Imprimir aquest article - Raco

200
facilitats de transport que oferien les línies fèrries i, sobretot, la cartografia de la línia de
costa, un dels pocs mapes topogràfics previs amb què es podia comptar. Si es té en
compte el mapa de Vilatorta, es veu que el límit que Almera no va traspassar cap al NO
és el dels terrenys paleògens continentals (fig. 27). No hi ha cap document que indiqui
com ni quan es pensava abordar la cartografia de la conca central ni la de les serralades
pirinenques; ni tan sols cap indici que Almera hagués pensat en aprofitar l’experiència
que els enginyers Maureta, Thos i Vidal tenien d’aquestes unitats geològiques.
Un llegat molt important
En acordar la realització del mapa geològic provincial, la Diputació revolucionària
de 1868 ja s’havia avançat a l’Administració central, que en aquell
moment havia abandonat els estudis geològics i no crearia una Comissió a l’efecte
fins dos anys després. En acordar la represa (1884) es tractava de fer el mapa a
una escala quatre vegades més gran que el que aquell organisme havia publicat tres
anys abans. En autoritzar el canvi d’escala (1888) es planteja fer el primer mapa
geològic de detall, una obra que l’Estat trigarà una generació en assumir. El Mapa,
doncs, inaugura els processos de cartografia geològica detallada del territori, no
solament a Catalunya sinó també a Espanya. Però, més enllà d’assenyalar una fita
en la història de la cartografia geològica espanyola – i gairebé diríem continental,
si tenim en compte que França no encetaria un mapa a una escala comparable fins
1913 – ha deixat un llegat que ha exercit una influència decisiva en el desenvolupament
de la geologia catalana al llarg d’un segle: una àrea molt ben coneguda des
del punt de vista geològic, un patrimoni inventariable i la tradició d’incorporar els
estudis geològics com un servei més dels que les Administracions públiques han
de prestar als ciutadans.
Les comarques estudiades per Almera i Brossa foren durant dècades les més ben
conegudes des del punt de vista geològic de tot l’Estat, gràcies no només als cinc fulls
publicats, sinó també als nombrosos escrits que resultaren dels treballs que li serviren
de base, la relació dels quals trobarà el lector a l’Annex 1. No té res d’estrany, doncs,
que aquesta informació fos adaptada als formats dels nous projectes cartogràfics que
es desplegaren en anys successius i que quedarien també inacabats: el de
la Mancomunitat a escala 1:100.000 (1919-1924) i el de l’Instituto Geológico a
l’1:50.000 (1928-1970); cosa que comportà l’anomalia que l’any 1930 es disposés de
tres versions del mapa de la rodalia de Barcelona, mentre que les comarques del nord
i del centre de la província seguien sense cartografiar, com observà críticament Pau
Vila arran de l’aparició del full signat per San Miguel i Marcet:
Ara ens trobem que dels voltants de Barcelona tenim tres fulls d’aquesta mena
[...] Naturalment això representa una dispersió de forces, d’homes i de cabals. Catalunya
inicià uns mapes geogràfics i geològics; cal que siguin continuats, però amb
sentit orgànic i científic, amb un esperit economitzador de capacitats i diners [...]
Hem assenyalat aquest exemple de l’existència de tres fulls geològics de Barcelona
com a cas fefaent d’una manca de compenetració científica; altrament amb un esperit
unànime, almenys no hauríem anat a la triplicació […] La coordinació s’imposa
(Vila, 1930).