Imprimir aquest article - Raco

203
També el mètode de treball evolucionà amb el temps: D’aixecar un full en bloc (la
regió primera o de la rodalia de Barcelona) a dividir-lo en seccions (fulls segons i tercer),
i més endavant en unitats geològiques (fulls quart i cinquè); de traçar els esborranys a la
mateixa escala de publicació, a fer-ho a escala doble (1:20.000) després de 1898.
Els mapes publicats foren molt apreciats en els medis geològics, bàsicament pel
seu detall, insòlit a l’època, i pel rigorós treball estratigràfic i petrològic que li servia
de base; però també per la seva impecable execució, obra de Brossa; no tant per la
qualitat de la topografia, atès que el litògraf, que havia assumit l’aixecament del
relleu, no estava prou qualificat per a aquesta tasca. La validesa del treball geològic
d’Almera, atribuïble en part al suport de prestigiosos especialistes paleontòlegs i
petròlegs, quedà ben palesa amb la visita de la Societat Geològica de França l’any
1898 a l’àrea cartografiada, i l’han ratificada les generacions posteriors; en canvi la
base topogràfica, per bé que complí la funció desitjada, fou severament criticada des
del Servei Geogràfic de la Mancomunitat per la seva manca de precisió.
La responsabilitat de l’obra, que el conveni amb la Diputació repartia entre Almera
i Bofill, fou assumida íntegrament per Almera. Bofill se’n desentengué progressivament,
desprès de començar el full del Vallés i deixar-lo inacabat l’any 1893. Brossa
fou un col·laborador a sou d’Almera i no tingué cap vincle amb la Diputació.
Totes les propostes d’Almera anteriors a 1900 foren assumides per la Diputació sense
discussió. Desprès varen aparèixer reticències entre els diputats, que es varen intensificar
cap a 1910, quan el projecte quedà obsolet davant les perspectives de la mancomunitat de
províncies i l’aparició de nous projectes a l’escala regional proposats per Faura i Sans, vistos
amb interès pel president Prat de la Riba. La Diputació considerà excessiu el cost en
temps i diners dels fulls i acabà reduint la subvenció anual els darrers anys, cosa que alentí
encara més els treballs. Finalment, empès per la Diputació, Almera designà Faura com a
successor i renuncià a continuar el Mapa, atesa la seva avançada edat, l’any 1914. Cosa que
la Diputació aprofità per posar el mapa sota l’alta inspecció de l’Institut d’Estudis Catalans.
Els treballs del Mapa atorgaren a Almera la possibilitat d’establir relacions privilegiades
amb especialistes d’alt nivell, cosa que influí sobre la seva formació geològica
–era autodidacte– i el donà a conèixer internacionalment. La seva obra, certament
incomparable i irrepetible, és una fita monumental entre les cartografies que s’aixecaren
en aquest país abans del segle XX, i és certament sorprenent que fos obra de
l’ambició, la iniciativa i la tenacitat d’un sol home.
La cartografia d’Almera i Brossa, sense precedents en tot l’àmbit hispànic, va ser
també anterior als centres catalans d’investigació geològica, així com a la implantació
de les primeres càtedres de geologia a la Universitat de Barcelona. No fou doncs
el resultat d’una infrastructura preexistent, sinó una tasca pionera que es va haver de
portar a terme sense cap mena de suport científic local.
Al seu torn, exercí una influència indiscutible sobre el desenvolupament de les ciències
geològiques a Catalunya. Si no creà una escola (Almera no formà geòlegs), la seva
obra tingué continuïtat a través de successives generacions; fou decisiva com a precedent
per a la conversió dels Museus Martorell i del Seminari en centres especialitzats en geologia,
i encetà una tradició que ha arribat fins avui: l’interès de les diverses administracions
per la recerca geològica, manifestada en la creació i manteniment de centres com el Servei
Geològic de la Mancomunitat (1919-24), l’Instituto de Investigaciones geológicas de
la Diputació (1927-65), l’Institut Jaume Almera d’Investigacions Geològiques (1965),
l’Institut de Paleontologia de Sabadell (1971) i el Servei Geològic de Catalunya (1979).