LLENGUA CATALANA I LITERATURA - IES Mossèn Alcover

LLENGUA CATALANA I LITERATURA
1R DE BATXILLERAT
Curs 2012/2013

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
TEXT
La comunicació. Elements i funcions del llenguatge
les propietats textuals
signes de puntuació
connectors textuals
registres
Text expositiu
Text argumentatiu
Text instructiu
Text predictiu
Text descriptiu
Text literari. Gèneres literaris
lírica. Tema i tòpics
narració
teatre
Pautes per al comentari de text
Guió per al comentari poètic, narratiu i dramàtic.
Exemple de comentari
LITERATURA
Introducció a la literatura de l'Edat Mitjana
Poesia trobadoresca
Ramon Llull
Cròniques medievals
Literatura religiosa i moralitzant
L'Humanisme. Bernat Metge
Ausias Marc
Novel·la cavalleresca
GRAMÀTICA I ORTOGRAFIA
Accentuació, apòstrofs, guions
Pronoms febles
Pronoms relatius
Morfologia verbal ( ús del ser i estar; gerundis)
Si no i sinó; degut a
DOSSIER DE TEXTOS DIVERSOS
1

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LA COMUNICACIÓ. ELEMENTS I FUNCIONS DEL LLENGUATGE
MARTÍ i POL, M. La primera vegada
Òndia si me’n recordo del primer dia, tu; i tant! Com si fos ara. Encara no havia tocat la sirena
grossa, que ja era a la porteria, jo, escolta! No es veia ni una ànima. Dos quarts de cinc amb prou
feines, devien ser. La mare ja m’ho deia: “¿No veus que encara és d’hora?” Però jo, res. Ni una
ànima, tu. Només una rata grossa com un conill, vaig veure. Òndia, tu, quina por! Es va ficar en una
escaleta i jo cames ajudeu-me, amb el cabàs i la bata. Sort que ja era a la vora i la rata es va ficar a
l’escaleta, tu. I arribo a la porteria i tot tancat. Una quietud...I jo: rrriiinnnggg! Estava nerviosa, t’ho
juro. On vas a parar, en aquella hora de nit! I, rrriiinnnggg! Doncs res, tu, com si sentissin ploure.
Segur que dormia, el porter. Sempre dorm, en aquella hora; es veu que el director li té dit que no
obri fins que hagi tocat la sirena grossa; un quart abans, m’entens? Sort que era pel juny i no tenia
fred. Faig els anys el dia 17, jo. Catorze en tenia aleshores, maco. Ets molt saberut. I escolta, no es
veia ningú, i jo no gosava tornar a tocar el timbre. I tot plegat, UUUUUUU!!!, la sirena. Òndia, tu,
quin espant! Mig minut, toca, però jo no l’havia sentida mai en aquella hora. Fa impressió la
primera vegada, tu, t’ho asseguro. I torno a tocar el timbre i ve el porter a obrir. I jo dic: “Bon dia
tingui.” I ell, que em penso que és de Vilanova i fa una cara d’ensopit que espanta, em diu:
“Nena...”, t’ho asseguro que ho va dir, dallò, “nena, no t’estàs de res”; i em va dir que m’assegués
en un banc que hi ha davant de la bàscula, perquè es veu que el director els té prohibit de deixar
entrar gent a la porteria. Ui, de prohibicions! De res no hi ha tant! I jo no sabia pas què fer, tu. I ja
em tens asseguda amb el cabàs a la taula, vinga contemplar el dallò dels avisos, que jo aleshores no
ho sabia que ho fos, és clar. Moltes ja duien la bata posada, i jo vinga plegar-la... la bata, és clar, la
d’uniforme, vull dir, que amb les corredisses per culpa de la rata que m’havia emmatxucat. Òndia,
tu, que bo, quan hi penso. I amb prou feines coneixia ningú... No, que és gran el poble, però com
que la majoria eren dones velles... I aleshores em vaig adonar del rellotge. Que bo, tu! És elèctric i
salta cada mig minut. Fa un sorollet, crec! I salta, tu... la broca, és clar, maco. I quan va arribar la
Montse... Maians, es diu... ah!, no sé si la coneixes... doncs la Montse diu: “Òndia nena, que d’hora
que t’has llevat!” Ja t’ho he dit, Maians; escolta, maco, si vols te la presento el dia que vinguis a
Roda.
2

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Context o referent
Elements de la comunicació
missatge
emissor canal receptor
codi
3
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LES PROPIETATS TEXTUALS
Llegeix els textos següents i digues quina propietat els falta. Després, torna’ls a escriure de
manera correcta.
1) El expresident del Congrès dels Diputats mori ahir a la clínica Rotger de Palma. Tenía 67 anys i
fèia messos que patia una llarga malaltia. El funeral será dimarts a vespre a la Seu. Era un influent
politic que va ser ministre i presidí la Federació Socialista Balear, peró feia 14 anys que se havia
retirat.
2) Les Olímpiades són uns jocs esportius. Els jocs esportius que es diuen Olimpíades tenen un
escut. L’escut de les Olimpíades són unes anelles. Les anelles de l’escut de les Olimpíades són cinc,
de colors diferents. Els colors diferents de les anelles representen els cinc continents que hi ha al
món. Les anelles entrellaçades de colors diferents volen proclamar una societat pacífica. En aquesta
societat pacífica no hi ha d’haver cap classe de discriminació.
3) En el prospecte d’una medecina: “Aquest medicament pot fer caure el cap de son al pacient”.
4) La policia avui dematí han trobat els tres lladres.
5) Els tres delinqüents han capturat a son Banya la policia.
6) Pel·lícules de guerra, por, sexe, això influeix en els nostres fills i la innocència es perd massa aviat,
que també podríem ser responsables del que els nostres fills miren per la televisió.
7) La ministra va fer un discurs brillant i després es va pirar de la sala perquè havia d’agafar un
avió.
8) Conten que sant Lleonard volia fundar un monestir i Lleonard va anar a demanar un bocí de terra
al rei. El sobirà fa oferir a sant Lleonard tot un reialme, però sant Lleonard el va rebutjar i va dir que
només volia la terra que pogués recórrer l’ase de sant Lleonard en una nit. Per aquesta raó es tenia
sant Lleonard pel patró dels ases i els rucs, i hom invocava sant Lleonard perquè vetlàs per la salut
dels ases i els rucs.
9) El jutge ha dit: “Aquest mà-llarg serà castigat perquè ha afaitat la cartera a aquell paio”.
10) Senyora directora de l’institut, li escric per comunicar-li que el profe de ciències m’ha clavat un
tres i jo no me’l meresc i no em vol canviar la nota. A veure si ho arregla aviat i me’n diu alguna
cosa.
11) Els mitjans de comunicació crec que és una cosa fantàstica.
Relaciona les oracions que tens a continuació mitjançant un dels connectors següents: com
que, doncs, d’una banda… de l’altra, de manera que, en canvi, mentre, però.
1. Remou el subsòl per preparar els fonaments d’un futur pàrquing./La màquina excavadora topa
amb un tresor arqueològic.
2. Feien que sí amb el cap. / Pensava que m’entenien.
3. Si et quedes amb mi, t’ajudaré. / Com vols que t’ajudi si te’n vas.
4. Parles francès i anglès? / Faràs d’intèrpret a la conferència.
5. M’agrada el so del violí. / Tu prefereixes el de la guitarra.
4

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
6. És contradictori; l’ataca sovint. / L’admira.
7. No te’n pots escapar. / T’han convidat personalment.
Explica quina o propietats textuals falten als següents textos.
Distingit senyor,
Sr. Pi / 1 de setembre de 2010
Abans de res us vull felicitar a vós i als vostra companys de l’editorial per la tasca de difusió de la
literatura catalana jove que duis a terme. Fa uns mesos que vaig conèixer una obra d’aquesta
escriptora de Valldemossa i em va agradar. Però no trob les seves obres a les llibreries perquè diuen
que s’han exhaurit i per això no sé on cercar-la. Et deman que tingueu en compte la meva proposta,
la qual pot afavorir-vos també a vostès econòmicament.
Atentament
Maria
Conversa telefònica. Un jove, usuari de la comanyia d’autobusos Transprix, hi telefona.
EMPLEADA.- Autobusos Transprix, digui?
USUARI.- Hola! Mira... és que no trobo la carpeta amb els apunts i he pensat que... vaja, que potser
l’altre dia que vaig baixar a Tarragona me la devia deixar per allà dins. L’he estada buscant per casa
i a ca la Fina, però res... És d’una mida així i d’un color verd com el d’aquests contenidors d’aquí
fora al carrer.
EMPLEADA.- A veure si ho he entès bé: vostè ha perdut algun objecte en algun dels nostres cotxes.
És això?
USUARI.- És que si tenguésssiu aire condicionat no hauria hagut de treure la carpeta per ventar-me,
però feia una calor de mil dimonis... Com t’ho diria! Per què no els dius que refresquin aquestes
cafeteres, que ja fa anys que es va inventar l’aire condicionat!
EMPLEADA.- Si té algun suggeriment...
USUARI.- (interrompent) I quins trastos de busos, tu! Tres quarts per anar d’aquí a Tarragona! És
allò que no hi arribes mai... I amb aquella calor... Sort en vaig tenir de la carpeta...
EMPLEADA.- Si té algun suggeriment, li deia, li agrairíem que ens el fes arribar per escrit i així
ens en quedaria
constància i li seria tramesa la resposta pertinent. De tota manera, pel que fa a la refrigeració, és
previst que a mitjan agost un 40% de les unitats ja disposin d’aire condicionat.
USUARI.- Però ho sabeu, oi?, que l’aire condicionat és poc ecològic? Bé, feu el que us sembli, però
jo me n’he d’anar perquè tinc una classe particular de mates. Adéu!
El gos
Escolta bé, paio: els gossos no els pots regalar com si fossin joguines! El gos pertany a la família
dels cànids (Canis familiaris), igual que el llop. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja
s’ha fos. Tan bon punt la gossa podrà esguardar els seus cadells tot just nats, els seus ulls de gossa
5

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
seran curulls d’emocions maternals. Un gos és un animal molt fidel a l’home (i a la dona també!)
Els mitjans de transport
Hi ha molts tipus de transport: el terrestre, el marítim i l’aeri. Dins el transport terrestre, hi ha dues
menes de vehicles, els que van per una via fèrria i els que van per carretera. Així, per un costat,
tenim els trens, que són els mitjans de transport públic amb molta capacitat i molt útils. Són tan
bonics que molts pares en regalen als seus fills per Reis. Finalment direm que el transport aeri és el
més ràpid, però té l’inconvenient que són poques les ciutats que tenen aeroport.
Instància de Pere López
Pere López i Ferrer, com a alumne dels cursos de Català del Nivell D a l’Hospitalet de Llobregat,
amb domicili al carrer Riera Roja, número noranta-nou, tercer, primera (08101), que té telèfon 93
528 28 28 i DNI 39 298 662, us
EXPOSO:
1. Que ha rebut de vostè l’avís que els exàmens del Nivell D seran el dia 23 de maig, a les 9 del
matí, a L’IES Jacint Verdaguer de la nostra ciutat.
2. Que el mateix dia i hora, tinc una trobada amb una colla de col·leguis que fa temps que no ens
veiem i hem quedat per anar a esmorzar plegats.
3. Que, per tant, no puc ser a dos llocs alhora.
DEMANO:
1. Que em canviïs la data de l’examen.
2. Que tingueu la gentilesa i amabilitat d’atendre la meva sol licitud.
Una forta abraçada,
Pere López
Alumne
L’Hospitalet de Llobregat, 15 d’abril de 2010
PRESIDENT DE LA JUNTA PERMANENT DE CATALÀ
Pollastre al forn amb allioli
Peleu el pollastre. Una vegada hàgiu mantega a la safata del forn, poseu a la safata el pollastre
sencer. Amb les tisores de cuina, obriu el pollastre. Dins del pollastre heu d’introduir les espècies
(pebre, julivert i alls). El pollastre ha de quedar ben obert i amb uns talls que facilitin trossejar-los
una vegada estigui cuit el pollastre.
A la safata heu de posar també, al voltant del pollastre, diversos trossos de patates (peleu primer les
patates, després Talleu-les de manera que quedin petits fragments de patates) i de pomes (talleu les
pomes a trossos també, sense pelar les pomes). Poseu una mica d’oli per damunt de tot. Tingueu en
compte que l’oli no ha de cobrir tot el fons de la safata.
Poseu el pollastre, les patates i les pomes al forn durant 30 minuts a foc mitjà. Després cobriu el
6

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
pollastre, les patates i les pomes amb l’allioli que haure preparat prèviament. Tot ha de quedar ben
cobert, especialment el pollastre. Col·loqueu novament el pollastre al forn i espereu fins que sigui
ben cuit.
7
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
El punt
ELS SIGNES DE PUNTUACIÓ
Regles d'ús
Indica l'acabament d'una oració sintàcticament no enllaçada amb cap altra. Quan a continuació
d'aquesta en ve una altra que desenvolupa el mateix assumpte, el punt que les separa s'anomena
punt i seguit. Si el final de l'oració coincideix amb l'acabament de l'assumpte desenvolupat, el punt
que hi posem es denomina punt i a part, el qual separa els diferents paràgrafs d'un text. El punt que
marca el final d'un text s'anomena punt final.
Punt d'interrogació
Marca la modalitat interrogativa de les oracions interrogatives directes. El col·locam al final de
l'oració.
Què en penses? ( Però sense el signe {?} en les interrogatives indirectes: M'interessa saber
què en penses.)
Punt d'admiració
Marca habitualment l'entonació emfàtica, la modalitat imperativa, exclamativa, desiderativa, d'una
frase. El col·locam al final d'oració.
Tant de bo plogués!
Punts suspensius
Indiquen una suspensió del pensament (que pot no reprendre's després), una interrupció sintàctica,
una reticència, una vacil·lació, una frase o un mot incomplets, etc.
Era tan ruc que...
La meva feina...Bé, parlem d'un altre tema...
Qui sembra vents... (s'entén: recull tempestats)
Li va dir que no se'n fiés, que era molt p...
Assenyalen que segueix una idea inesperada d'acord amb el sentit del discurs.
Eren les dotze. Sento un soroll. M'alço del llit, agafo l'escopeta i... fujo cames ajudau-me.
En una enumeració, equivalen a un etcètera. És redundant, doncs, escriure “etc.” D'altra banda,
observa també que després d'aquests tres punts suspensius segueix majúscula:
El Ramon no es descuidava res del que necessitava el bebè: un parell de biberons, tres
xumets, bolquers a dojo...Com veieu, sempre anava molt ben equipat.
8

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Dos punts
Indiquen que segueix una enumeració ( que és aposició d'un terme ja esmentat).
Els sons es classifiquen en dos grups: vocals i consonants
assenyalen que segueix una explicació, una precisió, un resum, un exemple, una prova, una
conseqüència, etc. del que s'ha dit anteriorment.
Mozart va morir assetjat per la necessitat: així reconeix la humanitat els seus genis!
Introdueixen les citacions textuals, l'estil directe:
Punt i coma
Li va dir: “Ets un covard”.
Representa una pausa més llarga que la coma i més breu que el punt. Generalment, es pot substituir,
segons els casos, per coma o per punt.
Separa els grups d'elements de sèries llargues o complexes i que ja contenen altres signes de
puntuació (normalment comes).
Hi assistiren la directora general, Sra. Mireia Pous; el secretari del Tribunal, Sr. Carmel
Dolcet, i la ponent de més edat, Sra. Salut Canut.
Separa frases completes, estretament unides pel significat (la frase de la dreta sol constituir una
observació o comentari de la de l'esquerra). En aquest cas és intercanviable amb el punt, excepte si
depèn de dos punts que introdueixin una enumeració de constituents que ja contenen comes.
Senyora, sé perfectament què em vol dir, i l'entenc molt bé; tanmateix, vostè també ha de
comprendre que estic fora de servei, que ara no la puc atendre.
[...].
Cometes
Els casos que cal tenir en compte són: en primer lloc, [...]; en segon lloc, [...] i, finalment,
Delimiten una citació.
Charles Dickens digué: “ No hem d'avergonyir-nos mai de les nostres llàgrimes”.
Delimiten els títols d'articles, informes o cançons no publicats independentment, com també els
títols de les col·leccions de llibres o d'altres obres.
Vaig llegir l'article “El romànic de l'Aran”, publicat en la revista Serra d'Or.
Trobaràs Lo Somni, de Bernat Metge, en la col·lecció “Els nostres clàssics”.
9

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Delimiten mots estrangers o incorrectes, i mots emprats irònicament o en doble sentit.
Però quin bunyol que m'has fet! Realment ets tot un “artista”!
Si es donen dos dels casos anteriors alhora, sovint s'alternen les cometes altes {“ “} amb les baixes
{>}. En els casos anteriors, les cometes altes i baixes són intercanviables.
Joan Fuster escrivia: >.
La coma
Sol representar una pausa intermèdia entre el punt i el punt i coma.
Separa els elements juxtaposats d'una enumeració. No s'ha de posar, però, abans de l'últim membre
de l'enumeració si aquest va lligat amb el penúltim mitjançant les conjuncions o, i, ni.
Ha llegit el poema de pressa, a borbolls, molt malament.
Es va menjar un croissant, dues ensaïmades i un iogurt.
Va dir que agaféssim qualsevol dels tres camins de la cruïlla: el de la dreta, el de l'esquerra,
o del mig.
Aquell dia no va esmorzar, ni dinar ni sopar.
Marca sovint una pausa entre oracions adversatives i copulatives. En aquest cas la coma apareix
abans de les conjuncions però, sinó, i...
Va dir que havia dormit tota la nit, però no era veritat.
Va dir que es tiraria vestit a la piscina, i així ho var fer.
Observa que si la coma es troba abans de la conjunció i, no som davant de cap enumeració, com en
l'apartat 1; tant és així que de vegades s'usa punt i coma (o punt) en comptes de coma, cosa
impossible en les enumeracions-
Veig que ve, i ve tota sola.
Va dir que es tiraria vestit a la piscina, i així ho va fer.
Delimita diferents parts de l'oració, amb la qual cosa es facilita la lectura i es poden desfer
ambigüitats:
Oració ambigua:
Si no es presenta a les nostres oficines demà mateix li tallarem el gas.
Solucions:
Si no es presenta a les nostres oficines, demà mateix li tallarem el gas.
Si no es presenta demà mateix, li tallarem el gas.
10

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Reemplaça sovint el verb sobreentès:
Ella hi anirà avui; ell, demà.
La parella de comes
Serveix per a aïllar les expressions inserides en una oració (en posició inicial o final, només
substitueix una de les comes).
Delimita interjeccions, vocatius o exhortacions.
Ai, quin mal!
No t'amoïnis tant, Núria, que això no és res.
Si us plau, passeu.
Delimita certs connectors lògics: doncs, en efecte, a més, en conclusió, en resum, tanmateix, etc.
El programa, doncs, és excel·lent.
La vostra teoria explica, en efecte, tots aquests fets.
Delimita elements desplaçats i pleonasmes.
Les vaig donar a la Núria ahir al matí, les setrilleres.
No en parlem gaire sovint, d'aquest tema, però quan ho fem...
Delimita els complements de nom explicatius.
Els convidats, contents, ho van celebrar amb xampany.
La pacient, que ja estava tipa d'esperar, se'n va anar.
Delimita proposicions inserides en el si d'una oració composta.
Aquest cotxe, quan plou, es nega a engegar-se.
N'Aina, ho sabies?, tendrà un nin a l'agost.
Cal advertir que no es pot interposar una coma entre subjecte i verb o entre verb i complement
directe (o entre verb i complement obligatori).
Els guions
La parella de guions destaca el fragment que aïlla, que sol ser un element de contrast, un comentari
personal, suggerent o irònic. El grau d'autonomia sintàctica respecte de la resta de la frase és més
gran que el cas de la parella de comes, però inferior al de la parella de parèntesis. En posició final
només subsisteix el primer guió.
La violència -cal no perdre-ho de vista- només engendra violència.
La violència només engendra violència -cal no perdre-ho de vista.
11

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
La parella de parèntesis
S'usa per a aïllar quelcom suggerit pel text, però independent de la seva estructura sintàctica o
allunyat de la seva intenció comunicativa immediata. Expressa un grau d'aïllament més que la
parella de guions. Delimita aclariments, observacions, dades,etc.
Aquest aparell funciona amb bateria o endollat al corrent elèctric (220 v)
L'escriptor Joan Maragall (1860-1911) tenia una autoritat pública indiscutible.
ACTIVITATS
Col·loca els signes de puntuació als textos següents:
L'habitació està a les fosques els ulls però se'ns acostumen a poc a poc a la foscor al llit hi ha una
noia adormida una noia jove i bonica és la germana de la Mari l'Eri l'Eri Asai ho sabem sense que
ens hagi dit ningú els cabells llargs i negres se li escampen sobre el coixí com un doll d'aigua fresca.
Però aquest va ser l'últim cop va ser ¿com ho diria?va ser el moment en què vaig estar més a prop
d'ella el moment en què els nostres cors es van unir en què res no ens separava després d'això és
com si ens haguéssim separat cada cop més.
Amb l'acompanyament del piano elèctric el baix acústic i la bateria en Takahashi toca un llarg solo
de trombó Sonnymoon for Two de Sonny Rollins un blues més aviat lent l'actuació no està
malament.
12
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
ELS CONNECTORS TEXTUALS
Els connectors o marcadors textuals són elements de lligam (conjuncions, preposicions,
adverbis...) molt útils per deixar clares les relacions que hi ha entre les parts del text. Com que
posen en evidència l’estructura del text i les relacions lògiques que lliguen les diferents
idees (relacions de causa, de conseqüència, d’oposició, etc.), donen cohesió al text i en
faciliten la comprensió.
PER ESTRUCTURAR EL TEXT
Per marcar ordre
En primer lloc (primerament), en segon lloc, en tercer lloc... Després, per continuar, a
continuació... Per començar, d’entrada; finalment, per acabar, en darrer lloc...
Per encetar un tema
Pel que fa a, quant a, en relació a...
Per distingir
Per un costat...per l’altre; d’una banda... de l’altra...
Per continuar o insistir en el mateix aspecte
A més, a més a més, així mateix, també...
Per introduir una explicació o una reformulació
És a dir, en altres paraules, això és...
Per donar un exemple
Com, com ara, com és ara, per exemple, així, en particular...
Per introduir una prova
Efectivament, en efecte...
Per concloure
Doncs, en conclusió, per tant, en definitiva, en resum, en suma...
Per indicar aparença / realitat
A primera vista, aparentment, d’entrada, en principi, en teoria...
En realitat, de fet, realment,en la pràctica, a efectes pràctics, al cap i a la fi, al capdavall...
Per estructurar l’espai
A dalt/a baix, a la dreta/ a l’esquerra, al mig, davant/darrere, lluny/prop...
Per estructurar el temps
Abans, ara, després, més tard, al mateix temps, llavors, tot seguit, a
continuació...
13

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
PER ASSENYALAR RELACIONS LÒGIQUES
Per presentar una causa
Com que, ja que, perquè (+verb en indicatiu), per raó de, vist que, gràcies a, per
culpa de, a causa que/de...
Per indicar conseqüència
En conseqüència, a conseqüència de, de manera que, per això, doncs, per
consegüent, consegüentment...
Per indicar condició
A condició que/de, si, en cas que/de, posat que...
Per indicar finalitat
Perquè (+verb en subjuntiu), a fi que/de, per tal que/de...
Per indicar oposició, objecció, contrast
Però, al contrari, tanmateix, no obstant això, de tota manera...
Encara que, amb tot, malgrat (que), tot i que...
14
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
ELS REGISTRES 1
Diferents estils de llengua que empra un mateix parlant per tal d'adaptar-se a cada situació
comunicativa.
Factors característics del registre
Tema: El fet que hàgim de parlar o escriure sobre un tema ja ens obliga a unes determinades
seleccions lingüístiques. En general, podem diferenciar els textos que tracten sobre temes generals
(que solen usar paraules corrents) i aquells vinculats a temes més concrets o específics ( usen un
vocabulari més precís: cultismes, tecnicismes...).
Exercici 1. Enllaça amb fletxes els mots de significació molt semblant. Fixa't que pertanyen a
registres diferents.
Literari o culte general o estàndard col·loquial o popular
enutjar-se
col·locar
nodrir-se
occir
intervenir
loquaç
batre
expirar
efectiu (m.)
esguardar
embriagar-se
pusil·lànime
col·lisió
morir
diners
enfadar-se
pegar
menjar-se
emborratxar-se
mirar
posar
matar
parlar
parlador
covard
xoc
fer l'ànec
escalfar
entrompar-se
calés
piular
emprenyar-se
guaitar
cruspir-se
xerraire
plantar
pelar
cagat
trompada
Canal: Mentre que un text oral sol ser més espontani i poc elaborat, el text escrit precisa d'una
preparació i una adequació a les convencions de la normativa que l'allunyen del discurs oral. Cal,
doncs, tenir-ho molt present a l'hora d'elaborar textos orals o escrits. De tota manera, poden produirse
encreuaments entre l'un i l'altre. Així, el canal oral pot ser espontani (conversa) o no espontani
(una conferència) si ha estat elaborat prèviament per escrit. El canal escrit pot ser no espontani
(llibre de text), però també, espontani (diàlegs d'una novel·la o obra de teatre) si reprodueix les
característiques de la llengua oral. Amb la invasió tecnològica s'han creat nous canals que no
sempre s'ajusten a la dualitat oral/escrit (fax, internet, correu electrònic, contestador automàtic...).
Intencionalitat: Propòsit que volem aconseguir amb el text. Poden ser diversos (informar,
convèncer, descriure, agrair...), però, a grans trets diferenciam dues possibles intencions en la
producció de textos: una objectiva i una subjectiva. Quan la intenció és objectiva (exemple textos en
què predomina la funció informativa), hi ha abundància d'oracions enunciatives en tercera persona i
l'emissor cerca passar desapercebut. És en el registre científic on aquestes característiques apareixen
1(L'ADEQUACIÓ és la propietat que determina quin és el registre que cal utilitzar en cada situació comunicativa. La
mateixa situació comunicativa sol afavorir també l'ús d'una determinada classe de document( carta, nota, postal...). És
igualment important la presentació (un discurs pot fracassar si es pronuncia amb una dicció defectuosa o si s'escriu amb
una cal·ligrafia il·legible).
15

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
més ben il·lustrades. Quan la voluntat és subjectiva (registre col·loquial o poètic) serà més freqüent
l'ús de la primera persona, d'oracions exclamatives, ja que l'emissor pretén transmetre emocions i
reflexions personals (funció emotiva).
Grau de formalitat: El grau de coneixença o confiança entre els interlocutors, així com la situació
o el lloc en què es doni la comunicació determinen el nivell de formalitat d'un text. Considerem tres
graus de formalitat: alt (es troba en situacions d'un cert distanciament entre emissor i receptor),
mitjà o neutre (correspon a la varietat estàndard) i baix (en situacions en què hi ha un bon tracte o
bé, se n'ha perdut el respecte). Les fórmules de tractament són una de les maneres que disposem per
a expressar la major o menor "distància psicològica" entre els interlocutors. Així, l'ús del tu es
reserva per a situacions de poca formalitat, vós/vostè per a usos formals, aptes per a indicar
respecte, i honorable, excel·lentíssim, il·lustríssim van associats a un càrrec determinat. El grau de
formalitat també es manifesta per tot un seguit de recursos: tria lèxica, ús d'un determinat to de veu,
presentació del text, seleccions d'estructures sintàctiques.
Com més alt és el grau de formalitat, més control cal exercir sobre allò que diem o escrivim.
Els registres formals
Es caracteritzen per la seva precisió informativa, per la seva correcció i elaboració. Són formals els
registres cultes en general, però sobretot el registre científic i els literaris.
Registre estàndard: D'un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans
de comunicació de massa, del món del comerç, de l'Administració o de l'ensenyament. Allò
que el caracteritza és la seva adequació a la normativa.
Registre científic i tècnic: Es troba present en textos de tema específic (matemàtiques,
química, dret,...) on s'utilitzen termes concrets de significat únic. Moltes vegades aquests
termes són neologismes o mots nous que provenen del grec, del llatí o de l'anglès. El canal
és escrit (o oral no espontani), el grau de formalitat és alt i la intencionalitat és informar amb
la màxima objectivitat. Un dels seus trets fonamentals és l'afany de precisió,el rebuig de
l'ambigüitat.
Registre literari: Contràriament al registre científic, que cerca la monosèmia, el registre
literari cerca enriquir el text amb multiplicitat de significacions. En la llengua literària,
doncs, abunda la polisèmia i un ús ambigu, connotatiu i figuratiu del llenguatge.
L'abundància de figures retòriques és també una característica remarcable d'aquest registre.
La intencionalitat és cercar l'emoció i la creació de bellesa.
Els registres informals
Registre col·loquial: És el registre propi dels textos orals. Es caracteritza per la utilització
d'un llenguatge expressiu, espontani, improvisat i molt subjectiu. Es manifesta en la llengua
oral dels diàlegs i converses espontanis dits amb un to de familiaritat. Els temes de les
converses col·loquials solen ser qüestions de la vida ordinària, cosa que es pot resoldre amb
un lèxic poc precís. El canal és l'oral espontani. Té un grau de formalitat baix, lligat
normalment a usos privats.
Registre vulgar: És una modalitat del registre col·loquial amb un grau de formalitat molt
baix. Es caracteritza per les transgressions constants, bé a la norma lingüística, bé a la norma
social (al "bon gust"). Es considera vulgar, doncs, tant el discurs molt desestructurat, amb
desfiguració constant de mots per part de gent sense gaire instrucció, com el parlar que es
16

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
recrea en els renecs i les paraulotes ( amb recurrència de certs temes : el sexe, les funcions
fisiològiques i l'escarni de la religió).
Exercici 2. Llegeix aquests textos i, tenint en compte els quatre factors contextuals (tema,
canal...), determina'n el registre. Argumenta les teves conclusions.
Text1
El Montgrí és un accident orogràfic que emergeix de forma aïllada sobre la plana empordanesa i
que destaca per la seva natura completament calcària: les muntanyes més properes són totes silícies.
Forma part d'un mantell de corriment, l'anomenat mantell superior de l'Empordà, que fou desplaçat
durant l'orogènia pirinenca desenes de quilòmetres cap al sud. Posteriorment, una bona part d'aquest
ha estat recobert per materials plioquaternaris de la conca sedimentària de l'Empordà. Les roques
predominants són calcàries juràssiques i cretàciques, encara que apareixen intercalacions de
margues del Cretaci inferior.
Text2
El conjunt muntanyós de Montgrí és calcari, amb roques de color gris blanquinós, amb fort contrast
amb les de les altres serres del Baix Empordà, de color més fosc (granits, pissarres). Els estudiosos
han tingut força problemes per a explicar què hi fa un massís, en aquest indret, ben isolat de la resta
de muntanyes calcàries. Se suposa que aquesta enorme mola de roca és part de les serres
pirinenques, de les Garrotxes d'Empordà, que relliscà sobre materials més tous fa uns quants
milions d'anys, fins a ocupar la posició actual. Com succeeix en d'altres massissos calcaris, hi ha
avencs, coves i balmes.
Text3
Si es vol tenir una idea passablement panoràmica de les terres de l'Empordà s'ha de fer un petit
sacrifici: s'ha de pujar al castell situat al punt més alt de les muntanyes de Montgrí. Aquestes
muntanyes són seques, rocoses, minerals, erosionades, despoblades de botànica, grisenques, amb un
parpelleig colorístic morat, malva i tórtora, que a vegades queda ratllat pel vol de les perdius. El
castell que apareix al seu punt més elevat és el botó de la roda de l'Empordà. ... Des d'aquestes
discretes altures, es domina un gran, prodigiós panorama de mar.
Els empordanesos, sigui quin sigui el nostre lloc de residència, tenim el castell de Montgrí davant
els ulls tota la vida. Només hem d'obrir la finestra o fer quatre passes perquè se'ns aparegui. I el
curiós és que com més el mirem, més ens agrada. No ens cansem mai de mirar-lo. I quan som fora
del país el portem en la nostra memòria més íntima, personal i callada.
Text4
-I, voilà!: el massís de Montgrí al teu davant. Tatxín tatxín!
-És massa...Tot tan pla i, flop!, un bisbe adormit amb les mans damunt el pit. I un cotó fluix per
barret.
-Molt bona, aquesta! Però...eh,eh...I si ens plou, què coi farem?
-No pateixis, home. Serà divertit i tot. Que què farem? Doncs, cap al castell falta gent!
-I un be negre amb potes rosses! Però si això no ha tingut mai sostre.
-Què dius, ara! No fumis! Ara si que m'has mort! Una cosa et diré: si això fos França, en tindria, de
sostre. T'ho ben asseguro...
-I també tindria un paio cobrant entrades...
-I tant! Els gavatxos sí que la saben llarga...
17

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Text5
- Xe, "pos" no serà cabró el malparit aquell? Però tu has vist, el gran fill de puta?
-Calma, Vorico, calma...
-Si l'agarre li talle el coll, me cague en la mare que va!
-Xico, ja està, calla la boca que anem a tindre un accident.
-És que el "fulano" té un morro que se'l xafa... va "aixina", per l'esquerra, xafant-se els collons, com
si res, i toque el pito..., i frena en sec! Si "casi" xoquem! A la marxa que duiem te n'ixes pel "cristal"
de davant volant... Té uns collons el verro... A la gentola eixa tindrien que penjar-los a tots pel coll,
com als "borregos", fills de Satanàs.
-Au, deixa-ho estar, Vorico, que ja no se pot fer res i no hi ha ningun guàrdia.
Torna
18

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
EL TEXT EXPOSITIU
D efi
n i c i ó:
Tipus de text que desenvolupa un tema de forma clara i ordenada amb la finalitat que altres
persones l’entenguin.
Tema:
El text expositiu tracta temes relacionats amb el saber i la cultura, d’aquí que sigui freqüent
en l’àmbit acadèmic, administratiu, jurídic, periodístic o en les disciplines humanístiques.
E s tructura:
No presenta una estructura fixa. L’organització dels continguts depèn de la intenció de l’autor.
Pot adoptar dues modalitats:
E s t ruct
ura deductiva
o analit
zant (del general al particular)
L’autor comença amb l’exposició de la idea principal o tema i, a continuació, aporta
dades concretes, exemples... que confirmen o verifiquen la idea. E s t ruct
ura i nductiva
o
s i n t e t i t zant (del particular al general)
L’autor parteix d’allò concret per acabar amb una conclusió que coincideix amb
el tema del text.
T i p u s de textos expos
i t i us
Si tenim en compte la intenció de l’escriptor i el tipus de públic al qual es dirigeix, podem
parlar de dues modalitats:
a) D i vul
gativa:
són textos adreçats a persones que no són especialistes en la matèria.
Per això cal que els continguts siguin clars i estiguin ordenats.
b) E s peci
a lit
zada: van adreçats a un públic minoritari que té amplis coneixements sobre
la qüestió. El tema és tractat rigorosament, cosa que fa necessària la presència de
tecnicismes.
C aracteri
t zaci
ó lingüí
s t i ca
Els textos expositius presenten uns trets lingüístics comuns:
Nivell morfosintàctic - Ús de la 3ª persona gramatical i de la 1ª pers. plural.
- Oracions enunciatives.
- Preferència per estructures sintàctiques que matisen i
precisen conceptes (subordinades adjectives) o que indiquen
algun tipus de connexió lògica (adverbials,causals,
consecutives...).
Nivell lèxic - Lèxic denotatiu, per aconseguir l’objectivitat.
- Substantius abstractes.
- Tecnicismes.
Nivell textual – Presentació ordenada de les idees aconseguida amb
l’ús adequat de connectors.
19

EL TEXT ARGUMENTATIU
D efi
n i c i ó
Tipus de discurs que té la finalitat de convèncer, per via racional, mitjançant raonaments
lògics o per via emotiva (argumentació de tipus persuasiu, com per exemple la que
trobam a la publicitat).
Tema
Els textos argumentatius tracten temes polèmics o que duen controvèrsia. Per aquest
motiu, és la varietat de discurs habitual en l’assaig, en les disciplines humanístiques o
en els gèneres periodístics d’opinió (editorial, columna, article d’opinió).
E s tructura
Segons l’organització dels elements bàsics, destaquen tres tipus d’estructura:
1) E s t ruct
ura deductiva
o analitzan
t . (TESI + ARGUMENTS)
La tesi (idea fonamental on es recull l’opinió de l’autor) figura al principi de
l’escrit i, a continuació, s’exposen raonadament tots aquells aspectes que
confirmen la idea inicial.
2) E s t ruct
ura i nductiva
o s i n t e titz
ant
. (ARGUMENTS + TESI)
El text comença amb una anàlisi raonada de fets concrets i acaba amb una
conclusió que és la tesi.
3) E s t ruct
ura enquadrada (TESI + ARGUMENTS + TESI)
Es diferencia de la primera modalitat perquè conté una conclusió on l’autor es
reafirma en la tesi exposada a l’inici del text.
T i p u s de textos argumentati
us
Si tenim en compte l’àmbit d’actuació, poden distingir-se dos tipus de textos:
a) A rgum
ent
a c i ons c i entíf
i ques
S’elaboren sobre fets que condueixen a una conclusió indiscutible, ja que la seva
veracitat pot comprovar-se a través de l’experiència.
b) A rgum
ent
a c i ons s ubj
ectives
Versen sobre opinions, per la qual cosa fan servir arguments versemblants i
probables, però que no són evidències.
C l a sses
d’argument
s
Segons la funció A rgum
ent
s de recol
zam
e n t : serveixen per confirmar la tesi.
Cont
raargum
e n ts:
s’usen per anul·lar els arguments que ha fet
servir l’adversari o per invalidar les objeccions plantejades a la
tesi.
Segons el contingut A rgum
ent
s l ògi
cs
d’aut
orita
t : l’autor es recolza
en l’opinió de persones
de prestigi reconegut, i en fa
cites textuals.
exem
p lif
i cac
i ó: demostren la
validesa d’una idea de caràcter
general citant casos concrets on
aquesta idea es compleix

C aracteri
t zaci
ó lingüí
s t i ca:
A rgum
ent
s anal
ògi
cs Es com
paraci
ó
dedueix la veracitat d’un fet per
la seva semblança amb un altre
m e t àfora
fet, la certesa del qual en tenim
constància
s entit
general de l a s oci
e t a t : es
sustenten en aquells valors,
creences o principis morals pels
quals es regeix la societat. Així,
quant més alt sigui l’índex
d’acceptació del valor en què es
recolza un argument, major
consistència tendrà.
A rgum
ent
aci
ó c i entíf
i c a A rgum
ent
a c i ó s ubj
ectiva
Nivell morfosintàctic -Ús de la 3ª persona - Ús de la 1ª persona.
gramatical i la 1ª pers. plural. - Oracions exclamatives i
- Oracions enunciatives. interrogatives.
-Oracions impersonals i - Recursos retòrics basats
passives.
en la repetició de paraules
- Estructures sintàctiques que o estructures oracionals.
matisen i precisen conceptes i - Sintaxi complexa, amb
que indiquen algun tipus de freqüents incisos
connexió lògica.
explicatius.
Nivell lexicosemàntic - Lèxic denotatiu.
- Substantius abstractes.
- Tecnicismes.
- Lèxic connotatiu.
- Substantius abstractes.
- Tecnicismes.
Nivell textual - Presentació ordenada de les idees, per la qual cosa s’usen
connectors de naturalesa lògica: per afegir informació (a
més, fins i tot...); d’oposició (això no obstant, al contrari...);
de causa (per tant...), etc.
21
Torna

ELS GÈNERES LITERARIS
Anomenem gèneres literaris les maneres diferents que té l'obra literària d'expressar-se segons
l'estructura externa i els recursos que la caracteritzen. Els principals gèneres literaris són la
lírica, la narrativa i el teatre.
La Lírica
És el gènere literari mitjançant el qual l'autor, anomenat poeta, expressa els seus
sentiments en un text en què la forma és tan important com el contingut.
L'origen del terme lírica cal cercar-lo en la Grècia clàssica, en que designava un tipus de
poesia sentimental i emotiva, destinada a ser cantada amb l'acompanyament d'un instrument
musical anomenat lira.
El recompte sil·làbic
Consisteix a comptar el nombre de síl·labes de cada vers. En català, el recompte de síl·labes
finalitza en l'última síl·laba tònica.
Canta, canta, rossinyol I com l'ordi de les eres
1 2 3 4 5 6 7 1 2 3 4 5 6 7
En aquesta vall de llàgrimes
1 2 3 4 5 6 7
Per a mesurar els versos d'un poema cal tenir en compte les llicències mètriques:
Sinalefa: Unió en la mateixa síl·laba de la vocal final d'una paraula i la inicial
següent, de manera que es forma un diftong.
No pas l'atzar ni tampoc la impostura
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Elisió: Supressió en la pronúncia d'una de les vocals en contacte dins un mateix vers.
Clos segellat, oh perfecta estructura
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Sinèresi: Unió forçada en una síl·laba de dues vocals d'una mateixa paraula que no
formen diftong.
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa
1 2 3
Dièresi: Separació forçada en una mateixa síl·laba de les vocals d'un diftong.
Hiat: Pronunciació en síl·labes distintes de les vocals en contacte de dues paraules
contigües (solen ser dues vocals tòniques).
Déu és humà, Déu és germà
1 2 3 4 5 6 7 8
Cal tenir en compte que a vegades en llegir els versos fem una pausa interna que rep el nom
de cesura. La cesura divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis.
22

