Imprimir aquest article - Raco

186
En el camp de l’estratigrafia, l’aportació d’Almera fou decisiva per al coneixement
estratigràfic de les Serralades Costaneres (Llopis, 1947). Les troballes de jaciments
fossilífers que s’anaren succeint entre 1888 i 1900 permeteren aixecar una
columna estratigràfica molt completa i detallada que anava molt més enllà dels
coneixements que se’n tenien, tan sols esbossats per Verneuil, Vézian i Maureta i
Thos. A mesura que avançaven els treballs del Mapa, s’anà definint l’estratigrafia del
Paleozoic (full primer, 1888-1891); la del Mesozoic i la del Terciari (fulls segons i tercer,
1892-1900). Vegeu a les taules IX, X i XI la progressió dels treballs reflectida en
la llegenda dels mapes.
Ningú no havia estudiat abans les fàcies de les roques ígnies i metamòrfiques de
les serralades catalanes abans d’Almera. Aprofitant les instal·lacions del laboratori
adjunt a la càtedra del Dr. Pere Marcer al Seminari, es varen fer centenars de làmines
primes de roques per tal d’estudiar-les al microscopi. L’estudi fou confiat a l’enginyer
Ramon Adán de Yarza, qui estudià successivament les roques del full primer (1886-
1891), les de Sant Sadurní d’Ossormort (1905) i les dels fulls de llevant (1909),
aquestes amb la col·laboració de Faura. La llegenda dels mapes (taula XII) està organitzada
amb criteris més descriptius que no pas genètics.
El punt feble del Mapa és la manca de referències a l’estructura dels materials,
pròpia dels mapes geològics del segle XIX; cosa per Solé difícil d’entendre:
Resulta inconcebible cómo los no igualados mapas […], tan ricos en sugestiones
hasta el punto de poder construir sobre ellos hipótesis solidísimas y todo un proceso
de evolución geológica del Macizo Catalán, no sirvieran a su autor más que para hilvanar
unas pobres páginas de tectónica, que contrastan con sus insuperables monografías
estratigráficas y paleontológicas (Solé, 1947).
El Mapa no conté símbols estructurals: ni plecs ni fractures. Les pobres páginas a
què Solé fa referència són les escrites per Bergeron, qui intentà aplicar la tectònica
alpina al Paleozoic de Collserola (1904) per tal d’explicar unes superposicions suposadament
anormals que en realitat no ho eren, com demostrà Pruvost amb una revisió
faunística. Les veritables i clares superposicions tectòniques que presenta localment
la vora nord de la serralada prelitoral plantejaven un problema d’interpretació que va
quedar pendent de resoldre, malgrat les aportacions de Palet i Barba, fins després del
XIV Congrés Internacional de Geologia de 1926.
I és que en el Mapa hi ha tanta voluntat de descriure els fets com de no interpretar-los,
a la manera dels antics geognostes. Més enllà de les superposicions estratigràfiques,
no sembla que Almera estigués interessat per la geometria de les unitats,
la seva disposició espacial ni les relacions entre elles, atès que els esquemes i perfils
geològics són molt escassos en les seves llibretes. Això el situa fora dels corrents de
la “nova geologia”, que apareix cap a 1875 en tenir en compte els moviments relatius
dels materials, fins i tot els tangencials, que es començaren a descriure als Alps. És
significatiu que Almera no acudís a cap de les reunions de la Société Géologique on
s’exposà, discutí i demostrà la importància dels mantells d’encavalcament en l’edificació
de la serralada alpina.
D’altra banda, s’ha de reconèixer l’encert d’Almera de donar a conèixer a la
comunitat científica els seus resultats a mesura que s’anaven produint. Des del seu
ingrés a la Real Acadèmia de Ciències de Barcelona (1879), Almera comunicà els
seus treballs a aquesta institució, en la que sempre participà activament. En una
primera fase els seus treballs es publicaren a la Crònica Científica, una revista de