnl
PAÍS
Gàmbia
Ghana
Gran Bretanya
Grenada
Guam
Guatemala
Gumea
Gumea Equatonal
Guyana
Haití
Hondures
Hong Kong
Hongna
ÍndIa
Indonèsia
Iraq
República Islàrmca d'Iran
Irlanda
Islàndia
Israel
itàlIa
Jamaica
Japó
Jordàrua
Kènya
Kuwart
Laos
Lesotho
Letòrna
Líban
Libèria
Líbia
Liechtenstern
Lituàrua
Luxemburg
Madagascar
Malàisia
Malawi
Maldives
MalI
Malta
Marroc
lila Maunci
Mauntàma
Mèx«
Mònaco
Mongòlia
Moçambic
Uruó de Myanmar
Namíbia
Nepal
NIcaragua
Níger
Nrgèna
Noruega
Nova Zelanda
Ornan
Uganda
Pakistan
E~PÈCIE
Oca de Gàmbia
Mangabei gns
Orca
Xarrasclet
Portaestendard espmós
Guacamai vermell
Cocodnl nan
Goni la de costa
Titi de mans rosses
Boa d'HaItí
Pècan
Peix cirurgrà de cua groga
Be d'Hongna
Elefant asiàtic
SIamang
Xarxet marbrenc
Cocodnl de pantà
Bernat pescatre
ÈIder
Ganga
Llop
Zoptlot de cap vermell
Dofí mular
Esplugabous
Elefant afncà de sabana
Ànec gnset
Fotja comuna
Agró goliat
Ànec xiulador
XIbec
HIpopòtam pIgmeu
Mufló de l'Atles
Estornell comú
Ànec coll-verd
Martmet de Olt
Lèmur de cua anellada
Orangutan
Papió de sabana
Peix ballesta pallasso
Colom de guinea
Orada
Gasela dorcas
Perx àngel maculat
Polla blava
Otan de Cahfòrrua
Mero
Camell bactnà
Antílop aquànc
GaIal
Suncata
Panda vermell
Jaguar
Ànec VIdu
Dni
Ós blanc
CIgne negre
Peix papallona d'ull gns
Grua coronada
NIlgau
PAís ESPÈCIE
Panamà
Papua Nova Guinea
Paraguai
Paisos Baixos
Perú
Fihpmes
Polòrna
Puerto RIco
Portugal
Qatar
República Democràtica de Corea
Romama
Rwanda
San Manno
Saint Vincent lles Grenadines
Illes Salomó
El Salvador
Samoa nord-amen cana
Samoa Occidental
Senegal
Seychelles
SIerra Leone
Smgapur
Eslovèrna
Somàha
Sudan
Sn Lanka
Suècia
Suissa
Sunnam
Swazilàndta
Sína
Xma Tarpei
Tanzàma
Txad
República Federal Txeca I Eslovaca
Tatlàndla
Togo
Tonga
Tnmtat I Tobago
Tunísra
Turquia
Uruguai
Vanuatu
Veneçuela
Illes Verges
Illes Verges Bntàrnques
VIetnam
Iemen
Iugoslàvia (?)
ZaITe
Zàmbia
ZImbabwe
Espanya
Ànec mesquer
Cacatua del pandanal
Txajà
Bec planer
Guanac
Faisà de les illes Palawan
BISó europeu
Perx àngel tncolor
Polla d'aigua
Voltor comú
Morell buixot
Pelicà cresp
Eland
Martinet blanc
Fadrí de cap blau
Lloro eclècnc
Papagai de front blanc
Peix papallona de cella blanca
Pen àngel emperador
HIpopòtam comú
Tortuga gegant de les Seychelles
Serval
Peix escorpí
Pehcà comú
Cocodnl del Nd
Girafa
Lleopard
Grua comuna
Cérvol comú
Salo de cara blanca
Nyu
Morell de plomall
Cérvol sàmbar
Estruç massai
Mona vermella
Tórtora comuna
Ós del Tíbet
Mona de nas blanc
Peix cuurgià groc
Voltor ret
Flamenc comú
Mufló de Còrsega
CIgne de coll negre
Cocodnl d'estuan
Capibara
Castanyoleta blava
Perx ballesta reial
Grua sarus
Morell xocolater
Grua damisel la
Bongo
Lleó
Zebra de Chapman
Cabra salvatge
19

NOTICIARI
20
PERLA
PRESERVACIÓ DELS
RECURSOS MARINS
EI concepte tradicional que els mars constrtueixen
una nquesa Inesgotable ha estat clarament refutat
amb la disminució del nombre de peixos capturats
al nostre mar en els darrers anys. Tanmateix la
pesca pot ser un recurs renovable si es respecten
certes regles, la principal de les quals és que no
s'extreguin de les poblacions mdividus que encara
no hagrn desenvolupat la seva capacitat
reproductora; altrament la dràsnca reducció dels
efectius de les poblacions és inexorable. La pesca
I comercialitzactó de peixos immadurs és una
activitat il-legal que encara es reahtza en certa
mesura i que representa una greu amenaça per a la
continuïtat d'un recurs natural que pertany a tothom.
