Imprimir aquest article - Raco

201
El Mapa havia de servir de base a les síntesis cartogràfiques a 1:200.000 de
Llopis Lladó sobre les serralades costaneres (1947) i, indirectament a través dels fulls
1:50.000, a la de l’Instituto Geológico que abastà tot el territori de l’Estat (1972). Els
estudis de detall que s’han realitzat posteriorment sobre l’àrea cartografiada per
Almera han tingut en el Mapa Geològic i Topogràfic un excel·lent punt de partida; per
als qui treballen en la geologia urbana de Barcelona serà sempre més un document
insubstituïble, atès que molts dels afloraments han deixat de ser accessibles en quedar
coberts pels carrers i les edificacions de la ciutat.
Dels més de trenta anys d’activitat d’Almera i Brossa en resultà un cúmul de
materials que en gran part s’han conservat: els materials d’arxiu (mapes no publicats,
expedients administratius, escrits inèdits i epistolaris), avui dispersos en diversos
centres, que han estat la base d’aquest treball; les col·leccions petrogràfiques i
paleontològiques, existents al Museu de Geologia de Barcelona, i un patrimoni
bibliogràfic que es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya. Hem posat un especial
interès en inventariar tot aquest patrimoni: els resultats es trobaran en els annexes 2, 3,
i 4. A l’Annex 5 s’hi pot trobar la relació dels materials que no hem aconseguit localitzar;
i a l’Annex 6 una selecció dels escrits inèdits més interessants per a
comprendre l’evolució històrica de l’obra.
El Mapa d’Almera i Brossa consolida la tradició dels estudis geològics lligats a
les administracions catalanes que, iniciada per la Diputació de Barcelona l’any 1868,
amb algunes interrupcions derivades dels canvis polítics que ha sofert el nostre país,
s’ha mantingut fins avui. Per bé que la Diputació no creà un veritable Servei Cartogràfic
fins 1913, els més de trenta anys de vigència del conveni amb Almera i Bofill
demostraren que era possible fer la cartografia geològica sistemàtica del territori
comptant amb el suport de l’Administració local i obtenir uns resultats superiors als
de l’Administració central. És per això que la Mancomunitat decidí crear un Servei
Geològic de Catalunya, que malgrat els pocs mitjans de què disposà i la seva curta
vida (1919-1924), aconseguí publicar alguns fulls del primer projecte de cartografia
geològica sistemàtica de Catalunya.
Dissolta la Mancomunitat de províncies, fou la Diputació de Barcelona qui recollí
novament el testimoni, amb la creació de l’Instituto de Investigaciones Geológicas
(1927) que, lligat a la càtedra de Geologia de la Universitat i sota la direcció dels
professors San Miguel i el seu successor Solé Sabarís (1943) contribuí a la cartografia
impulsada per l’Instituto Geològico y Minero de España a escala 1:50.000.
Aquesta vinculació repercutí, sens dubte, en sentit favorable sobre la qualitat de l’ensenyament:
no és casualitat que d’aquell centre activíssim en sortís un planter de
futurs catedràtics que havien de donar un impuls extraordinari a l’ensenyament de la
ciència geològica en les universitats de tot l’Estat.
El fet que el Servei Geològic de la Mancomunitat radiqués per decisió de la Junta
de Ciències en el Museu Martorell, el traspàs de les col·leccions del Mapa (1918-
1923) i l’ingrés de la important col·lecció Vidal (1922) varen ser determinants per a
la conversió d’aquell centre, que depèn de la ciutat de Barcelona, en un veritable
Museu de Geologia, amb un important patrimoni estructurat en dues vessants: la
paleontologia i la mineralogia i petrografia.
D’altra banda, el Museu d’Història Natural del Seminari, després d’uns anys
d’abandonament, fou recuperat gràcies a la tenacitat del Dr. Bataller com a laboratori
de geologia, esdevenint aleshores (1926) un museu especialitzat en paleontologia;