Brots de migrades fulles / coronen el bocí (6+6)
1 2 3 4 5 6 1 2 3 4 5 6
La darrera síl·laba del primer hemistiqui no es compta perquè acaba en paraula plana:
sempre hem de fer el recompte sil·làbic com si el primer hemistiqui fos un vers independent
del segon hemistiqui.
Tipus de versos
Segons el nombre de síl·labes, dividim els versos en dos grans grups:
Versos d'art menor (els que tenen vuit síl·labes o menys). La rima es representa amb
lletres minúscules.
Versos d'art major (els que tenen nou síl·labes o més). La rima es representa amb
lletres majúscules.
Els principals versos adopten el nom depenent del nombre de síl·labes:
D'art menor: monosíl·lab (1 síl·laba), bisíl·lab (2), trisíl·lab (3), tetrasíl·lab (4),
pentasíl·lab (5), hexasíl·lab (6), heptasíl·lab (7), octosíl·lab (8), i octosíl·lab cesurat (4+4).
D'art major: enneasíl·lab (9), decasíl·lab (10), decasíl·labs cesurats (4+6; 6+4; 5+5),
hendecasíl·lab (11) i alexandrí (12 amb cesura: 6+6).
Tipus d'estrofes
Les estrofes s'anomenen segons el nombre i la mesura dels versos que la integren. A l'hora de
fer-ne una classificació, les distribuirem en dos grups:
Estrofes amb un nombre fix de versos: apariat, tercet, quarteta / quartet, quintet,
sexteta / sextet, octava, sonet, l'haikú (o haikai) i la tannka (o tanka) totes dues d'origen
japonès, la primera es compon de tres versos breus, i la segona acostuma a tenir trenta-una
síl·labes distribuïdes en cinc versos o frases. Presenten una unitat temàtica de caire líric.
Estrofes amb un nombre variable de versos:
a) noves rimades: Usades a l'Edat Mitjana. Tirada d'un nombre indeterminat de versos
apariats, sovint octosíl·labs i de rima consonant.
b) codolada: forma usada pels glosadors mallorquins. Sèrie indefinida de versos de vuit i
quatre síl·labes que rimen per parells.
c) romanç: nombre indeterminat de versos, normalment heptasíl·labs.
La rima
És la repetició parcial o completa de sons a partir de la darrera vocal tònica de cada vers.
Lliri blanc espolsa Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
un raig de perfum amb la pau vostra dintre de l'ull nostre,
i cau a la molsa què més ens podeu dar en una altra vida?
la cuca de llum
Joan M. Guasch Joan Maragall
Rima consonant: En l'estrofa de J.M. Guasch, a partir de la darrera vocal
tònica de tots els versos, es repeteixen les vocals i les consonants.
Rima assonant: En l'estrofa de J. Maragall, a partir de la vocal tònica de tots
els versos, es repeteixen solament les vocals.
Rima masculina o aguda: En l'estrofa de J. M. Guasch, els versos segon i
quart acaben en síl·laba tònica, són paraules agudes.
Rima femenina o plana: En l'estrofa de J. Maragall, els versos primer i tercer
23

acaben en síl·laba àtona, són paraules planes.
Versos blancs: No tenen rima, encara que sí que estan subjectes a la mètrica i
al ritme.
Versos lliures: No tenen rima ni regularitat mètrica (són polimètrics, de
llargada variable).
Rima encadenada: En una estrofa de quatre versos (abab).
Rima creuada: En una estrofa de quatre versos (abba).
RECURSOS LITERARIS
RECURSOS MORFOSINTÀCTICS
FIGURA EXEMPLE
Anadiplosi
Repetició del final d'un grup sintàctic o vers
al començament del següent
Epanadiplosi
Repetició d'una mateixa paraula al principi i
al final d'una frase o vers.
Anàfora
Repetició d'una o més paraules a l'inici de
diversos versos o frases.
Paral·lelisme
Repetició d'una mateixa estructura sintàctica
en diversos versos seguits.
Asíndeton
Supressió intencionada de les conjuncions
que uneixen paraules o oracions.
Hipèrbaton
Alteració de l'ordre gramatical dels elements
d'una frase.
Epítet
Adjectiu que expressa una qualitat inherent al
substantiu. La seva funció és bàsicament
expressiva.
Polisíndeton
Repetició d'una conjunció per donar més
força a l'expressió.
Elisió
Supressió de paraules que se sobreentenen en
una frase.
Enumeració
Formulació continuada de diverses idees.
24
He lluitat contra l'alba.
L'alba m'ha rebut. J. Palau i Fabre
Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines.
Josep Carner
Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.
Joan Maragall
Té un revolar triomfal la vívida crinera,
té un cos de semidéu l'intrèpid conductor.
Gabriel Alomar
Indecisa, rara, nova
ara comença la rosa.
B. Rosselló-Pòrcel
L'enramellada Flora,
per cobrir de les illes la nuesa,
nova catifa de verdor ha estesa.
Jacint Verdaguer
On va aquella vela blanca
perduda en l'abisme blau?
M. Costa i LLobera
La gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc.
J. Carner
La casa vella i la nova.
Els holandesos, de la Haia en diuen
Gravenhage, els alemanys Der Haag, els
anglesos The Hague,
els francesos La Haye. [...]
Josep Pla

Quiasme
Estructura sintàctica o semàntica
caracteritzada per la disposició creuada dels
elements que formen dos sintagmes o dues
frases.
RECURSOS FÒNICS
Al·literació
repetició de sons iguals o semblants en un
vers o frase
Onomatopeia
Imitació dels sons reals
Paronomàsia
Joc de paraules. Oposa mots semblants
fonèticament però de significat diferent.
Homofonia
Identitat fònica entre dues paraules o
expressions de significat diferent.
RECURSOS LÈXICS I SEMÀNTICS
Antítesi
Inclusió dins d'una mateixa frase de dos mots
o expressions de significat oposat.
Hipèrbole
Exageració desmesurada que s'allunya de la
realitat
Interrogació retòrica
Pregunta emfàtica sense esperar resposta.
Exclamació retòrica
Serveix per expressar alegria, tristesa, dolor...
És una figura bàsicament emotiva.
Metàfora
Identificació entre dos termes diferents, un de
real (R) i un imaginari (I), els quals tenen una
relació de semblança.
Comparació o símil
Relació entre dos termes, un de real (R) i un
25
Lliures de joia, de temença lliures.
A B B A
Que lentes les fulles roges de les veus,
que incertes que vénen a colgar-nos.
Gabriel Ferrater
Ning-nong, amor, ning-nang- dic amb veu
de campana tatuada pel rou.
Agustí Bartra
Balla damunt la palla, [...]
J.V. Foix
Pels racons on la vibra vibra esglais de
pedra i pèl (subst.) (verb)
Caterina Carles
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
J.V. Foix
[...]
trobaràs un indret verd i profund
com mai cap més n'hagis trobat al món
[...]
J. Maragall
[...]
serà ton cor d'angoixa estret.
Sents una tèbia melodia?
J. Carner
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
el verd i el vermell!
J. Maragall
Els seus llavis són maduixes
R I
(metàfora in praesentia)
(El fred de gener) Una plaga de fulles
d'afaitar contra els ossos.
I
(metàfora in absentia)
Com un pinyó és la boca que em captiva.
R I

d'imaginari (I), a partir d'una semblança entre
ells. Es relacionen per mitjà d'un enllaç:
l'adverbi com, o bé amb el verb semblar.
Metonímia
Designació d'una cosa amb el nom d'una altra
que hi té una relació de contigüitat lògica o
física.
Paradoxa
Certesa aparentment contrària al sentit comú.
Personificació
Atribució de qualitats humanes a éssers
irracionals o inanimats.
Jocs de paraules
Quan un mot pren més d'un sentit (dilogia)
Quan la combinació de síl·labes de dues
paraules permet de crear-ne una de nova
(calembour).
Sinestèsia
Associació o intercanvi de sensacions
provinents de diversos sentits.
Sinècdoque
Utilització del nom del tot per la part o de
la part pel tot.
ACTIVITATS
Joan Salvat-Papasseit
Es va beure la botella sencera ( el contingut
de la botella).
Va comprar un Miró ( una obra d'aquest
pintor)
És quan dormo que hi veig clar.
J.V. Foix
S'obriren com el dia, el mar se les mirava.
Olga Xirinacs
En cap cap cap el que cap en aquest cap
(dilogia)
Popular
Seré loquaç: la mar,
Marcel·la! Cela
amb doll de mots, els meus...
( calembour)
J. V. Foix
[...]
Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
G. Ferrater
Hi havia cent caps de bestiar.
En sortir al balcó el poble li feu una gran
ovació.
1. Fes el recompte sil·làbic de les següents estrofes. Escriu el nom dels versos segons el
nombre de síl·labes i el nom de l'estrofa segons el nombre de versos.
Sàpigues, company, Jo em canso abans: Va ser com la primera part d'un llibre
tu que ets conscient, ell gira encara. On els signes no són res més que signes.
que no tot és por, Ja no tinc cara,
que no tot és plany, ja no tinc mans. Joan Brossa
que no tot són crits
i ràbies i cops. Josep Palau i Fabre
Ni desig d'amor
ni amor compartit.
Pere Quart
26

Ben prompte d'un vel coberta, Si el món és tan formós, Senyor, si es mira
ben prompte de peus descalça, amb la pau vostra dintre de l'ull nostre,
mon palau serà una cetla, què més ens podeu dar en una altra vida?
mon mantell serà de llana.
Tomàs Aguiló Joan Maragall
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels Diré llimones,
fem el mateix camí sota els mateixos cels. pomes rosades, roses,
No podem acostar les nostres vides calmes: sal i petxines,
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. i es pensaran que passes
En els meandres grocs de lliris, verds de pau, entre els jardins i l'ona.
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, Carles Riba
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga.
Màrius Torres
Bacil
Ni Sota la llum d'argent Que tenir les paraules en vers
bri en les branques, el vent per dir que deixes constància
bo: canta el teu nom. No sé si conforta, però bé diverteix
mi- Rosa Leveroni Confirma que, si respirar és necessari,
cro ho és això, també, de dir-me
bi. a mi mateix, o a tu, alguna cosa.
Pere Quart Víctor Obiols
A vegades és l'aire el suïcida del temps
dellà d'un joc boirós sense nacres ni escumes.
I ressonen racons a l'escambell més alt
per on s'albira, just, el moment del ressol.
Víctor Sunyol
GRANS MAGATZEMS
Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen.
¿Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen.
T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. ¿Peces interiors?
L'enfolleix remenar munts de sostenidors.
S'ha pintat a la mà colors, com els salvatges.
I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me'n vas. Adust, jo em faig l'ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.
Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica...
T'enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t'enduen estàtica.
Narcís Comadira
2. Comenta la rima de les estrofes anteriors. Escriu al costat dels versos la lletra de la rima.
27

3. De les composicions anteriors, identifica'n els recursos literaris.
4. Relaciona els versos de la columna de l'esquerra amb els recursos de la columna de la
dreta.
Com feis de canyes cruixen trinxades ses arrels Metàfora
De l'aigua sentia la música dolça Al·literació
Seré un cor dins la fosca Asíndeton
La terra és una cambra on no penetra el vent Sinestèsia
Indecisa, rara, nova, / ara comença la rosa Epítet
On va aquella vela blanca / perduda en l'abisme blau? Hipèrbole
I un riure groc entre dos núvols blancs Sinècdoque
que juguen a encalçar-se dins el cel.
El sol ponent ha incendiat la neu Anadiplosi
El soroll fred de la ciutat als vidres Comparació
he lluitat contra l'alba. Personificació
L'alba m'ha rebatut.
Taronja: menja de monja Paronomàsia
Lo sol besa, aclucant-se, dels puigs la cabellera Antítesi
Riu que riu, me fa un petó
que, sent de foc, va gelar-me.
28
Torna

EL TEMA I ELS TÒPICS
El tema és l'assumpte bàsic de què tracta una obra: l'amor, la guerra, l'amor, el poder...El
tema cohesiona els diferents elements que formen l'obra i n'és el motor principal. Segons el
tema, també podem classificar les diferents obres literàries.
És freqüent que l'escriptor faci servir un tòpic per expressar-se sobre un tema. Els tòpics són
recursos literaris d'origen clàssic que recullen algunes de les inquietuds humanes i que s'han
anat usant al llarg de la història de la literatura. Alguns dels més freqüents són:
ELS QUE FAN REFERÈCIA A LA BREVETAT DE LA VIDA
• Carpe diem: viure intensament el present davant la fugacitat de la vida i el fet que
l'ésser humà desconeix què li ofereix el futur.
• Ubi sunt: literalment “on són?” L'autor es demana per les persones, fets, sensacions
que ha viscut en el passat i que enyora en el present.
• Fugit irreparabile tempus: explicita la fugacitat de la vida i el desconsol de l'home
quan en pren consciència, fet pel qual l'escriptor convida al Carpe diem.
• Sic transit gloria mundi: fa referència a la fugacitat dels béns materials o a la imatge
que es desprèn d'una persona davant la presència de la mort.
• Captatio benevolentia: pretén cridar l'atenció del lector i predisposar-lo a favor de
l'obra; sovint l'autor recorre a la falsa modèstia per aconseguir-ho.
ELS QUE FAN REFERÈNCIA A LA NATURA DESCRITA COM A LLOC
HARMÒNIC
• Locus amoenus: és la reproducció d'un espai adient per a l'home, on aquest pot ser
feliç i desenvolupar-se plenament.
• Beatus ille: “feliç aquell que viu amb contacte amb la natura”. És l'ambientació de la
trama narrativa en un ambient bucòlic i pastorívol on es valora la natura per la seva
senzillesa i per l'harmonia amb què viuen els personatges, moltes vegades hereus de
la tradició clàssica: nimfes, pastors, faunes, animals...
• Contemptus mundi: menyspreu del món i de la vida pel fet de considerar-los tristos i
plens de dolor.
REFERÈNCIA A L'AMOR
• Descriptio puellae: dóna lloc a un text en què es fa la descripció física d'una noia.
Tòpic renaixentista, amb imatges estereotipades: “ulls clars, pell blanca com la neu, el
cabell d'or”,...
ALTRES
• Ne quid nimis: traduït literalment “res en excés”, proposa l'harmonia i l'equilibri en
tots els aspectes de la vida.
29

ACTIVITATS
Digues quins tòpics trobem en aquests textos.
[...] Vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys
Juga a l'amor, massa que un dia que duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li
havia
serà ton cor d'angoixa estret. costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una
¿Sents una tèbia melodia? mica de cosa de no-res, com un escarabat de saliva...
Ja arribaran la neu i el fred. i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant
De matinet l'Amor venia, de temps tancada a dintre, era la meva joventut que
fugia
de matinet. Amb un crit que no sabia ben bé què era...
¿abandonament?
Josep Carner Mercè Rodoreda
______________________ ___________________________
Cal, doncs, perdonar l'autor del llibre Dolces amigues, vistes a penes,
que no hagi estat més que sincer o que ¿on és la vostra faç piadosa?,
banal; el seu gemec sentimental no té ¿on són els aires que encara besen
res a veure amb les epopeies urbanes les cabelleres que s'apaguen?
o folklòriques del dia que fan gloriosa
la nostra literatura catalana. Un jorn vinguéreu silencioses
Josep Carner lliscant per l'ombra de ma tristesa,
i m'atansàreu el front de vori
ple de gràcies matutines.
Josep Carner
______________________
_____________________________
Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada,
un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,
i fruita i vi excel·lent, calma, no gaires criatures, Virtut, honor, bellesa, un gest gentil
i, en repòs entranyable, una muller fidel. I dolços mots als bells rams m'han lligat
[...] on el cor s'hi envesca, bla, sens mida.
Viure amb simplicitat i sense ambició, F. Petrarca
no afectar-se d'escrúpols en la devoció,
domar les passions salvant-ne el desvari,
_________________________________
conservar l'esperit lliure i l'intel·lecte fort,
cultivar les flors noves i, al vespre, dir el Rosari.
Feliç aquell que espera tan dolçament la mort.
Cristophe Plantin
Cant lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les fonts e los prats e que en los arbres
foren aucells de diverses linatges qui cantaven molt douçament, e sots los arbres hi havia
cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills e moltes d’altres bísties qui eren molt plasents a
veer, e que los arbres eren molt carregats de flors e de fruits de diverses maneres d’on eixia
molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en ço que veia e oia e odorava.
Ramon Llull Torna
30

LA NARRACIÓ
Un text narratiu és un text literari que presenta uns fets ficticis viscuts per uns personatges
en un espai i un temps. Empra la prosa, tot i que en els poemes èpics també s'utilitza el vers.
Les funcions referencial i poètica són les més importants.
ELEMENTS DE LA NARRACIÓ
Tota obra narrativa consta d'uns elements que la caracteritzen. Els més importants són:
PUNT DE VISTA DEL NARRADOR
NARRADOR INTERN
Protagonista El personatge principal narra els fets em
primera persona.
Testimoni Un personatge que ha contemplat els fets els
explica. Sol escriure en tercera persona, però
també pot fer servir la primera.
Multiselectiu Tots els personatges de l'obra actuen com a
narradors i donen la seva versió dels fets en
primera persona.
NARRADOR EXTERN
Parcial El narrador només explica, en tercera
persona, allò que percep; coneix els fets, però
no penetra a l'interior dels personatges ni en
fa comentaris.
Total o omniscient El narrador pot entrar en l'interior dels
personatges: sap el que senten i el que
pensen. A més, interpreta els fets. Sovint sap
més coses que els mateixos personatges.
S'expressa en tercera persona.
PERSONATGES
Segons el grau d'importància i presència a la narració
Principals Són el qui desenvolupen l'acció. Entre els
principals trobam el qui fa la funció de
protagonista, que és el portador de l'acció i,
de vegades, l'antagonista que és el que
s'oposa a l'acció del primer.
Secundaris Giren al voltant de l'acció dels principals
Episòdics Apareixen en algun capítol per després
desaparèixer.
Incidentals Apareixen, actuen molt puntualment i
desapareixen del relat. Solen complir una
31

funció d'enllaç o de retard de l'acció.
Decoratius o ambientals No modifiquen l'acció sinó que funcionen
només per crear ambient i animar les escenes
de grup. Poden ser suprimits sense que afecti
el text.
Segons la densitat psicològica
Rodons Tenen una personalitat ben definida que
s'acosta a la complexitat humana en les seves
reaccions i evolucions.
Plans Tenen un sol tret dominant. Ràpidament són
captats pels lectors. Si l'autor n'exagera el tret
esdevenen personatges caricaturesc. Si no
tenen unes característiques pròpiament
individuals sinó que representen una
col·lectivitat parlarem de personatges típics.
Segons el grau d'evolució que experimenten
Dinàmics o evolutius Modifiquen el pensament el pensament o el
comportament al llarg de la novel·la.
Estàtics No modifiquen ni transformen el
comportament.
Segons l'actitud que mantenen en relació al fets
Agents Demostren tenir iniciativa i empenta per
superar situacions. Són enginyosos.
Pacients Conscientment o no, es deixen arrossegar per
altres i per tant, acaben actuant en funció dels
fets que passen, que ells no han provocat. Un
mateix personatge pot ser agent o pacient
en moments diferents de la novel·la.
Individuals o col·lectius Seran col·lectius si, en un relat, hi ha un grup
de gent en què tothom actua de la mateixa
manera i en què ningú destaca
individualment.
Abstractes o simbòlics Personatges no humans carregats de
simbologia.
Caracterització dels personatges
Directa Qui fa la presentació és el narrador, el mateix
personatge, o bé, un altre personatge.
Mixta La presentació, la fa el mateix personatge,
altres personatges i un narrador extern.
Indirecta El mateix lector dedueix les característiques
del personatge per allò que fa (fets), pel que
pensen d'ell altres personatges (opinions) i
per les idees que manifesta (reflexions).
32

ESTRUCTURA
Tancada o lineal Els fets són presentats seguint l'ordre natural,
sense cap alteració temporal. Plantejament,
nus i desenllaç.
In media res La trama comença per un punt avançat de
l'argument. Per conèixer els que han tingut
lloc fins aleshores, la narració ha de
retrocedir en el temps.
In extrema res La trama comença al final i també es fa
necessària una retrospecció.
Estructura en funció de si hi ha una única línia narrativa o més
Encadenada Els episodis se succeixen els uns als altres
Alternada La trama inclou diverses línies narratives que
transcorren simultàniament.
Encastada Una línia narrativa s'introdueix dins una
altra, que a vegades només actua com a marc.
TEMPS
Històric (t. extern) Moment històric determinat en què tenen lloc
els fets. Època històrica.
Narratiu (t. intern) La quantitat de temps que passa des que
comença l'acció fins que acaba.
Temps del discurs L'ordre de les accions, dels fets. Aquest ordre
pot ser:
• Natural: un fet rere l'altre
• Retrospeccions (analepsis). Són salts
en el temps per explicar
esdeveniments del passat ( per
recuperar informacions del passat).
• Anticipacions (prolepsis). Són salts
en el temps per avançar
esdeveniments del futur
ESPAI
Funciona com un decorat per on es mouen els personatges. Pot tenir múltiples funcions,
fins i tot arribar a ser un dels elements determinants en l'estructura d'un relat, o pot sortir
al mateix títol.
Tipus
Físic Pot ser intern o extern. Obert o tancat.
Mirall Quan l'espai és descrit segons l'estat d'ànim
dels personatges.
Psicològic Quan l'espai condiciona l'estat d'ànim dels
33

personatges.
Funcions
Díctica L'espai existeix en el món real. A vegades el
topònim és inventat, però existeix realment
(Sinera de S. Espriu)
Referencial Espai inesxistent en el món real, però apareix
descrit de manera versemblant. El lector pot
conèixer llocs reals que s'hi assemblin.
Simbòlica L'espai no és presentat de manera objectiva,
sinó carregada de simbologia. Poden
simbolitzar la mort, el desarrelament...
PRINCIPALS SUBGÈNERES
En vers:
• Èpica ( epopeia, cançó de gesta, poemes heroics, poemes religiosos i al·legòrics).
En prosa:
• Conte
• Llegenda
• Rondalla
• Quadre de costums
• Novel·la: cavalleresca, històrica, d'aventures, sentimental...
ACTIVITATS
1. Llegeix els següents textos narratius i comenta'n el narrador.
Text A
En aquell moment vaig fixar-me en una barba negra i espessa i en un parell d'ulls de mirada
penetrant fixats en nosaltres a través de la finestra lateral del cotxe de lloguer.
Immediatament després, la trapa del sostre del cotxe es va obrir de cop, el passatger va
ordenar alguna cosa al cotxer a crits i el cabriolé se'n va anar a tota velocitat, Regent Street
avall. Holmes mirà de trobar desesperadament un altre cotxe de lloguer, però no en passà cap
de lliure.
Arthur Conan Doyle, El gos de Baskerville
(1902)
Text B
Iniciat així en els seus primers dubtes, n'havia de conèixer d'altres l'endemà mateix. Havia
tornat a l'ala del castell on hi havia la cambra en la qual havia dormit les dues primeres nits
amb els seus monferrins, per agafar el sac, però li costava molt d'orientar-se entre els patis i
els corredors [...]. Ara, amb l'edat que tenia, Roberto tendia a riure's de les seves fantasies
sobre Ferrante; reflexionant sobre la seva visió ben aviat es convencé que només havia vist
algú que podia assemblar-se-li vagament.
Umberto Eco, L'illa del dia abans (1994)
34

Text C
Em van cridar i vaig girar-me, i el que em cridava era l'adroguer de les veces que s'acostava
cap a mi i quan em vaig girar vaig pensar en la dona de sal. I vaig pensar que l'adroguer
s'havia adonat que, en comptes de salfumant, m'havia donat lleixiu i no sé què vaig pensar.
Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962)
Text D
El vell entra amb un parell de plats a les mans i el xai al darrere. Els deixa a sobre la taula, al
costat de la bossa de supermercat. Agafa la paella negra de vora el forat de la llar. A sobre la
nevera hi ha una ampolla d'oli de gira-sol. Rega la paella. Hi aboca la bossa. Els caragols hi
cauen com pedretes.
Toni Sala, Rodalies (2004)
2. Comenta, dels següents textos, si el personatge és caracteritzat de manera directa o
indirecta. Si és de manera directa, observa qui fa la presentació (un narrador...).
Text A
Vaig mirar-me al mirall del palanganer. Ja no causava mala impressió, a desgrat que la
blancor de la camisa que Honora m'havia emmidonat deixava la meva cara de color de sofre.
Els pòmuls marcats, els ulls enfonsats a les conques, el nas afilat i l'espessa mata de cabells
em donaven un cert aire de noctàmbul.
Lluïsa Forrellad, Sempre en capella (2007)
Text B
Dulce, la noia més gran, era d'un color més clar que l'Altagràcia i el Pucho; tenia els cabells
rinxolats i aspres, com els negres, però de color castany. Va néixer després d'una temporada
que la seva mare havia servit a casa d'un comerciant holandès.
Vicenç Riera Llorca, Tots tres surten per l'Ozama (1946)
Text C
A la porta de la redacció, a peu d'escalinata, Sam tocava el saxo. Amb prou feines li treia
alguna nota audible.
[...]
En un racó de l'escalinata, un cartell escrit a mà reclamava del vianant una mica de
solidaritat. “Els que som d'estirp d'esclaus preferim ser pobres però lliures”.
Vaig llançar una moneda de deu duros dins l'estoig de l'instrument.
- Canvia't el saxo, Sam.
S'eixugà amb calma els llavis i digué:
- Jo toque un saxo tinyós i desafinat. En canvi tu no saps al so de qui balles.
Era la contestació que Sam feia invariablement a tots aquells que, com nosaltres,
l'encoratjàvem a canviar el saxo.
Ferrant Torrent, Un negre amb un saxo
35

3. Comenta el temps històric i el temps del discurs en aquests textos.
Text A
Llavors ell s'oferí a contar-nos la història de don Ignasi per reblar-me millor el clau.
– Diuen que havia estat tinent de miquelets; que, passada la Guerra dels set Anys,
havent festejat l'Engracieta Torner, filla única d'un notari de Vilaniu, que havia mort
llavors, es va dar manya a acabar els seus estudis per obtenir la revàlida; i que,
d'acord amb el curador de la noia, que era un panxacontent, va comprar la notaria
vacant i es va casar amb la pubilla del difunt.
Text B
Però abans, Roger d'Adià, [...] aniràs a Allà on la Terra Acaba, vetllaràs tota una nit,
tremparàs l'Eina de Pau en l'escuma de la Mar Gran i podràs emprendre, aleshores, el treball
de recuperar l'Estendard [...]. S'escriuran versos que seran coneguts d'Orient a Occident sobre
les gestes de Roger.
4. Dels dos textos següents, quin reproduiria un espai mirall i quin un espai psicològic.
Justifica-ho.
Text A
Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força i l'olor. Aquesta és la millor hora. Miri els
til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia passeja de nit
per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí...
Mercè Rodoreda
Text B
He entrat a l'església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta -d'aire respirat i
tornat a respirar, esgotat, devastat, d'un aire com si n'haguessin separat l'oxigen i hagués
quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa -d'una qualitat dolça, fada,
llepissosa, desagradable-, una qualitat que fa posar pell de gallina.
Josep Pla
5.Llegeix el següent text literari de Quim Monzó i contesta les activitats proposades.
PER MOLTS D'ANYS
Un dia, el meu amic oftalmòleg decideix ordenar la part d'armari conjugal que li toca. Es fixa
en el fet, que al prestatge superior, al racó de les peces que no es posa mai, hi té cinc o sis
jerseis. Tots s'assemblen. Amb coll de punxa la majoria, tots en tons que van del groc a l'ocre.
¿Què hi fan?
Acumulen pols des de fa anys. ¿Quants exactament? N'hi ha uns que potser sis o set. N'hi ha
d'altres que fins i tot deu. Una vegada se'n va posar un, es va mirar al mirall i el va dur posat
una estona. Però abans de sortir al carrer se'l va treure. No li han agradat mai els jerseis amb
coll de punxa, ni els de colors clars. I encara que, entre tots els colors clars, els groguencs li
semblen els més suportables, tampoc no li agraden. Li agraden els colors foscos. Negre i gris
marengo, sobretot.
36

Però a la persona que viu amb ell -la seva dona- li encanten els jerseis de colors clars,
sobretot els tons que van del groc a l'ocre, i encara més si tenen el coll en punxa. No ha entès
mai com pot ser que el seu marit -el meu amic oftalmòleg- no es torni boig també per aquests
tons i aquesta mena de jerseis. De manera que, convençuda que la perseverança és la base de
la pedagogia activa, per cada aniversari, sant o festa en què sigui perceptiu un regal, ella li
regala un jersei amb coll de punxa, entre l'ocre i el groc, encara que és ben cert que en una
ocasió ja llunyana n'hi va regalar un de gris. Gris perla, això sí, perquè a ella li agraden els
colors clars.
La dona del meu amic està convençuda que, a còpia d'insistir, un dia ell s'adonarà de
l'obcecació en què ha viscut tots aquests anys, negant-se a admirar la bellesa dels colors clars
i dels jerseis amb coll de punxa. Per això ha decidit ignorar sempre que, al prestatge superior
de la part d'armari que ell ocupa, els jerseis que li regala s'acumulen l'un sobre l'altre, un o
dos més cada any. [...]
I com que -si sempre li regalés jerseis- al prestatge ja no hi cabrien (i això que és un prestatge
gran), el que fa és, de vegades, regalar-li discos. I, com que vol regalar-li el millor, li compra
el que a ella li agrada més: Paganini, Mendelssohn, Arriaga, Glinka...La música romàntica en
ple, que és la que a ella la fa tornar boja. Però al meu amic oftalmòleg la música romàntica no
li interessa gens. De la mateixa manera que no li interessen gens les novel·les de Thomas
Mann que també li regala. Segons ella, Mann és el cim de la literatura universal i està
convençuda que, si el meu amic aconseguís acabar-ne un llibre -ni que fos tan sols un-, se
n'adonaria immediatament.
Però ella no defalleix. Si tenim en compte que la persona a qui es vol fer contenta és ell,
podria regalar-li -precisament- el que a ell li agrada: jerseis negres o gris marengo, música de
Béla Fleck o de Pascal Comelade, llibres de Ben Marcus o de Neil LaBute. Però això seria
cedir i està convençuda que, si sap aguantar, un dia serà el seu marit que cedeixi. Escoltarà un
dels discos que ella li regala -sencer: sense treure'l al cap de dos minuts- o es posarà un dels
jerseis de tons entre el groc i l'ocre, i sortirà al carrer i veurà que no li queda gens malament.
Això serà el principi: a partir d'aquí, i amb més perseverança encara per part d'ella, ell anirà
sent -dia a dia, a poc a poquet- cada vegada més com ella voldria que fos.
QUIM MONZÓ, Mil cretins.
37
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
EL TEATRE
El teatre consisteix en la representació d’uns esdeveniments que protagonitzen uns personatges en
un lloc i un temps concret i davant d’un públic.
Els actors són els encarregats de donar vida als personatges, i la seva interpretació està tutelada per
un director, que és qui vetlla perquè es produeixi adequadament la transformació del text literari,
redactat per un autor, en un text dramàtic.
1. Característiques del text teatral
El text teatral inclou dues variants que es complementen:
-El text principal (conversacional o dialogat), que recull totes les intervencions orals dels
personatges i les respostes a aquestes intervencions.
Hi ha diverses varietats de text dialogat:
� El col·loqui entre diversos interlocutors que tendeixen a presentar discursos contraposats;
� El monòleg: es tracta d’un moment en una obra de teatre en què un personatge parla per a
ell mateix, i per al públic com si pensàs en veu alta o també per a un grup de personatges.
Sol tenir un caire líric i reflexiu, molt personal;
� L’apart és una intervenció o petit monòleg que se sostreu convencionalment de la percepció
dels altres personatges;
� L’apel·lació és el discurs adreçat directament als espectadors;
� El cor és la intervenció d’una veu col·lectiva que pot representar la veu crítica d’un poble, la
veu de la consciència del protagonista, la veu d’un narrador que explica els records, el
passat...
� Poemes i cançons: a vegades els personatges d’una obra de teatre reciten un poema o canten
una cançó, textos que també formen part del text teatral principal;
� La veu en off: és una modalitat del teatre dels segles XX i XXI en què una veu que se sent a
través de la megafonia representa la consciència del protagonista, Déu, la veu del passat,
cançons, veus de ràdio...; no té una presència física, només sonora.
-El text secundari o anomenat també acotacions ( didascàlies ) que
recullen les instruccions que l’autor proposa per tal que el text pugui ser representat. Es distingeixen
tipogràficament del text dialogat, encara que no hi ha un sistema únic de fer-ho. Habitualment
apareixen entre parèntesis i en lletra cursiva.
Poden ser diegètiques, si fan referència a la trama (indiquen qui surt o entra o fa el que sigui);
escèniques, si informen sobre aspectes tècnics (la disposició de l’espai escènic); o dramàtiques, si
aclareixen l’actitud que ha de mostrar el personatge en dir el text.
2. Estructura del text teatral
La trama en les obres dramàtiques s’estructura en unitats narratives. Es divideix en actes. Un acte
és cadascuna de les parts en què es distribueix l’argument. Al seu torn, els actes se subdivideixen en
unitats més petites, les escenes. S’inicia una nova escena quan es produeix un canvi en els
personatges que hi ha a l’escenari. El nombre d’escenes de què pot constar un acte és variable, però
no sol superar la quinzena. El nombre d’actes també és variable, des dels cinc que caracteritzava la
tragèdia clàssica dels llatins i dels renaixentistes, fins a un sol acte en les peces de teatre popular.
En algunes obres, cada final d’acte marca un moment culminant de l’argument, un clímax.
38

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
A partir del segle XIX, es generalitza l’estructura en tres actes que correspon a l’estructura interna
de la trama (introducció, nus i desenllaç). En aquesta estructura, el ritme de la trama es va
incrementant fins a arribar a un moment culminant cap al final d’acte, però procurant de mantenir
l’interès de l’espectador la continuació de l’acció dramàtica. A partir de la segona meitat del segle
XX, es va tendir a formes més obertes. Es trencava l’ordre cronològic amb retrocessos i
anticipacions en la presentació de la trama, i l’estructura consistia en fragments relativament
autònoms que l’espectador havia de reordenar pel seu compte. Aquest procediment és habitual
encara entre els dramaturgs contemporanis.
3. Elements del text teatral
3. 1. Personatges
Procediment de caracterització:
- Explícit o implícit, és a dir, directament pel que diu el mateix personatge o indirectament
pel que fa.
- Verbals o extraverbals, per paraules o la gestualitat, moviment i mirades.
-En presència o en absència, si el personatge es mostra ell mateix, o bé si el coneixem pel
que expliquen d’ell altres personatges.
Tipus de personatges:
Segons els canvis:
- Simples o complexos, segons la quantitat i varietat dels atributs.
- Fixos, que tenen les possibilitats de variació limitades. Un exemple és el Tipus, una classe
de personatge fix, característic del teatre costumista com també el gelós, el burgès, el sàdic,
el mallorquí, agent, pacient, bo, dolent, opressor, oprimit, víctima, botxí, agressor,
defensor...
- Variables, que presenten unes variacions molt marcades.
- Múltiples, personatges que arriben a tenir caracteritzacions diferents.
Segons la importància dins l’obra dramàtica:
- Principal, que pot esser el protagonista, el més important, perquè és el que articula l’obra; o
també, l’antagonista, que s’oposa al protagonista.
- Col·laborador, personatge secundari que ajuda un dels personatges principals.
- Decoratiu o episòdic, no té cap paper dins l’acció, però la seva existència atorga
versemblança a les caracteritzacions dels espais on s’esdevé l’acció dramàtica.
- Col·lectiu, un individu representa un col·lectiu o diverses persones actuen igual, com és el
cas del cor de les tragèdies gregues, que tenen quatre funcions: fa de consciència del
personatge, pronostica esdeveniments futurs, actua com un narrador, manifesta la veu de tota
la comunitat.
- Simbòlic, element abstracte que pren la forma d’un ésser humà, al qual són transferides les
qualitats d’aquest element. Un exemple: una dona vestida de negra o de blanc simbolitzant
la Mort.
39

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
3.2. L’acció, el temps i l’espai
En la construcció del text teatral hi distingim el que la tradició anomenava les tres unitats: la d’acció
(un sol fil argumental), la de temps (un sol dia) i la de lloc (un sol espai escènic). En els tres casos
trobem el nivell diegètic, o de la trama i l’escènic. La interacció dels dos nivells té com a resultat
l’àmbit dramàtic. L’acció dramàtica és el conjunt integrat per l’acció patent (la realment
representada), la latent (l’enunciada per un personatge com a contigua a l’anterior o suggerida
indirectament) i l’acció absent (La que no es realitza però queda sobreentesa).
El mateix plantejament s’aplica al temps i al lloc. Hi ha ç, doncs, un temps dramàtic que presenta
la mateixa gradació en la representació temporal : patent, latent i absent, és a dir, el temps
realment representat, el suggerit o indicat per algun personatge i el que queda sobreentès.
Semblantment, podem diferenciar l’espai on transcorre l’acció, patent, el contigu que queda
apuntat pels personatges, latent, i el que es pressuposa, l’absent. A més a més, els espais poden ser
de dos tipus: tancats (un lloc tancat, pis, casa,...) o oberts (al carrer, un vaixell,...)
3. 3. Elements que intervenen en la representació
Dur a terme la representació d’una obra teatral és una tasca complexa en què intervé moltíssima
gent: directors d’escena, actors, tècnics d’il·luminació, tècnics de so, adaptadors del text,
maquilladors, directors de vestuari, etc.
Actors
Són les persones que donen vida a aquells personatges de ficció. Els actors interpreten el
personatge, ja sigui endinsant-se en el personatge o distanciant-se per tal de provocar una
crítica i una reflexió.
Director
És qui conferirà a la representació una lectura personal de l’obra dramàtica. És el responsable de
tot el muntatge: vestuari, so, moviments, actors i escenografia.
Escenografia
És el conjunt d’elements que formen part de l’espai on es fa la representació. Poden ser visuals
o auditius.
Els visuals són: el maquillatge, el vestuari, la tramoia (decorats), la il·lumniació.
Els auditius es refereixen als sorolls i a la música.
4. Classificació dels principals gèneres teatrals
4.1.Teatre culte:
4.1.1. La tragèdia
S’hi representen les vicissituds d’uns personatges (Déus, reis o herois) per aconseguir ser feliços.
En aquest combat contra les adversitats del Destí, aquestes personatges esdevenen perdedors.
La tragèdia segueix la regla de les tres unitats proposada per Aristòtil: s’explica una sola història, té
lloc durant tot un dia, i s’ubica l’acció en un sol espai.
40

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Èsquil, Eurípides, Sòfocles i Sèneca són considerats els grans autors de tragèdies clàssiques.
Shakespeare, Racine o Corneille reprenen la tradició clàssica al XVI i XVII. En la literatura
catalana, alguns autors de tragèdies són Joan Ramis i Ramis (XVII) i Salvador Espriu (XX).
4.1.2. La comèdia
Aquest gènere presenta diferències radicals en realció amb la tragèdia:
- Els protagonistes de la comèdia eren homes vulgars, sense virtuts, ridículs.
- Mai no hi trobem la intervenció de cap déu, sinó que la sort, l’atzar i la traça d’alguns
personatges permeten avançar cap a una situació finals, de satisfacció i de joia.
- En el fons, la comèdia pretenia que els espectadors reconeguessin en la representació
aspectes de la seva pròpia vida (virtuts i defectes), encara que fossin recreats irònicament.
- El tipus de llenguatge que s’hi utilitzava no era literari, sinó propi de la conversa familiar.
Subgèneres de la comèdia
- Comèdia satírica, critica pràctiques, tradicions o hàbits d’una societat. (L’avar de Moliere).
- Comèdia de costums, contrasta la manera de viure de diferents classes socials.
- Comèdia antiga, obra grotesca, obscena, a vegades violenta, de tema de la vida pública
amb un final feliç amb abundor de menjar i beure. (Les vespes d’Aristòfanes,...).
- Comèdia nova, evolució de la comèdia antiga, desapareixen els elements obscens, els
temes tractats formen part de l’esfera privada dels personatges (ex. conflictes amorosos).
(Autors: Menandre, Plaute i Terenci).
– Commedia dell’Arte, neixen les companyies teatrals que improvisaven a partir d’un guió.
( L’inavvertito de Nicolò Barbieri, 1629).
- Comèdia musial i altres, els personatges parlen, canten i ballen. Es desenvolupa a Estats
Units durant els anys 30 del s. XX fins els nostres dies. Altres subgèneres són la comèdia
sentimental, d’intriga, pastoral, burgesa... en funció dels personatges i temes tractats.
4.1.3. El drama
El drama combina components d’una i d’altra i representa el món i l’època en què viu l’autor. El
protagonista s’ha d’enfrontar a un conflicte humà del qual no se’n sortirà, el final és funest, la mort,
el suïcidi o la solitud més absoluta. Aquest tràgic final se sol presentar de manera brusca i
inesperada.
Alguns trets que defineixen el gènere són:
- Pot ser escrit en vers o en prosa.
- Hi ha elements reals, però també sobrenaturals, tràgics i còmics.
- L’estil pot variar del grandiloqüent en alguns moments a senzill en altres.
- Es trenquen les unitats aristotèliques de lloc i de temps.
Principals subgèneres: drama litúrgic, líric, històric, satíric, romàntic
41

