Consueta d´Encamp 1696

Entrant ja a analitzar la persona del vicari Coromines, direm
que era un home segurament cuit i amb àmplia formació (en
el mateix títol de la Consueta no deixa de fer-nos saber que és
doctor en drets; el seu vocabulari, la precisió en el llenguatge,
la seva cal·ligrafia, corroboren també aquesta afirmació). Quan
arriba a Encamp, troba a faltar un text que aporti precisions
sobre el costum que se segueix en el desenvolupament de les
diferents celebracions religioses a la parròquia; no esperarà
molt abans de posar-se a l'obra (ens hi tornarem a referir més
endavant) i redactar aquest text que haurà de formar la Consueta,
tenint en compte que a finals de l'any següent ja el té enllestit.
La precisió i el detall del seu redactat fan que en surti un text
complet, al qual l'autor aportarà, en el mateix moment de ser
redactat o posteriorment, molt poques correccions; malgrat el
poc temps que portava a Encamp, ens demostra amb aquest
fet un coneixement dels costums remarcable, fruit segurament
del seu esperit observador; aquest mateix esperit és també el
que el fa ser crític en algunes de les seves anotacions.
No era corrent en aquell moment que un rector només es quedés
quatre anys en el seu càrrec (el seu antecessor va ser rector
d'Encamp durant vint-i-dos anys, i el seu successor ho va ser
durant trenta-nou anys). Tot ens fa pensar (encara que només
ho podríem confirmar amb un estudi més aprofundit sobre la
seva persona) que, degut a la seva vàlua, fou cridat a funcions
més importants i per això degué abandonar la vicaria d'Encamp;
no ens estranyaria que hagués seguit el bisbe Cano quan aquest
deixà el bisbat en mans d'un governador general i es traslladà
a viure a Madrid (trasllat que segurament fou forçat i per
motius polítics, ja que, en començar les lluites per la successió
de Carles II, ell es posà del costat de Felip de Borbó, mentre
que la regió de la Seu d'Urgell donà un suport clar a l'arxiduc
Carles d'Austria; aquesta mateixa raó suposarà el seu trasllat
definitiu, el 1714, al bisbat d'Àvila). Pensem, però, que la
presència d'aquest home, encara que de curta durada, influí
amb tota seguretat en l'organització de l'església (en aquest
aspecte notarem que redactà també una Uista detallada de totes
les misses que el rector tenia obligació de celebrar, generalment
misses d'aniversari de difunts) i en el desenvolupament de la
religiositat a la parròquia, i en els canvis que tingueren lloc en
aquells anys (per exemple, cal recordar que el retaule de l'altar
major de Santa Eulàlia està datat el 1701, el que ens fa suposar
que la seva estada al front de la rectoria degué afavorir
certament la seva construcció).