Imprimir aquest article - Raco

fulles publicades, les quals malgrat els seus grans defectes constitueixen una obra
meritòria, havent-lo conseguit gràcies solament a la seva natural inteligència, gran
laboriositat i constància, i que ell mateix ho fa tot desde els treballs de camp, seguint
el terreny pas a pas, prenent amb certa habilitat punts i línies de referència, dibuixant
les minutes o borradors de les fulles, fins a executar el seu grabat i tiratge.
(J. de Rivera, extracte de: Breu report adreçat al Sr. President de la Diputació per el
director del Servei sobre la necessitat i maneres d’intensificar els treballs de formació
del mapa. Informe inèdit, 14/12/1916, AHDB).
Aquest dictamen canvià la forma de treballar de Brossa, coincidint amb l’extensió
de la cartografia 1:40.000 a tot el territori català sota la supervisió de l’Institut
d’Estudis Catalans; és per això que el full sisè, que quedà inèdit, té un format i unes
característiques diferents dels cinc fulls anteriors.
Malgrat que Faura, en un article reivindicatiu, afirmà que els seus resultats són
d’una tal precisió, que ha sigut reconeguda per tots els topògrafs que han seguit les
seves petjades (Faura 1925), els autors posteriors han reconegut que la topografia era
tan sols aproximada. Ribas i Virgili (1930) recalca l’habilitat sintètica de Brossa i
lamenta els rudimentaris mitjans emprats:
Es meritíssim en aquest mapa el treball topogràfic, fet sense els mitjans adequats;
Brossa aprofitava tot el que existia fet anteriorment: ho adaptava i completava, però ab
tal justesa, que encara avui desprès de la publicació de mapes més moderns, formats
amb tots els elements, segueix essent un excel·lent document per la seva autenticitat.
Per Solé (1945) la topografia era més artística que altra cosa:
sus mapas, si se resienten de la falta de exactitud en los datos, tienen vida y expresión,
gracias tanto al acierto en la eleccción de la equidistancia de las curvas de
nivel, que son de 5 en 5 m, como en la interpretación morfológica dada al relieve.
Segons Montaner (1998), l’escala permetia donar un bon detall de la geologia,
però era massa gran per al correcte dibuix de les corbes de nivell.
Res no es podria afegir a la crítica seriosa i ben fonamentada de Rivera, feta amb
coneixement de causa des del punt de vista del professional. Si el suport geodèsic era
precari en extrem (tota la topografia de Brossa depenia dels escassos vèrtexs existents:
els de primer ordre de l’Institut Geogràfic, que venien dels temps de Méchain i
Delambre 127 i els de la xarxa de la Marina, providencialment publicats en dos fulls
que cobrien el litoral barceloní entre 1888 i 1889; 128 la xarxa provincial de segon
ordre no estava acabada encara en el moment del traspàs del mapa), el treball de camp
no oferia cap garantia, ni pel procediment ni per l’instrumental emprat. És de doldre
que es perdés la oportunitat de fer una bona cartografia topogràfica; s’ha de reconèixer,
no obstant, que el mapa topogràfic tenia una funció essencial, que era la de servir de
suport al mapa geològic, cosa que va acomplir amb escreix.
D’altra banda, l’extraordinària qualitat del gravat i l’edició contribuí sens
dubte a l’èxit de la nova cartografia. Fou valorada positivament, entre d’altres,
per Landerer: Comme exécution chromo-typographique elle ne laisse rien á desirer,
et peut marcher de pair avec les meilleurs travaux analogues faits è l’étranger
127 Dins l’àrea cartografiada quedaven inclosos tan sols quatre vèrtexs de primer ordre: Montjuïc (full
1); la Morella (full 2); Mates i Matagalls (full 3), i altres dos quedaven pròxims: Montserrat i Rodós
128 Mapes de la comissió hidrogràfica: full XIV, desde la punta Palomera hasta el río Llobregat (aixecat
1882-1884, publicat 1889); i xv: desde el Río Llobregat hasta el cabo de Tossa (aixecat 1884-85; publ. 1888)
193