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
4.2. Teatre popular
4.2.1. L’entremès i el sainet
En els dos casos, es tracta d’obres teatrals breus, d’un sol acte, que es representaven entre els
diferents actes d’una obra més llarga. L’entremès apareix al s. XVI, mentre que el sainet neix com
una evolució més elaborada de l’anterior cap el s. XVII.
Diferències
ENTREMÈS SAINET
- No vol fer riure, sinó criticar - Vol deixar constància amb ironia
alguna situació.
de com són les classes populars.
- S’usa un llenguatge fàcil - S’usa un llenguatge deformat
d’entendre. Hi ha personatges
arquetípics (un batlle analfabet,
un banyut, un aprofitat)
exageradament, per tal de fer riure
4.2.2. La farsa
Neix a França i es caracteritza per presentar fets o personatges de la vida quotidiana tot exagerantne
uns aspectes concrets amb l’objectiu de produir un efecte grotesc.
4.2.3. El mim i la pantomima
Gènere mut, en què els mots són substituïts per l’expressió de la cara, la gestualitat i els moviments.
(Autors clàssics: Teòcrit i Dècim Laberi; moderns: Tricicle).
4.2.4. Teatre popular religiós: el misteri, el miracle i la moralitat.
ACTIVITATS
A. Llegeix l’acotació següent, extreta de l’obra John Gabriel Borckman de Henrik Ibsen, i fes
les activitats següents. Has de tenir en compte que l’escena presenta la trobada entre dues
germanes que fa temps que no es tracten:
La MINYONA obre la porta i es retira després. Entra la senyora EL·LA RENTHEIM. S’assembla
molt a la seva germana, però la seva cara reflecteix més aviat el sofriment que no pas la duresa de
cor. Té encara traces d’una bellesa expressiva. La seva abundant cabellera, d’un blanc argentat,
cau naturalment en bucles damunt el seu ambple front. Porta un barret de vellut, i un vestit i un
abric folrat de la mateixa roba. Les dues germanes s’examinen un instant en silenci.
a. Classifica la informació segons faci referència als diferents tipus d’acotacions.
b. Digues si el personatge descrit et sembla que és simple o complex i justifica la
resposta.
42

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
B. Llegeix aquest text, que pertany al tercer i darrer acte d’Antígona, de Salvador Espriu. La
noia protagonista és condemnada a mort per intentar enterrar el cos del seu germà, Polinices,
caigut en la lluita contra Tebes.
CREONT (de nou als consellers): Què aconselleu? Us exigeixo una clara resposta.
CONSELLER SEGON: Planyo Antígona i la seva sort, però no pots exceptuar ningú d’obeir les
lleis.
CONSELLER QUART: Honora la voluntat dels caiguts per Tebes.
CONSELLER TERCER: No salvaràs aquesta dona.
CONSELLER PRIMER: No et posts sentir misericordiós amb qui atrau contra tu els partidaris de
Polinices.
ANTÍGONA (amb suprema dignitat): Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no
ignores que sóc ben innocent. La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació,
però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A Tirèsies) Que les teves prediccions no
s’acompleixin. (Als consellers, en general). Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú
torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de llum, en una
lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el
riu, aquest cel. Que la maledicció s’acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui
treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.”
1. Assenyala els aspectes que ens fan pensar que som davant una tragèdia ( com és la
protagonista, el tema, el desenllaç i el llenguatge emprat)
2. Quin tipus de personatges hi apareixen? Justifica la teva resposta.
C. Assenyala dels següents textos de quin tipus de text principal es tracta:
MARTA: No sé per què tinc de plorar d’aquesta manera! Si jo em pensava que ja ni en sabia! (Se va
eixugant amb pauses) Jo havia de dir que no, i sempre que no, al Sebastià; que per força no m’hi
casarien! Ara ho veig, ara, lo desgraciada que sóc. (Pausa) Si no sóc ningú, jo, ningú; que em van
agafar coma una bèstia, i com bèstia m’han criat; i ara...Mareta meva! (Pausa) Jo no el vull, no
aquest home! JO no l’haig de voler, el Manelic! Que em deixin estat tota sola! (Petita remor fora)
Serà el Sebastià; que no ho vegi que ploro, que em pegaria, el males entranyes!
Àngel Guimerà, Terra Baixa (1897)
MANELIC (a part): No, ja no m’hi puc estar més en aquesta casa, que tot me cau a sobre! I a la
vora de la Marta o em tornaria boig o em moriria! Mes aquella claror no va venir tota sola, i jo vull
saber-ho qui era aquell home, per matar-lo!
Àngel Guimerà, Terra Baixa (1897)
Torna
43

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
I. FASE PRÈVIA
PAUTES PER AL COMENTARI DE TEXT
a) Llegeix el text una primera vegada amb la intenció de comprendre el seu contingut.
b) Fixa’t en les dades generals del text: qui n’és l’autor, on aparegué el text, data de
publicació... Aquestes dades solen aparèixer al final.
c) Numera les línies de cinc en cinc per poder donar exemples dels trets lingüístics del text.
d) Llegeix el text una segona vegada amb més atenció. És útil anar llegint paràgraf per paràgraf
i no passar al següent fins haver comprès l’anterior. A més, intenta anar subratllant les idees
fonamentals. L’ideal seria que, en llegir el que has subratllat, el text segueixi tenint sentit.
Aquest exercici et facilitarà el resum. Atenció: no és útil subratllar molt, ja que llavors
perd el seu valor.
e) De vegades, és molt útil realitzar un esquema de les idees del text.
f) En aquesta fase prèvia ja pots determinar la modalitat textual predominant (narració,
descripció, diàleg, exposició, argumentació) i el tipus de text (literari, humanístic, científic,
periodístic, etc.).
II. ORIETACIONS PER A LES RESPOSTES AL COMENTARI
1. TÍTOL
Un títol és una paraula o enunciat molt breu amb el qual es dóna a conèixer l’assumpte del text. En
definitiva, es tracta de sintetitzar la idea central del text i per això has de ser molt breu (no més de
cinc paraules).
Has d’evitar:
� Proposar títols de l’estil que es fa amb algunes pel·lícules o llibres, que tenen la intenció
d’intrigar el receptor.
� Identificar el títol amb el tema, encara que estan molt relacionats. Recorda que el títol ha de
ser més breu.
2. TEMA
La formulació del tema ha de ser breu i clara. S’ha d’expressar generalment amb un substantiu
abstracte acompanyat de complements. Tendrà, per tant, l’estructura d’un sintagma nominal (per
exemple, la consciència de la mort a través del temps). També és acceptable enunciar el tema amb
una oració breu.
Per determinar el tema d’un text és molt útil haver realitzat la lectura comprensiva que hem
plantejat a la fase prèvia. Si ho considerau necessari, l’enunciat del tema es pot concretar, responent
així a la pregunta “de què tracta el text?”. No és convenient concretar-lo si a més del tema hem de
realitzar un resum del text.
44

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
3. ESTRUCTURA
Analitzar l’estructura d’un text consisteix en precisar en quantes parts es divideix i quina relació hi
ha entre elles.
Distingim generalment entre estructura externa i estructura interna.
Quan parlam d’estructura externa d’un text, ens referim a la seva disposició tipogràfica. Així, si es
tracta d’un text breu, es divideix en paràgrafs o estrofes; si es tracta d’obres extenses, les unitats
solen ser capítols, escenes, actes...
Quan ens referim a l’estructura interna d’un text, estam parlant de com s’ordena lògicament la
informació.
En els textos narratius és habitual l’estructuració en tres parts:
1. Plantejament
2. Nus
3. Desenllaç
Els textos de caràcter expositiu intentarem establir una estructura tripartita:
1. Introducció
2. Desenvolupament
3. Conclusió
Com identificam l’estructura d’un text?
Per identificar l’estructura d’un text és convenient fixar-se en alguns dels seus trets formals:
a) El nombre de paràgrafs. Cada paràgraf expressa una idea diferent; per tant, és probable que
constitueixi un apartat del text.
b) L’existència de signes ortogràfics (guions, numeracions...) que serveixen per ordenar
lògicament el discurs.
c) L’estructuració en estrofes –quan es tracti de textos poètics-, que poden constituir unitats
similars als paràgrafs.
d) La distribució dels connectors textuals que posen en evidència l’ordenació del text.
e) El canvi en l’ús dels temps verbals.
Quan es tracta de textos expositius o argumentatius, caldrà identificar el tipus d’estructuració que
segueix el text.
Els principals tipus d’estructuració són:
� Estructura sintetitzant: s’exposen les idees per tal d’abstreure’n una conclusió al final.
� Estructura analitzant: es parteix d’una tesi o idea que després es prova o de la qual se’n
treuen conclusions.
� Estructura enquadrada: la tesi del principi dóna peu a una explicació que condueix a la
mateixa idea del principi.
� Estructura paral·lela: s’exposen les idees sense que cap d’elles estigui subordinada a l’altra
i totes tenen la mateixa importància.
45

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
4. RESUM
Es tracta de sintetitzar el text, reduint-lo a les idees més importants i a les relacions existents entre
elles.
Característiques del resum:
� Ha de ser breu i clar.
� No ha de presentar informacions que no s’incloguin al text.
� Les frases emprades en el resum han d’estar cohesionades. No s’ha de fer mai una
enumeració o llista de frases soltes.
� S’ha de redactar en tercera persona i en to objectiu.
� No s’han d’incloure cites textuals ni exemples.
� Ha d’estar redactat amb les teves pròpies paraules (hauràs de cercar sinònims per a les
paraules del text). Només pots mantenir els tecnicismes.
� El subratllat i l’esquema previ són bàsics per fer un bon resum.
Has d’evitar:
� La còpia literal de frases del text original.
� L’estil esquemàtic o telegràfic, sense connectors.
� Les opinions personals.
� Les indicacions del tipus l’autor considera... el text tracta de...
5. CARACTERITZACIÓ DEL TEXT
Hem de tenir en compte dos aspectes: la modalitat textual i el tipus de text.
C) MODALITAT TEXTUAL
Has d’indicar quina modalitat predomina: narració, descripció, exposició, argumentació, diàleg.
No oblidis justificar la teva resposta atenent tant a criteris estructurals com lingüístics. Aporta
exemples dels aspectes que vagis senyalant.
És convenient indicar si s’aprecien altres modalitats secundàries i indicar, en qualsevol cas, a quines
línies o paràgrafs. Heu de tenir en compte que no trobareu “textos purs” (per exemple, en una
narració s’hi inclouen descripcions...).
D) TIPUS DE TEXT
En aquest epígraf has d’indicar si es tracta d’un text científic o tècnic, periodístic o publicitari,
jurídic o administratiu, humanístic, literari. Com en el cas anterior, la resposta ha d’anar
degudament justificada.
El text periodístic es considera un cas especial, ja que pot incloure els altres tipus assenyalats (un
text pot ser periodístic i literari i humanístic...)
46

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
6. ALTRES ASPECTES
En un comentari de text es poden plantejar altres qüestions com:
� Explicar quin és el registre lingüístic utilitzat.
� Elaborar un esquema on quedin reflectides gràficament les idees exposades al text.
� Explicar el sentit d’una frase, vers o fragment concrets.
� Etc.
47
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
GUIÓ PER AL COMENTARI D'UN TEXT POÈTIC
0. Fase prèvia
a. Numeració dels versos.
b. Lectura atenta i aclariment de paraules desconegudes.
c. Lectura de totes les dades relacionades amb el poema (títol, autor, any, dedicatòria, etc.)
d. Modalitat i tipus de text.
e. Subgèneres poètics.
1. Contextualització
Es tracta de redactar breument, en un paràgraf aproximadament, sobre els següents aspectes:
• les dades bàsiques sobre l'autor
• l'obra on pertany el poema que comentam
• el període històric
• el moviment literari
• la projecció i influència literària, si n'ha tingut.
2. Anàlisi del text
a. Comentari del títol.
b. Delimitació del tema. Quina és la idea bàsica que ha volgut transmetre l'autor amb el
poema?
No hem d'oblidar que l'hem de formular amb un sintagma o, en tot cas, amb una oració breu.
Podem esmentar si es tracta d'un tema innovador o tradicional, moral, amorós, social...; si es
tracta d'un tòpic literari; si és un tema habitual de l'autor o del corrent literari que pertany.
En aquest apartat és el lloc adient per enunciar possibles subtemes.
c. L'actitud lírica. La veu poètica
En el poema sempre hi ha un subjecte que que comunica un missatge. Aquest subjecte, que
en la narrativa s'anomena narrador, en poesia rep el nom de veu, de jo poètic, i no s'ha de
confondre amb l'autor.
subjecte primer (“jo poètic”), subjecte segon o destinatari (“tu apòstrofe” / “tu imatge al
mirall”-desdoblament del “jo poètic”-); subjecte tercer (retrat, estampa, escena... “jo
encobert”)
d. L'estructura. L'organització del text poètic
Externa: pròleg, dedicatòria, il·lustracions...
Interna: grau d'unitat/diversitat interna, estructures compositives dominants, apartats.
Mostrar l'estructura del poema assenyalant com es desenvolupa la idea central en les
diferents parts que componen el text i com es traven entre si. Podrien ser:
• introducció, presentació...
• desenvolupament, cos...
• conclusió, moralitat...
48

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
e. L'aportació dels elements formals
• mètrica, rima i estrofes
• Recursos literaris (fònics, morfosintàctics i lèxics)
• ritme
• estudi de les característiques lingüístiques (lèxic, sintaxi...)
3. Judici crític o conclusió
Es tracta de fer una recapitulació de les valoracions fetes al llarg de l'anàlisi. Però també es
poden fer altres valoracions més globals que no es poden encabir en una recepta única, ans al
contrari, és l'apartat on podem fer una aportació més personal i lliure. Poden servir
d'orientació:
• si el poema és creatiu i original
• si reflecteix l'estil més característic de l'autor
• quines funcions del llenguatge predominen
• etc.
GUIÓ PER ALCOMENTARI DE TEXT NARRATIU
0. Fase prèvia
a. Numeració de línies.
b. Lectura atenta i aclariment de paraules desconegudes.
c. Lectura de totes les dades relacionades amb el poema (títol, autor, any, dedicatòria, etc.)
d. Modalitat i tipus de text.
e. Tenir en compte les diferents seqüències textuals i els principals subgèneres.
1. Contextualització
Es tracta de redactar breument, en un paràgraf aproximadament, sobre els següents aspectes:
• les dades bàsiques sobre l'autor
• l'obra on pertany el text que comentam
• el període històric
• el moviment literari
• la projecció i influència literària, si n'ha tingut.
2. Resum del text
3. Anàlisi del text
a. Comentari del títol.
b. Delimitació del tema. Quina és la idea bàsica que ha volgut transmetre l'autor?
No hem d'oblidar que l'hem de formular amb un sintagma o, en tot cas, amb una oració breu.
Podem esmentar si es tracta d'un tema innovador o tradicional, moral, amorós, social...; si es
tracta d'un tòpic literari; si és un tema habitual de l'autor o del corrent literari que pertany.
En aquest apartat és el lloc adient per enunciar possibles subtemes.
49

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
c. Elements de la narració
• punt de vista
• personatges
• estructura
• temps
• espai
d. Trets estilístics i lingǘístics • figures retòriques
• lèxic, sintaxi, etc.
3. Judici crític o conclusió
Es tracta de fer una recapitulació de les valoracions fetes al llarg de l'anàlisi. I també cal
donar forma a la feina feta a la fase prèvia (modalitat, tipus, subgènres i seqüències).
En aquest apartat es poden fer altres valoracions més globals que no es poden encabir en una
recepta única, ans al contrari, és l'apartat on podem fer una aportació més personal i lliure.
Poden servir d'orientació:
• si la narració és creativa i original
• si reflecteix l'estil més característic de l'autor
• quines funcions del llenguatge predominen
• registre
• etc.
Torna
50

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
COMENTARI DEL POEMA
“Els grans magatzems”
Narcís Comadira 2
“Els grans magatzems” és publicat l'any 1976 a la Secció IV, dedicada a Barcelona del llibre
Ciutats. L'autor és Narcís Comadira, un polifacètic gironí que va néixer el 1942. És poeta, pintor,
dramaturg, traductor, articulista i crític literari. La seva lírica es caracteritza per un gran rigor mètric
i lingüístic, per l'ús de formes clàssiques que conviden a la reflexió, molt sovint tractada
irònicament. En el cas de “Els grans magatzems” ens trobam davant un text literari del gènere líric
que tracta un tema rigorosament contemporani, tenint en compte que durant la dècada dels seixanta
té lloc el fenomen de consum de masses i que s'instal·len al centre de Barcelona els magatzems més
populars, com El Corte Inglés de la Plaça de Catalunya.
Si encetem l'anàlisi del text amb el comentari del títol, es pot dir que és l'enunciador del contingut
del poema, que està dedicat a aquests establiments de grans dimensions que ofereixen varietat de
productes, que se situen al centre de les ciutats i es divideixen en plantes. En certa manera, el text en
descriu els elements més tòpics: molta de gent, els articles dividits en seccions, molts de llums i
escales automàtiques per pujar i baixar els diferents pisos.
Quant al tema del poema, es pot formular com: el ritme frenètic de la societat de consum. Un
tema social, actual i innovador en el moment que es va crear. Els grans magatzems es converteixen
en una icona de nous costums en la societat: el ritme accelerat de la gent d'avui en dia que
s'exemplifica a entrar en un gran establiment amb molta gent que mira, remena, que prova, que
estreny, que va i que ve; i encara, en el cas dels personatges del poema és una activitat més aviat
lúdica (“vols que anem a mirar?” v.2), per tant, el missatge és també que ,fins i tot, l'oci és viscut a
un ritme ràpid i a un lloc on es pot consumir.
Hi podem distingir, així mateix, el subtema dels diferents gustos i costums segons si s'és home o
dona. És ella que vol anar a mirar, que li agrada remenar i són dones les clientes dels magatzems (v.
3).Llavors, cal reparar també les seccions per on es passeja: perfums, maquillatges i roba interior.
És justament en aquest joc de veus on hi ha el major artifici del poema. Fixem-nos com apareixen
dos personatges sota la 1a i la 2a persona del singular, que ens suggereixen una parella en què jo és
el mascle i tu és la femella. Tanmateix, apareix una tercera persona que s'utilitza precisament quan
el jo perd el tu dins aquell immens espai, és a dir, quan l'home vol indicar que la dona és molt lluny
d'ell, tant físicament com emocionalment. Això ocorre en la 2a estrofa (l'he trobada, no hi és,
l'enfolleix remenar, s'ha pintat colors a la mà), quan el poeta (“jo poètic”) està desorientat perquè
perd la parella de vista i perquè la sent com una estranya allà dins, quan la retroba.
En aquest moment de confusió ens trobam al principi del desenvolupament del poema, cosa que ens
fa marcar una estructura dividida en tres parts diferenciades. Una primera part de presentació,
constituïda pels quatre primers versos en què ella convida a fer una volta al seu company dins uns
grans magatzems i ell se sent pertorbat. La segona part de desenvolupament estaria constituïda per
les estrofes segona i tercera; en una es perden i ell la sent molt enfora; en l'altra ell es disposa a
retrobar-la. Finalment, en la tercera part formada pels versos 12-14, quan la paciència de
l'acompanyant es perd definitivament (“ja està bé, jo que em dic”) torna a veure desaparèixer la
dona escales amunt. La conclusió és òbvia, els grans magatzems són un lloc de desencontre per una
2Tens el poema a la pàgina 27 d'aquest dossier
51

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
parella en la qual cada membre juga el seu rol cultural.
Arribats en aquest punt de l'anàlisi, cal comentar els elements formals del poema. Es tracta d'un
sonet de dos quartets i dos tercets amb rima consonant creuada i femenina als versos extrems de
cada estrofa, i masculina els d'enmig: ABBA CDDC EFE GFG. Els versos són alexandrins, formats
per dos hemistiquis 6+6 .Reconeixem diverses llicències mètriques, bàsicament, elisions i sinalefes.
És un exemple d'elisió “vols que anem a mirar?”del v. 4; “i altre cop te me'n vas” del v. 10 o
“Vinc cap a tu. No hi és” del v. 6 són exemples de sinalefes.
I en parlar de recursos literaris, en reconeixem alguns de morfosintàctics com les elisions verbals
al segon quartet: “T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges./Vinc cap a u. No hi és. ¿Peces
interiors”; o com la polisíndeton i anàfora al primer tercet: “i et crido.../i altre cop.../I segueixo...”En
el primer cas es contribueix a crear el ritme accelerat, en el segon, serveix per expressar el creixent
esgotament del jo poètic. Però la majoria de recursos literaris són lèxics: és hiperbòlica la
identificació de les dones com un exèrcit foll; també veim una comparació al v. 8 i una pregunta
retòrica al v. 6 (“¿Peces interiors?”) amb què no s'espera resposta, sinó més bé sorpresa; finalment,
hi ha una sèrie d'antítesis que reforcen el tema de la de desavinença en la parella: “T'agraden.
M'atordeixen” (v.1). “T'he perdut. L'he trobada.” (v.2)
Sobta la sintaxi del sonet de frases curtes i tallants. Només cal reparar el v.1 per exemplicar-ho:
”Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen” Aquesta especial construcció oracional,
juntament amb la mètrica i rima tan ben travada marquen un ritme trepidant i agitat com la visita
als grans magatzems des del punt de vista del poeta. I no menys significativa és l'anàlisi del lèxic.
Des del punt de vista del jo poètic, s'expressen les emocions que sent ens uns grans magatzems:
atordiment (v.1), indolència (v.3), opressió (v.4), timidesa (v.9), ofensa (v.10); i com veu la
companya en aquest espai: folla (v.7), que es pinta com els salvatges (v.8), fanàtica( v.12),
enlluernada (v.13).
En definitiva, en aquest poema predomina la funció expressiva del llenguatge en tant que es diuen
les emocions pròpies, com s'ha vist; però també s'hi pot distingir la referencial perquè el subjecte
explica com veu la dona dins uns grans magatzems; i fins i tot, la conativa, ja que la crida de
manera explícita en el vers 9. Amb tot, el text és un clar exemple de registre literari per la
intencionalitat poètica de crear tot un espectre de connotacions a partir del joc amb les paraules.
Per concloure, cal remarcar com el poema reflecteix l'estil líric més característic de l'autor, pel que
fa a la utilització d'una estrofa tan clàssica com el sonet amb un pulcre rigor mètric, i també, a l'ús
de la ironia que és magistralment construïda a partir dels contrastos: desconcert total del poeta on
tot és més aviat esbojarrat, enfront d'una harmonia de metres i rimes on tot concorda; un jo que no
se sap trobar en uns grans magatzems i que hi perd el tu, perquè tu ets una dona i a les dones els
agrada anar a comprar, malgrat només sigui per mirar i provar articles essencialment femenins.
52

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA MEDIEVAL
L'Edat Mitjana, període històric comprès entre l'antiguitat i l'edat moderna, s'inicia al segle v, amb
l'esfondrament de l'imperi romà d'Occident, i acaba al final del s. xv, quan tenen lloc dos
esdeveniments d'importància cabdal per a Europa: la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs
(1453) i el descobriment d'Amèrica (1492).
Els renaixentistes van posar el nom d'”edat mitjana” a una època que, per a ells, era com un
parèntesi enmig de dos moments històrics rellevants: la civilització grecollatina i el renaixement de
l'esperit d'aquesta civilització.
SOCIETAT
El feudalisme és el sistema políticosocial que caracteritza la major part dels països europeus de
l'Europa occidental a l'edat mitjana, sobretot entre els segles X i XIII. L'economia en què es basa és
de tipus agrari. Amb la caiguda de l'imperi romà, es produeix una desmembrament de l'Estat que
provoca, a la llarga, la pràctica desaparició del comerç. Aquest fet, que genera inseguretat, fa que
l'únic valor que es mantengui sigui la possessió de la terra: no té sentit produir excedents perquè no
es poden fer intercanvis comercials. La terra serà, per tant, la principal font de poder i riquesa. Els
senyors feudals reuniran en les seves mans tant el domini sobre la terra com sobre els homes que la
treballen sota la seva protecció. L'estructura jeràrquica de la societat té forma piramidal en aquest
ordre:
1. Reis i Papes
2. Ducs, comtes, marquesos i bisbes
3. Vescomtes, barons, cavallers i abats
4. Serfs o poble pla
Els reis i els papes, sense el suport d'una estructura estatal, no poden controlar tots els territoris que
haurien d'administrar. Necessiten l'ajuda militar de la noblesa. A canvi, cedeixen “en feu” alguns
territoris als nobles i cavallers i, d'aquesta manera, esdevenen els seus vassalls. La base del sistema
feudal és la relació de vassallatge entre dos nobles: un d'ells, el vassall, jura fidelitat i servei a l'altre,
el seu senyor, que a canvi li cedeix terres (feus) o altres favors. Els ducs, els comtes, els marquesos i
els bisbes, a la vegada, subinfeuden a altres nobles (vescomtes, barons i cavallers), que d'aquesta
manera esdevenen vassalls seus. Com que cada vassall només reconeix el poder del senyor a qui ret
vassallatge, el poder del rei està tan allunyat de la base social i té tants intermediaris que tendeix a
atenuar-se i a esdevenir merament nominal. Aquest fet tendrà com a conseqüència una gran
inestabilitat política que es perllongarà fins al segle XV (l'estabilitat arribarà amb les monarquies
nacionals).
Aquesta societat feudal, molt jerarquitzada, està constituïda per tres estaments bàsics: la noblesa i el
clergat , que són les classes privilegiades i el poble, no privilegiat.
La noblesa.
Són els “bellatores” (aquells que guerregen: nobles, cavallers, soldats, escuders). És la classe social
més poderosa perquè tant el rei com l'església han de recórrer a ella cada vegada que cal defensar
els territoris (guerres) o les creences religioses (croades).
En un primer moment, habiten als castells. Posteriorment, però, els abandonen, es construeixen
53

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
palaus i esdevenen autèntics cortesans. Reben una educació adequada a la vida militar, basada
principalment en la destresa en el maneig de les armes: d'infants, són patges; d'adolescents,
escuders; i entre els vint i trenta anys són armats cavallers.
Com que no poden fer cap treball manual (és considerat poc honrós), els cavallers reparteixen el seu
temps entre la caça (que els proporciona carn i entrenament militar) i la guerra. La rudesa, l'orgull i
la crueltat eren substancials al seu mode de vida. A partir dels segles XI i XII tornen més refinats i
amants del luxe.
L'església
Són els “oratores”( aquells que resen: clergues, monjos, bisbes...). El tret principal que defineix la
cultura medieval és el teocentrisme, que a Occident es regeix per les formes doctrinals del
cristianisme: la idea de Déu constitueix la base que sosté el pensament, l'organització social i els
valors morals de l'edat mitjana, aspectes que l'Església s'encarrega de regular.
Els eclesiàstics, a més, tenen el patrimoni de la cultura, de la lectura i de l'escriptura. Els monjos
copien els manuscrits i els llibres es guarden als monestirs, autèntics centres de cultura.
El poble
Són els “laboratores” (aquells que treballen: pagesos, obrers, artesans, mercaders...). És la immensa
majoria de la població. Molts d'ells són pagesos i no tenen gairebé cap llibertat personal. Treballen
de sol a sol i han de lliurar una part de la collita (el primer que es collia i un percentatge de la resta)
al seu senyor i una desena part del total a l'església (el delme). Tota la societat descansa sobre la
feina del pagès, que és qui fa que la terra produeixi. No tenen cap instrucció, a no ser
l'adoctrinament que reben (amb resignació) de l'església. Només poden esperar una vida millor
després de la fi del món, que els és presentada com a imminent.
A partir del segle XII la creació de l'aliança catalanoaragonesa coincideix amb l'expansió del
comerç i el creixement de les ciutats. La classe que representa aquest nou poder econòmic és la
burgesia.
En els darrers segles de l'edat mitjana les ciutats assoliren una major independència dels senyors i es
convertiren en un pol d'atracció de la població rural. La reialesa els va concedir independència i
protecció a canvi del seu ajut en els enfrontaments amb la noblesa. La població, que creixia i
minvava segons el ritme de les migracions, la fam i les epidèmies, es dedicava sobretot a l'artesania
i al comerç. En el camp del comerç destacaren els jueus, que fugint de la persecució que patien a
terres musulmanes varen establir barris propis (els calls) a les ciutats més importants dels regnes
cristians.
ART
Entre els segles X i XIII, després de la desintegració de l'imperi carolingi, es desenvolupa l'art
romànic, que esdevé l'estil artístic dominant a Europa. L'arquitectura romànica, vinculada
principalment a les esglésies i als monestirs, crea espais sobris, foscos, que es decoren amb pintures
i escultures de caràcter simbòlic.
A mitjan segle XII, amb el naixement de les primeres ciutats, sorgeix l'art gòtic, que es difon des de
França per tot Europa. És l'estil lluminós i monumental de les catedrals i dels edificis urbans
representatius del poder civil (llotges, ajuntaments...).
54

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LLENGUA
Ja al segle VIIIè, la llengua parlada pels habitants de Catalunya era el català. El català que es
parlava durant el període que s'entén de l'inici del segle Ix al final del segle XI en diem català
preliterari perquè es limitava al nivell oral. El pas del llatí al català fou lent i gradual. Els textos,
però, seguien escrivint-se en llatí i era patrimoni dels eclesiàstics. Els primers textos que es
conserven escrits pròpiament en català són: un fragment d'un llibre de lleis visigòtiques (Forum
iudicum) datat a la segona meitat del segle XIIè; i les Homilies d'Organyà, recull de sermons escrit
al tombant dels segles XII-XIII.
55
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
1. Definició i significació
2. Llengua
3. Trobador, joglar i poeta
4. Cançoners. Vides e razos
5. Amor cortès o fin'ammors
5.1.- personatges
1. Definició i significació
POESIA TROBADORESCA
6. Gèneres
7. Mètrica i elements formals
8. Estil
9. Activitats
Primera lírica culta de temàtica profana en llengua vulgar de tota la literatura europea. Apareix a
les corts aristocràtiques d'Occitània durant els segles XII i XIII en el si d'una societat feudal.
Aquesta poesia representa una alternativa a la poesia feta en llatí i de contingut religiós. De fet, és
amb la poesia trobadoresca que es pot parlar per primer cop de secularització de la lírica culta pel
que fa a temàtica, que no és més que el reflex dels grans ideals de la societat feudal i aristocràtica:
parla d'amor, de guerra, d'alegria i de tristeses de les persones. I justament és el terreny amorós él
més fidel mirall d'aquelles relacions de vassallatge, pròpies del feudalisme.
Ens trobam en una època de puixança de les llengües romàniques, que es van introduint lentament
en l'àmbit cultural, abans reservat de manera exclusiva al llatí. Així, la poesia trobadoresca és la
primera, també, en utilitzar una llengua romànica en l'àmbit culte, romans, en deien aquells que la
crearen i provençal, aquells que l'adoptaren: portuguesos, italians i catalans 3 .
2. la llengua
Romans o provençal, la llengua d'aquesta poesia és una mena de llenguatge acadèmic i
convencional que està per damunt de les varietats dialectals de la zona, és una koiné o llengua
comuna que té com a base la varietat geogràfica de Tolosa de Llenguadoc. 4
Si la poesia trobadoresca no està escrita en català, sinó en provençal, ens podem demanar per què
l'estudiam en començar la història de la literatura catalana. La raó és senzilla: tota la lírica culta
posterior fins al s XV està influïda per la producció provençal dels segles XII i XIII, és a dir, més de
dos segles.
Aquesta influència abasta temes, gèneres, formes poètiques i, fins i tot, la llegua. Efectivament, els
poetes catalans escriuen en provençal o en un registre lingüístic fortament provençalitzat, a
diferència de la llengua emprada en la prosa, clarament catalana.
Els motius d'aquesta adopció són diversos, en podem destacar:
• Factors literaris: la lírica trobadoresca assoleix una perfecció literària tan gran que
enlluerna molt fàcilment els poetes catalans. De fet, en la seva època d'esplendor assoleix
3Cal tenir en compte, que existia una lírica popular en llengua romànica transmesa oralment, una forma literària sempre
intrínseca en qualsevol llengua parlada, que no hem de confondre amb el tipus de poesia de què parlam aquí.
4 Una varietat de l'occità o llengua d'Oc, llengua romànica pròpia d'Occitània, formada per diverses senyories feudals:
Gascunya, Aquitània, Guiena, el Llemosí, Alvèrnia, Tolosa, el Delfinat, la Provença i el Llenguadoc.
56

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
èxit i prestigi per tot Europa, encara que catalans i italians són els que més la imiten.
• Factors històrics: Catalunya va mantenir durant el segle XII forts lligams polítics amb
Occitània, territori format per entitats independents governades per senyors feudals vassalls
del rei d'Aragó. Aquesta projecció catalana cap al nord dels Pirineus afavoria els intercanvis
culturals. Com a afegitó, no podem oblidar la similitud entre les llengües catalana i occitana,
cosa que de ben segur afavoreix l'ús d'aquesta per part dels catalans.
3. Trobadors, joglars i poetes
De l'autor de les composicions líriques provençals se'n diu trobador; de l'intèrpret, joglar; i en
l'època de trobadors, el nom de poeta només designa els qui componen versos en llatí.
Els trobadors tenen una competència artística doble: literària i musical. Trobar significa “acte
d'inventar un text unit a una melodia que l'acompanya”. És interessant de tenir en compte aquesta
circumstància a l'hora de llegir els poemes, ja que n'explica l'estructura rígida i les insistents
reiteracions rítmiques sobre les quals està bastit el text.
Si la tasca del trobador és compondre música i lletra, la del joglar és donar a conèixer la composició
arreu de les corts, és un intèrpret itinerant. Aquests joglars que canten poemes trobadorescos no
tenen la llibertat dels joglars de gesta o també anomenats èpics, que podien transformar la melodia;
el joglar líric, que és així com es diu el que s'especialitza en la recitació de poesia trobadoresca, s'ha
d'aprendre una melodia molt més complicada i difícil amb la qual cal ser molt rigorós i fidel.
Hi ha pocs trobadors de classe humil, encara que algun se'n pot trobar. En aquest cas, s'hi dediquen
professionalment, com per exemple, Bernat de Ventadorn. Els nobles componen per plaer o esplai,
és el cas de Guillem de Petiteu, duc d'Aquitània. En canvi, fer de joglar és una feina per a persones
de classe social baixa, que es posen al servei d'un o diversos trobadors.
4. Cançoners. Vidas e razós
Tot el que avui dia se sap sobre aquests creadors es conserva gràcies a unes antologies amb lletres i
melodies recollides els segles XIII i XIV. Se'n diuen cançoners, i a vegades tenen a les pàgines
inicials les anomenades vides, que volen ser unes biografies sintètiques dels autors. A més d'aquests
textos, hi ha en alguns casos els motius pels quals s'ha escrit la composició, les circumstàncies en
què es va elaborar, o un simple comentari literari a una determinada poesia; aquests fragments reben
el nom de razós.
En total, ens han arribat uns 40 cançoners amb 2.500 composicions i el nom de 350 trobadors.
5. Amor cortès o fin'amors
La fin'amor (“amor lleial”) és el terme amb què es designa la ideologia amorosa característica de la
poesia trobadoresca, un codi rígid que determina la relació entre els amants. El trobador trasllada al
terreny amorós les relacions de vassallatge que regulen la societat feudal: l'amant esdevé un om
(vassall) de la dama que estima, anomenada midons (“meus dominus”, el meu senyor). Només amb
aquest paral·lelisme amb la vida feudal es pot entendre que estimar vol dir servir.
57

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Aquesta fin'amors és un amor depurat, refinat, aristocràtic que ha d'acomplir unes virtuts
anomenades cortesia (és per això que també és anomenat amor cortès). La cortesia implica unes
qualitats pròpies de gent refinada, i no pot ser d'altra manera si pensam que ha nascut en el si de la
classe aristocràtica feudal d'Occitània.
Aconseguir l'amor de la dama no és fàcil, cal guanyar-lo amb mèrits. Dit d'una altra manera, el
trobador ha de tenir les virtuts corteses si vol aspirar al premi de l'amor. Aquestes qualitats molt
valorades per l'aristocràcia de l'època són les següents:
a. Mezura (“mesura”): cal ser mesurat en els actes i en les paraules. La pèrdua de
l'autocontrol es considera una falta greu.
b. Ensenhamen (“bona educació”): és allò que avui anomenaríem urbanitat. És el “
saber estar” en cada moment.
c. Valor o pretz (“valentia”): indica la vàlua d'una persona i va més enllà del valor en
la batalla o en el torneig.
d. Largueza (“generositat”): qualitat oposada a l'avarícia.
e. Joven (“joventut”): Indica un conjunt de qualitats o de virtuts independents de l'
edat. Es tracta d'una certa espontaneïtat davant tot el que afecta l'amor.
f. Joi (“alegria”): és una alegria total que s'apodera de l'individu quan estima i que
s'activa amb el record o la presència de la dama, i també en contacte amb la natura
durant la primavera.
Amb aquestes qualitats, un pot aspirar a l'amor de la dama, però aquesta, des de la seva situació de
domina, s'ha de fer desitjar, de manera que correspon al trobador passar per determinades proves per
tal de mostrar-se'n digne:
a. Fenhedor (“tímid”): quan el trobador encara no gosa dirigir la paraula a la dama.
b. Pregador (“suplicant”): quan, al cap d'un temps, ja s'atreveix a parlar-li d'amor, si la
dama li dóna ànims per fer-ho.
c. Entendedor (“enamorat tolerat”): quan la dama ja li atorga alguna penyora: doblers,
una besada, etc.
d. Drutz (“amant de ple dret”) quan l'aspirant ja es fica al llit de la dama.
Finalment, cal destacar que en tot el procés que mena el trobador de la situació de fenhedor fins a la
de drutz cal conservar la discreció sobre la relació amorosa. El secret és una altra qualitat que han
de tenir els amants, ja que al castell trobaran enemics disposats a destorbar la relació.
5.1.- personatges
Els personatges d'aquestes composicions s'ubiquen en les corts feudals del segle XII, on la dama
-esposa del senyor feudal- esdevé el centre de les mirades i de les atencions. Se n'exalta les
qualitats, normalment amb el beneplàcit del marit. Efectivament, és una dona casada, això vol dir
amb drets jurídics, i noble.
El trobador adopta una actitud suplicant envers la dama, a qui honora per mitjà de la poesia. I a qui
demana els seus favors.
S'anomena Gilós el marit de la dama ( un senyor feudal) quan no accepta o no permet la cortesia
58

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
entre la seva esposa i el trobador. I aquells enemics que s'interposen entre els dos amants fent saber
al marit l'existència del joc galant, es diuen Lausengiers o maldizants. 5
6. Els gèneres
La producció poètica dels trobadors gira al voltant d’uns gèneres determinats, els més importants:
La cansó (‘cançó’): composició el tema de la qual és l’amor, entès a la manera cortesa, d’acord
amb el que hem vist en el subapartat anterior. Normalment consta de
cinc cobles, però en pot tenir més, amb una o dues tornades.
L’alba: subgènere relacionat amb la cansó amorosa. Descriu la situació dels dos amants que,
després de passar la nit plegats, han de separar-se en arribar els primers raigs de sol del nou dia. El
guaita (‘sentinella’), amic del trobador, ha passat la nit fora de la cambra, vigilant per si s’acostava
el gilós, i ara els avisa que ha arribat el moment de la separació.
La pastorel·la: gènere en el qual s’estableix un diàleg entre el cavaller-trobador i una pastora, els
quals es troben en plena natura. El primer intenta seduir la segona, la qual pot rebutjar les seves
propostes o accedir-hi. El diàleg sol ser vívid, de vegades elegant i de vegades popular. Intenta
reflectir l’oposició entre l’estament aristocràtic del cavaller i el rústic de la pastora; amb tot, és un
gènere culte, destinat a complaure la classe noble, a qui fa gràcia la rusticitat i les maneres grosseres
de la gent del camp.
El sirventès: si els gèneres anteriors es referien a l’amor en alguna de les seves vessants, amb el
sirventès canviam de temàtica. Es tracta d’una composició centrada
en l’atac personal, la reprensió, la polèmica literària o el discurs moralitzador.
Es canta amb la melodia d’una cansó ja coneguda, ja que el seu objectiu normalment era difondre
amb rapidesa un esdeveniment recent. Hi ha quatre grans modalitats de sirventès:
• el moral, en el qual el trobador blasmava determinats vicis o situacions morals que considerava
criticables, com ara la degeneració de les virtuts cavalleresques;
• el personal, atac directe, satíric i sarcàstic contra determinades persones enemigues
del trobador;
• el polític, en el qual el trobador es feia ressò d’una posició política, i defensava el senyor feudal o
el bàndol que la sostenia, tot atacant el bàndol contrari;
• el literari, vehicle de la crítica que els trobadors s’adreçaven els uns als altres, i que palesava les
polèmiques literàries al voltant de quina havia de ser la millor manera d’expressió poètica.
El planh (‘plany’): cant fúnebre on es plora la mort d’un gran personatge, d’un amic o un parent
del trobador o de la seva dama. Deriva del planctus llatí i, com aquest, segueix un esquema més o
menys fix, el qual inclou una invitació al dol, la lloança de les virtuts del difunt i la pregària perquè
Déu li atorgui la salvació de la seva ànima.
5. Hem de tenir en compte que d'acord amb el codi de l'amor cortès, el sentiment amorós era
completament estrany al matrimoni com a institució social. El matrimoni es regia per una simple
qüestió d'interessos i de conveniència.
59

