BarretPicat-188

44
barret picat OCTUBRE 2011
Opinió
Desembre de 2010. Concentració
espontània, a la Plaça del Vi, davant
l’Ajuntament de Girona contra l’enèsima
sentència judicial que qüestiona
el model d’immersió lingüística.
Com a representant a la Junta de
Personal Docent, em demanen que
m’adreci al mig miler de persones
que m’envolten. No faig un discurs
polític, sinó personal. Començo
amb el recompte dels anys, mesos
i dies que fa que faig classe, des de
l’aleshores, parvulari, fins a la universitat.
Unes xifres que aconsegueixen
marejar-me. Tracto de transmetre
la idea que en tot aquest fotiment
de cursos, les coses, gràcies a la
immersió, havien anat més o menys
bé, amb llums i ombres, com tot en
l’existència. L’alternativa hauria estat
un país a la UVI. Després confesso
una qüestió personal. No sense un
sentit egocèntric em poso d’exemple
de com ha anat el país des que es va
restaurar l’autonomia fins al present
on, malgrat els ingents esforços
contraris, encara existim.
«Jo sóc un d’aquest deu per cent
de catalans que, com adverteixen
els sociolingüistes, parlen castellà
amb els pares, i català amb els fills».
Llarga pausa. Records personals. Hi
ha algun psicoanalista argentí per
aquí? O, com diria el gran filòsof
portuguès del segle XXI, Jose Mourinho,
per què?
Quan era nen vivia en un entorn
gairebé monolingüe. Eren els anys
setanta, i l’Espanya oficial que es
transmetia per raigs catòdics ignorava
altra realitat que la castiza. Al
meu barri de Barcelona, a l’escola,
al cine, a la lletra impresa, el castellà
era llengua única, que només admetia
els matisos del portorriqueny del
doblatge d’alguns dibuixos animats.
No és que no sentís mai català. De fet
el meu veí Màrius Serra el parlava a
Catalanitat
Xavier Díez
casa (i el meu pare el parlava també
amb els seus), com també feien els
Burgès del segon, els Lladós dels
baixos, o el meu amic Jordi Gatell i la
seva família al lloc on passàvem estiu
o vacances, o en Miquel Joampere,
amb qui fa més de trenta-cinc anys
que ens fem confidències. Tanmateix,
aquell era un món de privacitat.
I des del meu món monolingüe hispànic,
haver intentat adreçar-me en
aquell llenguatge hagués estat com
irrompre en la seva intimitat familiar.
De fet, potser el veia com una qüestió
molt personal, un codi particular
que es modificava en el moment que
traspassaven el llindar de casa.
Devia ser cap a finals del 76 quan
a l’escola es van oferir les primeres
classes voluntàries de català. En
hores extraescolars, un o dos cops
per setmana, de cinc a sis. Eren
anys d’efervescència antifranquista,
i a poc a poc el mur de silenci que
hi havia a totes les cases que havíem
perdut la guerra civil, s’anava
esquerdant. Principis com llibertat,
democràcia, estatut, autodeterminació
van aconseguir picar la meva
curiositat. En canvi, les classes voluntàries
em van durar poc. Si hom té
onze anys, entre perseguir una pilota
al carrer i conèixer les parts del cos
en català no hi ha color. I les noies
que ens venien a explicar el pretèrit
perfet perifràstic hi posaven tanta voluntat
com els mancava experiència.
Corria el 1978, quan feia vuitè de
l’aleshores EGB quan el català passà
a ser assignatura obligatòria. Els
meus gens llibertaris i el concepte
obligatorietat no feien una combinació
massa compatible, de manera
que recordo aquell període breu com
en què vaig promulgar la meva llei del
mínim esforç. Molt mínim. No ho rebutjava.
Fins a cert punt em resultava
interessant, això de veure accents en
direccions contràries o dièresis a la i.
Malgrat això, em continuava semblant
un codi aliè a la meva realitat. Tanmateix
en aquell període efervescent
d’una Transició poc pacífica, amb una
por omnipresent i indefinida i el meu
període biològic d’intensa construcció
de la identitat, les coses, sense
saber ben què, quan, com ni perquè,
van anar canviant.
Certament, la meva catalanització
lingüística es concentrà entre els
catorze i setze anys. És a dir, abans
d’aquesta edat no recordo haver
mantingut mai més de quatre frases
seguides en català, i als disset, calculo
que, fora de casa, el 70% de les
meves converses eren en aquesta
llengua. Com arribar fins aquí? No,
no es va produir cap caiguda del
cavall de camí de Damasc. No vaig
entrar en cap grup militant, radical o
moderat. Cap catalanoparlant em va
robar el cor (això ho reservava per a
les noies francòfones que coneixia
els estius). Tampoc fou per generació
espontània. Senyor psicoanalista
argentí, suposo que tot tenia a veure
amb la construcció de la identitat
esmentada. De fet, ja he parlat que
vaig perdre una guerra vint-i-sis anys
abans de néixer. Que vivia en un
país oficial la relació amb la realitat
del qual era pura coincidència. Que
el meu esperit llibertari, és a dir,
d’amant de la llibertat per damunt
de totes les coses, em resultava incompatible
amb l’esperit imperial de
la identitat hispànica que, finalment
sobrevisqué a la Transició i acabà
esdevenint l’Espanya actual. Que ni
m’agradaven els toros, ni suportava
la “canción española”, ni admetia
aquella manera de ser totalitària i
pagada de si mateixa amb què es
presentava en societat la hispanitat.
Anem a pams. Als quinze anys tenia
molt clar que tota opressió personal