Imprimir aquest article - Raco

168
El mateix Faura exposaria posteriorment amb detall la utilitat dels tres primers
fulls del mapa provincial:
Han servit moltíssim per ampliar la xarxa de carreteres provincials, per a fixar
els termes d’alguns ajuntaments; i, sobretot per als agricultors han sigut de grans
utilitats, car a En Marc Mir, de gloriosa remembrança li serviren per a implantar les
varietats de ceps americans en els terrenys a propòsit per a quiscuna d’elles, i,
actualment, en sa ratificació, l’Estació Enològica de Vilafranca hi estampa els fruits
d’aquella distribució vitícola per tot el Penedès (Faura, 1914).
El nou mapa, que serà la riquesa y salvació de nostra renaixenta Patria, el
podrien finançar les diputacions (reconexent la tutela que exerceixen avui quiscuna en
la seva provincia y demà mancomunades, no deixeràn d’esmersarhi la seva influència
econòmica) amb ajut dels Ajuntaments importants. Les seves característiques haurien
de ser les següents:
Convé que es fassi a una escala regular y suficient. L’escala més proporcionada
y més fácil pera les deduccions de càlculs […] és la de 1 per 100.000 […] la part
geogràfica deuria ser lo més perfecta possible […] Aquesta secció se pot dir que ja
n’és casi feta, reunint les moltes cartes geogràfiques parcials existents […] Sobre
l’esquelet de la carta geogràfica de Catalunya, ab colors variats i de tòns clars, s’hi
senyalarien els elements geològichs del nostre terrer, prescindint dels nivells de quiscun
dels pisos, ja que amb aquests n’hi hà lo suficient; a més, se deurien fer constar
els anticlinals y sinclinals graduats, y fins les falles. Es essencial fer la part orogràfica
ab unes curves de nivell que variessin de 25 metres respectivament, indicant els
cingles y les planuries (Faura, 1909, article I).
És justament aquest projecte el que acabaria adoptant la Mancomunitat a partir de
1919, sota la presidència de Puig, després de no poques vacil·lacions, i en el que
participaria Faura de manera destacada.
L’afer de la ubicació de les col·leccions (1910-1912)
Per iniciativa d’Artur Bofill, que dirigia el Museu Martorell des de 1891, s’havia
format (1906) la Junta Municipal de Ciències, que agrupava els museus de la ciutat;
Almera i Cadevall en formaren part fins que l’any 1909 foren substituïts per Fontseré
i Vidal; hi havia també Font i Sagué, que desaparegué el 19/04/1910, i Odón de Buen.
Com ha explicat Gómez-Alba (1992), havent sortit Almera de la Junta i als pocs mesos
de la desaparició de Font i Sagué, Fontserè va fer notar que els llibres i exemplars del
mapa Geològic passaven a formar part de la biblioteca i Museu del Seminari (Fig. 20),
[…] caso verdaderamente anómalo […] siendo así que corresponde á la Diputacion
Provincial, y en defecto de esta al Ayuntamiento, por poseer este una Institución,
en donde tendrian perfecta cabida los referidos libros y fósiles y podrian utilizarse
libremente por los visitantes, cuyas ventajas no ofrece el Seminario. (Acta de la Junta
de Ciències Naturals, 12/08/10, in: Gómez-Alba 1997, p. 240).
Tot seguit (29/9/1910) l’alcalde de Barcelona, Josep Roig i Bergadà, reclamà per
ofici a la Diputació el traspàs al Museu Martorell de les col·leccions del Mapa
Geològic: es proposava que els exemplars quedessin a cura del director del Museu;
anàlogament, les obres de consulta comprades amb càrrec a la Diputació podrien
passar a la biblioteca del centre: