Imprimir aquest article - Raco

alguns treballs de camp entre 1891 i 1893, a signar els justificants anuals de despeses
i a compartir els viatges extraordinaris a l’estranger. 130
La comunicació amb la Diputació la monopolitzà Almera a través d’oficis periòdicament
adreçats al President de la corporació amb objecte de demanar subvencions,
presentar resultats, edicions i notes de despeses. També el control de les relacions
científiques amb els col·legues estrangers estigué exclusivament en mans d’Almera,
sense que Bofill hi jugués cap paper (excepte, potser en el cas de Mojsisovics).
Igualment el control d’Almera fou absolut sobre l’aixecament topogràfic: Brossa
no tenia cap lligam amb la Diputació, sinó que Almera li pagava contra factura per
feina feta. 131 El mateix es pot dir dels treballs auxiliars de prospecció de fòssils i de
laboratori, dibuix, fotografia, etc.
Pel que fa a la geologia de camp, descomptant el breu període en què hi participà
Bofill (1891-93), també fou de l’exclusiva responsabilitat d’Almera. La presència de
col·laboradors autòctons és gairebé anecdòtica i limitada als darrers anys. La intervenció
de Font i Sagué es redueix a unes poques sortides en companyia del mosso Martí i sense
Almera, probablement a la recerca de fòssils, essent encara estudiant (1899-1900) i alguna
excursió més entre 1904 i 1905, a part de treballs d’extracció de grans vertebrats que
portà a terme a la cova de Gràcia i a Arenys; totes aquestes sortides foren remunerades
amb càrrec al pressupost del Mapa. Del jove estudiant Faura consten diverses sortides
entre 1907 i 1911 i posteriorment les tasques de revisió de la petrologia de les roques a
Madrid, al costat d’Adán de Yarza, i la del Paleozoic català, que fou la seva tesi doctoral
llegida el 1912, que li valgué el premi Agell de l’Acadèmia de Ciències (1914).
No es pot negar que la dedicació d’Almera i la responsabilitat que assumí tingué
les seves compensacions: formació i contactes, gràcies als viatges subvencionats per
la Diputació; prestigi internacional, per la qualitat dels seus treballs; una part (el 40%)
de la producció editorial que dedicà als intercanvis i que li reportà uns 2500 opuscles
130 Almera i Bofill devien ser dos caràcters ben diferents. Fontserè ens va deixar un testimoni, recollit
cap al tombant de segle, de com era aleshores la relació entre ambdós personatges: A l’Acadèmia de
Ciències hi vaig trobar de secretari A. Bofill i Poch, al qual alguns membres de la corporació anomenaven
Bofilius Timidus, degut al seu apocament innat. Era, però, un home extraordinari, gran naturalista,
geòleg i excursionista. Fou un dels sostenidors de l’Associació d’Excursions Catalana, i a
l’Acadèmia hi va fer una gran tasca, sobretot en la ordenació de l’Arxiu […] em prenia a les excursions
i hi vaig aprendre moltíssim. El canonge Almera l’explotava i en Bofill es deixava explotar per timidesa.
El canonge Almera era molt gelós dels honors dels altres. Un dia vaig dir a Mn. Font i Sagué: “Vosté
hauria d’ésser membre de l’Acadèmia de Ciències”. Mn. Font i Sagué em va respondre: “Mentre hi hagi
el canonge Almera, ni intentar-ho. Ell se les manegaria prou per a evitar-ho”. (Fontserè, citat per J.
Iglésies a: Eduard Fontserè, relació de fets. Barcelona, Fundació Vives Casajuana). Tot sembla indicar
que amb els anys ambdós s’anaren distanciant: de l’estreta col·laboració inicial (fins 1893) a la demanda
de les col·leccions del Mapa per al Museu Martorell (1910), passant pel cessament de les publicacions
fetes en col·laboració (1904), que coincideix amb el moment en què Almera deixa de consignar en les
seves llibretes l’assistència conjunta a les reunions internacionals, hi una tendència a la baixa molt clara.
Pot ser significatiu que la correspondència que es conserva entre ambdós sigui exclusivament de la primera
època, i també que Almera no compartís amb Bofill els exemplars de les publicacions que per conveni
corresponien als directors del Mapa.
131 No hi ha gaires notícies de les relacions entre Almera i Brossa: tan sols una carta en la que un Brossa
respectuós però distant reclama pagaments endarrerits (Annex 6, nº 5). Apart, consta en les llibretes de
camp del canonge que Brossa acceptava de vegades cobrar en paper municipal, malgrat la minva que això
representava, i que dels fulls publicats en rebia molt pocs exemplars; no hi ha constància en canvi i que
fessin excursions conjuntes.
195