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Els gèneres de debat: hi havia en la lírica occitana un grup de composicions dedicades al debat
entre els trobadors. S’hi presentaven discussions, intercanvis d’idees o diàlegs més o menys
amistosos. Aquestes peces es trametien al destinatari, que hi responia amb una altra composició.
Algunes modalitats del sirventès entren també en aquesta categoria.
Altres vegades, però, el debat s’establia en una mateixa poesia. Dos trobadors (i de vegades més de
dos) componien conjuntament una peça. Aquests debatspodien prendre diverses formes:
• la tensó (‘disputa’), debat entre dos trobadors en el qual cadascú defensava allò que creia més
just;
• el partimen o joc partit, on el trobador que prenia la paraula plantejava a l’adversari un problema
amb dues solucions, i el desafiava a triar la més convenient, mentre que ell es comprometia a
defensar la pitjor;
• el tornejamen, poesia en la qual debatien diversos trobadors, amb més de dos
interlocutors.
En tots els casos, aquell qui obria el debat imposava un estrofisme, unes rimes i una melodia en la
primera cobla, que l’adversari havia de seguir obligatòriament en la resposta. Es tractava, doncs, de
gèneres que implicaven un gran domini tècnic, ja que els trobadors havien d’improvisar amb
rapidesa seguint un esquema predeterminat i de vegades força complicat.
Els gèneres caracteritzats per la versificació: al marge de la temàtica de què tractaven, hi havia
unes composicions caracteritzades pel seu estrofisme peculiar. En concret, les més conreades eren la
balada, la dansa i el descort.
Pel que fa a la balada i la dansa, com indiquen tots dos noms, es tracta de composicions utilitzades
per a ballar o dansar. En totes dues s’alterna un refranh, cantat pel cor, amb les estrofes del solista.
La diferència entre ambdues rau en el fet que en la balada el refranh s’intercala amb l’estrofa
solista, mentre que en la dansa les estrofes i el refranh no es barregen.
Quant al descort (‘desacord’), es caracteritza, com indica el seu nom, pel fet de ser una composició
en la qual cada estrofa té una fórmula mètrica distinta, una mostra més de la perícia que
desenvoluparen els trobadors i del grau elevat de treball que envoltava la poesia que conreaven.
7. Mètrica i elements formals
Els trobadors s'han d'ajustar a una preceptiva temàtica i també formal, unes normes rigoroses que es
manifesten en la composició, estrofisme i rima, fet que ajuda a la memorització dels poemes per
part del joglar que els ha de transmetre oralment, cantant, amb la finalitat d'agradar a un públic que
demana temes coneguts i fàcils d'interpretar.
La cobla o estrofa de vuit versos és la unitat mètrica de la poesia trobadoresca. En una composició
hi pot haver diverses cobles i la darrera,més curta, rep el nom de tornada (que normalment conté el
senyal o nom amb què el trobador designava la persona a qui adreçava el poema. També és freqüent
l'aparició del refrany, que són els dos versos finals de cada estrofa que es repeteixen.
60

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Quant a la mètrica, els versos han de tenir sempre el mateix nombre de síl·labes. En general, solen
ser heptasíl·labs i octosíl·labs. I la rima és sempre consonant, només excepcionalment es permet la
rima assonant, anomenada borda.
8. Estil
L'art de trobar es pot realitzar en tres estils diferents: el trobar leu és de tècnica senzilla, amb
paraules conegudes, rimes fàcils i sense dificultat de comprensió per part de l'auditori; en canvi, el
trobar clus era de tècnica difícil, amb conceptes obscurs i rimes difícils, per tant, més hermètic per
al públic. Llavors, hi ha la variant de trobar ric, el més refinat de tots tres, ni senzill, ni hermètic,
propi dels trobadors més afiligranats.
9.ACTIVITATS
Llegeix aquest fragment de poema del trobador Peire Rogier i, després, contesta les qüestions:
Res en mon vers no pot fallir
quan de midons emprenc el cant.
Com li diria res mesquí?
Jamai ningú no és barroer
Torna cortès qui era vilà.
Doncs si el que dic val prou, serà
perquè ho aprenc d'ella talment.
Res no cogito ni sé dir,
res no desitjo ni vull tant
com pensar com la puc servir
i el que ella vol com ho faré.
Per res més no sóc anhelós
i he de fer allò que li plaurà
car tot quant faig m'honorarà
si és per amor d'ella talment.
a. Analitza la mètrica i la rima
b. Com s'anomenen les estrofes?
c. Digues de quin tipus de subgènere trobadoresc es tracta i justifica la resposta.
e. Com és descrita la dama?
f. Quins efectes té sobre el trobador el desig de cantar la seva amada?
g. Quina actitud adopta Peire Rogier davant la dama?
Relaciona els fragments següents amb el gènere corresponent
Marquès, qui de vós es fia,
ni té amor ni companyia;
li cal guardar-se de vós allí on vagi:
que hi vingui de clar dia,
però de nit de cap manera.
61

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
¡Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
sou farcit i ple d’engany!
BERGUEDÀ de, Guillem
Bon companyó, cante més enllà del portell
No dormiu més, que ja sento l’ocell
que cerca el dia volant pel boscatge.
¡Ai, si el gelós us venia a fer ultratge!
¡I adés serà l’alba!
BORNELL de, Girault
Entre Lleida i Bellvís
Prop d’un riu, entre dos jardins
Estaven una pastoreta
I un pastor, vestit de terlis,
Que jeien entre flors de lis,
Besant-se damunt l’herbeta.
GIRONA de, Cerverí
Dama, amb vós la Jovença hem sebollit,
I tot el Goig perdut i soterrat.
Tothom amb vós se sentia salvat,
que salut donàveu i delit.
PEGHILLAN de, Aimeric
Jo conec els qui han servit
en secret i arterament
més d'un consell malvolent
per tal que es facen cabal
les dames, quan diuen mal
del cantar dels trobadors,
de l'Amor bons valedors.
MIRAVAL de, Ramon
Ai las, ¿per què ulls tindré
si no veig què és el meu bé?
Ara que l'estiu s'agença
amb fulles i flors d'olor,
puix midons té complaença
del meu cant festejador
si és un cant sense solença,
cantaré, bé que d'amor
sóc mort, car l'ame sense fallença
i poc tinc el seu favor.
SORDEL
62

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Llegeix aquesta composició de Bernat de VENTADORM i contesta les qüestions:
No és meravella si el meu cant
val més que el de cap cantador,
car al meu cor el guanya amor,
i al seu poder, fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força, jo hi he mes.
Fora l’amor no m’atreu res,
cap envit no m’és escaient.
Ben mort deu ser qui amor no entén
o al cor no n’ha cap dolç sabor.
Car, què val viure sens valor
sinó per entristar la gent?
Que Déu no em deixi viure, quan
del desamor sentís el pes,
o a midons no fos ben sotmès
el meu amor sempre anhelant.
De la més bella, sedejant
i amb fe lleial cerco el favor.
Ploro i sospiro. Quin temor
m’esquinça d’estimar-la tant!
Què més puc fer si amor m’encén
i d’aquest càrcer on sóc pres,
no en puc eixir, si no mercès
A pietat que ella no sent?
D’aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops moro de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
i val talment un bé palès,
car si em fereix, em deixa il·lès
per a saber-lo anar servant.
¡Ah, si pogués tot ver amant
ser discernit de falsador,
i el llausenger i el traïdor
portessin banyes al davant!
Tot l’or del món i tot l’argent,
jo els donaria, ben desprès,
si amb mi, que sóc d’amor corprès,
midons volgués ser benevolent.
63

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color,
car així tremo de paor
com fa la fulla contra el vent.
No tinc pas més seny que un infant,
tant mon amor em té malmès.
Doncs si midons així m’ha ullprès,
Per què no escolta més mon plant?
Dama gentil, sols us deman
que m’accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
Estic al vostre manament
amb cor humil gai i cortès;
no sóc lleó ni ós muntès
perquè m’occiu com a ells, talment.
Allà on es troba el meu Cortès
aquest vers meu serà tramès.
Si en sóc tan lluny, no és mancament.
a. Enumera les estrofes del poema i ordena les frases següents otorgant a cada frase el número
d'estrofa corresponent.
___El trobador demana a la dama que l'accepti al seu servei sense esperar res a canvi.
___Donaria les seues riqueses al traïdor si amb això aconsegueix l'amor de la dama.
___Aspira al favor de la dona i se sent pres com en una presó perquè el seu amor no és correspost.
___Davant l'estimada el poeta perd tota la seva fortalesa però continua enamorat encara que ella no
l'escolta.
___El poeta es defineix com el millor trobador i afirma que l'amor és l'únic important.
___Els seus versos arribaran a l'amada encara que es trobi lluny.
___Aquest amor el fa sofrir però alhora és agradable i dolç per a ell.
___Lamenta que hi haja persones que no sentin amor i ell mateix desitja morir quan deixi d'estimar.
b. Explica l'amor cortès o fin'amors a partir d'aquest poema. No et descuidis del vocabulari
que reflecteix aquest tipus d'amor, dels personatges típics, de les expressions més
paradigmàtiques que apareixen, etc.
c. Analitza'n la mètrica i els elements formals. Tipus d'estrofes, número de síl·labes, rima,
tornada, senyal i qualsevol altre element analitzable en aquest apartat.
Llegeix la vida de Jaufré de Rudel, un trobador de mitjan segle XII que va esdevenir molt
popular arran dels fets que es conten aquí:
«Jaufré Rudel de Blaia fou un home molt gentil, príncep de Blaia. I s’enamorà de la comtessa de
Trípoli, sense veure-la, per tot el bé que en sentí dir als pelegrins vinguts d’Antioquia. I va fer sobre
ella moltes cançons, amb belles melodies i paraules simples. I per voluntat de veure-la, va fer-se
64

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
croat, i va embarcar i una malaltia el prengué en la nau, i el portaren a Trípoli, a un hostal, com
mort. I ho van fer saber a la comtessa i ella anà cap al seu costat, al seu llit, i el prengué entre els
seus braços. I ell va saber que era la comtessa i va recuperar l’oïda i la respiració, i va lloar Déu
perquè li havia conservat la vida fins a haver-la vista; i així morí entre els seus braços. I ella el féu
enterrar amb gran honor a la casa del Temple; i després, aquell mateix dia, es va fer monja, pel
dolor que tingué per la mort d’ell.»
¿Creus que pot existir en la nostra societat actual aquesta mena d'amors? Si contestes que sí, posa'n
un exemple. Si creus que no, argumenta-ho.
Ara has de cercar la vida de dos trobadors catalans i contrastar-les amb aquesta que acabes
de llegir. Els dos trobadors de qui has de cercar la biografia són:
XXVI
● GUILLEM DE BERGUEDÀ. Cerdanya (1138-1192)
● GUILLEM DE CABESTANY. Rosselló, segle XIII
ORENETA, TON CANT EM FA ENFURIR Guillem de Berguedà
- Oreneta, ton cant em fa enfurir.
Què dius, què vols, que no em deixes dormir?
M’has enutjat, no sé pas què et diria:
jo un xic malalt de Gironda venia.
Bona Esperança no et donà cap missatge,
cap bon salut? Poc entenc ton llenguatge!
- Senyor i amic, de pressa em féu venir
la qui us desitja i potser us fa glatir.
Que si ella fos oreneta, vindria.
Mes com no sap on viviu ni el viatge,
“Veges”, em fa, “si el que et diu m’encoratja.”
- Oreneta, millor et vull acollir,
i més honrar, benamar-te, servir.
Que et salvi Déu, que tota cosa guia
i creà el cel, el món, la nit i el dia.
I si t’he dit algun mot que t’ultratja,
per mercè et prec que no em sigui damnatge.
- Senyor i amic, la qui m’ha fet venir,
la vostra dama, només em sap dir:
“D’un anell d’or i un fermall que em guarnia,
fes-li’n record, que amagar-los caldria.
65

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
També posí ma innocent fe en gatge
amb aquell bes que n’hagué d’avantatge.”
- Oreneta, jo no em puc departir
del rei que mana a Tolosa partir.
Mes sàpigues que jo a la praderia,
prop d’on el riu Garona fa sa via,
mal pesi a molts, estassaré a l’herbatge
en Mon Jordan, que punir no és ultratge.
- Senyor i amic, Déu us vulgui assistir.
Però el que és jo, ara us haig de jaquir.
Ai, hi haurà algú que plomar-me somnia?
………………………………………….
I quan sabrà que sou a estrany paratge,
en patirà son cor fer i salvatge.
66
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Un projecte de vida
RAMON LLULL
de trobador a missioner
Ramon Llull (1232-1316) continua sent un personatge de llegenda. Capaç de donar un gir absolut a
la seva vida al servei d'uns ideals, de convertir una llengua poc desenvolupada com el català del
segle XIII en un idioma vàlid per a totes les expressions de la cultura, d'escriure o dictar una
quantitat enorme d'obres en la seva llengua (i també en llatí i en àrab), de viatjar per terres cristianes
i àrabs per a fer conèixer les seves conviccions...S'ha de valorar molt que una figura d'aquestes
característiques es produeixi en els primers temps de la literatura catalana, perquè permet d'obrir
unes possibilitats immenses per a la mateixa llengua i la seva capacitat expressiva.
Per conèixer els detalls de la seva vida disposam d'una mena d'autobiografia, - dictada
probablement a un monjo cartoixà parisenc, desconegut- la Vida coetània, text escrit originàriament
en llatí però aviat traduït en català.
La seva biografia presenta dues etapes delimitades: abans dels trenta anys i després d'aquesta
edat.
• Abans dels trenta. Just després de la conquesta de Mallorca, l'any 1232 naixia a Palma. Els
seus pares pertanyien a una família catalana benestant que acabava d'instal·lar-se al nou
regne. Fins als trenta anys fou un home casat (amb Blanca Picany), amb dos fills (Domingo i
Magdalena), cortesà i de vida dissipada. De jovenet va rebre l'educació que correspon a un
futur cavaller i cortesà. Als 14 anys entrà com a patge a la Cort de Jaume I; més tard fou
preceptor del futur Jaume II de Mallorca i finalment es convertí en el seu majordom. Totes
aquestes circumstàncies li permeteren dur una vida fàcil i mundana. Llull ens diu que
escrivia cançons de tradició trobadoresca, de caire amorós, a les seves estimades.
• Entorn als trenta anys. Llull canvià per complet de vida. Es transformà radicalment a
causa d'una profunda crisi espiritual. Des del punt de vista no llegendari i segons ens
explica a Vida coetània, tingué una sèrie de visions de Crist en la creu, que tingueren lloc
mentre ell escrivia versos a una estimada, i es repetiren fins a cinc vegades, en dies
consecutius. Ho interpretà com un senyal diví, i després de moltes reflexions arribà a la idea
que el que volia d'ell la divinitat era que comencés una tasca apologètica.
Per tal de preparar-se per a la nova vida, es retirà de la vida mundana, s'apartà de la família i
va vendre les seves possessions (se'n reservà una part per al manteniment de la família). Comprà un
esclau musulmà amb qui durant deu anys aprengué la llengua i la cultura àrabs i els
fonaments de la religió musulmana.
Féu diversos pelegrinatges, un dels quals a sant Jaume de Compostel·la i a Rocamador, a peu
i captant. De retorn a l'illa, dedicà nou anys a l'estudi i a la reflexió amb la finalitat d'adquirir la
preparació necessària per a dur a terme el triple programa que s'havia traçat per a defensar i
difondre la fe cristiana: la conversió dels infidels, la confecció de llibres per a combatre els
errors dels infidels i la creació d'escoles per ensenyar les llengües dels infidels als missioners.
Aquest objectiu és, gairebé, una obsessió en Llull; ell entén que si no es coneix la llengua d'aquell
amb qui ha de parlar, difícilment hi podrà dialogar i menys encara de temes abstractes i de fe. Tot
això suposava un canvi notable en la manera de fer l'apostolat de llavors, on dominava l'esperit
bel·licós de croada. I així ho proclamava en una frase llatina que es converteix en el principi bàsic
de defensa de la religió: “hom no deixa el creure pel creure, sinó per l'entendre”: convèncer amb la
raó, en lloc de fer-ho amb la força de les armes.
67

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Si bé ja tenia clar allò que volia fer, estava angoixat perquè no sabia com fer-ho i aleshores
es retirà a la muntanya de Randa a meditar i allà rebé la “il·luminació”: Déu li revelà el mètode que
havia de seguir per a dur endavant els seus propòsits, que ell sempre anomenà l'”Art”.
Una vegada establertes les bases del que havia de ser la seva actuació, inicia un seguit de
viatges per Europa i nord d'Àfrica (Montpeller, Roma, París, Gènova, Tunis, Nàpols, Barcelona,
Xipre...) per tal d'obtenir el suport de reis i papes; intervé en concilis eclesiàstics, explica les seves
doctrines a les universitats de Sorbona i Montpeller, predica en terra d'infidels.
Funda una escola de llengües orientals a Miramar (1276-1293) on havien de ser instruïts
religiosos per anar a predicar a terres islàmiques, i que acabà clausurada per causes desconegudes.
En els seus viatges de predicació a l'Islam fou expulsat, empresonat i lapidat. Morí
probablement a Mallorca el 1316. Fou enterrat a l'església de sant Francesc.
La defensa de l'ideal cristià de pobresa i de renúncia voluntària o la preocupació per la fe
dels musulmans no és original en Llull, el que sí ho és respecte dels altres teòlegs cristians és el seu
plantejament: ell coneix relativament bé la realitat musulmana. Això el porta a formular un tipus de
filosofia on es pugui demostrar certes veritats que els altres consideraven que sols s'havien de creure
a través de la fe. Tot plegat, féu trontollar els fonaments filosòfics sobre els quals es basava la seva
relació amb l'Islam i la conversió dels musulmans. L'Església no l'entenia ni compartia els seus
plantejaments. Les seves propostes foren ignorades o mal rebudes per reis i papes i provocaren
neguits i descoratjament en Llull.
Del segle XIV ençà assistim a disputes i controvèrsies sobre la seva figura. Hi ha els
partidaris del lul·lisme que intenten canonitzar-lo; l'antilul·lisme, aquells que consideraven que en el
pensament de Llull s'havien escolat doctrines herètiques, i el pseudolul·lisme, basat en textos
atribuïts a Llull, però que ell no va escriure mai, presenta una visió falsa de Llull dedicat a la
pràctica de l'alquímia. Si Llull pertanyés a qualsevol cultura normalitzada, ja faria temps que
l'Església l'hauria canonitzat. Llull només és beat per tradició popular mallorquina.
Característiques generals de la seva obra
• La seva producció és mot extensa: entre 265 i 280 obres conegudes.
• Va escriure en llengües diverses: català, àrab, llatí i occità. Les dues primeres per una
motivació ben concreta, apologètica: ser entès pels destinataris. L'àrab és la llengua dels
infidels i el català, la dels pecadors. En occità hi escrigué les seves composicions
trobadoresques; no se'n conserva cap perquè ell s'encarregà de destruir-les. Tampoc no s'ha
trobat cap obra escrita en àrab. Escrigué en llatí per arribar a tots els centres europeus de
cultura i poder (universitats).
• És el primer autor a explicar temes científics, filosòfics o intel·lectuals en una llengua
distinta del llatí que, fins llavors, era l'única reconeguda i usada per a aquest tipus de
treballs.
• Va conrear, gairebé, tots els gèneres i temes: novel·la (considerat primer autor de llargues
novel·les en català) per estendre el seu pensament al públic que no llegia tractats filosòfics ni
científics, però que era aficionat a les novel·les d'aventures. Obra filosòfica i científica per
demostrar de manera racional les veritats de la fe cristiana. Obra didàctica per, exemple,
instruir el cavaller medieval per tal de convertir-lo en un bon cavaller medieval. Poesia,
perquè la seva doctrina pugui ser apresa fàcilment (recurs mnemotècnic). També mística.
• Ramon Llull va adonar-se que la possessió d'un lèxic ric i extens era del tot necessària per a
escriure en català sobre temes que requerien un elevat grau d'abstracció. Per això va inventar
paraules.
• La seva sintaxi, rigorosa i precisa, combina elements cultes calcats del llatí (com la
68

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
subordinació) amb alguns elements populars que són un reflex de la llengua col·loquial, com
per exemple l'ús de la coordinació.
Plantejament utilitarista de la Literatura
L'obra de Ramon Llull sempre està presidida per uns objectius primordials: l'amor de Déu,
fer arribar aquest amor als humans i treballar per a la conversió dels infidels, que no poden
estimar Déu perquè el desconeixen. Per això, el que nosaltres entenem per literatura era per a
Llull un instrument de divulgació posat al servei de Déu per tal de fer-lo conèixer i estimar i, per a
aquest fi, ell inventa l'”Art”: sistema lògic universal mitjançant el qual es demostren les veritats de
la fe amb raons convincents.
Així, el que cal analitzar és el que trobem de literari en la seva obra:
• És un escriptor que posa a prova sense parar l'eficàcia dels seus recursos de persuasió. I en
aquest sentit dóna una gran importància a l'aprenentatge de les habilitats expressives: la
bellesa de les paraules depèn del seu significat (la primera de les quals és Jesucrist).
Rebutja el barroquisme literari com el trobar ric. Ell entèn que la vertadera bellesa no
resideix en les rimes difícils, ni en els conceptes ardits, sinó en la bondat de les coses
que es diuen. Per a tal cosa, escriu versos senzills i evita ornaments formals.
• Fa un abús del recurs retòric de la repetició: com més sovint es reitera un mot de significat
bell, més augmenta el valor estètic d'un text.
• Ús de l'exemple (exemplum): narracions breus amb finalitat didàctica. O de la faula.
• Recorre molt sovint al locus amoenus: reproducció d'espais adients on l'home pot ser feliç.
• Ús literari de l'autobiografia de manera directa o a través de personatges (Blaquerna,
Fèlix...).
• Ús del recurs literari com a transmutació de la ciència en literatura. És a dir, fer
conèixer les doctrines científiques -àrides per si mateixes- transformant-les en literatura. Per
aconseguir-ho recorre a l'ajuda de procediments retòrics que consisteixen a “formar e dir
sàviament e ordenada ses paraules” mitjançant “bells exemples de belles coses”. Aquests
exemples tenen un contingut científic alhora que, exposats en forma literària, acompleixen
una funció didàctica.
• En moltes de les seves obres en prosa aconsegueix els més grans recursos poètics. Molt
sovint empra el vers per raons didàctiques amb la finalitat que la seva doctrina pugui ser
apresa fàcilment de memòria.
La seva obra
La varietat literària de la seva obra és enorme, treballa una quantitat considerable de formes
d'expressió al servei dels seus ideals.
Coneixerem fragments d'obres seves en la proposta d'activitats.
Activitat 1
Llegeix aquest fragment de la novel·la: Llibre d'Evast, d'Aloma e de Blaquerna son fill de Llull i
contesta les preguntes:
-Natana- dix Blaquerna-: jo vaig en los boscatges a contemplar al meu senyor Déu Jesucrist e a la
69

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
sua mare, verge gloriosa, senyora nostra sancta Maria; i porte en ma companyia fe, esperança,
caritat, justícia, prudència, fortalea (fortalesa), temprança (moderació). [...] E si en los llocs deserts
jo no puc usar d'estes virtuts, convendrà llavors que me'n torne. E si en aquell lloc jo no hi pogués
sostenir fam, set, fred, calor, nuedat (nuesa), por, pobrea e temptacions, ¿on serien les virtuts ni ses
obres, sens les quals jo no poria ni volria viure en aquells llocs ni en altres?[...] E lo desig de
sostenir estos treballs e molts altres, me fa partir de ma terra i anar en los llocs on los puga atrobar
ni haver; e en null (cap) lloc on no els pusca atrobar, no em plau habitar ni estar.
a. Blaquerna, fill d'Evast i Aloma, matrimoni exemplar, és el protagonista d'aquesta obra; la vida del
qual és narrada al llarg del llibre, des del seu naixement fins a la seva vellesa. Es tracta d'un cristià
ideal que posseeix totes les perfeccions. L'obra s'estructura en cinc parts; cada part ofereix la visió
perfecta d'un dels diferents estats de l'home segons l'ideal cristià. Aquests estats són de menys a més
perfecte, segons la jerarquia que Llull estableix: matrimoni, religiós (monjo i abat), bisbe, papa,
ermità. Natana ha declarat a Blaquerna el seu amor. Blaquerna, després d'escoltar la declaració
amorosa de la bella i prudent Natana, venç la temptació de l'amor humà. Quines són les seves
raons? Després de la decisió de Blaquerna, que farà Natana? Hauràs d'informar-te.
Activitat 2
Llegeix el següent fragment del Llibre de les bèsties i contesta les preguntes.
En una terra va ocórrer que un milà portava una rata i un ermità pregà Déu que aquella rata li
caigués a la falda. Per les oracions del sant home, Déu li va fer caure la rata on ell volia; l'ermità
pregà seguidament Déu que la convertís en una bella donzella. Déu escoltà els precs de l'ermità i
féu de la rata una bella donzella. “Filla -digué l'ermità-, voleu el sol per marit?” “No, senyor, perquè
al sol li prenen el núvols la claror”. L'ermità li demanà si volia per marit la lluna i ella digué que la
lluna no tenia claror per ella mateixa, sinó que la rebia del sol. “Bella filla, voleu el núvol per
marit”? Va respondre que no perquè el vent menava els núvols allà on volia. La donzella no volgué
el vent per marit perquè les muntanyes obstaculitzen el seu moviment; ni volgué les muntanyes
perquè les rates les foraden; ni volgué l'home per marit perquè mata les rates. A la fi, la donzella
demanà a l'ermità que pregués Déu que la tornés convertir en rata, tal com era abans, i que li donés
per marit un bell ratolí.
a. El Llibre de les bèsties correspon a la part setena d'un llibre que escrigué Llull. Informa't i escriune
el títol.
b. El Llibre de les bèsties és una faula. Llull hi fa una sàtira de la política humana mitjançant les
intrigues que enfronten els animals carnívors i els herbívors en el si del regne animal. Què s'entén
per faula?
c. Escriu quina moralitat es pot extreure del text llegit.
Activitat 3
El fragment que ara llegiràs pertany al Llibre del gentil e dels tres savis. Una obra moral de Llull.
En un marc de tolerància i de respecte, llegim la discussió entre tres savis que expliquen i
argumenten les seves respectives religions (la jueva, la mahometana i la cristiana) davant d'un gentil
o pagà, un personatge que representa l'home sense fe religiosa i que sols es guia per la raó. El més
curiós de tot, però, és el final d'aquesta peça de literatura polèmica medieval. El gentil queda molt
consolat i encaminat cap a la religió, gràcies als arguments dels tres savis, tanmateix no els
70

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
manifesta quina opció prendrà. Tampoc els savis no semblen tenir cap interès per saber-ho, potser
perquè en el fons participen del que ha dit un d'ells (en l'obra no es diu qui és dels tres):
Enaixí com havem un Déu, un creador, un senyor, haguéssim una fe, una lig (llei), una secta, una
manera en amar e honrar Déu, e fóssem amadors e ajudadors los uns dels altres, e entre nós no fos
nulla (cap) diferència ni contrarietat de fe ni de costumes; per la qual diferència e contrarietat són
los uns enemics dels altres, e guerrejam e auciem (matem) los uns los altres, e som los uns catius
(captius, esclaus) dels altres; e per aital guerra e mort e servitud és empatxada (obstaculitzada) la
laor (lloança) e la reverència e la honor de què som tenguts a Déu tots los jorns de nostra vida.
a. Explica amb les teves paraules què diu el text.
b. Consideres que són arguments, els que has llegit al text, que han perdut vigència actualment o bé,
són aplicables encara ara? Raona-ho.
Activitat 4
a. Escriu el títol de l'obra de Ramon Llull a la qual formaria part cada argument escrit. Per a
contestar caldrà que t'informis.
• Llibre que reuneix de manera didàctica tot un conjunt d'indicacions per a l'educació del
infants:
• Obra que pretén formar els cavallers cristians dins els paràmetres de la societat medieval:
• Obra enciclopèdica i mística que conté en essència tot el seu pensament. La seva finalitat és
de lliurar-se a la contemplació de Déu i de la seva obra. Lloar-lo i aconseguir-ne la glòria i la
benedicció:
• Poema considerat més important de la seva producció en vers. 828 versos alexandrins,
distribuïts en 69 estrofes de 12 versos monorrims. Un plany en què explica per mitjà d'un
diàleg que té amb un ermità, desdoblament d'ell mateix, el fracàs de l'empresa que volia
acomplir:
Activitat 5
El Cant de Ramon de Llull és una dolorosa confessió sobre les seves ambicions i els seus fracassos
en un moment que se sent vell, sol i descoratjat. Llegeix-ne les estrofes següents i contesta les
preguntes.
Són (vaig ser) creat e ésser m'és dat Vull morir en pèlag d'amor.
a servir Déu que fos honrat, Per ésser gran no hai paor
e són caüt (vaig caure) en mant pecat VI de mal príncep ne mal pastor.
I e en ira de Déu fui pausat (posat). Tots jorns consir (medito) la deshonor
Jesús me venc crucificat, que fan a Déu el gran senyor
volc (volgué) que Déus fos per mi amat. qui meten lo món en error.
Matí ané (vaig anar) querre (a cercar) perdó Prec Déus trameta missatgers,
a Déu, e pris confessió devots, scients (savis) e verdaders
ab dolor e contricció. VII a conèixer que Déu home és.
II De caritat, oració, La Verge on Déu hom se fes (féu)
esperança, devoció, e tots los sants d'ella sotsmès
Déus me fé (féu) conservació. Prec que en infern no sia mès (posat).
71

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Lo monestir de Miramar Llaus (lloo), honor al major Senyor
fiu a frares Menors donar al qual tramet la mia amor
per sarraïns a preïcar. VIII que d'ell reeba resplendor.
III Enfre la vinya e el fenollar No són digne de far (fer) honor
amor me pres, fé'm Déus amar, a Déu, tan fort són pecador
enfre sospirs e plors estar. e són de llibres trobador.
Novell saber hai atrobat (he aconseguit) Encara que haja pensat gran bé fer,
pot-n'hom conèixer veritat i a fi res no hi puc fer,
IV e destruir la falsedat: perquè en tinc ira i pesar.
sarraïns seran batejats, IX Amb contrició i plorar
tartres, jueus, e mant orat, vull tant a Déu mercè clamar
per lo saber que Déu m'ha dat. Que els meus llibres vulgui exalçar.
Sóm home vell, paubre (pobre), menyspreat, (Aquesta darrera estrofa apareix
no hai ajuda d'home nat adaptada al català modern)
V e hai trop (massa) gran fait emparat.
Gran res (cosa) hai del món cercat,
mant (molt) bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.
a. Fes l'equivalència entre cada estrofa del Cant de Ramon i el seu resum corresponent que et
proporcionem a continuació.
• Fracàs i soledat de la seva vida:
• Sentiments de pecador i visions de Crist:
• Actitud davant els poderosos i reflexió moral:
• Demanda d'ajuda divina:
• Il·luminació de Randa:
• La seva Art. Mètode infal·lible per demostrar la fe cristiana i per a dur a terme la conversió
dels infidels:
• Penediment i confessió:
• Sentiment de culpa:
• Contrició i projecte missional:
b. Llegeix el següent poema de Guillem d'Efak. Fixa't que a través d'aquest poema popular, Guillem
d'Efak presenta la figura de Ramon Llull amb evidents paral·lelismes amb el Cant de Ramon.
Extreu, d'aquest poema, aquells elements que, coincidint amb el Cant de Ramon, expressin els
pensaments de Ramon Llull.
RAMON LO FOLL
Escoltau les paraules
que Ramon lo Foll diu:
qui no viu no estima,
qui no estima no viu.
Tot el món conegut
volia confegir,
me deien Ramon Llull,
català mallorquí.
72

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Som vell i som pobre i som menyspreat
i no haig ajuda de cap home nat.
Trenta anys de ma vida foren mundanals
i quaranta foren per l'apostolat.
Deu anys de ma vida en contemplació
pensant en Maria i en nostre Senyor.
A Vós, Dona Verge i a Vós, Amat,
més de dos-cents llibres vos he dedicat.
Tota la meva obra feta a poc a poc
els prínceps llegien a surran del foc.
No consent cap motlle ni cap guarniment
perquè té llum pròpia el meu pensament.
Jo era almogàver espiritual,
la primera espasa del combat verbal.
Vaig pastar la llengua amb la meva Art,
vaig fer que la ciència parlàs català.
Som vell i som pobre i som menyspreat
i no haig ajuda de cap home nat.
Altra volta a Randa avui he pujat
la plana és catifa, la serra domàs.
He escampat la vista i m'he posat trist
qui t’havia vista, qui t'havia vist!
He escampat la vista i he alçat la veu,
Qui t'havia vista i ara te veu!
Mallorques, vos veia des del meu ahir,
com bèsties salvatges vos han fet morir.
Abans, per un càrrec, era condició
de ser català i no d'altra nació.
Ara, environades per mals caçadors
sou la claveguera dels pobres del món.
No és sols Miramar que em fa pegar crits,
totes les Mallorques haveu destruït.
Ai, les nostres illes com les heu tudat
comprant i venent, venent i comprant.
Ara sols no resta ni temps per plorar;
e haja'n consciència qui ho ha afollat.
Som vell i som pobre i som menyspreat
i no haig ajuda de cap home nat.
El regne al mig del mar, 1980
c. Aquest poema, més aviat líric, de Guillem d'Efak, transmet una denúncia ben moderna, que fins i
tot desprèn un cert missatge ecologista. Apunta els versos que ho corroborin. Per què penses que
d'Efak ha fet servir com a referència el Cant de Ramon per interpretar-nos la història de les
Balears?
Activitat 6
El Llibre d'Amic e Amat sintetitza poèticament la mística de Llull. Escrit de manera independent,
però Llull el va incloure dins Blaquerna. És una obra de meditació adreçada als ermitans que
73

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
consta de 366 versicles (curts paràgrafs numerats) o aforismes (sentències breus i concises de
caràcter doctrinal que anuncien una norma filosòfica, artística o científica sense cap argumentació),
d'una gran càrrega poètica; un per a cada dia de l'any, comptant-hi els anys bixests. Els versicles, de
to didàctic, recullen el diàleg entre l'Amic (home) i l'Amat (Déu), que parlen sobre l'Amor (que fa
d'intermediari entre els altres dos) i ofereixen a l'home un motiu diari, expressat mitjançant símbols,
paradoxes o metàfores, per a la reflexió, a fi que la persona n'extregui una regla de comportament.
Llegeix els versicles següents i contesta les preguntes.
29. S'encontraren l'Amic i l'Amat, i digué 37. Demanaren a l'Amic si canviaria
l'Amic: -No cal que em parles; però per altre el seu Amat. Respongué,
fes-me senyal amb els teus ulls, que i digué: -¿I quin altre és millor ni
són paraules al cor, perquè te doni més noble que sobirà bé, eternal,
això que demanes. infinit en grandesa, saviesa,
amor, perfecció?
124. Demanaren a l'Amic quines tenebres 40. Es llevà matí l'Amic, i anava cersón
majors. Respongué que l'absència cant el seu Amat; i trobà gent que
del seu Amat. Li demanaren quina és anava pel carrer, i demanà si havien
la major resplendor i digué que la vist el seu Amat. Li respongueren
presència del seu Amat. dient quina hora era quan el seu
Amat fou absent als seus ulls mentals
Respongué l'Amic, i digué: - Mai,
com he vist el meu Amat en els meus
pensaments, no ha estat absent als
meus ulls corporals, perquè totes les
coses visibles me representen el meu
Amat.
a. Fixa't en la doble lectura, religiosa o profana, que admeten els versicles. Estableix la
correspondència dels diferents aspectes de la relació entre l'Amic i l'Amat sobre els quals es fa
reflexió en cada versicle.
Núm. SIGNIFICAT REAL Núm. SINIFICAT FIGURAT
A la persona enamorada, Déu posseeix totes les qualitats
totes les coses li recorden possibles en grau màxim.
el seu amor.
La persona de qui s'està Déu no necessita paraules per a
enamorat és sempre la comunicar-se amb els humans.
millor als nostres ulls.
Els enamorats no necessiten La fe en Déu il·lumina la vida dels
parlar per dir-se el que creients.
pensen i senten.
L'absència de la persona Déu és present en totes les coses
74

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
estimada provoca tristesa i d'aquest món.
temor; la seva presència,
alegria.
Llegeix aquests poemes en prosa del poeta menorquí Ponç Pons (Alaior, 1956) que pertanyen al seu
llibre On s'acaba el sender (1994). Són fragments del que ell anomena “Apòcrif d'Amic e Amat”.
Apòcrif d'Amic e Amat
Plorava l'Amic dient: no em deixis Amat!, somrient -si tot és fum i petjada que en
la vida que se'n va i la mort que arriba plena l'arena el mar desfà? L'Amic va alçar els ulls
de records perquè el temps fuig i hom retorna cansats de veure entre bugies i, aimador del
sempre amb llàgrimes de sal a la infantesa i al bell catalanesc, va dir que amava llenguatge,
mar i al sol de la nostàlgia. que mot escrit perdurava i continuà, foll
Per què et desvius per escriure – va dir l'Amat d'amor, l'escriure.
b. Intenta establir comparacions i semblances entre Llull i Ponç, tot indicant en què es fonamenta
(tema, intenció) l'actualització que fa el poeta menorquí.
c. Dels següents versicles, explica'n el sentit real o figurat. Comenta'n els recursos literaris.
295. -Foll! Digues: què és l'amor? -Respongué que l'amor és aquella cosa que els lliures posa en
servitud, i als serfs dóna llibertat. I hi ha debat de quin dels dos és més prop l'amor: de llibertat o de
servitud.
10. Digué l'Amat a l'Amic: -¿Saps, encara, què és amor? -. Respongué: -Si no sabés què és amor,
¿hauria sabut què és pena, tristesa i dolor?
138. Preguntaren a l'Amic de què naixia l'amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l'Amic
que l'amor naixia de la memòria i vivia de la intel·ligència i moria per oblit.
235. L'amor és una mar agitada d'ones i de vents, que no té port ni ribatge. Mor l'Amic en la mar, i
en el seu naufragi moren els seus turments i neixen els seus assoliments.
75
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
A. Antecedents
B. Les quatre grans cròniques:
• Introducció
• Característiques comunes
• Regnats que relaten
• Crònica de Jaume I
• Crònica de Bernat Desclot
• Crònica de Ramon Muntaner
• Crònica de Pere el Cerimoniós
C. Activitats
A. ANTECEDENTS: LES CANÇONS DE GESTA
Les cançons de gesta són narracions en vers centrades en fets heroics de la història nacional. Són
una espècie de cròniques populars que informaven el poble, d'una manera emotiva, sobre gestes
passades, tot combinant elements reals amb altres de fantàstics, d'acord amb una ideologia que volia
estimular la lluita contra els enemics de la fe cristiana: els mahometans, que durant molt de temps
ocuparen zones importants de la Península Ibèrica.
El protagonista hi era idealitzat i convertit, sovint, en un heroi de qualitats sobrehumanes que
acabava convertint-se en un mite popular.
El joglar aprenia de memòria les cançons de gesta i les recitava acompanyat d'un instrument de
corda, davant el públic cortesà dels castells i també davant el públic popular de les places, de les
fires i dels llocs de pelegrinatge. L'estil que s'hi feia servir era simple, però el to de la narració,
solemne.
Com en les altres llengües, en català també hi havia cançons de gesta del mateix tipus que el
Cantar del Mío Cid (castellà) o la Chanson de Roland (francesa) però, a causa de la seva oralitat,
s'han perdut. Tanmateix, en coneixem alguns fragments perquè Jaume I, Bernat Desclot i Ramon
Muntaner, en les seves cròniques respectives, les varen usar com a font d'informació i en
prosificaren molts de passatges ( la prosificació consistia a dissimular les rimes i invertir l'ordre de
les paraules).
Pel que fa a la literatura culta, els precedents de la historiografia catalana medieval es troben
en les cròniques que els clergues escrivien en llatí i que a vegades traduïen al català. Al monestir de
Ripoll, que a partir del s. XI esdevingué una important escola historiogràfica, es van redactar
diverses versions en llatí i català de les Gesta Comitum (gestes dels comtes de Barcelona i reis
d'Aragó). És un dels textos històrics escrits en català més antics que es conserven (s.XIII). Ara bé,
es tracta d'una obra purament informativa, sense intenció literària.
B. LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
Introducció
Són extenses narracions en prosa de fets històrics, gairebé sempre de caràcter bèl·lic, que varen ser
redactades entre finals del segle XIII i finals del XIV. Amb les cròniques, la història passa de ser
narració versificada a fer-se prosa i, alhora, passa de transmetre's per mitjà de joglars a esdevenir
76

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
llibre. Les cròniques no són només magnífics documents sobre els regnats d'uns reis catalans de
l'Edat Mitjana sinó també unes mostres excel·lents de les possibilitats literàries i lingüístiques de la
prosa en llengua catalana després de gran aportació de Ramon Llull.
Característiques
• Gran valor literari i lingüístic. A diferència de les escrites en llatí, que eren erudites, les
catalanes tenen un aire popular, un llenguatge ric i expressiu. Relaten de manera viva i minuciosa
els fets amb continus diàlegs, parlaments, comentaris i amb un estil molt personal.
• A l'interès literari i lingüístic que tenen aquestes narracions, cal sumar-hi també l'interès
documental ja que recullen dades històriques i aspectes de la societat de l'època de gran valor com a
document històric.
• Narren fets contemporanis dels autors, o una mica anteriors. Altres literatures tenen reis
historiadors, però són historiadors del passat, no dels seus propis regnats.
• Generalment l'autor dóna testimoni del que explica: o bé n'ha estat protagonista o bé ho ha
presenciat o n'ha tingut notícia per fonts directes, cosa que contribueix a incrementar la veracitat
dels fets.
• La figura central és el monarca de la dinastia regnant. Les cròniques ens permeten d'acostarnos
a la personalitat reial. Ens permeten saber no sols el que feren, sinó també com sentien, amaven,
odiaven...Coneixem moments molt íntims dels seus pensaments i ens han deixat la imatge que
volgueren que es guardàs en segles venidors.
• Són autobiogràfiques (excepte la de Desclot) i un fet insòlit en l'Europa medieval és que n'hi
ha dues que són d'autoria reial.
• Tenen una finalitat didàctica (com passa a gran part de la literatura medieval) ja que
pretenen transmetre ensenyaments morals a través dels exemples que ofereix la història.
• Constitueixen una eficaç eina propagandística: deixar constància d'uns fets que havien de
servir d'exemples als futurs reis. Justificar la política reial i fomentar l'esperit nacional enaltint el
monarca i la seva dinastia. Satisfer la vanitat de la casa regnant.
• Hi domina el to heroic (sobretot a les tres primeres) i l'exaltació del sentiment patriòtic.
77