Per combatre això, l'Escola del Mar-Centre
d'Estudis Marins i l'Ajuntament de Badalona
estan portant a terme una campanya contra la
pesca, la comerciahtzació i el consum de perx
immadur amb la col-laboració de la confraria de
pescadors i del gremi de peixeters de la mateixa
ciutat amb el suport del Departament d'Agricultura
i Pesca de la Generalitat. Aquesta pràcnca il- legal
implica moltes persones: els que pesquen peix
Immadur, els queel venen i els que el consumeixen.
Quan compreu o consumiu peix assegureu-vos que
té la talla mínima legal-a tall d'exemple: IS cm per
al lluç, 11 cm per a la sardina i 9 cm per al seitó-;
cal tenir en compte que tots els implicats en aquest
comerç són igualment responsables.
DESCOBERTA UNA
ESPÈCIE OVA
DE TITÍ
A hores d'ara hi ha descntes ciemffrcament al
voltant d'un milió d'espècies amrnals, però els
bròlegs saben que en queden moltes per descobnr.
Tanmateix no és gens habitual actualment que es
descngum noves espècies de mamífers I menys
encara de pnmats; per això mereix destacar-se la
troballa en territon del Brasil d'una espècie de
petita mona, fins aleshores desconeguda, pertanyent
a la famflia dels cahrrfcids, Aquesta famíha comprèn
els sinus més petits del món, coneguts popularment
com a titins. La nova espècie pertany al gènere
Leontoptthecus o titins lleó. Fins ara només es
coneixia una espècie de tití lleó, Leontoptthecus
rosalta, amb tres subspècies; l'espècie recentment
descoberta ha rebut el nom de Leontopuhecus
catssera I es caracteritza per tenir la cara de color
negre. Dintre de la família cahtrícids, constituïda
per alguns dels pnmats més petits que existeixen,
els titms lleó són els més grans, ja que arriben a
pesar 700 g. També són els que es troben en un
perill d'extmció més Imminent, atès que les seves
poblacions en estat lliure són extremadament
reduïdes. L'espècie acabada de descobrir no sembla
trobar-se en millor situació que els seus parents més
coneguts. Només viu a la Illa de Superagui, a la
badia de Paranaguà, i plana sobre ella la mateixa
amenaça que pesa sobre els altres titms lleó: la
destrucció accelerada del seu hàbitat a causa de la
deforestació practicada per l'home. És possible
que, SIhom no hi posa remei, haguem descobert una
nova espècie només per veure-la desaparèixer en
un curt espai de temps.
ZOO CLUB

SIGNAT UN CONVENI
ENTRE L'AQUARI
DEL ZOO DE BARCE-
LONA I EL PARC DE
VIDA MARINA DE
TOKIO
El mes de marg d'enguany, el senyor Kazuharu
Tashiro, director del Parc Zoològic de Ueno
(Tokio), I el senyor Ennc Mas, gerent del Zoo de
Barcelona, van signar un conveni d'amistat I
collaboració entre els aquaris d'ambdues
institucions. A contmuació reproduïm el text de
l'acord:
DECLARACIÓ CONJUNT A
«L'Aquari del Parc Zoològic de Barcelona, situat
al litoral de Catalunya, a Espanya, és part del Parc
Zoològic de Barcelona, que va ser fundat l'any
1892, i tots dos són uns dels establiments més
tradicionals a Europa. L'Aquari és excellent en
les seves exposicions d'éssers vius de la mar
Mediterrània i hom el considera una institució
cultural i educativa de Barcelona. Actualment es
troba en projecte la construcció del Centre de
Vida Marina, en el qual s'exposaran organismes
de la Mediterrània sota el punt de vista de la
conservació ecològica de l'esmentada mar.
