Imprimir aquest article - Raco

118
Amb un detall excepcional per a l’època, presentat en un format inusual i magníficament
executat per Brossa, el Mapa rebé elogis unànimes des del primer
moment. La part geològica, deguda a Almera, es de gran qualitat gràcies a un rigorós
treball estratigràfic i petrològic que comptà amb el suport de destacats especialistes
europeus, i també a un minuciós seguiment de camp dels afloraments per part
d’Almera i els seus ajudants. La cartografia de base, tot i que acomplí amb escreix
el seu paper de suport de la geologia, és només aproximada, perquè no es basa en
un replantejament topogràfic previ ni en un procediment regular per al traçat de corbes
de nivell. La Diputació donà per bones totes les decisions d’Almera, si més no
fins a 1899, quan es començaren a sentir veus discrepants entre els diputats; cap a
1909, coincidint amb un moment de canvi polític i social, minvà el suport institucional
a l’obra i les subvencions es varen reduir dràsticament, cosa que va retardar
la publicació dels dos darrers fulls.
L’obra del Mapa es pot considerar responsabilitat exclusiva del Dr. Almera;
Bofill, teòric codirector davant la Diputació, no va actuar mai com a tal i la seva
participació es va limitar a començar un full del Vallès que no va prosperar. Brossa
depenia directament del Dr. Almera, a qui facturava els treballs de camp. La intervenció
de Font i Faura fou molt marginal, gairebé anecdòtica. Un Font i Sagué estudiant
intervingué en una primera etapa com a dibuixant de fòssils (1890-92) i en
algunes sortides de camp (1899-1900); després tan sols en algunes extraccions de
vertebrats (1901, 1905). Faura sortí al camp esporàdicament entre 1907 i 1911; des
de 1909, estant a Madrid com a estudiant, revisà la petrologia, així com les faunes
del Paleozoic català, treball que va llegir com a tesi doctoral l’any 1912 a la
universitat central.
El desenvolupament de l’obra no parteix d’un planejament inicial, sinó que es
va anar definint per tempteigs successius a mesura que avançava, sense cap previsió
de temps; d’aquí que Almera afirmés, a requeriment de la Diputació, que no era possible
fer pressupost ni fixar terminis. El treball no va passar de les primeres fases:
uns 2.500 Km 2 corresponents a les comarques més properes a la costa. No ha d’estranyar
que Almera comencés pels terrenys més immediats, més ben comunicats i
més ben coneguts des del punt de vista topogràfic, i deixés per als seus
successors la resta de la província, per a la qual, d’altra banda no sembla que hagués
fet cap pla de treball.
L’obra del Mapa influencià en gran mesura el futur de la geologia catalana, la
història de la qual seria probablement ben diferent sense aquell precedent. D’una
banda, constituí una base solidíssima per al coneixement del que avui en diem Àrea
o Eix Metropolità, tinguda molt en compte en totes les cartografies geològiques posteriors.
De l’altra, inicià la tradició que ha arribat fins avui d’incorporar els estudis
geològics en el si de les administracions catalanes. Finalment, de manera indirecta,
contribuí a fer dels Museus Martorell i del Museu Geològic del Seminari els dos
centres museístics i d’investigació geològica de gran tradició que avui coneixem.
Paraules clau: Història de la ciència, Segles XIX-XX, Geologia, Cartografia,
Espanya, Catalunya, Barcelona, Almera.