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Regnats que relaten
Crònica de Jaume I Crònica de Bernat
Desclot
Alfons el Cast (1162-
1196)
Pere I el Catòlic (1196-
1213)
Jaume I el Conqueridor
(1213-1276)
Crònica de Ramon
Muntaner
Crònica de Pere el
Cerimoniós
Alfons el Cast Jaume I Alfons III el Benigne
(1327-1336)
Pere I Pere II Pere III el Cerimoniós
(1336-1387)
Jaume I Alfons II el Franc
(1285-1291)
Pere II el Gran (1276-
1285)
Crònica de Jaume I o Llibre dels Feits (1208-1276)
Jaume II el Just (1291-
1327)
Alfons III el Benigne
(1327-1336)
Cronològicament és anterior a l'obra de Ramon Llull, sembla que Jaume I va redactar la seva
crònica entre 1240 i 1274, però la versió que se'n conserva és del 1343 i 1380.
El rei n'és l'autor perquè la dirigia i en dictava parts, encara que no l'escrigués directament ell sinó
els seus col·laboradors; entre els quals, i tal vegada el de més participació, Jaume Sarroca, bisbe
d'Osca i segurament fill natural seu.
La crònica té forma autobiogràfica o de llibre de memòries. El rei hi intenta justificar els seus actes
i no parla dels fets importants, però no victoriosos (pèrdua d'Occitània, fracàs a Peníscola...) que
podrien minvar la seva glòria. Té una clara intenció propagandística. El protagonista se'ns presenta
com un autèntic heroi de gesta: dirigeix les operacions, anima els guerrers, renya els covards, ajuda
els ferits... A vegades, però, també explica fets de la seva vida quotidiana, absolutament
intranscendents.
Usa la primera persona. Fa servir el Nós majestàtic per explicar el seu llarg regnat, fent
especial esment a les accions militars més destacades del seu regnat, com la conquesta de Mallorca i
de València (ha prosificat cançons de gesta). L'ús de la primera persona ens acosta al to èpic i ens
comunica un entusiasme vibrant i exaltat.
La crònica en el seu conjunt reflecteix un clar sentiment religiós i providencialista: si el rei
aconsegueix victòries i encerts tot és per designi de Déu.
El llenguatge que fa servir és un llenguatge viu i popular, ple de refranys, dites i expressions
col·loquials. Es tracta d'una prosa poc elaborada, més pensada per ser exposada oralment. Una
narració àgil, pintoresca, graciosa i, a vegades, poc acurada perquè comet incorreccions que sembla
no preocupar-li gaire. Fins i tot confessa que ha oblidat algun nom o no recorda bé algun fet, molt
diferent de la prosa de Llull d'una perfecció impecable.
78

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Crònica de Bernat Desclot (1283-1288)
De l'autor no se'n sap gairebé res. Sembla que era un membre culte de la cort catalana i que tenia
accés als documents de la Cancelleria Reial. Podria ser Bernat Escrivà (tresorer reial), que procedia
de la localitat rossellonesa d'un casal anomenat Es Clot, encara que no se'n té la certesa.
És una obra impersonal, tot i que no imparcial, en la qual l'escriptor actua com un historiador que
vol mostrar els seus materials ordenadament i raonadament i amb un estil depurat.
L'autor ens amaga la seva personalitat d'escriptor per donar un total protagonisme a la dinastia reial
de Barcelona, molt especialment a la figura de Pere el Gran, contemporani de l'autor, del qual ens
parla com d'un heroi cavalleresc, s'entusiasma quan parla d'ell. El seu breu regnat hi és explicat amb
detall, precisió, claredat i rigor històric. Relata allò que ha vist o que ha sabut després de consultar
documents de la Cancelleria. Després d'haver escrit la crònica, Pere II esdevé una figura llegendària
i simbòlica. Desclot també fa esment al regnat de tres monarques anteriors per mitjà de cançons de
gesta prosificades i llegendes.
La crònica de Desclot, com la de Muntaner, vol exposar uns models que puguin servir de model als
futurs reis (clara intenció propagandística). No és tan pintoresca, però, com la de Muntaner ni com
la de Jaume I; més aviat l'autor mostra ser un prosista excel·lent, molt hàbil, rigorós i precís a l'hora
de fer servir la documentació.
Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328)
Ramon Muntaner adreça la crònica als futurs reis catalans com a model de conducta i, alhora, pretén
despertar l'interès d'una noblesa reticent, poc inclinada a abandonar els seus drets feudals, per un
projecte comú encapçalat pel monarca. Per aquest motiu es parla del sentit nacionalista de
Muntaner.
Explica amb entusiasme l'època expansionista catalana per la Mediterrània i l'assoliment d'un
imperi durant el regnat d'un seguit de reis ( de Jaume I a Alfons el Benigne). Per documentar-se dels
dos primers regnats recorre a prosificacions de cançons de gesta i a textos historiogràfics mentre
que per parlar dels altres se serveix de la pròpia experiència. El tema més important que tracta és
l'expedició catalana a Orient, a la qual participà l'autor com un dels protagonistes principals amb
companyia dels almogàvers (soldats) que dirigia Roger de Flor.
L'autor es manifesta com un patriota exaltat, entusiasta dels reis de Catalunya-Aragó i del català
(“lo bell catalanesc”). Defensa la unió de totes les terres on es parlava català.
Tot i que els reis i els caps d'empreses militars tenen el protagonisme principal de la narració, l'autor
també és protagonista dels fets que explica. La crònica vol ser un llibre de memòries de l'autor: la
crònica s'obre amb un jo, Ramon Muntaner; sembla que vulgui reforçar més que la seva autoria, la
seva autoritat. Ens hi parla d'una vida molt agitada, plena d'aventures, viatges, empreses
diplomàtiques i experiències bèl·liques. Enfront de la impersonalitat de la crònica de Desclot,
aquesta destaca pel seu personalisme.
La crònica va ser escrita per ser llegida (senyors que aquest llibre oïreu). Als seus oients, els sol
donar el tractament de senyors, perquè no la va escriure per a la gent del carrer, sinó per als reis del
79

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Casal d'Aragó.
És la crònica més bella i emocionant. L'estil que Muntaner hi fa servir és directe, espontani, acolorit
i ple d'expressions populars. L'autor hi cerca, d'altra banda, la proximitat amb els lectors. És un estil
conversacional, escrivia per ser escoltat, d'aquí la tècnica narrativa: el seu ús reiterat a la pregunta
Què us diré?; les increpacions a si mateix que pressuposa el públic: I si algú me demana: -En
Muntaner, quin és l'exemple...?
Crònica de Pere el Cerimoniós (1349-1385)
Escrita a imitació de la del seu rebesavi Jaume I (ell mateix afirma que la tenia de lectura assídua,
com a llibre de capçalera. Segurament Pere el Cerimoniós degué fer redactar la seva crònica inspirat
en la del Conqueridor. Dos personatges molt diferents tant físicament com políticament). És un
llibre de memòries reials, inspirades, dirigides, supervisades i, en part, dictades pel rei, però
materialment realitzades per col·laboradors seus. També hi fa servir com Jaume I el Nós majestàtic.
Hi relata el seu regnat i el del seu pare. Els principals temes que tracta són la reincorporació del
regne de Mallorca i la guerra contra els nobles rebels de la Unió a Aragó i a València. La finalitat
clara de Pere el Cerimoniós en “escriure” aquesta crònica és la de justificar la política tortuosa que
va dur a terme al llarg de tot el seu regnat. El principal protagonista s'hi retrata molt bé: era un rei
orgullós i calculador que s'ajustava més al model de príncep renaixentista (autoritari, meticulós,
intrigant, astut, sense escrúpols i, fins i tot, cruel) que al d'heroi cavalleresc.
El final de l'etapa feudal i la consolidació i la imposició de la figura del rei enfront del poder de la
noblesa portaren marcades tensions a nivell social que queden molt ben reflectides a la crònica.
A nivell formal té un caràcter més documental, més eixut, potser més elaborat (probablement per
influència de la Cancelleria Reial), que no fa cap tipus de concessió al to èpic que predominava a
les altres cròniques. La política i la raó d'estat s'imposen per sobre de l'arrauxament heroic. Tot és
més premeditat i menys espontani. És l'única de les quatre cròniques que no fa servir cançons de
gesta prosificades.
ACTIVITATS
1. Hi ha esdeveniments que són recollits en més d'una crònica. Aquests fragments que tot
seguit llegiràs pertanyen a tres cròniques diferents però fan al·lusió a un mateix esdeveniment.
Digues de quin esdeveniment es tracta.
I quan vingué altre dia a hora de vespres enviàrem a dir al rei i a Raiç Abulhamalet, per tal que
sabessen els cristians que nostra era València, que cap mal no els farien, que metessen nostra
senyera en la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós estàvem entre la
rambla, el reial i la torre. I, quan vérem nostra senyera dalt en la torre descavalcàrem del cavall, i
ens endreçàrem vers orient, ploràrem de nostres ulls, i besàrem la terra per la gran mercè que Déu
ens havia feta.
I mentrestant els sarraïns cuitaren l'eixida dels cins dies que havien emprat amb nós, i al tercer dia
foren aparellats tots d'eixir.
Llibre dels feits, Jaume I
80

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
I així el bon rei En Jaume estigué tant aquí amb les seves hosts, fins que la ciutat fou molt destreta
per la fam. I feren pati amb el rei que els en deixara anar, salvs i segurs, amb tanta roba com
cadascú podria portar, i que abandonassen la vila en tres jorns, i que els asseguraria a set llegües de
València i a cent milles en mar si per mar se'n volien anar [...]. I quan vingué el tercer jorn, els
sarraïns desempararen la ciutat i anaren els uns per terra i els altres per mar.
Crònica de Bernat Desclot
I després que la dita ciutat de València hagué presa, que es prengué el vespre de sant Miquel de
l'any mil dos-cents trenta-vuit, i poblada de les seues gents pròpies, anà conquistant i prenent tot
això que del dit regne era, de València anant envers el regne de Múrcia. Així, que ell prengué Alzira
que és de les més fortes viles del món, i bona vila i honrada, i després prengué el castell de Xàtiva i
la vila.
Crònica de Ramon Muntaner
• Comenta de cada fragment de crònica llegit allò que és característic de l'autor que l'ha escrita.
2. Llegeix el següent fragment ( fa referència a la venjança contra els valencians revoltats de la
Unió) de la crònica de Pere el Cerimoniós i digues quin tret o hi destacaries:
I n'hi va haver alguns que foren rossegats, i altres només penjats. Entre ells n'hi va haver alguns, els
que ho mereixien, als quals fou donat a beure el metall de la campana de la Unió que havien fet i
que estava a la sala de la casa del Consell de la ciutat, que és prop de la Seu. I, com que quan
aquella campana repicava els conservadors de la Unió i tots els altres es reunien al moment, era just
que aquells que l'havien feta fer beguessin del seu licor quan va ser fosa.
3. El següent fragment pertany a la crònica de Jaume I, llegeix-lo i contesta les preguntes.
I nós, que ens en tornàvem amb los hòmens, volvem-nos contra la vila a esguardar los sarraïns que
havia la companya gran, de fora (ens vàrem girar per observar el gros de l'exèrcit sarraí que havia
sortit). Un ballester tirà'ns e, de part lo capell del sol e el batut, dóna'ns en lo cap ab lo cairell, prop
del front ( un ballester ens llençà al casc i a la cota de malles, ens ferí amb la sageta prop del front).
I Déu que ho volgué, no traspassà lo test (cap), i ens eixí bé a la meitat de la testa la punta de la
sageta, i nós, amb ira que en teníem, donàrem tal de la mà en la sageta que la trencàrem; i ens eixia
la sang per la cara en avall, i amb lo mantell de cendat (seda) que nós portàvem ens torcàrem la
sang, i veníem rient per tal que la host (exèrcit) no se n'esmaiàs.
a. Indica els elements que converteixen el rei en una figura heroica, èpica.
b. El text denota un gran realisme. Per què?
c. Assenyala els indicis de providencialisme.
d. Quina persona gramatical ha fet servir?
4. Llegeix els següents fragments de la crònica de Ramon Muntaner i contesta les preguntes:
I si algú em demana: “En Muntaner, ¿quines gràcies coneixeu vós que fan més los senyors del casal
d'Aragó als seus sotmesos que altres?, jo us ho diré: La primera gràcia és que tenen llurs rics-
hòmens, prelats, cavallers, ciutadans i hòmens de viles i de masos millor en veritat i en dretura que
cap altres senyors del món.
I quan la dita ciutat hagué presa, la poblà tota de catalans, i així mateix Oriola i Elx, Alacant i
81

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Guardamar, Cartagena i els altres llocs, sí que sigau certs que tots aquells qui en la dita ciutat de
Múrcia i en els davant dits llocs són vertaders catalans i parlen el més bell catalanesc del món.
a. Quins exemples del text faries servir per mostrar el seu patriotisme i el seu entusiasme per la
llengua?
b. L'autor fa servir un estil conversacional; cerca la proximitat amb els lectors. Podem trobar-hi
aquest tret. Raona la resposta.
5. Llegeix els següents fragments i contesta les preguntes:
I aquest llibre volem que siga intitulat: LLIBRE EN QUÈ ES CONTENEN TOTS ELS GRANS
FETS QUE SÓN INTERVENGUTS EN NOSTRA CASA, DINS EL TEMPS DE LA NOSTRA
VIDA, COMENÇANT-LOS A NOSTRA NATIVITAT.
Emperò volem que, ans que vingam a nostre tema, siga feta menció del senyor rei En Jaume, avi
nostre, i dels fills que tingué, i quan l'infant En Jaume primogènit renuncià al regen, per la qual cosa
el rei, nostre pare, tingué la primogenitura i fou rei.
Crònica de Pere el Cerimoniós
Ací comença el llibre que En Bernat Desclot dictà i escriví dels grans fets i de les conquestes que
feren sobre sarraïns i sobre altres gents els nobles reis que hagué en Aragó els quals foren de l'alt
llinatge del comte de Barcelona.
Crònica de Bernat Desclot
I per tal que els hòmens coneguessen i sabessen , quan hauríem passada aquesta vida mortal, això
que nós hauríem fet ajudant-nos el Senyor poderós, en qui és vera trinitat, deixem aquest llibre per
memòria a aquells qui voldran oir les gràcies que Nostre Senyor ens ha fetes i per donar exemple a
tots els altres hòmens del món.
Crònica de Jaume I
I estant jo en una alqueria meua per nom Xirivella, que és a l'Horta de València, i dorment en el meu
llit, a mi vingué en visió un prohom vell vestit de blanc que em digué: -Muntaner, lleva't i pensa de
fer un llibre de les grans meravelles que has vistes que Déu ha fetes en les guerres on tu has estat
[...]
Ja que aquest llibre senyaladament se fa a honor de Déu, de la seua beneita Mare i de l'alt casal
d'Aragó. I per això començaré a la gràcia que Déu féu al molt alt senyor rei en Jaume per la gràcia
de Déu rei d'Aragó, que fou fill del molt alt senyor rei en Pere d'Aragó i de la molt alta donya Maria
de Montpeller.
Crònica de Ramon Muntaner
a. A quina part de la crònica diries que formen part cada fragment?
b. Quina finalitat demostra tenir cada autor amb la realització de la crònica?
82
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LITERATURA RELIGIOSA I MORALITZANT.
Francesc Eiximenis
Anselm Turmeda
Sant Vicent Ferrer
FRANCESC EIXIMENIS (Girona 1330-Perpinyà 1409)
Vida
Pertanyia a una família ciutadana benestant i, ja de molt jove, va entrar a l'ordre franciscà.
Passats els vint anys fou ordenat sacerdot. Estudià i viatjà arreu d'Europa (París, Colònia, Oxford,
Roma, Avinyó...); hi visitava universitats i convents.
Amb els anys va adquirir un gran prestigi i aconseguí la protecció i la confiança de la família
reial (Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan I). La seva influència política, d'altra banda, també fou
considerable.
Residí vint-i-cinc anys a València, on va ser conseller dels jurats de la ciutat. El papa Benet
XIIIè el consagrà patriarca de Jerusalem i bisbe d'Elna.
Obra
Característiques generals.
La seva obra és de divulgació i va adreçada a un públic d'un nivell cultural baix. Com a
conseqüència d'aquest fet, serà una obra de caràcter didàctic: sap que si fa riure el lector se l'haurà
guanyat i el podrà adoctrinar bé. Les característiques que marcaran aquest didactisme són:
• Fa servir un estil planer, clar i senzill.
• Evita l'erudició tant com pot.
• Inclou eixemplis, faules, contes...
Aquest caràcter didàctico-popular dels seus escrits el féu molt famós i llegit. Tot i que no és
original (pretén, bàsicament, ensenyar i no té cap mania a l'hora d'agafar idees d'altres escriptors),
no es pot negar que té un gran talent expositiu. Als ulls del lector d'avui, el que fa més atractiva la
seva obra és el retrat que fa de la societat catalana del segle XIV. La visió que presenta, però,
està filtrada a través de la seva mentalitat burgesa (per exemple l'odi als pagesos). Aquesta
mentalitat ve marcada per unes característiques que l'allunyen totalment de la mentalitat del
Renaixement: es manifesta com a molt ingenu, accepta com a veritat miracles inversemblants, no té
mesura a l'hora de criticar, respecta autors ja totalment oblidats o superats a la seva època.
Obres principals.
• Lo Crestià. La pretensió d'Eiximenis amb aquesta obra era recollir totes les idees sobre el
dogma i la moral del cristianisme. Un vastíssim tractat enciclopèdic format per tretze llibres,
però només ens n'han arribat quatre:
El Primer, que tracta de la religió en general.
El Segon, que parla de la dignitat i la moral del cristià.
El Terç, el més extens i conegut (1060 capítols). Analitza a fons els pecats i el mal (hi
fa una anàlisi rigorosa dels costums rurals de l'època, sempre amb grans dosis
83

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
d'ironia en contra de les dones i dels pagesos).
El Dotzè, que tracta de política (amb una gran influència d'Aristòtil i de Sant Agustí)
i que conté, a la vegada, el Regiment de la cosa pública, molt apreciat pels jurats de
València, a qui de fet anava adreçat el llibre, a l'hora de dur a terme la seva feina.
• Llibre dels àngels. Tractat sobre els àngels que aconseguí propagar-ne el culte a tota la
Península.
• Llibre de les dones. Manual per a l'educació de la dona cristiana. Tot i que hi fa una crítica
dels mals costums de les dones, no es pot considerar com un atac misogin perquè el que
pretenia era fer aquests costums odiosos i ensenyar a les dones com corregir-los.
La seva tasca és d'il·lustrar teològicament i moralment els ciutadans i d'elevar la
formació cristiana dels burgesos.
Amb aquesta habilitat per trobar un estil planer, pintoresc, cridaner... aconsegueix guanyarse
els lectors, que s'estimularan a seguir llegint, cosa que no ho haurien fet davant un llibre “seriós”.
ANSELM TURMEDA
Va néixer a Palma a mitjan segle XIV i va morir a Tunis el 1423. De personalitat molt
diferent a Ramon Llull, no obstant, el seu periple vital té molt de semblant a l'altre autor mallorquí.
Vegem-ho:
• Igual que Llull, Anselm Turmeda va escriure, entorn als setanta anys, una obra
autobiogràfica titulada Tuhfa.
• La seva biografia apareix delimitada per dues etapes:
Fins als trenta-cinc anys (en Llull fins els trenta-tres) fou un frare franciscà que conegué
món (estudià a Lleida físíca i astronomia; va viure a Tarragona on aprengué l'hebreu),
sense cap activitat destacada. El 1379 fou ordenat diaca de la Seu de Mallorca.
• A partir dels trenta-cinc anys la seva vida donà un tomb. I en aquest gir trobam una altra
semblança amb Llull: l'interès que els despertà l'Islam. Si bé la resposta a l'estímul fou
diferent: Llull decidí convertir els infidels al cristianisme; Turmeda, per contra, s'islamitzà.
• Tots dos se n'anaren a l'Islam, Llull per fer-hi de missioner. Turmeda s'hi instal·là
còmodament
• Així com Llull acabà tornant a casa (Mallorca), Turmeda no hi tornà mai més, però no va
perdre'n mai el contacte. Va estar ben informat del que hi passava; interessat per les
qüestions que preocupaven els mallorquins.
Si el Llull de la segona etapa és un cristià preocupat per l'Islam, el Turmeda de la segona
etapa és un musulmà interessat pel món cristià.
La conversió
És produí devers el 1384 o 1389. D'abans hi ha poques coses a remarcar perquè mentre fou
frare franciscà no va escriure cap llibre.
Poc després de ser ordenat diaca (1379) se n'anà a Bolonya on serví durant deu anys un vell
capellà, també franciscà, de gran prestigi i reconeixement. Aquesta relació va ser clau a l'hora de la
seva conversió: fou qui li revelà la veritat de la fe musulmana.
Marxa a Tunis on va ser molt ben rebut. El soldà de Tunis el va nomenar oficial de la duana
del port. Hi feia de traductor (sabia el català, el llatí, l'hebreu, l'àrab) i de cap de milícies que
controlen el port (alcaid). Es casà amb la filla d'un mercader ric amb la qual tingué un fill.
Va ser un fidel musulmà que no renegà mai del passat, sinó que fou capaç d'harmonitzar dos
mons, dues cultures i dues religions.
84

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Va rebutjar temptatives d'importants autoritats cristianes i civils (virrei de Mallorca, papa
Benet XIIIè, rei Alfons el Magnànim...) que li oferien d'absoldre'l del delicte d'apostesia si retornava
i es convertia al cristianisme.
Ell va escriure un cop s'hagué islamitzat, però sense deixar els orígens: la seva creació
literària és, tret de l'última obra, en català. Els seus escrits els enviava a Mallorca i hi manifesta
interès per la política mallorquina i de la Corona Catalano-aragonesa, pel Cisma d'Occident i pel
món de la cristiandat.
Tot plegat explica la fama que tingué, tant en vida com després de mort entre cristians i
musulmans. La seva tomba a Tunis és venerada com la d'un sant o un savi.
Obra
• Llibre de bons amonestaments. Obra en vers que pretén ser un recull rimat de consells
d'acord amb la moral cristiana. Es tracta, però, d'uns consells molt materialistes,
individualistes i cínics. S'hi fa evident la intenció antimonàstica de Turmeda. Tot i això,
aquest llibre es va fer servir a les escoles catalanes com a llibre de lectura fins a mitjan segle
XIX.
• Cobles de la divisió del regne de Mallorca. Relat al·legòric sobre la situació política a l'illa
(enfrontaments entre ciutadans i forans).
• Profecies. Obra en vers de temàtica político-religiosa en la qual Turmeda intenta preveure el
que passarà en el futur. Gràcies a aquestes profecies va fruir de cert prestigi d'astròleg.
• La disputa de l'ase. La més extensa i ambiciosa. Escrita en prosa, va ser prohibida, al segle
XVI, per l'Església per anticlerical. Presenta la discussió entre l'autor i un ase ronyós de cua
tallada. Fra Anselm vol demostrar la superioritat de l'home sobre l'animal. L'ase, però, li
refuta tots els arguments excepte el darrer (el fill de Déu es va fer home i no animal).
Turmeda demostra en aquesta obra el seu escepticisme radical. Les historietes anticlericals
que conté la fan divertida i atractiva per al lector d'avui.
• La Tuhfa. És l'unica obra en àrab de Turmeda. Escrita en prosa, és un atac ferotge al
cristianisme perquè hi fa befa dels dogmes cristians. És el testimoni de la fidelitat seva a la
fe musulmana. De les tres parts que té, només la primera és de caràcter autobiogràfic. Obra
concebuda per a lectura i gaudi dels musulmans no gaire instruïts, que sense adonar-se de les
banalitats o incerteses poden creure refutades les raons del cristianisme.
SANT VICENT FERRER
Un dels personatges més universals de la història dels Països Catalans. El sant valencià més
popular; un gran comunicador amb fama de prodigis mai vistos fins aleshores; capaç de commoure i
arrossegar les masses. El predicador més important de la cristiandat que tenia com a projecte
personal salvar el món del pecat, de l'error i del desastre final.
Vida
Fill de Guillem Ferrer, notari. Home d'elevada formació intel·lectual, savi mestre en
Teologia. D'humilitat exemplar, reformador de costums i convertidor de pecadors i de jueus. D'una
santedat de la qual ningú dels qui el sentiren i conegueren no dubtà mentre vivia i que ben aviat el
portà a la canonització.
Voltat d'una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena que han perdurat en la
tradició popular i piadosa.
Cridat per ciutats i pobles quan tenien greus problemes a resoldre. A tot arreu era esperat
85

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
com un missatger de Déu; influí directament en la sort de corones reials. Esdevingué un dels
personatges de més pes d'Europa, però vivia en la pobresa.
Recorregué tot l'Occident cristià muntat en un ase i escoltat per milers de persones que
vessaven llàgrimes en sentir la seva veu forta i contundent.
No pretengué mai ser un literat, ni tingué la més vaga ambició artística. En els seus sermons,
l'única cosa que cercava era arribar al cor dels qui l'escoltaven i portar-los pel camí de la fe i de la
pietat.
Nasqué a València el 1350. Al 1367 ingressà en el convent dels dominicans on començà els
seus estudis de lògica. Estudià filosofia a Lleida, teologia a Tolosa. Va morir el 1419 a Bretanya
voltat d'un extraordinari prestigi de santedat. Un papa valencià (Calixt III, el primer de la família
Borja,) el canonitzà el 1455.
Sermons
• El seu exercici com a predicador
• Característiques
En el seu exercici com a predicador recorregué Europa i en aquest llarg pelegrinatge, en el
qual gairebé predicava cada dia -i, a vegades, més d'una vegada al dia- anava voltat de la seva
companyia: conjunt de penitents; homes, dones i criatures de tota classe, condició i nacionalitat.
Dels més humils fins als més elevats i doctes. Arreplegà més de deu mil persones, algunes de les
quals, un metge dels reis d'Aragó, en formà part més de quinze anys. N'hi havia molts que el
seguien un temps i després es lliuraven a les seves ocupacions, però d'altres (de 150 a 300) el
seguiren sempre.
En arribar en una localitat eren allotjats per gent piadosa i vivien de caritat. A la nit feien
processons en les quals es flagel·laven tot cridant “Misericòrdia!” i, sovint, després el sant
predicava.
Sempre va predicar en català allà on anava i tothom l'entenia. Cal explicar-se aquest fet per
l'atracció poderosa que la personalitat del predicador exercia sobre l'auditori; la seva gesticulació;
l'apassionament que abocava als seus sermons i perquè l'auditori era format per gent senzilla i
ignorant, més disposada a emocionar-se que no a entendre. Aquestes persones acudien als sermons
sabent ja de què li parlarien, decidits a deixar-se convèncer, de tal manera que s'hi produïen
fàcilment escenes de frenètic fervor i autosuggestió col·lectius.
Els jueus i els moros eren obligats a assistir als seus sermons. Un cop els tenia davant els
ultratjava, humiliava i incitava l'auditori a prendre venjança, fent-los responsables de la mort de
Crist i dels mals que patia la localitat on predicava. De manera que, sovint, quan s'assabentaven que
el sant arribava a una ciutat, en fugien abans que ell hi entràs.
Del setembre de 1430 fins a gener de 1414 predicà a Mallorca. Es conta que hi havia
sequera i al tercer dia que predicà, plogué.
El 1416 a Tolosa, molts testimonis declaren que tenia un aspecte malaltís, molt pàl·lid i que
semblava molt vell; però just després de celebrar missa i predicar un sermó de sis hores, se'l veia
fogós i ple de salut.
A Castras els regidors es veieren obligats a tancar-lo en un cercle de fusta per tal que la gent
no l'empenyés, ja que volien tocar-lo.
Es conserven 280 sermons; un centenar de publicats. No foren escrits prèviament pel sant,
ni els reconstruí després de memòria, sinó que en la seva companyia hi havia clergues, teòlegs i
juristes que copiaven i després els passaven en net (són anomenats reportadors). Alguns foren
traduïts al llatí, altres conservats en català. Tots són un resum i servien com a model d'aprenentatge
d'altres predicadors.
86

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Les característiques més destacades dels seus sermons i d'ell com a predicador són:
• Sabia contactar amb l'auditori. No oblidem que gran part dels fidels que l'escoltaven eren
gent senzilla i ignorant, cosa que retreia.
• Molt sovint s'adreçava en segona persona.
• Fins i tot arribava a al·ludir directament alguna persona d'entre el públic que l'escoltava.
• La seva gesticulació. Acompanyava la seva veu de gestos expressius, amb els quals feia
aparent o dramàtic allò que deia. De vegades un senzill “així” revelava un gest.
• Els diàlegs. Reproduïa diàlegs fent veus diferents i cantava cançons.
• Feia servir l'onomatopeia. Un dels recursos més colpidors del seu estil. Reproducció oral
molt sovint fortament cridada de renous i brogits.
• Exemples. Alguns tenen el caràcter típic de la faula animalística.
• To popular. Els temes tractats (la mort, el pecat...) eren adaptacions populars dels textos
bíblics amb la intenció de ser entès per tothom i aconseguir el seu propòsit de conduir les
ànimes per bon camí. Una persona de la seva intel·ligència i ciència sabia que la predicació
eficaç és la plana i senzilla.
ACTIVITATS
1. Llegeix el fragment següent que pertany a “la visió crítica de la dona” de l'obra Lo Crestià
de Francesc Eiximenis i contesta les preguntes.
[...] Tot en ella és falsia, ja que si la mires als peus, duu sempre talons, si pot, que la facin més alta;
no posa el peu pla per anar més falaguera i més airosa. Tot el cos s'estreny per semblar més prima;
els pits i les anques s'engrosseix per semblar més ben feta; la barba, les celles i el front s'afaita per
no aparèixer peluda; els cabells duu manllevats, les celles pontades, la cara pintada; els llavis porta
tenyits; [...] les dents es pinta; l'alè i el cos es perfuma perquè no se sentin les seves olors amagades;
la veu s'aprima, el coll plega i mou com a serp per semblar més falaguera; les mans s'omple d'anells
i el cos de bells ornaments perquè tothom es fixi en ella i sigui més bella [...]; en totes quantes parts
té posa qualque ficció, de manera que així ornada ja no és la que era sense tots aquells
aparellaments. I, sobretot, té el cor, a dins, com una font, bóta i barral de falsedat, ja que en res més
no pensa i de res més no parla [...].
El cinquè vici reprensible en els vestits és el tall i la forma, ja que alguns cada any muden la norma
de vestir, i això és gran curiositat i gran supèrbia. Entre totes les curiositats i bogeries d'aquest
temps [...] trobar vestits que cobreixen la cara i les mans i descobreixen les anques i les parts
vergonyoses [...]. I amb aquestes curiositats el diable n'hi ha mesclades d'altres, com és que porten
camises estretes al cos, que meravella és com no es trenquen les costelles, i així amples als pits, que
per força s'han d'omplir de cotó o d'altra cosa, ja que natura no basta per fer-los tan grossos.
Deus saber que demanaren a un poeta quina cosa era una dona i respongué que cap que pogués ser
qualificada d'humana i que calia anomenar-la, millor, guineu, cranc o serp. Primerament guineu,
perquè sempre pensa falsedats i enganys a qualsevol part on sigui. Després pot ser anomenada cranc
perquè sempre va torta i perquè per fora sembla una cosa meravellosa i a dins no hi res de bo.
• Digues quins són els costums, o bé vicis, que té la dona i que resulten censurables per a
Eiximenis.
87

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
• Quins d'aquests costums de la societat del XIV són moda encara ara i quins, diries, que s'han
perdut?
• A l'últim paràgraf, la dona és comparada a una guineu, un cranc i una serp? Què cal pensar
de la comparació amb la serp?
• El lector pot tenir la impressió de haver llegit una crítica mordaç a la dona. És realment
aquesta, la voluntat de l'autor?
2. Llegeix aquestes estrofes (65-73) del Llibre dels bons amonestaments de Turmeda i contesta.
Diners de tort fan veritat, Diners tornen los malalts sans;
e de jutge fan advocat; moros, jueus e crestians,
savi fan tornar l'hom orat, lleixant a Déu e tots los sants,
pus que d'ells haja. Diners adoren.
Diners fan bé, diners fan mal, Diners fan vui al món lo joc,
diners fan l'home infernal e fan honor a molt badoc;
e fan-lo sant celestial, a qui diu “no” fan-li dir “oc”.
segons que els usa. Vejats miracle!
Diners fan bregues e remors, Diners, doncs, vulles aplegar.
e vituperis e honors, si els pots haver no els lleixs anar;
e fan cantar preïcadors: si molts n'hauràs poràs tornar
Beati quorum. Papa de Roma.
Diners alegren los infants Si vols haver bé e no dan
e fan cantar los capellans per advocat té sant “jo ha'n”.
e los frares carmelitans Totes coses per ell se fan,
a les grans festes. en esta vida.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
• Escrita en una intenció didàctica, aquesta obra, és una paròdia (imitació burlesca) d'un
sermó en vers, però tergiversa completament la intenció de la seva font. Presenta tot un
conjunt de consells, però de quin tipus? Raona-ho.
• Assenyala les estrofes que contenen una malèvola al·lusió als capellans. Què els critica?
• Resumeix-ne la idea principal. La consideres fora del nostre temps?
• Fes-ne el recompte sil·làbic i la rima.
• Identifica al poema els següents recursos literaris: joc d'antítesi, hipèrbole, hipèrbaton,
anàfores, polisíndeton, joc de paraules (fixa't en la darrera estrofa), interpreta aquest joc de
paraules.
88

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
3. Aquests fragments pertanyen a diferents sermons de Sant Vicent Ferrer. Llegeix-los i
contesta.
Mestre Vicent arribà en esta ciutat divendres, primer dia de setembre. Lo qual és estat rebut molt
solemnement, e lo dissabte matí començà de preïcar. Fou al dit sermó la més part del poble d'esta
ciutat. Han-lo, senyor, en tanta devoció, que totes les nits s'hic fan grans processons e s'hic assoten
molts hòmens, dones e infants. E vistes per Nostre Senyor les oracions e plegàries dels infants e del
poble, atès, senyor, que aquest regne era del tot perdut per secada, de continent, senyor, al terç jorn
que lo dit mestre Vicent hac preïcat, ha molt bé plogut per tota l'illa, de què lo poble s'és molt
alegrat.
• A quin lloc geogràfic fa referència? En què t'has basat?
• Quins costums s'hi esmenten?
[...] no solament parlant de boca, Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos
vestiu e preneu la camisa per lo matí. “Pater noster”a la una mànega, e “xa, xa, xa”, Marieta, posa
l'olla, “Pater noster” (oh, que bella oració!), e quan vos botonau, “Ave Maria, eeeh!, gratia plena,
xa, xa, xa”, no val res: altres patersnostres de llançol, ni val ni nou [ni serveix ni fa nosa]. E
vosaltres, dones, ¿com feu oració? “Senyor, quan me lligue e m'estire les celles, prenc lo mirall: Ave
Maria, xa, xa, xa”. No val res aitampoc.
• És una crítica a l'oració dita sense devoció. S'adreça a aquelles persones que resen mentre
fan altres activitats. Què fan els homes i què, les dones? Diries que les dones pequen més?
• Comenta quins recursos o característiques expressives ha fet servir sant Vicent.
Jo anava per lo Delfinat e venc un home e dix-me: “¡Oh, tant profit me féu un sermó que oí de vós!
“E com?” “jo pugí en un arbre e caiguí, que tota la cuixa me obrí”. E jo li viu la nafra guarida, e
dix-li com ne guarí. Dix que havia feta una creu sobre la nafra ab lo nom de Jesús tres vegades. A
poc de temps fo guarit. En Lombardia caigué un fadrí e obrí's lo cap; e lo pare dix: “Jesús”, etc. E
axixí ho feits vosaltres.
• En aquest fragment, s'hi explica un miracle. Explica'l.
• Comenta'n els trets que el sant va fer servir per mantenir el contacte amb l'auditori.
• Etc.: s'ha d'entendre com la manera que tenien els reportadors d'expressar la manca de temps
a escriure el que sentien.
89
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
L'HUMANISME: UN CANVI DE MENTATLITAT
L'Humanisme. Traduït del grec significa “amor a la condició humana”.
Corrent literari i de pensament que pretén incorporar les formes culturals del món clàssic a la
civilització medieval. Propòsit de recuperar els clàssics, ja que són un instrument per a l'elevació de
l'esperit de la persona. Segons paraules de Lluís Nicolau d'Olwer, polític i escriptor català (1888-
1961), l'Humanisme “no és més que la projecció de l'home”; una nova valoració de l'home i del seu
paper en el món, que forjarà les bases ideològiques del Renaixement (finals del segle XV- 1a meitat
del segle XVI).
Més que coneixement dels clàssics implica una nova actitud davant la seva presència: els autors
clàssics ja eren coneguts des de feia temps a Catalunya, però en sentit d'autoritats o un conjunt de
màximes. Es tracta, doncs, d'una nova situació de l'home i de la seva manera d'entendre el món.
L'ànsia pel saber, la valoració de la intel·ligència, de la bellesa i dels llibres com a forma material de
transmetre-la són símptomes del canvi de mentalitat.
Causes.
Crisi econòmica de l'Europa medieval. Crisi de mitjans de subsistència, ja que l'agricultura no
donava l'abast a alimentar una població creixent, terres i boscos no podien suportar una explotació
tan intensa. Males collites, deutes reials, devaluació de la moneda... provoquen misèria,
descontentament, revoltes...Totes aquestes crisis desemboquen en una crisi de mentalitats: el
teocentrisme fou substituït per l'antropocentrisme; la mentalitat cavalleresca, donarà pas a la
supremacia dels diners i del treball per a resultats pràctics; l'aristocràcia entra en decadència per
donar pas a una creixent burgesia.
Canvi en la finalitat de la literatura. Segons la mentalitat medieval, la literatura havia de tenir una
finalitat didàctica i moral i la bellesa era sempre referida al seu Creador -Déu- i servia per a
reconèixer la seva grandària. Segons la mentalitat humanística, la literatura tenia com a finalitat la
satisfacció espiritual i la perfecció humana. La bellesa era considerada un valor per si mateixa.
Itàlia: bressol de l'Humanisme.
Tingué l'origen a Itàlia al segle XIV (Trecento). Dante (1265-1321) ja havia anunciat el canvi de
mentalitat, però Petrarca (1304-1374) n'esdevé el model. Els humanistes com Petrarca recuperen el
gust pels clàssics. No només els llegeixen, tradueixen i admiren, sinó que també assimilen la seva
manera de pensar i escriure. Escriuen inicialment en llatí, però també en vulgar. La seva poesia
escrita en italià inicia una revolució poètica que afecta tant a la mètrica com als continguts.
L'Humanisme català. La Cancelleria reial.
Cal tenir present que l'Humanisme només tingué repercussió en la prosa. L'entrada de l'Humanisme
a Catalunya pot situar-se vers l'any 1380, moment en què comença a operar-se un canvi en les
lletres catalanes i s'emprèn la primera traducció de Petrarca: Valter e Griselda per Bernat Metge.
Ja al regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87) s'accentua el coneixement de la cultura llatina a base
de traduccions d'obres històriques. Alfons el Magnànim va establir la capital de la Corona a Nàpols;
va fomentar la literatura en català, llatí i aragonès i fou protector d'artistes i intel·lectuals.
90

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
La Cancelleria reial és un organisme burocràtic integrat per escrivans, secretaris i protonotaris,
encarregats cadascú al seu grau de redactar tota mena de documents reials (lletres, informes,
nomenaments...que s'escampaven per tot el regne). La Cancelleria actua de model unificador de la
llengua després de Llull. El membres de la Cancelleria dominaven les tres llengües diríem oficials:
llatí, català i aragonès. Un bon llatinista suposa haver adquirit una preparació gramatical, retòrica i
estilística. El grup de funcionaris de la Cancelleria reial creà un ambient literari que contribuí a la
difusió de l'esperit humanístic (Bernat Metge).
De fet, s'observa en els documents un nou estil caracteritzat en l'amplificació dels períodes
sintàctics (frases molt llargues), hipèrbatons més o menys forçats (amb verbs al final de l'oració),
incorporació de cultismes lèxics i cúmul de subordinades.
DANTE I EL DOLCE STIL NOVO (DOLÇ ESTIL NOU)
A Itàlia, durant els segles XIV i XV la poesia de tradició trobadoresca evoluciona i dóna lloc a
l'escola poètica del dolce stil novo. És un moviment renovador de la lírica italiana que suposa la
superació de la poesia trobadoresca. El seu iniciador és Dante Alighieri amb la seva obra Divina
Comèdia, amb la qual pretén marcar distàncies amb els seus predecessors: és una recerca de
l'autenticitat, de la sinceritat i del pensament íntim a l'hora de reflectir els sentiments amorosos en la
poesia. Dolç en l'expressió amorosa. Una dolçor aconseguida per la delicadesa de la frase i la
musicalitat del llenguatge. Una musicalitat que s'elabora amb paraules. El text se separa de la
música. Nou, per una nova manera d'expressar l'amor. El vincle vassallàtic de l'amor cortès és
superat per la contemplació meravellada de l'estimada. L'amor heretat dels trobadors assumirà un
valor espiritual, símbol de la divinitat.
Els poetes que integren aquest corrent produeixen les seves obres entre finals del segle XIII i
principis del XIV.
DANTE (1265-1321)
Iniciador del dolce stil novo, concep l'amor d'una manera absoluta (l'amor que mou el cel i les
estrelles, en diu). Espiritualitza exageradament la seva estimada Beatrice, la seva musa. El seu amor
cap a Beatriu segueix després de la mort d'ella, com a estímul de perfecció moral i com a elevació
cap a Déu. La seva obra principal, la Divina Comèdia, ens parla del viatge de Dante a l'infern, al
purgatori i al cel. En aquest viatge, recrea la societat en el seu conjunt. Un poema al·legòric en què
descriu els passos que ha de fer l'home per assolir la felicitat espiritual i material.
PETRARCA I L'HUMANISME
Iniciador de l'Humanisme. Admira tant l'època clàssica que escriu la major part de les obres en llatí.
Al marge d'aquestes obres, però, també té 366 composicions en romanç (toscà, la base de l'italià
d'avui) que, tot i que ell no les té en bona consideració, són el model que servirà de base a la lírica
moderna. Laura serà la seva inspiració, la seva musa.
91

