el desert més gran del món - Centre Excursionista de Catalunya

BORJA BOUZA
El Centre Excursionista
de Catalunya i
Trekking&Aventura han
realitzat en les darreres
Setmanes Santes un parell de viatges per
recórrer a peu un petit tros del desert del
Sàhara, concretament al país de Tunísia.
Amb aquestes excursions ha estat
possible de conèixer amb profunditat un
paisatge, sovint hostil, però d’una bellesa
extraordinària. També una gent
excel·lent, afable, austera, amb una
cultura diferent i autèntica.
Aquest article vol reflectir aquesta
experiència que, ben segur, algun dia no
gaire llunyà repetirem sota el sol abrusador
del nostre proper i solitari Sàhara.
A dalt: El vent modela la
sorra i origina petits promontoris en
moviment constant, amb ondulacions
daurades bellíssimes.
L’ORIENTACIÓ, EL SOL I LES DUNES
D’entrada un desert sempre fa respecte i n’ha
de fer. Realment és un lloc inhòspit i perillós,
però tanmateix hi ha un munt d’animals i persones
que hi viuen. Tots ells han sabut adaptar-se
a les seves condicions extremes.
A Tunísia hi ha tres menes de desert: l’erg o
desert de dunes, el reg o desert de roques i el
chott, que són les llacunes salades. Nosaltres
farem el recorregut pel Gran Erg Oriental, a
través de la sorra i el gran mar de dunes.
Tots sabem que al desert hi ha molt poca
aigua, però n’hi ha, només cal trobar-la. Sabem
que el sol pica de valent, que ens pot cremar la
pell i ens pot deshidratar, però podem anar
ben tapats i descansar sota un arbust en les
hores de més radiació. Sabem que no es poden
fer camins en les dunes d’un desert perquè el
vent de la nit els esborrarà, però també sabem
que difícilment trobarem obstacles que ens
desviïn de la direcció que cal seguir.
El desert, com tots els indrets d’aquest
món, té les seves regles de joc. Una d’aquestes
és el sentit de l’orientació. Si hi anem amb un
guia, no hi ha d’haver cap problema; però, ¿i si
ens despistéssim del grup o volguéssim fer un
viatge pel nostre compte i risc? Al nostre parer
ho veiem factible, però cal tenir presents algunes
coses.
Primerament, que la gent del desert no porta
ni brúixola ni mapa, perquè no els fa cap falta.
Com que al desert gairebé no hi ha muntanyes
ni núvols, el sol és sempre present i ens dóna
una idea força exacta d’on és el nord. A la nit,
amb els estels, passa el mateix. Per tant, no és
necessari portar brúixola, però millor si en portem,
al capdavall no pesa gaire.
En segon lloc, penseu que al principi el desert
sembla tot igual, per tant podem creure que
un mapa no té cap sentit. La gent del
desert coneix el seu territori i té els indrets
diversos ben memoritzats. És el
seu país. Nosaltres podem portar un
mapa molt ben fet, però si no ens fixem en els
detalls no ens servirà de res. ¿Quins són els detalls
als quals ens referim? Doncs per exemple
La nostra caravana, amb l’avituallament
al damunt, marxa pausadament vers la
immensitat del desert.
un turonet que es retalla a l’horitzó o un tros de
terreny que té un color diferent de la resta, o
potser un grup de roques amb una forma característica,
etc. Tots aquests elements i d’altres
ens poden ajudar molt a situar-nos en la immensitat
del desert. Per tant, el consell és que
sempre que trobem un turonet o una elevació
del terreny, encara que sigui petita, pugem-hi.
Un cop a dalt ho veureu tot més clar.
També cal dir que el desert de Tunísia és
ideal per perdre-s’hi. La seva forma allargada
fa que si caminem en direcció sud tinguem a
pocs quilòmetres a mà dreta la frontera amb
Algèria, i també a pocs quilòmetres a mà esquerra
la frontera amb Líbia. Aquests passos
fronterers estan força vigilats per intentar controlar
el contraban que molt sovint fan les caravanes
berbers. És a dir, en cas d’emergència
només caldria agafar direcció est o bé oest per
trobar, amb una mica de sort, algun destacament
militar.
56 Muntanya 902 / desembre 2012 Una excUrsió al sàhara, el desert més gran del món 57
BORJA BOUZA
el desert, com tots els indrets d’aqUest món,
té les seves regles de joc