Fotos CAU Inauguració biblioteca Excursió al Puigmal Fotos E. Llauet
Opinió De l’inconformisme a la insatisfacció No sé si també us passa a vosaltres que teniu la sensació que estem tot el dia llegint i consultant informació, però al final de la jornada només n’emmagatzemem en la nostra memòria una petita part. Podem llegir milers de paraules, des de diaris electrònics fins a notificacions del facebook o entrades a blogs, però passem tan ràpidament d’un tema a l’altre que en menys de cinc minuts ja ens hem oblidat del que hem llegit. Senzillament, sabem que si ho volem tornar a rellegir, ho podrem trobar sense problema amb un parell de clics, i per tant no cal memoritzar-ho. Per això, quan trobes un text que et capta l’atenció i que al cap d’unes hores encara hi estàs donant voltes, val la pena prestar-li atenció. Fa uns dies vaig llegir una entrada a un blog d’internet que va tenir aquest efecte en mi. Es diu “La infelicidad del maximizador”, i està escrit per Pere Estupinyà. L’autor va guanyar una beca que el va permetre anar a Harvard a estudiar periodisme científic i recentment ha publicat un llibre “El ladrón de cerebros”, on explica les seves vivències als Estats Units i on vol compartir amb els lectors el coneixement científic de persones que ell considera brillants en el seus camps. Bé, sense enrotllar-nos més, us explicaré de què va el text i perquè em va deixar tant sorpresa: Estupinyà separa el col·lectiu humà en dos tipus de persones: els satisfiers i els maximizers. A base d’exemples permanent hi ha un pas Judit Pedrós i Caba molt entenedors, ens intenta explicar quines són les característiques dels dos tipus: a grans trets, els satisfiers són les persones que, quan han de prendre una decisió, una vegada troben una opció que els convenç l’escullen i es queden “satisfets” amb ella. D’altra banda, els maximizers són les persones que, tot i haver trobat una solució que els satisfà, continuen buscant-ne una de millor. A simple vista, tothom conclouria que el grup triomfador, el bo, seria el segon. Ningú vol ser considerat un satisfier, no volem que la gent pensi que ens conformem amb qualsevol cosa. Ara bé, i aquest és el punt de vista que em va fer semblar l’article francament interessant, Estupinyà considera que ser un maximizer ens pot portar a ser uns infeliços. M’explico. Imagineu-vos que teniu dos postres per prendre després de sopar: un iogurt natural o pinya. El que seria normal és que us preguntéssiu, què és el que més de gust us ve i escollíssiu en funció de la resposta. Doncs bé, per seguir amb la comparació, un maximizer extrem seria aquella persona que, abans de decidir-se, es començaria a fer preguntes. Em prenc el iogurt? I si després em dóna acidesa? I si no em senta bé? Segur que seria millor menjar fruita… Ostres, però i si la pinya m’escalda el paladar? I si no és bona per què estem fora de temporada i l’he de tirar? I així successivament. El que acaba passant és que, sigui quina sigui la 43 decisió final, no es gaudirà perquè sempre quedarà el dubte de si l’altra era millor. Ara apliqueu-ho a d’altres àmbits: el professional, el sentimental, el familiar… i veureu on radica el problema. M’he adonat després d’haver llegit aquest text que de l’inconformisme que ens porta a aconseguir grans èxits a la insatisfacció permanent que ens fa uns infeliços hi ha un pas. Tothom té clar que no vol ser un satisfier perquè a la vida hem de pensar-nos bé les decisions que prenem i veure com ens afectaran el futur que tenim pensat, però tampoc ningú hauria de voler ser un maximizer pur perquè llavors, prenguis la decisió que prenguis, mai estaràs content. Podeu trobar el text complet aquí: http://alturl.com/bg39j