BarretPicat-188

Opinió
De l’inconformisme a la insatisfacció
No sé si també us passa a vosaltres
que teniu la sensació que estem tot
el dia llegint i consultant informació,
però al final de la jornada només
n’emmagatzemem en la nostra memòria
una petita part. Podem llegir
milers de paraules, des de diaris
electrònics fins a notificacions del
facebook o entrades a blogs, però
passem tan ràpidament d’un tema a
l’altre que en menys de cinc minuts
ja ens hem oblidat del que hem llegit.
Senzillament, sabem que si ho volem
tornar a rellegir, ho podrem trobar
sense problema amb un parell de
clics, i per tant no cal memoritzar-ho.
Per això, quan trobes un text que et
capta l’atenció i que al cap d’unes
hores encara hi estàs donant voltes,
val la pena prestar-li atenció. Fa uns
dies vaig llegir una entrada a un
blog d’internet que va tenir aquest
efecte en mi. Es diu “La infelicidad
del maximizador”, i està escrit per
Pere Estupinyà. L’autor va guanyar
una beca que el va permetre anar a
Harvard a estudiar periodisme científic
i recentment ha publicat un llibre
“El ladrón de cerebros”, on explica
les seves vivències als Estats Units
i on vol compartir amb els lectors el
coneixement científic de persones
que ell considera brillants en el seus
camps.
Bé, sense enrotllar-nos més, us explicaré
de què va el text i perquè em
va deixar tant sorpresa: Estupinyà
separa el col·lectiu humà en dos
tipus de persones: els satisfiers i
els maximizers. A base d’exemples
permanent hi ha un pas
Judit Pedrós i Caba
molt entenedors, ens intenta explicar
quines són les característiques dels
dos tipus: a grans trets, els satisfiers
són les persones que, quan han de
prendre una decisió, una vegada
troben una opció que els convenç
l’escullen i es queden “satisfets” amb
ella. D’altra banda, els maximizers
són les persones que, tot i haver
trobat una solució que els satisfà,
continuen buscant-ne una de millor.
A simple vista, tothom conclouria
que el grup triomfador, el bo, seria el
segon. Ningú vol ser considerat un
satisfier, no volem que la gent pensi
que ens conformem amb qualsevol
cosa. Ara bé, i aquest és el punt de
vista que em va fer semblar l’article
francament interessant, Estupinyà
considera que ser un maximizer
ens pot portar a ser uns infeliços.
M’explico.
Imagineu-vos que teniu dos postres
per prendre després de sopar: un
iogurt natural o pinya. El que seria
normal és que us preguntéssiu, què
és el que més de gust us ve i escollíssiu
en funció de la resposta. Doncs
bé, per seguir amb la comparació,
un maximizer extrem seria aquella
persona que, abans de decidir-se,
es començaria a fer preguntes. Em
prenc el iogurt? I si després em dóna
acidesa? I si no em senta bé? Segur
que seria millor menjar fruita… Ostres,
però i si la pinya m’escalda el
paladar? I si no és bona per què estem
fora de temporada i l’he de tirar?
I així successivament. El que acaba
passant és que, sigui quina sigui la
43
decisió final, no es gaudirà perquè
sempre quedarà el dubte de si l’altra
era millor. Ara apliqueu-ho a d’altres
àmbits: el professional, el sentimental,
el familiar… i veureu on radica el
problema.
M’he adonat després d’haver llegit
aquest text que de l’inconformisme
que ens porta a aconseguir grans
èxits a la insatisfacció permanent
que ens fa uns infeliços hi ha un
pas. Tothom té clar que no vol ser un
satisfier perquè a la vida hem de pensar-nos
bé les decisions que prenem
i veure com ens afectaran el futur que
tenim pensat, però tampoc ningú
hauria de voler ser un maximizer pur
perquè llavors, prenguis la decisió
que prenguis, mai estaràs content.
Podeu trobar el text complet aquí:
http://alturl.com/bg39j