Imprimir aquest article - Raco

202
com a tal ha arribat fins als nostres dies, havent superat la pèrdua de les col·leccions
durant la guerra civil. 134
Passada la llarga postguerra, el Dr. Solé Sabarís, hereu, com a director de l’Instituto
de la Diputació, d’una part important del llegat almerià, aconseguí crear en el si
del Consejo Superior de Investigaciones Científicas un centre català dedicat exclusivament
a la recerca geològica, que fou batejat, no per casualitat, amb el nom de
“Jaume Almera”, que compta avui amb una extensa nòmina de personal investigador.
L’any 1971 la Diputació de Barcelona va fer un pas més en el sentit d’afavorir la
recerca geològica, creant l’Institut d’Investigacions Paleontològiques de Sabadell, gràcies
a l’activitat del Dr. Miquel Crusafont; els resultats que obtenen els investigadors
d’aquest centre especialitzat en paleomastologia són tot sovint notícia de premsa.
La Generalitat restaurada tingué molt en compte el precedent del Servei Geològic
de la Mancomunitat en el moment de crear l’any 1979 el Servei Geològic de
Catalunya en el si del Departament de Política Territorial i Obres Públiques; òrgan
de l’Administració catalana que té avui entre els seus projectes la creació d’un
Institut Geològic de Catalunya, projecte que de prosperar dotaria l’organisme encarregat
dels estudis geològics del màxim nivell administratiu possible i d’una òptima
capacitat operativa.
Totes aquestes institucions són doncs, d’alguna manera, hereves d’aquell impuls
inicial: tant de la iniciativa i la tenacitat del Dr. Almera com de la inquietud i benvolença
(ilustrado criterio, en deien) de la Diputació de Barcelona. Ben segur que, de
no haver coincidit aquests dos factors en aquella època, la història de la geologia catalana
hauria estat ben diferent.
CONCLUSIONS
La sèrie 1:40.000 del Mapa Topogràfic i Geològic de la província de Barcelona és
el resultat no previst del pla original que la Diputació havia convingut
inicialment amb Almera i Bofill, que no era altre que la continuació de la cartografia
iniciada per J. de Moulin a escala 1:100.000.
El canvi d’escala s’ha d’atribuir tant a la iniciativa d’Almera com al consentiment
tàcit de la Diputació, que incrementà substancialment el pressupost per tal de seguir
treballant al detall a la mateixa escala del primer full ampliat, que havia d’ésser únic.
No hi hagué un projecte previ, ni es va arribar a fer mai, malgrat les demandes de la
Diputació que estava molt interessada en saber els costos que en temps i diners importaria
el Mapa provincial. Ben al contrari, l’obra va anar prenent forma a mesura que
es desenvolupava; la distribució dels fulls no es començà a definir fins a 1895, i encara
s’hagué de modificar cap a 1905.
134 És precisament la continuïtat d’aquesta tradició, que s’ha mantingut malgrat tota classe d’entrebancs,
havent hagut de superar més d’un episodi crític i amb uns recursos molt migrats la que ha donat
peu a alguns autors a parlar d’una “escola catalana de geologia” o “escola del seminari” fundada pel
Dr. Almera; però com ha fet notar Gómez Alba (1995) Almera no formà deixebles: tant Font com Faura,
col·laboradors ocasionals, estudiaren a la Universitat Central.