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Vegem, a grans trets, com han evolucionat el tractament de l'estimada, el paper de l'enamorat
i l'estil en la poesia trobadoresca, en la de Dante i en la de Petrarca.
Tractament de l'enamorada:
Poesia trobadoresca Dante Petrarca
L'estimada és la “midons” La “midons” és superada L'amor ideal no és la dona angeliun
ésser superior jeràrqui- per la dona “angelicata”, cal de Dante, sinó més bé una docament
parlant. Aquella que mereix ser na idealitzada. Per al poeta,
amada no per la noblesa Laura arribarà a la més elevada
de sang, sinó per la noblesa espiritualitat.
de cor. Per a Dante, Beatriu
serà la Teologia que el conduirà
cap a Déu.
Paper de l'enamorat:
P. trobadoresca Dante Petrarca
L'amor s'entén com una El poeta parla de l'amor Per al poeta no es tracta de cercar
relació de vassallatge. Per amb una expressió culta molta originalitat psicològica,
tant, l'enamorat ha de ser- carregada d'espiritualitat sentiments nous, sinó de refinar
vir la dama,és a dir estimar-la. i misticisme. Aprofundeix i matisar la gamma d'afectes i
en els sentiments que són estats d'ànim en un enamorat
comunicats de manera desesperançat. Els sentiments
psicològica partint del són expressats en voluntat
del seu interior. Introspectiva, de conèixer-se
per dins, sense estalviar-se
sensacions contradictòries que
experimenti.
Estil
p. trobadoresca Dante i Petrarca
Poesia escrita en provençal Continua utilitzant-se la cançó, però s'imposa progressivament
i subjecta a unes normes el sonet. Composicions escrites en romanç. Un llenguatge que
rigoroses tant en la forma harmonitza estil i contingut, amb una musicalitat elaborada
com en la música i el per les paraules. Se separa el text de la música.
contingut. Tres estils.
92

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Exemple d'un dels sonets del Cançoner de Petrarca. Traduït per Narcís Comadira.
M'esperona el voler, l'Amor em guia,
el plaer em tira, l'hàbit em transporta,
l'esperança m'incita i reconforta
i dóna la mà dreta al cor, que defallia.
La pren el miserable i no s'adona
que és cega i deslleial la nostra escorta:
hi regnen els sentits, la raó és morta,
i un desig vague un altre n'afaiçona.
Virtut, honor, bellesa, un gest gentil
i dolços mots als bells rams m'han lligat,
on el cor s'hi envesca, bla, sens mida.
Mil tres-cents vint-i-set, havent tocat
just l'hora prima, el dia sis d'abril,
vaig entrar al laberint; no en veig eixida.
Els versos d'aquest sonet ens mostren la capacitat artística de Petrarca: sap reflectir l'estat angoixós
de l'enamorat, el contrast de sentiments, l'afany de purificar l'emoció amorosa. La dona estimada,
Laura, és imatge de la bellesa que cal saber traduir en les paraules. Laura, l'amor ideal del poeta, és
la dona que ell va conèixer a Avinyó el 6 d'abril de 1327, de bon matí -”just a l'hora prima”-.
Així parla de Beatriu, Dante, en diferents versos de Vita nuova.
El cel, que no té altre defecte
que no tenir-la a ella.
Diu d'ella Amor: “Una cosa mortal
com pot ser tan rica i pura”?
Dels seus ulls, quan ella els mou,
surten esperits d'amor inflamats,
que fereixen els ulls de qui els mira.
A ella li veieu l'Amor pintat al rostre
on ningú no pot mirar-la fixament.
Dante expressa el sentiment amorós amb una càrrega d'espiritualitat i misticisme. Beatriu és talment
un ésser puríssim molt allunyat de la dona real.
93

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
BERNAT METGE
Bernat Metge (1340/46-1413) fou la figura més notable del cercle d’autors que desenvoluparen la
seva tasca literària al voltant de la Cancelleria Reial. La seva prosa és, doncs, un magnífic exemple
de l’estil imposat per la institució, i traspua llatinismes tant en la sintaxi com en el lèxic.
Metge fou, a més, el representant d’una nova concepció més agosarada de la realitat humana que
l’allunyà dels autors estudiats de la literatura religiosa i moral. No trobam en ell cap preocupació
doctrinal, com en el cas de Francesc Eiximenis, ni de reforma moral, com en els sermons de sant
Vicent Ferrer. El seu caràcter és més aviat escèptic, però, a diferència també d’Anselm Turmeda,
l’escepticisme del qual s’amagava sota una capa fingida de religiositat –adés cristiana, adés
musulmana–, era més obert, més cínic i amb uns trets que el relacionaven directament amb el
corrent clàssic de l’epicureisme. 6
Bernat Metge no fou en absolut un escriptor d'idees originals. Recollí materials d'allà on els trobà, i
no es preocupà gaire d'elaborar-los. Tanmateix, no podem acusar-lo de plagiar sense caure en un
anacronisme, ja que durant l'Edat Mitjana l'adjectiu de plagiari no comporta la mateixa significació
que en l'actualitat. Allò que és plenament original en Metge és la seva actitud davant la vida, que es
manifesta en un conjunt de característiques totalment modernes i, doncs, humanístiques: sentit
crític, ironia, escepticisme, exaltació de la bellesa com a finalitat.
Lo Somni
En l’obra Lo Somni és on trobem una formulació més personal de l’escepticisme de Metge. La
redacció de l’obra (datada el 1399) està unida a unes circumstàncies concretes de la biografia de
l’autor.
Un cop mort Joan I, el 1395, un grup de funcionaris, entre els quals hi havia el nostre escriptor,
foren acusats de corrupció i de malversació de fons, així com també de traïció. L’acusació ja venia
de temps enrere, formulada pel govern de la ciutat de Barcelona, però el monarca es negava
reiteradament a perdre la confiança en els seus servidors i consellers. Quan sembla que, finalment,
es decidí a obrir una investigació que normalitzés la situació, li sobrevingué la mort en un accident
de cacera, en unes circumstàncies que no es van aclarir mai. La sospita d’assassinat s’afegia així a
la llarga llista de delictes atribuïts al grup de funcionaris en què es trobava Metge.
El 1396 s’obrí un procés contra els acusats. Pel que conta el mateix Metge a l’inici de Lo Somni,
possiblement fou empresonat, però el 7 de desembre del 1398 el rei Martí I l’Humà absolgué tots
els acusats en una mena d’amnistia general, incloent-hi el nostre autor, que passà al seu servei.
Aquests fets són imprescindibles per a comprendre els motius de la redacció de Lo Somni. Darrere
l’obra hi ha una intencionalitat política i eminentment personal, d’autodefensa, lluny, per tant, de les
motivacions morals i socials dels intel·lectuals generadors d’una literatura doctrinal. El receptor més
immediat de l’obra fou el nou rei, Martí l’Humà, a qui Metge intentava convèncer de la seva
innocència i de la fidelitat amb què el serviria, tal com havia servit el seu antecessor. I ho féu d’una
6 Als epicuris, durant l'Edat Mitjana, se’ls considerava persones que no creien en la immortalitat de l’ànima i que, en conseqüència,
sols cercaven el plaer sensual. Aquesta era una simplificació del pensament del filòsof Epicur, però mostra la imatge que els teòlegs
tenien d’alguns intel·lectuals que començaven a mostrar el seu escepticisme envers la religió
94

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
manera interessant: posant la defensa en boca del mateix rei difunt, Joan I.
Lo Somni està escrit en primera persona i consta de quatre parts, estructurades en forma de diàleg:
• Llibre primer. La primera part s’obre amb el jo protagonista a la presó; mentre dorm, en un estat
de somni febril, se li apareix l’esperit de Joan I, acompanyat de dos personatges més: l’ancià
Tirèsies i el jove Orfeu. Metge aprofita per a preguntar al rei sobre el seu destí després de la sobtada
mort d’aquest,i l’esperit del monarca l’informa que es troba al purgatori, del qual sols podrà sortir
quan finalitzi el Cisma d’Occident. Davant l’escepticisme del seu antic notari, que no creu que
l’ànima pugui viure al marge del cos, s’enceta un diàleg sobre la immortalitat de l’ànima, en el
qual el rei es basa en arguments lògics i en autoritats.
• Llibre segon. Aquesta part està dominada per la justificació de l’autor. Joan I explica els motius
de la seva mort: Déu va permetre que morís sobtadament per tal que així es pogués manifestar
públicament la innocència de Metge i de la resta dels encausats. Joan I descriu la seva situació en el
purgatori i, incidint un cop més en la innocència del seu antic servidor, li manifesta que el motiu de
la seva visita és treure’l de l’error en què es troba pel fet de creure que l’ànima mor amb el cos.
• Llibre tercer. En aquesta part prenen la paraula els dos acompanyants de l’esperit reial. L’endeví
Tirèsies acompanya el rei per la seva afició en vida a l’astrologia, mentre que Orfeu representa la
seva afició a la música. Tots dos narren llurs respectives històries, i Tirèsies, el moralista rigorós i
agre, blasma contra les dones, en una traducció gairebé literal de Corbaccio de Boccaccio.
• Llibre quart. Aquesta part és la resposta de Metge al parlament de Tirèsies. Fa una defensa de les
dones, proposant models de virtut femenina en l’antiguitat, i acaba amb la lloança de la nova reina,
Maria de Lluna. A més, ofereix arguments per a demostrar que tots els vicis que Tirèsies ha atribuït
a les dones també es troben, en un grau molt més elevat, en els homes. L’obra finalitza en el
moment en què, una vegada acabats els diàlegs, el jo protagonista es desperta del seu somni.
És evident la finalitat d’autojustificació que domina les pàgines de Lo Somni, que pel que sembla va
tenir l’efecte desitjat sobre Martí l’Humà. Tota l’obra és un joc magistral en què l’autor condueix
hàbilment el lector cap al terreny que li interessa: reconciliar-se amb el rei i continuar gaudint del
favor reial. L’escepticisme de Metge s’hi presenta amb una intel·ligent ironia i es troba
perfectament resumit en la frase amb què justifica davant el monarca la seva descreença: “ço que
veig crec, e del pus no cur”.
La major part de Lo Somni està construïda a partir de manlleus directes –fins i tot literals– d’altres
obres, com les Tusculanae i el Somnium Scipionis de Ciceró, el Corbaccio i el De genealogia
deorum de Boccaccio, les Metamorfosis d’Ovidi, els Facta et dicta memorabilia de Valeri Màxim,
el De remediis utriusque fortunae de Petrarca, etc., cosa, d’altra banda, perfectament normal a
l’Edat Mitjana.
Amb tot, la mestria de Metge organitza els materials fins a dotar el conjunt d’una originalitat
notable, i l’autor aporta la seva particular actitud intel·lectual, que plana sobre tota l’obra.
Un altre element que atorga unitat a Lo Somni, i que fa que sigui quelcom més que la mera
juxtaposició de fragments manllevats d’aquí i d’allà, és l’estil de la prosa, característic de la prosa
notarial cancelleresca a què ens hem referit abans.
95

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Altres obres de Bernat Metge
Altres obres escrites per Metge són les següents:
• El Llibre de Fortuna e Prudència (1381), sobre la qüestió de la Providència, analitzada des d’una
perspectiva plenament medieval. Es tracta d'una obra en vers d'octosíl·labs aprariats.
• La Història de Valter e Griselda (1388), traducció al català d’una versió llatina de Petrarca d’un
conte del Decameró. Cal destacar que en el pròleg es troba el primer elogi de Petrarca sorgit de la
ploma d’un escriptor de la península ibèrica; una mostra més, en definitiva, dels nous camins que
s’albiraven en la producció de Bernat Metge, autor a cavall entre l’esperit medieval i una nova
manera de fer literatura unida a una nova concepció de l’home i del seu lloc en l’univers.
La narració descriu com un marquès sotmet a dures proves de fidelitat la seva dona, d'extracció
humil, fins que en resta convençut. En aquest cas, l'argument pertany encara a l'òrbita medieval, per
contra, és important el fet que catorze anys després de la mort de Petrarca (1374) un escriptor d'un
altre país ja se'n fa ressò.
Aquesta traducció, pulcra i precisa, constitueix cronològicament el primer rastre de petrarquisme a
la Península Ibèrica. Bernat Metge la dedica a Isabel de Guimerà, filla d'un tresorer reial, amb la
intenció que el pogués ajudar en la resolució favorable dels seus processos amb la justícia. Cal
destacar els elogis a Petrarca en la carta dedicatòria,.
ACTIVITATS
1. Els humanistes defensaven el dret a pensar, a observar críticament el món que els envoltava. Si
bé hi havia ja un escepticisme medieval, l'humanisme desenvoluparà un escepticisme humanista des
del qual expressarà les mateixes reflexions sobre la vida, però ara a través d'una òptica més racional
i més humana.
Classifica les característiques següents segons que els consideris propis d'un pensament
medieval, basat en la fe, o un d'humanista basat en la raó. Intenta relacionar-los en parelles de
contraris.
• El fet d'escriure s'entén sols sota el prisma de l'evangelització.
• Ars predicandi.
• El llibre és un company que proporciona delectació i saviesa.
• Imitació servil dels recursos de l'oratòria llatina.
• Societat de mercat, regida per la banca, la indústria i el comerç.
• Antropocentrisme.
• Tempus fugit.
• La Fortuna és cega i regeix capriciosament els destins dels humans.
• Teocentrisme.
• La jerarquia estamental es pot subvertir amb el poder dels doblers.
• Concepció del món feudal i estamental.
• El fet d'escriure representa un goig, un ennobliment social i un mitjà d'expressar idees
noves.
• Ars dictandi.
96

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
• La Fortuna és una força supeditada a la voluntat de Déu.
• La trasucció d'obres clàssiques llatines al romanç servien per a secularitzar i expandir la
cultura.
• Intenten fer del romanç un vehicle d'expressió culta.
• L'afany moralitzador els porta a citar els clàssics descontextualitzant-los.
• Carpe diem.
Medieval Humanista
Tempus fugit Carpe diem
2. Si compareu els dos textos següents veureu com conten la mateixa història però amb dos
estils totalment diferents. Intenta fer un comentari comparatiu d'ambdós. Has de tenir en
compte la teoria sobre les característiques estilístiques de cadascun dels autors i de l'època
respectiva.
En una ciutat era una dona, e per un gran crim fonc sentenciada que morís de fam: pens que devia
ésser alguna honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava la seva criatura; e sabent que era
sentenciada sa mare, així la filla feia alletar son fill, e ella conservava la llet per a sa mare. E hac
gràcia que hi entràs a visitar sens vianda; e així, conservant la llet, e com era entrada en la presó,
dava a mamar a sa mare e buidava-li les mamelles, e així dos vegades lo dia, hora de dinar e al
vespre. Així la sostenc molts dies, e lo jutge deia: “Com se pot fer que no sia morta?”. Lo jutge dix:
“No pot ésser”, e lo jutge ho volc veure, e véu que la vella mamava. Plagué-li tant esta pietat, que
delliurà la mare. Esta era bona filla.
SANT VICENT FERRER
Bé pens que et recorde d'aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mort condemnada
en lo carçre, e per compassió de son execudor, per tal que aquí famejant morís, reservada, com sa
filla, la qual algunes vegades l'entrava vesitar, jatsia fos ben amonestada e sol·licitada ab gran pena
per lo dit execudor que no li metés dina alguna vianda ne res ab què pogués sa vida allongar, no
contrastant lo dit manament, veient que en altra manera no li podia ajudar, la sostenc ab la llet de
les sues mamelles per gran temps, entrò que fou sabut per les guardes del dit càrcer, e publicants
açò al dit pretor, obtengueren a aquelles per aquesta novitat remissió graciosa.
3. Llegeix el fragment de lo Somni i contesta les qüestions proposades:
BERNAT METGE
"Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos
sabessen contra mi, segons que despuis clarament a llur vergonya s'és demostrat, mas per sola
iniquitat que m'havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit,
estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me
97

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat
de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la
forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir.
Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut
pelós carmesí, sembrat de corones dobles d'aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo
dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; e
l'altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots
los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort
llejament.
E quan haguí ben remirat, especialment lo desús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés
lo rei En Joan d'Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d'aquesta vida, al
qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí'm terriblement. Lladoncs ell me dix:
–Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.
Quan jo l'oí parlar, coneguí'l tantost; puis tremolant diguí:
–Oh senyor! ¿Com sóts vós ací? ¿E no morís l'altre dia?
–No morí –dix ell–, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l'espirit a Déu, qui el m'havia donat.
–¿Com l'espirit? –diguí jo–. No puc creure que l'espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell
que la carn té.
–E doncs, ¿què entens –dix ell– que sia jo? ¿No saps que l'altre dia passé de la vida corporal en què
era?
–Oït ho he dir –responguí jo–, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts
viu. Mas la gent, o per tal com ho volria, car totstemps s'alegra de novitats, e especialment de
novella senyoria, o per alguna barateria que vol fer, ha mès en fama que sóts mort.
–La fama –dix ell– és vera que jo he pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab
tu.
–Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats
mort, car hòmens morts no parlen.
–Ver és –dix ell– que els morts no parlen; mas l'espirit no mor, e per consegüent no li és impossible
parlar.
–No em par –diguí jo– que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e
bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer
que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he cregut que ço que hom
diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància
de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és
corromput lo subjecte en què és, qui s'apaga e d'aquí avant no el veu hom."
98

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
(De Lo somni. Barcelona: Quaderns Crema, 1999, p. 53-55)
a. Fes la descripció del rei, quan apareix a Bernat Metge.
b. Com eren els personatges que l'acompanyaven? Qui eren? Cerca'n informació (Recorda que
sempre has de citar-ne les fonts)
c. Qui creus que deu ser “la mare de la carn” que se cita al text ?
d. Fes un resum del diàleg entre el rei don Joan i Bernat Metge.
e. Digues a quin llibre de Lo Somni pertany el fragment i per què.
99
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Ausias Marc i la seva poesia
Classificació de poemes
Tema de l'amor. El mestre de l'amor
Ausias Marc i les dames
El poeta del desig
Religiositat
Llengua i estil
AUSIAS MARC I LA SEVA POESIA
Reclam a tots los meus predecessors,
cells qui Amor llur cor enamorà,
e los presents e lo qui naxerà,
que per mos dits entenguen mes clamors;
E lo desig en mi jamés morrà. (morirà)
AUSIAS MARC
Així s'exclama Ausias Marc, reclamant set segles després de la seva mort corporal l'atenció de tots
els qui han experimentat la força de l'amor o l'experimentaran per manifestar-nos la immortalitat del
seu propi sentiment.
El jo líric d'Ausias Marc ha deixat com a testimoni poètic tota una experiència psicològica dels seus
pensaments i sentiments.
Nascut segurament a Gandia el 1397 , va morir a València l'any 1459. Fill d'Elionor de Ripoll i del
poeta Pere Marc, fou nomenat cavaller de molt jove. Uns favors aconseguits del rei van permetre
que es retirés de la vida militar als vint-i-set anys, a Gandia i després a València. Alfons el
Magnànim el fa falconer, primer graó per progressar.
No es va casar fins als 39 anys. La relació amb la primera esposa, Isabel Martorell, germana de
Joanot Martorell, és ben pràctica: enllaçar dues famílies per un dot i fins que Marc no el té
assegurat, no es casa. Sis mesos després de casats mor Isabel sense descendència. Amb Joana
Escorna, la segona esposa, sembla d'entrada un casament pràctic, amb un dot millor. Degué, però,
estimar-la perquè quan ella mor, Marc compon sis Cants de mort molt corprenedors. Totes dues
esposes el feren hereu dels seus béns. No tingué fills legítims, però sí bastards.
Res de tot això no es trasllueix en la seva poesia, que ens presenta un home que aspira a l'ideal d'un
amor pur i que quan no l'aconsegueix, mostra un individu turmentat i fins i tot tràgic. No cal anar a
cercar a la seva poesia la història de la seva vida. Sí en canvi, hi trobarem la lluita íntima entre
l'home ideal que volia ser i l'home real que era.
partit me trop com si hom me serràs:
si em vull aunir, lo cor me trop sense sang.
Per tant, la seva poesia no és una biografia, sinó la comunicació d'uns estats d'ànim, molt sovint
variats i contradictoris que, deixant a part si són o no sincers, reflecteixen l'home amb els seus
anhels i decepcions, certituds i contradiccions... o sigui, un home sempre actual i real.
100

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
CLASSIFICACIÓ DE POEMES
En quatre grups temàtics:
• Cants d'amor: Martí de Riquer, seguint la tradició trobadoresca de la dama identificada
amb un senyal, ha dividit la poesia de Marc en cicles segons el senyal: “Plena de seny”,
“Llir entre cards”, “Oh folla amor”,”Amor, amor”, “Mon darrer bé” i tretze poemes sense
senyal.
• Cants de mort: sis poesies, elegies per la mort de l'estimada.
• Cants morals: exposa les seves idees sobre l'amor, el dolor, el bé, la virtut, el plaer. Revelen
l'actitud d'un home culte, coneixedor dels filòsofs, profundament cristià, molt sovint
desenganyat de la vida, de l'amor, preocupat pel destí final de l'home, sobretot d'ell mateix.
Li donaren fama de poeta filosòfic.
• Cant espiritual: un extens poema, una sincera pregària a Déu.
• Poemes de circumstàncies: onze poemes d'índole molt diversa. Quatre dirigits al rei Alfons
el Magnànim, un al seu amic Antoni Tallandes, bufó del rei...
L'AMOR. MESTRE DE L'AMOR
Es mou sempre entre la idea i la passió, l'amor intel·lectual i l'amor sensual.
Tres amors són per on amadors amen.
L'u és honest, e l'altre, delitable;
del terç call, que és lo profit amable
Marc classifica l'amor en “honest”, “delitable” i “profitós”. És la mateixa classificació que Aristòtil
usava per a classificar el bé. A través de la seva poesia, aquests tres tipus d'amor sortiran amb noms
diferents: “amor honest” o “espiritual” (“fina amor”, “vera amor”...), “amor delitable”, “sensual”,
“vil”, “brut”, “plaer carnal” (“folla amor”); del “profitós” en parla poc, del terç me call diu al vers.
La majoria d'homes cerca el plaer que prové de la carn, mentre que són pocs els que cerquen el
plaer en l'enteniment, perquè el primer acontenta els sentits; en canvi, el segon exigeix l'hàbit del
bé. L'home que es compon d'ànima i cos assoleix la perfecció quan la carn és dòcil a la raó (és a dir,
quan les passions són dominades per la raó):
Los purs delits que pels senyals hòmens senten,
bé atemprats, la dolor no s'hi mescla.
El domini de les passions per la raó és el que distingeix l'home de l'animal.
Marc confessa la seva incapacitat per mantenir-se en l'amor espiritual, però no cerca la solució en
l'amor a Déu (així com els moralistes: Sant Vicent Ferrer, Eiximenis). El seu ideal no és diví, és
humà. Aspira a un amor espiritual entre l'home i la dona, basat en la pura contemplació de l'esperit
de l'altre: un amor perfecte i etern, esperit pur. Allò que ell abomina és l'amor purament sensual.
Ço que jo am de vós és vostre seny
e los estats de vostra vida casta.
L'enteniment a vós amar m'empeny
e no lo cos ab voler deshonest.
101

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Però sembla que el seu ideal quedi sempre frustrat, bé per les pròpies claudicacions carnals del
poeta o bé per la manca de resposta adient per part de la dama. Les dones que canta el poeta el
deceben en adonar-se que no estan preparades per a aquest amor ideal.
Llir entre cards, tant vos am purament,
que m'és dolor com no em poreu amar
sinó d'amor que solen practicar
los amadors amant comunament.
L'Ausias Marc més madur sembla acceptar que l'amor espiritual és impossible i dedica més atenció
a l'amor delitable en què participen l'ànima i el cos, un amor que és inestable, però que és adequat a
la condició humana.
Dos grans desigs han combatut ma pensa.
[...]
jo us vull honesta i deshonesta.
Confessa que, a vegades, el cos ha guanyat la partida i declara:
Maleït lo jorn que em fon donada vida,
puix tant só vist en mos volers contrari!
Jo só aquell qui el pensament he vari
e voluntat del tot desaünida.
La introspecció sobre els seus sentiments i especialment sobre l'amor és continuada i penetrant,
gairebé una obsessió. És aquesta anàlisi de l'ànima humana que fa d'Ausias Marc un poeta sempre
actual, molt per damunt del formalisme de l'amor cortès dels trobadors o de la idealització de l'amor
dels italians: uns i altres sonen com a falsos al seu costat.
MESTRE D'AMOR
És el poeta de l'amor. Els seus poemes tenen gairebé un sol tema: l'amor, i giren al voltant d'un sol
objecte, el poeta. Llegint Ausias Marc es té la impressió que fora de l'amor i d'ell no hi ha res que
preocupi tant el poeta; ell més que l'amor.
Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als purs subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.
Diu que ningú mai no ha viscut l'amor com ell, ni ha posseït les experiències ni els coneixements
amorosos que ell ha viscut i posseït. Es considera un privilegiat, ja que l'amor l'ha fet mereixedor de
les seves revelacions per sobre de la resta dels mortals. Aquesta excepcionalitat li permet proclamarse
“mestre d'amor”.
Com que el seu coneixement de l'amor li ha permès distingir l'amor vertader del fals, s'apressa a
diferenciar-se dels trobadors:
102

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Lleixant a part l'estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat...
Els trobadors cercaven un amor presumptuós, allunyat de la veritat, per tant, eren incapacitats per
ser mestres d'amor.
I com que està profundament convençut que només ell coneix el veritable amor, escriu com si els
seus poemes fossin necessaris. No es tracta d'una ciència banal, sinó d'una ciència que ha
d'il·luminar el comportament dels homes.
Li sap greu si aquest ensenyament es perd i es lamenta si molts no l'han entès o ni tan sols han sentit
parlar dels seus poemes.
Molts són al món que mos dits no entengueren
e ja molts més que d'aquells no sentiren.
Sembla tan convençut de la seva veritat i, al mateix temps, conscient de no ser seguit que ens diu
que l'amor s'acabarà amb ell:
e, si fallesc, vera amor fallirà.
AUSIAS MARC I LES DAMES
Molt sovint quan s'estudia la poesia d'Ausias Marc es parla de la dona del poeta, en singular, i fins i
tot hi ha el costum d'anomenar-lo “el cantor de Teresa”, així com Dante és el cantor de Beatriu i
Petrarca, el cantor de Laura. És tan variat, divers i contradictori el cançoner de Marc que sembla
poc just considerar-lo com si tot ell fos dedicat a cantar els amors de la mateixa persona.
En aquest camí ascendent (de la sublimació de l'amada per Dante i Petrarca) era impossible arribar
més amunt. I Ausias Marc, lògicament, no ho pretengué. El que féu Marc i no feren ni trobadors ni
italians, és considerar la dona simplement com a dona: amb virtuts i vicis, amb fermesa i feblesa, un
ésser capaç de pecar i de fer pecar el poeta. Un poeta que ha sabut renunciar al símbol i l'al·legoria,
a les idealitzacions, i ha fet una cosa molt senzilla, però que ningú no gosava fer o no s'adonava que
era possible fer: parlar de l'amor humanament, sense amagar el que pugui tenir de deshonest i
fins i tot de vergonyós. Enmig d'un seguit d'elogis a Teresa, el poeta dirà: “verge no sou”.
La bellesa física de les dames no és objecte de cap descripció, tret de vagues al·lusions a la blancor
de la pell i la negror dels ulls:
Amor a mi vostre cors (cos) ha abellit,
tant que lo blanc d'altre cors negre par (sembla),
e la negror que·n l'ull bellesa apar
sebla'm vermell, mostrant cor enfortit. (Llir entre cards)
Però un aspecte que es redueix a un simple moviment o posat, independent de la bellesa del cos, és
el que més sovint pondera Ausias Marc en la seva dama: el gest (expressió gairebé espiritual d'una
persona, el signe més representatiu del seny). No el cos, sinó l'enteniment i el gest, atreuen Ausias
Marc:
bell, ab gran gest, portant un spirit
tan amplament que no·l té presoner. (Plena de seny)
Ara bé el gest és cosa que només capten els subtils. Els homes grossers, en canvi, s'adonen de la
103

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
bellesa del cos, el color, l'estatura, però no perceben el gest:
Quant és del cors, menys de participar
ab l'esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber
mas ja del gest no podrà bé parlar.
En les seves relacions amb les dames apareixen llocs comuns trobadorescos, i de totes les èpoques ,
de l'enamorament: timidesa de l'enamorat, esperança que el seu amor sigui entès, por de perdre la
dama, dolor per l'absència, el plaer dolorós que produeix el record...
Però quan el poeta no assoleix arribar al delit amorós pur, la seva reacció pot ser: confessar la
misèria de la realitat de la rebel·lió de la seva carn. Acusar les dones d'incapacitades. Port
arribar a l'insult.
Llur cap no val, perquè no hi ha cervell:
tot l'àls (tota la resta) és bo segons a què serveix.
EL POETA DEL DESIG
La major part de les seves poesies, independentment que siguin o no de temàtica amorosa,
espiritual, religiosa... està dominada pel desig. Un enyorament que sent en veure's separat d'allò que
estima, el sentiment de malestar i fins el desig de morir quan no pot aconseguir allò que s'esperava
de l'amor.
El desig d'Ausias Marc és tot un desig del qual es pot dir que es manté viu gràcies precisament a no
arribar a cap port (a la dama); de vegades la presència de l'amada perjudica el manteniment
idealitzat de l'amor. Si l'amor és present també ho són el dubte i la inseguretat.
On és lo loch (lloc) on ma pensa reposa?
RELIGIOSITAT
Davant la impossibilitat d'aconseguir l'amor ideal que tant propugna no cerca la solució de l'amor
cap a Déu. L'ideal no és diví sinó humà.
Com a bon cristià (“Catòlic só, mas la fe no m'escalfa”) va compondre un Cant espiritual, una
llarga oració en la qual el poeta s'adreça a Déu en segona persona i amb la més nua sinceritat. El
poeta vol anar vers Déu, però com que no sap què és el que li ho impedeix, li demana que sigui Ell
qui li estengui la mà per tal d'alçar-lo. En el fons, és la por de la damnació de l'ànima el que fa que
Ausias Marc anheli l'ajut de Déu en vida.
Ajuda'm, Déu, que sens Tu no em puch moure,
perquè el meu cors és més que paralítich!
Tant són en mi envellits los mals hàbits, (els mals hàbits fa molt que duren)
que la virtut al gustar m'és amarga.
O Déu, mercè! (pietat) Revolta'm ma natura,
que mala és per la mia gran colpa; (culpa)
e si per mort io puch rembre (recordar) ma falta,
esta serà ma dolça penitença.
104

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LLENGUA I ESTIL
És el primer poeta que escriu poesia en català. Més d'una vegada devia sofrir per rebutjar el
provençalisme fàcil i cultivat per la tradició, perquè era la llengua en què havia llegit la major part
de la poesia, la que varen fer servir el seu pare i el seu oncle (Pere Marc i Jaume Marc) i que
empraren els seus companys i amics (Jordi de sant Jordi, Andreu Febrer...). Ell canvia de llengua
poètica i això és absolutament original.
Malgrat sigui en català, la llengua de Marc no és fàcil. És un poeta més exquisit pels conceptes que
per l'expressió formal-fonètica: l'harmonia, la melodia, la bellesa de la paraula, l'elegància...no
tenen per a ell cap interès ni cap valor.
No sempre escriu versos ben sonants, i no construeix gairebé mai rimes perfectament consonants i
simètriques. El propi poeta estava convençut de fer una poesia poc eloqüent.
En les llargues comparacions (fins i tot poden arribar a ocupar una estrofa o més d'una) trobem un
dels trets més característics de la seva poesia, però així com en la poesia trobadoresca i en la dels
poetes italians del dolce stil novo les comparacions suggerien la primavera, la bellesa del paisatge,
per un mar tranquil o pel cant dels ocells. Els elements de les comparacions d'Ausias Marc són
aspres, a vegades macabres.
Bullirà el mar com la cassola al forn Així com el toro fuig al desert
[...]
així mateix em convé allunyar-me de vós
Pot parlar del mar, però no um mar en calma, sinó tempestuós, d'unes naus que perillen...
La poesia d'Ausias Marc és plena d'interrogants que li confereixen un to de sinceritat i dramatisme:
era l'única manera d'arribar a expressar la seva pruïja del seu desig errant, mai en repòs.
¿On és el lloc on pugui reposar el meu pensament?
¿On serà, on, que podré contentar el meu voler?
El llenguatge formal, tanmateix, manté diversos recursos propis de la lírica trobadoresca: empra el
decasíl·lab clàssic amb cesura a la quarta síl·laba (4+6), l'estrofa de vuit versos o cobla i el senyal
per anomenar la dama a la qual dedica el poema al començament de la tornada.
ACTIVITATS
1. Llegeix el següents poemes i contesta les preguntes.
I II
Així com cell qui es veu prop de la mort, Sí (així) com lo taur se'n va fuit pel desert
corrent mal temps, perillant en la mar, quan és sobrat per son semblant qui el força,
e veu lo lloc on se pot restaurar (refugiar) ne torna mai fins ha cobrada força
e no hi ateny per sa malvada sort, per destruir aquell qui l'ha desert ( vençut);
ne pren a me, qui vaig afanys passant tot enaixí (així mateix) em cové llunyar de vós,
e veig a vós, bastant mos mals delir: car vostre gest mon esforç ha confús:
desesperat de mos desigs complir, no tornaré fins del tot haja fus (esvaït)
iré pel món vostre ergull recitant. la gran paor qui em tol (priva) ser delitós.
105

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
• Cada poema s'anomena cobla esparsa. Per mitjà d'una llarga comparació (comparació
correlativa) el poeta estableix un paral·lelisme entre un fet general i la seva situació
particular (fixa't que inicia cada poema amb un “així com”). Concreta quins versos de cada
poema formen part del primer terme de la comparació i quins pertanyen al segon terme.
• En el poema II, Marc aconsegueix expressar amb notable força i concisió l'actitud de
rebel·lió de qui no es conforma amb la derrota que ha sofert per amor basant-se en una
imatge ja tradicional sobre la rivalitat sexual de dos toros. Digues si els dos últims versos
donen a entendre que està segur de la seva victòria final, o bé es retira perquè es veu
definitivament vençut. Raona la resposta.
• Escriu quins versos del poema I il·lustrarien aquest argument: la desesperança de Marc
és tan definitiva, està tan segur que mai no podrà atènyer els seus desigs, que només li resta
la venjança d'explicar al món el menyspreu que ha sofert i la seva causa.
• Recompte sil·làbic i rima de cada poema.
2. Ausias Marc va escriure sis poemes anomenats Cants de mort, en què expressa els seus
sentiments davant la mort de la seva dona. Aquesta situació de dolor enfront de la pèrdua d'un ésser
estimat la retrobem en un text de l'escriptor C. S. Lewis (1898-1963) i en els versos d'un poema de
Miquel Martí i Pol. Llegeix els següents textos i contesta les preguntes.
II Ja és morta la que he estimat tant, I si de sobte algú tanca la porta
però som viu mentre la veig morir: i tot és trist i hostil, què podem fer
amb gran amor no es pot sofrir que la sinó esperar en silenci que la vida
mort em pugui haver allunyat d'ella. reprengui el curs de sempre, poderosa,
He d'anar allí on és el meu camí: no sé i ens alliberi d'aquell fosc domini?
què em reté, que no em resolc a això. És en la mort on aprenem de viure,
Sembla que ho vull però no és veritat, bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
car, la mort, res no la impedeix al qui sentint que ens incendia les entranyes
la vol per a ell mateix. mentre ens revela tota la bellesa
d'aquell restar contra tots els designis.
III Què va impedir que finís la meva
vida quan la vaig veure acostar-se a la Miquel Martí i Pol, “A plenitud”,
mort, dient plorant: “No em vulgueu dins Llibre d'absències.
deixar, tingueu dolor del meu dolor!”?
Oh, cor malvat del qui es veu en una
tal situació, com no roman pecejat i
sense sang! Molt poca amor i una
pietat molt gran haurien de bastar per
mostrar un gran senyal de dol.
Ausias Marc, fragments del poema XCVII
Ningú no m'havia dit mai que el dol s'assemblava tant a la por. No tinc por, però la sensació
és de tenir-ne: el mateix bellugueig a l'estómac, el mateix neguit, els badalls. No paro d'empassar.
Altres vegades sembla com si estigués una mica borratxo o com si m'haguessin estabornit.
Hi ha una mena de llençol invisible entre el món i jo. Em costa d'entendre el que diu qualsevol. O
106

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
potser em costa de voler entendre-ho. És tan poc interessant! Però vull que els altres estiguin al meu
voltant. Sento terror dels moments que la casa és buida. Si tan sols poguessin parlar els uns amb els
altres i no amb mi!
Hi ha moments que, molt inesperadament, alguna cosa de dins meu intenta d'assegurar-me
que realment no em sap tan greu, no tant com això, al capdavall. L'amor no ho és tot, en la vida d'un
home. Era feliç abans de conèixer H. Tinc allò que s'anomena “molts recursos”. La gent supera
aquestes coses. Va, que no me'n sortiré malament. T'avergonyeixes d'escoltar aquesta veu, però,
segons com, sembla que t'enganyi i et convenci. Llavors ve una fiblada sobtada de record i tot
aquest “sentit comú” desapareix com una formiga a la boca d'un forn.
C. S. Lewis, Un dol observat.
• Relaciona els tres textos i intenta concretar què tenen en comú.
• Quin dels tres textos et sembla que comunica més bé el sentiment de dolor? Per què?
3. Aquí tens un poema de Vicent Andrés Estellés dedicat a evocar la figura d'Ausias Marc. Utilitza
diverses vegades un vers del poeta valencià: “Jo só aquest que·s diu Ausias March”.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic...Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se'n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic...agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
[...]; tu duies les flors en una mà.
En eixir de Gandia les llençares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic...Carrer de Cabillers,
la plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.
Vicent Andrés i Estellés, “Ací” dins de Llibre de meravelles.
• Quina imatge d'Ausias Marc es desprèn en aquest poema? Quina relació hi veus amb el
poeta estudiat?
• Quina és l'actitud del poeta valencià V. A. Estellés davant la figura d'Ausias Marc?
• Què et sembla que vol expressar el final amorós del poema?
107

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
4. Llegeix els següents poemes d'Ausias Marc.
No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.
Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.
Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E d’altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
~
108

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar pas, tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercé no em defensa
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
109

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
110
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
PRECEDENTS EN VERS (ROMANS CORTESOS)
A mitjan segle XII sorgeix a França un nou gènere literari que s'aparta de les tècniques orals dels
joglars (les anomenades cançons de gesta) i es centra en les possibilitats narratives i estructurals que
ofereix l'escriptura. Aquestes obres es llegiran, normalment en veu alta, davant un auditori cortesà
(es tracta d'una literatura classista adreçada als nobles cavallers i als clergues integrats a la cort).
Els únics elements que aquest nou gènere mantidrà de la literatura èpica seran la forma versificada
(octosíl·lab apariat) i el protagonisme dels herois. Aquests herois i els fets dels quals són
protagonistes seran, però, ficticis ( no pertanyen, per tant, a la història).
El tema bàsic dels anomenats romans cortesos serà el que s'anomena matèria de Bretanya: el rei
Artús i els cavallers de la Taula Rodona. L'autor més conegut és Chrétien de Troyes (s. XII).
PRECEDENTS EN PROSA (NOVEL·LA DE CAVALLERIES)
Ja en el segle XIII, es va fer evident la incompatibilitat entre la forma versificada i la recerca d'un to
versemblant: hi ha una voluntat cada vegada més marcada que la ficció sembli realitat històrica.
Aquest tipus de novel·la, que la literatura castellana anomenarà de caballerías (Amadís de Gaula,
molt llegit i conegut a Catalunya), té un rerefons fantàstic (ús d'elements inversemblants com dracs,
gegants, cavallers de força desmesurada...), se situa en una geografia exòtica i inexistent i en un
temps intemporal.
Enfront de la literatura èpica, que s'identificava en un país concret, la novel·la de cavalleries o
llibre de cavalleries té un caràcter més internacional (com la literatura trobadoresca) perquè exposa
els ideals de la classe cavalleresca i, alhora, supleix les mancances d'un estament cada vegada més
qüestionat (la cavalleria perd protagonisme en una societat dominada per una burgesia comercial
més pacífica). Una de les obres més representatives d'aquest tipus de novel·la és Lancelot en prosa.
LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
És un gènere narratiu en prosa, amb un heroi de ficció. Aquest heroi és un cavaller errant, a la
recerca d'aventures, que personifica l'ideal cavalleresc i que té com a principals qualitats la fidelitat,
el menyspreu al sofriment i a la mort i l'anhel de glòria. És defensor a ultrança no només de la fe,
del seu senyor i de la seva dama sinó també de les vídues, de les donzelles, dels orfes i dels febles.
Destaca també per la seva magnanimitat (gran valor) davant el vençut, l'indefens i l'humiliat.
Com a diferències bàsiques entre les novel·les de cavalleries (o llibres de cavalleries) tradicionals i
les novel·les cavalleresques catalanes (Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa) hem d'esmentar:
• Els protagonistes no són cavallers que visquin en un passat llunyà, sinó de l'època en què les
novel·les varen ser escrites.
• Realitzen empreses en les quals hauria pogut participar qualsevol cavaller del seu temps.
• Se situen en una geografia real i coneguda (fins i tot a vegades s'esmenten personatges
històrics de l'època).
• Són herois forts i valents, però sense arribar a l'exageració fabulosa ( són valents i forts, però
dins d'una mesura humana). Els obstacles que han de vèncer no són mai fantàstics (com en
el món artúric), sinó de dimensions reals, fet que accentua la versemblança del relat.
• La seva destresa no és deguda a cap filtre o poder màgic sinó a la seva valentia i astúcia.
111

