BarretPicat-183

La gent sabia que si el Nasi era culpable,
l’Arturo no dubtaria ni un instant
a fer-li pagar la seva culpa.
A partir d’aquí, la història es difumina,
es fa borrosa. Hi ha diferents versions,
segons alguns suposats testimonis,
que he mirat d’enllaçar de la millor
manera. El que realment va passar
potser no se sabrà mai, però he procurat
d’apropar-me tot el que he pogut
als fets...
Sembla ser que el Nasi va anar a casa
de l’Arturo per parlar amb ell. El noi
li assegurà al President que li podia
aportar proves de la seva innocència.
–Vostè, senyor Arturo, té un nom, un
prestigi. Si vostè dóna la seva paraula
que li he mostrat proves que no sóc
culpable, cap regant en tindrà dubtes...
–digué el regador amb la seva
tranquil·litat habitual.
–Et veig molt segur, noi! Per què no
ensenyar, doncs, les teves proves a
tothom?
–No, no seria oportú...Vostè ja m’entendrà
quan les vegi.
–I, quan em presentaràs aquestes
proves que dius que tens?
–Avui mateix, si vol.
És sabut que aquella mateixa nit el President
i el Nasi van quedar de trobar-se
en algun lloc concret de la partida de
les Forques. Era a finals d’octubre i la
temporada de reg ja feia temps que
s’havia acabat. No baixava aigua ni a
les secles* ni al canal.
L’Arturo no podia entendre de cap
manera quines proves li podia aportar
aquell noi, en aquell lloc i en aquelles
hores tan intempestives.
Hi va haver qui comentà que l’home,
tot i la seva corpulència, no les tenia
totes, però que el Nasi li inspirava prou
confiança com per no malfiar-se’n i
per donar-li una darrera oportunitat
d’explicar-se a la seva manera.
Diuen que la Nati de cal Sarró, la dona
de l’Arturo, comentà que aquella nit el
seu marit tornà als vols de les dotze i
que es mostrà abstret i pensarós i amb
poques ganes de parlar.
–I doncs? Què ha passat? –preguntà
la dona.
–El Nasi és innocent, ha quedat ben
clar! –digué ell.
Literari
–T’ha portat les proves?
57
–I tant!
I ja no va voler parlar més del tema,
al·legant que havien quedat amb el
noi de no fer més comentaris sobre
aquell assumpte.
–Què no et fies ni de la teva dona?! –li
etzibà la Nati airada.
–Quan un secret el saben més de dos
ja no és secret –sentencià ell.
En pocs dies es convocà una reunió
extraordinària on el senyor Arturo
donà als components de la junta de
la Comunitat de Regs i Canals la seva
paraula d’honor que el Nasi era del tot
innocent de l’acusació que se li imputava.
Ningú en va dubtar ni ningú va
presentar cap objecció i, encara que
el cuquet de la curiositat rosegués a
més d’un per dins, van respectar la
total confidencialitat que el President
havia pactat amb el noi.
En els dos pobles, va ser tema de
conversa i de suposicions variades al
llarg de molts dies, però, poc a poc
es va anar oblidant el cas com una
andròmina que s’emmagatzema en
un racó de l’esgolfa*.
I d’aquell fet no se’n tornà a parlar fins
molts anys més tard, quan l’Arturo de
ca la Bessona, de Torrefumada, delirant
per les febres en el seu llit de mort,
va pronunciar algunes frases que van
sorprendre força els familiars presents.
–Què és aquesta remor?... D’on ve?...
Aigua! Aigua! Déu meu, però...si brolla
de terra, del terra sec de la secla!...
Noi! Noi! Què passa?... Què fas?...!
D’on surt tanta aigua?! Com pot ser?!
L’estel brilla...
Expliquen que el pobre Artur, enfebrat
i moribund, cridava com entre sorprès
i meravellat frases inconnexes com
aquestes. Alguns argumentaven que
fou la febre i que no calia donar més
importància a aquells deliris, però
també hi ha qui pensa que aquell
home fou testimoni silenciós d’un dels
més grans prodigis que s’han vist per
aquestes terres.
*Mauves (malves), secla(sèquia) i
esgolfa(golfa) són paraules locals o comarcals.