BarretPicat-188

era injusta per naturalesa. Que no
podia tolerar que el fort abusés del
feble. Que no suporto la prepotència
o la hipocresia. I que davant tota
injustícia, plegar-se de braços ens fa
còmplices. És evident que la relació
entre l’antic imperi hispànic i una Catalunya
imperfecta i contradictòria,
tot i que amb dret a existir, no hi ha
color. No, no he renegat de la meva
part espanyola, com tampoc no m’he
esborrat del catolicisme (malgrat que
n’hi ha per estar emprenyat). Sóc
conscient que mantinc una identitat
espanyola crítica i inconformista, no
massa diferent de la que podia tenir
un Vázquez Montalbán o un Serrat
capaç d’exiliar-se perquè aquesta
Espanya totalitària, la que ha acaparat
la immensa majoria d’espanyols,
li negava cantar en català al festival
d’Eurovisión. És a dir, una espanyolitat
en vies d’extinció. Potser per això
em sento molt bé entre argentins.
Parlem la mateixa llengua i no ens
agrada donar explicacions sobre qui
som o on anem.
A la fi, el descobriment. La idea
que la nostra llengua, la nostra
catalanitat, no era un codi tancat o
familiar, no es tractava d’un espai
clos, sinó una nova dimensió. El
descobriment de Catalunya, amb
la seva història, cultura, llengua fou
com topar amb Amèrica. Nous horitzons.
Una oportunitat de conèixer
un món ocult. Certament, mentre
llegia Maragall, Martí i Pol o Ausiàs
March, sentia com creixia una gran
excitació. Entrar en la dimensió
catalana obria portes on trobaves
habitacions insospitades. Em costa
entendre aquells qui defensen el dret
a no aprendre català. Em recorda als
fanàtics religiosos que es neguen a
acceptar la ciència, perquè això va
contra les seves creences. Això és,
el món hispànic, fonamentat en prejudicis
i creences contra el món de
la raó. L’esperit inquisitorial contra
l’il·lustrat.
Senyor psicoanalista argentí. Carregat
d’anys, vaig conquerir la meva
catalanitat a partir del desig de conèixer.
O com diria la meva col·lega,
la historiadora Dolors Marín, vaig
acabar passant de la llibertat per conèixer
al coneixement de la llibertat.
Com tants altres milers de persones
que hem bastit Catalunya al llarg
d’aquestes darreres dècades, he
exercit el meu dret a reinventar-me.
A formar part, com a un més, d’una
comunitat imperfecta i en continua
transformació. I certament, la llengua
esdevenia aquest codi, afortunadament
amb pocs secrets, per aventurar-me
en noves dimensions.
Certament, la suma de les meves
identitats em permet pensar en
estèreo. Hi ha qui es conforma amb
una visió monodimensional o és orgullosa
de tenir una orella fantàstica,
encara que només una. Hi ha qui
planteja la seva existència en funció
de la destrucció de qui té al voltant.
Certament, no són els meus valors
personals, en què el coneixement és
una obligació moral. Potser per això
vaig acabar assolint un coneixement
prou aprofundit sobre el país i la seva
llengua. Potser per això vaig acabar
de mestre, tot aplicant la immersió
ROBA DE CORTINATGES, DE LLAR I LLENCERIA
GARPI
C\Llibertat, 16 – Linyola – Tel. 973 575 377
Opinió
45
(i fent classes de llengua i literatura
catalana) a criatures on sovint el
català representa un món aliè a
descobrir. Potser per això torturava
els meus alumnes amb la “Cançó a
Mahalta” de Màrius Torres, musicada
per Lluís Llach, i els alliçonava sobre
la impossible història d’amor en un
país on “el braç potent de les fúries
aterra / la ciutat d’ideals que volíem
bastir”. Potser per això he escrit uns
quants centenars (més aviat milers)
de planes en aquesta llengua que és
nostra, dels qui van viure fa anys en
aquest país, dels qui l’habiten, i dels
qui encara han de venir.
La tria de la llengua en el moment
en què un es posa a escriure, més o
menys d’una manera literària, acaba
esdevenint inconscient. Senyor psicoanalista
argentí, és un mateix qui
tria la llengua o la llengua qui la tria a
ell? Més aviat jo sóc dels qui pensen
en la primera opció. Un dels meus
escriptors preferits és Joseph Conrad,
polonès qui inicià la seva carrera
literària en anglès quan tenia prop de
trenta anys. Heu intentat llegir Heart
of Darkness en versió original? És
tan summament minuciós i difícil!
Es nota que el novel·lista esdevenia
exigent amb la seva escriptura, perquè
pretenia fer-se seva una llengua
on descobria Amèrica a cada mot.
Arribats a aquest punt, tornem a la
concentració de suport a la immersió,
davant mig miler de mestres,
pares i nens congregats a la Plaça
del Vi. «Cal mantenir-se fidels al país
dels pares. Tanmateix, cal fer-ho
en major grau al país dels fills». El
passat onze de setembre, en aquest
context on hem de demanar perdó
per parlar la nostra llengua, ho va
dir molt clar el meu antic veí Màrius,
un parell d’anys més gran que jo.
Quan la roba li quedava petita, la
seva mare li passava a la meva, i jo
l’acabava heretant. Com un jersei
que passa entre veïns d’una mateixa
escala, la llengua l’hem de transmetre
amb esperit solidari i col·lectiu.
Català a l’atac!