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Tant Curial e Güelfa com Tirant lo Blanc pretenen revifar l'ideal cavalleresc; recordem que la
literatura era, en aquella època, un dels pocs mitjans de propaganda que hi havia.
La novel·la cavalleresca combina elements de l'epopeia, del roman cortès i de les novel·les italianes
com el Decameró de Boccaccio. Quant al tractament de la temàtica amorosa es fa ressò del refinat
món de l'amor cortès. Totes aquestes influències, però són matisades per un tractament realista que
s'allunya, com hem vist, de la tendència fantasiosa i inversemblant de la novel·la de cavalleries.
Torna
TIRANT LO BLANC
L'autor
L'autor és Joanot Martorell (1414-1468), un cavaller valencià provinent de la petita noblesa, que va
tenir una vida agitada, plena d'afers cavallerescos d'armes. Era bon coneixedor dels usos i costums
de la cavalleria i estava habituat al tracte cortesà (va estar, de fet, a les corts de França, Portugal,
Nàpols i Anglaterra). Tenia, d'altra banda, una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint,
dels assumptes amorosos, com es pot deduir del llibre.
Martorell s'esforçà, al llarg de tota la seva vida, a defensar el patrimoni i l'honorabilitat de la seva
família, que tot i ser noble i rica, a poc a poc s'anava arruïnant. Fins i tot es va veure obligat a
empenyorar el manuscrit del Tirant per subsistir els últims anys. A la seva mort el manuscrit quedà
a mans Martí Joan de Galba, que en els últims anys havia deixat diners a Martorell. Ell en va ser
l'editor i durant molt de temps en va ser considerat coautor.
Les bregues i enfrontaments entre cavallers el varen dur a mantenir una correspondència viva, aguda i
irònica (les Lletres de batalla) en defensa del que ell creia que eren els seus drets. Alguns dels seus
enfrontaments més coneguts foren amb el seu cunyat Ausias Marc i amb el seu cosí Joan de
Montpalau, a qui desafià a mort. El jutge d'aquest combat havia de ser Enric IV d'Anglaterra, per això
Martorell es desplaçà a la cort anglesa, tingué ocasió de conèixer la tradició i la literatura cavalleresca
d'aquell país, que li varen servir de base per a l'elaboració del Tirant.
Estructura i argument
S'estructura en cinc parts:
• Tirant a Anglaterra:
Tirant, jove bretó que es desplaça a Anglaterra per ser ordenat cavaller a
la festa de les noces del rei anglès, és instruït en l'ordre de cavalleria per un ermità que es
troba casualment pel camí (Guillem de Varoic, que havia estat un comte anglès, bon cavaller,
que decidí abandonar armes i família per fer-se ermità).
• Tirant a Sicília i a l'illa de Rodes:
Tirant s'embarca per lluitar a l'illa de Rodes, assetjada pel
soldà d'El Caire. L'acompanya el príncep Felip de França, jove grosser i mig beneit que, a la
cort de Sicília, s'enamora de Ricomana (infanta del regne). Gràcies a Tirant, que intenta
encobrir en tot moment les bestieses que fa el seu company de viatge, el príncep aconsegueix
casar-s'hi. Una vegada alliberada Rodes, Tirant dirigeix una expedició contra els sarraïns del
nord d'Àfrica.
• Tirant a l'Imperi Grec:
Tirant és cridat per l'emperador perquè el defensi dels turcs, que han
envaït les seves terres. En arribar-hi, s'enamora de la filla de l'emperador, Carmesina. Al
mateix temps, dues altres dames s'enamoren d'ell: Plaerdemavida, criada de Carmesina, i la
Viuda reposada, dida de Carmesina, qui farà i desfarà per intentar separar Tirant i Carmesina.
Paral·lelament a les intrigues amoroses, l'exèrcit comandat per Tirant guanya nombroses
batalles contra els turcs. Per accident, Tirant i Plaerdemavida naufraguen a les costes de
112

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Bàrbària.
• Tirant al nord d'Àfrica:
Tot i que després del naufragi Tirant és recollit com a captiu, acaba
dirigint els exèrcits d'un cabdill àrab cristianitzat i aconsegueix alliberar la filla del rei
Tremissèn, a qui el rei Escariano tenia segrestada perquè s'hi volia casar. Ella s'enamora de
Tirant (fins i tot es fa cristiana perquè la diferència de religions no sigui cap impediment) però
Tirant es manté fidel a Carmesina.
Tirant torna a l'Imperi Grec: Tirant derrota definitivament els turcs, es casa amb Carmesina i és
nomenat Cèsar de l'Imperi. Al poc temps, però, Tirant mor a causa d'una pulmonia. Carmesina
no pot resistir el dolor i també mor.
L'Heroi
Tirant és un cavaller valent, fort, hàbil amb les armes, un gran estratega militar i amb unes dots de
comandament innegables, a més de ser un cortesà educat i gentil. Però allò que sedueix més el lector
és la seva humanitat. A les novel·les de cavalleries trobàvem un heroi virtuós i exemplar, invencible i
fet d'una peça. Tirant, en canvi, és més complex i ric psicològicament i ens captiva perquè el seu
comportament és variat d'acord amb la varietat de situacions que es donen a la novel·la.
Els seus combats individuals sempre són contra un sol cavaller i moltes vegades, com és raonable, en
surt ferit. El seu èxit no es deu a una força sobrehumana, sinó a la seva capacitat de resistència i al seu
enginy.
En les escenes amoroses és, però, on Tirant s'humanitza definitivament i se'ns fa més atractiu, per les
seves debilitats i per l'ampli registre de situacions per les quals passa.
La seva mort, finalment, romp amb tota la tradició literària: mor de malaltia i després d'haver fet
testament.
Versemblança i ficció
En contra dels tòpics de les novel·les de cavalleries, el Tirant presenta una cavalleria possible ( i
necessària a la seva societat). La novel·la reflecteix amb fidelitat els usos i costums cavallerescos de
la seva època, sempre tractats amb seriositat i respecte. Molts dels episodis, tot i que són ficticis,
podrien haver passat: la cerimònia en què Tirant és fet cavaller, les justes i tornejos, els cavallers
vençuts que abandonen les armes i prenen els hàbits religiosos... martorell, fins i tot, no vacil·la a
incloure-hi episodis històrics prou coneguts dels seus contemporanis: el setge de Rodes, la campanya
per alliberar Constantinoble dels turcs...Hem d'entendre, però, que és una novel·la i no un llibre
d'història: tot i partir de fets històrics, l'autor construeix una narració que és, lògicament, ficció. N'és
una bona mostra l'alliberament de Constantinoble, que no es va produir mai.
D'altra banda, en la recerca de la versemblança, Martorell fa que el seu protagonista, a més de moure's
en el seu mateix temps, corri per una geografia real, coneguda i ajustada a la divisió políticogeogràfica
del moment: Anglaterra, França, Sicília, Rodes...
Ara bé, encara que la novel·la sigui versemblant i realista, no hi manquen alguns episodis fantasiosos
i clarament inversemblants: l'aparició del rei Artús i la fada Morgana i l'aventura del cavaller
Espèrcius, que desencanta una donzella convertida en drac.
Valoració
Miguel de Cervantes, a la seva obra El Quijote, parla del Tirant i en diu que és la millor novel·la del
món en el seu gènere. Recordem que l'obra de Martorell s'avança més d'un segle a la de Cervantes pel
113

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
que fa a la visió crítica de les novel·les de cavalleries. Mario Vargas Llosa, a la seva obra Lletres de
batalla per Tirant lo Blanc, parla de l'obra de Martorell com d'una novel·la total: de cavalleries,
fantàstica, històrica, militar, social, eròtica i psicològica. Tot alhora.
Estil
Combina tres estils diferents:
• Un estil solemne, amb llargs parlaments i lamentacions posats en boca d'alts personatges,
amb una sintaxi llatinitzant i molta ornamentació.
• Un estil més dinàmic, amb gran eficàcia expressiva: col·loquial, intencionat, ple de jocs,
al·lusions, segones intencions, refranys, acudits humorístics, exclamacions...
Un estil precís, fluid i ben construït per a la narració dels fets.
Torna
114

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Accentuació i dièresi
Posau els accents que falten en el text següent.
ACTIVITATS D'ORTOGRAFIA
La localitzacio de l'arteriosclerosi en les arteries que irriguen el cor dona lloc a la malaltia
coronaria, que poot presentar diverses manifestacions. Una de les mes caracteristiques es l'angina de
pit, causada per un sofriment del muscul cardiac per una aportacio de sang insuficient. Una altra
manifestacio important de la malaltia coronaria es l'infart de miocardi, es a dir, la mort d'una part
del muscul cardiac a conseqüencia d'una absencia d'irrigacio sanguinia. Aquesta manca de sang es
pot produir quan es despren una placa d'ateroma i s'encaixa en una arteria mes petita, de manera que
l'obstrueix del tot.
Feu el mateix amb aquestes frases
1. Fora d'interes general fer pagares si hom preten fer-ho be.
2. Per fi ha compres que ha de correr mes agillment si te la intencio de jugar a futbol professional.
3. Se n'ha despres espontaniament i despres nomes tenia la deria d'anar a l'esglesia.
4. Si ell compres pressecs, l'arros i el xeres, jo aniria fent el pure de carbasso.
5. A traves d'aquesta formula faran un polvora que fara historia.
6. Deiem que l'haviem inclos en el proleg perque estiguessiu tranquils.
Posau les dièresis que falten el text següent.
Vaig trobar aquell home malgeniut especialment rabiut i em va deixar molt amoinat. La seua mirada
traslluia ambiguitat. I no era la primera vegada: ja l’havia vist en diferents ocasions arruinar la
continuitat dels projectes del nostre veinat. Alguns el consideraven un traidor; alguns altres deien
que la seua vacuitat tenia l’origen en la seua viduitat. Perquè la seua dona havia sigut una heroina
diurna de força increible, però el consum de cocaina li va produir transtorns esfereidors i un
decaiment generalitzat que li va malmetre la força. Ell, amb la pruija de salvar-la, encara ho va
empitjorar tot, perquè la va aillar i això va provocar el suicidi de la dona.
115

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Posau els accents i les dièresis que falten en el text següent.
El sol retallava la silueta majestuosa de les piramides, el Nil fluia lentament cap a vessar les seves
aigues a la Mediterrania. El vaixell s’allunyava d’Egipte i posava proa cap a Mallorca, on
bescanviaria les riques mercaderies que portava per unes altres i seguiria la seva ruta cap a les
costes de la peninsula Iberica. Cap dels tripulants sospitava que, dins el llast d’arena del vaixell,
duien un petit cocodril, encara una cria. En arribar al port de Palma, amollaren llast i l’animal sorti,
alliberat de les estretors del llarg viatge. Cerca redos entre les roques. Atret per l’olor, es refugia
pels voltants de la Portella, no lluny del lloc on desguassaven les clavegueres de la ciutat.
S’alimentava d’allo que trobava ença i enlla, qualque animalo mort, un moix o una gavina, potser
una rata...
Feu el mateix que a l'exercici anterior.
Caterina Valriu, “El drac de na Coca”, dins Llegendes de Mallorca
Un sistema frontal de caracter fred travessara de ponent a llevant els Paisos Catalans. Al seu pas, el
cel es cobrira de nuvols desenvolupats que produiran forts xafecs, amb ratxes de vent ciclonic. Les
precipitacions seran mes intenses al voltant de les muntanyes de la costa i Pirineu. Bufara vent del
sud-est, amb intensitat moderada, pero a partir del migdia girara cap a ponent al Pais valencia i la
meitat meridional del Principat. La temperatura nocturna pujara, mentre que la diurna baixara. Els
indexs de contaminacio urbana baixaran al minim al pas de la pertorbacio de pluja i vent. A la mar,
el vent del sud-est d'intensitat moderada aixecara maregassa, marejo i maror a la costa. Per als
proxims dies, temps variable, amb periodes de sol cada cop mes llargs.
Assenyaleu la síl·laba tònica dels mots següents. Si convé, accentueu-los:
Aerolit, atmosfera, aureola, conclave, ciclop, dioptria, eczema, electrode, electrolisi, filantrop,
handicap, magnetofon, megalit, misantrop, missil, oboe, omoplat, osmosi, pneumonia,
policrom, poliglot, reptil, rubeola, saxofon, termostat, torticoli, vertigen, xofer / xofera
Els Carpats, Etiopia, Himalaia, Marraqueix, el Tibet, Zuric, Munic, Sant Adria de Besos,
Gandia, Cardedeu, Avinyo.
Agamemnon, Arquimedes, Asdrubal, Cleopatra, Damocles, Espartac, Esquil, Heracles,
116

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Karamazov, Pericles, Txekhov, Vladimir, Nuria, Merce, Lluis, Joaquim, Didac.
Escriviu els accents als mots de les frases següents que n'hagin de dur. Pareu atenció en
els accents diacrítics.
1. Ves al zoo a veure l'os que acaba de neixer.
2. En Raimon es de Mora d'Ebre, pero ara viu en un entresol a Cadaques
3. Si sec malament se'm fan secs al vestit.
4. El meu net nomes ha fet sis anys i ja te mes pels que tu.
5. Com que te molta son, dona-li una mica de te a veure si es desvetlla.
6. Aquella mora ven mores, cafe molt i botes de vi del seu pais.
7. He sentit que venen de fora, pero no entenc be de que parlen ara.
L'apòstrof
Consulta les normes a http://www.ub.edu/criteris-cub/criteri.php?id=266#266
Posau l'article determinat al davant dels mots següents.
___hobby, ___herba, ___indià, ___ungleta, ___histèrica, ___heroïna, ___iodització,
___hòstia, ___ianqui, ___LSD, ___ics, ___host,___ hostessa, ___Imma, ___Eloi, ___hoquei,
___handbol,___ hàmster, ___hippy,___ hall, ___haixix, ___hardware,___ haitià,
___independència, ___amoralitat, ___urbanització, ___ira, ___hipoteca, ___esdeveniment,
___UPF, ___iode, ___irritació, ___interès, hípica, IPC, FBI, ___impotència, ___UB, ___IVA,
___inflacció,___ impertinència.
Passau al singular aquestes frases.
1. Els experts han dirigit els interessos cap als àmbits internacionals per fugir dels augments
de les crisis.
2. Els inversors van fer cas dels informes.
3. Els orígens de les inestabilitats continuen.
4. Cal observar les evolucions borsàries de les últimes setmanes.
5. En els actuals contextos aquestes són les úniques discussions possibles.
117

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Ompliu els buits amb el verb i el pronom que calgui.
1. Nois, passeu-me la sal. Noi,
2. Pares, convideu-los a venir. Pare,
3. Nens, acosteu-vos. Nen,
4. Vosaltres, mireu-vos al mirall. Tu,
5. Senyores, comprin-lo a bon preu. Senyora,
6. Papes, agafeu-nos fort. Papa,
7. Pau i Jordi, deixeu-me la game boy. Pau,
8. Nens, deixeu-los estar. Nen,
Ompliu els buits amb els articles corresponents acompanyats, si cal, de preposicions.
1. Aniran_______Índia.
2. Sortirem per la sortida_______Vendrell.
3. _______aeroport no és Barcelona, és ________Prat de Llobregat.
4. _______1 _______11 d'agost van fer un viatge________Europa______Est.
5. _______història de_______humanitat és molt interessant.
6. Compra'm un número_______ONCE.
Ompliu els buits amb els articles i preposicions corresponents.
He copiat __ Home feliç de Jaume Corbera. __ 11 de setembre. Han dut __ Spencer a parlar
de __ statu quo. __ ien ha baixat i __ dòlar també. __ hòbbit és una novel·la de Tolkien. A __
Índia sempre és __ hora de __ te. Escriu __ a i __ be. La senyora Spencer no vol parlar: __
Spencer no parlarà. Han derrotat __ XIa legió. Han restaurat __ Scala de Milà. __ Schola
Cantorum de Castelló.
__ host del rei Jaume. Com passa el temps! Ja s’ha fet __ una.
__ ira és un sentiment perniciós. __ arquitecte ha parlat de __ asimetria dels edificis. Té
moments __ anormalitat. Els clients __ El Corte Inglés. Sessió __ ioga.
__ ONU. __ UJI. __ UGT. __ UEFA. Els participis de obrir són obert i oberta.
118

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
El guionet
Consulta les normes a http://www.ub.edu/criteris-cub/criteri.php?id=262#262
Escriu les següents paraules correctament.
abans d'ahir, avant passat, gall dindi, ping pong, pixa tinters, poti poti, pica pica, cama sec,
espia dimonis, auto escola, arc de sant Marti, obre llaunes, passa muntanyes, pinya americana,
poli esportiu, video joc, tele cadira, cent peus, adéu siau, escura xemeneies.
Escriu els nombres en lletres.
1765
864
550
3890
2222
8495
Uneix els mots següents segons la normativa
Baix relleu, cap i cua, cul de sac, cul de llàntia, plats i olles, vetes i fils, gira sol, guarda roba,
para fang, para xocs, sord mut, agre dolç, nord americà, sud oest, ning nang, baliga balaga,
bup bup, abans d'ahir, adéu siau, ex vot, ex libris, dalai lama, còncavo convex, político econòmic,
alto estratus, àrabo bizantí, bes tia, ex ministre, pre cristià, Vice rector, sots secretari
119
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
ORACIÓ DE RELATIU
Indica quin tipus d'oració de relatiu tenim en cada cas i quina funció sintàctica hi fa el
pronom relatiu
a. En Pere, que és periodista, ens ho va explicar. b. La meva companya de feina, amb qui soparem
divendres, t'ajudarà. c. Al meu poble, on es fan tantes activitats, ens falta un bon local. d. Un poeta,
el nom del qual no recordo, ha guanyat el primer premi. e. Els participants que han guanyat un
premi han saludat el públic. f. Els participants, que han guanyat un premi, han saludat el públic. g.
El nom del mineral que no recordeu és llicorella. h. Aquella trobada, de la qual val més no recordarse,
va acabar molt malament.
Subratlla l'antecedent de les oracions de relatiu
a. Hem vist el tractor que ens volem comprar. b. Totes les persones amb qui tractava li agafaven
afecte. c. Les dificultats contra les quals lluitaven endarrerien el projecte. d. Hem vist un munt
d'errors en el contracte, cosa que és inadmissible. e. Aviseu-nos de l'arribada de la persona amb la
qual hem de parlar. f. Ja ens avisaran de l'hora a partir de la qual començarà l'examen g. No es
poden dissimular els interessos per què treballen. h En el moment que la trobi li ho comunicaré.
i. El llac d'on ve aquest riu queda molt lluny. j. Aquell bon home, la dona del qual és a l'hospital, no
troba feina.
Encercleu els que introductors d'una oració adjectiva de relatiu
a. El dia que vindràs anirem al cinema. b. La noia que arriba és la meva germana gran. c. Digues-li
que vingui. d. Me'n vaig, que faig tard. e. Els coneixements que adquirim són valuosos. f. Que
bonic aquest teixit! g. Diuen que enraonar massa perjudica. h. Hem fet un obsequi a la noia que
bada. I Que vinguis m'agrada. J Els nois que afirmen això són mentiders.
Torna a escriure les oracions següents utilitzant els pronoms relatius adequats
a. Hi ha uns pins gegants que les arrels arriben fins més enllà del clos. b. És una gent que no els
llueix tot el que guanyen. c. És un riu que s'hi ha ofegat molta gent. d. Ha vingut la noia que l'altre
dia li vaig curar la cama. e. És una fusta que s'hi fan talles delicades. f. És una novel·la que l'autora
tracta de problemes generacionals. g. He comprat una planta que les flors surten a l'hivern. h. En
Manel s'ha comprat una motocicleta que amb ella pot anar a 200 km/h. I Vam fer la reunió a la sala
que les finestres són rodones. j. És una persona que no li sap greu admetre que s'equivoca. k. El
llibre del que m'has parlat està exhaurit. L És una residència on hi viuen refugiats bosnians. m. És
un material del qual se'n desfan un cap l'han fet servir una vegada. n. No sé el què fer. O. Van dirnos
que hauríem de fer hores extres, el que em sembla molt malament. P. Els quin vulguin que
vinguin. q. La meva versió, en la qual hi podeu trobar canvis que no us agradin, és aquesta. r. És una
casa que a l'entrada hi ha un banc. s. Ha vingut l'home a qui li vam vendre el gos. t. És un metge de
qui no en tenim cap referència. u. És un poble on hi van a estiuejar molts d'alemanys.
Posa el pronom relatiu que falta i digues-ne la funció sintàctica
a. Vaig visitar la casa___va morir mossèn Cinto. b. Les sabates ___portes són de qualitat. c. Tenim
unes dificultats contra___cal lluitar. d. L'eina___m'has deixat és molt útil. e. En Joan no podrà
venir, ___ens complicarà la feina. f. El meu llibre de text i el___teniu vosaltres són de diferents
edicions. g. He conegut la noia___viu el meu germà. h. Aquest és el barri___visc. i. Vull saber les
raons___t'has basat. j. Vam anar a sopar en aquell restaurant___ens havies parlat tan bé.
120

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Uneix les dues frases mitjançant un pronom relatiu, tot fent-hi els canvis que calgui
a. Us heu trobat unes ulleres. Les ulleres són d'en Jaume. b. La noia és molt eficient. Me n'han donat
referències. c. Hi ha una casa de pagès. En surt molt de fum. d. La Núria té la veu clara. La Núria
parla de pressa. e. En Joan cull les llibretes. La Neus havia fet caure les llibretes. f. Havia de dirigir
la coral. No hi estava avesada. g. La Montserrat continuava cridant. La Montserrat no es feia càrrec
de la situació. h. En Lluís era baix. Li vaig donar la carta.
121
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
EL GERUNDI
FORMACIÓ
Tots el gerundis formats amb la terminació -guent o -quent (sapiguent, beguent, moguent,
visquent...) són sempre incorrectes. Per formar correctament un gerundi cal conjugar el verb
(infinitiu) en la primera persona plural del present d'indicatiu, llevar-li la desinència pròpia i
afegir- li la terminació de gerundi segons la conjugació a la qual pertany el verb.
CANTAR cantam cantant
BEURE bevem bevent
TÉMER temem tement
DORMIR dormim dormint
PARTIR partim partint
El gerundi compost: format mitjançant el gerundi del verb haver (havent) i el participi del
verb que es conjuga. Indica anterioritat (una acció immediatament anterior a la del verb
conjugat). Havent comprat tant de menjar, hi hem d'anar a sopar.
Perífrasi de gerundi: el verb estar (acció durativa) o anar (acció progressiva) i el gerundi.
Està reflexionant. Anam fent. Van caminant. Són incorrectes les perífrasis construïdes amb
el verb venir si no indiquen, les dues accions verbals, simultanïetat en el temps. Venim
menjant. *Fa deu anys que ve fent el mateix.
VALORS DEL GERUNDI
Adverbial: modificador del verb. El seu subjecte és el mateix que el del verb principal. Vindrà
cantant. Com a verb que és pot dur un adverbi normalment col·locat darrere el verb principal.
És freqüent al peu de fotografies o en títols periodístics. La processó entrant a la catedral. La
nina mirant el cel.
Verbal: pot referir-se al subjecte i al CD. Referit al subjecte té un valor explicatiu (entre comes).
El nin, volent-se aixecar, estirà la mà. És incorrecte si és especificatiu. És un poble petit, però
gaudint de bones comunicacions. Referit al CD cal que el gerundi expressi una acció que es pugui
veure en la seva realització. És incorrecta una oració com: Veurem un monument essent alt.
Construcció absoluta: té un valor absolut, no és ja una part de l'oració aplicada al subjecte o al
CD, sinó que té subjecte propi deslligat de la resta de l'oració i sempre posposat al gerundi. El vaig
conèixer, essent batlle el seu pare.
Construcció correcte o incorrecte del gerundi: Si l'acció del gerundi és anterior al temps a la del
verb conjugat, el gerundi és correcte. Davallant les escales va caure. Si l'acció del gerundi és
simultània a la del verb conjugat, aquell és també correcte. Sopava mirant la tv. Si, en canvi,
l'acció del gerundi és posterior a la del verb conjugat, el gerundi és incorrecte. Va obrir una
llauna tallant- se el dit. Una forma fàcil d'esbrinar si el gerundi és bo o no és la següent: si podem
anteposar el gerundi al verb principal, el gerundi serà correcte. Va caure davallant les
escales. Mirant la tv sopava. * Tallant-se el dit va obrir una llauna. Per corregir el gerundi de
posterioritat cal convertir l'oració de gerundi en una oració copulativa. Va obrir una llauna i
es va tallar el dit.
122

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
ACTIVITATS
Forma el gerundi a partir d'aquests infinitius:
cabre caure coure córrer valer
fondre fugir dir dur fer
treure tenir escriure ploure cloure
venir seure lluir néixer vendre
respondre moure valer créixer deure
Corregeix els gerundis incorrectes d'aquestes oracions:
Coneguent el que pensa ta mare, no sé com has pogut fer això.
Vaig relliscar sortint de casa.
Anirem a fer una volta havent dinat.
El vaig trobar jaguent damunt una taula.
Va tocar l'endoll enrampant-se.
Mirava a tots els indrets esperant veure alguna cosa d'interès.
Cercant l'amic trobà son pare.
Havent escoltat la cançó, podem marxar de seguida.
Va relliscar anant a topar amb el cap a l'escala.
Es van barallar fent-se les paus després.
Es fiquen a la sala posant-se l'abric.
Veig un nin creixent molt.
L'acusat volent justificar-se va fer noves declaracions.
Raimon cantant a l'Autònoma.
Veient-lo arribar, ja sabem què farà.
Vàrem anar al cine a les 20h sortint a les 22h.
Fa molt de temps que ve parlant d'això.
Estudia escoltant música.
Ho va fer creguent que tenia raó.
123
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LES EXPRESSIONS SI NO I SINÓ
Observa aquestes oracions: Si no estudies, no aprovaràs. No ve en Lluís sinó na Joana. En la
primera neguem una condició. Fixa't que és possible dir Si estudies. Si no està format per la
conjunció condicional si i la partícula negativa no. En l'oració segona, sinó aporta un valor
d'oposició al que s'ha expressat abans.
LA LOCUCIÓ DEGUT A
La locució invariable degut a és incorrecte quan s'usa amb valor de preposició; quam volem
expressar causa. No vénc degut a que plou. Les formes equivalents correctes són “a causa de”,
“gràcies a”, “per”... En canvi és correcte si es tracta del participi del verb deure seguit de la
preposició a, molt sovint formant part de l'expressió: ser degut a. En aquest ha de concordar amb
l'element anterior de la frase a què es refereix. L'ajornament de la inauguració dels Jocs Olímpics
és degut al mal temps.
ACTIVITATS
Corregeix les oracions incorrectes:
Degut a l'arribada de l'ajut humanitari, milers de refugiats van poder sobreviure.
L'èxit de la reunió és degut a la bona preparació.
No vam arribar a temps a la cerimònia degut a un embús a la carretera.
Si veus que en Joan s'aïlla degut a la seva timidesa, ajuda'l a relacionar-se amb els altres.
Col·loca als espais buits l'expressió si no o sinó.
Arribaràs tard surts immediatament.
escriu en Pere, ho faré jo.
No sap jugar a futbol,
a bàdminton.
et decideixes a parlar amb ella, mai no arreglareu la vostra situació.
124
Torna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Viatge al poble de les nenes perdudes
Viatges i Flors. RODOREDA, Mercè
DOSSIER DE TEXTOS
NARRACIONS
No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir vidalba, algunes
la rosella, algunes l'escardot morat, d'altres la rosa bardissa...i no havien sabut sortir del bosc que
havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades. Totes anaven vestides igual: faldilla
vermella, cosset de floretes blaves i grogues amb el fons de la roba blau marí. Totes eren rosses,
totes duien tirabuixons, totes tenien els ulls blaus, totes duien a la mà un pom de la flor que havien
anat a collir. Així que es despertaven començaven a ballar i a voltar la soca d'un arbre, cadascuna el
seu, tot cantant la cançó de la matinada. “De què viviu?” “De castanyes, de les que encara tenen la
closca verda, llisa, amb una punxa de tant en tant.” Una que duia un pom de llessamí em va explicar
la seva vida: “A casa meva vivia bé; tenia tantes nines i tants ninus com volia, menjava sempre
cervellets de colomí i plats de crema cremada, bevia sempre que tenia set orxata d'ametlla tendra,
dormia fins que se m'acabava la son i tenia temps de sobres de somniar que era peix, que era ocell,
que era serp, que era hiena...però una nit vaig somniar que les flors de llessamí em cridaven; volien
que les collís jo i només jo. S'obrien de mica en mica i del foradet que tenien al mig sortia una
veueta que era la meva i deia baixet mentre jo dormia: “Volem que la nena que ho té tot vingui a
collir-nos abans que l'abella faci mel de nosaltres.” Vaig llevar-me, encara era plena nit, encara
anava amb la son encastada als ulls, tota jo un deliri, i caminant caminant, vaig trobar el llessamí,
vaig fer un pom amb totes les seves estrelles i ara sóc una nena perduda perquè no vaig saber trobar
mai més el camí de casa meva, de la meva casa amb un jardí florit de violers i de vitadímia.” Li
vaig dir que si volia jo la podria acompanyar, que les podria acompanyar totes d'una a una. De
seguida va fer la cara trista i el blau dels ulls se li van entelar; va acabar per confessar-me que
s'estimava més ser nena perduda i viure en el bosc on a la nit les branques dels castanyers baixaven
fins on era i tot abraçant-la l'acotxaven i li deien que l'estimarien fins a l'hora de la mort; que si no
sortia del bosc sempre seria nena amb faldilles vermelles, amb tirabuixons com encenalls, amb el
blau dels ulls ple de tendreses d'aigua i amb gotes de rosada entre el rosa dels llavis... I va afegir
amb uns ulls carregats d'innocència i sense parpellejar: “Així que es perd una nena, al poble li posen
el nom de la nena perduda, i aquella nena es converteix en la patrona del seu poble. Compren una
nina gran, la vesteixen de santa, li posen una corona de llautó, la fiquen en una vitrina i la van a
visitar i a dur-li flors de tant en tant. Jo, em dic Gertrudis.”
Viatge al poble de vidre
Viatges i Flors. RODOREDA, Mercè
Absolutament tot era de vidre, començant pel que acostuma a ser de fusta. Per exemple: bastiments,
portes interiors i exteriors, l'empedrat dels carrers també, les voreres, l'església amb el seu
campanar, les campanes, els batalls, les lloses del cementeri, les caixes, les tombes, perquè si
t'interessa puguis seguir el procés de la descomposició del cos humà... els bancs i les tanques dels
jardins públics i dels jardins particulars, tot el que constitueix el moblament d'un pis, d'una torre,
d'un palauet. El monument a les àligues era un gran arbre de vidre sense fulles amb set àligues
alaesteses pel seu brancam. El monument a la lluna consistia en una enorme bola de vidre treballada
amb cràters, amb monts espectaculars. Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
125

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat, tot el que que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria. La saviesa del món és d'ells. Em va
impressionar molt que no hi hagués res que no es pogués veure i aquest res que no es pogués veure
vol dir el viure de cada dia de la gent. Una gent meravellosament bonica, amb un cos ben
organitzat, sense tara, amb les ungles tan perfectes com mitja closca d'ou de colom, amb els cabells
d'una llargària inusitada, amb uns ulls d'una transparència absoluta i d'una expressió angèlica.
Continguts i afables, amb el cervell clar... Total: una gent d'un nivell superior tan físic com
intel·lectual; d'un gran magnetisme. Poderosos i temibles. Aquestes persones tan envidrades que
atenyen edats patètiques viuen, és clar, a la vista de tothom, la qual cosa els obliga a contenir els
mals humors, les rauxes, la ràbia, l'enveja, l'odi, el desig en els més extremistes de matar... i a força
d'amagar la seva maldat, els seus instints, els confessables i els tèrbols, d'ofegar les males passions,
acaben que no en tenen. Monotonia? No ho sé. El que sé és que tothom és d'una puresa extrema.
L'únic espectacle que no es permeten de donar completament és l'espectacle de fer l'amor, que fan
darrera de vidres gruixuts d'aquells que entelen els detalls perquè el detall és el que compta, però
així i tot, o malgrat això, pots arribar a veure què passa i pots admirar els graus de sublimació a què
arriben en els moments més exaltats de l'aventura sexual diguem-li amorosa. Els veus menjar;
mengen com si no mengessin i l'expressió dels seus rostres per més afamats que s'asseguin a taula
mai no és bestial com no és bestial la seva cara o el pots endevinar de la seva cara en el morir de
l'amor. No els vaig veure mai capficats, mai amb les celles juntes -tenen els fronts alts i llisos-, mai
amb els ulls escopint foc encara que alguna bèstia nocturna els fes malbé les flors del jardí, totes de
vidre. És el poble que m'ha deixat el millor dels records. “¿Per què, si va enamorar-se'n, no s'hi va
establir?” “Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita
busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats.”
I
N'estic ben farta, per aquí no hi passo. Imagineu-vos. Abans d'ahir, dissabte, l'Enric em convida a
sopar. Vaig dubtar una mica, per no em va costar acceptar. D'acord, doncs, li vaig dir. I, què carai,
em vaig vestir com una senyora, el vestit negre, el collaret de perles i les arracades amb el
diamantet. Ell em va recollir gairebé a l'hora i, s'ha de reconèixer, també s'havia posat atractiu, amb
la camisa blava i aquella americana que li vaig regalar per al seu aniversari.
El sopar va estar molt bé. Cava, espelmes i somriures. Fins i tot em va regalar una rosa.
Blanca. Tot genial. Fins que va arribar l'hora de pagar el compte. Ell -que m'havia convidat,
recordem-ho- es regira les butxaques i somriu, una mica sufocat. Finalment se li esborra el
somriure.
-No ho entenc- em diu-. No duc la cartera. Me l'hauré deixada al cotxe.
Cap problema, li dic. Només cal que vagis a buscar-la i jo m'espero. I marxa. I passa una
hora...i gairebé dues...i el cambrer em recorda que el compte és sobre la taula. Jo somric i trec la
meva targeta de crèdit. Vint-i-cinc mil pessetes més tard sóc al carrer. Sola, sense cotxe i a dos
quilòmetres de casa. Arruïnada i amb un vestit negre que em tiba de les aixelles. El mataré. Us ho
prometo. El mataré.
II
Hi ha persones que, senzillament, no tenen sort. L'Enric n'és una i, de primer cop d'ull no ho diríeu
pas. De bona família, agradable, elegant, guapo; però també, això és inevitable, l'Enric sempre està
tocant el desastre.
126

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Allò de l'altre dia n'és una mostra, una més. L'Enric estava enamorat. La Marta estava
enamorada. Sopaven junts i tots dos s'havien vestit per agradar-se. Somreien. L'Enric havia comprat
un anell i, a l'hora de les postres...
Bé, a l'hora de les postres l'anell no hi era, ni a la butxaca de la dreta, ni a la butxaca de
l'esquerra. Era al cotxe, tampoc no és irremeiable. “És un moment”, va dir. I el desastre es va
iniciar.
L'Enric havia trobat l'anell, ja el tenia a la mà, i dos sapastres se li van assaltar. “La cartera”,
va dir un. “El rellotge”, va dir l'altre. “Bé, bé. Teniu, teniu”, contestava l'Enric.
-A veure. Què dus a la mà?
“No, això sí que no”, va pensar l'Enric. I tot seguit va començar la baralla. Puf, paf, pof, ja
se sap. Un minut més tard, l'Enric jeia al terra, amb els dues inflats, el llavi partit i un nombre
indeterminat de futurs blaus, repartits per tot el cos. Els atracadors fugien, amb la cartera i el
rellotge. L'Enric havia vençut.
Del terra estant, l'Enric va sentir un soroll: glinc, clinc, gling; es va mirar la mà, buida.
L'anell era en un estoig de disseny atrevit, un cilindre metàl·lic. Un cilindre que rodolava carrer
avall, clinc, gling, clinc.
Es va aixecar de cop. Tot li feia mal. Carrer avall, carrer avall. Gling, clinc. Plinc! Sota un
cotxe aparcat. Quina sort. L'Enric es va estirar al terra de nou. L'estoig era al costat de la roda. Va
allargar la mà. Ja el tenia. Tot arreglat.
-Què hi fa vostè, aquí sota?
La policia, oportuna i al servei dels ciutadans.
-A veure, la documentació.
L'Enric no en duia, de documentació. I li va fer vergonya tornar entrar al restaurant.
-Tinc un cotxe!
-Quin cotxe?
Va assenyalar-lo amb un dit brut de greix, mentre es palpava les butxaques. Les claus, on
són les claus del cotxe? I les de casa? On són les claus de casa?
-Bé, els meus pares viuen prop d'aquí. Podríem anar-hi i...Els policies van accedir i van
acompanyar l'Enric a casa dels seus pares perquè l'identifiquessin. Mentrestant, la Marta l'odiava i
pagava el compte del restaurant. Els atracadors també tenien feina, aprofitaven que tenien les claus i
l'adreça per buidar el pis de l'Enric.
Una hora més tard, l'Enric tornava a entrar al restaurant.
-On és la Marta?
Els cambrers li van dir que no hi era i el van acompanyar a la porta. “Un pocavergonya”
pensaven tots. No, no és això. Un noi sense sort, senzillament.
127

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
La Vaca cega Joan Maragall
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
1893
ENVIANT FLORS Joan Maragall
Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.
Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.
Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.
Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
POEMES
128

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.
I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.
1891
AMADA, AMADA Joan Salvat Papasseit
Com te veig
sense veure't ni tenir-te al davant!
Ara mateix,
m'apar com si corressis.
Vers la meva cabana d'il·lusions.
Amada,
vas lleugera de roba.
I, en corrent,
tos pits saltironegen en son si.
Aprés bojament rius,
-en adonar-te'n-,
talment com una nena enjogassada.
A prop de la cabana has arribat,
amada.
I dolçament m'esguardes.
Per què acotes el cap, avergonyida?
Amada,
jo ara et vull fecundar:
Perquè un infant alletis
-que sigui com un déu.
I els homes beneeixin
els teus sins
i el teu córrer.
(1918)
L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA Joan Salvat- Papasseit
A Jordi López-Batllori
Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
129

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.
I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.
¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.
I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.
I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!
130

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
LA MEVA AMIGA COM UN VAIXELL BLANC JOAN SALVAT PAPASSEIT
Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.
Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-
I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.
-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-
A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.
I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.
TEXTOS ARGUMENTATIUS
La llibertat és una llibreria
CABRÉ, J. Avui, 28 de febrer de 2008
La societat occidental està massacrant la cultura escrita. Segurament, però no només, pel creixement
del prestigi de l'audiovisual. Hi ha una raó més profunda que no es basa a donar la culpa de tot a la
televisió. És una crisi de valors. Crisi de valor de l'esforç, del valor del guany no immediat sinó
preparat amb paciència. Crisi del valor que no es veu ni es toca sinó que s'imagina. Crisi de la
interioritat. Si som al segle del disseny, de l'aparença, de la moda, del culte a l'exterior; si som al
segle de la forma com a contingut, és difícil parlar de continguts que es basen en la forma però que
tenen i són contingut alhora. Massa difícil. La societat occidental s'està tornant Homer Simpson i
això és francament preocupant. On rau el prestigi? Quins són els models per al jovent? És minoritari
el jove que té com a ídol un pintor o una pensadora. Fins i tot algú se'n riurà, d'aquesta reflexió:
“Com vols que un pensador sigui l'ídol d'un jove, carallot?”. Doncs precisament d'això és del que
131

