Imprimir aquest article - Raco

187
qualitat que desaparegué l’any 1892, justament en el moment en què l’Acadèmia
començà a publicar un butlletí i unes memòries que en endavant acollirien les notes
i comunicacions almerianes. Algunes comunicacions foren també llegides a la
Société Géologique de France - entitat que aplegava els més prestigiosos geòlegs i
a la que Almera havia ingressat al començament de la seva carrera - a través d’alguns
consocis com Collot o Bergeron, amb la important excepció de la reunió extraordinària
celebrada a Barcelona, en la que Almera i Bofill tingueren ocasió d’exposar
personalment els seus avenços. Altres notes foren presentatdes en congressos internacionals
(CGI de Londres, 1888; congressos internacionals catòlics). Ocasionalment,
alguns articles foren lliurats a la premsa generalista per a coneixement del
públic en general. Ja s’ha dit (Santanach 1996) que les nombroses publicacions
d’Almera i els seus col·laboradors – un conjunt que no baixa de les 150 referències;
vegeu-ne la relació a l’Annex 1– venen a ser una mena de memòria dispersa del
mapa. En elles, la intervenció dels especialistes és sempre més decisiva que no sembla
a primera vista, pel fet que van signades sempre pel director del Mapa, encara
que de vegades no siguin més que transcripcions dels resultats comunicats per
aquells. 124 La temàtica de les publicacions almerianes reflecteix clarament les preferències
del canonge envers l’estratigrafia i la paleontologia estratigràfica, els
terrenys pliocènics i el full de la rodalia de la capital.
Un altre encert que contribuí al bon desenvolupament de les investigacions fou el
fet de conservar Almera el seu despatx al Museu del Seminari malgrat haver renunciat
a la docència, cosa que li va permetre disposar, a més d’un entorn adequat on
desenvolupar els treballs de gabinet, de la notable biblioteca de paleontologia i
geologia que ell mateix havia format, d’un laboratori petrogràfic, de personal subaltern
i d’un local adient on dipositar-hi les col·leccions.
Topografia i gravat
Tal com varen observar Landerer, Mallada i Barrois entre altres, el detall que permetia
l’escala triada estava molt per sobre del que era costum en els mapes geològics de l’època.
En efecte: duplicava l’escala del mapa oficial francès i decuplicava (!) la de
l’espanyol, projectes aleshores en curs. 125 Haurien de passar 37 anys fins que la cartografia
geològica oficial a una escala semblant arribés als voltants de Barcelona –en realitat,
una adaptació de la geologia d’Almera–. D’altra banda, en tant que mapa topogràfic,
124 Exemple: la determinació de la flora del Culm per Saporta fou publicada com a pròpia per Almera;
però en comunicar-la aquest a la Société géologique, aquesta l’atribuí, amb bon criteri, al veritable autor.
Alguns col·laboradors, com Barrois i Lambert, optaren per avançar els resultats en revistes del seu país.
Curiosament, Almera desestimà publicar conjuntament amb els especialistes, cosa que de vegades
aquests li proposaren
125 Pel que fa a la cartografia geològica, només es podia comptar amb l’antic mapa de Vézian (1856) de
la rodalia de Barcelona a escala 1:180.000, i el mapa provincial de Maureta i Thos a escala 1:400.000
(1881). Els mapes geològics oficials en bosquejo (a l’1:400.000) de les quatre províncies catalanes veieren
la llum entre 1881 i 1892; el de Barcelona fou el primer que es va publicar. Pel que fa al de detall
(1:50.000), que encara no s’ha completat, els primers fulls són dels anys 28. A França, la cartografia
geològica 1:500.000 s’havia publicat entre 1825 i 1841; la sèrie 1:80.000 data del període 1868-1925, i
el començament de l’1:50.000 és de 1913.