El Parc de Vida Marina de Tokio, vinculat al Parc
Zoològic de Ueno, de Tokio (Japó), fou construit
com a part integral d'un pla per a Intentar
desenvolupar el litoral de la badia de Tokio.
Aquest aquari, que va ser fundat l'any 1989 per
commemorar el centenan de la fundació del Parc
Zoològic de Ueno, funciona com a establiment
avançat I SOCIalgràcies al qual dotze milions
d'habnants de Tokio poden observar la vida marina
I tenir consciència que cal protegir la natura.
Amb el teló de fons de la crisi medioambiental, el
gran Interès que desvetlla el mar i els progressos
obtinguts en la investigació de la vida marina, fan
que el segle XXI ja s'anomeni l'era oceànica.
L'Aquari del Parc Zoològic de Barcelona i el Parc
de Vida Marina de Tokio són instaJ.lacions
culturals de grans ciutats i es troben davant el mar:
la Mediterrània i la badia de Tokio respecti vam ent,
Tots dos contribueixen activament a la preservació
d'aquests mars.
Reconeixent la importància de la seva tasca,
l'Aquari del Parc Zoològic de Barcelona i el Parc
de Vida Marina de Tokio desitgen establir una
llarga relació fonamentada en aquesta Declaració
Conjunta per tal d'afrontar els reptes de l'era
oceànica en col-laboració, tot intercanviant
animals, informacions, tècniques, sistemes de
reproducció i cooperant en altres camps en què
sigui convenient.»
NOTICIARI
ZOO CLUB 21

NOTICIARI
22
tJ
~ Cociníl de Hoy.
LA FAMÍLIA DE PIPO
CREIX
PIpO, la simpànca mascota de bolquers Ausòrua,
va adoptar els graciosos hipopòtams dels Zoos de
Barcelona i de Madrid.
[L'hipopòtam d'Ausònia va ser el mestre de
cerimòrues del singular esdeveniment i es va
guanyar com sempre l'estimació de tothom després
de presentar a la premsa els nous membres de la
seva famfha,
PLUJA ARTIFICIAL A
L'AVIARI
Al' entrada de l'aviari s'ha habtlnat una mstallació
que reprodueix, en la mesura del possible, les
condicions ambientals que els ocells troben a una
selva plujosa tropical. Això s'ha aconseguit
plantant-hi força vegetació d'aquells climes i,
sobretot, proporcionant-hi un alt grau d'hurmtat
mitjançant un sistema d'aspersió d'aigua installat
al sostre -comparable al que es fa servir en grans
edificis per lluitar contra els incendis- el qual
provoca «pluges» periòdicament tal com s'esdevé
a les selves veritables. Hom espera que, trobantse
en condicions semblants a les que es donen al
seu hàbitat natural, els ocells que s'hi exhibeixen
-particularment els coloms de Nicobar- puguin
reproduir-se amb més facilitat.
NEIX UN BONGO
L'antílop bongo és un esplèndid animal africà
relativament poc freqüent en captivitat. El nostre
zoo disposa d'una parella des de final de 1990,
parella que enguany ha tingut descendència per
primera vegada. La cria és femella i es troba en
perfecte estat de salut.
SURICATES
Els suncates. que són uns petits carnívors de la
Iamíha de les mangostes, disposen d'una nova
mstal-lació proveida amb certs elements que els
fan la vida més distreta, com són galenes en què
poden ficar-se i monticles per enfilar-se amb
foradets pels quals surten els Insectes que
constitueixen el seu aliment I que els suricates
han d'esforçar-se a capturar.
PLAÇA DELS
LLOROS
El Parc Zològic està renovant contínuament el
seu aspecte. Darrerament s'ha arranjat una petita
zona de gàbies velles per construir noves
instal-Iacions per a psitàcids -és a dir lloros,
cacatues i similars-o Les noves gàbies es disposen
al voltant d'uns bancs on el públic pot reposar uns
moments mentre observa aquests bonics ocells.
El conjunt recorda una petita plaça de barri, i per
això els treballadors del zoo la coneixen amb el
nom de «plaça dels lloros».
DUES GIRAFES I UNA
GALLINA BLANCA
La casa «Gallina Blanca» té adoptades una parella
de girafes de la nostra collecció. Amb aquest
motiu va organitzar-se una celebració en el
transcurs de la qualla marca adoptant va obsequiar
els visitants del zoo amb alguns dels seus
productes.
%00 CLUB

!7fEJ~
Ç2~=-=~--=è2
aniversariO ª 1915-1990