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
parlo. Europa es queda sense lectors: aquesta asseveració és certa i no és exacta: hi ha milions de
lectors. Però n'hauríem de tenir molts milions més que no els arribem a recuperar per a la lectura. Si
Joan Margarit diu La llibertat és una llibreria, quantes persones es pararien a rumiar a partir
d'aquest decasíl·lab implacable? Què és la lectura si no un gest d'obertura de la teva ment a qui està
disposat a dir-te alguna cosa? Amos Oz afirma, amb paraules molt belles, que si viatges veuràs
paisatges, cases, museus i carrers; la gent del país que visites. Però que si en llegeixes una novel·la,
entres al món interior d'aquest país; entres a les cases que el turista veu per fora; fins i tot entres a
l'interior de les persones i coneixes els seus temors i anhels. Viatjar et pot fer obert. La lectura és el
viatge més poderós; el que et pot fer estalviar incomprensions, conflictes, aprensions i guerres.
Hem de témer el lector d'un sol llibre, vaig escriure fa uns dies. Ara dic: temem el qui menysprea el
llibre, qualsevol llibre, pel fet de ser llibre. La bèstia crema els llibres, tanca repetidors de televisió,
ordena i censura i ens diu què podem veure i què no. Aquesta bèstia ha existit sempre. Ha duit
cuirassa, llança a la mà bàcul, turbant...tot depèn de l'època: ara també duu americana i corbata. La
bèstia existeix ara. A la bèstia li agrada la societat que només es preocupa d'anar al gimnàs i
treballar per comprar-se un Ferrari. És societat que no amoïna. En canvi, la societat que llegeix,
pensa; i si pensa, opina. I això, sempre incomoda.
En aquest àmbit de reflexió penso ara en el present i el futur dels estudis humanístics. Avui són pocs
els estudiants que s'animen a fer estudis de filologia (llengües i literatures), estudis d'història o
geografia, de filosofia, d'art i musicologia...És natural que cada època marqui unes preferències i
unes modes. Hi ha estudis que sempre tenen clientela, com medicina i dret. N'hi ha que van per
èpoques. I en neixen de nous, com és desitjable. Avui és el moment per a periodisme, audiovisuals,
empresarials, econòmiques... Ara, a les humanitats els toca el rebre. Però estic convençut (sense cap
argument) que la situació és transitòria. L'estudiant d'una carrera humanística, avui, és un
privilegiat. Estudia unes matèries perquè les vol estudiar, no perquè li obrin un futur esperançador
de cobrar fort quan acabi la carrera; estudia coses que li agraden o que, si més no, l'encurioseixen. I
les pot estudiar en unes facultats no massificades, amb mitjans, amb professorat que no està atabalat
per la corrua de gent. Estudia unes matèries que li obren l'esperit i que el mantenen despert. Fa uns
estudis que l'inciten a la lectura, a l'espai de llibertat del llibre.
Sigui quina sigui la matèria d'estudi que triï el qui vol ingressar a la universitat, siguin estudis
massificats o no, siguin fets en universitats amb més prestigi o amb menys, aquest futur estudiant
sap que sempre té la biblioteca i la llibreria a la vora per conquerir els seus propis espais de llibertat;
començant amb la tria del llibre i continuant amb l'acte personal de llegir, que és el viatge cap a la
comprensió. Si n'és, d'important, el llibre. Si n'és, d'important, l'escriptor, el que ens fa el llibre. Si
heu notat un tot trist en aquest escrit, és en memòria de Giordano Bruno. Avui que ho escric (la
setmana passada per al lector), fa quatre-cents vuit anys que el van cremar a la foguera perquè era
lliure, perquè creia en el pensament lliure. La llibertat no és una foguera ni una bomba al voltant de
la cintura: la llibertat és una llibreria.
Homes
Maria Mercè Roca. El Periódico de Catalunya (22 de gener 2008)
Diuen que el segle XXI serà el de les dones, i això és com dir que no serà el dels homes. El
problema dels homes és que no acaben de trobar el seu lloc, i mentre que els uns demostren la seva
homenia matant les seves companyes -ja n'hi ha hagut massa casos aquest any-, els altres, els més
joves, sobretot, rellisquen en un mar d'ambigüitats pel que fa a la seva masculinitat, sense fronteres,
acostant-se perillosament a les dones.
Fixem-nos en la moda. Ja sé que hi ha altres miralls més seriosos, però això no treu que la imatge
132

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
tingui un pes important: el primer que veuen quan ens miren és el cos i la roba que el tapa. Les
desfilades masculines són de jutjat de guàrdia. A l'última que he vist sortien els models en calçotets
i samarreta i barret de copa; després amb pantalons i americana, però amb una bossa de dona a la
mà: deien que potenciaven així el seu costat femení, tan necessari perquè homes i dones
s'entenguin. El mateix argument d'un reportatge de la revista Elle, que vestia homes amb sabates de
taló i bosses de xarol. No, no i no. El costat femení dels homes és una altra cosa. És la capacitat de
parlar i escoltar, de mostrar tendresa, d'emocionar-se, de plorar. La resta són ridiculeses que, creieume,
a les dones no ens agraden gens.
Cirurgia estètica
Joan SAUMOY I GREGORI, Diari de Sabadell, 8 de febrer 2008 (adaptació)
Les darreres setmanes han aparegut algunes notícies sobre persones que han mort tot just després
d'intervencions de cirurgia estètica. A més, s'han publicat diferents informes amb dades sobre el
nombre d'operacions d'aquest tipus. Es parla de 400.000 persones operades l'any 2007, de les quals
unes 40.000 serien menors d'edat. Per tant, es pot perfectament afirmar que la societat espanyola i la
cirurgia estètica tenen avui dia una relació força habitual.
D'entrada, la primera qüestió que cal aclarir és que, a vegades, no hi ha més remei que sotmetre's a
una operació per resoldre un problema més o menys seriós, i que no té cap altra solució. En primer
lloc hi ha la cirurgia reparadora, que es duu a terme, per exemple, en casos d'accidents greus. Un
altre exemple serien les intervencions per a corregir unes orelles molt grosses i obertes, o uns pits de
mida desigual. O operar un nas que, per raó de l'envà desviat, genera problemes respiratoris.
Però la majoria d'intervencions estètiques són per un afany prou simple i primari: ser menys lletjos
o lletges. És a dir, que si la natura -o els mals hàbits de vida- ens mantenen lluny del cànon de
bellesa, la cirurgia estètica s'encarregarà d'acostar-nos-hi. Un dels temes de fons d'aquesta qüestió és
el valor que donem a la bellesa física, per damunt de molts altres paràmetres. Possiblement un fil
masclista hi llisca pel darrere, atesa la general tendència masculina a seleccionar -o a rebutjar- les
dones només per raó del seu físic.
L'autoestima és l'argument bàsic que es dóna sempre quan s'aporten les raons per a patir una
intervenció de cirurgia estètica. És a dir, que la millor solució, si em veig lleig al mirall, és passar
pel quiròfan. [...] Tant a homes com a dones, la liposucció s'enduu la palma en nombre
d'intervencions quirúrgiques d'estètica. Com sempre, anem pel camí aparentment més fàcil: paguem
i ens treuen la panxa que ens sobra. De passada, rebutgem el camí de l'esforç i de la voluntat.
Certament seria més sa eliminar aquests quilos addicionals de greix a còpia de fer exercici físic i de
menjar menys o millor. Però sempre serà més còmode pagar un cirurgià que no pas un gimnàs. I tot
plegat per un determinat cànon estètic. Si avui dominés el cànon vigent quan Rubens pintava,
possiblement hi hauria moltes menys liposuccions.
La mida dels pits, les bosses als ulls i el tipus de nas conformen la majoria d'intervencions de
cirurgia estètica a Espanya. Si ens hi fixem bé, no són pas elements que ens impedeixin de dur una
vida normal, feliç i completa. Però, caiguts sota la tirania de la bellesa, acceptem tal “necessitat” de
forma submisa i acrítica.
El que és més preocupant és el nombre creixent de menors que pateixen aquest tipus
d'intervencions. [...] Abans de treballar el reforç de l'autoestima, una feina llarga i no pas poc
complexa, es prefereix el recurs fàcil i senzill de la cirurgia estètica. En el fons, el fet que els pares
acceptin la cirurgia estètica en les seves filles i fills menors d'edat és precisament l'antítesi de
133

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
l'educació en valors.
Si bé molts professionals dedicats a la cirurgia estètica desaconsellen qualsevol intervenció d'aquest
tipus amb menors per un simple caprici, no hem d'oblidar que els principals responsables en són els
pares i el seu paper és fonamental. D'altra banda, no es pot menystenir la responsabilitat del conjunt
de la societat, que prefereix prioritzar els valors merament estètics per damunt dels valors purament
humans. No ens hauríem de queixar si trobem que a la nostra societat hi falta solidaritat, empatia,
amistat, respecte i tolerància, mentre hi regna només el culte a la bellesa física.
Projectem uns determinats models de dona i d'home profundament injustos i insolidaris, que basem
en criteris tan sols estètics. Els pares no tenen dret a queixar-se, doncs, si les seves filles i els seus
fills només volen equiparar-se a aquests models. Si ara ja es paga en forma de factures en cirurgia
estètica, més ho pagarem el conjunt de la societat.
POESIA TROBADORESCA
Guillem de Berguedà (traducció)
I
Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense pretensions,
jo faré del meu Marquès,
del traïdor de Mataplana,
que és d'engany farcit i ple.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
II
Marquès, bé hagin les pedres,
a Melgur, prop de Someires,
on perdéreu tres de les dents;
no tenen cap dany que les primeres
encara continuen allò i no ho sembla gens.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
III
Pel braç no us dono una figa,
que sembla cabiró de biga
i el porteu mal estès;
es necessitaria ortiga
que el nervi us estengués
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
134

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
IV
Marquès, qui en vós confia
no té amor ni companyia;
ha de guardar-se sempre
en qualsevol ocasió: sigui de dia
i de nit no vagi en vós de cap manera.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
V
Marquès, és ben boig qui es vana
de fer migdiada amb vós
sense calces de cordovà;
i mai fill de cristiana
pitjor costum no ha permès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.
Guillem de Berguedà
I
Consirós canto, planyo i ploro
pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la mort de Mon Marquès,
En Ponç, el noble de Mataplana,
que era franc, liberal i cortès
i amb tots els bons capteniments,
i tingut per un dels millors
que hi hagué de S. Martí de Tours
a [Lleida] i la terra plana.
II
Grans angoixes amb greu dolor
ha deixat, i el nostre país
sense consol, car ja no existeix
Ponç el noble de Mataplana:
pagans l'han mort, però Déu se l'ha endut
al seu costat i li serà indulgent
dels pecats, grans i petits,
perquè els àngels li foren testimoni
que mantingué la llei cristiana.
III
Marquès, si vaig dir de vós follies
i mots vilans i mal apresos,
en tot he mentit i errat,
135

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
car mai, des de que Déu bastí Mataplana,
no hi hagué vassall que tant valgués
ni que fos tan noble ni tan valent,
ni tan honrat sobre els més elevats,
per molt rics que fossin els vostres avantpassats;
i no ho dic gens per ufana.
IV
Marquès, el vostre desamor
i la ira que es mesclaren entre nosaltres dos
bé voldria, si a Déu hagués plagut,
que abans que eixíssiu de Mataplana
s'haguessin convertit en completa pau i bona fe;
ja que en tinc el cor entristit i n'estic adolorit
perquè no vaig acudir al vostre auxili;
car la por no m'hauria impedit
ajudar-vos contra la gent enganyosa.
V
Del paradís al millor lloc,
allà on el bon rei de França es troba
prop de Rotllà, sé que l'ànima està
de mon Marquès de Mataplana;
i el meu joglar del Ripollès
i també el meu Sabata junts,
són amb les dames gentils,
sobre una catifa coberta de flors,
al costat d'Olivier de Lausana.
Cerverí de Girona (traducció)
I
Entre Lleida i Bellvís,
prop d'un riu, entre dos jardins,
vaig veure, amb una pastoreta,
un pastor vestit de terliç;
i jeien entre flors de lis,
besant-se sota l'herba fresca;
i mai pastora més bella,
més graciosa i més eixerida,
no crec que existís; ni crec haver-ne vist
que als meus ulls fos tan agradable
ni a França ni a Castella.
II
136

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Vaig contemplar bé el seu ramat,
i vaig veure que un servent se l'enduia
el qual als dos l'havia robat;
i vaig començar alt a cridar:
-deixeu-lo, no podeu marxar!-,
i el servent féu al meu gust;
i quan vaig veure que ho feia
vaig prendre'l (el ramat), que no em plaïa
anar-me'n amb ell a barallar;
I vaig anar a un hort a tancar-lo,
després vaig tornar allà d'on venia.
III
Quan vaig tornar prop del jardí,
la pastora cridar vaig sentir:
-Ai dissortada!, mal any vaig néixer!
tot goig esdevé dolor a la llarga:
Mentre el meu amic estava amb mi,
no pensava que mai pogués estar tan amoïnada
ai! dolçor: ràpid m'ha passat,
i s'ha tornat gran dolor!
Digueu-me, senyor En Cerverí,
si heu vist bestiar al camí,
que jo me'l temo en desbandada.
IV
-Si el bestiar que heu perdut,
mossa, jo us l'hagués tornat,
quina recompensa rebria?
-Senyor, de vós faria amant,
i me l'hauríeu venut car:
però en mal moment es canvia perdent.-
Junts fem el nostre camí
allà on el bestiar pasturava;
i, quan per seu el va reconèixer:
-Senyor -va dir ella,- Déu us ajudi,
aneu, que res no en faré.
V
-Mossa, no seria correcte
si em trencàveu la vostra promesa.
-Senyor, és causa corrent:
no us meravelleu si jo us menteixo,
perquè amb mi us n'han mentit més de cent;
i sóc de vós gentilment escapada:
hom ha de prendre el seu sou
137

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
immediatament que li és donat;
perquè qui té l'oportunitat i deixa passar el temps,
perd son temps molt nèciament;
i la dona aviat canvia.
VI
-Mossa, gaudir no m'agrada
ni jeure amb dona irritada.
Si tingués goig, i vós penediment...!
-No seria causa digna.
-Però ara em deu ser donada!
VII
-Senyor, la cosa aconseguida
per força és cosa desagradable,
no s'ha de fer, perquè jo me'n penedeixo
-Però vull- sentir jurament
de l'Infant, de qui m'agrada el mèrit.
VIII
A la Vescomtessa amable,
mossa, de Cardona em remeto,
perquè l'amor no és profitós si és forçat.
Cerverí de Girona (traducció)
Si vols que et deixi d'aimar,
cosa que jo no podria,
deixa aquest teu dolç parlar,
bella, dolça dona mia.
I deixa el teu dolç mirar,
si vols que et deixi d'aimar,
i la teva cortesia,
la qual cosa no es podria,
i aquest teu bon tarannà.
Ben vist que ta companyia
fa la gent enamorar,
com et desestimaria?
Si vols que et deixi d'aimar,
cosa que jo no podria,
deixa aquest teu dolç parlar,
bella, dolça dona mia.
138

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
I deixa ta melangia,
bella, dolça dona mia,
si em vols de tu allunyar;
deixa aquest teu dolç parlar
i deixa la pedreria
de dots amb què et saps ornar,
la joventut i alegria
i el teu agradós mirar.
Si vols que et deixi d'aimar,
cosa que jo no podria,
deixa aquest teu dolç parlar,
bella, dolça dona mia.
No em mostris ton bell cos pagà
si vols que et deixi d'aimar,
tan bell que me'l menjaria,
la qual cosa no podria;
puc altre tan bell trobar?
Negant-ho no mentiria:
qui me'l farà oblidar?
Mai més no podré estimar.
RAMON LLULL
Blanc e vermell e ros fo (era) Blaquerna: molt fo bell a veer, car natura havia donades a son cors
(cos) totes les faiçons (formes) qui són als ulls plasents (plaents) e agradables en cors humà. Jove fo
d'edat: la sua ànima hac compliment de virtuts: en lo seu cor habitava, nuit e dia, remembrança,
(recordança) e amor de la divinal senyoria (Déu). Lo sant pròposit que sa volentat tan ferventment
desirava (desitjava), escalfava (entusiasmava) e enamorava en Déu tots aquells que el veïen: l'aigua
de llur cor als ulls pujava, per pietat e devoció; de llur llàgremes decorrien (corrien avall).
Com Blaquerna e aquells qui el seguien foren fora de la ciutat, Blaquerna pregà son pare e sa mare e
els altres senyors que se'n tornassen. Mas Aloma respós, e dix que ella no es partiria (separaria) de
Blaquerna, per nulla manera (de cap manera), dentró (fins) que fos a la forest (bosc) en la qual
Blaquerna devia entrar. Evast e tots los altres foren en aquella mateixa volentat, e tuit (tots) seguiren
Blaquerna. Dementre que tuit seguien Blaquerna, Evast demanà a Blaquerna que li digués qual era
la raó pus principal per què ell havia concebuda volentat d'ésser ermità e de desemparar (abandonar)
lo món.
-Sènyer -ço dix Blaquerna-: per volentat de Déu s'és esdevengut que vós m'havets feta mostrar
teologia e d'altres ciències per les quals he haüda (tingut) coneixença de Déu, qui és conegut per ço
qui és representat de sa obra e de sa virtut en les creatures; e car (perquè) aquest món és
embargament (impediment) a contemplar Déu e a considerar en sa alta virtut, per açò desempar lo
món. Ab (amb) mi port en los munts ço que he après, e vull ésser solitari per ço que no haja null
embargament a amar, a conèixer, lloar e beneir Déu ab ço que he après en lo món. Aquesta és
sènyer, la pus principal raó per què jo lleig (deix) lo món.
139
RAMON LLULL, Blaquerna

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
Llibre de les bèsties. Eximpli 1
Una vegada s’esdevenc que un ós, e un corb, e un hom, e una serpent caigueren en una sija. Per
aquell lloc on era la sija, passava un sant hom qui era ermità, e gordà en aquella, e viu-los estar en
aquella sija tots quatre, e no posien eixir de la sija. Tots ensems pregaren aquell sant hom que els
tragués de la sija, e cascun li’n promès bon lloguer.
Aquell hom trasc de la sija l’ós, e el corb, e la serpent, e quan ne volc traure l’hom, la serpent dix
que no faés, car si ho feia, mal gasardó ne cobraria. L’ermità no volc creure la serpent del consell
que li donava, e trasc aquell hom de la sija. L’ós aportà al sant hom un buc d’abelles, qui era ple de
bresques. Com l’ermità hac menjades de les bresques a
tota sa volentat, ell se n’anà a una ciutat on volia preïcar. A l’entrant de la ciutat, lo corb li aportà
una preciosa garlanda, que era de la filla del rei, a la qual havia llevada del cap. L’ermità près la
garlanda, e hac gran goig, car molt valia. Per aquella ciutat hac un hom qui anava cridant, e deia que
tothom qui hagués aquella garlanda que la retés a la
filla del rei, e que li’n daria gran gasardó; e si la garlanda tenia amagada e hom ho posia saber, que
en portaria pena molt gran. Lo bon hom ermità venc en una carrera, on estava aquell hom que ell
havia gitat de la sija lo qual hom era argenter. Lo sant hom comanà la garlanda a l’argenter
secretament, e l’argenter la portà a la cort, e acusà lo sant
hom. Aquell sant hom fo pres, batut e encarcerat. La serp que lo sant hom havia gitada de la sija,
venc a la filla del rei, que dormia, e mordé-la en la mà. La filla del rei cridà e plorà, e hac sa mà
inflada molt fortment. Lo rei fo molt irat de la malaltia de sa filla, qui sa mà havia inflada e
entuixegada, e féu cridar per tota la ciutat, que a tothom daria grans dons qui li pogués garir sa filla.
La serpent venc en durment al rei, e a l’orella dix-li que en lo carçre de sa cort havia un hom pres
qui havia una herba ab què garria la filla del rei. Aquella herba havia donada la serpent al bon hom,
e havia’l adoctrinat com la posàs en la mà de la filla del rei, e com demanàs al rei que faés justícia
de l’argenter, qui tan mal gasardó li havia retut. Enaixí fo fet com la serpent ho hac ordonat; e lo
sant hom fo delliure de la carçre, e lo rei féu justícia de l’argenter.
De la conquesta de la Ciutat de Mallorca
CRÒNIQUES
Al cap d'uns dies d'haver desembarcat de l'illa de Mallorca amb la intenció de conquerir-la, la host
catalana, comandada personalment pel rei Jaume I, està a punt d'entrar a la Ciutat, on haurà de
vèncer el rei sarraí. Al matí, poc abans d'entrar en batalla, els cristians fan una Missa i
combreguen.
I quan vengué l'alba fou acordat que oíssim missa i que rebéssim el cos de Jesucrist. I oïda la missa
i rebut el cos de Jesucrist, diguérem que armassin tots, cadascú amb les armes que havia de dur. I
sortírem tots davant de la vila, en aquella plaça que hi havia entre ells i nosaltres. I això a l'hora que
ja s'anava fent clar; i Nós ens acostàrem als homes de peu que estaven davant dels cavallers, i els
diguérem:
- Via, barons, anau en nom de Nostre Senyor Déu.
I encara per aquesta paraula ningú no es mogué, i bé que la sentiren tant els cavallers com els altres;
i quan Nós veiérem que ells no es movien, ens vengué una gran preocupació, perquè ells no
complien el nostre manament. I ens vàrem girar a la Mare de Déu, i diguérem:
- Mare de Déu Senyor, Nós venguérem aquí perquè el sacrifici del vostre Fill hi fos celebrat,
pregau-li que aquesta vergonya no prenguem jo ni aquells que em serveixen per Vós i pel vostre Fill
estimat.
140

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
I altra vegada els cridàrem:
- Via, barons, en nom de Déu, que els teniu por?
I ho vàrem dir tres vegades; i entretant es varen moure els nostres a pas. I, quan tots s'hagueren
mogut, els cavallers i els servents, i s'anaren acostant al vall on era el pas, tota la host a una veu
començà de cridar:
- Santa Maria, Santa Maria!
I aquest mot no els sortia de la boca, que quan l'havien dit sempre el repetien, així com més el deien
més pujava la veu; i això digueren ben bé trenta vegades o més. I quan els cavalls armats
començaren d'entrar, cessà la veu. I, quan fou fet el pas on havien d'entrar els cavalls armats, hi
havia ben bé cinc-cents homes de peu. I el Rei de Mallorca amb tota la gent dels sarraïns de la ciutat
havien ja tots vengut al pas, i estrenyeren en guisa (de tal manera que) els de peu que hi eren entrats,
que si no hi haguessin entrat, els cavalls armats tots haurien mort. I segons que els sarraïns ens
contaren, deien que veieren entrar primer a cavall un cavaller blanc amb armes blanques; i així deu
ser la nostra creença que fos Sant Jordi, car en històries trobam que l'han vist en moltes altres
batalles de cristians i sarraïns. I dels cavallers fou el primer que hi entrà Joan Martines d'Eslava, que
era de nostra mainada (grup d'armes), i després d'ell en Bernat de Gurp, i a prop de Bernat de Gurp
un cavaller que anava amb sir Guilleumes que s'anomenava Soïrot, i aquest nom li havien posat per
escarnir-lo (burlar-se); i després d'aquests tres don Ferran Peris de Pina, i dels altres no ens en
recordam, però cadascú entrava on abans podia; i n'hi havien cent a la host, o més, que si haguessin
pogut entrar primer, haurien fet el que el primer féu.
JAUME I, Llibre dels fets (Adaptació)
JAUME I Llibre dels Feits
Entrada a la ciutat de Mallorca, dia 31 de desembre de 1229
E, quan venc que tots se mogren, los cavallers e els servents, e s'anaren acostant al vall on era lo
pas, tota la host a una vou començà a cridar:
– Sancta Maria, Sancta Maria!
E aquest mot no els eixia de la boca, que quan l'havien dit sempre s'hi tornaven, e així com més lo
deïen més pujava la vou; e això dixeren be trenta vegades o pus. E, quan los cavalls armats
començaren a entrar cessà la vou. E, quan fo feit lo pas on devien entrar los cavalls armats, havia ja
bé llaïns de cinc-cents hòmens a peu. E el rei de Mallorques
ab tota la gent dels sarraïns de la ciutat foren ja tots venguts al pas, e estrenyeren en guisa los de peu
que i eren entrats, que si no entrassen los cavallers armats eren morts. E segons que els sarraïns nos
contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu
ésser nostra creença que fos sant Jordi, car en
estòries trobam que en altres batalles l'han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades.
Crònica de Bernat Desclot
Fragments sobre la mort de Pere el Gran
E quan l'hagueren portat aquí a gran treball e a gran pena, meseren-lo en son palau, e gità's en son
llit. E la malaltia s'enfortí tota vegada de dia e de nit sobre ell durament; mas no us cuidets que s'hi
faés res per colpa sua, car anc no vaés null hom pus obedient a son metge que ell era, que tot ço que
li aconsellava son metge que degués fer segons
141

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
medicina, ell feïa, e no nulla altra cosa. (...)
E lo rei d'Aragó anc plus no dix moltes paraules, car no podia, es estec-se així tro l'endemà a hora
completa, que passà d'aquest segle. E açò fo en dia de dissabte, que era la vespra de sant Martí, en
l'any de nostre Senyor 1285.
Quan fo mort aquest noble rei En Pere d'Aragó, ajustaren-se a la cambra on jaïa tots los prelats, e
los barons e els rics-hòmens de la terra, mogueren aquí lo major plor e lo major dol que anc hom
veés, que greu cosa e dura seria de retraer e de recomptar lo dol e lo plor que menaren aquí bisbes, e
abats, e prelats, e comtes, e barons, e rics-hòmens
e cavallers de la terra, e hòmens d'orde e de religió. Enaprés empararen-se del cors l'abat e los
monges de Santes Creus, on havia en sa vida sa sepultura eleta aquell noble rei d'Aragó, e banyarenlo,
e adobaren-lo e vestiren-lo així com a monge; e hac hom una caixa e folrà-la hom dins e defora
de bell presset vermell, e mès hom llaïns l'honrat cors
del rei d'Aragó. E ab gran honor trasc-l'hom de Vilafranca e portaren-lo rics-hòmens e cavallers al
coll tro sus que foren al monestir de Sentes Creus; e aquí mogueren sobre el cors llur dol, e llurs
crits e llur plant, que anc semblant dol no fo vist ne oït. E aquí quan l'hagueren portat al monestir
damunt dit e feit llur plant sobre el seu cors, los barons
e los rics-hòmens sebolliren-lo així honradament com se tany davant l'altar major del dit monestir. E
estegueren aquí tuit per dos dies en fort dol e plant, e puis, trists e despalagats, partiren-se d'aquí e
anaren-se'n a llurs hostals.
Entretant saberen les males novelles per la terra, que el noble rei En Pere d'Aragó era mort, e
menaren gran dol e gran plor cavallers, e burgesos, e ciutadans e altres hòmens de viles, de la mort
d'aquell senyor damunt dit; e plangueren-lo més que anc rei que fos en Espanya. Ne fo tant plant
que no poria ésser dit ni comptat lo dol e el desconfort que romàs en la terra.
Crònica de Ramon Muntaner
Elogi de Catalunya i de la llengua catalana
E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha
comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les
gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de
moneda de certs hòmens senyalats, que ha en
altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e
pus ordonadament en llur alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.
D'altra part, vós diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que
d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans,
la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella hi ha moltes províncies qui cascun parla son
llenguatge, qui són així departits com catalans e
aragoneses. E si ben catalans e aragoneses són d'un senyor, la llengua no és una ans és molt
departida. E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alemanya, e per tota Itàlia e per
tota Romania (...).
E així us he dita cosa dels catalans que és vera veritat. E seran molts qui se'n meravellaran e ho
tendran per faula, però que es vullen se'n diguen, que així és veritat.
Crònica de Pere el Cerimoniós
El naixement del rei Pere el Cerimoniós
E primerament deïm que nostre pare, lo senyor infant N'Anfós, comte d'Urgell, qui despuis fo rei,
(...) hac un bell infant, e aquest hac nom Anfós, e fo feta gran festa e gran alegria en Balaguer, e no
visc sinó dos anys.
142

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
E no gaire aprés nasquem nós, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan
feble e tan eixaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença,
que poguéssem viure. E nasquem en Balaguer, a cinc dies de setembre de l'any de la Incarnació de
Nostre Senyor mil e tres-cents denou. E fo padrí nostre mossèn Ot de Montcada e un clergue apellat
Jai, capellà de la nostra mare, qui despuis fon rector d'Alcalà de Xivert. E per ço, així com damunt
havem dit, cuidaven-se que no fóssem nats a dies. E cuitaren-nos, en la cambra
mateixa on fom nats, de batejar.
LITERATURA RELIGIOSA I MORAL
Consells per al bon comportament a taula
[...] Primerament, a hora de menjar i abans de posar-se a taula, cal donar gràcies a Déu i anar a la
comuna ja que és molt sa i profitós haver porgat el ventre i ajuda a evitar lletges ventositats que
podrien sortir a taula [...].
Els homes honests quan mengen no obren la boca perquè badant la boca mentre es menja per força
s'ha d'ensenyar allò que es té dins la boca i allò que es rosega, fet que podria provocar a l'altre vòmit
[...]
L'home que duu gran barba s'hi ha de passar sovint la mà per tal que si hi ha caigut res d'allò que es
posa a la boca s'ho pugui llevar [...]
Mai no facis castells de sopes a l'escudella perquè és de gran golafreria.
Res que dins la boca hagi estat no ho escupis a la mà, perquè és gran immundícia; actuen molt
malament aquells que, menjant prunes o cireres o fruita amb pinyol, escupen el pinyol a la mà;
basta que, abaixant el cap, escupis els pinyols davall la taula.
Mai per rosegar cap os de carn o espina de peix facis grans endemeses del cap ni de la boca, ni
renou de pegar amb el ganivet.
Sobretot a casa d'altres, evita llepar els dits ni qualsevol altra cosa, ja que això és de gran vergonya i
lletgesa.
Mai no et gratis el cap ni res del teu cos a taula ni quan menges, ni gratis a cap altre per res, ja que
gratar és prendre a les ungles nova taca.
Estant a taula, i encara que estiguis vora el foc, no t'eixanquis de manera que et vegin cap part
vergonyosa ni dels genolls amunt per res.
Mai no tenguis cama damunt cama a taula, ni mai no et toquis sabates ni calces.
No et moquis a taula amb la mà nua, ni en facis gran renou. Mentre que per refredat tenguis el nas
que et degoti no convidis a ningú ni et seguis en taula d'altre si ho pots evitar.
Estant en taula mai no cantis per tal que no sigui atribuït a embriaguesa ni a poc seny, ni et vulguis
decantar molt d'una part ni d'altra alçant l'anca per tal que ningú no es pensi que vols ventar davall.
Si et sents venir esternut, baixa el cap ben aviat davall la taula i, amb el mocador o amb la falda,
cobreix-te el nas i fes-lo servir a la teva necessitat.
Si has d'escopir, eixampla les cames un poc i escup entre elles i després amb el peu cobreix-ho
dissimuladament i sense fer renou [...].
No et facis tan poc bocí que sigui motiu de burla, com feia aquella núvia que d'un pinyó es feia dos
143

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
bocins o tres.
Per res del món no badallis a taula i, si no ho pots evitar, cobreix-te la boca sense clamor ni brogit.
Alguns homes bestials quan badallen peguen un gran crit que és horrorós i lleig entre persones de
vergonya.
Sempre que hagis d'escopir a taula, escup darrere teu si hi ha lloc. No escupis mai al banc en què
seus. I si espai no hi ha, escup entre les teves cames, amagant el teu escopir tant com puguis. Mai no
escupis de manera que l'escopinada per res hagi de passar per damunt la taula ni davant ningú.
Faula de la somera que es volia pintar quan fou núvia
Francesc Eiximenis, Lo Crestià
Reconta el fabulari que la somera, veient que s'havia de casar, digué a la serventa de la casa:
– Jo et prec que em vulguis pintar la cara de manera que jo no sigui lletja sinó bella com la
senyora a les festes.
Respongué la serventa que li plaïa molt però que primer li havia de llevar tot el pèl de la cara, i
plagué a la somera que així es fes. Llavors la serventa encalentí cera i li escaldà una galta i després
la hi fregà fortament perquè el pèl es llevàs de tots punts. La somera esquivava fort per la gran pena
que sofria i quan la serventa volgué fer semblantment a l'altra galta, la somera li digué que no ho
volia:
– Més m'estim anar així desordenadament a l'església que si tanta pena havia de sofrir encara.
A bona fe! -digué ella- si tant costava a la senyora pintar-se com a mi em costa, mai no es pintaria.
I digué la serventa a la somera:
– Més li costarà que a tu, però tu has pagat pel teu pintar i ella pagarà quan sigui morta,
perquè els cucs li menjaran la cara i els diables se'n duran la seva ànima.
Digué la somera:
– Si tu m'haguessis dit que tan mala cosa era pintar-se i que costava tant, mai no ho hauria
volgut. Ara, que ja sé que és tan gran pecat, tindré paciència a la cara i sempre d'ara endavant
portaré una part pelada i l'altra amb pèl. I mai més no tornaré a fer res semblant.
Diu aquí el fabulari: “Ja plauria a Déu que així contestassin i ho fessin totes les dones que es pinten,
com féu la somera, ja que si així ho feien no es condemnarien tantes pel seu pecat”.
Frare Anselm respon a l'ase.- Monsenyor ase, sense rumiar-hi gens us provaré que entre nosaltres,
fills d'Adam, som de major dignitat i noblesa que vosaltres, animals. I això per tal com mengem els
animals de la terra, de la mar i de l'aire, és a dir, els ocells, de moltes i diverses menes. I és cosa
clara i certa que el menjador és més noble que no és la cosa menjada. Per la qual cosa és manifest
que nosaltres som més nobles que vosaltres.
Respon l'ase.- A boca closa, frare Anselm, no hi entra mosca. Bon home de Déu! Valdria més que
tinguéssiu la boca closa que no parléssiu follament. Doncs, per la vigor de la vostra raó, els verms
serien els vostres senyors, car us mengen; també serien els lleons i els voltors els vostres senyors, i
tots els altres animals i ocells i els peixos de la mar, car us mengen; i serien els vostres senyors els
llops i els gossos i molts d'altres animals. I, que encara és pitjor, els polls, puces, xinxes, llémenes,
nadelles i altres, serien els vostres senyors, cars tots aquests mengen la vostra carn. Digueu-me,
144

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
doncs, per vostra fe, si la vostra disputa, que és sense raó que vós pugueu donar ni assignar, és
suficient.
Com una mosca demanà llicència a l'ase per parlar.- Això dit per l'ase, vet ací una mosca qui es
llevà en peus, i digué a l'ase: - Molt reverent responent, per bé que no procedeixi de gran discreció,
parlar sense que en sigui requesta, emperò la gran temeritat, audàcia i ambició que veig en aquest
frare, no pot ésser sense que li digui algunes raons per les quals si ell té un poc o prou d'enteniment,
coneixerà que els animals són de major noblesa que els fills d'Adam. Per la qual cosa us plaurà
permetre que li pugui parlar.
– Madona mosca, sota el bon voler del rei nostre senyor, vós i tot altre animal qui sabrà donar
o assignar alguna raó per la qual es pugui palesar que nosaltres som de major noblesa i dignitat que
els fills d'Adam, que tot seguit la doni i profereixi.
La mosca diu.- Frare Anselm, jo no dic pas els més honorables, nobles i grans animals, sinó encara
els més petits i malaurats, són de major dignitat i noblesa que vosaltres. I primerament us diré de
nosaltres mosques, de les quals vós no féu cap cas i no ens preeu en res. I aquesta és la prova.
El principal i major senyor de vosaltres, fills d'Adam, és el papa, l'emperador i el rei. I quan les
grans festes vénen, ells es vesteixen i abillen de riques vestidures de seda, com porpra i vellut, i es
perfumen de moltes bones olors, com ambre gris, civeta, almesc i altres. I llavors, quant d'orgull!
Els sembla que al món no hi hagi honor ni noblesa major que la seva. I quan ells tenen tanta de
glòria, nosaltres, mosques, sortint de la immundícia, i amb les mans immundes i sollades i els peus
enfemtats, ens posem en la barba de vostre papa, emperador o rei, i ens hi torquem i eixuguem els
nostres peus i les nostres mans enfemtades. I després, si ens ve en voluntat de pixar o fer de cos, ho
fem en llurs barbes i vestidures. I llavors, sentint el papa, emperador o rei, l'olor de la nostra femta
que hem posat en llurs barbes, diuen a llurs servidors; qui són a l'entorn d'ells: “Sentiu aquesta
pudor que jo sent?” I responen que no. I no sap, el pobre, que nosaltres li hem enfemtat la barba.
Doncs, frare Anselm, ¿ qui us sembla que sigui de major dignitat i noblesa: nosaltres, que enfemtem
i pixem en les vostres barbes, i dels papes, reis i emperadors, i ens torquem les mans i els peus
enfemtats en llurs barbes i en les vostres, o els fills d'Adam?
Turments de Santa Margalida
Anselm Turmeda, La disputa de l'ase
Jo he notat cinc turments que foren donats a Santa Margalida. El primer, que el prefecte la féu
despullar del tot per tal de sadollar-se de mirar-la, que era molt bella la seva cara...i quina bellesa
devia tenir en el cor! Vosaltres sabeu quin turment li devia suposar, a ella que era tan bella i
vergonyosa [...]; com devia plorar! Però ella pensava en Jesucrist dient: “Senyor, vós que sou
senyor de tot el món volguéreu passar tanta vergonya davant el poble jueu per amor de mi i de tots
els que creiem en vós i jo, per amor a vós, també ho sostindré”. I aquells la despullaren; oh... quina
vergonya tenia! El segon turment fou que, quan la tingué tota nua, la féu posar a l'aculeu (dos
bastons que ballen com unes tisores) i la féu fermar amb cordes, les mans altes, així, i els peus a
baix, així, i així estava eixancada, i estirant-li els braços li estirava els nervis. Oo, quin dolor i quina
pena tenia! Però ella pensava: “Senyor meu Jesucrist: Vós fóreu estirat a la creu per l'amor de mi de
tots els creients en vós perquè no es condemnassin; i jo, per amor de vós, vull ser estesa i estirada”,
i tenia bona paciència. El tercer turment fou que va fer que li pegassin amb vergues de ferro, fortes i
mal esporgades; i li pegaven tan fortament que tota corria sang. I el prefecte digué: “Margalida,
tingues llàstima de la teva bellesa, del teu cos”. I ella respongué: “Més que de la bellesa, tenc
llàstima de la meva ànima, que és imatge de nostre Senyor Jesucrist”. El quart turment que li donà
fou que, amb ferros aguts i tallants tota la féu tallar, mentre estava a l'aculeu, i ella no deia res més
145

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
que “Jesús”. I aquell turment era tan fort que els infidels que l'envoltaven ploraven i deien: “Oo,
tanta bellesa es perd”. I ella no deia res. El cinquè turment fou que, passats aquests turments, la
portaren de nou a la presó i hi estaven a les fosques. Però Jesucrist la consolava i quan ella fou a la
presó tornà clar. El sisè turment fou que, tornada a l'aculeu, la féu cremar amb llaunes de ferro
ardents del foc: “xi, xiiii”, però el foc no li feia mal. Quan el prefecte va veure que el foc no la
podia cremar pensà d'ofegar-la en aigua. Féu dur un cub d'aigua ple de serps i cuques verinoses
perquè se la menjassin i féu que la posassin a dins, però ella va fer el senyal de la creu dient “In
nomine patris, et Filii, et Spirits sacti, amen” i de sobte vingué un tro del cel, com un terratrèmol, i
tot es vessà. Quan el poble veié aquest miracle, es convertiren dotze mil o quinze mil persones. I
així veiem la lliçó: hem de ser fidels en la fe [...].
Sant Vicent Ferre, Sermó
EIXIMENIS, Francesc. “Exemple d’un pagès i un picaplet de Mallorca” Dotzè del Crestià,
CCCLXXXVII
Oït he que un hom, pagès de Mallorca, rebé vint sous per via de préstec d’un hom de Mallorca qui
era son compare, en sa fe, sense altre testimoni, pagadors en sa fe a Nadal. Vengué Nadal e el pagès
no el pagà, e el creedor li demanà son deute. En el final ell se’n clamà a la Cort.
Ara, en la Cort havia un famós picaplet, e la muller del pagès, qui el coneixia, dix-li que anàs a
aquell, que ell lo defendria, e que li portàs un cabrit; e així ho féu de fet.
Lo picaplet, qui viu venir lo pagès envers la Cort ab lo cabrit, pensà que lo pagès havia quelcom a
fer en la Cort.
Eixí-li a camí, per tal que finalment n’hagués lo cabrit, e dix-li què volia; e lo pagès dix-li tot son
fet. E el picable acientà lo pagès, que puis que lo creador no havia testimonis, que com lo jutge li
demanaria ell si devia res a aital hom, que lo pagès cridàs vivament: -¡No plàcia a Déu, senyor!-. Lo
pagès respòs que no faria tanta malvestat, que negàs ço que son compare li havia graciosament
prestat. E com lo picaplet lo tabuixàs, dient que si no ho negava que ell seria perdut per l’execució
que es faria contra ell, terrible e de grans messions, e lo pagès no pogués inclinar a tenir lo consell
del picaplet, llavors lo picaplet, ab malenconia, tragué-se vint sous de la borsa e posà’ls en la mà del
pagès, dient-li així:
-Si jo et demanava ara aquests vint sous que t’he posats al punt, ¿no pories tu respondre:”No plàcia
a Déu, senyor, que vós no m’havets res comanat ne us dec res”?
Dix lo pagès que hoc, ara.
-Doncs –dix lo picaplet-, quan jo t’ha defès, tu em daràs lo cabrit. El pagès li ho atorgà.
Mentre estaven així vengué lo saig envers lo pagès, davant lo picaplet mateix, dient-li que
comparegués davant lo jutge; així que lo picaplet no hagué temps a cobrar los vint sous que li havia
posats en les mans.
Vinent lo pagès, doncs, davant lo jutge, e aquí negant lo deute al compare, tantost lo picaplet li
ajudà; e puis lo creedor no hagué carta ne testimonis, lo jutge absolgué lo pagès. E com lo pagès se
n’anàs, lo picaplet demanà-li los vint sous que li havia posats en la mà, e així mateix lo cabrit; e el
pagès respòs que “no plàcia Déu”, que ell no tenia
res del seu ne li daria lo cabrit. E el picaplet cuidà renegar cel e terra, e no se’n gosava clamar per
raó de la barata que havia feta ab ell, ne havia testimonis. A la fi, lo pagès se n’anà, e donà los vint
sous del picaplet a son compare, e li contà tot lo fet.
E com lo creedor se volgués clamar de la injúria del picaplet e menàs ab se per textimoni lo pagès
davant lo jutge, envides lo picaplet pogué impetrar que callassen endós e encara que els promès que,
si callaven, que ell los ajustaria altres vint sous.
E llavors lo picaplet, coneixen sa pravitat, dix així:
146

Llengua catalana i literatura 1r de Batxillerat IES Mossèn Alcover
-Ara conec que Nostre Senyor m’ha punit fort justament, car tot mon entrecuidament, ab què he
acostumat d’enganar los altres, és hi confús e aterrat per una bèstia ignorant.
Així com n’ha pres a aquest, pijor n’ha pres a altres per lo mal ús de son ofici, que és fort acostat a
mal a fer e a mal a dir de les parts contràries, e a mal pensar contra elles tostemps per obtenir a la fi
lo plet que emparen.
Torna
147